dimecres, de novembre 11, 2015

CAMÍ DE L’APARTHEID. REFLEXIONS AL MARGE



Aquest dissabte s’inaugura a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro l’exposició “Marta Duran. Intensitats i densitats. 35 anys de pintura”, una mostra de caire retrospectiu que ens permetrà visualitzar la trajectòria de l’autora i que a més a més, segons sembla, anirà acompanyada d’un catàleg “important” , tal i com es mereix una exposició d’aquest tipus.

Sense cap mena de dubtes que aquesta exposició és un bona notícia. Com ho son totes aquelles altres que donen visualització al bon fer dels nostres artistes que per les circumstàncies que tots sabem resten desconegut en el seu propi entorn degut a la impossibilitat de realitzar exposicions com cal i mereix la seva obra, ja sigui per l’absència d’espais comercials adients o per la postura negacionista i quasi genocida (plàsticament parlant) de la regidoria de Cultura.

Ara Marta Duran , en bona part gràcies a la seva insistència i persistència , - virtuts de les que alguns altres haurien de prendre nota -, aconsegueix fer realitat aquella mostra fallida prevista per el Museu en motiu dels seus 30 anys. Un fet que repeteixo és i hauria de ser feliç per tot l’àmbit plàstic de la ciutat, però que no assolirà aquest nivell si abans Cultura no deixa clar la multitud d’inquietants notes al marge que deixa aquest projecte.

Vàrem tenir notícia d’aquesta exposició en el decurs d’una reunió de diversos artistes de “Tempus Fugit” amb l’alcalde Mora i el regidor Fernández. En ella el regidor donà coneixement d’aquesta exposició emmarcant-la en un projecte de més durada en el compromís de que cada any Cultura presentaria a l’Ateneu una exposició d’un plàstic local amb el corresponent catàleg. Però és clar , això son paraules de polític de sempre difícil fiabilitat i més encara quan el mateix regidor ens explicava a continuació que ja estava tot a punt per que el Taller de Gravat reiniciés els seus cursos en el mes de setembre , indicant-nos fins i tot quines serien les persones responsables. Estem a mig novembre , del taller de Gravat res de res, de notícies del mateix menys encara i òbviament d’explicacions del regidor, cap ni una.

És per això obligat que Cultura expliqui si aquesta exposició és un fet aïllat i si no és així quines seran les condicions amb les que s’estructurarà l’elecció de l’artista convidat. Tots sabem que aquesta exposició Marta Duran se l’ha guanyada a pols amb la seva insistència , - repeteixo la meva felicitació-, però és clar que ha de quedar clar el futur. Quin és el projecte, homenatjar trajectòries, visualitzar artistes importants de la ciutat, donar pas a noves generacions,...?. Que s’ha de fer?. Cal apuntar-se o triarà lliurament Cultura?. I si és així, com ho farà?. Detalls importants per aconseguir un projecte net i honest.

Però a més ha de quedar ben clar que aquest “caramel” , que jo veig molt enverinat , no és a canvi de res. Que la plàstica ha de tenir les mateixes possibilitats que la línia contemporània que domina dictatorialment a Cultura per exposar en els espais oficials de la ciutat (Museu, Can Palauet, Ca l’Arenas). Que ja n’hi ha prou d’exclusivitats exercides pel gust i les ganes de qui mana ( G.N.) a qui per cert no ha triat ningú. Tretze temporades d’exclusió dels artistes plàstics de Mataró de Can Palauet ja és una xifra esfereïdora i no tan sols és obvi, és pura justícia democràtica i cultural que els pintors i escultors mataronins estiguin en igualtat de condicions per exposar en els espais públics sota una única exigència , la de la qualitat.

Per que s’ha de tenir molt clar que exposar en un espai municipal pesa molt més en qualsevol currículum que fer-ho en els devaluats fins a la misèria espais de la Fundació Iluro que ha perdut el seu escàs prestigi amb el fet de cobrar per exposar el que el converteix en un “bonus brossa” per a qualsevol artista amb pedegree.

I aquesta situació ha de quedar ben clara no fos cas que aquesta història de l’Ateneu sigui un pas més en el camí del dur apartheid que cerca insistentment Cultura. L’insultant actuació a Ca l’Arenas en aquesta temporada convertint la mostra en escopinada directe al rostre dels plàstics mataronins n’és un evident exemple , però n’hi ha d’altres, com per ex. el cas dels locals de la Presó.

Tots coneixem l’estat de degradació estructural de l’espai de la Presó que ha obligat a cessar en l’activitat a les entitats allà establertes. Totes elles han estat aixoplugades en altres espais municipals i això que algunes com els Armats i els Pessebristes eren de difícil ubicació per les seves especials característiques. Però la solució s’ha cercat, s’ha treballat i s’ha aconseguit. L’Associació Sant Lluc amb un senzill espai per a estudi i principalment com a sala d’exposicions, és a dir de fàcil solució, no ha rebut encara cap mena de proposta. No m’estranya. Tot està en el aquest desig de Cultura de fer desaparèixer, encara que sols sigui per cansament, l’activitat plàstica en la nostra ciutat.

Cal estar doncs a l’aguait. Cal exigir a Cultura que expliqui clarament els seus projectes envers la plàstica local. I caldrà discutir-los i cercar situacions de consens, però tots sabem que res serà així. Cultura sap perfectament que els plàstics son mesells i a més sap que ningú no aixecarà la boca tot esperant que l’any vinent ell sigui l’escollit.

I així ens va. Quan tots hauríem estar contents per una mostra com aquesta, la foscor d’uns pèssims administradors públics ens porta a la malfiança i el desencant. Quan plegareu d’una vegada pel bé de la ciutat?. Encara que sé que la resposta és mai, tingueu ben clar que el meu somni és que fos demà mateix.

Però tinc també molt clar que els somnis, somnis son.


diumenge, de novembre 08, 2015

PERICO PASTOR / DIDIER LOURENÇO I L’ART “COMERCIAL”





La litografia que encapçala aquest post està realitzada a quatre mans per Didier Lourenço amb la col·laboració del seu bon amic en Perico Pastor, dos dels millors representants de qualitat a l’entorn del segment artístic que en diem “comercial” i que ara casualment exposen conjuntament en els nostres entorns. Per un costat Didier Lourenço ens ofereix “El somni” a l’espai de Moldumat a Mataró, mentre que Perico Pastor ho fa amb “Plats i olles” al museu del Càntir d’Argentona.

Certament tots quan parlem d’art se’ns omple la boca d’aquell Art amb majúscules,  transcendent , històric, que depassa el d’habitud i que ens transporta més enllà. Però hem de ser molt conscients que d’aquest art n’hi ha poc, molt poc. Generalment ens conformem amb un graó inferior , amb aquell art que ens tramet, ens sedueix, ens neguiteja , ens provoca, ens interroga a la recerca d’unes respostes que ens surten de la nuesa del nostre interior. Un art que ens arriba al nostre nucli interior més personal.

Però massa vegades mirem amb un deix de prepotència aquest art al que genèricament anomenem com “ comercial”, com si fos un simple mal necessari per en la comparança destacar al que etiquetem com veritable, i potser en algunes vegades crec que anem una mica errats. Potser caldria començar però per analitzar el sentit d’aquest adjectiu comercial amb el que el definim massa vegades. No serà que això de comercial , i subjacent ment vendible, l’equiparem a vulgar trencant l’elitisme que sembla obligat davant allò que considerem gran i per tant inabastable?. L’equiparem així amb un cert menysteniment al d’art popular per amants de poques dificultats?. Però és clar, no son comercials Jeff Koons o Damien Hirst?. Llavors, com es menja això?.



Certament hi ha un art comercial que és pura brossa. Un art fet sense compromís ni exigència. Sense coneixements tècnics ni intencionalitat formal. Un art pobre per a pobres en el gust artístic. Però hi ha un art “comercial” que depassa amb molt el concepte de digne i que a més a més serveix com inductor , i jo estic per a dir com a catalitzador, d’un moviment interior personal que pot dur al comprador o espectador a mires més altes. És la porta , fàcil i amable a vegades , per endinsar-se en els camins de l’art però fent-ho des dels inicis amb uns criteris d’exigència que foragiten de totes totes, a  aquells treballs indigents en el fons i la forma.

Per això jo no defujo gens ni mica d’aquest art, sempre i quan estigui fet en la seva vesant més qualitativa com és en aquesta ocasió el cas ja que tant Didier Lourenço com Perico Pastor no ens presenten una mostra de restes de sèrie, d’obres del munt ingent que arriben a crear ja que ambdós son uns grans treballadors i sí en canvi ens ofereixen un recull  d’afinats treballs que si bé en alguna ocasió tenen tan sols el gust i el desig de ser plaents a l’espectador, en la majoria ens ofereixen aquesta llambregada de veritable art que sols els importants artistes acullen en el seu sí.




L’obra que Perico Pastor ens ofereix al museu del Càntir d’Argentona és una mostra que tal i com cal, s’ha definit de manera expressa per a l’espai. Per això ens ofereix detall de la seva vessant ceràmica , fent-ho no tan sols com una pertinent picada d’ullet a l’espai, ans demostrat la seva saviesa compositiva. Els seus plats i olles, magnífics tots ells, es donen la mà a un seguit de rajoles “de piscines” ,per definir-les d’alguna manera, i principalment amb un altre grup ceràmic d’emoticons que a un ja li agradaria poder disposar per ús en xarxa.

I en el contrapunt una pintura excel·lent, Poques peces molt ben triades que encara que no son actuals no estaven pas entre les deixalles del seu estudi. Agosarades, amb intensitat i intencionalitat pictòrica, son molt més que petits detalls , son espurnes fefaents de la gran qualitat que Perico Pastor atresora ja que en elles es resumeixen les seves característiques creatives principals. El gest, el color, la figura , l’esperit humanístic, son elements ben remarcats en aquest ben escollit conjunt.

Una exposició que cal visitar i que a més a més es fa amb gran gust per el plaent i qualitatiu de la visita.

Quelcom semblant hauríem de dir de la mostra de Didier Lourenço a Moldumat. Una vintena de peces entre litografies, pintura damunt paper i damunt tela, per demostrar que segueix tenint molt ben aprés el seu llenguatge plàstic esdevingut ja inconfusible.




Com en el cas de Perico, Didier manté a l’home com a personatge omnímode del seu treball. Un home individualitzat en la personalització del detall o bé dispers en l’entorn de la massa i esdevingut un gra de sorra en la immensitat del no res. Un home que sembla suspès en un estat eteri com si estigues en la recerca de trobar-se a si mateix. Una sensació aquesta d’una certa solitud en companyia, d’un cert aïllament , és la que composa l’eix conductor de la mostra a la que hi afegeixi la seva visió més poètica i simbòlica en obres com la que serveix de presentació.



Una reflexió constants en tota l’exposició sigui quina sigui la tècnica emprada. Magistral com sempre en la litografia que domina com pocs, amb agosarats treballs fins a nou tintes, que les converteixen a ulls d’un no expert en obres difícilment separables de les de pintura damunt  paper . Quasi tan sols la signatura numerada ens dona la pista vers la seva tècnica.

En l’apartat més estrictament pictòric de nou Didier mostra la seva lleugeresa creativa i capacitat tècnica amb aquesta figuració que tant ens porta cap un noucentisme, com cap el simbolisme o vers una correlació mental amb diverses figures de l’art.





Tècnicament irreprotxable i conceptualment fidel a la seva essència, Didier Lourenço  ens explica el seu discurs plàstic tantes vegades sentit, però capaç de ser escoltat cada vegada de manera diferent, en una exposició que agradarà, i molt, als seus seguidors i que demostra una vegada més que l’art qualificat com a comercial pot assolir els mateixos nivells de dignitat que aquell al que a vegades , i amb molta facilitat, qualifiquem com a seriós.

Perico Pastor i Didier Lourenço dos bons artistes que oficien dues bones exposicions.





diumenge, de novembre 01, 2015

PETITES / GRANS EXPOSICIONS. MAGARIDA MARCH /ANDREU PÉREZ “TETE JI”





 De fa un temps que el món expositiu sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé com un esdeveniment  social, tal i com si no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula, etc.


En canvi les “petites” exposicions , les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.

A més,  l’art d’habitud , aquest darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.




És cert que un també es deleix per les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes exposicions en  el decurs dels quaranta anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara  que un segueix fruint, i molt, davant les obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany del viatge i les alforges.

Per això segueixo visitant tantes exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que obligatòriament haurem de parlar.




Però si anem més enllà i ens acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji"  que ho fa a la casa Gòtica d’Argentona.

La Margarita March i l’Andreu Pérez  “Tete ji” estic convençut que no es coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre. A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji” sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria, però potser més de les que sembla.




March i Tete ji son creadors sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es donen la mà.

I és en aquest encaix dual on podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el concepte global de cada artista.




La Margarita ens presenta a l’espai Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.

Una obra curosa des de les petites peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.





“Tete ji” està molt lluny encara de l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi ens demostra perfectament  que en la seva ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.

Desconec del tot els coneixements de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments tècnics.




Tete ji ens presenta ara a la Casa Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts. Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable, plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir i aprofundir. 
Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i per avui no tenen.




Margarida March i Tete ji, dos artistes ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji, amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.

El plaer de gaudir de la gran qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.

 (Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)