diumenge, de novembre 01, 2015

PETITES / GRANS EXPOSICIONS. MAGARIDA MARCH /ANDREU PÉREZ “TETE JI”





 De fa un temps que el món expositiu sembla centrat únicament en les grans exposicions , en aquest art espectacle que conforma cues i cues a les seves portes i en les que la seva visita esdevé com un esdeveniment  social, tal i com si no visitar-les fos quedar en fals en la “cartilla” de cultura obligatòria, com ho és acudir a tal concert, llegir tal llibre o visionar aquella pel·lícula, etc.


En canvi les “petites” exposicions , les que omplen mes a mes els espais de tantes galeries, centres culturals o semblants , semblen haver desaparegut del mapa de l’existència real. Un grup de gent a la inauguració, generalment amics i coneguts de l’artista, i en la resta del temps quatre visites puntuals d’aquells artferits incapaços de deixar passar la més mínima ocasió per a poder visitar tot allò que faci possible olor a art, tot intentant esbrinar qualitats , presents i futurs.

A més,  l’art d’habitud , aquest darrer del que parlàvem, ha desaparegut del tot dels mitjans d’informació. La crítica periodística s’ha fet fonedissa i tan sols algun apunt puntual en forma de petit espai setmanal ens sobte de transcantó en algun diari però amb tant poc espai que sols dona per a un parell de noms. Com enyorem el puntual comentari de J.Mª Cadena després d’haver tafanejat per tots els indrets o aquelles pàgines dedicades a l’art en diaris com La Vanguardia !.




És cert que un també es deleix per les grans exposicions. Que a un ja li corca el neguit per que encara no ha visitat l’expo de la Fundació Mapfre ni la d’escultures de Miró. I que veien els anuncis d’altres exposicions que es fan per arreu ja estaria agafant transport per fer-ne oportuna visita. Però també és cert que havent vist tantes exposicions en  el decurs dels quaranta anys de professió la capacitat de sorpresa ha disminuït i que encara  que un segueix fruint, i molt, davant les obres mestres, més d’una i de dues vegades he sortit amb el petit desengany del viatge i les alforges.

Per això segueixo visitant tantes exposicions d’aquelles més petites en la certesa de que allà hi trobaré prou aliment de qualitat com per gaudir de veritables delicatessen artístiques. En el que va de temporada he pogut gaudir de mostres tan interessants per la seva vàlua i qualitat com la de Rovira Brull a Can Caralt de Llavaneres , o la de J.M.Codina a la barcelonina Àmbit. O mostres de caire més comercial però amb el sentit millor entés d’aquest concepte com son les de Perico Pastor al Museu del Càntir d’Argentona o la de Didier Lourenço a Moldumat, de les que obligatòriament haurem de parlar.




Però si anem més enllà i ens acostem a uns espais que quasi podríem qualificar de més tangencials, tenim també ocasió de trobar ben grates sorpreses com son per exemple el cas de Margarita March que podem visitar a l’espai Capgròs o el d’Andreu Pérez "Tete Ji"  que ho fa a la casa Gòtica d’Argentona.

La Margarita March i l’Andreu Pérez  “Tete ji” estic convençut que no es coneixen. I diria més encara , que no saben entre ells de l’existència de l’altre. A fi de comptes un mateix coneix a la Margarita de fa molts anys , i va ser abans el coneixement personal que no pas l’artístic, mentre que a “Tete ji” sols el conec de les xarxes socials del Fb. Poques coses els uneixen en teoria, però potser més de les que sembla.




March i Tete ji son creadors sensibles i a més ho son des de la diversitat i des de la dualitat. Mentre Margarita es mou sempre en el camp estètic plàstic però mitjançant dos procediments que malgrat certes coincidències podrien considerar-se si més no amb certa contradicció (esmalt i gravat) , Tete ji mostra la seva dualitat amb la música en la que es mou en el camí del jazz progressiu i la plàstica en la que es mou mitjançant en un criteri mustidisciplinar en que pintura i volum es donen la mà.

I és en aquest encaix dual on podríem estructura un lligam entre ambdues formes de concepcions creatives que en la diversitat de l’aparença tenen en el fons el desig de confegir un tot mitjançant la cohabitació, - no m’agrada gens la paraula maridatge-, entre aquest elements dispersos i en aparença llunyans per aconseguir un resultat únic i comú, en el que s’aferma el diàleg de contraris i s’estableix el concepte global de cada artista.




La Margarita ens presenta a l’espai Capgròs una veritable filigrana de conjunció anímica del gravat i l’esmalt. Els exemples que ja havíem vist en altres Sant Lluc ara assoleixen un “jumelage" en la que la sensibilitat i essència pura del gravat net, del gofrat ( aquest relleu en sec sense entintar) , s’enlaira estimulat per la força del color i la forma dels petites esmalts que curiosament desequilibrant la formalitat del conjunt, equilibren l’epicentre de l’obra que en resulta en conjunt, donant-li ritme, repuntant en color i remarcant encara més la puresa de les dues tècniques mercès a l’evidència de la confraternatitat del dispers.

Una obra curosa des de les petites peces, veritables flashos visuals del concepte que vol desenvolupar, fins a la serena elegància de les peces de mides més grans on el contrapunt dignifica i magnifica el conjunt de l’obra. Uns “Jocs" , aquests de Margarida March que marquen l’actual estat de gràcia de la seva creació i que llueixen amb tot el resplendor de la seva qualitat creativa a l’espai Capgròs.





“Tete ji” està molt lluny encara de l’habilitat compositiva i capacitat tècnica de Margarita March però en canvi ens demostra perfectament  que en la seva ment s’està gestant un procés creatiu de gestació d’un món oníric i personal capaç de transmetre la sensibilitat íntima del creador no tan sols en el que pertoca als sentiments més personals com puguin ser els afectius, ans també al sentiments socials que mai hauria d’oblidar cap creador.

Desconec del tot els coneixements de la petita història de l’art proper dels que disposa l’autor, però la seva línia creativa es mou amb tota dignitat en el que podríem dir una barreja entre el món simbolista del realisme màgic d’Alcoy i el sentit social dels personatges de Rovira Brull. Això salvant totes les distàncies, que avui per avui encara son moltes en el concepte i moltíssimes en els plantejaments tècnics.




Tete ji ens presenta ara a la Casa Gòtica d’Aregentona,un seguit de collages que podríem dividir en dues parts. Per una part ens ofereix uns collages d’arrel i essència pictòrica en la que diposita tota mena d’elements i materials per a tal de crear una mena de construcció pictòrica en relleu que li serveixi per mostrar-nos un espai màgic i imaginat en el que a bo segur la vida podria ser millor. Un camí agradable, plaent, que interpel·la i obliga a respostes directes, en el que caldrà percudir i aprofundir. 
Per l’altre, el collage ens endinsa envers un camí més escultòric en la representació de peculiars personatges. Una aposta aquesta interessant però en la que cal encara incidir amb intensitat per donar la força que ara i per avui no tenen.




Margarida March i Tete ji, dos artistes ben diferents. Un , la Margarita, amb la serenor d’una carrera a les esquenes i la passió per l’ofici com origen i font de tota la resta . L’altre , Tete ji, amb la força d’un ideari a desenvolupar i amb un munt de temps per davant. Dos artistes capaços , un des de la serenor formal, i l’altre des de la disbauxa compositiva, de demostrar que en l’art sempre es pot trobar l'indret en el que els conceptes i els elements més diversos tinguin punt de trobada i des d’allà siguin capaços de gestar les emociones que sempre ha de trametre l’art.

El plaer de gaudir de la gran qualitat de l’artista ja fet ( March) o gaudir del projecte d’un creador encara poc fet però emanant comunicació i feeling (Tete ji), son fets que sols es poden produir potinejant per aquelles sales amb menys pedegree però capaces de donar aquella sorpresa que és la veritable vida del “gaudidor” de l’art.

 (Les fotografies han estat extrets de la xarxa i en el cas de TeteJi no son del tot representatives dels treballs presentats)