PERICO PASTOR / DIDIER LOURENÇO I L’ART “COMERCIAL”

La litografia que encapçala aquest post està realitzada a quatre mans per Didier Lourenço amb la col·laboració del seu bon amic en Perico Pastor, dos dels millors representants de qualitat a l’entorn del segment artístic que en diem “comercial” i que ara casualment exposen conjuntament en els nostres entorns. Per un costat Didier Lourenço ens ofereix “El somni” a l’espai de Moldumat a Mataró, mentre que Perico Pastor ho fa amb “Plats i olles” al museu del Càntir d’Argentona.

Certament tots quan parlem d’art se’ns omple la boca d’aquell Art amb majúscules,  transcendent , històric, que depassa el d’habitud i que ens transporta més enllà. Però hem de ser molt conscients que d’aquest art n’hi ha poc, molt poc. Generalment ens conformem amb un graó inferior , amb aquell art que ens tramet, ens sedueix, ens neguiteja , ens provoca, ens interroga a la recerca d’unes respostes que ens surten de la nuesa del nostre interior. Un art que ens arriba al nostre nucli interior més personal.

Però massa vegades mirem amb un deix de prepotència aquest art al que genèricament anomenem com “ comercial”, com si fos un simple mal necessari per en la comparança destacar al que etiquetem com veritable, i potser en algunes vegades crec que anem una mica errats. Potser caldria començar però per analitzar el sentit d’aquest adjectiu comercial amb el que el definim massa vegades. No serà que això de comercial , i subjacent ment vendible, l’equiparem a vulgar trencant l’elitisme que sembla obligat davant allò que considerem gran i per tant inabastable?. L’equiparem així amb un cert menysteniment al d’art popular per amants de poques dificultats?. Però és clar, no son comercials Jeff Koons o Damien Hirst?. Llavors, com es menja això?.

Certament hi ha un art comercial que és pura brossa. Un art fet sense compromís ni exigència. Sense coneixements tècnics ni intencionalitat formal. Un art pobre per a pobres en el gust artístic. Però hi ha un art “comercial” que depassa amb molt el concepte de digne i que a més a més serveix com inductor , i jo estic per a dir com a catalitzador, d’un moviment interior personal que pot dur al comprador o espectador a mires més altes. És la porta , fàcil i amable a vegades , per endinsar-se en els camins de l’art però fent-ho des dels inicis amb uns criteris d’exigència que foragiten de totes totes, a  aquells treballs indigents en el fons i la forma.

Per això jo no defujo gens ni mica d’aquest art, sempre i quan estigui fet en la seva vesant més qualitativa com és en aquesta ocasió el cas ja que tant Didier Lourenço com Perico Pastor no ens presenten una mostra de restes de sèrie, d’obres del munt ingent que arriben a crear ja que ambdós son uns grans treballadors i sí en canvi ens ofereixen un recull  d’afinats treballs que si bé en alguna ocasió tenen tan sols el gust i el desig de ser plaents a l’espectador, en la majoria ens ofereixen aquesta llambregada de veritable art que sols els importants artistes acullen en el seu sí.

L’obra que Perico Pastor ens ofereix al museu del Càntir d’Argentona és una mostra que tal i com cal, s’ha definit de manera expressa per a l’espai. Per això ens ofereix detall de la seva vessant ceràmica , fent-ho no tan sols com una pertinent picada d’ullet a l’espai, ans demostrat la seva saviesa compositiva. Els seus plats i olles, magnífics tots ells, es donen la mà a un seguit de rajoles “de piscines” ,per definir-les d’alguna manera, i principalment amb un altre grup ceràmic d’emoticons que a un ja li agradaria poder disposar per ús en xarxa.

I en el contrapunt una pintura excel·lent, Poques peces molt ben triades que encara que no son actuals no estaven pas entre les deixalles del seu estudi. Agosarades, amb intensitat i intencionalitat pictòrica, son molt més que petits detalls , son espurnes fefaents de la gran qualitat que Perico Pastor atresora ja que en elles es resumeixen les seves característiques creatives principals. El gest, el color, la figura , l’esperit humanístic, son elements ben remarcats en aquest ben escollit conjunt.

Una exposició que cal visitar i que a més a més es fa amb gran gust per el plaent i qualitatiu de la visita.

Quelcom semblant hauríem de dir de la mostra de Didier Lourenço a Moldumat. Una vintena de peces entre litografies, pintura damunt paper i damunt tela, per demostrar que segueix tenint molt ben aprés el seu llenguatge plàstic esdevingut ja inconfusible.

Com en el cas de Perico, Didier manté a l’home com a personatge omnímode del seu treball. Un home individualitzat en la personalització del detall o bé dispers en l’entorn de la massa i esdevingut un gra de sorra en la immensitat del no res. Un home que sembla suspès en un estat eteri com si estigues en la recerca de trobar-se a si mateix. Una sensació aquesta d’una certa solitud en companyia, d’un cert aïllament , és la que composa l’eix conductor de la mostra a la que hi afegeixi la seva visió més poètica i simbòlica en obres com la que serveix de presentació.

Una reflexió constants en tota l’exposició sigui quina sigui la tècnica emprada. Magistral com sempre en la litografia que domina com pocs, amb agosarats treballs fins a nou tintes, que les converteixen a ulls d’un no expert en obres difícilment separables de les de pintura damunt  paper . Quasi tan sols la signatura numerada ens dona la pista vers la seva tècnica.

En l’apartat més estrictament pictòric de nou Didier mostra la seva lleugeresa creativa i capacitat tècnica amb aquesta figuració que tant ens porta cap un noucentisme, com cap el simbolisme o vers una correlació mental amb diverses figures de l’art.

Tècnicament irreprotxable i conceptualment fidel a la seva essència, Didier Lourenço  ens explica el seu discurs plàstic tantes vegades sentit, però capaç de ser escoltat cada vegada de manera diferent, en una exposició que agradarà, i molt, als seus seguidors i que demostra una vegada més que l’art qualificat com a comercial pot assolir els mateixos nivells de dignitat que aquell al que a vegades , i amb molta facilitat, qualifiquem com a seriós.

Perico Pastor i Didier Lourenço dos bons artistes que oficien dues bones exposicions.