CAMÍ DE L’APARTHEID. REFLEXIONS AL MARGE

Aquest dissabte s’inaugura a la sala de la planta baixa de la Fundació Iluro l’exposició “Marta Duran. Intensitats i densitats. 35 anys de pintura”, una mostra de caire retrospectiu que ens permetrà visualitzar la trajectòria de l’autora i que a més a més, segons sembla, anirà acompanyada d’un catàleg “important” , tal i com es mereix una exposició d’aquest tipus.

Sense cap mena de dubtes que aquesta exposició és un bona notícia. Com ho son totes aquelles altres que donen visualització al bon fer dels nostres artistes que per les circumstàncies que tots sabem resten desconegut en el seu propi entorn degut a la impossibilitat de realitzar exposicions com cal i mereix la seva obra, ja sigui per l’absència d’espais comercials adients o per la postura negacionista i quasi genocida (plàsticament parlant) de la regidoria de Cultura.

Ara Marta Duran , en bona part gràcies a la seva insistència i persistència , - virtuts de les que alguns altres haurien de prendre nota -, aconsegueix fer realitat aquella mostra fallida prevista per el Museu en motiu dels seus 30 anys. Un fet que repeteixo és i hauria de ser feliç per tot l’àmbit plàstic de la ciutat, però que no assolirà aquest nivell si abans Cultura no deixa clar la multitud d’inquietants notes al marge que deixa aquest projecte.

Vàrem tenir notícia d’aquesta exposició en el decurs d’una reunió de diversos artistes de “Tempus Fugit” amb l’alcalde Mora i el regidor Fernández. En ella el regidor donà coneixement d’aquesta exposició emmarcant-la en un projecte de més durada en el compromís de que cada any Cultura presentaria a l’Ateneu una exposició d’un plàstic local amb el corresponent catàleg. Però és clar , això son paraules de polític de sempre difícil fiabilitat i més encara quan el mateix regidor ens explicava a continuació que ja estava tot a punt per que el Taller de Gravat reiniciés els seus cursos en el mes de setembre , indicant-nos fins i tot quines serien les persones responsables. Estem a mig novembre , del taller de Gravat res de res, de notícies del mateix menys encara i òbviament d’explicacions del regidor, cap ni una.

És per això obligat que Cultura expliqui si aquesta exposició és un fet aïllat i si no és així quines seran les condicions amb les que s’estructurarà l’elecció de l’artista convidat. Tots sabem que aquesta exposició Marta Duran se l’ha guanyada a pols amb la seva insistència , - repeteixo la meva felicitació-, però és clar que ha de quedar clar el futur. Quin és el projecte, homenatjar trajectòries, visualitzar artistes importants de la ciutat, donar pas a noves generacions,...?. Que s’ha de fer?. Cal apuntar-se o triarà lliurament Cultura?. I si és així, com ho farà?. Detalls importants per aconseguir un projecte net i honest.

Però a més ha de quedar ben clar que aquest “caramel” , que jo veig molt enverinat , no és a canvi de res. Que la plàstica ha de tenir les mateixes possibilitats que la línia contemporània que domina dictatorialment a Cultura per exposar en els espais oficials de la ciutat (Museu, Can Palauet, Ca l’Arenas). Que ja n’hi ha prou d’exclusivitats exercides pel gust i les ganes de qui mana ( G.N.) a qui per cert no ha triat ningú. Tretze temporades d’exclusió dels artistes plàstics de Mataró de Can Palauet ja és una xifra esfereïdora i no tan sols és obvi, és pura justícia democràtica i cultural que els pintors i escultors mataronins estiguin en igualtat de condicions per exposar en els espais públics sota una única exigència , la de la qualitat.

Per que s’ha de tenir molt clar que exposar en un espai municipal pesa molt més en qualsevol currículum que fer-ho en els devaluats fins a la misèria espais de la Fundació Iluro que ha perdut el seu escàs prestigi amb el fet de cobrar per exposar el que el converteix en un “bonus brossa” per a qualsevol artista amb pedegree.

I aquesta situació ha de quedar ben clara no fos cas que aquesta història de l’Ateneu sigui un pas més en el camí del dur apartheid que cerca insistentment Cultura. L’insultant actuació a Ca l’Arenas en aquesta temporada convertint la mostra en escopinada directe al rostre dels plàstics mataronins n’és un evident exemple , però n’hi ha d’altres, com per ex. el cas dels locals de la Presó.

Tots coneixem l’estat de degradació estructural de l’espai de la Presó que ha obligat a cessar en l’activitat a les entitats allà establertes. Totes elles han estat aixoplugades en altres espais municipals i això que algunes com els Armats i els Pessebristes eren de difícil ubicació per les seves especials característiques. Però la solució s’ha cercat, s’ha treballat i s’ha aconseguit. L’Associació Sant Lluc amb un senzill espai per a estudi i principalment com a sala d’exposicions, és a dir de fàcil solució, no ha rebut encara cap mena de proposta. No m’estranya. Tot està en el aquest desig de Cultura de fer desaparèixer, encara que sols sigui per cansament, l’activitat plàstica en la nostra ciutat.

Cal estar doncs a l’aguait. Cal exigir a Cultura que expliqui clarament els seus projectes envers la plàstica local. I caldrà discutir-los i cercar situacions de consens, però tots sabem que res serà així. Cultura sap perfectament que els plàstics son mesells i a més sap que ningú no aixecarà la boca tot esperant que l’any vinent ell sigui l’escollit.

I així ens va. Quan tots hauríem estar contents per una mostra com aquesta, la foscor d’uns pèssims administradors públics ens porta a la malfiança i el desencant. Quan plegareu d’una vegada pel bé de la ciutat?. Encara que sé que la resposta és mai, tingueu ben clar que el meu somni és que fos demà mateix.

Però tinc també molt clar que els somnis, somnis son.