dilluns, de març 31, 2014

JOAN MORA I QUIM FERNÀNDEZ. CAL SALVAR LA PLÀSTICA A MATARÓ !!!





Es diu que Mataró és la ciutat de Catalunya amb més artistes per m2. Així, al bon grapat de professionals i semi-professionals que conreen la plàstica s’han d’afegir la munió d’afeccionats que fa que per ex. la col·lectiva de Sant Lluc aplegui en cada edició a un bon centenar d’aspirants a penjar la seva obra en la mateixa.

Curiosament però a aquest gran nombre de creadors correspon una xifra d’espais expositius que si fins ara era minsa i feia pampalluguejar el carbassa de la llum d’alarma , des d’ara mateix hem de dir que aquesta presenta el vermell més intens indicatiu d’un perill greu que podria convertir a la ciutat en un espai orfe d’espais expositius.

Si fem vol ras  per les realitats expositives a Mataró ens trobarem que  sense cap galeria professional, els espais expositius que podríem considerar no institucionals  son solament l’espai capgròs, situat com tots sabem en el hall de l’editora de la revista del mateix nom i amb unes condicions que no son les òptimes per a un espai expositiu , i les sales d’exposicions que dirigeix l’Associació Sant Lluc  com ho son la sala de la seu del Col·legi d’Aparelladors i la de la seva seu a La Presó. Una sala , la primera , amb unes bones condicions mentre que la segona és una sala de les que s’han de considerar com “de recolzament” per a exposicions de menor qualitat. Tres espais que cal remarcar que es mantenen per el desig i la il·lusió d’una associació i un empresari i subjectes per tan a les circumstàncies associatives i professionals.

Però si aquesta perspectiva és trista , no per l’esforç i la qualitat i sí per el número, el tema esdevé desolador quan parlem dels espais públics i institucionals

La Fundació Iluro , hereva de la desapareguda Fundació Laietana , disposa dels espais expositius de l’Ateneu . Uns espais expositius amb la planta Zero que ocupa la planta baixa  i les dues sales superiors, espais que permeten la més ample diversificació de l’oferta. Una oferta essencialment expositiva que va ser punt important en la història de l’entitat i per la que han passat els més importants artistes mataronins i una bona selecció d’artistes del país.

Segons ens han declarat membres del patronat de la Fundació , la programació està tancada fins el 2016 i no està prevista cap exposició plàstica ni a nivell individual ni de petit grup. El tema plàstic sols estarà present amb les mostres més de caire institucional com alguna del Fons , la Torres García o la Sant Lluc. Serà a partir del 2016 quan es plantejarà la idoneïtat o no de mantenir una temporada expositiva regular, però sigui com sigui les exposicions dels artistes que vulguin accedir a aquestes sales seran de pagament per part de l’artista , degut a les finances de la Fundació.

Si anem als espais municipals ens trobem amb un Museu dedicat a mostres històriques i en el que no està previst cap mena d’exposició plàstica , un Ca l’Arenas amb el cicle actual que comporta fins a l’octubre del 2016 , sense cap mena d’exposició plàstica per els artistes plàstics mataronins , no així per els artistes “contemporanis” que si tenen reserva d’espai i amb producció pagada per la casa.




Finalment Can Palauet que porta ja deu temporada sense que cap artista plàstic mataroní pugui exposar en l’indret, circumstància que no succeeix amb els artistes locals contemporanis que exposen de manera permanent i continuada. ( Les dues úniques exposicions d’artistes plàstics mataronins han estat en mostres d’homenatge dedicats a Santi Estrany i Pepe Novellas ) . Una tendència que amb les previsions del MAC ens porta a que en seran moltes més.


Amb totes aquestes circumstàncies resulta que a Mataró un artista plàstic , local o forà, no té cap possibilitat de realitzar una exposició fins l’any 2016. És a dir que Mataró està condemnada a no poder veure cap exposició dels seus artistes importants en els propers dos anys.

I això és inadmissible. Els artistes mataronins s’esforcen , exposen contínuament per arreu i porten sempre el nom de la seva ciutat al darrera , a la que honoren i alhora publiciten. Però és lògic que de tant en tant , cada x anys , vulguin presentar el seu art en l’ambient vivencial més proper. Dons no ho poden fer-ho per que els que manen no els tenen ni entre les seves prioritats ni en la morralla que serveix per arrodonir temporades.

Aquest divendres a l’espai capgròs hi ha una interessant exposició de la que en parlarem demà. Els protagonistes : Alís, Codina , Cusachs , Duran , Jordà, Parés i Perecoll. Pocs dubtes de que es tracta d’una selecció dels millors artistes mataronins . Dons be:

Albert Alís i Parés no han exposat en cap sala municipal. A Ricard Jordà i Marta Duran els hi va ser negat el Museu de Mataró per celebrar els 50 i 30 anys respectivament , de la seva activitat expositiva. Perecoll, Duran, Codina i Jordà , sí van exposar a Can Palauet ( en el temps de Remigio Herrero com regidor de cultura ) però en el segle passat. Cusachs si que ha exposat recentment en el Museu però per una raó ben especial com ho ha estat l’any Espriu.

( Per a llepafils cal dir que no es poden considerar exposicions les col·laboracions amb Ca l’Arenas per part de Perecoll ( una sola obra ), Josep M. Codina ( tres obres d’èpoques anteriors) i Marta Duran (menys de mitja dotzena d’obres )




Si els grans artistes no poden presentar el seu bon fer a la ciutat, quines seran les possibilitats d’aquest important grup de creadors que vorejant els quaranta tenen prou qualitat i èxit com els casos de Marc Prat , Alberto Romero, Jordi Prat Pons , Pol Codina etc.?

Si a més tenim en compte que no és possible de cap de les maneres poder gaudir del fer dels grans artistes ja desapareguts i de qualsevol mena de mirada enrera que vulguem fer , haurem de convenir que la plàstica a Mataró està a punt d’entrar en estat de coma per manca d’alimentació comunicativa que és la que s’obté en museus, col·leccions i exposicions.

No pot ser que després de la presentació el passat dissabte del MAC amb totes les nebuloses que l’envolten , l’executiu i Cultura passin de llarg davant un problema cultural tan greu.

Calen respostes i calen ja. Crec que és obligat per part del Govern municipal iniciar unes converses amb el món de l’art per intentar crear els recursos adients per solventar aquest buit . No seria just ni en l’equitatiu ciutadà , ni en el que pertoca al concepte qualitatiu que es mantingués aquesta primacia absoluta vers un camp determinat de creació, mentre que s’abandona a la seva sort a aquella part que més ofereix i més dona als ciutadans. No seria just ni per els artistes ni per els ciutadans.

Ara és l’hora de les actuacions. Totes aquelles paraules que vostès Sr. Joan Mora i Sr. Joaquim Fernàndez , han dit en diverses inauguracions remarcant la importància de l’art i els artistes, tant per a la ciutat com per a la cultura en general, s’han de fer efectives.

La llum està del tot vermella i la reserva s’esgota. Recordem: Cap sala institucional ( municipal i Fundació Iluro ) oferirà cap exposició d’un artista plàstic fins ben iniciat el 2016.  

La situació és greu i calen actuacions ràpides. Hi seran?. Per el bé de tots , esperem-ho.

diumenge, de març 30, 2014

PRESENTACIÓ DEL M|A|C . L’OFICIALITZACIÓ D’UNA ESTAFA CULTURAL




Ahir  dissabte malgrat no haver estat ni informat ni convidat per part de Cultura , és a dir , com és habitual, vaig acostar-me a Can Marfà ja que tenia veritable i sana curiositat per veure la presentació del M|A|C , el veritable continuador de Can Xalant. Volia escoltar de primera oïda quin era el projecte , com funcionaria la història , quines eren les possibilitats , i molt especialment quines eren les possibles rendibilitats per la ciutat.

El cert és que un va poder assistir a un acte esperpèntic on per part del sr. Joaquim Fernández , regidor de Cultura i únic representant del Govern municipal , a més de demostrar el poc respecte per la veritat i ensenyar públicament la seva capacitat de mentider compulsiu ( al menys en el camp cultural / artístic ) , va oficialitzar de manera pública la dictadura , fins ara de tots coneguda però latent , de Gisel Noè , el veritable “puto amo” de l’art públic mataroní, seguint el lèxic del sempre enyorat Pep Guardiola.

Repeteixo que la millor definició de l’acte és el d’esperpèntic. Una presidència amb més regidors socialistes ( Q.Melero, M. López , I.Pera) que no pas del Govern ( el regidor en solitari) , amb absència absoluta de la resta de forces polítiques i sols l’aspirant F.Teixido com alternativa política, va donar pas al discurs del regidor que va ser un seguit de mentides continuades que em va fer témer molt seriosament de si li creixeria el nas de manera descomunal o si d’un moment a altre començaria a perdre la dentadura , com deia la meva avia que em succeiria si deia mentides. Tot englobat en la frase ( o potser volia dir farsa ) mestre de confessar públicament que ell sempre havia defensat  Can Xalant , amb el retoc del retorn a la ciutat. L’hemeroteca ,que altres ja han buscat, demostren fefaentment quina era la seva opinió particular i la del seu partit , explicitada en el programa electoral, absolutament contaria a l’equipament del que demanaven la seva ràpida desaparició.

A continuació paraules de rigor del yuppie oficial de la Gene , lloant el guapos i moderns que som i que hem de continuar així amb el suport oficial, ( a on era Bibiana Ballbé ? , que hauria acabat de donar el toc), per que el regidor presentés a Gisel Noè a qui qualificà de veritable directora del projecte. Aquesta després dels agraïments que ens va tornar fins a Carmina Benito ( de ben parits és ser agraïts) va fer unes inconnexes explicacions i anunciant-nos ja algunes “actuacions” ens va enviar al web on la cossa quedava més clara.

Nosaltres , que som obedients , això hem fet i com era d’esperar hem quedat corpresos, a punt de l’ictus i amb la vesícula biliar a punt d’explotar davant el poti-poti de caire partidista , realitat lluny de tota legitimitat democràtica que ha permès que algú , sense cap legitimització pública del ple, hagi pogut fer i desfer , i el que és pitjor, destinar milers d’euros de manera personal i partidista , dedicats única i exclusivament al seu entorn personal i ideològic contemporani.




I diem això ja que després d’una presentació sense que abans ningú tingués cap mena d’accés al procés , sense possibilitat de presentar cap mena de projecte de futur, és a dir partint del buit públic absolut, resulta que fa ja un any que s’està treballant i que son molts els projectes en  els que s’ha intervingut i per tant s’hi ha destinat uns diners públics que han escapat de tot control ja que fins ahir en que es va presentar públicament el M|A|C no existia en la realitat ciutadana.

Però no. La mostra de Domènec a ca l’Arenas és una producció del “MAC” com ja varem denunciar , però també ho va ser “Modernitat amagada” una proposta que es celebrà a la Casa capell i de la que ni un ni quasi ningú en va tenir cap notícia. Però també que la mostra “Hic et nunc” estarà a Can Palauet els mesos d’Octubre i Novembre i que d’abril a santes tindrem al mateix indret “Fairy tales” una altra producció contemporània. Això per no dir que es produirà , juntament amb la Pau Gargallo (s’ha de cuidar a la família i als amics ) el projecte “Skate invaders” destinats a la construcció d’un skate park i a la il·lustració de planxes d’skate. Un projecte que queda ben clar és transcendental.

Tot això sense que de manera pública s’hagi fet cap convocatòria als artistes mataronins de tota mena per accedir a presentar un projecte, una idea , una il·lusió. Tot ha estat per els amics, amiguets o amigots que han gaudit així de manera fraudulenta , al ments èticament , dels diners públics de la nostra ciutat.

En resum una absoluta vergonya.

Però al costat de tot això hi ha un conjunt de preguntes directes que Cultura hauria d’explicar de manera pública i ben clara , com poden ser:

Amb quins diners es disposa?.

La direcció de Gisel Noè a on i per qui ha estat aprovada?. Quina és la durada de la mateixa i sota quin control reglamentari es troba?

De quina manera i per qui s’evaluen les propostes presentades al MAC?. Si a més de la direcció hi ha altres membres , com han estat escollits i per qui, i per qui han estat ratificats com a persones neutrals i competents per exercitat aquesta tasca?.

Quin és l’inventari tècnic de que disposa el MAC que , com a mínim hauria de ser el que disposava Can Xalant?.

On es troben aquests elements , que s’ha de fer per sol·licitar el seu ús i quins son els preus públics per el mateix ?.

Qui ha atorgat el poder al MAC per fer que les seves activitats tinguin posició de privilegi damunt qualsevol altre activitat artística, en els espais públics de la ciutat com son Can Palauet ( vedat a la plàstica) i ca l’Arenas (vedat als artistes plàstics actual però no als contemporanis )?.

Preguntes , que amb d’altres més explicatives , bo seria que respongués de manera clara la regidoria de Cultura , a bon segur la regidoria menys transparent de l’Ajuntament mataroní. Afegint a ser possible una reflexió al voltant de si els preocupa l’absència massiva d’artistes plàstics en la presentació. (En directe i per el fb vaig dir que no hi havia ningú, però a posteriori vaig poder veure a Pol Codina, Marta Duran i Ester Aliu) .

Però com que a grans mals grans remeis vull fer públic que aquest matí , i mitjançant el web del MAC he presentat al mateix el projecte “Tempus fugit” un projecte que ja vaig presentar en temps del regidor Graupera i del que com a resposta sols vaig obtenir silenci. Un projecte que en versió reduïda ( en autors i obres ) es presenta a partir d’aquest divendres a l’espai capgròs.

Aquest és el resum del projecte que he presentat , del que aniré informant de la seva evolució.

Tempus fugit

Exposició amb obres de 24 artistes plàstics mataronins (representant cadascun a una hora del dia ) que res tenen a veure , ans el contrari,  amb el concepte de contemporaneïtat que empra la cultura oficial mataronina.

Presentarien quatre obres cadascun , dues d’elles actuals i dues realitzades al menys 24 anys abans, podent-se així analitzar la seva evolució personal alhora que la general de la plàstica mataronina en l’entorn del concepte temps i molt especialment en el sentit de que l’artista és l’únic capaç de deturar-lo i fixar-lo amb la seva obra.

Crec que l’aposta pot valer la pena.


dimecres, de març 26, 2014

A LA FOGUERA. JOSEP ARAGONÈS





Fa unes poques temporades i amb el Sant Lluc en plenitud , l’entitat gaudia de tres espais expositius sàviament distribuïts. En el graó més alt la sala del Col·legi d’Aparelladors amb exposicions d’alt nivell , a continuació la sala de la Presó amb aquells que podríem qualificar com aspirants i finalment la sala del Casal dedicada al nivell que hauríem de definir com “afeccionats”.

La mort de Can Minguell i la reubicació del taller de dibuix  de l’associació provoca una desubicació dels espais i mentre que la sala del Col·legi d’Aparelladors segueix en el seu to ( espero poder dir això en quatre dies ) la sala de la Presó ha esdevingut en un espai container en el que val tot , exposicions de nivell, de joves amb futur, d’autors que lluitant intenten aconseguir personalitat pròpia , però també apareixen aquells autors als que és difícil fins i tot qualificar-los com a pintors, com és el cas que ens ocupa amb el protagonisme de Josep Aragonès.





“Si els paquets de tabac porten un rètol ben evident en que indica que fumar mata hi ha exposicions que haurien , de manera obligatòria , posar a la seva entrada un rètol semblant indicant que visitar aquella exposició pot afectar de manera ben evident al gust , la sensibilitat i al concepte del bon art que tingui el visitant.

Una d’aquestes exposicions hauria de ser la que s’ha inaugurat avui mateix a l’espai de La Presó sota la signatura de Josep Aragonès. Feia anys que no veia una exposició tan horrible i dolenta realitzada per un pintor amb un bon grapat d’anys de pràctica. Una exposició esfereïdora que pot provocar en el bon gust de l’afeccionat lesions importants.

Malgrat això i prenent tota mena de prevencions seria ben convenient que tots els creadors afeccionats la visitessin. Després de la visita haurien obtingut una lliçó difícilment abastable en una sola sesió. Aquella que els indicaria el que mai han de fer si volen ser simplement pintors.

Una exposició que és un veritable mal son per aquells que estimem d’una o altre manera l’art”.

Aquestes frases varen ser realitzades de manera directa al fb després d’abandonar l’exposició però ara , amb el repòs i la reflexió pertinent,  podrien haver variat però no és així. Cada vegada que repasso in mente l’exposició més lamentable la trobo.





Potser diran vostès en veure les imatges o en visitar l’exposició que no n’hi per a tant , que evidentment és dolenta però que amb benvolença ... I jo penso que no. Hi ha exposicions més dolentes, és cert. Son les dels aprenents, dels que estan en les beceroles, dels afeccionats .., però els autors saben molt bé on estan, i no pretenen enganyar a ningú, però aquest no és el cas que avui ens ocupa.

Amb un bon grapat d’anys a les seves esquenes el presentat per Aragonès és del tot inacceptable i més quan juga amb aires de grandeur amb presentació professional i amagant en l’espera d’unes autoritats que lògicament mai arribaran.

I l’engany és el fonament de la pintura d’Aragonés. Engany en el color que vol ser fauvista i és simplement desequilibrat, sense cap mena de solta ni volta que l’aguanti. Engany en els conceptes bàsics , sempre trufats de mentides escrostonades que demostres clarament el seu baix nivell tècnic.  Engany en un desig de modernitat quan es tracta d’una concepció de manual i dels dolents. Però principalment engany en un projecte de pintura que no s’aguanta per enlloc amb unes deficiències tècniques esfereïdores i unes deficiències estructurals encara pitjors Això sí, vestides com de festa en l’afany de ser el millor dels trilers.

Per això exposicions com aquestes son tan perilloses. Jo diria que les que més. I ho dic ja que en el desinformat l’aparença influeix, i en això de les parences Aragonès n’és un mestre. Unes aparences que de tan sol escatar-les fan aparèixer la vulgaritat d’un pintor que gosa dir-se artista.

Una exposició , aquesta que comentem, que mai hauria d’haver-se produït. Entenem perfectament les obligacions de l’associació però relliscades com aquesta serveixen per tirar en terra tota una tasca d’anys. Una tasca molt superior al baixíssim nivell d’un autor al que no podem qualificar com artista , en Josep Aragonès. Una exposició que si ens acostessim a l'estiu podria anar en blog a la foguera. No significaria cap pèrdua , ans el contrari.

Josep Aragonès , un pintor per oblidar.

(Les imatges poden no pertànyer a l'exposició)






dilluns, de març 24, 2014

ALÍCIA FRAMIS. RETROSPECTIVA





Encara que el nom d’Alícia Framis no sigui molt conegut per les nostres contrades , aquesta artista nascuda a Barcelona (1967) , resident a Holanda , país al que representà a la Biennal de Venècia de 2003, on sembla definitivament establerta després d’una llarga estada a Xina , té molta relació amb el nostre petit territori ja que la seva família vivia a Argentona i aquesta població i Mataró van ser l’habitat natural de les seves beceroles artístiques.

Ara realitza al MUSAC de Lleó una mena de retrospectiva que ha merescut aquest article a “El Cultural” del Mundo que reprodueixo amb plaer.




Alicia Framis, arte reversible
Framis in Progress

MUSAC. Avenida de los Reyes Leoneses, 24. León. Hasta el 1 de junio.
ROCÍO DE LA VILLA

Una retrospectiva de media carrera siempre es para celebrar, porque supone el reconocimiento público de un lenguaje artístico propio ya consolidado. En el caso de los artistas españoles, debido a las carencias y políticas erráticas de nuestro sistema, en los últimos tiempos se ha convertido en un bien tan escaso que no nos extraña que esta exposición de Alicia Framis (Barcelona, 1967), comisariada por Mirjam Westen, recale en León después de iniciar su periplo en Arnhem para concluir en Brujas. A modo de boomerang, a semejanza de la trayectoria de la artista que, recién terminados sus estudios en Barcelona y tras pasar un tiempo en París, recaló en Ámsterdam hasta llegar a representar a Holanda en la Bienal de Venecia de 2003, ciudad a la que ha vuelto para residir tras su estancia de unos años en China. Una intensa trayectoria internacional que, a pesar de que Framis nunca ha desatendido la presencia de su trabajo en nuestro país, hace esta visión de conjunto aún más necesaria.

Muy pocos artistas mantienen casi desde el inicio una actitud tan reflexiva sobre la propia obra, sus líneas constructivas imprescindibles, inventadas y refundidasuna y otra vez, y la importancia de comunicarlo con claridad, como si se tratase de un proyecto específico más. De aquí que los tres ejes temáticos elegidos para mostrar piezas selectas de las últimas dos décadas: arquitectura social, moda y manifestaciones y muros de deseos, se evidencien y fluyan con naturalidad, desplegando un trabajo tan preocupado por la vulnerabilidad del individuo en la sociedad contemporánea como reactivo ante sucesos concretos del horror, como Guantánamo. 

Para Framis, siempre se trata de revertir lo que pensamos y cómo actuamos, en una comprensión del arte como algo que debe ser útil para la gente, con una confianza irrenunciable en que las experiencias de los individuos pueden mejorar la realidad. Defensora confesa de la estética relacional planteada por Nicolas Bourriaud en los años noventa, muchos de sus trabajos son prueba de la colaboración con otros creadores de variados ámbitos del diseño, siempre para modelizar comportamientos, situaciones y encuentros compartidos, que van desde lo íntimo y personal a lo colectivo. Complicidades que a Alicia Framis no le es difícil conquistar gracias a la seducción narrativa que contienen las motivaciones de sus historias, cuentos en los que se empeña en cambiar el final. 

Reversible es una cualidad que conviene a su manera nítida y exacta de formalizar. Sus prototipos y piezas evocan la sensación novedosa y fresca, sorprendente y casi mágica de las prendas reversibles tan de moda durante la infancia y adolescencia de Framis, en los años setenta. Lo sórdido se convierte en luminoso y la experiencia traumática y tabú -como la muerte- en convivencia comunitaria, en un raro equilibrio, paradójico, entre la dimensión utópica que contienen sus propuestas y su materialización efectiva. Hasta el punto de que se da una intercambiabilidad entre los proyectos fallidos y las obras exitosas que han logrado largo y diversificado recorrido. 

Desenmascarando, más que la denuncia política de las imposibilidades, las posibilidades micropolíticas de actuaciones cotidianas. Todo siempre sustentado por una estética del cuidado, de motivación femenina y feminista, que convierte en entrañables las soluciones impecables, de aspecto prontime, admitidas y admiradas en nuestra sociedad de consumo.

En esta retrospectiva quizás se halle lo mejor de Framis, lo último -como lasHabitaciones del grito y del olvido, recientemente mostradas en la galería madrileña Juana de Aizpuru- y lo más antiguo -maquetas de habitabilidad, modos de relaciones de pareja y maneras de sobrellevar la soledad, que desde hace tiempo no podíamos disfrutar. También hay piezas poco conocidas o no vistas antes en directo, como el vídeo de la performance 8 de junio, las modelos libran y trajes Mamamen, incursiones en el rol de la masculinidad; junto a las muy conocidas anti_dog -vestidos y performances en vídeo contra la violencia de género-, Not for Sale -contra el abuso de la infancia-, y la absolutamente vigenteSecret Strike, animando al empoderamiento individual y colectivo.

Pero si algo caracteriza y atraviesa en conjunto los tres ejes temáticos de estaFramis in Progress es la decidida voluntad de ceder el protagonismo a los públicos que recalen en esta exposición convertida en eventos. Podrán, desde fotocopiar los proyectos que les agraden, hasta probarse vestidos realizados por jóvenes de escuelas de diseño en León de Cien maneras de llevar una bandera -que ha sido la formalización con que Framis ha cruzado el autoritarismo y la polémicaindustria textil en China-; o bien, donar sangre a cambio de sushi en la conocida estructura circular propiedad del MUSAC, hacerse acompañar por gemelos hasta el centro de la ciudad, escribir sus deseos con tinta invisible y enviar Cartas al cielo. 



dissabte, de març 22, 2014

L’IDIOMA DEL PINTOR






Diverses han estat les vegades que he emprat un article de Vicente Verdú per aquest blog. Feia temps que no l’aprofitava , en part per que els seus temes no eren darrerament plàstics i en part ja que que quan ho feia no acabava de combregar amb el seu pensament en el que jo notava una cerat deriva elitista.

Avui em retrobo plenament amb ell en un article d’alta escola que us aconsello de manera intensa. Un article que ens permet reflexionar sobre aquells aspectes artístics que a vegades creiem marginals i que en fons corresponen al nucli de pensament de l’artista.

Un article enormement interessant en el que a més i com a joc , si us plau, podeu anar afegint noms i etiquetes d’aquells creadors que sentim més propers.
Impagable.


El pintor y su modelo conyugal
Este juego consistente en recitar el nombre del artista a pasos de distancia denota que el creador se ha hecho previsible

Un pintor a quien admiro es Xavier Grau y hace poco tuve la fortuna, gracias a la mediación de la crítica Victoria Combalía, de almorzar con él y visitar después su estudio. Fue todo muy interesante pero, tonto de mí, me quedé sin hacerle una pregunta que me importaba especialmente tanto pensando en él como, sobre todo, pensando en mí.
Se trataba de averiguar si cuando un pintor recae en una forma de expresión que lo define y aclama no queda preso de esa definición. Yo que pinto sin profesionalidad y hago esto o aquello según me va dictando el ánimo, me veo relativamente caótico frente a un conspicuo pintor que sigue una fórmula tan identificable que el conocedor de pintura sabe atribuirle un cuadro a tres metros de la cartela donde aparece su nombre.



Este juego que suelen hacer los profesionales consistente en recitar el nombre del artista a varios pasos de distancia denota de una parte que el creador se ha hecho previsible, y de otra que tiene registrado su estilo como una marca. Esta circunstancia beneficia la compraventa, porque tener un tàpies en casa sin que parezca un tàpies viene a ser una frustración, pero lo mismo cabe decir de un saura, un palazuelo o un feito. Parecería como si el pintor no llegara a ser del todo considerado sin afirmarse / firmarse en la estampa de su inequívoca composición. Y, sin embargo, ¿es interesante que un pintor se dedique a su reiteración (Canogar, por ejemplo, es una sobresaliente excepción)?
Sin embargo, mediante la identificación, no cabe duda, el buen pintor gana mercado porque el mercado alrededor reconoce la etiqueta como la de Louis Vuitton. Y el pintor ¿goza de su propia monotonía? ¿No sufre una condena al seguir mostrándose siempre de la misma —o muy parecida— manera que en la época en que logró triunfar? Picasso hizo de todo y casi todo le daba prestigio —a partir de un momento— pero Picasso no es ejemplo de nada. Picasso es un fenómeno y no una escuela. Menos un canon que una canonjía. Pero, ¿entonces? Hay que pintar de modo que en que un matisse sea siempre un matisse o que unléger sea similar al anterior.



En la escritura, donde más tiempo he pasado, no ocurre intencionadamente lo mismo. O eso me parece. Pero los libros que se almacenan en los estantes ya no dan prestigio, y la pintura, sí. Sí, y en buen grado, de modo que no se puede pintar al tuntún si se quiere ofrecer al comprador un estatuario tam tam. Pero ese redoble social y económico, ¿no hace al artista esclavo? ¿No le condena su momento de gloria a una sucesión de creaciones con menor creatividad y escasa experimentación? No lo sé.
¿Entonces? Entonces esta fue la pregunta que incomprensiblemente no le hice a Xavier Grau y que se halla en el centro de mi experiencia porque algunos críticos me dicen que siga pintando y pintando hasta lograr “un sello”.
Efectivamente, para seguir pintando necesito la estimulación de estos nobles asesores pero intentar pintar de una manera “identitaria” produce agobio y simplicidad. Precisamente la pintura es la máxima forma de lúdico disfraz. Y si no es un juego de máscaras, ¿cómo puede hallarse su mayor encantación?
De otra parte, ¿qué criterio es este que funda el logro no en la libertad sino en la fidelidad? ¿Fidelidad de por vida? Porque ciertamente el modelo se corresponde, ni más ni menos, con los plomizos valores burgueses: su monogamia, la monótona adhesión a un dogma, la vida y la muerte en el mismo lecho de Procusto o sobre el ahuecado molde del lienzo conyugal.
                                                                         Vicente Verdú



dijous, de març 20, 2014

DAVID BOTE. CANDIDAT A L’OPOSICIÓ?





S’han acabat les primàries al PSC de Mataró i han guanyat els que havien de guanyar , faltaria més. David Bote , únic candidat , ha assolit esser anomenat cap de llista per a les properes eleccions municipals. I vull deixar ben clar el meu pensament actual. David Bote , al que conec i aprecio, és el nou cap de llista del PSc ( o hem de dir PSOE ) per a les municipals, però de cap de les maneres és candidat a l’alcaldia i sí ,com a màxim, a cap de l’oposició.

M’agrada la idea de “primàries”. Penso que és l’única manera de poder guanyar a l’aparell del partit, malgrat les múltiples trampes que fa i farà per aconseguir que el guanyador de les mateixes sigui el candidat in pectore. En alguns llocs es juga net , dintre del que cap. A Barcelona per ex, on des del primer moment s’ha clarificat exigències i forma de votació , definint-la com a pública per a tothom , pagant dos euros i signant un compromís de pensament.

En aquest joc estan el candidats i de moment de manera més que correcte menys l’oficialista Collboni que s’ha passat tres pobles amb J.Martí. Per cert , que collons fa Collboni com a representant del PSc?. Qui en la zona privada comparteix vida i guanys amb qui denigra a molts col·lectius , en especial a la dona , amb repugnants programes televisius com la nissaga dels “Sálvame” , hauria d’estar incapacitat per defensar en la zona pública , la política d’igualtat d’un partit seriós com el hauria de ser el PSc. Parlar en aquest cas de diferenciar vida pública i privada és una fal·làcia absoluta.

Però tornem a Mataró. Mentre Bote fa un ridícul paripé de transparències , declaració de renda inclosa, el PSc local en fa una explícita demostració del que no és transparència, no explicant enlloc com funcionen les primàries. Així en el seu web no apareix el reglament de les mateixes fins que el que això escriu ho denuncia en les xarxes socials. Llavors ( 13 de març) es penja el reglament, quan ja fa dos dies que Bote ha presentat les seves credencials (amb Xavier Amor de testimoni) i 24 hores d’ençà el seu primer acte de recollida de signatures en seu del partit.

És a dir , no fem públic el reglament fins que el “nostre escollit” no hagi agafat avantatge en la recollida , i a més a més i per el que pugui ser , no sigui que Baron vistes les nostres malifetes es repensi , seguim sense dir si en cas de que siguin necessàries votacions , aquestes es faran sols de portes endins o obertes a la ciutadania , que és justament l’esprit de les primàries.

Com és possible que l’executiva faci trampes tan barroeres?. L’explicació és ben fàcil: Cal que Baron no pugui guanyar de cap de les maneres. Així ens guardem l’as sota la màniga. Si Baron es presenta, votacions  “ a porta tancada” , que allà l’apallissem. Si hi ha candidats i son de la corda , a portes obertes que fa el demòcrata.

Per això és un pèssim començament per Bote  al que considero honrat a carta cabal i a qui no afavoreix en res el tripijoc dels seus “amics”. de candidatura. Uns amics capaços de fer que Xavi Amor estigui present en el moment de les simples intencions de presentar-se ( hauria fet el mateix en cas de que un socialista de base hagués gosat plantar-ne cara ?. Jo ho dubto ),  quan en el mateix dia s’havia deixat sol a Baron per defensar-se dels lamentables i roïns atacs de Mora. Llavors  al costat de Baron no hi havia ningú. Quan és obvi que era obligada la presència d’Amor, la de Gomar com a cap del partit a la ciutat , com a mínim la de Naya com a responsable de política municipal. Però no hi havia ningú. La màxima d’aquests depredadors és clara: “A l’enemic, ni aigua”.

I així ja tenim a David Bote disposat al sacrifici. Però , i ara  què?

Està clar que hi ha partits que tenen vocació de govern (PSOE, PP, CiU, PNV ..).N’hi ha d’altres que tenen sentit d’oposició ( CUP, Ciutadans, partits alternatius varis ) i finalment d’altres saben que el seu lloc està en l’oposició però que quan poden esgarrapen la seva minsa quota de poder ( ERC, ICV … ). Voler ser “poder” o voler ser “oposició” és una aposta legítima, però sempre he cregut que el millor és intentar assolir el poder per intentar dur a terme el programa electoral. Que no val aspirar a l’oposició que ja se n’encarreguen altres d’intentar que aquell sigui el teu lloc. I amb els vímets en que s’estructura la candidatura del Psc , perdó, PSOE, sols hi ha l’aspiració a una oposició , això sí arregladeta.

Però aquesta visió no és compartida en res per els ideòlegs de la nova candidatura. Per a ells hi ha un únic culpable , que és Baron , que va perdre les eleccions per fer una política a favor  del centre i en contra dels barris (?) i que per això va deixar a la militància sota mínims . Tot sense ni fer mirada al tema sobiranista, que al seu entendre en res ha afectat al partit ( que Santa Llúcia els conservi la vista).

 Així per tant , si  per un costat mort el gos  acabem amb la ràbia , sols quedarà reconquerir la fidelitat dels barris per assolir no tan sols bons resultats , ans també reconquerir l’alcaldia ja que CiU perdrà poder front a ERC. Per tant el nom del candidat poc importa. Serà qüestió de fer-li fer passejada per arreu i endavant. Que la gent vota PSOE i no Bote.

Però és clar que aquest anàlisi simplista no s’aguanta per enlloc. NI Baron va perdre per no apostar per els barris , que ho va fer i amb escreix , ni donar presència a un candidat és fàcil. O si no que ho expliqui Iniciativa que amb més de dos anys de precandidatura i quasi una legislatura de regidor ,  J. Martinez segueix essent un absolut desconegut.

Ara doncs li toca al candidat donar la cara i això serà difícil per a ell. Bote és professoral, sap perfectament el guió del partit, però no sap improvisar i la seva timidesa el deixa Ko davant qualsevol dialèctica ràpida. I el que és pitjor, no està en l’entorn social de la ciutat , fora del reducte del seu barri de Cerdanyola. El seu desconeixement del nucli vital de la ciutat , del seu cor caliu, és un inconvenient que difícilment superarà si no va de la mà d’un amic que conegui la realitat vital de la ciutat . I ara per ara , ni el té , ni se l’espera , vista la cohort viral que l’acompanya.

Però això és tan sols un apunt a vol rasant. Hi ha molts condicionants que marcaran el futur . I un especialment ( el 9-N). Però també caldrà parlar d’expectatives en les llistes , encara que això ja serà per un altre post , ja que hi ha tant per dir , que..
.
Per que està clar. Amb poques cartes marcades , quins han de ser els dipositaris?. Els amics , els capos del partit, algú que doni un cert aire catalanista i ens faci dissimular?... Les novetats més o menys independents que hem anat a buscar...?. Algú de la corda Baron per no dir que no existeix continuïtat...? S’haurà resolt ja el dilema de si conreem l’hort particular o tornem a l’hort de la ciutat?... I és clar , que no falti un jove , i no oblidem la quota femenina ... Parlant d’això, acceptarà l’ex diputada un lloc que  doni pes i experiència o amb l’aval ja n’hi ha prou .. ? I la suplent del senador, que fem amb ella ara que ...? I l’assessor a qui hom  ha vist el llautó de la seva incapacitat manifesta?...

Moltes preguntes per poder-ne seguir parlant.

De moment ja tenim candidat. Per a mi candidat a l’oposició. I el trist és que no sé pas si la ciutat i / o el partit s’ho poden , o s'ho han de permetre.

Sigui com sigui, sort.







dimecres, de març 19, 2014

CATÀLEG DE MIRADES. MARIANO CABELLOS





Aquest mes el protagonista de la sempre atractiva exposició del Museu Arxiu de Llavaneres Can Caralt és el mataroní Mariano Cabellos que ens ofereix una multidisciplinar mirada al seu fer sota l’atractiu títol de “Catàleg de mirades”. Una exposició que al meu entendre és potser la més brillant de la seva carrera , judici que potser puc fer sota el condicionament d¡’haver seguit la seva trajectòria , quasi des de les seves beceroles, i alhora haver visitat quasi totes les exposicions que ha realitzat en els nostres entorns més o menys propers.





Mariano Cabellos és home assenyat. Ha entés perfectament que davant l’estat de crisi actual en el camp general i del comerç de l’art o havia de maldar per camins poc interessants per ell a la recerca de possibles interessats o li quedava la molt més atractiva aposta de la llibertat i conrear l’art al seu gust i ganes sense tenir present cap altra mena de condicionament que no sigui el seu propi plaer creatiu.

Ja en certa manera el fer s’intuïa en el treball que presentà fa un temps a la sal del Col·legi d’Aparelladors en el que convertia l’encàrrec d’una confraria del seu poble Atienza d’una imatge del seu fer confessional , en un retrat sociològic d’un cert mon rural, de la seva vida i les sevs tradicions.

Ara , en aquesta exposició de Can Caralt, Cabellos va més enllà i disposa del presentat en tres seccions ben determinades per raons tècniques , com ho son la pintura , el dibuix i l’escultura , que alhora poden assolir més subdivisions en raó dels elements presentats .





Pictòricament Cabellos  és manté fidel a si mateix. Aquí de nou escampa el seu ADN plàstic personal amb el seu post impressionisme de pinzellada personal amb el que passeja per les més diverses contrades , sota d'aquests dos principis fonamentals com ho son la llum i el color. Una llum vibrant, àcida quasi, que sembla un compendi de la seca llum castellana i l’humida llum mediterrània, al costat d’una paleta intensa i vibrant a l’entorn d’un cromatisme especial en el grocs , violats i taronges accentuen la potència d’un concepte agressiu però alhora proper.




Una mirada paisatgística que en aquesta ocasió ve acompanyada , quasi com a contrapunt , d’una petita escapada a un Cadaqués més bucòlic i espiritual, i d’un seguit de treball d’investigació amb noves formes i materials ( per ex. el plàstic) que demostren ara per ara un clar neguit però que encara son difícils d’avaluar en un compendi global.









Però al costat de la cridòria que podria representar el seu treball pictòric, Cabellos vol en aquesta ocasió homenatjar al treball acadèmic i ho fa mitjançant un seguit de dibuixos de pulcritud absoluta i de caire magistral  amb els que ens representa la destrucció per putrefacció d’un codony, una aposta a questa no tan sols de gran dificultat tècnica , ans també conceptual, dons la mirada i el nom d’Antonio López apareix immediatament de transcantó a tothom.

Una dificultat de la que en surt altament airós ja que no tan sols aconsegueix demostrar la seva habilitat tècnica , és a dir la vàlua de l’ofici , ans també ens permet endinsar-nos en el concepte global del treball, des de la més que important mise en scene , fins a la selecció de l’obra i al lligam eteri que ens permet veure de manera més que perfecta l’evolució del pas del temps i les seves conseqüències.





Però d’un temps ençà Mariano Cabellos sembla obsessionat per el volum. Ja va quedar clar amb la seva aposta tridimensional en el torró de l’Uñó i en alguna peça que mig d’estranquis presentava en les seves exposicions , però ara el volum ha esgarrapat espai al fer i a la intencionalitat del creador.

Així Cabellos ens presenta dues cares de la seva moneda escultòrica. Per un cantó està la seva cara més realista en la que ens ofereix un seguit d’instruments musicals del caire del violins , esculpits amb alabastre amb els que aconsegueix obres de seductora bellesa tant per la cadència de les seves formes , com per l’especial sensibilitat que emmarquen les vetes de la pedra que enriqueixen en gran manera el sentit propi de l’obra.

Al seu costat , i més com a peces iniciàtiques que no pas con conceptes del tot assolits ens ofereix un grup d’obres volumètriques establertes més en la línia de l’art póvera  i el conceptualisme que permeten albirar un positiu camí sempre i quan no és quedi , com ara , en la juguesca i el trompe l’oeil i sí aparegui una reflexió molt més profunda en el fons i la forma.

Una exposició que sota l’aparença d’un academicisme marcat apareix una trempera interior i una capacitat d’evolució que fan albirar un futur diferent per un artista establert en el cànon i que ha entés que a partir d’ell es pot assolir igual cotes de qualitat com d’innovació, evolució i progrés.

Una exposició que mereix la seva visita.

(Les imatges poden correspondre a obra no present a l'exposició)