ELECCIONS MUNICIPALS A MATARÓ I CULTURA

Mataró és una ciutat malaurada, culturalment parlant. Malgrat de disposar de bon nombre de creadors i d’un nivell dels mateixos més que estimable, la ciutat no ha estat mai receptiva  a la necessitat de la cultura com a eix, no sols vertebrador , ans fonamental per el desenvolupament de tot tipus de la mateixa.

Aquest oblit de la cultura  queda palès en comparança amb altres ciutats del seu nivell. En el segle passat i abans, mentre que la burgesia d’altres ciutats era capaç d’apostar per la cultura en general i generar institucions de gran potència  com ho eren, i ho son encara, els Amics de l’Òpera de Sabadell, o l’acadèmia de Belles Arts a la mateixa  Sabadell, o el centre de Lectura de Reus, o tota l’empenta modernista de Terrassa, a Mataró ni tan sols érem capaços de salvar el Clavé o can Xammar. Mataró es quedava amb el Casino i l’Sport, o el Foment i la sala Cabanyes.

L’arribada de la democràcia  va generar una enorme esperança cultural que ben aviat va queda esllanguida. Les enormes mancances de la ciutat va fer que la Cultura passés a ser un element residual en l’aposta per la modernització de la mateixa, com ho demostra el fet que el PSC, partit que excepte en un mandat, ha ostentat l’alcaldia, cedia sistemàticament la regidoria de Cultura al partit amb qui pactava per assolir el poder.

 Mai en tots aquets anys de democràcia hi ha hagut el més mínim interès per la cultura i crec que fora d’un primigeni pla d’equipaments culturals en començar la democràcia, i que va realitzar de manera molt intel·ligent Toni Sagarra, ha existit mai un projecte cultural amb cap i peus.

Un fet que bé es podria entendre en els moments inicials, amb mancances de tota mena, però del tot incomprensible en els moments de vaques grasses, en els que disposant de capital, aquest mai va ser destinat a una aposta cultural de cap tipus. Uns exemples d’aquest desideràtum està en que una vegada restaurada la Nau Gaudí, aquesta no va ser destinada a la vessant cultural i sí a un telecentre jovenil, ens que podia haver estat situat en qualsevol dependència municipal. Sort que l’arribada de Bassat va servir per dignificar l’espai. I no parlem de Ca l’Arenas, furtada als artistes de Mataró i convertida en una casalot fantasma, mort i  en el que ningú entra mai.

Altre exemple lacerant de la desídia cultural Municipal ha estat darrerament el viatge de set artistes mataronins per exposar a Nova York de la mà de Bassat. Cap persona del consistori va viatjar amb ells per representar a la ciutat. La raó que els assessors municipals van entendre que la mínima despessa que significava aquest viatge hauria estat un símbol de malbaratament , fet gens convenient front  a unes eleccions ja molt properes. Pobre Mataró.

Tota aquest història ha comportat que Mataró és la única ciutat de tot l’estat, amb més de 40000 habitants, que no disposa d’un teatre, un auditori i una sala d’exposicions en condicions. I no parlem ja dels pocs elements monumentals, - Capella dels Dolors, Clos Arqueològic, Casa Coll i Regàs o qualsevol dels Museus de la Ciutat-, tenen tots ells uns dies d’obertura i horaris tan imprevisibles i il·lògics que impossibiliten qualsevol visita organitzada.

No deixa de ser curiós que Mataró vol ser ciutat turística i obre els seus tresors a les sis de la tarda, hora en la que la majoria de visitants estan més preocupats en trobar a on sopar que no pas en fer una visita cultural.

Arriben les eleccions municipals, moment idoni per valorar la importància de cada peça del puzzle de govern de la ciutat té en l’imaginari dels aspirants a manar en la mateixa. I “la primera en la frente”, absència generalitzada de gent del mon cultural en les llistes dels partits, i no parlo d’allò que es diu en “posició de sortida” ,en la que sol apareix Anna Salicrú, ans també en lloc de recolzament i prestigi.

En el període de campanya em sembla que hi ha hagut debats sectorials de tota mena i també reunions amb tots els sectors de la ciutat. Perdó , menteixo, no hi ha hagut debat cultural ni la gent del món de la cultura hem estat convocats per cap partit per explicar-nos les seves intencions. I com cirereta final, en el debat televisat de candidats , amb quasi dues hores de durada el temps dedicat a cultura va ser de ZERO segons i la paraula crec que no va ser pronunciada en tot el mateix.

Si ens deturem en els programes , els pocs amb detall cultural inclòs, haurem de convenir que el millor i més raonable és el de En comú podem, on es nota molt la mà i la intel·ligència de Pere Fradera, encara que en ell també queda clar que la cultura no és pas element primordial del programa de govern.

Tant el de ERC, molt decantat cap a l’òptica nacionalista fet difícil d’entendre davant la imperiosa necessitat d’una cultura eclèctica que és la que ara precísa la ciutat , com el del PSC , son una absoluta carta als reis , magnífics però impossibles, a menys de disposar del sou del mes de l’ONCE, el del Nescafé, el Cuponazo i un parell d’Euromillones. 

Amb el desengany absolut que porta a sobre el mon cultural, calen propostes reals, i si de cas, especificar terminis de propostes, però llençar-les a sac a veiam si piquen és del tot innoble i és enfotres dels ciutadans.  Fins i tot algunes de les accions  possibles son risibles. El PSC es compromet a destinar un espai a exposar permanentment obres d’artistes mataronins en una mena de Pinacoteca local. Magnífic si no fos que l’Ajuntament no disposa d’obres significatives dels millors artistes, vius o morts, i simplement no disposa d’obra de la gran majoria de creadors locals.  El tema d’identificar les escultures públiques es porta demanant des dels temps de Remigio Herrero. I el d’ajuts a la creació ja no diguem.

Amb tot queda ben clar que la cultura segueix important un rave a les diverses opcions de Govern de la ciutat  i que per tant ja que passen de nosaltres , la resposta més acurada és fer el mateix. Per això aquest any, i per primera vegada en ma vida , votaré en BLANC, ja que cap opció de les que es presenta no entén que la cultura, juntament amb sanitat i ensenyament, son tres potes fonamentals de l’estat de benestar. Mutilar-ne una és crear un poble dissortat en el que serà difícil conviure i créixer.

I molt em sembla que aquesta és la ciutat que ens espera.

DAVID BOTE. CANDIDAT A L’OPOSICIÓ?

S’han acabat les primàries al PSC de Mataró i han guanyat els que havien de guanyar , faltaria més. David Bote , únic candidat , ha assolit esser anomenat cap de llista per a les properes eleccions municipals. I vull deixar ben clar el meu pensament actual. David Bote , al que conec i aprecio, és el nou cap de llista del PSc ( o hem de dir PSOE ) per a les municipals, però de cap de les maneres és candidat a l’alcaldia i sí ,com a màxim, a cap de l’oposició.

M’agrada la idea de “primàries”. Penso que és l’única manera de poder guanyar a l’aparell del partit, malgrat les múltiples trampes que fa i farà per aconseguir que el guanyador de les mateixes sigui el candidat in pectore. En alguns llocs es juga net , dintre del que cap. A Barcelona per ex, on des del primer moment s’ha clarificat exigències i forma de votació , definint-la com a pública per a tothom , pagant dos euros i signant un compromís de pensament.

En aquest joc estan el candidats i de moment de manera més que correcte menys l’oficialista Collboni que s’ha passat tres pobles amb J.Martí. Per cert , que collons fa Collboni com a representant del PSc?. Qui en la zona privada comparteix vida i guanys amb qui denigra a molts col·lectius , en especial a la dona , amb repugnants programes televisius com la nissaga dels “Sálvame” , hauria d’estar incapacitat per defensar en la zona pública , la política d’igualtat d’un partit seriós com el hauria de ser el PSc. Parlar en aquest cas de diferenciar vida pública i privada és una fal·làcia absoluta.

Però tornem a Mataró. Mentre Bote fa un ridícul paripé de transparències , declaració de renda inclosa, el PSc local en fa una explícita demostració del que no és transparència, no explicant enlloc com funcionen les primàries. Així en el seu web no apareix el reglament de les mateixes fins que el que això escriu ho denuncia en les xarxes socials. Llavors ( 13 de març) es penja el reglament, quan ja fa dos dies que Bote ha presentat les seves credencials (amb Xavier Amor de testimoni) i 24 hores d’ençà el seu primer acte de recollida de signatures en seu del partit.

És a dir , no fem públic el reglament fins que el “nostre escollit” no hagi agafat avantatge en la recollida , i a més a més i per el que pugui ser , no sigui que Baron vistes les nostres malifetes es repensi , seguim sense dir si en cas de que siguin necessàries votacions , aquestes es faran sols de portes endins o obertes a la ciutadania , que és justament l’esprit de les primàries.

Com és possible que l’executiva faci trampes tan barroeres?. L’explicació és ben fàcil: Cal que Baron no pugui guanyar de cap de les maneres. Així ens guardem l’as sota la màniga. Si Baron es presenta, votacions  “ a porta tancada” , que allà l’apallissem. Si hi ha candidats i son de la corda , a portes obertes que fa el demòcrata.

Per això és un pèssim començament per Bote  al que considero honrat a carta cabal i a qui no afavoreix en res el tripijoc dels seus “amics”. de candidatura. Uns amics capaços de fer que Xavi Amor estigui present en el moment de les simples intencions de presentar-se ( hauria fet el mateix en cas de que un socialista de base hagués gosat plantar-ne cara ?. Jo ho dubto ),  quan en el mateix dia s’havia deixat sol a Baron per defensar-se dels lamentables i roïns atacs de Mora. Llavors  al costat de Baron no hi havia ningú. Quan és obvi que era obligada la presència d’Amor, la de Gomar com a cap del partit a la ciutat , com a mínim la de Naya com a responsable de política municipal. Però no hi havia ningú. La màxima d’aquests depredadors és clara: “A l’enemic, ni aigua”.

I així ja tenim a David Bote disposat al sacrifici. Però , i ara  què?

Està clar que hi ha partits que tenen vocació de govern (PSOE, PP, CiU, PNV ..).N’hi ha d’altres que tenen sentit d’oposició ( CUP, Ciutadans, partits alternatius varis ) i finalment d’altres saben que el seu lloc està en l’oposició però que quan poden esgarrapen la seva minsa quota de poder ( ERC, ICV … ). Voler ser “poder” o voler ser “oposició” és una aposta legítima, però sempre he cregut que el millor és intentar assolir el poder per intentar dur a terme el programa electoral. Que no val aspirar a l’oposició que ja se n’encarreguen altres d’intentar que aquell sigui el teu lloc. I amb els vímets en que s’estructura la candidatura del Psc , perdó, PSOE, sols hi ha l’aspiració a una oposició , això sí arregladeta.

Però aquesta visió no és compartida en res per els ideòlegs de la nova candidatura. Per a ells hi ha un únic culpable , que és Baron , que va perdre les eleccions per fer una política a favor  del centre i en contra dels barris (?) i que per això va deixar a la militància sota mínims . Tot sense ni fer mirada al tema sobiranista, que al seu entendre en res ha afectat al partit ( que Santa Llúcia els conservi la vista).

 Així per tant , si  per un costat mort el gos  acabem amb la ràbia , sols quedarà reconquerir la fidelitat dels barris per assolir no tan sols bons resultats , ans també reconquerir l’alcaldia ja que CiU perdrà poder front a ERC. Per tant el nom del candidat poc importa. Serà qüestió de fer-li fer passejada per arreu i endavant. Que la gent vota PSOE i no Bote.

Però és clar que aquest anàlisi simplista no s’aguanta per enlloc. NI Baron va perdre per no apostar per els barris , que ho va fer i amb escreix , ni donar presència a un candidat és fàcil. O si no que ho expliqui Iniciativa que amb més de dos anys de precandidatura i quasi una legislatura de regidor ,  J. Martinez segueix essent un absolut desconegut.

Ara doncs li toca al candidat donar la cara i això serà difícil per a ell. Bote és professoral, sap perfectament el guió del partit, però no sap improvisar i la seva timidesa el deixa Ko davant qualsevol dialèctica ràpida. I el que és pitjor, no està en l’entorn social de la ciutat , fora del reducte del seu barri de Cerdanyola. El seu desconeixement del nucli vital de la ciutat , del seu cor caliu, és un inconvenient que difícilment superarà si no va de la mà d’un amic que conegui la realitat vital de la ciutat . I ara per ara , ni el té , ni se l’espera , vista la cohort viral que l’acompanya.

Però això és tan sols un apunt a vol rasant. Hi ha molts condicionants que marcaran el futur . I un especialment ( el 9-N). Però també caldrà parlar d’expectatives en les llistes , encara que això ja serà per un altre post , ja que hi ha tant per dir , que..

.

Per que està clar. Amb poques cartes marcades , quins han de ser els dipositaris?. Els amics , els capos del partit, algú que doni un cert aire catalanista i ens faci dissimular?... Les novetats més o menys independents que hem anat a buscar...?. Algú de la corda Baron per no dir que no existeix continuïtat...? S’haurà resolt ja el dilema de si conreem l’hort particular o tornem a l’hort de la ciutat?... I és clar , que no falti un jove , i no oblidem la quota femenina ... Parlant d’això, acceptarà l’ex diputada un lloc que  doni pes i experiència o amb l’aval ja n’hi ha prou .. ? I la suplent del senador, que fem amb ella ara que ...? I l’assessor a qui hom  ha vist el llautó de la seva incapacitat manifesta?...

Moltes preguntes per poder-ne seguir parlant.

De moment ja tenim candidat. Per a mi candidat a l’oposició. I el trist és que no sé pas si la ciutat i / o el partit s’ho poden , o s'ho han de permetre.

Sigui com sigui, sort.

HE PERDUT, HEM PERDUT, HA PERDUT MATARÓ

Com ben clarament va dir Baron en iniciar la seva compareixença a la seu del PSC davant militants i simpatitzants, el PSC i el mateix Baron havien perdut les eleccions. I per tant, un, votant del PSC i de Baron , fets que anaven col·ligats però que no anaven pas de la mà per a molts , com es percebia clarament en les mirades d’alguns dels que estaven per la seu del Passeig de la Geganta, havíem perdut també les eleccions.

He perdut ja que pensava , i ho segueixo fent, que Baron era la millor opció com Alcalde  de la ciutat , i el seu programa de govern , amb els oportuns retocs també ho podia ser. Però la democràcia està aquí , en veure , pensar , escollir i votar , i altra gent ha pensat diferent. El meu respecte a la seva elecció i ara a esperar l’acció de govern, que òbviament serà jutjada i criticada en tot allò que em sembli malament.

Hem perdut ja que crec s’ha perdut un sentit d’esquerres de fer les coses que malgrat les seves mancances i els seus estúpids elements identitaris, ja siguin provinents del pijismo progre , el nacionalisme desnortat , o l’espanyolisme de pandereta , eren prou importants com per dotar de sentit a una actitud de govern.

Però el que és pitjor és que ha perdut Mataró. I no ho dic per el canvi Baron / Mora , del que temps hi haurà per poder-lo jutjar . Ho dic per l’aparició de la xenòfoba “PxC” , de la que sols vull dir les sigles per no tacar paraules en bona manera sagrades.

A la meva feina no amago la meva opció política , i per dir-ho d’una certa manera , en faig proselitisme. Avui molta gent m’ha parlat de la “meva” derrota per treure el suc de la conversa que tantes vegades he encetat jo, però tothom s’ha dolgut i interessat per la malaurada presència , poc esperada per ningú, i menys amb la sagnant virulència.

Poc he de dir que sigui millor del que ja he llegit. L’escrit de Joan Salicrú i molt especialment el de Joan Safont que hauria de ser llegit en les reunions d’aquests dies de tots els partits , ho expliciten tot. Ara cal reflexionar profundament i actuar amb contundència. Aquí no valen mitges tintes . S’ha de matar les mentides consentides per que ens afavorien com també actuar contra un paternalisme proteccionista difícil de ser entès. Aquest no és un tema baladí i davant d’ell la coincidència i la contundència han de ser absolutes.

Potser tan sols així, el que ara ha perdut Mataró i que en bona part ens avergonyeix , pot esdevenir un element catalitzador d’una ciutat millor.

Com diria la majoria religiosa que ara més que mai domina el nostre consistori, és ben cert que el Senyor a vegades escriu amb rengleres ben tortes.

CURIOSITATS i CONTRADICCIONS

Potser d’entre els resultats que han deixat les eleccions el punt en el que hi ha un acord majoritari, per no dir absolut, està en el lament de que Francesc Teixidó no hagi assolit de nou plaça de regidor. I dic Francesc Teixidó que no pas ERC. Teixidó amb el seu tarannà, la seva posició sempre dialogant , el seu saber escoltar defensant , això sí , les seves tessitures , ha donat exemple del que ha de ser un regidor en “estat” de govern.

Una absència que si jo tingués la més petita dosi de poder, arreglaria fitxant-lo ràpidament.
La seva pèrdua , una llàstima.

( Òbviament no pensem el mateix , ans al contrari, del seu company Penedès)

No deixa de ser curiós i contradictori que CiU arribi al poder amb el seu alcaldable més fluix i amb la llista electoral més poc conectada de la ciutadania de tota la història.

Curiós també que ves a saber si al final el PSC que ha perdut, assolirà el govern de Cultura que sempre va rebutjar quan guanyava.
Ja sabem que tant CiU com PSC consideren ( vatua l’olla ) a la Cultura com element estratègic del futur Govern. Però mentre CiU té a Reixach i a Masriera fora del Govern , i no disposa de recanvi adient , el PSC té a Ivan Pera disposat , i a més tots sabem que malgrat les paraules prèvies la cultura és la primera moneda de canvi en una negociació.

Per tant, si hi ha sociovergència , que amb totes les estira i arronsa que vulguem , sembla el més probable, encar ens trobarem que el PSC haurà de manar a Cutura.

Com es veu qualsevol tsunami, inclosos els controlats , deixen totes les coses , el futur i els pronòstics , de cap per avall.

I les recents eleccions òbviament que no podien ser menys.

56

56. Aquesta és la xifra de vots afirmatius que va aconseguir la llista presentada per l’executiva del PSC local per a ser proclamada com a definitiva per a les properes eleccions locals.

Una xifra que correspon al 73.5% ja que hi varen haver 15 vots negatius , 4 abstencions i un vot nul. Unes xifres que per damunt de tot denoten l’estat de desorientació que existeix actualment entre els militants del PSC. Una xifra que índica també el poc nombre de militants , o el poc valor que donen aquestos a triar aquells que en nom del partit intentaran guanyar les eleccions.

Però si filem més prim , la xifra és encara més reduïda. De la trentena de noms de la llista , 22 surten en la fotografia de l’acte. Posem que alguns (quatre exactament ) per ètica personal decideixen votar en blanc, per tant 18 membres de la llista es van votar a si mateixos. Ens quedem dons en que tan sols 38 persones van decidir que “la llista” és la millor no sols per guanyar les eleccions , si no el més important, per governar la ciutat.

Deia fa un parell de dies que es millorava una mica la llista anterior,- tampoc feien falta miracles -, però que això no volia dir que fos una bona llista. Ara , acabades les incògnites, la valoració definitiva no pot ser altra que la de decebedora.
Empro la paraula decebedora ja que penso que Mataró , que és una de les poblacions més grans de Catalunya , hauria de merèixer un govern fort i capacitat. Un govern per el que jo aposto socialista. És per això que em pregunto si entre tanta gent que en la ciutat es mou en aquesta òrbita , no hi ha possibilitat de trobar millors vímets per fer un cistell de govern millor, més qualificat i més poderós.

Crec que tots els ciutadans volem que aquells que ens manin siguin al menys com nosaltres , però especialment ens agradaria que fossin molt millor que nosaltres. Essent com soc un mindundi , en repassar la llista , en aquests quinze noms que han estat fet públics em trobo amb un grapat important de noms que no crec em superin i seguint el sil•logisme els considero difícilment capacitats per a governar una ciutat de la importància de Mataró.

Hi ha noms que han demostrat fefaentment la seva incapacitat per estar en el Govern de la ciutat ( Carmen Esteban i Carlos Fernández) , però algú amb ple senderi pot pensar que J.A. Ciller pot ser el primer de la llista després dels pesos pesants?.

I que ningú m’interpreti malament. Conec a Ciller de fa molts anys , de quan jo jugava al CCDS Salesianos Cerdañola , després dit “El Turó” i en el que ell començava a fer coses en la base, de la mà d’Ildefonso Mármol , amb qui curiosament es retroba per acabar com el rosari de l’aurora en tot el tema d’EPMA , del que hi hauria molt a parlar, i no pas per a bé de Ciller. Després hem coincidit en altres ocasions i penso sincerament que és una bona persona, amb un cert desig de protagonisme, però bona persona. Però ser bona persona no és mèrit suficient per arribar a governar. Calen més mèrits que el de ser un bon esquer per pescar uns quants vots. I jo, ho sento molt, no els hi veig. Estic convençut que Ciller és un magnífic i incansable home de treball , però quan es governa el que ha de manar és el raonament que faciliti el treball. I aquest punt extra , ojalà que erri , no crec el tingui Ciller.

Això per no parlar del quintet que tanca el llistat de coneguts. Queda clar amb aquests noms que l’aspiració màxima del PSC és quedar-se amb 10 regidors. Si no és així la cosa esdevé incomprensible. Normalment les llistes electorals estan ocupades en els llocs de “ no sortida” per gent de pes que per raons diverses no poden assolir el càrrec , però demostren amb la seva presència una certa manera d’estar al darrera , d’insuflar el seu pensament , al seva manera d’actuar , el seu tarannà personal . Donen lluentor i prestància al conjunt.

No succeeix això en aquest cas, excepte amb Pere Vilaseca que ha acceptat un lloc de no sortida davant la impossibilitat d’accedir a la cartera d’Educació en la que repetirà Conchita Calvo d’acomplir-se totes les prediccions. Però la cara de la gent quan es troba amb certs noms , del que Ricis n’és el paradigma negatiu , és per llogar-hi cadires.
Ens trobem dons amb una llista fluixa i decebedora que permet augurar una nova etapa de govern en el que succeirà el mateix que en l’anterior , que Baron haurà d’exercir de permanent bomber, apagant els focs que se li encendran aquí i allà .

Tot això ho dic amb pena , amb molta pena. Fa uns dies es presentava la xarxa Baron, amb noms ben dignes quasi tots de poder governar per les seves capacitats. I com ells, altres . L’endogàmia dels partits que han convertit als seus membres en assalariats dels mateixos i per tant esclaus de ser-ne modus vivendi , ha limitat a molta gent que hauria pogut dedicar un temps de la seva vida al servei de la ciutat. A més , aquesta dependència ha limitat l’obligada selecció de qualitat i ha convertit als que haurien de ser servidors del públic a ser gent que es serveix del mateix.

La llista del PSC és fluixa , molt fluixa. I seria igual de fluixa amb altres noms que apunten des de l’altra sector del partit, ja que en ambdós i domina més l’ànsia de poder i salari, que no pas de servei. Un tema que sols tindria solució amb llistes obertes , al menys en un bon grapat d’escons.

Però el problema greu no està en això. Està en que el que comento del PSC , i ho faig ja que és el meu partit , al que voto i al que voldria molt millor , es podria fer igual o pitjor en totes les altres agrupacions polítiques que es presenten a les eleccions.

O és que CiU ha presentat mai credencials de ser una veritable possibilitat de poder , amb en Joan Mora al capdavant?. O és creïble ERC ajuntant tot el que abans havíem separat i repetint amb Sergi Penedès , - l’innombrable -, com a nº2 ?. O potser ICV ofereix alguna cosa nova fora del seu pijismo progre tan habitual entre els seus fidels votants de la ciutat ?. O el PP i Mojedano han donat la mínima imatge de serietat exigible en tota la seva trifulca ?. O a on està la dignitat de la CUP després de tot l’afaire de Can Fàbregas.

Potser per tot això, i evidentment per molt més , els ciutadans estan cada vegada més desencantats de la política. Un desencís del que els partits sempre diuen que tenen en compte i que es motiu de la seva preocupació, i al que responen amb llistes tan penoses com les que de nou es presentaran en les properes eleccions locals.

El que és una veritable llàstima.

ALÍCIA ROMERO. TRET DE SORTIDA

L’anunci de la renúncia d’Alícia Romero a formar part de les llistes del PSC local per a la propera convocatòria d’eleccions, ha servit com a tret de sortida oficiós per a les municipals, unes eleccions que havien quedat del tot amagades per les recents a la Generalitat.

La notícia no ha sorprès a ningú d’aquells que es mouen o ens agrada la política municipal, encara que hauria succeït el mateix si la notícia hagués estat la inversa , és a dir la de la seva confirmació com component de la partida. Feia temps que Alícia Romero havia dit públicament que estava meditant el seu futur personal i polític. Ara ha pres la decisió , aquella que ha cregut millor per a ella, i res a dir, ans el contrari, felicitar-la per la mateixa i desitjar-li el millor en el seu futur. El seu pas per la política local ha estat ben positiu i la seva absència resta molt pes específic a la propera llista electoral.

Al voltant d’ella s’ha dit de tot. La història , per aquells que la vulguin conèixer amb pels i senyals, l’explica amb la seva saviesa habitual en Joan Salicrú en el seu post de “Riera 48” en el seu blog personal (www.joansalicru.blogspot.com), per el que recomanant la seva lectura em permet no repetir conceptes. Salicrú, a bon segur el periodista millor informat de la política mataronina per les seves excel•lents relacions amb el poder i amb bona part de l’oposició, en fa anàlisi magistral i deixa entreveure el per què de tot plegat.

Un anàlisi que comparteixo del tot , encara que penso que es deixa en el tinter ( a bon segur per ser un professional estricte i íntegre ) un punt molt important , quan no cabdal de tot el cas, que és al meu entendre el que ha catalitzat la decisió envers la direcció d’abandonar , encara que sigui momentàniament , la seva activitat política. Un punt que no és altra que el desgavell absolut que hi ha actualment en el PSC local, amb una guerra , no larvada i sí evident , entre dues faccions que podríem qualificar com “baronistas” i “de l’aparell” , que està provocant més que tibantors i que afecten no sols al futur electoral ( programa i llistes ) ans també a la vida política municipal el dia a dia.
Alícia Romero, ambiciosa sí, però enormement pragmàtica , treballadora i amb visió de futur , ha vist que entre la crisi i les friccions internes , el proper mandat pot ser un veritable calvari polític, i ha preferit retirar-se de la vida pública , a la que sempre podrà tornar vist el bon balanç que pot oferir per la seva gestió en aquests anys.

Les friccions entre els diversos sectors d’un partit polític , son normals i habituals quan s’acosten eleccions, però evidentment aquestes tenen més importància quan del que es tracta és de “tastar” poder , ja sigui mantenint-lo com adquirint-lo. Un poder que en el PSC mataroní es té a la mà, existeix el convenciment ( que jo comparteixo) que es tornarà a posseir , i que presenta alguns trets diferencials en aquesta ocasió que cal mesurar amb perspectives de futur , com ho son els fets d’una important renovació de les llistes, amb les baixes obvies de Batista ( quin gran home i polític hem perdut) i Romero , i les quasi segures de Bassas, cremat per la seva febril activitat , i Ana Barrera esborrada justament pel contrari, per la seva absoluta ineficàcia que l’ha convertit a bon segur en la més inútil dels regidors en el poder de tota la història democràtica , lloc lluitat entre d’altres per Carmen Esteban, de la que també en caldria parlar-ne i molt.

I potser el que és més important , amb l’obligada decisió d’escollir un número “dos” que pugui substituir a Baron en mig del mandat i per tant esdevingui alcalde “in pectore”. Una persona que en el possible ha de ser del sexe femení, per complir amb l’estúpida postura de primar el sexe per damunt la vàlua , i actuar de manera políticament correcte i fer que Mataró tingui alcaldessa per primera vegada , que actualment ja és rara avis ja que quasi totes les ciutats importants ja han tingut a una dona al front del seu municipi.
Amb tots aquests condicionaments a les mans , lògic és que hom en vulgui treure profit i estiri cap a la seva “veritat socialista”.

A la primavera passada, tal i com vàrem “destapar” en aquest mateix blog , va existir un intent de “cop d’estat” encapçalat per Xesco Gomar , amb el recolzament de la gent de les JSC i entorn, en Carlos Fernández i tot el “clan de Pineda” , far de les seva manera d’entendre el poder municipal , que va ser durament avortat, amb una esbatussada important de Baron que , potser per primera vegada , va donar un cop de puny a la taula i va deixar les coses clares.

Encara que tant clares no devien estar , quan la revolta s’ha reiniciat. Per un costat tenim a Baron i els seus fidels Montse López, Quico Melero, Ivan Pera, Carmen Esteban , als que s’ha afegit Núria Aguilar, farta de l’habitual joc brut de Fernández i cia, que ja li va costar lloc a les llistes , desplaçada per Ana Barrera. Son els anomenats “baronistes” .

Per l’altra costat hi ha la gent més PSOE , gent de l’aparell del partit. Gent que pel general ha convertit la política en el seu modus vivendi, ja que semblen incapaços de fer altra cosa que medrar en menjadores oficials. Els noms, els de sempre : Carlos Fernández , Xesco Gomar, Javier Naya, Ana Barrera, la gent de les JSC amb Mohamed Belkaid al front , però que a més en aquesta ocasió tenen el per a mi molt sorprenent suport de dos pesos pesants com ho son Consol Prados i Esteve Terradas.

I aquest és el fet essencial del que caldrà parlar-ne amb molt més detalls en propers post. Una esquerda molt important, que l’observen abastament els que corren per la seu del camí de la Geganta i que és vox populi entre els periodistes polítics de Mataró, però que òbviament no poden explicitar-ho en les seves notícies ja que es tracta d’unes evidències no escrites , d’uns fets coneguts en les confidències personals, en l’off the record.
Uns fets que lògicament hom desmentirà, faltaria més , ja que el millor és demostrar l’aparença d’una unió inexistent, que per barallar-se ja hi ha els altres partits. Unes desavinences que han arribat a provocar evidents distanciaments personals.

És l’hora dons de començar a prendre decisions clares i contundents. Crec que Baron de nou ha de donar un , dos, tres cops de puny a la taula, o els que calguin , demostrar clarament qui mana i qui té el poder de fer i desfer moltes coses. Escoltar però no admetre pressions de cap mena , i menys aquelles que ell veu clarament son del tot perjudicials per a la ciutat que a fi de comptes és del que es tracta.

Això al menys és el que un , amb la simple força de ser un dels que l’ha votat i que malgrat que l’ha decebut en alguns temes generals i en algun personal, segueix pensant que és un bon alcalde per la ciutat i que és el millor de bon tros, de tots aquells que presenten candidatura.
Ara bé, li cal urgentment fer una llista amb qualitat, potencia i empenta , deixant enrera tanta “morralla” que l’envolta i que està ansiosa de poder.

Una demostració de poder , la de Baron, que potser si s’hagués produït abans no hauriem ara de parlar de l’abandó d’Alicía Romero i sí de que potser ella seria la primera alcaldessa de Mataró.