Tal i com ja és costum, el Museu de Llavaneres celebra en complir-se un any del seu habitual Concurs
de Pintura i Escultura, l’exposició dels tres finalistes del mateix, deixant per
l’any vinent la mostra individual dedicada al guanyador del que en va ser la VI
edició del concurs. Així ara exposen Carles Castellví , guanyador, junt a les
finalistes Mónica Vilert i Viola Hoffmann.
Carles Castellví ( Viladecans, 1958) que va ser el guanyador
del concurs, reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens
porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert
monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor
desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament
sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia
diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés.
I ho fa amb unes obres que em recorden el treball del
valencià, afincat a Cuenca, Hernández Mompó, un dels grans del Museu de Cuenca,
amb escenes de les que moltes vegades semblen no quedar més que el ressò, amb suggerencies que tenen a veure amb l’enigma del
fragment atrapat, detingut o ralentitzat.
Una forma pictòrica altament interessant i de la que podrem
gaudir en l’exposició de l’any vinent com a guanyador del Concurs.
Mònica Vilert (Mataró 1966) està recuperant el to i el tremp
de manera espectacular, encara que sembla seguir el “cal anar a poc a poc i cal
tenir els ulls ben oberts” com li deia Frances Miralles en el catàleg de la
gran exposició que realitzà a Tertre i a la Caixa Laietana, el setembre del
1991, en la que va ser el seu boom total.
En la mateixa presentació Miralles observava que tenia por “
de que sigui una mostra poc compresa, ja que en els seus treballs
res no trobarem que ens provoqui un fort impacte i correm el risc de
passar per davant les seves obres i no veure’n alguns dels seus valors”.
Aquestes paraules en la presentació d’aquella important
exposició serveixen a la perfecció per examinar aquest aperitiu d la propra
exposició que l’artista celebrarà en el mateix lloc i en el que l’esclat crec
serà definitiu.
Ara, i com a prèvia, ens presenta el seu llenguatge, aquell
que com diu la pròpia artista en el catàleg , el que veien “és la seva música.
Pensar i tenir pensament. Observar i veure. Escriure, dibuixar i comprendre”. I
davant de les obres presentades és a l’espectador a qui li toca l’esforç de
copsar, digerir i comprendre el missatge plàstic i vital que ens ofereix l’autora
amb la seva pintura.
Un missatge de línia directa, si ens enfrontem a la puresa
del treball artístic, amb una mirada el més pura i neta possible. Si ho fem
així, en sortirem plens de la llum i la força que sols l’art ens pot donar.
Finalment Viola Hoffmann (Alemania 1977) és l’artista que
arrodoneix la mostra. Va assolir el tercer
premi en el Concurs, amb un alabastre que cridava l’atenció per el treball i el
sentit complex que volia trametre. Ara , que podem veure més amplament el
conjunt del seu treball, hem de dir que a diferència dels seus companys, el
concepte artístic de Hoffmann està encara en les beceroles.
Hoffmann provés del
camp econòmic, com llicenciada a Alemanya de Ciències Econòmiques i Administració
d’Empreses. La seva arribada ala País Basc i el seu contacte amb les obres de Chillida
i Oteiza , - als que fa un brillant homenatge a l’exposició-, li provoquen el despertar del cuquet de l’art
i arribada fa uns anys a Barcelona, estudia disseny, il·lustració creativa i finalment
Belles Arts des de 2018.
Ens trobem doncs amb una autora amb unes arrels estructurals
mentals establertes en una certa rigidesa i alhora amb un cúmul d’imputs artístics que li produeixen
una certa sensació de vertigen , de tenir mans i estructura mental per assolir
uns resultats plàsticament correctes, però amb una manca de sentit propi, fora
de l’històric, per crear , ara per ara, una línia en la que moure’s i
desenvolupar fins a l’esgotament, i després canviar cap a una altra que l’emocioni
i en la que es pugui desenvolupar amb força física i mental.
Avui per avui, Hpffmann viu en el garbuix, un garbuix en el
que hi ha suficients detalls positius com per escriure un futur brillant però
cal polir i escapçar. Treballar en els camps en que la creedora cregui
sentir-se més a gust, i deixar de costat els altres elements que la distreuen i
no permeten, ni al públic ni a ella mateixa, esbrinar i desenvolupar la seva
realitat.
Hoffmann pot ser una bona artista però li cal crear el seu idioma
plàstic i aconseguir amb ell fer realitat tot allò que ara sols s’intueix.
Una exposició doncs, aquesta dels guanyadors del VI Concurs de Pintura i escultura de
Llavaneres que mereix l’atenció d’aquell a qui li agrada seguir les noves
realitats artístiques hauria de merèixer l’atenció dels bons afeccionats a l’Art
que tenim a la nostra comarca.
“ 3 Artistes 3” Carles Castellví, Mònica Vilert i Viola Hoffmann
Guanyadors del VI
Concurs de Pintura i Escultura
Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres
Del 29 de setembre al 22 d’Octubre de 2023