“VIDA / CAOS”. RICARD JORDÀ A CA L’ANTIGA

Ricard Jordà és un artista que quasi ho té to dit en el món de l’art pictòric. Autor de llarga trajectòria ha conreat amb èxit el món de la plàstica actual amb unes obres que mai han deixat indiferent a ningú. Fidel al concepte de Delibes que per fer una novel·la ,o obra d’art, es precisen tres elements : un home, un paisatge i una passió , Jordà escriu justament amb aquests tres elements , conjugats amb el seu peculiar domini  de la tècnica i els materials, una novel·la, la seva , que en comptes de amb paraules està escrita amb obres i amb tot allò d’humà que en elles hi representa.

Jordà ens parla com sempre, d’ell mateix. Ens mostra els seus neguits, amb els seus àngels i els seus dimonis, i ho fa per parlar-nos del seu paisatge vital que alhora és en bona part el nostre. Ho fa amb la passió  d’aquell que entén la pintura com el mitjà mes adequat per mostrar-se nu del tot, sense semblar-ho.

Amb aquesta exposició , quan els vuitanta toquen a la porta, Jordà sincer com sempre, ens mostra la puresa del seu art  que alhora significa que ens parla de la impuresa de si mateix. És el moment d’aprofitar-ho per examinar-lo i examinar-nos  i veure la veritable realitat, aquella que ens confirma que sols els veritable artistes acaben dient en el fons tota la veritat, encara que a vegades no ens agradi.

Així, ara i a Ca l’Antiga tenim ocasió de fer una sincera mirada al treball de l’artista. Podem endinsar-nos en la seva perfecció tècnica, tant en el que pertoca al dibuix com a la composició i principalment ens permet endinsar-nos en la dura i vital complexitat de la seva mirada envers ell mateix , i com no, en nosaltres mateixos que d’una o altre manera estem presents en la seva obra.

Amb una excel·lent i seleccionada tria, Jordà ens presenta, ara i aquí un preludi d’antològica, aquella que li deu la ciutat de Mataró que mai s’ha atrevit a oferir-li de manera neta i nítida. Una tria excel·lent que genera una exposició d’obligada visita que queda perfectament definida en les frases que Xavier Ortega usa per acabar el magnífic escrit que acompanya al catàleg de la mostra: “El seu expressionisme ha provocat, ha incomodat o ha desagradat, però no ha deixat mai indiferent, perquè quan el públic capta el seu missatge queda lligat al seu art per sempre més”.

Una exposició  d’obligada visita per retrobar-nos amb el magnífic art d’un artista mataroní a qui com dèiem , la ciutat li deu de manera obligada una antològica oficial. Però amb el capgrossos que artísticament acostuma a ser la política municipal, difícilment podrem arribar-la a gaudir.

Per tant és més que mai aquesta, una exposició d’obligada visita que plaurà sens cap mena de dubtes a aquells que coneixen l’obra de l’artista, però que ha de plaure encara més a tots aquells que desconeixien el bon fer d’aquest gran artista.

Felicitats a Ricard Jordà i a ca l’Antiga per organitzar aquesta magnífica exposició

 

Ricard Jordà. Vida / Caos

Ca l’Antiga. Teià  

Del 20 d’octubre al 19 de Novembre de 2023

PUNT D’INFLEXIÓ. JORDI TORRENT.

 

Des de no fa pas gaire, els artistes cerquen títols a les seves exposicions que compleixin  amb la crida d’atenció a l’espectador però que alhora expliquin en part la intencionalitat de la mostra que presenten.

Jordi Torrent sembla afegir-se al criteri i titula la nova exposició que celebra al Col·legí d’Aparelladors de Mataró amb el títol “Punt d’inflexió”, que és perfectament adient a la seva intenció de mostrar la seva nova mirada artística , en una abstracció personal que l’allunya del tot al paisatgisme evolucionat en el que havia treballat, i amb bons resultats, durant quasi tota la seva carrera.

Fa un parell d’anys que a tots ens va sorprendre veure el seu nom entre els finalistes del Premi de Pintura Vila Casas, acompanyant a artistes mataronines com Rosa Codina Esteve i Catherine Lorton. Un esdeveniment enormement important per a la seva carrera artística i que responia a l’obra que ara encapçala l’exposició mataronina.

Una exposició en la que l’autor repeteix de forma sistemàtica unes obres en les que amb la solitud contrastada del blanc i negre , estableix uns rítmics diàlegs entre formes originals i ombres que confegeixen un ambient d’inquieta gestualitat que alhora que sedueix-en per la seva habilitat creativa i compositiva, promouen alhora la creació d’un àmbit plàstic en el que un pensa que es pot cercar més.

Una recerca que es fa evident en les tres peces petites que completen l’exposició, en les que s’evidencien les sensacions de ritme i moviment  que a vegades s’escapen en les peces de més mida en la que destaca un treball confegit ja amb color i defugint en part del ritme homogeni de la resta del presentat.

És evident que l’autor es troba ara en les beceroles d’un nou camí. Que mentre abans amb el domini absolut que tenia de la seva creació, el treball era més fàcil i fluid i que ara cal pensar, cercar nous camins i provar molt en la recerca de les noves experiències, però com que ell mateix em confessava que està gaudint molt en el nou camí i en aquesta recerca mental constant, mentre que l’esgotament creatiu començava a aparèixer en l’obra paisatgística que havia treballat durant tant de temps, hem de pensar , i així ho desitgem, que ha aparegut un nou artista , amb un concepte diferent i que aquest pot ser el camí que el convertirà més en artista que en pintor, que és com quasi se’l podia qualificar.

Una exposició interessant , demostrativa de que l’artista quan vol pot anar més enllà i que en l’esforç i el convenciment de la capacitat d’un mateix, en poden sortir les suficients eines per seguir endavant en el camí de l’art que és ni més ni menys que traslladar les emocions personals als espectadors mitjançant la translació plàstica.

Ara el que cal es seguir en la recerca d’aquest nou “jo” artístic per afermar la nova personalitat creativa que estic absolutament convençut és molt millor que la practicada fins ara. I esperem que així, Jordi Torrent ens ho demostri en les properes exposicions.

 

Jordi Torrent

Punt d’Inflexió.

Col·legi d’Aparelladors de Mataró

Del 20 d’Octubre al 19 de Novembre de2023

 

SANTI ESTRANY , CENT ANYS. L’OBLIT OFICIAL DELS GRANS ARTISTES MATARONINS

 

El passat dia 24 de juliol, és a dir el d'avans de Sant Jaume, o de Santiago, en Santi Estrany hauria complert 100 anys. Una data important per recordar el seu més que bon fer com a pedagog, historiador de l’art, director de la sala d’exposicions del Museu i artista.

M’assabento de l’acte just el dia de la inauguració de la Sant Lluc quan Agàpit Borràs em va dir que estava preparant una conferència en la seva memòria per encàrrec de l’Associació d’ Amics de la Ciutat de Mataró que li estava preparant un acte per recordar el seu centenari. Em va dir que havia cercat, i trobat, dades en el meu blog i que li agradaria molt la meva assistència a la xerrada, fet al que em vaig comprometre , en especial per la gran amistat que mantenia amb l’artista.

Just l’endemà , en sortir d’una altre inauguració, vaig coincidir amb un amic , historiador local, que se'm queixava dolgut de l’absència d’unes poques obres en la Sant Lluc que fessin, públic i artístic , l’homenatge al gran artista i se'm  queixava de la nul·la resposta que havia donat la sant Lluc a la possibilitat d’homenatjar a l’artista en la Col·lectiva en la que havia participat tants anys. I crec que tenia raó.

I la seva raó no està tan sols en aquesta negativa d’una entitat si no en l’oblit permanent i constant de la ciutat als seus artistes. És molt trist que si volem veure una obra dels bons artistes mataronins que ja ens han deixat no hi ha cap espai ni a al Museu de Mataró ni a ca l’Arenas per poder-los visitar. I el pitjor és que la ciutat no gaudeix en les seves col·leccions obres de molts d’aquells grans artistes que ens han deixat, degut  a la falta de complicitat i coneixement.

Si voleu veure un Alcoy, Rovira Brull, Comabella, Pere M. Viada, Novellas, M. Cusachs, Santi Estrany, Boix, Josep M. Gomis, Manuel Cuyàs, A. Opisso, Jordi Cuyàs i tants d’altres que ens han precedit en el món de l’art i ja ens han deixat , no aneu ni al Museu de Mataró ni a Ca l’Arenas doncs no en podreu veure cap. Si de cas aneu al Museu de Llavaneres a on els podeu trobar juntament a altres artistes vius de primer ordre que segueixen estant a la foscor de l’oblit i l’anonimat a la nostra ciutat.

És una vergonya absoluta que no es pugui veure al museu de Mataró, unes sales amb obres dels que hem anomenat juntament amb obres d’artistes actuals ben vius i valorables com Alís, Duran, Perecoll, Codina Esteve, Jordi Prat, Parés de Mataró, Lluís Serra , JM. Codina, Carme Garolera, Nefer i tants d’altres que convertirien el vell casalot de Can Serra en una focus de propagació del bon art de la ciutat i dels seues artistes.

Però no, Mataró ciutat amb importància històrica a l’art català, temps de les exposicions dels Tàpies, Hernández Pijuan, Alumá, Abelló, Planasdurà, Cuixart, Guinovart allà els anys 50  i amb una gran quantitat d’artistes actuals bons , prometedors i consolidats, segueix negant-los el pa i la sal.

I aquest fer es manifesta i queda en evidència quan la ciutat gira l’esquena al centenari d’un dels artistes més preuat en la ciutat, amb l’aquiescència complaent de l’associació d’artistes  de la mateixa.

Que Mataró sigui la ciutat catalana amb més artistes per metre quadrat , amb un bon nombre d’autors de qualitat i que la ciutat, i molt especialment el seu Ajuntament, es girin d’esquena cap a ells, em fa una pena i una vergonya terrible. I no soc pas l’únic.

Ps.- La imatge que presideix l'escrit és una aiguada que Santi Estrany I Castany, com consta a la signatura, va regalar al meu pare, allà els començaments de la seva carrera.

 

JAZZ ART A BUKÓLICA

 

Son diverses les vegades que hem parlat de Bukólica, aquest espai expositiu que no acaba d’arrancar a la ciutat malgrat que de fa ja uns mesos manté l’activitat expositiva , però les circumstàncies del mateix, en el rerefons d’una botiga aliena a l’artístic i el fet de mantenir sols durant dues setmanes les exposicions, fan que sigui difícil mantenir el seguiment de la seva activitat i puguin passar per alt, com ja ha succeït, algunes de les exposicions que en ella s’hi ha celebrat.

El cert és que les dimensions de l’espai i la distribució complexa del mateix fa difícil una exposició de forma tradicional. Si hi afegim el cost econòmic de la mateixa, fa que acostumi a ser un espai compartit, el que impedeix la correcta visió de l’artista i de la seva obra.

És el que passa amb el treball de Joan Pasqual, Ingrid Comas i Montse Assens , tres artistes del grup Primilia, l’actiu grup cultural de Premià de Dalt , amb un amplíssim currículum i que ara exposen a Mataró amb l’exposició “Jazz Art”, una exposició reduïda de mides per les dimensions del local i que en condicions més normals a bon segur milloraria la seva recepció.

Joan Pasqual, geometritza la seva interpretació amb tècniques mixtes i colors essencials que dialoguen entre ells. Configura  amb síntesi, instruments musicals, reals o imaginats amb els que genera el sentit musical en el seu treball. Malgrat això la seva linealitat, volgudament imperfecte, no ajuda a arrodonir el conjunt que et deixa amb el rera gust de que hi ha més capacitat que resultats en el seu treball.

A Montse Assens se li nota la seva preferència per la vida literària  en la que es mou amb agilitat i habilitat. Per ella , l’art plàstic és més el complement visual que pot ajudar a la millor comprensió d’un escrit i les seves obres esdevenen així complexes en el relat però mancades del suficient coneixement plàstic com per fer-les accessibles a la majorià d’espectadors. Son un trompe l’oeil constant en el que l’aparença enganya a la realitat veritable del treball.

Ingrid Comas és la més artista dels tres participants. I ho és malgrat la disparitat del presentat, que no ens permet copsar-la en profunditat, i a voltes, degut a la disposició de l’exposat es confon conceptualment amb els treballs  de la seva companya d’exposició. malgrat això és nota el seu domini tècnic , conceptual i cromàtic que la converteix en la millor del tercet expositiu.

Una exposició aquesta en la que les mancances i inconvenients de l’espai no permet veure i gaudir del treball dels artistes  que amb tota seguretat podrien explicar i expressar les seves virtuts en un espai expositiu millor.

 

Jazz Art.- Ingrid Comas, Montse Assens i Joan Pasqual.

BUkòlica, galeria d’Art. C. Barcelona . Mataró

Del 30 de setembre al 14 d’Octubre de 2022

 

 

MARIO FERRARI EXPOSA A LA CÚPULA

La Cúpula és un espai expositiu que es troba a la part alta del carrer  de Sant Francesc d’Assis, justament al nº 14, i que des de la passada temporada a més de la seva funció professional de centre de tatuatge, ocupa l’ample espai d’entrada com a espai d’art.

Hem parlat algunes vegades d’ells i de les seves exposicions i ara ho tornem a fer doncs comencen nova temporada tot presentant el treball del veterà artista argentí Mario Ferrari. Un artista actualment afincat a la ciutat i que ara es presenta de manera oficial amb aquesta exposició .

Ferrari és un veterà artista argentí amb un amplíssim currículum expositiu que debuta ara oficialment a la nostre ciutat amb aquesta exposició en la evidencia el seu domini tècnic i mental, amb  un art de difícil definició  ja que malgrat vorejar a voltes amb el surrealisme, en altres sembla allunyar-s’hi, però defugint sempre del pur realisme i amb un treball que obliga sempre a l’espectador a una segona lectura.

Com bona part dels artistes argentins  del seu temps i tarannà, manté una potent base tècnica que malgrat ser força diferent a l’habitual del nostre país, és l’eina perfecta per aconseguir la lectura que pretén de l’espectador que és obligat a endinsar-se en l’imaginari que ens presenta i en el que ens vol introduir.

Vaixells i cadires , sols o aparellats entre si, son els elements que dominen en aquesta exposició que ens ha sorprès, obligant-nos a una mirada més profunda de la que esperàvem en el moment d’entrar i que en el meu cas ens ha portat a  Raul Capitani, Sabillon i altres artistes que van dominar aquesta estilística fa ja molt de temps per la nostra ciutat.

D’entre totes les seves obres jo amb quedo amb la que encapçala aquest escrit i que no es troba penjada a l’exposició , ja que es troba en una carpeta plena d’altres obres , totes elles de qualitat. He escollit aquesta ja que la trobo intensa en intencionalitat i alhora plena de matisos i segones lectures amb les que agafa protagonisme el recorregut vital de l’artista i alhora el del espectador.

Altament interessants son també, les seves obres amb el protagonisme de les cadires que obliguen a la reflexió que depassa el límit pictòric de les mateixes per endinsar-se per camins d’una lectura interior, que obliga a depassar el vist per endinsar-se en el missatge que pretén transmetre l’autor.

Una exposició que ens ha sorprès positivament, i no pas per la tècnica i forma, que en certa manera sembla correspondre a altres èpoques i que està una mica desfasada de la realitat de l’art actual, sinó per la potència del missatge que intenta trametre aquest veterà artista argentí que ara conviu i treballa a la nostra ciutat. Serà interessant veure el seu canvi , si és que existeix, amb el pas del temps i els nous flaires personals que copsarà en el nostre entorn.

 

Mario Ferrari. Exposició Monografica

Del 30 de setembre al 2 de novembre de 2023

La Cúpula. Art Gallery. Mataró

 

JORDÀ PER JORDÀ

 

El passat dissabte al matí es presentà a La Destil·leria el llibre “Jordà per Jordà” que escrit per  Xavier Ortega serveix per narrar-nos en primera persona la vida i miracles d’en Ricard Jordà, artista mataroní, d’ample trajectòria artística i amplíssima trajectòria personal.

L’acte que va estar molt concorregut ja que quasi un centenar de persones ompliren a vessar els patis del local, amb el que demostraren la importància humana d’aquest veterà artista, que ara apunt de celebrar els seus vuitanta anys s’ha despullat per mostrar-nos , en el possible, la seva vida convertida en novel·la biogràfica gràcies al molt bon fer del seu amic Xavier Ortega que amb habilitat literària, narrativa i personal ha sabut bastir, i vestir , un llibre que es llegeix amb facilitat i que per les constants referències amb les que un ha viscut i conviscut es fa àgil i molt agradable de llegir.

L’acte de presentació  va ser una taula rodona  dirigida per Ruth García i conformada per amics de sempre de l’artista com Juanjo Cardenal, , Perecoll, Manuel Patricio i un mateix, que juntament amb els dos protagonistes del  llibre , els autors real i el material de la transcripció, Ricard Jordà i Xavier Ortega, van explicat mil i una anècdotes al voltant de la vida artística i personal de l’artista  a través d’una conversa distesa en la que es va fer mirada de moltes coses , es van fer presents molts records i unànimement es va fer costat a l’artista en moment tant important.

Però evidentment no tot van ser flors i violes en l’acte. El més lamentable van ser les absències, nombroses i importants. Per començar cal destacar l’absència absoluta de la Cultura Municipal. I no parlem del regidor, parlem de qualsevol responsable de la regidoria i molt especialment de la part artística. Ningú del Museu, de ca l’Arenas, ni de res que de llunyà tingui el segell de l’Ajuntament. Tan sols Núria Poch, responsable de la Col·lecció Bassat i amiga personal de Jordà hi era present. De la resta ningú, demostrant un cop més el nivell zero  que el municipi atorga a l’art i als artistes plàstics locals, siguin del nivell que siguin.

Unes absències que també es van notar en l’apartat d’artistes ja que van ser molt pocs els que assistiren a l’acte, donant una vegada més una imatge individualitzada de l’art mataroní, en el que degut a la manca de suport institucional, hom intenta agafar-se per allà on pot per no desaparèixer i mantenir-se fent la viu-viu.

Un acte important en la capdisminuïda vida artística mataronina i que provoca en el que això escriu , la necessitat de que aquest llibre tingui una segona part, en la que superada ja la mirada personal, puguem fer mirada i anàlisi  de la llarga trajectòria artística de l’autor, tapant els forats i les mancances que trobem ara en la seva lectura o obviant errors tan importants, com per ex. que en el llistat d‘exposicions no n’aparegui cap de les que va celebrar amb tot èxit a la galeria Tertre.

Però això son ara petites subtileses quan l’important és que “Jordà per Jordà” de Xavier Ortega ja està al carrer  i amb ell podem fer un repàs a la seva vida personal i de trascantó a l’artística, que en part és , amb petites, o grans diferències, la nostra.

O com dic en la presentació de la seva propera exposició , que es celebrarà a ca l’Antiga , amb inauguració el 20 d’Octubre: “Ricard Jordà és un autor que ens mostra la puresa del seu art, és a dir la impuresa de si mateix. És el moment d’aprofitar per examinar-lo i examinar-nos, i veure la veritable realitat, aquella que ens confirma que sols els artistes al final acaben dient tota la veritat, encara que a vegades no ens agradi”.  Llegiu el llibre i no us perdeu la propera expo de Ca l’Antiga per completar-lo amb la mirada.

 

"3 ARTISTES 3" . MUSEU DE LLAVANERES

 

Tal i com ja és costum, el Museu de Llavaneres celebra  en complir-se un any del seu habitual Concurs de Pintura i Escultura, l’exposició dels tres finalistes del mateix, deixant per l’any vinent la mostra individual dedicada al guanyador del que en va ser la VI edició del concurs. Així ara exposen Carles Castellví , guanyador, junt a les finalistes Mónica Vilert i Viola Hoffmann.

Carles Castellví ( Viladecans, 1958) que va ser el guanyador del concurs, reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés.

I ho fa amb unes obres que em recorden el treball del valencià, afincat a Cuenca, Hernández Mompó, un dels grans del Museu de Cuenca, amb escenes de les que moltes vegades semblen no quedar més que el ressò, amb  suggerencies que tenen a veure amb l’enigma del fragment atrapat, detingut o ralentitzat.

Una forma pictòrica altament interessant i de la que podrem gaudir en l’exposició de l’any vinent com a guanyador del Concurs.

Mònica Vilert (Mataró 1966) està recuperant el to i el tremp de manera espectacular, encara que sembla seguir el “cal anar a poc a poc i cal tenir els ulls ben oberts” com li deia Frances Miralles en el catàleg de la gran exposició que realitzà a Tertre i a la Caixa Laietana, el setembre del 1991, en la que va ser el seu boom total.

En la mateixa presentació Miralles observava que tenia por “ de que sigui una mostra poc compresa, ja que en els  seus treballs  res no trobarem que ens provoqui un fort impacte i correm el risc de passar per davant les seves obres i no veure’n alguns dels seus valors”.

Aquestes paraules en la presentació d’aquella important exposició serveixen a la perfecció per examinar aquest aperitiu d la propra exposició que l’artista celebrarà en el mateix lloc i en el que l’esclat crec serà definitiu.

Ara, i com a prèvia, ens presenta el seu llenguatge, aquell que com diu la pròpia artista en el catàleg , el que veien “és la seva música. Pensar i tenir pensament. Observar i veure. Escriure, dibuixar i comprendre”. I davant de les obres presentades és a l’espectador a qui li toca l’esforç de copsar, digerir i comprendre el missatge plàstic i vital que ens ofereix l’autora amb la seva pintura.

Un missatge de línia directa, si ens enfrontem a la puresa del treball artístic, amb una mirada el més pura i neta possible. Si ho fem així, en sortirem plens de la llum i la força que sols l’art ens pot donar.

Finalment Viola Hoffmann (Alemania 1977) és l’artista que arrodoneix  la mostra. Va assolir el tercer premi en el Concurs, amb un alabastre que cridava l’atenció per el treball i el sentit complex que volia trametre. Ara , que podem veure més amplament el conjunt del seu treball, hem de dir que a diferència dels seus companys, el concepte artístic de Hoffmann està encara en les beceroles.

Hoffmann  provés del camp econòmic, com llicenciada a Alemanya de Ciències Econòmiques i Administració d’Empreses. La seva arribada ala País Basc i el seu contacte amb les obres de Chillida i Oteiza , - als que fa un brillant homenatge a l’exposició-,  li provoquen el despertar del cuquet de l’art i arribada fa uns anys a Barcelona, estudia disseny, il·lustració creativa i finalment Belles Arts des de 2018.

Ens trobem doncs amb una autora amb unes arrels estructurals mentals establertes en una certa rigidesa i alhora amb  un cúmul d’imputs artístics que li produeixen una certa sensació de vertigen , de tenir mans i estructura mental per assolir uns resultats plàsticament correctes, però amb una manca de sentit propi, fora de l’històric, per crear , ara per ara, una línia en la que moure’s i desenvolupar fins a l’esgotament, i després canviar cap a una altra que l’emocioni i en la que es pugui desenvolupar amb força física i mental.

Avui per avui, Hpffmann viu en el garbuix, un garbuix en el que hi ha suficients detalls positius com per escriure un futur brillant però cal polir i escapçar. Treballar en els camps en que la creedora cregui sentir-se més a gust, i deixar de costat els altres elements que la distreuen i no permeten, ni al públic ni a ella mateixa, esbrinar i desenvolupar la seva realitat.

Hoffmann pot ser una bona artista però li cal crear el seu idioma plàstic i aconseguir amb ell fer realitat tot allò que ara sols s’intueix.

Una exposició doncs, aquesta dels guanyadors  del VI Concurs de Pintura i escultura de Llavaneres que mereix l’atenció d’aquell a qui li agrada seguir les noves realitats artístiques hauria de merèixer l’atenció dels bons afeccionats a l’Art que tenim a la nostra comarca.

 

“ 3 Artistes 3” Carles Castellví, Mònica Vilert i Viola Hoffmann

 Guanyadors del VI Concurs de Pintura i Escultura

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 29 de setembre al 22 d’Octubre de 2023