LA PERSONAL ABSTRACCIÓ DE CARLES CASTELLVÍ

 

Carles Castellví ( Viladecans 1958 ) va guanyar el Concurs de Llavaneres de fa dos anys. Ho va fer amb una abstracció plena de subtilitats i detalls que cridava l’atenció per la seva serena intenció plàstica. L’any passat en l’exposició que presentava als tres premiats del concurs, ens oferí una repetició  variada de la peça guanyadora del concurs amb alguna obra més bigarrada que ens indicava  la seva fidelitat plàstica a un modus de pintar. Avui en el seu retorn a Llavaneres, per fer exposició individual , ens demostra la seva fidelitat a aquest el seu llenguatge plàstic.

Així dèiem d’ell en la nostra crítica:" que en l’exposició reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés".

Dèiem per un llavors i ho repetim ara, que Carles Castellví em retrotrau al treball d’Hernández Monpó, del que de nou vaig poder gaudir aquest estiu en la meva visita als museus de Cuenca. Allà hi vaig veure fa anys l’obra  “Estelas en un paisaje” de la que en el catàleg deia: “Una vegada dirigit, l’espectador pot llegir els signes de l’obra a la seva manera, o no llegir-los de cap manera, apreciant -los, com arabescos o ideogrames prehistòrics, o simplement retenir el seu moviment cal·ligràfic, la seva lleugeresa cromàtica aquesta coreografia amb la que l’autor fa dansar a les formes més simples”.

Avui rellegint aquell escrit del catàleg, escrit fa justament quaranta anys per Julián Gallego, veig que les seves frases son les millors per definir perfectament el treball de Carles Castellví en la seva exposició de Llavaneres.

 Una mostra peculiar i molt personal, ben diferent a la majoria d’exposicions que puguem visitar. Una visió personal, plena de detalls que ens enfronten a un interiorisme personal ple de sensibilitat i intenció, el que fa que malgrat la certa monotonia ambiental del presentat, en l’examen individualitzat i personal de cadascuna de les obres presentades puguem trobar-hi  , tal i com indica l’autor en el catàleg, el relat personal que les faci nostres.

Interessant exposició , aquesta de Carles Castellvi, que inicia temporada artística a Llavaneres, ara sota la direcció Ruth Garcia que substitueix a Lluís Albertí, deprés de la seva jubilació, i a la que li desitgem tota la sort i encert en el seu caminar.

Carles Castellvi i Pau : PIntures.

Museu Arxiu de Llavaneres 

del 6 al 29 de sete,nre de 2024

"3 ARTISTES 3" . MUSEU DE LLAVANERES

 

Tal i com ja és costum, el Museu de Llavaneres celebra  en complir-se un any del seu habitual Concurs de Pintura i Escultura, l’exposició dels tres finalistes del mateix, deixant per l’any vinent la mostra individual dedicada al guanyador del que en va ser la VI edició del concurs. Així ara exposen Carles Castellví , guanyador, junt a les finalistes Mónica Vilert i Viola Hoffmann.

Carles Castellví ( Viladecans, 1958) que va ser el guanyador del concurs, reafirma el seu idioma pictòric amb les obres presentades que ens porten cap una abstracció en la que es troben a l’entorn d’un cert monocromatisme, hàbilment trencat per petites senyals cromàtiques amb les que l’autor desgrana la seva filosofia personal, amb la que sembla intentar pintar gràficament sobre la permanent tela de la vida, els petits senyals que fan a un dia diferent de l’altre , i a la nostra vida alhora diferent de les dels demés.

I ho fa amb unes obres que em recorden el treball del valencià, afincat a Cuenca, Hernández Mompó, un dels grans del Museu de Cuenca, amb escenes de les que moltes vegades semblen no quedar més que el ressò, amb  suggerencies que tenen a veure amb l’enigma del fragment atrapat, detingut o ralentitzat.

Una forma pictòrica altament interessant i de la que podrem gaudir en l’exposició de l’any vinent com a guanyador del Concurs.

Mònica Vilert (Mataró 1966) està recuperant el to i el tremp de manera espectacular, encara que sembla seguir el “cal anar a poc a poc i cal tenir els ulls ben oberts” com li deia Frances Miralles en el catàleg de la gran exposició que realitzà a Tertre i a la Caixa Laietana, el setembre del 1991, en la que va ser el seu boom total.

En la mateixa presentació Miralles observava que tenia por “ de que sigui una mostra poc compresa, ja que en els  seus treballs  res no trobarem que ens provoqui un fort impacte i correm el risc de passar per davant les seves obres i no veure’n alguns dels seus valors”.

Aquestes paraules en la presentació d’aquella important exposició serveixen a la perfecció per examinar aquest aperitiu d la propra exposició que l’artista celebrarà en el mateix lloc i en el que l’esclat crec serà definitiu.

Ara, i com a prèvia, ens presenta el seu llenguatge, aquell que com diu la pròpia artista en el catàleg , el que veien “és la seva música. Pensar i tenir pensament. Observar i veure. Escriure, dibuixar i comprendre”. I davant de les obres presentades és a l’espectador a qui li toca l’esforç de copsar, digerir i comprendre el missatge plàstic i vital que ens ofereix l’autora amb la seva pintura.

Un missatge de línia directa, si ens enfrontem a la puresa del treball artístic, amb una mirada el més pura i neta possible. Si ho fem així, en sortirem plens de la llum i la força que sols l’art ens pot donar.

Finalment Viola Hoffmann (Alemania 1977) és l’artista que arrodoneix  la mostra. Va assolir el tercer premi en el Concurs, amb un alabastre que cridava l’atenció per el treball i el sentit complex que volia trametre. Ara , que podem veure més amplament el conjunt del seu treball, hem de dir que a diferència dels seus companys, el concepte artístic de Hoffmann està encara en les beceroles.

Hoffmann  provés del camp econòmic, com llicenciada a Alemanya de Ciències Econòmiques i Administració d’Empreses. La seva arribada ala País Basc i el seu contacte amb les obres de Chillida i Oteiza , - als que fa un brillant homenatge a l’exposició-,  li provoquen el despertar del cuquet de l’art i arribada fa uns anys a Barcelona, estudia disseny, il·lustració creativa i finalment Belles Arts des de 2018.

Ens trobem doncs amb una autora amb unes arrels estructurals mentals establertes en una certa rigidesa i alhora amb  un cúmul d’imputs artístics que li produeixen una certa sensació de vertigen , de tenir mans i estructura mental per assolir uns resultats plàsticament correctes, però amb una manca de sentit propi, fora de l’històric, per crear , ara per ara, una línia en la que moure’s i desenvolupar fins a l’esgotament, i després canviar cap a una altra que l’emocioni i en la que es pugui desenvolupar amb força física i mental.

Avui per avui, Hpffmann viu en el garbuix, un garbuix en el que hi ha suficients detalls positius com per escriure un futur brillant però cal polir i escapçar. Treballar en els camps en que la creedora cregui sentir-se més a gust, i deixar de costat els altres elements que la distreuen i no permeten, ni al públic ni a ella mateixa, esbrinar i desenvolupar la seva realitat.

Hoffmann pot ser una bona artista però li cal crear el seu idioma plàstic i aconseguir amb ell fer realitat tot allò que ara sols s’intueix.

Una exposició doncs, aquesta dels guanyadors  del VI Concurs de Pintura i escultura de Llavaneres que mereix l’atenció d’aquell a qui li agrada seguir les noves realitats artístiques hauria de merèixer l’atenció dels bons afeccionats a l’Art que tenim a la nostra comarca.

 

“ 3 Artistes 3” Carles Castellví, Mònica Vilert i Viola Hoffmann

 Guanyadors del VI Concurs de Pintura i Escultura

Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres

Del 29 de setembre al 22 d’Octubre de 2023