dissabte, de desembre 18, 2021

EN L’ADEU A JOAN HORTÓS



Dimecres passat s‘inaugurava el tradicional 15 X15 . Vaig fer unes quantes fotografies per il·lustrar el post que en uns dies apareixerà en aquest blog i d’elles en vaig triar una per penjar a Instagram tot recomanant la visita a l’exposició. La tria va ser diàfana des del primer instant  i era la que acollia les obres de Susi Vilaseca i Joan Hortós. Un duet perfectament encertat per la Teresa Roig que els aparellà. El minimalisme poètic de Vilaseca equilibrava la densitat imaginativa del  treball d’Hortós. 30 hores més tard m’arribava la notícia de la seva mort que aclaparava el meu atrotinat cor alhora que omplia de boira els meus ulls. Sense saber-ho li havia retret el darrer i més íntim i personal homenatge.

Coneixia a Joan Hortós de sempre, com conec  a tants i tants artistes. Alguna visita i conversa al taller d’en  Nona i després , com no, el taller de la Mari Pau, però certament quan vérem intimar més va ser des del moment en que va decidir explotar el seu ideari plàstic a través d’exposicions i presències varies en les més diverses col·lectives.



Hortós tenia la riquesa de l’imaginari cisellada en el seu interior. Nona l’hi havia tramés la frescor de mil personatges que ell va transformar en un idioma plàstic molt proper en el grafisme al de Rovira Brull, només cal observar les concomitàncies gràfiques amb la Nefer, la seva gran amiga, en la que aflueix aquets grafisme de línies i geometrismes al que Hortós dotava d’uns colors vius i contrastats generant un món màgic ple de personatges encisadors que ens apropaven a la realitat amb una mirada fresca i diferent.



Moltes van ser les vegades que vaig explicitar la meva debilitat per els seus treballs . Així en el comentari del sant Lluc del 2015 deia:   ”No puc , ni vull, negar la meva debilitat per el treball d’Hortós. La seva mirada dolça i alhora irònica, actual però kitsch, amb aquest accent constructivista “fallero” capaç de confegir conjunts creatius plens de llum i color i alhora de sensibilitat i intenció. Molt ben treballada tècnicament com sempre la seva obra és un puntual detall d’aquell art del que Ocaña en va ser mestre inigualable i Hortós un gran i digne seguidor”, de tal manera que en Joan amb la seva bonhomia habitual em va arribar a dir  que no fos tant “amable” amb ell ja que quedava malament amb els seus amics als que un  criticava més durament. I ho deia mb aquell somriure que il·luminava la seva mirada.



Darrerament havíem coincidit sovint tant per la Plaça Espanya com en la parada de busos urbans de la Plaça de les Tereses dels que ambdós érem usuaris. Moltes vegades em va dir : “a veiam quin dia passes per el taller i t’endús un record meu”. Com tantes vegades passa la cità no e concretà i ja no serà possible i em quedaré sense gaudir de la riquesa artística del seu bon fer en la meva petita col·lecció.

No deixa de ser trist que valorem més les coses quan no les tenim que quant les tenim a tocar. En Joan era un dels gran creadors mataronins, però en la realitat era petit com la seva figura. Agradava a hom però ningú li acabava de donar l’empenta per a formalitzar el paper de gran artista.



Avui quan plorem la seva marxa, ens quedem amb el seu somriure, les seves paraules sempre amables i assenyades, la seva bonhomia, el seu tarannà pedagògic i amb les seves obres , magnífiques en el visual i poderoses en la seva lectura . Ens quedem amb el seu imaginari de personatges, rondalles , faules, i la seva finíssima ironia. I ens hem quedat sense el somni fet broma  quan li deia que si mai era ric, cremaríem una falla a Mataró que seria feta per ell. I rèiem els dos  pensant/jugant amb els personatges que la conformarien.

Ara, calladament ens has deixat i ja et trobem a faltar. Estaves a la llista per exposar el 2022 al capgròs , amb sort podrem recordar-te amb intensitat i gaudir una altre cop de la riquesa del teu món interior , a bon segur que molt millor que el nostre.

Vola Joan cap als espais on la bellesa domina al bell mig de les grans persones. Records al amics.

Un petó i una abraçada.

 

PS.- A hores d’ara quan fa mes de 48 hores que hom coneix la mort de Joan Hortós, Cultura Mataró no ha publicat ni una burocràtica nota de condol per la seva mort, oblit habitual en tan lamentable organisme. Crec que és hora de depurar responsabilitats.

 

 


divendres, de desembre 10, 2021

FINS A TRES-CENTS

 



Aviat farà quaranta anys d’anys que de la mà del marxant francès Jean Pierre Guillemot naixi el primer Supemerc’Art a la galeria ’American Prints del carrer Calvet de Barcelona. Una oferta novedosa que oferia art contemporani d’artistes d’un cert nivell a uns preus assequibles. La proposta va ser un èxit total i l’ideari és duplicà en multituds d’espais , agafant especial volada el que es realitzava a la galeria d’art Vinçon, a l’espai de l’emblemàtica botiga de disseny, convertint-se en una exposició d’obligada visita amb multitud de vendes i descobriment d’autors , entre els que en diverses ocasions van ser convidat artistes mataronins.



Va ser tan repetida la idea a nivell local, professional, amical, etc que l’abundància va provocar una davallada de la qualitat amb la conseqüent pèrdua d’atractiu públic, el que va fer que per selecció natural siguin avui mateix pocs espais els que mantenen aquesta idea d’art assequible en el preu i amb un mínim de qualitat per a ser gaudit o regalat en motiu de les festes nadalenques,

La Destil·leria és l’únic espai de Mataró i jo diria que de rodalies que manté l’aposta i cal dir sense embuts que a més ho fa de manera excel·lent, amb un grapat d’artistes de qualitat contrastada, algun d’ells del segment alt entre els artistes locals i comarcals, que a més a més , i aquí rau el mèrit d’Agit Baqué , responsable de l’espai, no juguem amb la fama presentant una obra qualsevol i menor, ans el contrari , amb una aposta interesant i moltes vegades creades expressament per aquesta exposició.



El bon muntatge del bigarrat i dispers conjunt augmenta l’atenció pel presentat, en una tria esdevinguda quasi juguesca per descobrir quina és la peça més interesant d’aquest “Fins a tres-cents” . Una experiència d’obligada visita per a tot afeccionat a l’art  amb la seguretat que allà hi trobarà l’obra que li cridi l’atenció, o la del seu autor preferit i a un preu assequible a la majoria de butxaques.

Cal doncs no perdre’s , un any més, la possibilitat enriquir el nostre espai i la nostra ànima amb l’obra d’art que ens sigui més plaent.

 


Fins a tres-cents

del 27 de novembre de 2021 al 11 de gener de 2022

La destil·leria

dimecres, de desembre 01, 2021

LAS MEJORES FOTOS DE CRISTINA G. RODERO ("España oculta", "Entre el ciel...

FOTOS AMB ÀNIMA. CRISTINA GARCÍA RODERO A LA NAU GAUDÍ

 



L’any 2017 la col·lecció Bassat va establir una entente de col·laboració amb la Fundació de “la Caixa”, el que va permetre presentar a la Nau Gaudí unes instal·lacions espectaculars de Mario Merz i de Miquel Navarro. Ara amb l’arribada de la nova realitat, retorna la col·laboració amb la presència a la Nau de la mostra de fotografia “España oculta. Fotografies de Cristina García Rodero”. Es tracta d’una exposició de 72 instantànies realitzades en blanc i negre entre el 1975 i el 1988 per l’artista Cristina García Rodero, que romandrà oberta al públic fins al 16 de gener del 2022.

Cristina García Rodero es una de les fotògrafes espanyoles més conegudes, creadora d’un estil fotogràfic personal fonamentat en les emocions i afermat en la perfecció tècnica. En la dècada dels 70 una beca li va permetre fotografiar  festes y tradicions de tota mena en una  España en plena transició, el que conformà una gran col·lecció, “ España Oculta”, un espectacular retrat social y antropològic de l’España del moment.


La personalitat sensible de Cristina Garcia Rodero li permet fer un fotoperiodisme amb ànima, que a més és cridaner des del silenci amb les seves potents imatges curulles de sensibilitat, amb el que reclama l’atenció de l’espectador que es queda fagocitat per la intensitat de les mateixes. El seu peculiar estil li ha permès ser la guanyadora de nombrosos guardons com el Premio Nacional de Fotografia en 1996  o el  Photo España 2017, y així com reconeixements importants com el fet de ser l’única persona de nacionalitat espanyola a l’agència Magnum o ser reconeguda com acadèmica de belles Arts.

Passejar-se per les seves obres ens retrotrau a una Espanya rural que sembla de molts anys abans, dels anys trenta. amb un fer, unes costums, unes tradicions que semblen extretes de segles abans quan en realitat son de tan sols de fa quaranta anys. Cristina Garcia Rodero les fotografia amb una certa asèpsia volent apuntar més cap un historicisme antropològic que no pas en un afany de crítica i molt menys de burla, ja que ho tracta sempre amb un respecte absolut.

Gran exposició l’agafis per on l’agafis. Magistral en el fotogràfic, doctoral en l’antropològic i emocionant en el visual i al respecte de la societat representada. Una expo d’obligadíssima visita .


dijous, de novembre 25, 2021

GRAVATS DE GOYA. CA L’ARENAS

 



Després de 25 anys de romandre vergonyosament tancats en les seves caixes de seguretat, el Museu de Mataró ha atès a les raons esgrimides per alguns i en motiu del 275 aniversari del naixement de  Goya s’ha dignat tornar a exposar la col·lecció de gravats que atresora i ho fa a Ca l’Arenas amb l’exposició que porta el poc imaginatiu títol de “Volaverunt” .

La perla de la corona de la col·lecció museística local,  tant en l’artístic com en el monetari ( fa pocs anys una sèrie de la tauromàquia va ser subhastada a Sotheby’s i va superar els 600.000 euros) va arribar a Mataró de la mà de Rafael Estrany que amb el seu treball en el SDPAN ( Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional) va aprofitar per nodrir els fons del Museu de Mataró amb importants i diverses obres  en el que pertoca tant a l’estilístic com a  diversitat d’èpoques. Nodriment realitzat a partir de de fons incautats als republicans i que no havien estat reclamats per ningú, i romanien emmagatzemats en diversos indrets de Barcelona.

En el llibre “Arte, botín de guerra” (Ed Cátedra), l’historiador Arturo Colorado ens explica que en el 1944 van ser lliurades al Museu de Mataró dues entregues de 57 i 880 obres d’art. En la primera consten olis de Martí Alsina; Virgilo Mattoni, Matilla, Urgell, Fortuny, Masriera, Cases, Rusiñol, dos dibuixos de Dalí i quatre series de gravats de Goya ( Caprichos; Los desastres de la Guerra; Tauromaquia ; Disparates o Proverbios ). A la segona entrega hi ha 300 monedes i 326 medalles i altres obres d’art no explicitades. Tot va ser aconseguit per les gestions de Rafel Estrany que en va fer personalment la tria com era conegut per tota la ciutat de Mataró.



Aquesta col·lecció  de gravats de Goya va ser exposada ben aviat i el març de 1945 els mataronins ja en van poder gaudir ja que va ser l’exposició que reinaugurà el Museu local ( si voleu ampliar coneixement sobre aquests gravats cliqueu aquí i accedireu a un acurat article publicat als Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria)  A posteriori van ser exposades diverses vegades però des dels temps democràtics sols van ser exposats en la seva totalitat fa 25 anys en una exposició que va ser imposada per Alcaldia davant la negativa del Museu . L’exposició tingué tant ressò que esdevení itinerant per diversos Museu catalans i fins i tot va creuar l’oceà per ser exposada a Mèxic, a on es desplaçaren alguns dels que s’havien negat a realitzar la mateixa. Ironies de la vida.



Ara a ca L’Arenas el museu de Mataró vol apostar per la contemporaneïtat, i els presenta amb l’afegitó d’unes absurdes i innecessàries intervencions de Irene Sola, Marcos Prior, Anna Dot i Compañía la Soledad, no entenent que Goya és, 275 anys desprès del seu naixement, molt més contemporani que quatre galifardeus que no li fan ni pessigolles i de qui els seus petits jocs no serveixen per a res , més enllà de distreure l’atenció i crear una certa distorsió en relació al que veritablement importa, l’obra de Goya.

Sortosament el criteri expositiu de les estampes ha estat el clàssic, tant en el que pertoca a emmarcat com a distribució  en la que es segueix  el nominal de cada sèrie que mantenen la seva unitat gestacional. D’aquesta manera , clàssicament museística, l’obra de Goya es gaudeix en plenitud i permet introduir-se en la mateixa amb una certa facilitat.



Les estampes del Museu de Mataró pertanyen a l’edició de 1937, coneguda com “sèrie de guerra” , considerada per els experts com una de les de més qualitat per la impressió i l’entintat de la mateixa. La tirada es limità a 150 exemplars amb papers Japó antic, Japó Imperial i Arches. La de Mataró correspon al nª 16, és una de les 15 que va ser tirada en paper Japó imperial, i en el moment de la seva impressió es venia a 700 pessetes/col·lecció.

 


 CAPRICHOS

És la primera col·lecció de gravats que va preparar l’artista per a la seva venda. Tècnicament parlant Goya demostra el seu domini absolut de l ’aiguafort però aprofitant per els fons l’aiguatinta amb el que aconsegueix uns espectaculars efectes  que milloren en molt cada peça.

Consten de 80 estampes, encara que l’any 1797 s’anunciava l’aparició de les mateixes i la publicitat parlava de 72 estampes. El format actual de 80 planxes es confirma el 1799 en el Diari de Madrid i amb l’adquisició de 4 col·leccions complertes per la Duquessa d’Alba, que en certa manera havia incentivat aquest treball ja que els primers dibuixos es realitzaren a Sanlúcar a casa de la mateixa.

El seu contingut que es considerà molt agosarat en aquells moments ja que es centrava en els errors i vicis humans, per el que moltes personalitats s’hi van veure retrats, va ser generat per el tancament que l’artista va realitzar en si mateix degut a la malaltia que patia i que degenerà en la sordesa.

Per a realitzar-los va emprar molts dibuixos preparatoris que demostren la seva gènesi i les successives modificacions que va fer al projecte. El resultat final no deixa “títere sin cabeza” amb una crítica ferotgement directa i que abasta a tots els estaments.

Molt significatiu és el nº 61 , “Volaverunt” que justament ha estat escollit com a títol de l’exposició mataronina. Fora del fet de la semblança de la protagonista amb la Duquessa d’Alba, en el Prado hi ha una anotació del propi autor que diu: “Hay Cabezas tan llenas de gas inflamable que no necesitan para volar, ni globo  ni brujas”. Un conjunt de reflexions que bé es podria fer avui mateix del museu de Mataró, noblesa  que vola per damunt de tot, creient-se sers superiors i amb uns caps (projectes) que sols son gasos sense substancia.

 


DESASTRES DE LA GUERRA

La sèrie “Desastres de la guerra”, també coneguda per la simplificació de “Desatres”, consta de 80 làmines que van ser començades a passar a les planxes en el 1810.

Mostren amb tota la cruesa , física i mental, la guerra del francès. En elles Goya no pren una postura partidista. No veu la gerra com una baralla de bons i dolents per això censura la violència vingui del cantó que vingui. Tant ataca als francesos , als que mostra sense cara, coma a alguns espanyols als que anomena en ocasions “populacho”.

Però Goya vol anar més enllà i critica als poderosos, la seva insolidaritat el que porta que els darrers “desastres” estiguin molt propers a alguns “caprichos”.

Si amb els caprichos, Goya havia tingut por per les conseqüències que li podien causar, ara es reprodueix accentuada, el que fa que sols algunes proves circulessin entre els seus amics. I malgrat que els gravats es produïren entre els anys 1810 i 1815, la primera edició arriba el 1863 realitzada per l’acadèmia amb les planxes que havien arribat a les seves mans, algunes amb les imperfeccions produïdes per els seus 40 anys d’emmagatzemament.

L’estampa nº16 “se aprovechan” és la única que falta en la col·lecció de Mataró. Va desaparèixer en època indeterminada i es certificà la seva absència  el 1966. Sembla que Algú va voler fer efectiu el títol  i se l’endugué, per aprofitar-se’n ja sigui econòmica o contemplativament.

 


TAUROMÀQUIA

Elaborada entre 1814 i 1816 “La tauromàquia” és un parèntesi entre el dramatisme dels desatres de la guerra i el misteri ple de foscor dels “Diaparates” que vindran a continuació. Diuen que Goya  fregant els 70, desencisat i amargat per la postguerra, es refugia en la tauromàquia a la que era afeccionat  des de jove i ara es retroba amb un element que l’apassiona

Goya va gravar al menys 44 planxes, les primeres aprofitant uns treballs d’il·lustració que havia preparat per un llibre de toros de fernández de Moratín i les següents ja espeicifiques per a l’ocasió, però quan va sortir a la venda,- octubre de 1816-,  l’edició era de 33 planxes.

El gran èxit que va tenir a França per el romanticisme que emanava el tema va fer en el 1876 s’hi afegiren 7 làmines més numerades amb lletres i que corresponen a les planxes refusades per l’artista.

Encara que pugui ser considerada una obra menor per la seva escassa intencionalitat, aqueta sèrie té en canvi un gran valor artístic per copsar el moviment , les contradiccions de la “corrida” i la vessant passional de la mateixa. Aquesta ha es tat una sèrie de referència per gran quantitat d’artistes posteriors que s’han apropat al mateix tema  per copsar , amb el seu llenguatge , aquest “art” especial que son les corridas de toros.

 


DISPARATES

També coneguts com “Proverbios” o “Sueños” son sens dubte els més difícils d’interpretar. Encara que l’opuscle que ofereix Ca l’Arenas els situa entre 1815 i 1819, els estudiosos els consideren coetanis de les pintures negres i els daten entre 1819 i 1823.

No se’n va fer cap edició en vida de l’artista  i la primera va ser realitzada per l’Acadèmia en 1864, amb sols 18 planxes, les quatre restants va ser publicades a França el 1877, però existeix una prova d’estat numerada amb el 25, per el que no acaba d’estar clar , nom, títol i nombre de planxes.

Rebroten temes antics com els dels tapissos o dels caprichos, alhora que s’observa una desviació clara entre els dibuixos preparatoris i l’obra definitiva.

El món del psicoanàlisi que tantes vegades s’ha fixat en Goya parla de l’alliberament del subconscient en aquesta confusió irracional, molt del món íntim de Goya.

 


 

Valgui aquesta amplia explicació, - fonamentada essencialment en els textos de Alfonso E. Pérez Sánchez, ex director del Prado que realitzà per el catàleg  de la Fundació Juan March -,  llunyana al concepte de crítica habitual en aquest blog., per el fet de l’escassa informació que hi ha a l’exposició. Mínima en el cas de l’opuscle de mà, en el que per cert per una desconeguda raó les sèries no estan per ordre temporal i si per un orde capritxosament aleatori, i inexistent en l’absència d’uns fulls de sala totalment obligats per a la comprensió del fet i moment, tant de l’artista com de la societat, cosa que permetria una millor comprensió de la força i intencionalitat dels gravats, reduïts ara a un simple anàlisi tècnic i estètic.

Malgrat aquestes greus deficiències , la visita  a l’exposició  és absolutament obligada alhora que cal aconsellar la repetició de la mateixa ja que hi ha tant a veure i a gaudir que és impossible abastar-ho tot en una sola ullada. I en la visita no perdin ni un segon en la ridícula alternativa contemporània que fa més mal que bé al conjunt exposat.

Una espectacular exposició que no hauria de tardar 25 anys més en ser presentada al públic i que hauria de tenir un espai propi al Museu en el que de manera alternativa s’anessin exposant el conjunt d’estampes i evitar així que la gran majoria de mataronins tinguessin desconeixement de que Mataró disposava de tan preuat tresor artístic.



PS.- Dues consideracions al marge

1.- Es vergonyosa i vergonyant la no aparició del nom de Rafel Estrany en tota l’exposició, quan ell va ser el responsable de l’arribada i manteniment de la col·lecció a Mataró. No sols és un gest de fills desagraïts ans també una demostració del permanent desig de falsejar la història artística de Mataró que té d’un temps ençà el Museu de Mataró. Manipulació que ha quedat ben evident en les exposicions dedicades a Jaume i Jordi Arenas o en el desideràtum manipulador  de “Art a Mataró (1942- 2016)”.

2.- Una exposició tan important com aquesta mereix una publicitació igual d’important. És lamentable l’absència generalitzada de qualsevol cartell informatiu i també la nul·la difusió realitzada en mitjans informatius ,quan aquesta exposició podria atreure amb facilitat visitants d’arreu del país, ja que son rara avis les exposicions que presentin el conjunt total dels gravats de Goya.

Dos apunts que bé faria Cultura Mataró d’esmenar.

dilluns, de novembre 22, 2021

EN LA MORT D’EDUARD LÓPEZ

 

Peculiar obra abstractiva realitzada en directe en el programa Ismes de Ràdio Mataró


M’arriba tard la notícia de la mort del pintor mataroní Eduard López el que no em permet acudir personalment per donar-li el darrer adeu.

Eduard López mort als 89 anys va ser un popular pintor que conreà el paisatgisme d’arrel olotina i que alhora practicà un gran tasca activa en pro de l’art , ja que juntament amb els seus companys Antoni Boix, Salvador Pujol i Joan Parés forma el grup popularment conegut com ”els santlluqueros” que el 1972 varen reinstaurar la col·lectiva local que enguany ha celebrat el seu 75 aniversari. Organització que dirigiren fins els 1983.


Portada del catàleg de la Sant Lluc 1978


El vaig conèixer tot just vaig iniciar la meva faceta de crític de la mà del meu pare. L’organització del sant Lluc i les múltiples exposicions que celebra en els anys setanta i vuitanta van fer que establíssim una relació que sempre va ser cordial , sense una mala paraula ni una pujada de veu, malgrat que les critiques  en especial les del Sant Lluc li semblessin injustes i fora de to. Una relació enormement cordial que vàrem mantenir fins al final.


Eduard López, el primer a la dreta en la inauguració del Sant Lluc de 1978


Pictòricament parlant era un pintor que va tenir en el paisatge la seva font d’inspiració, especialment plasmant racons de la Garrotxa, el seu paradís personal i en la que va mantenir sempre segona residència.  Pintura senzilla, sense grans complicacions, a la recerca d’una bellesa estètica formal que traspués la natural de la que tant gaudia.  Una pintura popular realitzada sempre amb al que caracteritzava la seva realitat personal, la total honestedat.

Altre temàtica també ben preuada per ell era la floral, amb especial delectació per les mimoses i el seu vibrant cromatisme groc. Tenint com afecció mig amagada , el pessebrisme i la realització de diorames.

Eduard López, al centre de la imatge, entre l'alcalde salas i l'artista Guerau calabia, en la inauguració del sant Lluc de 1976


Eduard López es d’aquells pintors humils i senzills als que s’ha d’agrair el fet d’haver, amb les seves obres,  penetrat en els domicilis populars, essent moltes vegades la primera pintura que omplia les parets d’aquells pisos, substituint els calendaris o les horroroses pintures de cases de mobles, regalada amb la compra del corresponen tresillo. A bon segur que gràcies a  les obres d’Eduard López i companys van néixer un bon grapat d’afeccionats a  l’art.

I com no agrair la seva lluita per salvar i mantenir el Sant Lluc amb tot el que aquesta col·lectiva significà i significa.

I fer-ho sempre amb la bonhomia i honestedat que recordarem sempre tots aquells que el vàrem tractar en vida

Adeu Eduard i que la terra et sigui lleu.

 

dimarts, de novembre 16, 2021

QUADERNS

 



La sala del Casal Aliança ha esdevingut un calaix de sastre, inconnexa com a tal, però absolutament necessari, com és a casa de tots aquell calaix de mals endreços, com es deia abans. Una necessitat convertida en virtut davant la manca d’espais expositius per a qualsevol creador, especialment per aquells que comencen o que encara no han assolit un cert nivell. Una manca, la d’espais expositius de la que en caldria parlar en profunditat.



Aquest més el Casal acull la mostra “Quaderns de viatge” amb el protagonisme de Margarita González Tadeo, Antoni Luis, Daniel LLin, Manel Morral , Mario Pitarch, Albert Pujol, Montse Sánchez i Ramon Valverde. I seguint el caràcter general de la sala, ho fa acollint el concepte general en la seva màxima acceptació de la polièdrica possibilitat que abasta.



Els quaderns de viatge eren uns elements absolutament imprescindibles en el passat  ja que eren l’única manera de copsar un moment que l’artista pensava podria ser adient com a  fonament d’una nova obra. Amb les mutacions que va provocar l’impressionisme i les modificacions tècniques que provocaren la fotografia i la generalització de diversos components tècnics, el quadern de viatge va perdre  el seu sentit estricte per esdevenir una eina totalment diferent.



Ara , en questa exposició el Casal s’evidencia, en la diversitat conceptual que hi és present, que va des de notes soltes efectuades en diferents sortides, fins a la realització d’una certa història d’un viatge, mitjançant les notes millorades i tractades com llibre/agenda del viatge, com l’apunt de viatge ha variat des del seu concepte originari, fins a l’actual.

Sigui com sigui la mostra es veu amb simpatia i és reflex de la realitat creativa de cadascun dels participants, el que demostra l’eficàcia d’aquest recurs per a la realització d’uns treballs pictòrics.



Ps.- Encara que sigui sols en raó d’inventari no vull estar-me dir quatre paraules sobre l’obra de Tomàs Filbà que precedí a aquesta exposició en el mateix indret. Una expo que per oblit no va merèixer un espai en aquets blog, quan per la seva netedat, pulcritud i bon fer, bé ho mereixia.

Tomàs Filbà segueix en aquest mon d’equilibris interiors, amb la netedat del traç de les seves mirades geomètriques, quasi de delineant, tot en un aire d’aquarel·lisme anglès que tan agrada per aquelles terres. La recreació d’interiors , fugint de la passió però alhora llunyanes a la fredor impersonal , confegeixen una manera il·lustrativa que bé mereix el nostre reconeixement, i ala que cal donar el mèrit que mereix , un mèrit que supera amplament l’aprovat.

 

Sala Casal Aliança

Quaderns de Viatge:

Margarita González Tadeo, Antoni Luis, Daniel LLin, Manel Morral , Mario Pitarch, Albert Pujol, Montse Sánchez i Ramon Valverde

Del 29 d’Octubre al 21 de Novembre de 2021

Aquarel·les Tomàs Filbà

Del 24 de setembre al 17 d’octubre de 2021

 

 

dilluns, de novembre 08, 2021

CONSCIÈNCIA ONÍRICA. CATHERINE LORTON

 



Catherine Lorton està on fire, pujada a l’ona guanyadora , com ho demostra el fet de que les dues gran fundacions privades que aposten per l’art català contemporani han fixat els ulls en el seu treball: La col·lecció Bassat afegint obra seva a la mateixa, i la fundació Vila Casas escollint-la entre els finalistes del seu prestigiós concurs.



I com si no volgués deixar-los malament, Lorton no fa puntada sense fil i cada presència pública seva és una demostració del alt nivell que està assolint. I per si hi havia algun dubte ara esclata espectacular en aquesta exposició al Museu del Càntir, on mostra que ja no és un artista més, que és una artista de primer nivell a qui Mataró i la comarca se li queda petita i ràpidament ha de buscar nous territoris per conquerir.



Consciència onírica és d’aquelles exposicions de traca i mocador. L’art és una cosa tan senzilla en aparença com saber trametre les emocions i sensacions més íntimes de l’autor, mitjançant la translació plàstica de les mateixes i en el cas màxim aconseguir interrogar i subjugar a l’espectador amb un sentit alhora estètic i emocional.



L’obra que ara senyoreja en els espais del Càntir, en una exposició excel·lentment muntada i distribuïda, és una obra dura i potent, però d’alta sensibilitat, que domina de tal manera l’espai que aclapara a l’espectador que se sent absorbit i succionat per les mateixes per intentar , des del seu interior, assolir els secrets que atresoren i fent-los seus , entengui que son justament, ni més ni menys, aquells que ens neguitegen i ens preocupen o ens fan feliços a quasi tots.



En l’escrit de presentació que la pròpia autora signa en el díptic, ens parla ben clarament del significat de les obres, realitats plàstiques realitzades a partir de l’assoliment de la consciència dels seus somnis. I aquí no cal confondre somnis amb il·lusions.

Aquestes obres ens acosten al subconscient més personal de l’autora. I no cal ni recordar que el que en diem popularment subconscient, no deixa de ser aquell conscient volgudament amagat en el lloc més remot de nosaltres mateixos, no fos cas de que sortís a la llum i ens mostrés en la nuesa més total.



Lorton volgudament n’obre la tapa i esmicola la seva intimitat amb una càlida fredor explicant les seves passions i misèries, els seus plors i els seus riures, les tristors i alegries, i ho fa amb un seguit de gravats d’altíssima qualitat tècnica en la que s’evidencia el desig perfeccionista de l’artista. Gravats sense por, enormement valents, gestuals, intensos amb la bellesa del contundent, amb marcades cicatrius,  però arrossegant una sensibilitat que els converteix en propers  i plaents. Alguns amb l’evolució de l’acoloriment a mà, com l’espectacular elogi a la incorrecció, contrapunt més lúdic en el monolitisme estructural de l’exposició.



Una exposició d’altíssima qualitat que podria estar perfectament en qualsevol espai expositiu de primer nivell i del que ara tenim ocasió de gaudir  en un espai humil, actiu i proper, com ho és el Museu del Càntir d’Argentona i que evidentment cap bon afeccionat s’ha de deixar perdre, perquè la seva visita serà un plaer i un honor recordat, com ho serà per a mi haver tingut el plaer de fer-ne la presentació.

 

“Consciència onírica”. Catherine Lorton

Museu del Càntir. Argentona

Del 5 de novembre de 2021 al 9 de gener de 2022.


dijous, de novembre 04, 2021

ORÍGENS. PERE BÀGUENA / MIREIA OLIVA

 



El premianenc Pere Bàguena, artista dedicat en cos i ànima l’escultura de fusta , arriba ara  a l’espai capgròs per omplir els seus recons amb les seves obres orgàniques que assoleixen ara un nivell més elevant de contemporaneïtat amb el maridatge amb l’art del ferro que practica la teianenca Mireia Oliva.




“En un món on les emocions estan cada vegada més soterrades, tornar a les arrels esdevé un acte radical i rebel. Cada escultura és un fragment, un record, un sentiment…, que deixa un rastre que sempre porta a mi. La fusta m’arrela a la terra i alhora m’expandeix amb la seva brancada. M’agrada pensar que les meves escultures realcen l’existència vegetal, eternitzant-ne la seva vida.”



Aquests frases que apareixen englobades en el concepte “BELLESA MORTA VS. ETERNITAT” i que marquen filosofia en el seu web ens mostren ben a les clares quines son les raons i finalitat que cerca l’artista. Enamorat de la natura i coneixedor exhaustiu del material que treballa, aquest es transformat per les seves mans ja en el període preparatori , quan sols és una “massa” , per després ser treballat amb mimo per l’artista que amb la seva capacitat tècnica és capaç de crear aquestes bellíssimes formes orgàniques,  que essent altament estètiques son alhora igual de misterioses.



Aquest treball de Bàguena tenia però un punt negatiu, i és que massa vegades dominava la vesant artesana per damunt de l’artística i el bocabadament davant la tècnica impedia calibrar com calia la creació escultòrica, pròpiament dita.



Ara de fa un temps , l’artista ha establert un maridatge creatiu amb el ferro i l’autora Mireia Oliva, creant unes peces més complexes a les que aquest afegitó  aporta un aroma de contemporaneïtat i jo diria que també de naturalitat escultòrica, potenciant l’organicisme de les mateixes , alhora que reforça el missatge naturalista i el fa més artista i menys artesà.






L’exposició és complementa amb unes il·lustracions de Mireia Pujol que no llueixen com mereixen per quedar deslligades del conjunt de l’exposició.

Pere Bàguena un gran escultor sobre fusta , que ara l’encerta de plé amb aquesta evolució plàstica que reforçant la plàstica intensifica el concepte que vol trametre amb els eu treball. A seguir.


Orígens. Pere Bàguena /Mireia Oliva

Espai capgròs

del 28 d’Octubre a l’1 de desembre de 2021

 

 

dimarts, de novembre 02, 2021

HISTÒRIA D,UNA ESCULTURA. JOSEP MARIA GOMIS


 

Fa un parell d’anys que Josep M. Gomis va començar a preparar una exposició per el Museu Monjo de Vilassar , era aquella una exposició per donar-se a conèixer al lloc on residia de feia trenta anys i en el que la gran majoria de convilatans desconeixia absolutament la seva faceta artística, desenvolupada essencialment a Mataró. Però era també una exposició per mostrar el seu amor  absolut a l’escultura. El títol previst era “Història d’una escultura” i pretenia reflectir tot el camí de realització de l’obra, des del primer gargot de dibuix, fins a la darrera pàtina amb la que es donava per acabada l’obra. La pandèmia i la malaltia que se l’endugué van fer inviable el projecte.



Ara, en moments de recuperar la normalitat, el Museu Monjo va retomar el projecte però essent aquest inviable sense el seu protagonista, manllevà tan sols el títol de l’exposició i intentà traslladar l’esperit del taller de l’autor, allà on esdevenia artista, a les sales del Monjo per expressar la seva realitat mitjançant les peces que en el mateix s’hi trobaven i algunes altres que l’artista mantenia a la pròpia casa , tot gaudint de la seva companyia i presència.



S’ha de començar per dir que Montse Alier, responsable del Monjo i comissaria de l’exposició, ha encertat de ple en l’elecció de les peces , alhora de la seva distribució en l’espai i del muntatge general de l’exposició que esdevé en una passejada més que agraïda pel fer de l’artista de qui roman en l’ambient tot el seu esperit.




Així ens trobem amb la figura femenina perfectament reflectida tant  en les obres més clàssiques i acadèmiques d’un modelatge formal excepcional, fins a les altres més lliures en les que la resina permetia dotar d’una gracilitat i moviment espectacular. Ens acostem al seu academicisme i perfeccionisme realista en una antiga figura amb pamela; gaudim de la seva ironia en l’autoretrat vestit de torero, i dels seus somnis com amb l’escultura de l’equilibrista amb cadira i hipopòtam i com no de la seva habilitat coma dibuixant, element essencial del seu fer. “Desconfieu de l’escultor que no dibuixa” era una frase que repetia constantment.



I tot presidit en l’eix central per un bigarrat conjunt que n’és alhora resum acurat del seu treball. Una taula plena de teòrics bibelots, divertimentos de manetes que Gomis converteix en obres d’alt nivell que esdevenen essencials per entendre el seu tarannà personal i artístic i que tenen com a clau de volta, l’homenet petit i verd, que a nivell de terra, aguanta la taula.



I emmarcat el conjunt per un espetec de dibuixos destrament triats que son llacet de luxe per una exposició que ha sabut explicar amb poques obres el veritable sentiment artístic de Josep M. Gomis alhora que descobreix perfectament la seva personalitat. Uns dibuixos, tots ells, als que cal prestar la deguda atenció, tant per la seva qualitat com principalment per l'esperit de llibertat que desprenen, essent peces obligades com a preparatòries de totes les seves escultures i essent la gran passió mig amagada de l'escultor.



És aquesta una exposició d’obligada visita. I no tan sols per el d’homenatge i record a qui fou gran escultor i molt millor persona, en Josep M: Gomis. Ho és per que ens permet aprofundir en el sentit artístic del seu treball i fins i tot de l’ofici. A més cal remarcar l’excel·lent creació ambiental aconseguida que facilita la visita i que permet també gaudir del detall , element molt important n aquest cas.



I vull acabar amb la felicitació a aquells que l’han feta possible. Una exposició que honorant a l’artista, honora a l’espai que l’acull i a l’espectador que la visita.

Josep Maria. Sé que allà on estiguis estaràs molt content del la culminació del projecte.

 

Autoretrat vestit de torero

Història d’una escultura. Josep M. Gomis

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 31 d’octubre al 12 de desembre de 2021