QUADERNS

 

La sala del Casal Aliança ha esdevingut un calaix de sastre, inconnexa com a tal, però absolutament necessari, com és a casa de tots aquell calaix de mals endreços, com es deia abans. Una necessitat convertida en virtut davant la manca d’espais expositius per a qualsevol creador, especialment per aquells que comencen o que encara no han assolit un cert nivell. Una manca, la d’espais expositius de la que en caldria parlar en profunditat.

Aquest més el Casal acull la mostra “Quaderns de viatge” amb el protagonisme de Margarita González Tadeo, Antoni Luis, Daniel LLin, Manel Morral , Mario Pitarch, Albert Pujol, Montse Sánchez i Ramon Valverde. I seguint el caràcter general de la sala, ho fa acollint el concepte general en la seva màxima acceptació de la polièdrica possibilitat que abasta.

Els quaderns de viatge eren uns elements absolutament imprescindibles en el passat  ja que eren l’única manera de copsar un moment que l’artista pensava podria ser adient com a  fonament d’una nova obra. Amb les mutacions que va provocar l’impressionisme i les modificacions tècniques que provocaren la fotografia i la generalització de diversos components tècnics, el quadern de viatge va perdre  el seu sentit estricte per esdevenir una eina totalment diferent.

Ara , en questa exposició el Casal s’evidencia, en la diversitat conceptual que hi és present, que va des de notes soltes efectuades en diferents sortides, fins a la realització d’una certa història d’un viatge, mitjançant les notes millorades i tractades com llibre/agenda del viatge, com l’apunt de viatge ha variat des del seu concepte originari, fins a l’actual.

Sigui com sigui la mostra es veu amb simpatia i és reflex de la realitat creativa de cadascun dels participants, el que demostra l’eficàcia d’aquest recurs per a la realització d’uns treballs pictòrics.

Ps.- Encara que sigui sols en raó d’inventari no vull estar-me dir quatre paraules sobre l’obra de Tomàs Filbà que precedí a aquesta exposició en el mateix indret. Una expo que per oblit no va merèixer un espai en aquets blog, quan per la seva netedat, pulcritud i bon fer, bé ho mereixia.

Tomàs Filbà segueix en aquest mon d’equilibris interiors, amb la netedat del traç de les seves mirades geomètriques, quasi de delineant, tot en un aire d’aquarel·lisme anglès que tan agrada per aquelles terres. La recreació d’interiors , fugint de la passió però alhora llunyanes a la fredor impersonal , confegeixen una manera il·lustrativa que bé mereix el nostre reconeixement, i ala que cal donar el mèrit que mereix , un mèrit que supera amplament l’aprovat.

 

Sala Casal Aliança

Quaderns de Viatge:

Margarita González Tadeo, Antoni Luis, Daniel LLin, Manel Morral , Mario Pitarch, Albert Pujol, Montse Sánchez i Ramon Valverde

Del 29 d’Octubre al 21 de Novembre de 2021

Aquarel·les Tomàs Filbà

Del 24 de setembre al 17 d’octubre de 2021

 

 

NEULES

Aquesta tarda a la Pça de Cuba els Mestres neulers de Can Graupera han celebrat el seu 115 aniversari tot presentant les darreres novetats per aquest Nadal i principalment presentant també l’exposició “L’Art es menja” , una exposició on es mostra amb tot detall la realització dels seus productes, magníficament il•lustrada per unes sensibles fotografies d’en Manolo Contreras. Una exposició que és un plaer visitar i que farà tournée per fires i pobles de Catalunya.

He assistir amb tota il•lusió a l’acte ja que en ell un hi tenia un petit bocí de protagonisme. Per a la meva sorpresa , allà a finals de setembre , començaments d’octubre, la gent de Casa Graupera es va posar amb contacte amb mi per explicar-me el projecte i per demanar la meva col•laboració en forma d’escrit al voltant d’aquest concepte de “L’art es menja “. Un escrit que tindria com a companyia a uns altres que portarien la personalitat i signatura de gent tant important com la xef Carme Ruscalleda i l’escultor Manuel Cusachs.

Crec que no fa falta dir que la proposta amb va il•lusionar i alhora va ser un repte del que crec que vaig sortir-ne airós. Avui he vist el resultat en el magnífic catàleg que s’ha editat i per a la meva sorpresa he vit que ocupo les pàgines centrals, fet que encara m’ha sorprés més , alhora que m’ha enorgullit.

Per això avui en aquest post publico l’escrit complert que un gustosament , - i mai tan ben emprada la paraula -, va dedicar a aquesta veritable obra d’art que son les Neules i demés productes de Casa Graupera , la que omplr de dolça flaire avainillada el casc antic de la nostra ciutat.

L’Art es pot menjar ?

Atrafegats com estem en una forma de vida, en la que fins i tot els plaers semblen estar marcats per unes estratègies modals que indiquen el que toca i el que no toca , és del tot un plaer acostar-se al treball sense temps en el que la investigació pausada va generant aquella espurna, que mica en mica es converteix en veritable art , lluny de tot brogit i acaronat per la serenor.

Quan la paraula “art” ha perdut tantes vegades el sentit , bo és recuperar-lo en el concepte del treball creatiu ben fet , del desenvolupament tècnic en afany d’aconseguir unes fites , en la recerca de sensacions i emocions que es puguin transmetre a qui els rebrà , amb tot gaudi.

L’art sols ho és quan es sentit com a tal per el receptor. Son els sentits d’aquest qui marcaran el seu vist i plau. Hi ha arts que ens entraran pels ulls (plàstica), per la oïda ( música) , per l’olfacte ( olors i perfums ) ... però ben pocs ens entren pels cinc sentits, i no cal ni dir que “l’univers dolç per descobrir tot l’any” de Casa Graupera n’és un d’ells.

La vista es deleix davant la bellesa plàstica de les estructures formals que agafen les diferents varietats. Unes estructures tàctils que conviden a la carícia , per sentir a flor de pell la dolça rugositat dels elements naturals que la confegeixen. Tot això mentre l’olfacte s’estimula en el plaer tot absorbint el maridatge dels olors purs dels seus productes naturals. Ja sols queda l’oïda, amatent al crecar de cada producte , disposat ja a explotar definitivament en una cataracta de gustos , tancant així el cercle dels cinc sentits.


I quan succeeix això, hi ha algú que sigui capaç de negar que l’art no tan sols es pot menjar ,ans també que n’és un gran plaer ?.


Pere Pascual, crític d’art
Mataró, tardor 2010