diumenge, de febrer 25, 2018

ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (1911-1989) (II)







SERGI AGUILAR





Quatre espectaculars obres de marbre negre son les que podem gaudir amb la signatura de Sergi Aguilar en aqueta exposició. Quatre treballs que responen a la perfecció als trets bàsics del seu treball, estructurat en el racionalisme minimalista, a l’entorn d’unes estructures geomètriques d’una absoluta puresa formal. Amb una gran elegància en el resultat final, el treball d’Aguilar sedueix de manera absoluta ja que tramet una gran energia malgrat l’aparent fredor de les seves formes i materials. Obres plenes de puresa i geneeradores d’una gran serenor espiritual.


ANDREU ALFARO




“Homenatge a Visconti” una espectacular obra alada  de 227 cm de vol i “Generatriz3” una rítmica i sinuosa peça , ambdues d’acer inoxidable, marquen el caràcter d’Alfaro en la col·lecció Bassat.
Alfaro des d’un cert informalisme líric i mitjançant un domini geomètric absolut, genera una obra cinètica  que marca gestos, ritmes i sensibilitat especials. A més  la textura freda de l’alumini ajuda a crear un cert sentiment de moviment continu , ajudat per els  jocs  cromàtics que genera la llum en el material.
Com ene l cas d’Aguilar la teòrica fredor dels materials es converteix en un esclat de força dinàmica que sedueix enamorant a ualsevol espectador ue queda primer subjugat per la tècnica i immediatament per l’enorme sensibilitat i qualitat del seu treball.


FRANCESC ANGLÉS 





Potser un els rara avis de la col·lecció ja que Francesc Anglés és en realitat metge traumatòleg, encara que ha dedicat a l’art bona part de la seva trajectòria. Encara que ha treballat amb diversos materials, el més propi és la bena de guix /escaiola, just la que serveix per enguixar fractures en un servei de traumatologia, amb la que ha realitzat gran part el seu treball, transformat a posteriori en un altre material, com és el cas del grup escultòric de La cobla, a la població de l’escala.
Aquí es presenta  amb un home anunci de 1975, molt en l’estil pop de l’escultor americà Goeorge Segal i amb l’escultura realista de Josep Bassat , pare del col·leccionista.


EDUARDO ARROYO




Pintor  enquadrat en la nova figuració però derivant cap un art pop especial ,molt dominat per una altíssima càrrega crítica , generalment desenvolupada  mitjançant el seu ben especial toc surrealista.
 Just en aquest àmbit  del pop surrealista és on hauríem d’encasellar la peça “L’africana a la maleta del doctor Schweizer” de 1973 , en la que la curiositat de la peça juga alhora amb la ironia del títol si l’enquadrem en els anys en que es realitza i el moment especial de l’artista creador.

BERROCAL




Miguel Ortiz BERROCAL és un d’aquells artistes que  a la seva mort “desapareixen” de l’entorn artístic  i de la memòria del públic. Creador  de  peces enormement treballades en el volum, amb l’assoliment d’un sentit de contundència i força, al que afegia la seva principal característica de ser uns treballs desmuntables. Recordo perfectament una gran antològica que el en 1985 va omplir el Palau Meca de Barcelona amb cua al carrer per visitar-la i on quedaves sorprès davant aquelles grandioses escultures  que podien ser desmuntades com  si d’un gegantí trencaclosques es tractés. D’ell va ser el primer disseny dels premis Goya , que tenia la particularitat de  disposar d’un enginy mecànic que feia obrir el cap i que aparegués un projector de cinema. El disseny sols va durar un any, ja que el seu pes, proer als vint quilos el feia inviable en les celebracions.
En l’exposició està present amb “Romeu i Julieta” de 1966,  en un agosarat assemblatge de mans i cossos que amb el llautó polit é capaç de generar un punt d’atracció en la brillantor que sedueix tot cridant l’atenció.


dijous, de febrer 22, 2018

ESCULTURES COL·LECCIÓ BASSAT (I)







No és habitual en la nostra ciutat poder enfrontar-nos cara a cara amb obres d’artistes tan importants com Oteiza, Chillida, Alfaro, Henry Moore, Pablo Gargallo, Julio González i un bon seguit de noms importants més. Ara , i de la mà de la col·lecció Bassat, fan lluir com mai la Nau Gaudí que nua i resplendent ens ofereix un diàleg atractiu i atrevit entre l’arquitectura de Gaudí i els diferents estils creatius dels escultors presents.

Si hi ha unes característiques que poden definir la col·lecció Bassat , aquestes son eclecticisme i qualitat. Unes característiques que s’evidencien en aqueta excel·lent exposició que es capaç d’acollir simfònicament obres des del modernisme fins els anys noranta , en la més ample diversitat d’estils i conceptes , però amb obres sempre atractives i que s’adiuen de manera adient al nivell i qualitat de l’artista al que representen.

És aquesta una exposició d’ample contingut museístic i que ens permet fer passada per quasi tota la història de l’escultura del segle passat, en la seva varietat d ‘estils, tendències, tècniques i materials  i en la que tot espectador trobarà aquelles peces que més s’adiguin al seu gust, però que a bon segur també en trobarà d’altres que li obriran noves i atractives mirades.
És molt difícil fer separata de destacats , degut  a l’altíssima qualitat del presentat, per el que ens decantarem per començar remarcant aquells artistes amb relació mataronina i comarcal, com ho son:

EUSEBI ARNAU


Gran escultor modernista  amb gran implicació en l’escultura integrada en els grans edificis. Així realitza les escultures de la casa Lleó i Morera, casa Ametlller , Palau de la Música Catalana i hospital de Sant Pau. Gran amic i col·laborador de Puig i Cadafalch és l’autor de “La Filosa” , escultura emblemàtica de la mataronina casa Coll i Regàs.

En la col·lecció queda representat per “A la llotja” , una bellíssima peça de caire modernista que representa a una dona en la llotja d’un teatre , amb els seus binocles per admirar l’espectacle. És una peça compartida amb l’arquitecte Tusquets que la tenia com a icona en la seva botiga de BD Disseny. , en un palauet del carrer Mallorca prop de Lluiria. En desaparèixer el negoci  tornà en exclusiva a les mans de Bassat i avui serveix coma  benvinguda i presidència de tota l’exposició. és una obra simplement espectacular en la seva línia i estil.

MARCOS COLL





Encara que sigui un autor ben desconegut de la majoria té un amplíssim i potent currículum, en el que s’ ha d’incloure presència d’obra seva en el Prado ( unes escultures de jovencells nus jugant al futbol).Va treballar amb Rodin i va ser primer escultor en el taller de Benlliure, per el que és més que possible que siguin seves moltes de les obres signades per l’escultor valencià. Va viure i treballar molts anys als EEUU on va estar a punt de poder realitzar el seu monument a la Humanitat , però la mort del seu valedor, el president Wilson  ho va impedir.

La seva relació amb la comarca ve de la poetessa Lina Casanovas, que es va afincar a Argentona i de la que Coll en va ser tutor. La seva neta que viu actualment a Mataró , fa uns anys va cedir la seva obra , peces i guixos a l’Ajuntament d’Argentona per fer-ne una col·lecció. Davant el silenci i el menyspreu , va decidir retirar la cessió i fer-ne donació  a la Col·lecció Bassat.

En aquesta exposició pudem gaudir de dos bronzes i un marbre , absolutament figuratius en una estètica d’un classicisme noucentista, de gran bellesa i perfecció.

XAVIER MEDINA CAMPENY




És besnét de l’escultor mataroní Damià Campeny. Especialista en un llenguatge en el que el cos humà té especial protagonisme però en la conjunció del mateix i les formes geomètriques. Una estilística que en ocasions sembla portar-lo vers uns camins iniciàticament surrealistes. Darrerament ha explicitat el seu desig de que Mataró aculli els seus treballs de manera permanent.

En aquest camí es troben les cinc obres de l’autor presents ara en l’exposició, , entre les que cal destacar “Avon” i “Nefertiti”, veritables estrelles de la seva línia compositiva.

ENRIC MONJO



Encara que nascut a Vilassar de Mar ,a on en el seu museu (Gliptoteca Monjo) hi ha la gran col·lecció de les seves obres , Monjo no és pas un autor gaire reconegut en els nostres contardes. Curiosament va ser deixeble d’Eusebi Arnau . també ho fou de Llimona alhora que va treballar amb Clarà. De línia clarament noucentista i força allunyat de l’estilística de l’època, va tenir en el tema religiós un eix constant de treball, amb l’església de l’esperit Sant de Terrassa i les obres a la Catedral Nacional de Washington com a treballs més remarcables.

Una característica, la d’aquest classicisme d’aires noucentistes  queda ben palès en l’obra Mediterrània que és la que llueix en aquesta exposició.

PERECOLL




És obvi que tots tenim un coneixement prou aprofundit  de qui és l’escultor Percoll i de la seva obra.
Ara i en l’entorn de al col·lecció Bassat presenta una magnífica escultura ( Bird in Flight), corresponent a les primeres sèries d’ocells, en la línia de l’obra que té dipositada a Miami. Una obra d’espais simples perfectament delimitats en una volumetria airosa, plena de ritme, agilitat i moviment. Una espectacular peça de l’escultor mataroní que no desmereix en res la brillantor de les obres que l’acompanyen.


MOISÈS VILLÈLIA 



La relació de Villèlia amb Mataró és molt intensa. Va arribar  a la ciutat amb el seu pare i tota la família, quan aquell va ser contractat com a ebenista per restaurar tota la fusteria de santa Maria  malmesa en la guerra civil. La seva primera exposició va ser en la primera part dels cinquanta al Museu de Mataró. S’explica que la van venir a visitar Joan Miró I Pierre Matisse, germà i marxant del pintor, i ambdós van adquirí obra. La seva primera època té clares remembrances mataronines i maresmenques , havent exposat a la ciutat diverses vegades , la darrere a les sales de Can Xammar de la mà de Manuel Cuyàs i el PMC. A la ciutat té una escultura pública que certament no l’identifica. És l’escultura que tapa la torre d’aireació del pàrking de la plaça de la Brisa.

(...)







dimecres, de febrer 14, 2018

CREACIÓ I GRAVAT. JOSÉ LUIS LÁZARO FERRÉ.



En aquesta dèria que sembla haver-se escampat per el Maresme , d’apostar per el gravat i l’edició, exposa aquest mes de febrer al Museu Arxiu de Llavaneres l’artista Lázaro Ferré, que malgrat residir a la comarca ( Sant Vicens de Montalt) és lamentablement massa desconegut en els nostres entorns.



Un desconeixement que no li és nou a l’artista que si bé es abastament conegut dels grans afeccionats i col·leccionistes, com ho demostra que la seva obra està en comercialització a la més que famosa galeria Saatchi , el seu nom no ha quallat en l’aficionat de a peu, potser a manca d’una gran exposició antològica que reunís el bo i el millor del seu més que estimable treball, i adquirís així el reconeixement popular que la qualitat del seu treball mereix.




Un treball que mereixia ja gran valoració en la seva època d’estudiant i que seguí amb els Premis a la Pintura Jove de la Parés i les beques de la Fundació Rodríguez Acosta  i amb una remarcable carrera expositiva. Una carrera en la que ha desenvolupat la seva gran habilitat en digerir qualsevol estil o tendència per fer-lo seu i convertir-lo en una nova mirada atractiva i personal amb un deix de qualitat absolutament incontestable.




Ara , de fa un temps i ves a saber si com a conseqüència d’un trasbals personal, Lázaro Ferré s’ha llençat com jovencell passional en braços del gravat  amb qui manté una idíl·lica , densa i fructífera relació.
Tots sabem , i està més que dit, que el gravat és droga dura per qui el practica, i que superat el primer i sempre difícil encontre , es produeix una relació de dependència que implica seguir endavant a cada pas. Lázaro Ferré està en aquest moment a  la recerca de la gran creació, i en bell mig d’aquesta búsqueda van apareixen un seguit d’obres d’una potència vital que impacten i motiven a l’espectador a endinsar-se en elles per a tal de trobar la raó de tal intensitat.




Son peces que defugen del concepte tradicional del gravat, tant en el que pertoca al sentit d’estampa com al d’obra seriada. L’obra de Lázaro Ferré s’esmuny ara quasi per uns camins de baix relleus en les que els materials no son els tradicionals i en canvi apareix el guix, i les aportacions d’or 24k, plata, níquel y oxidacions del coure (hidroxicarbonat de coure), mitjançant la tècnica Selective Plating (bany electrolític selectiu) , innovacions tècniques que li permeten expressar la seva mirada abstractiva d’una forma potent i seductora.




Passejar-se per l’exposició que aquest mes presenta Can Caralt ens permet submergir-nos en una seductora exposició de rara bellesa que demostra no tan sols la qualitat tècnica i el desig d’innovació i recerca de l’autor, ans també la seva capacitat creativa  i la seva sapiència en arribar a la bellesa, no per mitjans estèticament edulcorats i sí amb la potència i la força d’un interior sensible i creatiu que creix any rere any , amb la força de l’experiència.

Una exposició que us recomanem ben vivament.

Felicitats.


dimarts, de febrer 13, 2018

MARTA CASAS. DESCOBRINT EL FUTUR




La mataronina Marta Casas omple aquets mes de febrer l’espai capgròs amb una exposició  que és a l’hora confirmació i punt de partida. Confirmació ja que ens presenta l’afermament amb l’estilística per la que fins ara era coneguda, la de la figuració pictòrica, i punt de partida ja que la meitat de la mostra està ocupada per gravats , aquesta nova tècnica que ara comença a conrear.

Sempre s’ha dit que el gravat és com droga dura , que si la proves i t’agrada no ho pots deixar i esdevé quasi una obsessió. Penso que aquest és el cas de Marta Casas, que avui ens ofereix unes formes geomètriques intenses  amb les que juga a la recerca del ritme i el gest que obtenia pictòricament. 
Certament semblen principis prometedors però és evident que encara manca un major domini tècnic , - algunes obres queden el que diríem “brutes” -, i un agosarament en tècniques, tintes i colors, però està clar que acaba d’encetar un camí ben interessant en el que pot progressar i molt.

Per el que pertoca a la pintura , res de nou,  pintura agradable, amable, correcta en el fer però un xic mancada d’intensitat  en el desig i les ganes d’anar un punt més enllà. Bon ús del color, - una de les seves virtuts que ara haurà d’aplicar al gravat-, i definibles perfectament amb el concepte de “correcció”,  quan en l’art sempre és necessari un xic d’incorrecció per donar vida pròpia al treball.

 El que si queda clar s’ha de treballar molt més és el punt intermig en el que juga pictòricament amb els conceptes geomètrics. Uns treballs encara no reeixits i en els que caldrà incidir de manera més reflexiva.


Una exposició , la de Marta Cases , en la que obre la porta a un nou camí que li pot ser molt satisfactori en la realització i en els resultats.

dilluns, de febrer 12, 2018

JOAN GELABERT. DALÍ JR. LA DARRERA, GRAN I INSULTANT PALLASSADA DE CULTURA MATARÓ



El gener de 1953, és a dir ,ara fa just 65 anys , el Museu de Mataró va presentar una exposició de Tàpies. Era la seva tercera exposició i corresponia després de finiquitar Dau al Set i just abans del canvi  definitiu cap a l’abstracció. L’exposició va anar acompanyada d’un article d’Alexandre Cirici , publicat al diari de Mataró, lloant l’obra i l’artista al que arriba a comparar amb el Miquel Àngel de la Capella Sixtina. Uns dies després Antoni Comas, per un llavors comentarista d’art del diari, rebla el clau amb un altre article absolutament elogiós, considerant a Tàpies com el millor dels artistes joves catalans.



Ambdós articles provoquen una airada rèplica en forma de carta al director per part de Jordi i Jaume Arenas, Manuel Cuyàs i Marià Ribas, artistes que hem de considerar corresponien a un art més tradicional, acadèmic i burgés, carta a la que acompanyarà a posteriori un acudit caricatura de Cuyàs.
Una  polèmica que s’extendrà pels àmbits culturals de la ciutat que produirà en la mateixa dos bàndols ben diferenciats: els defensors de la nova modernitat (pocs), front dels defensors de l’academicisme i de l’art  concebut més en la bellesa i l’estètica que no pas en el concepte ( la majoria). 

Una polèmica que mantindrà Antoni Comas amb les seves crítiques davant  el Saló dels Dotze, formas per Arenas i afins  i la Col·lectiva Sant Lluc que acabà d’encendre els ànims i va fer deixar el comentari artístic a Comas, essent substituït per el meu pare Pere Pascual i Clopés , comentarista literari en el mateix diari i artístic a Ràdio Maresme, i que agafà el pseudònim de PIC.

Fa cinquanta anys dons , l’art i els artistes de Mataró es revoltaven davant l”agressió” oficial de presentar a un artista , acompanyat en el decurs de la temporada d’un gruixut calendari d’exposicions d’altres igualment pertanyents al que podríem dir art d’avantguarda, que soscavava la vàlua i el concepte de l’art tradicional, i que per tant els perjudicava en la seva valoració.






Avui 50 anys més tard, succeeix quasi tot el contrari. Cultura Mataró no és que ens presenti l’obra d’un artista potent , far  de la nova contemporaneïtat, ans el contrari, aposta per un pintamones local, essent benvolent en l’ús del qualificatiu, al que vol enlairar com a icona d’un desconegut art underground local, presentant “pintures i collages de l'artista i músic que recorren els seus mons i passions: els extraterrestres, els ovnis, la fi del món, i les interpretacions oníriques del seu personalíssim imaginari” (sic). Quan evidentment Gelabert
autodenominat Dalí jr , que és de qui es tracta , evidentment no és ni Mariscal, Montesol, Ceesepe , Nazario i molt menys Ocaña.


Davant això, els artistes mataronins no presenten cap acte de rebel·lia ja que , siguin de l’estil que siguin, fa catorze temporades que cap artista plàstic  ha pogut exposar a Can Palauet, que com indica el rètol de l’entrada , és la sala d’exposicions municipal.
 I mentre ells son vedats, ara, amb “pompa i boato” , s’entronitza el treball artístic (?) de Joan Gelabert que depassa per baix tots els límits  d’allò que cal considerar com art , tant en el tècnic i el conceptual com en el de presentació d’emocions per a ser compartides per l’espectador.

Un silenci esdevingut indiferència fora de quatre minses conyetes en les xarxes social i l’oblit en el que pertoca a la visita i difusió de tan demencial exposició, n’ha estat l’única resposta del col·lectiu plàstic mataroní

Una resposta que hauria de preocupar i molt a Cultura Mataró, per aquesta desconnexió absoluta que la plàstica local ha realitzat ja, envers l’ens públic que hauria de protegir i divulgar la seva creació.

Però és clar, que cal fer davant tal exposició  que no serveixi per ser usada en el seu favor?. Un mateix s’ha plantejat seriosament si el silenci i l’oblit no hauria estat la millor resposta davant tal disbarat expositiu, però crec sincerament que no. L’insult i el menyspreu que significa per a la plàstica tal exposició mereix una resposta clara i pública.

Gelabert no és un artista i crec que ni arriba al pintamones  de qualificatiu que emprava abans. La seva obra és una fantasmada, sense criteri de cap mena, sense la més mínima qualitat d’ofici i en un desmadre conceptual indigne de ser qualificada com art i molt més indigne encara de rebre un reconeixement en forma d’exposició oficial, amb curator i tot,  que deu anar per un pressupost que estarà entre 3 i 5 mil euros ( malgrat haver demanat la dada, no he obtingut cap resposta).






Aquesta exposició de Gelabert que hem de considerar com antològica per no dir que ocupa tot el seu treball creatiu,faria riure si no fos que fa plorar per  el mensyteniment que té envers l’art i , els grans artistes i les seves obres més icòniques.. Aquells” àngels grisos   que durant les festes d’aquelarre .. van complementar la seva formació acadèmica”(sic, en el catàleg) , millor haurien estat en altres menesters.

La pintura del futur és el títol que s’ha donat  a l’exposició. I d’ella el seu comissari diu:Joan Gelabert, o Dalí Júnior com es fa dir, artista i músic del grup “Los Berberechos Blues” és nascut a Mataró el 1954 i compte amb un gruix considerable d’obres pictòriques d’un art estrambòtic, un “trajecte psicodèlic per combinacions estridents de colors purs. Grocs fent comparsa amb forts vermells per anunciar l’apocalipsi mentre plats futuristes xiuxiuegen narracions blanquinoses a sensibles liles sobre albiraments extraterrestres que han tingut lloc”, son paraules del comissari en el catàleg.







I "L’exposició pretén endinsar el visitant en l’imaginari catastròfic de l’artista que contrasta amb la lluminositat i color de la seva obra. Un passeig pel seu caos, la seva manera surrealista de viure i d’interpretar la realitat que defineix com “l’escenari d’un argument de còmic de ciència ficció distòpic.” , continua dient Crec que mb aquestes paraules tot queda clar, en especial de la fantasmada  de la que es tracta. 






No seré però jo qui em queixi del fer d’aqueta exposició. A fi de comptes , en motiu de la seva expo a “La Rosa del Vietnam”, just fa ara 8 anys i de que Vidal Folch li regalés un no menys estrambòtic article, vaig dir en aquets mateix blog:
Però qui és Joan Gelabert , ja que a bon segur pocs el coneixeran pel nom però si ho faran pel seu posat ja que es tracta del “friqui” ( i no entraré en discussions semàntiques de quina és la correcta ortografia de la paraula ) autoanomenat Dalí Jr , “artista” divers , músic diferent ( Berberecho Blues) i capaç de presentar obres en les que naus espacials addueixen la Torre Eiffel, el Crist de Velázquez , o destrueixen París.

Aquest entranyable personatge ha assolit avui un nivell que ja voldrien molts dels artistes mataronins consagrats , encara que òbviament d’una altra manera. Però ara, famós, reconegut i amb un plantejament artístic de contemporaneïtat sols manca que l’IMAC li organitzi una exposició.

Penso que seria un fet, si més no de coherència.


I ha tardat però aquí està. Coherència de Cultura Mataró defensant l’indefensable com ho és aquesta exposició a al que em nego a considerar com fet artístic i seguint vexant amb el silenci l’obra de tants i tants artistes qualificats a qui es nega de totes totes a donar veu en les sales municipals.
La llàstima és que davant d’aquesta negativa existeixi la dels artistes locals a reclamar allò que els hi pertany per dret.





Resumint doncs, ens trobem amb una exposició que hauria de ser d’obligada visita, no per gaudir de les excel·lències pictòriques i artístiques, que no n’hi ha cap, i sí per evidenciar la deriva final de Cultura Mataró que hauria d’obligar a  Núria Moreno, regidora de Cultura, a donar un cop de puny damunt la taula i dir prou a tal desideràtum.


dijous, de febrer 08, 2018

TOMÀS SAFONT TRIA. VARIACIONS PROFUNDES





Deia el gran pintor Jorge Ballester, nebot del cartellista Renau que li agradava molt pintar, però que no era un pintor, i ho explicava  en el sentit de que el concepte de ser pintor, no deixava de ser un sentit d’ofici i mercantilisme, creant obres més de recreació que de creació, en les que en certa manera mana més l’estètica dedicada al públic que no pas la interior del creador. En canvi pintar, és donar volta a les pròpies idees i és projectar el propi jo, és fer el que surt del Collons (sic) de l’ànima de l’artista a partir  de l’íntima soledat del creador.

En Tomàs Safont Tria, que ja no és pas un jovencell, pinta de tota la vida. Durant molts anys va ser un pintor que reflectia la primera part de la nostre reflexió inicial. Impressionista, fregant a voltes el puntillisme, cercava essencialment la bellesa apostant per la llum i el color. Era una digne pintura comercial però que es mimetitzava amb tantes d’altres que realitzaven els seus companys i amics.




Un terrible sotrac personal el va deixar , com ell diu, “sec” i la pintura va desaparèixer de la seva vida. Esperonat per bons amics, entre els que penso m’hi puc comptar, vàrem aconseguir que l’art de nou prengués protagonisme en la seva vida. La seva rentrée inaugurant l’espai capgròs, ara fa quinze anys , amb una exposició compartida del “vell” Safont i del renovat  ja ens oferia suficients pistes per saber com anaven els trets. La pintura s’havia agitat , el color havia pujat i apareixia una nova mirada que semblava acostar-se al fauvistes, però amb un toc personal en la pinzellada i ritme gestual de la creació. La llum i especialment el color, esdevenia eix de l’obra i no pas la  temàtica que esdevenia accidental.

Sense saber-ho havia seguit les directrius dels que havien estats els seus mestres.: “Un artista ha d’expressar el seu sentiment mitjançant l’harmonia, o idea del color. No ha de copiar res. Per damunt de tot ha d’expressar una visió del color, l’harmonia del qual correspondrà al seu sentiment. I sobre tot ha d ser honest amb si mateix” (Matisse) o havia seguit el consell de Gauguin:No copiï excessivament de la natura. L’art és una abstracció: extregui-la de la natura, somiant-hi al davant i pensi més en la creació que en el resultat”.




Ara, quinze anys més tard, aquelles intuïcions de desenvolupament han esclatat definitivament convertit al color en la seva harmonia en el centre cabdal de la seva producció. I en aquesta  recerca Safont Tria , ves a saber si “envejós” de la seva dona Cecília Morales que té el taller paret per paret amb el seu i que com a gravadora que és , manté les sèries conceptuals com a  fonament del seu treball, que Safont Tria ha volgut traslladar aquest modus operandi a la pintura i així a partir d’una obra base, i com si d ‘un conjunt de “matrioshkes” es tractés, va eliminant en cada treball l’anècdota que li sobra , en la recerca de la puresa absoluta , fet que el porta a un pas de l’abstracció.


Melòman com és l’artista, sembla haver -se inspirat en les cèlebres variacions Goldberg de Bach, que es tracten d’un tema únic que serveix de base per a totes les variacions, per que al final es torna a repetir amb  l’ària inicial. El que lliga totes les variacions  no és la melodia del tema sinó la base harmònica , en el cas que ens ocupa, el color.

Així avui l’artista ens ofereix una dissecció fina i textural d’unes obres base  estructurades ja amb el color, el gest, el ritme i l’harmonia com a  fonament. Unes obres que malgrat van perdent l’anècdota visual , queden perfectament lligades en el concepte vivencial del creador.




Unes obres intenses, vives, cromàtiques i esdevingudes més en essència i perfum, amb detalls espectaculars en especial en les obres de mida més petita , que acumulen una intensitat superior que esdevenen veritables concentrats del seu art.

Unes obres que malgrat en aparença podríem imaginar “repetides”, però que no ho son per la personalitat individual que apareix en totes i cadascuna d’elles de modus i manera que semblà deslligar-les de l’obra mare inicial.

En resum una exposició molt interessant, plena de valentia, sense ni un bri de comoditat creativa , a la recerca del més intern i pur i amb una força comunicativa que no deixa indiferent  a l’espectador que penetra en el concepte i el fer d’aquest veterà artista , però ple de joventut en el desig de seguir buscant noves a l’art alhora que segueix buscant la seva pròpia veritat.
Una exposició que mereix una atenta i detallada visita.

Felicitats.

dimecres, de febrer 07, 2018

TINTA INVISIBLE. EDICIÓ I QUALITAT





No deixa de ser curiós que malgrat que Mataró no sigui una població  en la que proliferin els col·leccionistes , el món del gravat ha assolit un paper de privilegi notable tant entre artistes com per el nombre d’exposicions dedicades al camp de l’estampació.

Començant pel fet de que la nostra , és una de les poques ciutats amb la col·lecció complerta de les estampes de Goya i que encara que molta gent ho desconeix, Rafael Estrany és més apreciat internacionalment com a gran gravador, que ho va ser  principalment en el camp de l’aiguafort i dintre de l’escolàstica flamenca , que no pas com a pintor que és com és lloat i reconegut a casa nostra.




Si això hi afegim la llarga història del taller de Gravat que va encapçalar Raúl Capitani i van seguir Jordi Rosés i Claudia Lloret , fins que el més nefast regidor de Cultura de Mataró, és a dir Quim Fernàndez , el va finiquitar per una estira i arronsa de mil euros, encara que hom sap que va ser per no plegar-se  a les seves directrius del tot discutibles.
Això ha fet que a Mataró existeixi un nombre important d’artistes que el practiquen i alhora que sovintegin les mostres a ell dedicades.





Com és el cas d’aquesta magnífica mostra presentada a La Destil·leria,  per part de Tinta Invisible, aquesta editorial d’obra gràfica d’altíssima qualitat dedicada a “les arts del llibre”: el gravat calcogràfic, l’enquadernació artística, l’estampa digital giclée i el disseny gràfic, i que disposa d’un gran fons editorials amb obres d’importants artistes entre els que destaca Josep Guinovart de qui van ser els editors de tota la seva obra gràfica, per la raó de parentiu d’un dels editors amb l’artista.





Ara ens ofereixen un variat mostroari  en diversitat d’estils i tendències, amb noms tan destacats com ho son Alfons Borrell, Ràfols Casamada, el propi Guinovart, Jordi Alcaraz, Regina Giménez, Antoni Llena, Joan Fontcuberta, Soledad Sevilla, Eulàlia Valldosera, Evru, Ramon Enric, Frederic Amat i altres.

Unes obres escollides, de gran qualitat i que responen tant a totes les possibilitats de gustos estètics com possibilitats de butxaca ( de 200 a 2000 euros, amb una amplia majoria que vorejen els 500 euros).




Ens trobem doncs davant una excel·lent exposició de doble i obligada visita, tant per la gran qualitat  del presentat com per l’excel·lent  oportunitat d’adquiri a un excel·lent preu una bona obra d’una prestigiós artista.

Felicitats.



dilluns, de febrer 05, 2018

MANUEL CUSACHS. EL PAS DEL TEMPS



No fa pas massa, que parlàvem de Manuel Cusachs. Va ser degut al tastet que ens va oferir en el 15 aniversari de l’espai capgròs. Llavors vàrem fer una remembrança més personal que no pas analítica de l’exposició, degut a que la mateixa era en realitat un petit poti-poti, personal i de qualitat , del seu fer, i no donava pas a la possibilitat d’un examen detingut de l’obra i la trajectòria.





Ara ,i de la mà dels Amics de Ca l’Arenas, ocupa la planta baixa de l’Ateneu Fundació Iluro,( El pas del temps. 70 anys d’ofici) amb una exposició retrospectiva de caire antològic que ens permet veure no  tan sols la seva evolució creativa, ans també ens permet deturar-nos en la varietat i diversitat dels conceptes creatius que ha desenvolupat en el decurs de la seca llarga i exitosa carrera.

L’exposició, comissariada per Maria Cusachs, filla de l’autor, no es desenvolupa de manera cronològica i en canvi s’estructura en diversos àmbits  de conceptes creatius. Certament un encert ja que Cusachs no és un creedor evolutiu sense marxa enrere, ans el contrari, va i bé, torna i retorna, i son moltes les vegades que beu de les seves pròpies fonts per en forma d’una mena de flash-backs, seguir avançant.

Un dels punts fonamentals per entendre la mirada artística de Cuscahs és fixar-se quins van ser els seus mestres. La gran majoria d’artistes mataronins que depassen els 50 van estructurar la seva formació de la mà de Jordi Arenas i/o de l’Escola d’Arts  i Oficis. Manuel Cuscahs en canvi té per a mestres a Manuel Cuyàs i Emília de Torres en el pictòric, i l’academicisme clàssic italià, aprés a Perugia i a posteriori amb Rebull a Mallorca.

Aquest és un fet que implica  que pictòricament s’allunyi de l’habitual pintura volumètrica que fan els escultors, que en realitat fan esbossos  bidimensionals  com si de projectes d’escultura es tractés, i ell en canvi té una mirada més de pintor, alhora que quan fa escultures , en especial retrats, sap copsar no tan sols l’aparença ans també i de manera fonamental , l’ànima del personatge, ja sigui  una figura viva, o una figura imaginada o del passat.




L’exposició comença amb la contraposició d’una de les primers obres de l’autor, realitzada fa uns 70 anys , amb Emília de Torres com a mestre i companya. Son unes alzines d’un bosquet d’Orrius i respon perfectament al tractament pictòric de de Torres , molt en l’aire de Cézanne. Al seu costat una obra ben recent, de caire conceptual, en la que Cusachs aposta per una mirada fresca i actual d’aquell mateix indret, amb un concepte més de volum i amb l’afegitó d’altre materials.

A partir d’ella podem anar passejant per els diferents àmbits. Bo és començar per el familiar amb l’excel·lent mostrari de retrats escultòrics dels nets, realitzats tots ells, a l’edat de cinc anys dels protagonistes. Un racó que està dominat per el retrat de tota la família, en un estil particular de “Menines”, que respon de manera perfecta a uns plantejaments equilibrats en estructura i color.

 El retrat de la seva esposa, gràcil i jovial dona el to global al que ajuden diverses pintures d’àmbit proper i molt especialment un seguit d’apunts tractats amb mà ben destra i àgil.


No es pot passar per alt el que podríem considerar com a “divertimentos” amb especial interès en el capitell del claustre laic de la Seu d’Urgell, en el que reverencia al cinema; així com a la gràcil escultura dedicada a Cruyff  o unes petites terracuites que son veritables bibelots amb una dosi de sensibilitat fora de mida.





El granet, que l’artista va aprendre a treballar amb el mestratge del picapedrer Pere Barbanys , ocupa el seu lloc d’importància, presentant quatre obres de caire diferent. Una feta en estil tradicional, l’altre amb ajuda pneumàtica , l’altre ja mitjançant ajut informàtic i altre , amb granet verd , provinent de dovelles de cases i finestres de cases antigues.

No podia passar per alt l’apartat d’il·lustrador, un dels punts en el que més gaudeix l’autor, que aquí està present en el “bestiolari” i en la mirada als poemes de Carles Duarte. Així com alguns dibuixos eròtics d’intensitat ligth, alguna que altre litografia i un petit mostroari de dibuixos a tinta d’indrets de l’Empordà de gran potència artística i alçaria qualitativa.



La traducció plàstica de l’univers literari ha estat de sempre un els valors segurs i més ben estructurats del treball de Cusachs, que en aquesta mostra té un amplíssima representació amb el seguit d’obres de “El caminant i el mur” , i altres obres que donen fe  del seguit de sèries  de terra i país que ha dut a terme l’autor en el decurs de la seva carrera.  


El retrat , especialment en forma de bust , ha estat element diferenciador de Cusachs. Aquí ens ofereix un amplíssim mostroari que aplega a personatges propers i de país, de tot el ventall cultural i social. Uns retrats en el que l’artista es llueix  no sols amb l’exactitud de la seva aparença externa , ans també en copsar perfectament la personalitat que els fa identificables a primera vista, ja sigui la boina de Pla, els ullets de Porcel,  el rictus de Barbany, o la potència d’Espriu. 



L’art religiós, com no té la seva importància , amb aprofundida mirada a les peces que es troben a Montserrat o la Sagrada Família, algunes d’elles presentada amb una clara intencionalitat didàctica. I per acabar hi ha una excel·lent representació de la nova mirada de Cuscahs amb aquestes interaccions arbòries de gran potència plàstica i imaginativa.

Una exposició digna de qualsevol museu que es precií i que dona rellevància a un artista conegut i admirat del que ara se’ns permet fer ullada , triada i especial, a tota la seva trajectòria , en una exposició d’obligada, detinguda i repetida visita per els afeccionats a l’art.



Moltes felicitats

Per una millor comprensió de l'expo aquí podeu trobar el vídeo realitzat per la Fundació ILuro



PS I.- Cada dimarts s’ofereix visita guiada a la mostra per part de Maria Cusachs, filla de l’artista i comissària de la mateixa, i per el que això escriu. Hora: 19 hores. Durada: 1 hora aprox.

PS II.- Una exposició que hauria de fer reflexionar i molt a la Cultura oficial de Mataró, i no sols per la raresa d’aquest tipus de mostres amb el protagonisme del seguit de bons artistes locals dels que disposem.

Hauria de fer pensar i molt, que aquesta exposició estigui organitzada per l’Associació d’Amics de Ca l’Arenas, que curiosament en lloc de presentar-la en els espais que volen defensar amb l’associació, és a dir a Ca l’Arenas, la traslladen a un altre indret, fet sobre el paper difícil d’interpretar i que és tan contradictori com si els Amics de El Prado, donessin les obres que adquireixen al Museu Thyssen.

Per petit anàlisi que fem queda clar que Ca l’Arenas ha esdevingut un lloc aspre, inhòspit i quasi inexistent per a la ciutat i per tant no paga la pena fer-hi una gran exposició ja que no tindrà cap ressò. D’aquí les negatives de Jordà i el trasllat de l’expo de Cusachs.( En una setmana l’expo de Cusachs ha tingut més visitants que els que han passat per Ca l’Arenas en tot l’any passat).

Cal dons, i de manera molt urgent, revitalitzar Ca l’Arenas i fer-ho no des de la distància, la fredor i el desconeixement de la realitat mataronina , tal i com s’està fent ara, i sí cercant la complicitat dels artistes mataronis que son , no ho oblidem , el veritables receptors de la deixa testamentària de Jordi Arenas. Cal fer visible el lloc, cal retornar a uns horaris normals i cal potenciar amb una temporada coherent i no com ara que després d’Alcoy, arribarà Viladomat, quan aquesta nova expo està clar que tindria de ser exposada a Can Serra per el seu valor històric i patrimonial.

Però no cal patir, no succeirà res, i Ca l’Arenas seguirà en aquesta davallada fulminant fins que deshauciada acabarà amb el seu tancament. I s’admeten apostes.

Altre reflexió  seria per saber quin ha estat el paper de Cultura Mataró en la mostra de Cusachs ja que apareix com organitzador. Les visites guiades he de dir que en el que per a mi pertoca son gratia et amore i les vaig acceptar per ser petició expressa de l’autor que és amb l’únic amb qui he parlat. Si arribo a saber que cultura Mataró hi era present en l’organització, no hauria acceptat. I menys quan les publicita en les seves xarxes emprant el meu nom.

És evident que en una expo com aquesta és més obligada que mai un catàleg fet amb cara i ulls,. Un catàleg  que fos veritable resum d’una vida d’un autor mataroní de naixement i de fets , i que ha exercit com a tal portant el nom de la ciutat per arreu. És absolutament incomprensible que Cultura hagi realitzat acurats catàlegs per altres exposicions i ara en canvi no ho faci. Crec que encara s’hi està a temps.