TOMÀS SAFONT TRIA. VARIACIONS PROFUNDES

Deia el gran pintor Jorge Ballester, nebot del cartellista Renau que li agradava molt pintar, però que no era un pintor, i ho explicava  en el sentit de que el concepte de ser pintor, no deixava de ser un sentit d’ofici i mercantilisme, creant obres més de recreació que de creació, en les que en certa manera mana més l’estètica dedicada al públic que no pas la interior del creador. En canvi pintar, és donar volta a les pròpies idees i és projectar el propi jo, és fer el que surt del Collons (sic) de l’ànima de l’artista a partir  de l’íntima soledat del creador.

En Tomàs Safont Tria, que ja no és pas un jovencell, pinta de tota la vida. Durant molts anys va ser un pintor que reflectia la primera part de la nostre reflexió inicial. Impressionista, fregant a voltes el puntillisme, cercava essencialment la bellesa apostant per la llum i el color. Era una digne pintura comercial però que es mimetitzava amb tantes d’altres que realitzaven els seus companys i amics.

Un terrible sotrac personal el va deixar , com ell diu, “sec” i la pintura va desaparèixer de la seva vida. Esperonat per bons amics, entre els que penso m’hi puc comptar, vàrem aconseguir que l’art de nou prengués protagonisme en la seva vida. La seva rentrée inaugurant l’espai capgròs, ara fa quinze anys , amb una exposició compartida del “vell” Safont i del renovat  ja ens oferia suficients pistes per saber com anaven els trets. La pintura s’havia agitat , el color havia pujat i apareixia una nova mirada que semblava acostar-se al fauvistes, però amb un toc personal en la pinzellada i ritme gestual de la creació. La llum i especialment el color, esdevenia eix de l’obra i no pas la  temàtica que esdevenia accidental.

Sense saber-ho havia seguit les directrius dels que havien estats els seus mestres.: “Un artista ha d’expressar el seu sentiment mitjançant l’harmonia, o idea del color. No ha de copiar res. Per damunt de tot ha d’expressar una visió del color, l’harmonia del qual correspondrà al seu sentiment. I sobre tot ha d ser honest amb si mateix” (Matisse) o havia seguit el consell de Gauguin: “No copiï excessivament de la natura. L’art és una abstracció: extregui-la de la natura, somiant-hi al davant i pensi més en la creació que en el resultat”.

Ara, quinze anys més tard, aquelles intuïcions de desenvolupament han esclatat definitivament convertit al color en la seva harmonia en el centre cabdal de la seva producció. I en aquesta  recerca Safont Tria , ves a saber si “envejós” de la seva dona Cecília Morales que té el taller paret per paret amb el seu i que com a gravadora que és , manté les sèries conceptuals com a  fonament del seu treball, que Safont Tria ha volgut traslladar aquest modus operandi a la pintura i així a partir d’una obra base, i com si d ‘un conjunt de “matrioshkes” es tractés, va eliminant en cada treball l’anècdota que li sobra , en la recerca de la puresa absoluta , fet que el porta a un pas de l’abstracció.

Melòman com és l’artista, sembla haver -se inspirat en les cèlebres variacions Goldberg de Bach, que es tracten d’un tema únic que serveix de base per a totes les variacions, per que al final es torna a repetir amb  l’ària inicial. El que lliga totes les variacions  no és la melodia del tema sinó la base harmònica , en el cas que ens ocupa, el color.

Així avui l’artista ens ofereix una dissecció fina i textural d’unes obres base  estructurades ja amb el color, el gest, el ritme i l’harmonia com a  fonament. Unes obres que malgrat van perdent l’anècdota visual , queden perfectament lligades en el concepte vivencial del creador.

Unes obres intenses, vives, cromàtiques i esdevingudes més en essència i perfum, amb detalls espectaculars en especial en les obres de mida més petita , que acumulen una intensitat superior que esdevenen veritables concentrats del seu art.

Unes obres que malgrat en aparença podríem imaginar “repetides”, però que no ho son per la personalitat individual que apareix en totes i cadascuna d’elles de modus i manera que semblà deslligar-les de l’obra mare inicial.

En resum una exposició molt interessant, plena de valentia, sense ni un bri de comoditat creativa , a la recerca del més intern i pur i amb una força comunicativa que no deixa indiferent  a l’espectador que penetra en el concepte i el fer d’aquest veterà artista , però ple de joventut en el desig de seguir buscant noves a l’art alhora que segueix buscant la seva pròpia veritat.

Una exposició que mereix una atenta i detallada visita.

Felicitats.