MIS HUELLAS. LÁZARO FERRÉ

 

Coneixo a Lázaro Ferré de fa anys. Ja en fa un grapat que  li vaig presentar una expo a la sala de la Caixa Laietana a la Pça de Sta Anna , potser una de les millors que va acollir aquell espai. A la seva obra però la conec de fa més temps encara.

Lázaro Ferré ha estat sempre un artista molt més conegut dels especialistes, de la crítica i de les bones galeries i col·leccions que no pas de la mass mèdia. La seva presència la col·lecció Saatchi, de les més importants del món en art contemporani, així ho demostra.

La seva pintura polièdrica, capaç de moure’s en plenitud en les més diverses tendències i estilístiques el van convertir en un rara avis de la pintura espanyola, molt enquadrada en calaixos estancs d’una única manera d’entendre l’art en la que no encaixava un personatge que tant aviat s’enquadrava en Picasso, Warhol, Lèger o Arroyo.

Les circumstàncies de la vida van enfosquir el treball pictòric de l’artista alhora que il·luminava la seva faceta com a gravador, tècnica a la que ha dedicat tots els seus esforços creatius en els darrers anys, amb un treball constant i continuïtat en el taller dels Barbarà.

Ara de nou ens ofereix mirada als mateixos en una vibrant exposició al Museu del Càntir d’Argentona. Una exposició silent i silenciosa, ben lluny de la seva cridòria pictòrica. Una exposició sense cap nota més alta que les demés. Sota un àmbit de discreció al que ajuda el minimalista muntatge, en un concert  ben proper a una sonata o un adagi en la que l’artista va desgranant les seves notes amb serenor i tranquil·litat per que aquestes arribin amb tota intensitat a l’espectador que rebrà en el seu interior la potència màxima de les mateixes per assolir-ne la plenitud comunicativa de l’art.

L’escenografia visual, element clau en el treball artístic de Lázaro Ferré, retorna amb tota intensitat en aquesta recerca de volums, gruixos, petits impactes sensitius, que no precisen de la cridòria de l’esclat de color, com era en el temps pictòric ,ans si la màxima sensibilitat de la recerca personal per assolir comunicativament el vincle emocional i la realitat poètica que traspua l’autor en les seves obres.

Tècnicament perfecte, visualment atractiu i amb la força de la seva sensibilitat creativa, les empremtes de Lázaro Ferré queden evidents en aquesta exposició que mantenint l’alt nivell assolit en les exposicions del Museu del Cântir, alhora mostren perfectament que Lázaro Ferré és exemple paradigmàtic d’aquella dita castellana vella que diu “Quién tuvo, retuvo, y guardó para el mañana”.

Lázaro Ferré és art en estat pur i ara ho demostra un cop més, en aquesta exposició de recomanada visita.

 

Lázaro Ferré. Mis huellas ( 2011-2021 )

Gravats

Museu del Càntir. Argentona

D el 21 de maig al 27 de junty de 2021

 

 

7 MESOS I MIG D,EXPOSICIÓ PER A UNA SOLA OBRA LOCALISTA DE MARTÍ ALSINA

 

 

 Aprofitant l’avinentesa del Dia Mundial del Museus i matant dues peces d’un sol tret, el Museu de Mataró a la seva casa mare de Can Serra ha presentat al públic un paisatge sense títol, o al menys sense esmentar-lo, de Ramon Martí Alsina després de la seva restauració que ha dut a terme el Centre de Restauració de Bens mobles de la Generalitat i la que pressuposo cessió al Museu mataroní.

La peça que en el catàleg de la gran exposició de Martí Alsina que es celebrà a Argentona el 2005 consta com a “Paisatge de la costa de Catalunya. Mas Can Palauet ( Argentona)”. Oli sobre tela del 1866 i amb mides 144 x292 cm. Signada i datada en l’angle inferior dret i que en aquell any consta com a Col·lecció Generalitat de Catalunya i penjada al departament d’Economia i Finances, és una excel·lent peça de l’artista que va ser un dels iniciadors de la pintura moderna al nostre país aportant les teories d’un nou art que va aprendre a França amb el coneixement que tingué de Gustau Courbet i dels pintors de l’escola de Barbizon.

Ara aquesta peça presideix la sala gran del casalot de Can Serra acompanyat tan sols de diverses peces del Museu en una contextualització de difícil comprensió ja que no existeix ni un míser opuscle de mà que expliqui als visitants causes i raons de la peça i acompanyants, i no profunditzi en la figura del creador amb profundes arrels a la ciutat i comarca,  ja que la seva mare era mataronina  i un dels seus fills , el també pintor Ricard Martí Aguiló , recopilador del fer del seu pare, per raons de casament va fer moltes estades a can Castells del barri de la Pujada d’Argentona, lloc a on va rebre nombroses visites del pare que aprofitava per pintar els verals i racons propers, d’aquí el bon nombre d’obres referides ala riera d’Argentona, com per exemple la que forma part de la col·lecció de Carmen Thyssen i s’exposa al Museu Thyssen de Madrid.

Fets que suposo tindran correcció si és que el Museu fa el tradicional catàleg de lluïment personal i inutilitat pública ja que quan apareix la quasi totalitat d’interessats ja n’ha fet visita i no hi torna per adquirir-lo.

Però a totes aquestes mançanes i inconvenients cal afegir que la durada d’ocupació de l’espai noble  del Museu serà de set mesos i mig. Temps que va des de la seva inauguració 14 de maig fins a al cloenda 30 de gener de l’any vinent. Set mesos i mig per examinar un sols quadre, ni que fos el Guernica o la Gioconda.

Circumstància que es repeteix, encara que amb una menor durada ja que  sòls serà fins el 12 de setembre, amb el dibuix de Damià Campeny de recent adquisició, que s’exposa en el primer pis, i sense cap senyal que ho indiqui, en una nova demostració de deixadesa del funcionament del Museu.

Unes dades que indiquen que el Museu no exposarà els gravats de Goya en el 275 aniversari del naixement del genial autor. Quina llàstima i quin error.

Però malgrat tot el lamentable d’aquest exposició, us recomanen ferventment la visita. L’obra s’ho mereix i el reconeixement de l’artista també.

 

FIRA D’ART I MUSEU AL CARRER

 

El passat cap de setmana varen coincidir dos manifestacions d’art als carrers de Mataró. Mentre el dia dels Museus letargia davant una oferta mísera i decadent, l’art , encara que de menor qualitat, floria pels carrers arribant als ciutadans, que el fruïen joiosos.

A la plaça de l’Ajuntament s’establia amb tots els ets i uts del protocol pandèmic la fira d’art al carrer, la primera que es celebrava a Catalunya una vegada oberta una mica la mà en la participació ciutadana. Una fira humil i senzilla però amb alguns detalls a destacar com el cas de Pitarch que senyorejava amb la seva pintura entre art i disseny gràfic, establerta amb seriositat i rigor, i l’aparició de Roger Salvadó, fill del gran artista i amic David Salvadó del que segueix la seva estilística i llenguatge artístic. Caldrà seguir-lo.

Tot passejant per ella vaig observar que n’era la 25 edició. I un va fer mirada enrere a aquella reunió celebrada al Dover amb Jaume Vilarrupla ,artista mataroní, afincat a Arenys, que per un llavors estava molt ficat en les fires d’art, que em proposava associar-nos per dur a terme una fira d’art al carrer a la ciutat. Jo aportava les meves relacions oficials i ell els artistes. No vaig creure que la missió de la crítica fos dedicar-se a organitzar aquets tipus d’esdeveniments, per més interesants que em semblessin per popularitzar l’art i veig fer de pont, adreçant-lo a Josep Filbà, president de la Unió de Botiguers que va servir de paraigües institucional. Així va néixer al fira d’art al carrer. I d’això en fa 25.

Han passat el anys i el cert és que la fira no ha acabat de quallar. Els artistes diuen que venen poc i que tot es redueix a unes hores de la tarda del dissabte. I tenen part de raó. La fira s’ha d’associar a una altre activitat pública majoritària , si no queda com un bolet perdut al bosc. Però també és cert que el nivell de qualitat és molt menor que en altres fires en ciutats parelles i hi ha una rebuig dels propis artistes de la ciutat que mentre sí acudeixen a altres poblacions, aquí es donen de menys i l’obliden donant-se de menys.

La fira sols es pot salvar si aconseguim les dues fites , la d’un arrelament a altre festa important i sí els artistes locals entenen , que ara més que mai, la fira és un excel·lent indret per exposar les seves obres i donar a conèixer als ciutadans de Mataró, ciutat en la que l’art ha esdevingut invisible, i mostrar en ella  la seva vàlua. Mentre que els artistes locals siguin espectadors i no  protagonistes, la fira està abocada al fracàs.

Justament al contrari és el que ha succeït amb el Museu al carrer, una acció que fa anys organitza l’Associació Sant Lluc.

Les seves primeres edicions no van ser pas exitoses ans el contrari. Per una part les comerciants, es mostraven reticents a la fusió art i comerç. Per ells l’obra d’art no era un valor afegit als seus aparadors, ans el contrari, un element que distorsionava l’exhibició dels seus productes, mentre que els artistes se sentien menystinguts  en l’exhibició dels seus treballs.

Mica en mica la idea ha anat canviant i ara ja son majoria els comerciants que pensen que aquella obra d’art aliena als seus productes és un bon esquer  per que el passavolant fixi l’atenció i de retruc vegi els seus productes i cada vegada son menys els artistes que senten menysvalorats els seus treballs el que es positiu per ambdós costats i molt especialment en la joiosa intenció de fer entendre als més que l’art no és una cosa elitista sols per a uns pocs i sí un element de plaer que està a l’abast de tothom i també de totes les butxaques.

 

 

 

BLANC. ARTISTES DE LA SALA PERILL A LA DESTIL·LERIA

 

Segueix temporada La destil·leria oferint-nos una nova exposició “especial” , com es aquest “Blanc” protagonitzat per artistes de la barcelonina sala Perill. La qualifiquem així ja que darrerament l’espai del camí Ral intenta defugir de mostres convencionals a l’ús en plantejaments formals i prefereix volar per contrades més diferenciades que puguin ampliar el concepte artístic dels espectadors.

“Blanc” és ,segons  la definició del propi grup d’artistes, una acció comuna amb la que han volgut contribuir a trencar l’espai aturat, a connectar i comunicar-se amb el blanc. Com a nexe, han plantejat un pretext per sortir d’allò estàtic i aïllat.

En aquesta exposició hi trobareu el diàleg que han establert cadascun dels artistes participants en la proposta, els camins que han triat d’entre les possibilitats a les que evoca el tema: nebulosa, somnis, veritat, espera, essència, harmonia, puresa, immensitat...

Els artistes que prenen part en l’experiència son: Albert Anglès · Alicia Giráldez · Antonia Cortijos · Carme Roher · Carmen Amador · Enric Macià · Fátima Tocornal · Gemma Canal · Guigui Kohon · Judy McCaig · Lola Gratacós · Lourdes Carmelo · Mia Llauder · Nicole Deuster · Núria Anguren · Pablo L. Martínez · Ramon Puig · Sebastià Macia · Silvia Walz · Wilma Wau · Xus Anglès.

Una teoria etèria que sobre el paper es recomposa amb un deix de serenor que gesta un espai de reflexió llunya a la cridòria habitual del moment. Amb un predomini  de peces estructurades en la joieria, entenent aquella no com la estandarditzada en formes i materials de tots coneguts, ans més aviat la que s’embranca en la recerca i visualització de nous camins i elements en la gestació d’una nova mirada a art tan ancestral. Al seu costat diferents modalitats  plàstiques complementen el sentit global de l’exposició que aconsegueix provocar una mirada plàcida i neta de l’exposat per part de l’espectador que se sent còmode davant l’atractiva proposta plàstica i es submergeix amb facilitat en la mateixa.

Com es habitual en tota col·lectiva coral com aquesta no és el moment de fer distincions entre els participants, tots ells en un nivell qualitatiu positiu, però si que crec convenient fer apunt sobre dos artistes mataronins presents en el col·lectiu.

Per un costat a Mia Llauder que segueix en un magnífic moment creatiu, amb unes peces plens de sensibilitat, ritme, elegància i glamour, i per l’altre en el retorn de Puig Cuyàs, joier d’arrel mataronina que va sorprendre fa uns quaranta anys amb una espectacular expo a la galeria Tertre, presentant unes per un llavors, ben novedoses joies realitzades amb metacrilat  i en permanent juguesca amb la llum i el color. Avui, veiem que l pas del temps no li ha restat ni un bri del seu desig innovador i atrevit en les seves sempre interesants creacions.

Blanc. Artistes de la Sala Perill

La Destil·leria

del 6 de maig al 6 de juny 2021

ALEXANDRA CHAVES I LES SEVES GEOMETRIES A L’ESPAI CAPGRÒS

 

Dintre de l’atípica temporada que és aquesta d’enguany escapçada per les restriccions pandèmiques, espai capgròs segueix donant oportunitats a artistes joves o desconeguts que s’estrenen d’una manera seriosa en l’àmbit expositiu local. Després de Le Pappe i Tenedor arriba el moment d’Alexandra Chaves , que com les nomenades  abans va ser una de les positives sorpreses del darrer Sant Lluc.

Alejandra Chaves practica un abstracció geomètrica, que segons ella és  balança entre dos pols: “l’equilibri entre la precisió geomètrica i matemàtica de les formes pures de l’univers i la perspectiva distorsionada. de la llibertat dels éssers humans, que es miren el món amb ulls lúdics perquè volen ser feliços”. Gran apassionada de la filosofia oriental , cerca el chi, punt mig entre el ying i el yang i cerca “un punt mig entre la repetició i la instantaneïtat, un instant de meditació que genera un espai de tranquil·litat”, segons declarava a la revista capgròs.

Per arribar als seus objectius conforma unes obres d’un  constructivisme geomètric extremadament simple que si bé tenen un cert atractiu visual es denoten fredes , malgrat els cromatismes, y llunyanes a una vibració comunicativa interior. El seus equilibris , poc tensionats ,res tenen a veure amb els conceptes generats per qui haurien de ser els seus punts d’inspiració com podrien ser Klee, Kandisnky o Sòni Delaunay i acaben en un constructivisme de fireta, de joc d’infants , que poden resultar efectius decorativament parlant, però que artísticament precisen d’una força interior, avui per avui , quasi inexistent.

Igualment caldria refinar la tècnica. Existeixen masses imperfeccions en els límits de les formes i en la monocromia de les mateixes.  En treballs com els seus la perfecció en l’acabat és un element essencial i que cal tenir molt en compte.

Algú pot pensar que aquesta és una crítica bastant dura i no m’agradaria que l’artista així ho veies. Chaves té la valentia de cercar la transmissió dels seus pensaments i emocions per uns camins més difícils que els d’un realisme o naturalisme, cercant una vesant més espiritual, que exigeixen de l’espectador un esforç. Però aquesta valentia implica un camí més costerut pe assolir resultats. Ara a l’autora li cal millora en la tècnica i aconseguir un entramat de formes més complexes que defugin de l’infantilisme que a vegades expressen. En aquesta millora , de bon segur apareixerà una artista més compacte, i menys dubitativa, lògic per tractar-se d’una principiant, de la que ara es presenta en aquesta exposició a l’espai capgròs.