El passat cap de setmana varen coincidir dos manifestacions
d’art als carrers de Mataró. Mentre el dia dels Museus letargia davant una
oferta mísera i decadent, l’art , encara que de menor qualitat, floria pels carrers
arribant als ciutadans, que el fruïen joiosos.
A la plaça de l’Ajuntament s’establia amb tots els ets i uts
del protocol pandèmic la fira d’art al carrer, la primera que es celebrava a
Catalunya una vegada oberta una mica la mà en la participació ciutadana. Una
fira humil i senzilla però amb alguns detalls a destacar com el cas de Pitarch
que senyorejava amb la seva pintura entre art i disseny gràfic, establerta amb
seriositat i rigor, i l’aparició de Roger Salvadó, fill del gran artista i amic
David Salvadó del que segueix la seva estilística i llenguatge artístic. Caldrà
seguir-lo.
Tot passejant per ella vaig observar que n’era la 25 edició.
I un va fer mirada enrere a aquella reunió celebrada al Dover amb Jaume
Vilarrupla ,artista mataroní, afincat a Arenys, que per un llavors estava molt
ficat en les fires d’art, que em proposava associar-nos per dur a terme una
fira d’art al carrer a la ciutat. Jo aportava les meves relacions oficials i
ell els artistes. No vaig creure que la missió de la crítica fos dedicar-se a
organitzar aquets tipus d’esdeveniments, per més interesants que em semblessin
per popularitzar l’art i veig fer de pont, adreçant-lo a Josep Filbà, president
de la Unió de Botiguers que va servir de paraigües institucional. Així va néixer
al fira d’art al carrer. I d’això en fa 25.
Han passat el anys i el cert és que la fira no ha acabat de quallar.
Els artistes diuen que venen poc i que tot es redueix a unes hores de la tarda
del dissabte. I tenen part de raó. La fira s’ha d’associar a una altre
activitat pública majoritària , si no queda com un bolet perdut al bosc. Però també
és cert que el nivell de qualitat és molt menor que en altres fires en ciutats
parelles i hi ha una rebuig dels propis artistes de la ciutat que mentre sí
acudeixen a altres poblacions, aquí es donen de menys i l’obliden donant-se de
menys.
La fira sols es pot salvar si aconseguim les dues fites , la
d’un arrelament a altre festa important i sí els artistes locals entenen , que
ara més que mai, la fira és un excel·lent indret per exposar les seves obres i
donar a conèixer als ciutadans de Mataró, ciutat en la que l’art ha esdevingut
invisible, i mostrar en ella la seva
vàlua. Mentre que els artistes locals siguin espectadors i no protagonistes, la fira està abocada al fracàs.
Justament al contrari és el que ha succeït amb el Museu al carrer, una acció que fa anys organitza l’Associació Sant Lluc.
Les seves primeres edicions no van ser pas exitoses ans el
contrari. Per una part les comerciants, es mostraven reticents a la fusió art i
comerç. Per ells l’obra d’art no era un valor afegit als seus aparadors, ans el
contrari, un element que distorsionava l’exhibició dels seus productes, mentre
que els artistes se sentien menystinguts
en l’exhibició dels seus treballs.
Mica en mica la idea ha anat canviant i ara ja son majoria
els comerciants que pensen que aquella obra d’art aliena als seus productes és
un bon esquer per que el passavolant fixi
l’atenció i de retruc vegi els seus productes i cada vegada son menys els artistes
que senten menysvalorats els seus treballs el que es positiu per ambdós costats
i molt especialment en la joiosa intenció de fer entendre als més que l’art no
és una cosa elitista sols per a uns pocs i sí un element de plaer que està a l’abast
de tothom i també de totes les butxaques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada