dilluns, d’octubre 15, 2018

SIXTO ALBERTÍ / ARANJUEZ / MATARÓ





 No crec que molts pensin que hi ha lligams entre Aranjuez i Mataró. Però si ens hi acostem hi ha més que la coincidència en una certa dependència capitalina, encara que Aranjuez està més lluny de Madrid que Mataró de Barcelona. Hi ha altres lligams, per exemple el tren. Si la línia Mataró -Barcelona és la primera de l’estat, la segona va ser la Madrid Aranjuez. Ambdues poblacions estan en uns entorns agrícoles importants, amb la maduixa com element referèncial. La maduixa del Maresme, i la fresa de Aranjuez que fins i tot dona denominació  a una ruta turística que es celebra d’abril a octubre, anomenada “el tren de la fresa” amb viatge en tren d’època i diverses visites a la població.

Però a més a més, Aranjuez i Mataró  estan unides per l’art , ja que va ser Sixto Albertí i Thomas , un artista mataroní  nascut  l’11 de setembre de 1894 i que va morir a Argentona el 17 de novembre de 1986, qui va succeir al gran Santiago Rusiñol com a pintor “oficial” dels jardins d’Aranjuez.




Certament el nom de Sixto Albertí és un nom absolutament desconegut en l’art mataroní actual, més enllà d’aquells que ja freguem o superen la setantena, ja que la seva darrera exposició va ser el marc de 1982 al la sala que per un llavors disposava el Banc de Bilbao. Albertí format com tots els artistes mataronins al redós de l’Escola d’Arts i Oficis, practicava un paisatgisme luminescent i post-romàntic que va tenir en els jardins d’Aranjuez, amb el contrast de la seva llum i els espaís ombrívols la seva més preuada font d’inspiració, plasmant-los amb un èxit total, centenar de vegades , el que el convertí en l’artista oficial dels Jardins de los reales sitios, succeint a Santiago Rusiñol.




El seu reconeixement era tal que com a mostra bé valguin dos botons. El primer, quan a  Aranjuez va fer un gran homenatge al Maestro Rodrigo per el seu “Concierto de Aranjuez” per a guitarra y orquestra, de fama mundial ( Recordar les versions de Miles Davis o Richard Anthony entre d’altres i qualsevol de les clàssiques orquestrals ), l’acte més important després del correponent concert , va ser una magna exposició de Sixto Albertí, amb el posterior obsequi d’una obra al guitarrista.



 L’altre va ser que volent el poble d’Aranjuez fer un Homenatge a Santiago Rusiñol , aquest es tractà d’un bust de l’artista que realitzà el propi Albertí i que va ser sufragat per colecta popular i que ara es troba en la plaça Rusiñol, just en l’encreuament dels dos gran jardins d’Aranjuez.





Però a més d ‘un bon pintor, era un hàbil escultor que creà  a  Madrid de la postguerra una empresa d’imagineria popular dedicada a “repoblar” esglésies i especialment passos religiosos de Setmana Santa desapareguts per la Guerra Civil. Era al carrer Fernández de la Hoz de Madrid, prop de l’actual museu Sorolla, i les seves imatges senyoregen  molts pobles de Castella i molt especialment de la Manxa, com el Jesús de Medinaceli de VIllarobledo (Albacete) , segons els experts una de les millors representacions del país d’aquest figura.

Molts argentonins recordem perfectament la seva figura amb fulard, barret, llacet i acuradament mudat,  tornant de missa de bracet amb la seva dona , que be semblava Miss Marple, i amb el tortellet de la mà, dirigint-se cap a casa seva al carrer Barcelona d’Argentona. Una casa pintada amb un Sant Jordi escultòric a la façana , i parres artístiques creixent per arreu.




L’any vinent 2019 s’acomplirà el 125 aniversari del seu naixement. Pensem que una de les tasques dels Museu locals és recuperar el paper dels seus importants artistes històrics a qui el temps ha esborrat la pàtina i ela brillantor.




Crec que cal recuperar la imatge de Sixto Albertí. I que una exposició amb les seves obres , -desconeixo si el Museu en té alguna-, però seria fàcil obtenir-ne, col·locades en paral·lel amb obres de Santiago Rusiñol, de les que sí disposa el Museu i de les que més fàcil encara seria obtenir-ne d’altres, es podria gestar una magnífica exposició que reflectís un moment i un temps.

Però és clar per començar cal tenir uns coneixements . I estic convençut que la gent del Museu deu ser ara quan sent per primera vegad el nom de Sixto Albertí. I potser per això anem, amb el menysteniment dels artistes locals per bandera,

dijous, d’octubre 11, 2018

POL PEIRÓ SUPERNOVA




Pol Peiró és un jove artista premianenc (1994) que va esclatar tan sols acabar el batxillerat artístic i just abans de diplomar-se en Belles Arts . Alguns recordaran la seva primera exposició seriosa el 2013 amb la mostra “Sense embuts”  a l’espai capgròs ( espacio cabezón en el seu web).

Llavors dèiem d’ell:  "Cerca la gosadia i defuig del camp decoratiu al que tan proclius son molts artistes en moments de dubtes o inicis. Així es llença desfermat a buidar el pap de les seves sensacions i ho fa “sense embuts” , tal i com indica en el títol de l’exposició. D’aquesta manera es concep una mostra lògicament dispersa , amb alts i baixos, però amb els suficients punts d’atenció com per entendre que hi ha prou llavor com  per esbrinar un futur ben prometedor”.





Tres anys més tard  i en motiu de la seva exposició a la sala sant Jaume de Premià de dalt, parlàvem de l’aparició no consolidada del gest i l’aparició contundent del gruix com un nous elements a tenir en compte. I aconsellàvem :   Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat..  tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc,  i llavors a bon segur seguirem podent apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ha de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora.





Ara , en aquesta exposició a Moldumat art podem observar ben clar que Pol Peiró no ens ha fet gaire cas. Ha preferit la fanfàrria política (òbviament està en tot el seu dret) i desarrelar-se de l’abstracció per dedicar-se al dibuix del procés i els seus protagonistes. Res a dir. Però ara està com desentrenat en el seu veritable art i l’obra en comptes de sortir de dintre , es queda en el formalisme del bon pintor. I el seu resultat final  és “bonic” i “decoratiu” que a bon segur és la pitjor crítica que es pot fer a un creador que no es vol conformar en ser un bon pintor i sí ser un bon artista.





En l’exposició no trobem ni una aposta cromàtica provocativa ,ans el contrari ,l’aposta per la gama de blavosos és una crida a l’ensucrament visual. Tampoc no hi ha ni un gest que trenqui les harmonies, ni una dispersió en l’equilibri. Qui les vegi i tingui cultura artística li recordaran  a l’últim Tharrats quan vivia de reproduir incessantment i de forma del tot decorativa, el concepte de les seves maculatures però mancades de la seva intencionalitat revolucionaria conceptual.





Sortosament però hi ha uns indicis de que les brases es mantenen i ara sols cal revifar-les. Una és una obra més agosarada i en la que el decorativisme es sotmès per la força que emana el treball. L’altre son les aiguades, més agosarades que qualsevol de les seves pintures , malgrat una certa concessió a l’edulcorament  i que semblen uns projectes que exigeixen translació pictòrica i en mides grans. I molt especialment  una obra sobre paper , el millor de llarg de tota l'exposició, que encara que queda densament enfarfegada, demostra que hi ha lluita, personalitat i ganes d’interrogar i interrogar-se. Un punt de partida molt interessant en el que caldrà treballar intensament.


En aquest punt de partida és d’on ha de refer Peiró la seva dignitat creativa. Treballar poc a poc i molt reflexivament , interrogar-se per crear un art que neguitegi  i que ha de tenir l’estètica decorativa en un segon terme. I arriscar-se, arriscar-se molt, tal i com ho feia en els seus principis. I equivocar-se , molt si cal, i trencar i tapar moltes obres en un nivell alt d’autoexigència. Llavors segur que de nou sorgirà aquell artista que ens va il·lusionar i en va fer creure en un futur resplendent.




I si ho prefereix , no ho dic per ell i sí per mi mateix. M´he vantat de tenir bon olfacte amb els artistes que comencen i el cert és que les meves apostes quasi totes han estat reeixides. No voldria pas que ell fos un dels meus pocs errors.

dimecres, d’octubre 10, 2018

ALBERT ALÍS. ESTRUCTURA I ATMOSFERA








Can Caralt, el museu Arxiu de Llavaneres  acull en aquest mes d’Octubre una mini retrospectiva d’Albert Alís, i ho diem així, ja que encara no s’especifiqui en la publicitat de la mateixa , la mostra  està conformada per una desena de peces de gran mida, al voltant de 200 cm d’alt per 100 d’ample, amb l’afegitó d’un parell de més petites, que serveix de recull dels seus treballs d’ençà el 2005 aprox, fins quasi ara mateix





Comença amb els seus treballs sobre les mines abandonades que si no recordo malament va presentar a l’Ateneu Laietana,  i segueix amb peces puntuals o d’altre sèries , amb l’eix conceptual amb el que titula l’exposició: “Estructura i Atmòsfera”.

Albert Alís va ser dels primers artistes figuratius de les nostres contrades que va entendre perfectament quin podia ser el lligam d’aquesta estilística amb la nova societat que apareixia emergent i que fugia esperitada de les dues tendències figuratives que dominaven el país: l’escola d’Olot i la línia Parés.





El seu aprenentatge amb artistes ben independents com ho foren Martínez Lozano i Pablo Mañé , el van convèncer de que el paisatgisme i la figuració establerta en la fidelitat a la realitat no tenien raó de ser i calia despullar-les de tot el superflu i centrar-se en l’essència , en l’atmosfera  que emanen i traslladar a l’espctador  a dins de la peça i no permetre que fos simplement un espectador.

I a fe que ho ha aconseguit. Fonamentant-se en la seva exquisida tècnica i l’elegància pictòrica el seu treball, Alís ens endinsa en la bella decrepitud conceptual i arquitectònica d’unes mines abandonades, ens convida a entrar en el seu sancta santòrum, amb la visió de l’escala del seu estudi que ens convida a ascendir , o ens submergeix en el call gironí, o copsa la grandisositat de la catedral de Girona amb una magnificència evident i despullada de tot afegitó.


Com que curiosament la mostra és coincident amb la de “La realitat” que s’exposa a la Destil·leria, ens permet fer comparació d’ambdós idearis. Un , molt lligat a la realitat “real” i l’altre apostant per una realitat essencial. Dues maneres d’entendre el mateix però amb conclusions ben diferents.



 I  curiosament  Albert Alís entén molt millor que alguns dels autors de la Destil·leria, que Antonio López té tota la raó quan interioritza que la realitat està fonamentada en la llum, que cada variació de la mateixa crea una “nova realitat”. I es evident que tota l’exposició d’Alís és una constant recerca de la llum idònia que generi el concepte exacte de l’essència real de l’indret. I sens dubte que ho aconsegueix.





Interesant exposició , aquest d’Albert Alís, que recomanem vivament, encar aque , també cal dir-ho, ens hauria plagut més una mostra amb obra nova i original.


dimarts, d’octubre 09, 2018

TARANNÀS. LA REALITAT





Sota l’aixopluc d’un genèric “Tarannàs” que suposo omplirà amb els seus diferents capítols la temporada de la Destil·leria, ara per començar i sota el comissariat d’Alberto Romero Gil, inicia brillantment el cicle amb l’apartat de “La realitat”, concepte en el que presenten treball un bon gruix de reconeguts especialistes en l’estilística i el concepte de la figuració i el realisme com ho son Andrés Moya, Albert Vidal, Ana García Pérez, Efraïm Rodríguez, Javier Garcés, Josep Santilari, Juliet Pomés Leiz, Keiko Ogawwa, Leticia Faduchi, Miranda Pastor, Pepe Castellanos, Pere Santilari i Rosa Mª Balada.





Sota la reflexió de: “Els impressionistes ens van ensenyar que a la vida, la interior i l’exterior, hi havia tot un món per contemplar” els artistes participants exerceixen aquest nexe comú que els agermana . I essent tots ells de reconeguda i provada qualitat el lògic és que el resultat del conjunt sigui plaent i conformi una excel·lent exposició, que alhora, analitzant la seva diversitat, ens permet esbrinar i reflexionar sobre el paper d’aquesta estilística creativa en el món actual.



Hom sap que la figuració i el realisme no son per a mi la parcel·la artística més preuada, però això no comporta que em plaguin enormement un bon gruix de pintors realistes i figuratius i entre ells, un dels més grans però alhora massa desconegut de afeccionats i dels propis artistes, com és el murcià amb sang catalana Ramon Gaya, que en un dels seus genials escrits , que us recomano vivament , així com els seus poemes al voltant de l’art, diu : “Un pintor es un hombre, me atreviré a decir, igual que los otros, però más herido por la realidad. No es lo suyo,pues, una simple “visión”, sinó más bien como una herida, no es una visión nuestra de la realidad,sinó una acción, una actuación de la realidad misma sobre nosotros, una violència suya sobre el alma nuestra”.



Una ànima creadora que per exercir com a tal i en comunicació amb l’espectador  ha de circular al menys en paral·lel amb la societat i que assoleix l’excel·lència quan va per davant de la mateixa. 
El gran problema de la figuració i el realisme és que generalment no és mou en aquesta paramètrica i es recrea en uns conceptes comunicatius d’altres moments, refugiant-se en la perfecció de l’ofici com a eina salvadora, oblidant que la tècnica , l’ofici, és mitjà però mai finalitat.

Aquest decalatge entre un realisme viu i un de caducat queda ben palesa en aquesta exposició , amb obres totes elles d’una perfecció tècnica esfereïdora que en molts casos trameten importants emocions  i provoquen respostes sensitives i comunicatives i en altres  ens retrotrauen a èpoques passades amb una pintura sense alè, destrament traçada  cercant una perfecció acadèmica però oblidant el més important com és la transmissió comunicativa d’emocions i sensacions.

Certament paga la pena visitar la mostra i enfrontant-nos a totes i cadascuna de les obres i analitzar aquest obligat estatus de contemporaneïtat d’aquest realisme  tot cercant aquell arc voltaic que ens arriba i ens fa tremolar.





Jo he de dir que ho he aconseguit en unes quantes peces, en especial en la d’Alberto Romero que és una de les millors obres que li he vist mai, acostant-se a la contemporaneïtat creativa amb materials i conceptes. Al seu costat la saviesa ben coneguda dels germans Santilari o la d’Albert Vidal,o alguna que altre espurna d’originalitat com el realisme ceràmic de Javier Garcés, però en la resta m’he trobat amb un mimetisme envers els grans , amb Antonio López, Hooper i fins i tot un grapat d’artistes de la figuració catalana de la línia Parés, com ànimes inductores.




I aquí està el problema. L’art ha d’interrogar i neguitejar , però en aquets cas , moltes de les obres presentades estàn encadenades a una obligació de mimetisme  defugint tota llibertat. Hi ha obres com la del nen a la cadireta d’Efraïn Rodriguez ofegada i inutilitzada en l'asèpsia de la seva perfecció tècnica que la converteix en obra d’ofici , artesania pura i l’allunya de l’art  amb la seva absoluta fredor comunicativa, encara que  a bon segur deixarà bocabadat a molts expectadors.



Cal preguntar-se si el realisme i/o, la figuració té espai en aquests moments?. Oi tant que en té i diversos autors d’aquesta exposició ho deixen ben clar. Però cal anar molt més enllà d’un academicisme castrador i permetre’s un error, una taca, una imperfecció que alliberi a l’obra de l’encotillament que l’allunya de la realitat artística d’avui i de l'obligada comunicació emocional amb l'espectador




I aquesta exposició, que aconsello plenament, té un gran valor, el de deixar en evidència quin concepte de al figuració i el realisme, de “la realitat” com en diuen, es plenament escaient avui mateix i quin s’ha d’enterrar com a un fer desfasat , caducat i sense vigència.

Per que tots ho sabem, Heràclit ja ho va sentenciar en l’antigor, no ens podem banyar dues vegades en el mateix riu. És absolutament impossible

La Destil·leria
del 29 de setembre al 7 de novembre de 2018

dissabte, d’octubre 06, 2018

GEMMA ESCLUSA. RETRATS DE LA NATURA





En comentar el Sant Lluc  nomenàvem com a  sorpresa l’obra de Gemma Esclusa. Ho dèiem ja que era per a nosaltres un nom del tot desconegut,- segueixo sense saber res d’ella, edat, trajectòria, etc-, i la seva obra, sense ser res de l’altre món, aportava un dosi de frescor a l’acartronada col·lectiva.
Però dòna la casualitat que conjuntament a la col·lectiva Gemma Escalusa exposa a la sala del Casal, i ho fa amb una obra que res té a veure amb el presentat a la col·lectiva.

Al Casal ens trobem amb un seguit de vitrines en les que al damunt d’un fons pictòric Esclusa  realitza uns col·lages  en els que el protagonisme està en la natura. Arrels, escorces, branques i altres elements confegeixen uns conjunts  de filosofia clarament decorativa, acuradament realitzats però sense cap mena de vibració artística i que deixen indiferent fora d’algun “que maco” llunyà a tot sentiment artístic.

Tots , menys un parell en els que l’autora juga amb petites formes geomètriques en volum , amb els que estructura unes obres d’arrel cinètica en les que es presenta amb força un veritable sentit creatiu i estableix uns criteris en els que seria molt positiu avançar.

Queda clar doncs l’estat de dispersió en la que es troba l’autora. I és obvi que ha d’escollir camí. Col·lages decoratius, o pintura amb intencions, o estructures dinàmiques?. En la tria hi haurà el futur , ara per ara absolutament impredictible.


Casal Aliança
14 de setembre al 7 d'Octubre de 2018

dilluns, d’octubre 01, 2018

MIRADES. SÍLVIA ALCALÁ






L’espai capgròs  acull en aquest mes d’Octubre el colorista i vibrant treball de Sílvia Alcalá, aquesta artista llicenciada en la teoria (Història de l’Art) i la pràctica ( Belles Arts) i que malgrat el seu ample currículum expositiu és aquesta la primera vegada que exposa per els nostres verals.

L’obra de Sílvia Alcalà és d’aquella que incomoda als crítics ja que és de difícil encasellament en un estil determinat , fet que no permet desenvolupar un comentari fonamentat en els tòpics d’habitud i que obliga a un examen més personal i peculiar del seu treball.




Hi ha unes frases de l’artista Susy Gòmez, que a bon segur desconeix la Silvia, però que crec signaria amb facilitat.” Avui més que mai la pintura és el llenguatge més subversiu, per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un present sempre esquiu”. “M'interessa parlar des de la pintura, que ens parla d'humanització, de l'imperfecte; és el que necessito per explicar-me”.

En primer lloc és fonamental copsar que Silvia Alcalá és en essència una artista que creu profundament en la pintura com element amb el que desenvolupar el seus pensaments creatius.




I ho creu des d’uns fonaments tècnics abastament coneguts i que destil·la a conveniència segons el cas i el moment. Des dels suports, paper, tela o altre, triats acuradament a conveniència de cada projecte  i amb la pintura o el col·lage com  a eines escollides per respondre adequadament a l’obra que acollirà, fins al ritme creatiu , amb un ventall de color que va des de la suavitat poètica fins a l’agressivitat cromàtica propera a uns plantejaments fauves, Alcalà entén que el visual li ha de servir com magnet o esquer per atrapar a l’espectador i poder així trametre el seu missatge.




Així ara a l’espai capgròs ens trobem amb uns rostres imaginaris, freds i hieràtics que observant-nos de manera inquietant ens subjuguen alhora que ens interroguen. Amb un traç al que alguns trobaran reminiscències picassianes o de tants altres degut al seu concepte primitiu, estructura uns imatges que semblen parlar-nos des d’una altra dimensió i que esperen ansiosos una resposta personal, no sé si per  salvar-se i alliberar-se , o per a salvar-nos i /o alliberar-nos de les nostres pròpies  pors i angoixes. I tot amb una mirada  que sense que hi hagi cap paral·lelisme  em retrotrau al pop d’Eduardo Arroyo en les seves sèries més serioses.




La pintura de Silvia Alcalà, no ens hem d’enganyar no respon en res a l’alegria que sembla  desprenen  els seus cromatismes, i si  ens crida a una reflexió interior vital en la humanització de l’imperfecte de la que parlàvem abans. Aconseguit el pont energètic que preconitza Kandisnski i que l’autora reclama com objectiu permanent del seu treball, la pintura de Silvia Alcalà es transmuta d’un exercici alegre, colorista i desenfadat  a una profunda reflexió filosòfica de la realitat vital del ser humà.




És per tot això que tot aconsellant la visita a l’exposició, cal recomanar que aquesta sigui lenta i profunda i que depassi la crosta exterior i endinsant-se en la profunditat puguem entendre adequadament el missatge d’aquesta artista , amb nom massa desconegut i a la que cal tenir en compte.

Felicitats