L’espai capgròs acull
en aquest mes d’Octubre el colorista i vibrant treball de Sílvia Alcalá,
aquesta artista llicenciada en la teoria (Història de l’Art) i la pràctica (
Belles Arts) i que malgrat el seu ample currículum expositiu és aquesta la
primera vegada que exposa per els nostres verals.
L’obra de Sílvia Alcalà és d’aquella que incomoda als crítics
ja que és de difícil encasellament en un estil determinat , fet que no permet desenvolupar
un comentari fonamentat en els tòpics d’habitud i que obliga a un examen més
personal i peculiar del seu treball.
Hi ha unes frases de l’artista Susy Gòmez, que a bon segur desconeix
la Silvia, però que crec signaria amb facilitat.” Avui més que mai la pintura és el llenguatge més
subversiu, per estar davant dels fets i reflectir el teu propi ésser en un
present sempre esquiu”. “M'interessa parlar des de la pintura, que ens parla
d'humanització, de l'imperfecte; és el que necessito per explicar-me”.
En primer lloc és fonamental copsar que Silvia Alcalá és en
essència una artista que creu profundament en la pintura com element amb el que
desenvolupar el seus pensaments creatius.
I ho creu des d’uns fonaments tècnics abastament coneguts i
que destil·la a conveniència segons el cas i el moment. Des dels suports,
paper, tela o altre, triats acuradament a conveniència de cada projecte i amb la pintura o el col·lage com a eines escollides per respondre adequadament
a l’obra que acollirà, fins al ritme creatiu , amb un ventall de color que va des
de la suavitat poètica fins a l’agressivitat cromàtica propera a uns
plantejaments fauves, Alcalà entén que el visual li ha de servir com magnet o
esquer per atrapar a l’espectador i poder així trametre el seu missatge.
Així ara a l’espai capgròs ens trobem amb uns rostres
imaginaris, freds i hieràtics que observant-nos de manera inquietant ens
subjuguen alhora que ens interroguen. Amb un traç al que alguns trobaran
reminiscències picassianes o de tants altres degut al seu concepte primitiu, estructura
uns imatges que semblen parlar-nos des d’una altra dimensió i que esperen ansiosos
una resposta personal, no sé si per salvar-se
i alliberar-se , o per a salvar-nos i /o alliberar-nos de les nostres pròpies pors i angoixes. I tot amb una mirada que sense que hi hagi cap paral·lelisme em retrotrau al pop d’Eduardo Arroyo en les
seves sèries més serioses.
La pintura de Silvia Alcalà, no ens hem d’enganyar no respon
en res a l’alegria que sembla desprenen els seus cromatismes, i si ens crida a una reflexió interior vital en la
humanització de l’imperfecte de la que parlàvem abans. Aconseguit el pont
energètic que preconitza Kandisnski i que l’autora reclama com objectiu permanent
del seu treball, la pintura de Silvia Alcalà es transmuta d’un exercici alegre,
colorista i desenfadat a una profunda
reflexió filosòfica de la realitat vital del ser humà.
És per tot això que tot aconsellant la visita a l’exposició,
cal recomanar que aquesta sigui lenta i profunda i que depassi la crosta exterior
i endinsant-se en la profunditat puguem entendre adequadament el missatge d’aquesta
artista , amb nom massa desconegut i a la
que cal tenir en compte.
Felicitats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada