POL PEIRÓ SUPERNOVA

Pol Peiró és un jove artista premianenc (1994) que va esclatar tan sols acabar el batxillerat artístic i just abans de diplomar-se en Belles Arts . Alguns recordaran la seva primera exposició seriosa el 2013 amb la mostra “Sense embuts”  a l’espai capgròs ( espacio cabezón en el seu web).

Llavors dèiem d’ell:  "Cerca la gosadia i defuig del camp decoratiu al que tan proclius son molts artistes en moments de dubtes o inicis. Així es llença desfermat a buidar el pap de les seves sensacions i ho fa “sense embuts” , tal i com indica en el títol de l’exposició. D’aquesta manera es concep una mostra lògicament dispersa , amb alts i baixos, però amb els suficients punts d’atenció com per entendre que hi ha prou llavor com  per esbrinar un futur ben prometedor”.

Tres anys més tard  i en motiu de la seva exposició a la sala sant Jaume de Premià de dalt, parlàvem de l’aparició no consolidada del gest i l’aparició contundent del gruix com un nous elements a tenir en compte. I aconsellàvem :   Però cal per damunt de tot, tornar a la humilitat..  tornar al silenci captiu de la creació íntima i personal. Aquest ha de ser el camí. I allà caminar molt poc a poc,  i llavors a bon segur seguirem podent apostar per una obra que tindrà en el personal i íntim la seva raó i fonament. Tal i com sempre ha de ser , i més en l'abstracció on les obres han de sortir de dins a fora.

Ara , en aquesta exposició a Moldumat art podem observar ben clar que Pol Peiró no ens ha fet gaire cas. Ha preferit la fanfàrria política (òbviament està en tot el seu dret) i desarrelar-se de l’abstracció per dedicar-se al dibuix del procés i els seus protagonistes. Res a dir. Però ara està com desentrenat en el seu veritable art i l’obra en comptes de sortir de dintre , es queda en el formalisme del bon pintor. I el seu resultat final  és “bonic” i “decoratiu” que a bon segur és la pitjor crítica que es pot fer a un creador que no es vol conformar en ser un bon pintor i sí ser un bon artista.

En l’exposició no trobem ni una aposta cromàtica provocativa ,ans el contrari ,l’aposta per la gama de blavosos és una crida a l’ensucrament visual. Tampoc no hi ha ni un gest que trenqui les harmonies, ni una dispersió en l’equilibri. Qui les vegi i tingui cultura artística li recordaran  a l’últim Tharrats quan vivia de reproduir incessantment i de forma del tot decorativa, el concepte de les seves maculatures però mancades de la seva intencionalitat revolucionaria conceptual.

Sortosament però hi ha uns indicis de que les brases es mantenen i ara sols cal revifar-les. Una és una obra més agosarada i en la que el decorativisme es sotmès per la força que emana el treball. L’altre son les aiguades, més agosarades que qualsevol de les seves pintures , malgrat una certa concessió a l’edulcorament  i que semblen uns projectes que exigeixen translació pictòrica i en mides grans. I molt especialment  una obra sobre paper , el millor de llarg de tota l'exposició, que encara que queda densament enfarfegada, demostra que hi ha lluita, personalitat i ganes d’interrogar i interrogar-se. Un punt de partida molt interessant en el que caldrà treballar intensament.

En aquest punt de partida és d’on ha de refer Peiró la seva dignitat creativa. Treballar poc a poc i molt reflexivament , interrogar-se per crear un art que neguitegi  i que ha de tenir l’estètica decorativa en un segon terme. I arriscar-se, arriscar-se molt, tal i com ho feia en els seus principis. I equivocar-se , molt si cal, i trencar i tapar moltes obres en un nivell alt d’autoexigència. Llavors segur que de nou sorgirà aquell artista que ens va il·lusionar i en va fer creure en un futur resplendent.

I si ho prefereix , no ho dic per ell i sí per mi mateix. M´he vantat de tenir bon olfacte amb els artistes que comencen i el cert és que les meves apostes quasi totes han estat reeixides. No voldria pas que ell fos un dels meus pocs errors.