diumenge, de febrer 28, 2010

MAJORIA D’EDAT CIUTADANA




Era un dissabte de data 29 i mes de febrer de 1992 que vaig passar a residir a Mataró. S’acompleix dons en aquest cap de setmana la xifra de divuit anys i per tant , per dir-ho d’una bona manera , ja he assolit la majoria d’edat com a ciutadà mataroní.

El cert és que Mataró és la ciutat de la meva família per part de pare. Farmàcia des de el segle XVII, diu la capçalera de la Farmàcia que es troba al carrer Nou cantonada amb la Riera, farmàcia de la família i de la que a hores d’ara no bé a res parlar-ne , ni fer-ne història, que potser sí serviria per un culebrot d’aquells històrics que tant d’èxit tenen a l’hora de les migdiades.

El cert però és que vaig néixer a Barcelona, - on vivia la família de la mare -, a la clínica Corachán , allà els límits de Sarrià, parròquia en la que vaig ser batejat. Vaig venir a viure a Mataró fins la mort del meu avi que va comportar un cert terrabastall familiar / hereditari , el que em va fer desplaçar-me a Argentona on vaig passar infància , joventut , m’hi vaig cassar i ...fins fa divuit anys.

És en aquesta dicotomia entre Argentona , poble que sento ben dintre de mi , i un Mataró en el que he certament he viscut , ja que en ell he estudiat , he fet esport, he desenvolupat la meva tasca periodística de crític d’art , he...., en la que s’ha anat confegint la meva vida i la meva història.

Però avui , en aquesta majoria d’edat ciutadana vull dir ben clar allò que molts no gosen dir , que és alguna cosa com que Mataró és una magnífica ciutat per viure, amb tot el de bo ( que és molt ) , el de menys bo ( que també n’hi ha) i el de dolent ( poquet ) que hi ha.

Que és una ciutat a la que especialment ens manca un nivell d’autoestima que ens faci sentir més orgullosos de ser-ne ciutadans ( Santes apart ) i que alhora ens obligui a lluitar per tirar-la endavant , amb tot el de compromís que això comporta , el que obligaria que molts dels mediocres que remenen les cireres en el poder , en bon part gràcies a la deixadesa dels altres , no tinguessin ni la més mínima possibilitat de fer-ho.

Una ciutat carregada d’armes de futur que sols amb la força dels ciutadans ( i dic ciutadans que no pas polítics, que a bon segur i amb les excepcions que cadascú vulgui posar, és l’apartat dels més fluixos dels que disposem) , pot arribar a tenir un pes específic important en el futur del nostre país.

Avui , i espero que no sigui tan sols per un dia, estic enormement orgullós de ser, jo i la meva família , des de fa divuit anys ciutadans de Mataró. Que el poder em permeti amb el seu fer , poder seguir mantenint amb tot honor aquest orgull.


PS.- Encara que si accentuem l’apunt cultural, que voleu que us digui , n’estaria uns quants graus més orgullós encara.

(Les fotografies són de Quico Melero, gran artista , excel·lent persona i home que sent Mataró ben a dintre , tant que fins i tot exerceix de regidor amb tota honestedat)

divendres, de febrer 26, 2010

COL•LECCIÓ

Des de la passada setmana , les sales de Can Palauet ens ofereixen visió de la quarantena de peces que d’ençà la inauguració de Ca l’Arenas ,s’han afegit a les diverses col•leccions municipals , ara rebatejades amb el nom de “Fons d’Art”.
Unes peces que tenen procedència diversa que s’estructura essencialment en la donació de particulars , - cas de les obres de Jaume Arenas i Eduard Comabella -, entitats ,- Premis Torres García -, i en l’obligada contrapartida que s’exigeix a tot artista que exposa en les sales “joves” de cedir una obra com a “pagament” de la mateixa. Tan sols provenen del pagament els cartells de Les Santes i les tres obres ( Marc Prat , Manuel Cusachs I Pere Fradera ) adquirides per Alcaldia i que varen servir de felicitació nadalenca en el seu moment.

Ens trobem dons davant d’una bigarrada exposició , convertida en un veritable calaix de sastre i de la que es poden fer lectures diverses que haurien de provocar oportunes reflexions.
Així hem de dir que queda clar el domini qualitatiu de l’apartat plàstic amb un conjunt de peces , algunes d’elles ben notables , absolutament dignes de pertànyer a una col•lecció municipal que vulgui tenir pes. A la sabuda qualitat dels treballs d’Antoni Perna i Marc Llacuna , guanyadors de les darreres edicions de la Biennal Torres García, s’ha d’afegir la importància de les obres de Comabella , la dignitat de la de Duvan , l’especificitat del treball d’Emília de Torres i el bon to de les adquisicions d’Alcaldia. Cal apuntar també el treball de Marc Prat , encara que curiosament sols es tracta d’una de les dues peces del díptic “Índica” ( dos búfals front a front) que tant van donar a parlar per la seva absurda col•locació degut a la manca d’espai, com fer-ho amb l’especificitat de la mirada de Sandro Soriano, no deixant en l’oblit la peça escultòrica de Pol Codina.



Una qualitat pròpia , que es remarca per allò que en argot diem que son unes peces que “s’aguanten” tot i el pas del temps, fet que curiosament no succeeix en la gran majoria del treballs dels contemporanis que amb el petit lapsus de temps han perdut bona part del seu interès , si és que n’havien tingut alguna vegada. Si exceptuem algun treball fotogràfic prou interessant ( Humberto Rivas, Blanca Casas ) en la resta ens queda un tot tou , fonedís , sense aquella mínima espurna per captar no l’emoció, ans tan sols l’atenció de l’espectador.

S’ofereix així un conjunt que cal qualificar de poc pes específic , difícil d’enquadrar en el que hem de considerar la col•lecció oficial d’art de la ciutat. Malgrat aquest apunt , benvingut sigui aquest creixement de la mateixa, ja que crec que la ciutat hauria de posseir obra de tots els seus artistes, i el que avui poden ser treballs menors , m’agradaria pensar que en raó de la seva joventut , amb el temps assoleixin una nivell d’importància de la que tots en puguem estar ben orgullosos.


Altra cosa és però com s’ha d’estructurar aquesta col•lecció , punt fonamental, i quin ha de ser el seu destí, punt que no és pas accessori. Diem com s’ha d’estructurar, ja que no queda gens clar l’engranatge dels diferents elements que la conformen , ni tampoc aquesta " comissió integrada per reconeguts especialistes en el món de l’Art” que anualment avaluarà les peces susceptibles d’ampliar la col•lecció ( ni que fóssim el MABA o el MNAC ). Per altra costat , tenint en compte la línia de l’IMAC amb el que comporta la dictadura de l’art contemporani i el menys teniment quasi genocida de la plàstica , molt difícil veiem que es pugui complir “ l’objectiu de completar els buits de contingut detectats” .

Igualment cal incidir en el destí d’aquestes peces. Es diu ( esperem que algun any sigui veritat) que tot el fons es podrà examinar a través de la xarxa ( espero ser viu encara) però, i mentre ?. És aquí on de nou surt el greu error del Pla d’usos de Ca l’Arenas i tota la seva estructura. És evident que capgirant el concepte , convertint el pis en sala/es d’exposició temporal , la planta baixa podria ben bé ocupar el concepte museístic que la ciutat requereix , amb una rotació important d’activitats, acomplint-se així el sentit de la deixa de Jordi Arenas, que fins ara ha estat vulnerat del tot.

Amb exposicions com aquesta , i molt especialment amb el sentit que se li vol donar , és quan encara em costa més d’entendre la negativa frontal per part de Penedès ( o hem de dir Noè ) a l’existència del projecte de Fons d’Art que justament tenia com objectiu omplir aquest buits que espero siguin els que ara han detectat. A més, fer-ho amb obres de qualitat que aprofitant la possibilitat de l’intercanvi mantindrien sempre la seva actualitat i pujança , evitant el que ara ja és evident en algunes de les obres exposades , la seva absoluta obsolència.

Una exposició dons de discret nivell que ens hauria de portar a noves vies més imaginatives si de veritat volem tenir a Mataró una col•lecció pública de nivell en el concepte general i de molt alt nivell en el que pertoca als artistes locals.

Ps.- En l‘exposició existeix una errada ( intencionada ?) que caldria esmenar. Es diu que les obres premiades a la Torres García estan habitualment exposades a la Biblioteca Pompeu Fabra. En el blog de l’Associació Sant lluc , organitzadora de la Biennal, i en el post del dia 18 de febrer deia textualment :

"Evidentment és una satisfacció per nosaltres poder-vos-ho comunicar, ja que la finalitat última de la Biennal, en definitiva, és aquesta: la de que les obres guanyadores del Premi quedin com a patrimoni de la Ciutat, per enriquir-ne el seu fons artístic.
És recomanable la visita per tenir l'oportunitat de veure aquestes dues obres, de nou, penjades en una exposició, ja que el seu emplaçament actual no convida gaire a la seva contemplació (la d'Antoni Perna és a la Biblioteca Pompeu Fabra, en un racó bastant inabastable, i la de Marc Llacuna encara està esperant destinació, més de mig any després de ser premiada)".

Al que un afegeix la promesa de l’alcalde Baron de penjar l’obra en un espai acordat amb l’artista Marca Llacuna , que ahir mateix afirmava desconèixer del tot el lloc on es trobava la seva obra.

dijous, de febrer 25, 2010

IMAC: UNA VERGONYOSA SEMÀNTICA ENGANYOSA

Tots sabem que a l’IMAC , en especial en la secció d’arts visuals, hi ha una especial predilecció per la semàntica , és a dir , per tot allò que es relatiu o pertanyent a la significació de les paraules. Per ells l’important no està en el fet artístic per se , i sí en l’embolcall filosòfic – literari , que a ser possible ha de ser dens, inintel·ligible i a ser possible ben enganyós.
Demostració clara és el títol de l’exposició que actualment es celebra a Can Palauet i en la que es fan públiques les peces que han arribat en aquests darrers anys a les col·leccions municipals i que resulta del tot enganyós per a qualsevol ciutadà de a peu.

“Noves adquisicions del fons d’art” és el mateix . Certament “adquirir” és segons el diccionari "guanyar la possessió” i per tant lingüísticament és correcte el seu ús , però “adquirir” en llenguatge col·loquial, i més en l’artístic , es entès com “comprar” , i no fa falta recordar els “adquirits” que no fa tants anys servien com indicatiu de la venda de les peces d’una exposició. Parlar de noves adquisicions quan no s’ha gastat un duro és fer-ho amb fal·làcia ( disposició a enganyar ) semàntica.

Per altra banda de nou juga a l’engany al emprar el sentit de “Fons d’Art”.

Fins ara mateix a Mataró hi havia col·leccions municipals de diverses fons ( Museu, Ajuntament , llegat Arenas... ). El sentit de Fons d’Art , apareix en la proposta que vaig encapçalar i a la que es van sumar quasi un centenar d’artistes. Es parlava llavors de la “creació” d’un Fons d’Art , fet indicatiu de que aquest no existia.

Parlar d’adquisicions i de Fons d’Art és voler donar una imatge pública que no es correspon en res amb la realitat. Per un costat , ni hi ha cap despesa en adquirir obres d’art , cosa que seria del tot desitjable , ni per l’altra és correcte aprofitar-se del bon nom que va tenir la proposta del Fons d’Art d’Artistes locals, que no cal recordar de nou va ser inclosa per tots els grups polítics en els seus programes electorals , per fer creure a la gent que aquell projecte desitjat és en part una realitat.

De nou una actitud més que reprovable en la quasi sempre lamentable actuació del nostre IMAC.
PEPITO GRILLO


Qui més em coneix , psicòloga de professió , de tant en tant em repeteix un anàlisi de la meva personalitat i que segons ella em porta a tenir complex de “Pepito Grillo”, ja el coneixen , el personatge de la pel·lícula Pinotxo, i a bon segur que té raó. Però el fet d’anar-se queixant , - per alguns , mosca collonera -, serveix de tant en tant per que alguna cosa millori.

Fa uns dies per exemple parlàvem de la Nau Minguell i els artistes plàstics i de la negativa donada a Jaume Simon. La sortida a la llum d’aquella negativa , qualificada d’error per part de Romero, sembla haver desencadenat que les coses es puguin desencallar per a bé dels artistes plàstics.
Romero , a la que cal felicitar, sembla haver-se agafat el tema com una qüestió personal,i ahir, ella mateixa, els tècnics de Tecnocampus i Simon es varen reunir ahir i potser pot sortir la llum en tot l’entrellat , i a veiam si hi ha sort i la nau Minguell podrà tenir finalitats artistes com es va prometre , i no s’estava complint.

Però mentre l’IMPEM no faci un pas ,- que li toca i és el de convocar als artistes -, jo aconsellaria a qualsevol artista interessat en disposar d’un espai a Can Minguell , en fes petició expressa. Seria la millor manera de demostrar la necessitat d’aquest tipus d’espai.

Per altre costat , comentàvem el tema de la fantasmagòrica weeb d’artistes locals. Avui he observat que ja està activa en el weeb municipal, clickant a cultura i a arts visuals. L’he repassada i tan sols hi ha una artista , Gemma Tro, que curiosament és l’actual tècnica d’arts plàstiques.

Tenint en compte que es va presentar amb tota fanfàrria , veure que un mes i mig més tard sols hi ha una artista , el balanç és de fracàs absolut. I és una llàstima.

Penso sincerament que aquesta , enyorada i tardana , posta en marxa d’aquest espai serà el millor que l’IMAC hagi fet en tot aquest mandat i cal aprofitar-ho. Però saben com son els artistes , l’IMAC hauria de fer-ne crida explicativa. Convocar-los a mig matí d’un dia feiner, és com no fer res. Caldria una cita més raonable. L’espai s’ho val i si es pot actualitzar de manera personal encara més.

I dic això ja que justament en el mateix weeb de l’IMAC , no s’han assabentat encara que a Can Palauet hi ha hagut canvi d’exposició i segueixen amb “El geni de les coses” que es va clausurar el 31 de gener passat.
Actualitzacions , ja !

dimarts, de febrer 23, 2010

BOGERIA


Ahir al vespre varen assassinar a n’en Josep i a la seva mare, allà al seu bar , al Bar Joan, de sempre present al barri just quan el carrer Provença està a punt d’atrapar la Diagonal.
Encara que visc a Mataró, aquelles illes que van des de el mercat de la Concepció fins a la Diagonal i de Girona a Pau Claris , no deixa de ser el meu barri barceloní, en el que visc bona part del dia i des de fa més de trenta cinc anys. Un barri en el que acabes coneixent tothom i els acabes saludant , i veus , com ells fan amb tu , com la vida va passant amb tot el de bo i dolent que la mateixa comporta.

Avui per això, tots hem quedat del tot trasbalsats. Ningú podríem creure el que havia passat. El Bar Joan no era pas el meu bar habitual, si entenem com a tal aquell en el que vas prendre un cafetó, a esmorzar o a dinar amb el menú del dia, però òbviament coneixia als seus propietaris, ja que just al davant es troba el lloc on dino cada dia , de fa ja uns quants anys. Però era un bar en que alguna que altra vegada m’havia acollit , com no fa pas massa , quan el fred és intens i s’agraeix entrar en calor abans de començar la jornada . Matiner com era , sabies que era refugi segur.

Avui, mentre dinàvem , veiem els dels CSI local amb els seus maletins , les televisions amb la dosi de morbo apunt , prenent posicions a l’espera de poder oferir imatges a ser possible ben escandaloses , i la fideuà dels dimarts , que sempre ens dona regust a glòria avui s’ha anat escolant paladar avall , sense cap sensació .

Un amb els anys ja s’ha acostumat a la mort. L’ha patida en la família , en amics , en coneguts , en veïns. De cop i volta , d’accident , de llarga malaltia , de vell, però mai havia sentit de prop, en el sentit de proximitat que com poques coses dona el teu barri, la mort per assassinat.
I remugues per dintre pensant que ha pogut moure a matar a una avia de 85 anys que quasi no podia caminar i al seu fill de 54 que patia una important deficiència ocular , i era d’aquells que havia d’apropar-se els bitllets fins el nas , per saber-ne la quantitat. Per què de la seva malignitat i violència , esclafant-los el cap amb el tamboret de la barra , aquell que potser va ser el que justament vaig escalfar no fa pas masses dies.

A bon segur que sols es pot comprendre sota el poder de la bogeria. Una malaltia que sembla apoderar-se del mon. Així quan llegia el diari digital per veure la notícia, he quedat sorprès per un seguit de titulars:

Enxampat un conductor a 152 Km/h per la Via Augusta de Barcelona

Condemnat el Palau a readmetre la filla de Millet al no provar-se les irregularitats.

Espectacle vergonyós a la gala dels finalistes d’Eurovisió

Camps sols declara 2284 euros en les seves comptes corrents ( i un cotxe de quinze anys)

L’agressor de Neira surt en llibertat al pagar la fiança

Cessat el rector d’un poble de Toledo que es va gastar 17000 euros provinents de les germandats , en línies eròtiques.

Una dona deixa a la seva filla de 15 anys en un àrea de servei, després d’una discussió.


Certament , ens està envaint la bogeria , o al menys així ho sembla.

dilluns, de febrer 22, 2010

ANIVERSARIS

Ahir diumenge s’acomplí el primer aniversari de la mort de Pepe Novellas. No em vàrem fer esment especial ja que s’hauria tractat de repetir fil per randa les reflexions del dia 27 de gener, en que hauria complert 60 anys. Sigui com sigui, segueix en el record i en l’enyor.


Avui , dia 22 de febrer , s’acompleixen 25 anys de la mort del gran poeta que fou Salvador Espriu. Lamentablement la cita ha quedat molt amagada a nivells oficials. Poc ressò , cap reflexió en els diaris , nul·la transcendència.

Potser vint-i-cinc anys és xifra poc atractiva , però crec sincerament que hauria estat molt bé un fort recordatori per tornar a primer pla la poètica d’un autor tan cabdal per l’essència del nostre país , i que mica en mica sembla haver desaparegut de la llum pública , potser pel poc acomodatici de la seva lectura , i més en uns moments com els actuals en que existeixen massa pèrdues d’essències i identitat.


Per això el petit homenatge manllevant la imatge a dos artistes de casa que tant el van comprendre i tan bé el varen saber traduir a la imatge plàstica , com son Manuel Cusachs , amb el magnífic retrat que copsa de manera magnífica la força interior que atresorava , i amb una peça de la sèrie “El caminant i el mur” , i per l’altra costat un gravat de Raúl Capitani , amb “La pell de brau” d’aquell magnífic llibre d’autor que edita l’Aixernador . allà la primavera del 1984 , un any abans de la mort del poeta.




Direm la veritat , sense repòs,
per l’honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres , els grans mots,
la indecent parenceria de l’or
les cartes mal donades de la sort
el fum espès d’encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d’aquest torb,
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancant les portes a la por.

“La pell de brau” ( XXV )
PS.- Si un país és capaç de canviar un poeta de capçalera com Salvador Espriu, per altra com Miquel Martí i Pol, queda ben clar que el país va malament i està en clara decadència.

diumenge, de febrer 21, 2010

L’IMAC I EL SENTIT DEL TEMPS

Temps: Durada i successió de les coses, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme i que hom mesura per fenòmens successius esdevinguts a intervals regulars, com el cicle solar, el cicle lunar, el curs de les estacions, etc.
Diccionari Enciclopèdia Catalana

El concepte temps ha estat de sempre un element de reflexió per a filòsofs i pensadors de totes les èpoques. Ara , el temps segueix essent un element molt important en el desenvolupament d les reflexions que intenta a dur a terme l’art contemporani.
Potser per això, l’IMAC , far paradigmàtic en la defensa unívoca d’aquesta vessant creativa com a única realitat que ens ha de portar pel camí de la veritat i la vida artística , ha convertit el sentit temps en un element de perenne utopia i reflexió personal i ciutadana . Les seves darreres actuacions així ho demostren.

Punt 1.- El temps sense temps

Fa ja dos mesos que la concessió administrativa de la gestió de Can Xalant es va acabar. L’IMAC hauria d’haver convocat un nou concurs amb temps suficient com per haver-se fallat abans del termini de la concessió i fer possible que Can Xalant , amb els actual concessionaris o d’altres , seguís el seu caminar. A hores d’ara , el concurs segueix a l’aigüera i no hi ha cap detall que indiqui es convocarà aviat.

Mentre, els actuals concessionaris segueixen en actiu aprofitant que l’Ajuntament s’ho pensa, - el cos jurídic municipal està en el tema , es defensen des de Beneficència -, actuant sense seguir el camí natural de la provisionalitat en el que ha de ser el mantenir el dia a dia , i sí actuant de manera que condiciona un futur , quan no se sap si els hi correspondrà la gestió delmateix.
Així, convençuts com estan que aquell és el seu “cortijo” i ho seguirà essent, convoquen beques , preparen actes a llarg termini, i tot sense cap mena de toc d’alerta municipal.

És el temps sense temps.

Punt 2.- El temps de que qui dia passa anys empeny.

Ja saben els lectors d’aquest post que tots vàrem quedar bocabadats que l’IMAC presentés a concurs una plaça de tècnic en el mes d’Agost de l’any passat. Tot semblava fet per afavorir a la persona que a dit havia assolit la mateixa, aprofitant que Gisel Noè havia ascendit de categoria .
Dons bé, aquell concurs que tenia el dia 26 com a data de termini de presentació , encara està viu , i lo “que te rondaré, morena”.

Tan sola a hores d’ara s’ha acabat la segona fase , estant citats per a la tercera en el dia 7 abril, les nou persones que a hores d’ara han superat el tall. Per aquells encuriosits podem dir que la puntuació l’encapçala Elisabeth Hernández Benavente ( 6.5) , seguida per Ferran Gómez Martínez ( 5.9) i José Alberto Aguilar Pérez ( 5.8) , encara que res està decidit ja que la tercera fase que n’és un exercici pràctic amb 20 punts de valoració, permet tombar la truita cap el cantó que l’IMAC més l’interessi.

De moment , Gemma Tro, que és la persona que va ser triada a dir per ocupar el lloc, ha aconseguit ja un contracte amb termini en el moment de la finalització de tot l'embolic. Concurs que ves a saber si aconseguirà ser el rècord municipal, ja que totes les fons consultades per la nostra part, han mostrat la seva estranyesa per la llarga durada d’un concurs d’aquest tipus que , segons les mateixes fons , hauria d’haver estat fallat ja força temps.

És el concepte de que el temps no corre pels amics , i que certament qui dia passa anys empeny.

Punt 3.- El temps que es diu proper però que és llunyà. O el temps del no temps.

Quan es va inaugurar Ca l’Arenas havia d’existir un punt d’informació artística que hauria de permetre conèixer i saber el tot del que succeïa en el mon artístic no tan sols local, ans també del món mundial. Han passat els anys i res de res.

Fa ben poc l’IMAC llençava campanes a l’aire dient que tot ja estava fet , que el fet insòlit d’un espai virtual pels artistes estava ja a l’abast de tots. Ho va ensenyar públicament en convocatòria a corre cuita i per als quatre als que té censats , en un horari tan escaient com a mig matí d’un dia laborable. La resposta , la natural, quatre assistents i no em descompto.

En roda de premsa , (veieu la notícia al capgròs) , es deia que en deu dies tot estaria actiu. Fins aquesta setmana, si accedíeu al corresponent espai (www.culturamataro.cat/mav ) s’indicava que estava en construcció. Ara , un mes i mig més tard , amb motiu de l’exposició de Can Palauet hi ha un exemple a la sala. He tafanejat una petita estona i sols ha sortit un nom, curiosament el de Gemma Tro. He intentat contactar des de casa i no hi ha resposta i de la mateixa res en diu el weeb municipal.

És el temps inexistent. El que deu dies es converteixen en mes i mig , però sense virtualitzar-se, no sigui que....

El temps , una constant metafísica a l’IMAC. Per això hem de seguir perdent el temps per exigir que el mateix no ens enganyi d’aquesta manera i actui tal i com pertoca per a bé de la cultura de “tota” la comunitat creativa,
Però , acostumats com estem , no ve de perdre un cop més el temps, per demanar la dimissió de Sergi Penedés , i les explicacions pertinents als responsables tècnics que actuen de manera tan poc d’acord amb el que hauria de ser la seva funció cultural.

dissabte, de febrer 20, 2010

CASES DE PUTES

Tots els que com un mateix treballem fora de Mataró, estic segur que sense excepció de cap mena, hem rebut en aquests dies ,un comentari, una broma , una conyeta , al voltant de la notícia que definitivament a col·locat a la nostra ciutat , Mataró, en el mapa, com ho és el fet de la notícia esbombada per arreu de la intenció d’instal·lar a la nostra ciutat les més grans cases de putes de l’estat i ves a saber si de tot Europa.
I repeteixo “cases de putes” dons potser comença a ser hora de fer joc curt i ras i dir a les coses pels seus noms i no entrar en les benestants expressions de “ bordells” o “puticlubs” , com no juguem amb expressions semblants a aquelles de “izas , rabizas i colipoterras , de la sempre admirada literatura de Camilo José Cela.

El cert és que ja m’he perdut en l’estat real i actual de la qüestió. No sé si l’Ajuntament no hi pot fer res , si la culpa és de la Generalitat , si l’Artur Mas va signar un decret que per cert ningú no ha esmenat , o sí la culpa és del mític palanganer. Ara mateix acabo de llegir una suspensió de llicències que si és possible no entenc com arriba tan tard, i al mateix temps veig un cartell del sempre aprofitat i gens constructiu Joan Mora , - el pitjor de tots els caps que ha tingut CiU en les nostres contrades -, portant aigua al seu molí i convidant a una conferència al voltant del tema perla setmana vinent.

Poc tinc a dir després de tot el que s’ha dit , en activa i per passiva , per gent propera i llunyana. Però si tinc clar que aquest és un tema que depassa els àmbits locals de la demarcació a on els “comerciants” del sexe decideixen que un establiment d’aquest tipus serà més rendible ( llei del lliure comerç) i hauria d’obligar a una mirada més general, que per altra part ningú està disposat a fer.

És clar que tot el debat està en el context d’aquesta doble moral al voltant de la prostitució que no deixa de ser com el contenidor de brossa que tots el volem tenir a prop, però lluny del nostre portal. A Mataró hi ha prostitució, tots ho sabem. Ni ha de carretera, evident , i d’altra més amagada com ho indiquen els anuncis dels diaris ( per cert , felicitats a Capgròs i al Tot per no haver caigut en la temptació publicitària ni en aquests moments tan difícils). Precisament un dirigent veïnal , proper a les files socialistes té una casa d’aquestes a dues portes de la seva , i no fa pas molt em comentava la cara de sorpresa d’alguns quan els trobava a hores d’aquelles anomenades “intempestives” .passejant per verals en els que difícil era justificar-se.

Però fora d’aquest debat de fons bé caldria deturar-se en el proper i és en la realitat de l’actuació municipal i , encara que ens pesi dir-ho, aquesta ha estat tardana i molt deficient. Un tema d’aquest és un tema de Govern , però essencialment és un tema de ciutat , ja que és obvi el refús generalitzat que provoca.

Baron i Romero han fet la viu viu , pensant que potser tot escamparia i ara els hi ha explotat la patata calenta i n’han sortit del tot esquitxats. I és així ja que el ciutadà de a peu ,com un mateix , es pregunta com és que ara és possible una suspensió de llicències , quan tan sols fa quatre dies no hi havia res a fer , i en fa dos tot era qüestió de posar pals i entrebancs a les rodes per que no s’acomplissin els ternes de la llicència.

L’Ajuntament ha actuat a destemps i malament , donant imatge d’improvisació, i del que és pitjor , imatge de manca de lideratge. Ja sé que a toro passat , fàcil és dir com s’hauria d’haver actuat , i defensar una actuació global, conjunta de govern i oposició, que hauria donat uns fruits d’autoestima al ciutadà , fos el que fos el resultat final.
Ara ,en canvi, el ciutadà no se sent dirigit per un grup capaç de lluitar , quasi contra l’impossible, i sí en canvi percep un grup que diu sí i acota el cap, i que a corre cuita intenta trobar una sortida "decent" ,que a bon segur serà discutible, i mal menor.

Sortosament però sembla que per una vegada tots anirem a una , - amb dimissions al marge -, i potser Mataró serà el catalitzador que iniciarà l’obligat debat general , que hauria de reglamentar aquest tan pelut i calent tema.

De moment però celebrar les oportunes i impecables manifestacions d’Ana Barrera , regidora de Dona del nostre Ajuntament. Que no ha dit ni mú?. Dons per això , així no l’ha cagada.

MARAGALLADES?

Soc “maragallià”. Crec que és demostració d’intel·ligència front de la burocràcia dels partits. Però en aquest cas , encara més.

Maragall ha dit en veu alta allò que pensem la gran majoria dels catalans , i molt especialment dels catalans que tenim en el PSC el nostre referent del catalanisme polític. Una veritat que fa por a tots aquells que no tenen a Catalunya com a punt de mira de la seva acció de Govern. Una veritat front de la qual sols queda l’excusa de la no conveniència política , parella al "ara no toca” del president Pujol,. Una reflexió que no es vol , ni pot , examinar quan es pretén més el poder que no pas el país, quan manar és més important que governar , i quan es segueix veient al poble com súbdits inútils que han de ser dirigits i no com a ciutadans corresponsables en la direcció del país.

Maragallades?. Així una cada dia. Potser d’aquesta manera quedaria clar el farts que estem els catalans de a peu i que pensem en socialista de gent com Zaragoza , Iceta , Corbacho, Chacón , als que el sentiment de ser i pertànyer a un país , els hi cau força lluny , al menys tant lluny com de l’Ebre enllà.

Felicitats Ernest. I a seguir. O és que la llei d’Educació , amb les seves mancances, no serà a bon segur la millor herència que aquest tripartit deixarà al nostre país en aquesta legislatura?.
O no és veritat que ja estem tots farts de la manca de sentiment de Govern d’una Esquerra desnortada que no sap on va , i una Iniciativa testimonial més preocupada per un ecologisme kumbaià que no pas per a regenerar al país en aquest camp?.

Seguir pensant en el tripartit, en la Generalitat i aquí mateix , és demostració de que importa més el poder que no pas el Govern.

Per tot això i per molt més. Maragallades? Sí, Gràcies.

dimecres, de febrer 17, 2010

Una setmana de silenci , per cert no pas volgut. El meu vell ordinador ha volgut donar-me un altre senyal de que ja no dona per a més i m’ha deixat penjat. Sortosament les bones arts d’un bon amic que domina els sortilegis de la informàtica , ha permès que li retorni el pols i puguem tirar una mica més, encara que queda ben clar que és hora de fer el cop de cap del canvi.

Llastimosament ha coincidit aquest silenci amb un munt de fets que a aquells que ens agrada dir la nostra , ens permeten festa grossa. No ha pogut ser així, i ara i de mica en mica, caldrà retomar els temes per capítols , sense acabar de perdre l’actualitat , ja que segons sembla, encara queda molta peça al teler i encara hi podrem dir la nostra. Però avui , per començar , caldrà parlar d’allò que més ens ocupa i per tant

PARLEM D’ART

CEL-OBERT . JORDI HOMAR


No puc negar que el passat divendres vaig acostar-me a la sala d’exposicions del col·legi d’Aparelladors amb una certa reticència. Inaugurava Jordi Homar , un artista resident a Mataró , ben desconegut a la que és la seva ciutat , i del que ja havia tingut ocasió de veure alguna mostra , degut a la seva relació amb Argentona.

Dic que anava amb reticència ja que el que havia vist de l’artista m’havia interessat però alhora m’havia deixat un deix d’una certa prepotència , com si l’artista es situes en un nivell i des de aquell status elevat , deixés anar la seva “sapiència”.
Havia accentuat aquest record les frases de convidada a l’exposició tals com:
"Fotografiar el buit és l'objectiu de la sèrie "Cel-obert". Un buit que no és entès com un espai neutre si no com allò que proporciona sentit al ple i que alhora té sentit en si mateix.
Aquí el límit entre l'espai i la matèria funciona com a un enllaç del món visible amb l'invisible.
Límit és també l’essència d'aquestes fotografies situades tant entre la figuració i l'abstracció com entre el que és literal i el que és metafòric".

Per acabar amb una frase de Chillida: “Incidiendo en el espacio con la matéria. Incidiendo en la materia con el espacio”.

Però tan sols entrar en la sala i veure les obres d’aquest “Cel Obert” que presenta Jordi Homar , que totes les reticències varen desaparèixer ja que no cal anar amb embuts per dir que la proposta que ens presenta l’artista és excel·lent.


Homar ens presenta unes fotografies digitals positivades damunt d’alumini, que convenientment manipulades amb l’extracció de tot element referencial de l’entorn , converteix en estructures geomètriques a la recerca del sempre atractiu joc de plens i buits . Una aposta moltes vegades repetides en l’escultura i la tridimensionalitat , però que en el cap de les dues dimensions és més escassa.

A l’estil de certs artistes que practiquen un “buidat” d’espais ben coneguts , Homar aconsegueix descontextualitzar l’espai i donar accent de privilegi als elements arquitectònics , que en les seves mans i mitjançant l’absolut encert del tractament pseudo pictòric , ben recolzat per un acurat i atinat tractament tonal, li permet estructurar límits i delimitar espais que en el seu equilibri subjuguen a l’espectador.

Homar demostra així , per un costat, el perfecte domini dels elements dels que disposa , però per l’altre ( el que més interessa) , la capacitat de crear sorprenent en una aposta tan agosarada com mesurada , per uns camins gens fàcils i que bé s’agraeixen en aquests moments d’ensopiment en aquell tipus de creació que vol anar més enllà.

“Cel Obert” una aposta de Jordi Homar que cal visitar i gaudir.


“Cel Obert”. Jordi Homar
Col·legi d’Aparelladors. Del 12 de febrer al 19 de març de 2010

TÀPIES I EL MITJÓ.


Tot aquell afeccionat al mon de l’art recordarà perfectament la gran polèmica que explotà en els moments de les obres de reforma del MNAC (1991), davant la proposta de Gae Aulenti de col·locar al bell mig de la sala oval, una escultura gegantina ( 18 m) de Tàpies en forma de mitjó.
La proposta , que va ser desestimada en el seu moment, ara segons mostra “El País” serà realitat en un format més reduït , en una peça que presidirà la seu de la Fundació Tàpies després de la seva reforma.


La notícia però seria sols una notícia més si no fos que qui està realitzant la peça és ,- qui si no -, el mataroní Pere Casanovas en el seu taller de Carrasco i Formiguera. Afegeix així un nou èxit a la seva llarga carrera de treballs amb artistes tan importants com Oteiza ( el cub del MACBA) , Saura , Palazuelo...

La llàstima és que malgrat ser home de clara militància política , i que han estat els seus els que durant molts anys han manegat Cultura , mai s’ha establert el pont per “aprofitar-se” de la seva saviesa i coneixements i veure obres dels seus grans amics artistes.
Penso que encara s’està a temps. No estaria gens malament una exposició del seu bon fer , amb els afegitons corresponents. Crec que Mataró li deu, i potser ell es sent una mica en deute amb la seva ciutat.

Ara que es tracta del mitjó, potser seria qüestió de posar fil a l’agulla.

MUSEU BASSAT


Amb tant enrenou mediàtic per notícies més sucoses , a bon segur ha passat desapercebut per a molts l’aprovació del projecte tècnic per executar el Pla de millora urbana del sector Iveco-Renfe.
La notícia té la seva transcendència artística ja que inclou l’espai de la Farinera que ha d’acollir el proper Museu Bassat que inicia així el seu caminar burocràtic cap el seu establiment definitiu.
Una notícia ben agradable que cal remarcar.

GOVERN I ART

Com hauran pogut observar , Alícia Romero va fer les seves puntualitzacions al respecte del tema de la Nau Minguell, més complicat ara per el no, però sí , que ens havíem equivocat..., amb en Jaume Simon.

Com no, que acceptem gustosos la que sempre és agradable xerrada amb ella , però crec que la mateixa ha d’anar indissolublement lligada amb una convocatòria a tots els artistes plàstics per a tal de presentar l’ideari de la Nau Minguell, les característiques dels espais que segons Romero estan destinats als artistes plàstics , les condicions de lloguer i quins seran els punts per valorar a qui s’han d’adjudicar. Tot això acompanyat de les pertinents explicacions quin son els artistes amb que s’ha negociat ( Romero dixit) i quines han estat les raons d’aquesta preferència.

Potser així podrem creure en l’existència d’aquest interès per la plàstica que no hem vist per enlloc , ja que segons m’han afirmat ni la gent del sant Lluc , ni els del Llimoner , ni els del grup de Pepe Novellas , ni cap del bon nombre d’artistes , d’aquells amb “firma” , amb els que he contactat tenen cap notícia ni dels espais ni de la possibilitat de negociar-los.

Ens posem dons a la disposició de la regidora , encara que entenem perfectament que ara té assumptes molt més calents damunt de la seva taula.

Per altra costat cal remarcar la “lluïda” de la ínclita regidora de Joventut , Ana Barrera. Fa uns dies va fer presentació pública del “Pla Jove x Mataró 2009 – 2012 “. Després de penjar-se totes les medalles hagudes i per haver , quan ben bé tres quartes parts de les accions les realitzen altres departaments ( Generalitat , Diputació , IMAC , IME , Esports , Sanitat ...) i puntualitzar als sorpresos oients que amb aquest pla estaríem en el cim de l’atenció juvenil , no ens va quedar més remei que fer-li ullada al totxo de 244 planes que es podrien resumir en una estricta trentena.

Fixant atenció en el mon de la cultura , en la pagina 125 i en l’acció 63 , parla de la Mostra d’Art Jove , descrivint –la com : “ promoció de les habilitats artístiques dels joves del municipi a través d’una mostra d’art jove”.
A més de no descriure l’acció , Barrera cau en un parell d’errors en tan sols una ratlla i mitja.
Un és petit , la mostra d’Art Jove té un camp de participació més ample que no pas el municipal . L’altra és molt greu. La mostra mai serveix per promoure habilitats artístiques, serveix per promoure capacitats creatives.

Habilitat i capacitat de creació son dos elements ben diferents que a vegades ni tan sols van lligats. Ana Barrera que segons afirmen molts , l’única cosa que fa prou bé és el ball andalús , bé hauria de saber que tenir “habilitat” per ballar-lo és una cosa , moltes vegades lligada a la faceta tècnica , i tenir capacitat creativa , el que podríem dir “duende” és una altra de ben diferent.

No estaria doncs gens malament que es fes correcció en aquest apartat que devalua del tot la intencionalitat de l’IMAC al conovocar-la.

D’OBLIGADA LECTURA

No vull però abandonar aquest llarg post sense reproduir el magnífic artcle que avui en Juli Capella publica a “El Periódico”. És de traca i mocador. Cal guardar-lo i no estaria gens malament que tots els membres de tots els partits polítics en fessin lectura i reflexió. Igual que hem fet nosaltres mentre anàvem dient que sí a tot el que llegiem.

¡Adéu, partits polítics!
Juli Capella

Adéu partits polítics, que una vegada vau ser instrument de transformació i avui ho sou de manutenció. Adéu, perquè us heu convertit en màquines amorfes de gestió sense ideologia. Adiós, perquè només prometeu allò que vol sentir la gent. Perquè us heu convertit en un trust que defensa els seus propis interessos i no els seus votants. Adéu, aparells aparatosos, que heu pervertit la vostra organització, cada vegada més blindada i burocràtica. Adéu, perquè tots esteu tacats per un finançament tèrbol i il·legal. Good-bye, per haver perdut l’ètica buscant desficiosament l’aritmètica. Agur, per recol·lectar addictes en lloc d’afins, fidels en lloc de fidedignes, empleats en lloc de col·legues.

Adieu, perquè el vostre corporativisme us deslegitima. Adeus, perquè tots elaboreu el mateix programa electoral pensat per acontentar tothom, i que sabeu perfectament que no complireu. Adéu, perquè només us distingeix la prioritat de subsistir i només us preocupa què diran els mitjans de comunicació.

Auf Wiedersehen, perquè tenir militants ja és una aberració anacrònica i premonitòria. Adéu, perquè, des dels vostres despatxos, sempre us assabenteu tard i malament del que passa al carrer. Adéu, perquè no sou exemple de transparència ni de renovació. Adéu, perquè encara seguiu elegint el vostre líder amb el 95% dels vots.

Adéu, perquè en pro de l’eficiència heu cancel·lat el debat i la discrepància. Adéu, perquè cada vegada esteu més lluny de la gent i més a prop entre vosaltres. Ciao ciao, perquè us espanta la gent que destaca i preferiu entre les vostres files mediocres. Adéu, perquè feu pudor de ranci i de tancat. Perquè us defenseu entre vosaltres a costa del ciutadà, segrestant-lo de la política. Au revoir, perquè intenteu silenciar altres organitzacions socials i moviments polítics que no podeu manipular i us van prenent terreny.

Adéu, estimats partits polítics, us esteu carregant la democràcia que un dia vau ajudar a forjar. Sens dubte vau ser útils, gràcies pels serveis prestats, però el segle XXI us diu adéu, sense nostàlgia.

dimecres, de febrer 10, 2010

LA CAIXA. CATALUNYA I MADRID

Han estat diverses les vegades en que he comentat la gran diferència de la realitat artística catalana en comparança amb la madrilenya , en especial al que pertoca a exposicions de tota mena , les de les galeries comercials de tot el ventall d’estilístiques i conceptes , i molt especialment de les exposicions de les entitats públiques i privades.


El pensament ha tornat avui a mi tot veient la inauguració de la que sens cap dubte ha de ser meravellosa exposició retrospectiva dedicada a Miquel Barceló que sota el títol “La soledat organitzativa” aplega 180 peces d’aquest incommensurable artista que van des de l’any 1983 fins ara mateix.

Naturalment que caldrà parlar d’aquesta exposició però avui amb quedo amb el fet de que la mostra es presenta a “CaixaFòrum” , però no a la seva seu barcelonina i si en canvi a la seu de Madrid.
Les raons son evidentment de negoci. Aquesta exposició inaugurada a Madrid té un ressò mediàtic absolut fet que no succeiria si la noticia vingués de Barcelona . I diners son diners i a fi de comptes La Caixa és una fàbrica de fer diners , obtenir beneficis i generalment tractar a tots ( clients , proveïdors , entitats , oficialitat...) amb un clar to de prepotència, per tant aquest plantejament és el natural per ells , però a mi certament m’encabrona.



Les fundacions Mapfre , Juan March , Telefònica etc... que tenen seu a Madrid fan allà les seves exposicions i a vegades n’arriba alguna a Barcelona. Bancaja va iniciar a València , com és natural , el periple de Sorolla. La Caixa no .La seva espanyolitat que el fa patrocinar la selecció espanyola mentre ens cus a peatges amb el seu poder a autopistes , porta el bo i el millor de les seves exposicions a la capital. Como debe ser !

Catalunya dons, plat de segona taula. Felicitats La Caixa....

PS.-La primera peça de l’exposició és de 1983. Ves a saber si estava entre les que Barceló tenia preparades per expossar a la galeria Tertre aquí a Mataró , juntament amb Broto, Bennassar , Grau , Comabella i Monreal, quan a pocs dies de la inauguració es va despenjar del cartell ja que acbava de fitxar per el seu marxant suïs.

CAN MINGUELL

No fa pas gaire que explicava en un post l’amistosa picabaralla entre l’Alícia Romero i jo al voltant de Can Minguell. Jo dient que hi havia hagut un canvi radical del projecte original i que s’havia esbandit als artistes plàstics i ella , un xic o un molt molesta , dient que d’això res monada.

D'aquesta manera tot es resumia dient que el temps acabaria dictant sentència i de moment ja ha donat la primera.


En Jaume Simon , artista mataroní ben conegut i del que la ciutat disposa d’escultures públiques amb la seva signatura com ho son “La Matarona” , el monument al cooperativisme o les geometries de la Pça Occitània, i que actualment està amb gran activitat amb les seves constants aportacions al seu particular M.A.C.M.A., va decidir demanar un espai d’aquests de lloguer de Can Minguell, per emprar-lo com a taller d’escultura , és a dir l’ús exacte que deia el projecte inicial.

Ja té la resposta i aquesta és negativa dient que la seva petició “no correspon”.
Curiosament a més , la resposta no ve ni de l’IMPEM ni de Cultura , que per lògica haurien de ser els jutges del que i el qui. La resposta ve del Tecnocampus , sens dubte el millor ens per entendre i jutjar la paramètrica plàstica.

Vist el vist crec que és hora de que Alícia Romero expliqui la veritat i citi als artistes plàstics, com ho va fer a l’inici , i intenti explicar el que avui és inexplicable , l’escombrada de la plàstica de l’espai per a creadors de Can Minguell.
De veritat que espero ansiós els aclariments. I suposo que en Jaume Simon també.

dimarts, de febrer 09, 2010


DE LA MATEIXA MÀ

Que tenen a veure els projectes realitzats de la Ciutat Jardí (1924) o de l’edifici de l’Aliança Mataronina (1926) o els projectes no realitzats del mercat de la Pça Pi i Margall (1925) i del mercat de Santa Maria ( 1926).



amb l’Hotel Palace de Madrid ( 1911) , el Ritz de Barcelona ( 1912) o el Casino d’Estoril ( 1920) ?

Dons que tot venen de la mateixa mà que no és altra que la de l’Arquitecte Eduard Ferrés i Puig , nascut a Vilassar de Mar el 1872, i que ara és actualitat de manera indirecta a casa nostra ja que fou el creador de les cases barates del carrer Goya que justament en el passat ple van veure aprovat el text refós del pla especial d’aquestes cases catalogades.

Eduard Ferrés i Puig va ser un enorme arquitecte d’un amplíssim currículum ,tant en l’aspecte artístic , - les obres reproduïdes son prou demostratives i si podríem afegir varies desenes , totes elles de gran importància -, com tècnic, ja que va ser dels introductors del formigó armat i tamé director d’obres de l’Exposició Internacional de Barcelona.

Eduard Ferrés va tenir al llarg de la seva vida una gran relació amb Mataró. Estudis a Valldemia , arquitecte municipal des de 1898 fins a les Santes de 1916 , quan va ser substituït per Lluís Gallifa. Director de l’Escola d’Arts i Oficis on exerceix de professor de modelat i construccions. Cap de bombers. Casa particular al carrer de Llepant. Realitza el projecte de desviament de rieres ( 1912 ) etc...

Malgrat aquest altíssim nivell el nom d’Eduard Ferrés és ben desconegut a casa nostra i no estaria de més recuperar-lo. L’any 1997 , en motiu del 125 aniversari del seu naixement , es realitzà una gran exposició al Museu Monjo de Vilassar de Mar , de la mà del seu net Xavier Ferrés i de Ramon i Andreu Folch.
En aquells moments vaig proposar a Carmina Benito, regidora de Cultura de l’època , que aquella exposició arribés a la nostra ciutat ja que a més de tot l’aspecte arquitectònic , Eduard Ferrés era un gran i innovador fotògraf i eren diverses les fotografies amb Mataró de protagonista , alguna tan curiosa com les de la visita del Rei. Com és obvi no hi va haver res a fer.

No estaria malament que aprofitant l’avinentesa del tema de les Cases Barates del carrer Goya , peces ben revolucionaries per l’època , algú intentés recuperar la seva figura amb aquella magnífica exposició o una de parella.

Ara que tant es parla de Patrimoni , en seria una excel·lent lliçó.

dilluns, de febrer 08, 2010

EMOCIONAT RECORD
El passat divendres i a la sala del Casal Aliança , seu expositiva de l’Associació Sant Lluc per l’Art , els que varen ser alumnes de Pepe Novellas en el seu estudi taller del carrer Campllonch varen voler retre-li homenatge de record en aquest temps d’impasse que va des de el que hauria estat el seu seixantè aniversari i el que serà primer aniversari de la seva mort.


Un record , compartit per tots els assistents a la inauguració, que comporta dues vessants , per un costat l’afectiu , de proximitat , d’afecte i de respecte , al qui va ser mestre i mentor i l’altra el pròpiament artístic. Un record que els seus amics / deixebles , que mantenen encara una certa unitat ja que segueixen treballant en un estudi conjunt, realitzen amb una mostra col·lectiva de mides uniformes , en la que cada artista presenta una obra que correspon a la seca veritat artística.

Sortosament els artistes han estat savis , tal i com correspon a qui ha tingut un mestre com Pepe , i no han volgut caure en el parany ,- que hauria estat el més fàcil- , d’una exposició de caire necrofílic. Han fet el que calia i s’han despenjat en un conjunt bigarrat de conceptes , estils, tendències i emocions que respon a la identitat personal de cada membre del grup. Un conjunt expositiu del que no s’ha d’esmentar a ningú , ja que ni aquest és el concepte de la mostra , ni tampoc el desig dels participants.

Però si potser que caldria repetir el toc d’atenció que Manuel Patricio, presentador de l’acte , realitzà en la seva atinada ,justa i emotiva presentació. Com ell afirmà tan sols començar , Pepe Novellas tan sols de fer una ullada a la col·lectiva a bon segur hauria exclamat: “ Nois , cal treballar més”.

Certament els artistes que comencen precisen com pocs de la mà que dirigeixi les seves passes. Tot el grup ara present a la col·lectiva , havia avançant a pas ràpid i de manera sorprenent en la seva evolució plàstica i ara lògicament existeix en bona part d’ells una lògica sensació de desconcert , en un no saber si el camí escollit és el correcte o si al contrari les coses no van bé del tot.

És una situació lògica i que amb el pas del temps els enfortirà personalment , però també és una situació que cal superar , i el més ràpidament possible. Serrat diu que “ nuca es triste la verdad , lo que no tiene es remedio”. És en l’autocrítica , personal i conjunta , en el suport de tots amb tots , i principalment amb les ganes més absolutes de tirar endavant, com s’aconseguirà superar aquest mal tràngol que ha estroncat la senda positiva.

Però com que hi ha molt bona sement . el fruit sortirà segur. Però això sí, cal mirar endavant, sempre endavant. Amb l’enyor i el record, però endavant, sempre endavant.

NOTÍCIES PARAL·LELES


Mentre segueix en els llimbs de la indecisió la mostra antològica de l’artista que hauria de servir d’homenatge ciutadà a Pepe Novellas, i de la que com he repetit per activa i per passiva , la família no en té cap mena de notícia oficial malgrat saber que l’alcaldia en fa esment en cada acte artístic en que dirigeix la paraula al públic, sí que podem assegurar que al voltant de Sant Jordi és celebrarà una exposició de Novellas en la sala d’exposicions del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres.

Encara que evidentment és ben d’hora per concretar el material que serà exposat , tot indica que es tractarà de les peces de l’exposició pòstuma celebrada al Col·legi d’Aparelladors i que per les especials condicions horàries , va impedir a molts amics i afeccionats visitar-la. L’acompanyaran altres obres , entre les que a bon segur hi haurà algunes de inèdites.
Una exposició de la que caldrà parlar i concretar , i de la que se m’ha encarregat el text que acompanyarà al catàleg , fet que és com poques vegades s’ha convertit per a mi en un honor i en una absoluta emoció.

També aquests dies s’ha aclarit definitivament l’assumpte del mural dedicat a Machado que havia de realitzar Novellas i que per les tristes circumstàncies no va poder ser possible.
Estem en condicions de dir que el nou projecte contempla el mural que segueix el mateix ideari projectat per Novellas però que serà desenvolupat per Ricard Jordà en la seva personal línia creativa. El mural no anirà a l’interior de l’escola i sí en la façana exterior alhora que la figura escultòrica de Machado serà retornada al giratori superior , i en els jardins del mateix es plantarà un om , signe machadià per excel·lència.

Igualment vull dir que per el que he vist, el projecte de Jordà és esplèndid i tot indica que dintre d’uns mesos , tots estarem ben joiosos d’una nova peça artística pública en la nostra ciutat, que amb la firma de Ricard Jordà ens portarà en el record al seu gran amic Pepe Novellas.

diumenge, de febrer 07, 2010

LA SÍNTESI DEL PAISATGE


Concha Ibáñez , la veterana artista de Canet que exposa aquests dies a l’Espai capgròs forma part d’aquest massa nombrós grup d’artistes que d’haver nascut en altra indret, a bon segur gaudirien de reconeixement públic i les seves obres es podrien veure en els Museus.

Lamentablement però , a Catalunya ens hem mogut en un cercle viciós al voltant d’uns veritables genis ( Miró, Picasso, Tàpies , Dalí, Ràfols...) que de manera continuada han ocupat tot l’espai , deixant entrar tan sols a la seva vera a un altra reduït nombre de grans artistes ( Hernández Pijoan , Guinovart ...) deixant fora dels honors a un bon gruix de creadors que cadascun en el seu estil i amb la seva personalitat, han gestat una trajectòria potent en la seva creació.

Un d’aquest autors podria ser ben bé Concha Ibáñez que retorna a la seva estimada Mataró , on havia aconseguit grans èxits a la galeria Tertre. Ho fa mantenint el seu concepte permanent , aquell que li permet copsar el paisatge per despullar-lo de tota anècdota i deixar-lo nu en la seva essència, en aquest concepte ben personal de síntesi artística i creativa.

Diu l’artista que veu el paisatge d’una manera harmònica i poètica , suau i sense sobresalts , i és aquesta una afinada definició. Deturi la seva mirada on sigui, Concha Ibañez aconsegueix en primer lloc absorbir la llum i el color de l’espai representat , que en certa manera seria dir , absorbir l’ànima. Després sols li cal amanir aquest esperit amb el detall puntual dels indrets escollits per aconseguir uns resultants esplendorosos a l’entorn d’una poètica personal enormement seductora que crida de manera ineludible a l’espectador per submergir-se en la mateixa.


En aquesta ocasió Concha Ibáñez ha triat un entorn ben proper com és el Vallés. De la mà de poemes de Marta Pessarrodona ha anat desgranant indrets i espais , amb els que conjuga perfectament en un mesurat equilibri la força dels mateixos i la sensibilitat en la seva expressió. Conforma així una exposició absolutament personal en la que s’accentua aquest el seu sentiment de síntesi creativa que no abandona ni en la força de les peces de mida més gran ni en la sensibilitat extrema d’altres treballs com ho puguin ser les seves ceres , en les que l’autora ens mostra encara més el seu mestratge.

Una exposició aquesta de Concha Ibáñez que no hauria de passar desapercebuda , en especial per aquells amants de la pintura paisatgística. La seva és la millor demostració de que moltes vegades en la síntesi està la millor manera d’expressar l’ànima del que volem dir o representar.
Felicitats.

Concha Ibañéz.
“El Vallés”. Espai capgròs
Fins el 25 de febrer de 2010

dijous, de febrer 04, 2010

ARTICLES

El bon amic Francesc Masriera , regidor de CiU i responsable d’aquest partit en l’àrea de cultura és un habitual lector d’aquest blog , fet que m’honora i em congratula. Sovint , quan ens trobem en qualsevol acte artístic dels que ell és habitual assistent , donant un excel·lent exemple que be farien en seguir la gent de cultura dels partits començant per el regidor ( etern absent) i continuant pels membres del meu partit que si fa no fa.

Dons bé , quan ens trobem, forces han estat les vegades en que m’ha fet un comentari al respecte d’algun post . Així ho va fer l’altra dia al respecte de l’article de Vicente Verdú ( “ Pintar sin pintura”) que reproduïa en el meu blog , per dir-me que curiosament dos dies després ( el diumenge 31) en el dia Avui n’hi havia un altra que incidia en el mateix tema. És de Jordi Font i paga del tot la pena , per el que el reprodueixo amb tot gust , ja que completa amb una visió més propera aquesta absurda discriminació que pateix lactualment la plàstica



Art: El símptoma Moix


No fa gaire, un ministre del govern britànic encapçalava la comitiva inaugural d'una exposició d'art contemporani a Londres. Després d'una saberuda visita a l'obra exposada, se n'anava de dret cap a la taula del final del recorregut, que tenia un llibre obert al damunt, i hi estampava solemnement la seva dedicatòria. De seguida, però, s'adonava de la cara d'horror que posaven els experts, mentre el comissari de la mostra, lívid, li deia amb un fil de veu: "Era una instal·lació...". Serveixi l'anècdota, absolutament certa, per il·lustrar el desconcert existent avui en el món de l'art.

Les instal:lacions sobretot les que operen amb les noves tecnologies, semblen haver guanyat la partida a la pintura, encara que només sigui en el codi de quatre gestors artístics. Alguns museus d'art contemporani refusen la seva faceta d'aparador d'obra pictòrica, bastant indissociable, d'altra banda, del concepte museu d'art. Volen ser banc d'informació de tot allò que es fa en el terreny creatiu, plataforma de relacions entre realitats diverses, expositor de l'art "mentre es fa"..., gairebé sempre al marge de la pintura. L'altre dia, Benjamin Weil, un reconegut prescriptor artístic, es confessava disposat -en la seva comesa, recentment estrenada, al nou centre d'art de Gijón- a "prescindir de la pintura i l'escultura", sense embuts. Joan Manuel Bonet assenyalava el mateix fenomen en la brillant reordenació que Manuel Borja-Villel ha produït en el Reina Sofia de Madrid: "...molts conceptuals, fins i tot de cinquena fila, mentre la pintura última es redueix a uns quants noms, com si fos un gènere en procés d'extinció".

Són manifestacions recents d'una lògica que ja fa temps que dura i que explica per què, a Catalunya, no disposem avui d'un lloc on poder reprendre la lectura sobre les evolucions de l'art a partir del punt on l'hem deixada en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Des de la seva creació, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) va plantejar-se d'una altra manera: com una mena de "borsa de les arts visuals", amb club de rics inclòs, on havien de bellugar i interactuar agents diversos, cosa que redundaria en una forta dinamització de la creació. El fet és que Josep Guinovart, Albert Ràfols-Casamada, Joan Hernández Pijuan, per citar només alguns dels grans noms que ens han deixat, no existeixen en el relat públic dels nostres museus. No van voler o no van poder organitzar la seva Fundació Tàpies i, pel que sembla, era l'única opció que els restava.

El buit sobre aquesta generació històrica esdevé una llosa sobre les noves generacions d'artistes que gosen expressar-se, entre nosaltres, a través del vell gènere de la pintura. Hi ha una funció essencial que un museu contemporani de les arts ha de fer, per definició, i que aquí ningú no fa: establir un relat de les arts visuals al nostre país, des de les avantguardes fins avui mateix, amb especial atenció als joves valors, tot impulsant la corresponent política de compres i tot construint la mostra que materialitzi el relat i el faci entenedor al ciutadà.

Valgui un cas, com a símptoma del problema que tenim. Es tracta de Santi Moix, instal·lat a Nova York des de fa anys, on és reconegut com a jove valor de la pintura: mimat per les prestigioses Paul Kasmin Galery i Pace Galery, lloat per la crítica del New York Times, receptor recent del Premi Guguenheim... Doncs, bé, Santi Moix és inexistent en el nostre estat de coses (amb l'honrosa excepció del Museu de Ceràmica de Barcelona): cap antològica encara, cap obra al fons del Macba, cap obra a l'espai urbà... Em deia l'altre dia: "A Nova York, l'art assaja amb tots els gèneres, també amb els tecnològics, però a ningú no se li ha acudit que la irrupció d'aquests darrers pogués comportar la fi de la pintura, amb la condemna a l'ostracisme dels qui la practiquen". M'ho deia tot recordant els seus companys del projecte Tres al port que resten a Catalunya: Xano Armenter i Francesc Arumí. I afegia: "A Nova York, perquè un artista sigui considerat, cal que es donin només dues condicions: que tingui alguna cosa a dir i que la digui amb prou força, sigui quin sigui el gènere en què s'expressi". Aquí, no encara.


PS1.- El remarcat de les darreres frases és meu. Ho he fet per veure si algun responsable de Cultura de la ciutat , aquests que volen ser tan “moderns”, imiten a Nova York i donen fi al genocidi plàstic que estan duent a terme.

PS 2.- L’obra que il·lustra el post és una estampa , obra de Santi Moix que pertany a la meva col·lecció particular. Al darrera , escrit a mà diu: moltes gràcies, i signen S.Moix i Evelyn ( la seva esposa).
És una peça molt personal ja que està realitzada per servir de torna-regal del seu casament , celebrat ja fa anys de manera ben artística , tot navegant pel riu Hudson a Nova York,
És un obsequi personal seu a la meva mare , amiga de la seva des de temps del batxillerat. Amistat que fregant ambdues els noranta , i amb les dificultats pertinents , encara mantenen.


EL BO , EL LLEIG I EL DOLENT.

El bo és Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura de la Generalitat que ha decidit augmentar en un 9.2% les ajudes que el departament dona als ajuntaments per subvencionar les seves programacions culturals estables per a tal de pal·liar les retallades municipals degut a la crisi.
Ara sols falta que aquests diners s’utilitzin a fi de bé.

El lleig és el cas de Brullet Pineda Arquitectes S.L., que segons la Sindicatura de comptes i en relació a l’hospital del Baix Llobregat , recentment inaugurat , s'indica que el projecte del mateix se'ls hi atorgà de manera directa i saltant-se el procediment administratiu per un valor de 665.000 euros. El projecte havia d’haver estat lliurat en el febrer de 2005 , fet que no es realitzà, i dos anys més tard , de nou s’atorga a aquests arquitectes una altra contracte per la redacció del projecte per una vàlua de 1.297.397 euros. Aquest nou projecte també es va retardar vuit mesos , sense rebre cap penalització tal i com pertoca per contracte.
Justament aquests arquitectes , per altra part ben reconeguts per l’alta qualitat dels seus projectes , son els encarregats de dur a terme el projecte de la Llar Cabanelles. Caldrà anar en compte doncs , no fos cas que en trobéssim en un nou enrenou urbanístic després del lamentable affaire de Can Fàbregas.



El dolent és Ernest Benach. Tan sols a poques hores de la seva xerrada a l’entorn dels valors i la política i de remarcar el sentit de responsabilitat com un dels primordials per un polític , sense cap mena de raó aparent es va escaquejar d’assistir a l’enterrament del soldat mort a Afganistán.
Deixant de costat tots els sentiments i pensament que puguem tenir al voltant de la guerra i molt especialment del paper en aquesta guerra i per qualsevol altra cosa que ens passi pel cap, no acudir als actes per la mort d’un soldat català , hagués nascut a on hagués nascut , és del tot inacceptable.
Fets com aquest són els que provoquen el sentiment de “desafecció” , aquesta paraula que a Benach tant poc agrada i que res fa per que desagraeixi del llenguatge.

dimecres, de febrer 03, 2010

MÚRCIA I LA “TORRES GARCÍA”



Els lectors de “El País” i a bon segur els d’altres diaris s’han trobat aquest matí amb la foto que encapçala el post i que correspon a una proposta realitzada per la biennal d’art contemporani de Múrcia (PAC) que ha col·locat en un bus urbà i durant un mes , el muntatge realitzat amb el cos nu d’una model i el retrat de Mariana d’Àustria , esposa de Felip IV , pintat per Velázquez. Una proposta que aviat anirà acompanyada per altres dues amb el Compte Duc d’Olivares damunt d’una llauna de cervesa i la d’una parella de guàrdies civils retirant un quadre de Goya.

És evident que el propòsit dels organitzadors de la biennal de “ que la gent s’enfronti a una obra d’art d’una manera inesperada” està aconseguit i a més amb l’afegitó de la ja prevista polèmica.
El curiós del cas és que qui ha protestat de manera radical, queixant-se del , al seu entendre , to sexista, inapropiat i fora de tot context , demanant el cessament immediat del Conseller de Cultura de la Comunitat ha estat la gent d’IU , mentre que els que defensen l’acció son la gent del PP que és qui governa.

Tot l’explicat no seria res més que una altra anècdota de les que ja ens té acostumats l’art contemporani si no fos pel fet de que l’autora de l’obra és Carmen Molina Cantabella , un nom que a bon segur no els hi sonarà gaire però que justament és l’autora que va aconseguir el 2n. Guardó de la darrera Biennal Torres García amb la peça que acompanyem.


És per això que explicitem el fet , i no tan sols pel detall que si més no és curiós, ans especialment per que amb fets com aquest es demostren tres circumstàncies que es van posar molt en dubte en la darrera edició de la Biennal.

En primer lloc el bon nivell d’artistes participants i el ressò de la mateixa en tot l’estat , amb participacions com la de l’autora protagonista.
En segon lloc, la qualitat del jurat que sap ensumar perfectament entre el nombrós gruix de participants, el nom d' aquells creadors que mereixen ser destacats.
I finalment la revalorització de l’obra guanyadora , que no em cansaré de repetir és excel·lent , capaç de superar a creadors de veritable nivell.

PS.- A vegades copiar és sa. I si els busos de Mataró fessin publicitat d’obres d’artistes locals?. Una manera atrevida , agosarada i intel·ligent de mostrar aquell art que avui per avui no és possible veure en les sales d’exposicions públiques.

dimarts, de febrer 02, 2010

VALORS

Aquest vespre he assistit a la xerrada organitzada per la revista “Valors”, magnífica i encomiable tasca la seva , al voltant de la Política i els valors , essent els ponents Ernest Benach , President del parlament de Catalunya , el periodista Francesc-Marc Àlvaro i Antoni Gutiérrez-Rubí , consultor polític ( per aquest ordre en les imatges).


L’acte ha estat esplèndid i caldrà parlar del que han dit amb més calma que no pas la premura que a hores d’ara m’exigeixen la gana i el cansament .

Un acte que caldrà repassar aprofitant el fet de que la gent de Valors acostuma a penjar els seus vídeos a la xarxa , però que ja de bones a primeres un està per dir que ha estat una conferència que hauria de ser visionada per tots els alumnes de batxillerat , aquests a qui la política importa un rave , i per l’altra cantó hauria d’estar d’obligada “lectura” de tots aquells que exerceixen en la política local, ja sigui des de el poder , l’oposició, i molt especialment entre aquells que pul·lulen amb el ganivet entre dents a la conquesta d’una cadira o un lloc a les properes llistes.
A més dues reflexions del “continent”. Esparverant la mitjana d’edat de la sala que depassava en molt la cinquantena ( un altre punt per fer-s’ho mirar) i trista l’escassa presència de la gent dels aparells dels partits. A bon segur intuïen que els hi tocarien el crostó.
Esperant reflexions més intenses , quedi per avui els dos punts que cal exigir a tot polític , Francesc-Marc Àlvaro dixit , que son : eficàcia i responsabilitat.

Si les fem servir com a ras , el cert és que ben pocs dels que practiquen la política a casa nostra , passarien la línia de tall.

MES VALORS
Encara que sembli mentida , en Joan Salicrú de tant en tant em demana un comentari per a la revista. Així ho ha fet aquest mes al voltant de l’autenticitat , l’autèntic , en el meu cas aplicat a la creació artística.
Aquesta ha estat la meva aportació , que serà publicada en el proper número.

L’AUTENTICITAT COM A SENYAL D’IDENTITAT ARTÍSTICA

Fa un parell d’anys que estudiosos de l’obra de Goya varen entrar en dubte sobre l’autoria de l’artista en la pintura anomenada “ El colós” , que finalment va ser atribuïda al seu col·laborador Asensio Julià.
Fins aquell moment l’obra havia estat exposada al museu del Prado , al costat d’altres obres de l’artista aragonès i havia estat unànimement lloada. El fet del descobriment de qui en realitat havia estat el seu autor , la va retirar de l’exposició pública i va fer capdisminuir les lloances. És lògic això?. Les obres es valoren per el seu nivell qualitatiu , o per el nivell de qui les signa?.

Lamentablement el nivell de qui signa una obra és moneda de canvi cabdal en l’aspecte comercial de l’art . És per això que l’autentificació de les autories és tan important, i moltes vegades és l’única que es valora. En l’art, les falsificacions presenten una cara diferent a la d’altres bens de consum. L’engany en l’art no és consentit ja que mentre en altres objectes falsificats, existeix un desig d’engany a voltes més gran per part del qui compra que no pas per part de qui ven, que quasi no enganya amb el seu preu, en l’art, rarament el comprador “accepta” ser “enganyat” ja que aquella “firma” moltes vegades li serà més motiu d’orgull en el valor monetari que plaer en l’estètic.

Però no totes les obres autentificades en la seva autoria , corresponen en un sentit més real, a obres autèntiques. La veritable autenticitat de l’obra haurà de respondre més del sentiment personal del creador que no pas d’un fer mimètic , repetitiu o de simple divertiment.

L’art és la real comunicació de l’artista en el que pertoca a les seves sensacions i emocions. A més , és una comunicació establerta sota uns codis personals, que configuren allò que diem ”idioma artístic” de l’autor. És aquí , en aquesta conjunció perfecta i equilibrada d’elements personals (contingut) expressats de manera tècnicament acurada i en l’idioma plàstic personal (continent) , on rau la veritable autenticitat d’una obra d’art.

Una conjunció difícil en la teoria , però que en la pràctica redueix la seva dificultat per que , no ho dubtin , les obres d’art realment “ autèntiques” emeten la vibració d’una emoció que arriba fàcilment a l’espectador , ja que correspon justament al senyal més preuat de la seva identitat.

I si tenen dubtes , tan sols cal enfrontar-se cara a cara a les obres. Sortosament per els nostres verals hi ha abundància de grans i “autèntics” artistes, que donen a les seves obres l’empremta de l’autenticitat més absoluta.

dilluns, de febrer 01, 2010

FENT DIANA

Diuen que una imatge val per mil paraules. Si a més la imatge ve acompanyada de l’humor més intel·ligent , potser hauríem de convenir que potser en aquest cas val potser per un milió de paraules.

L’acudit de Kap, publicat avui a La Vanguardia és d’aquells per guardar .