ANY MARAGALL

Avui s’ha donat el tret de sortida de l’any Maragall que se celebra en motiu del 150 aniversari del seu naixement (10 d’Octubre de 1860).
Per això vull començar aquest post amb uns versos del poemari que il•lustra el mateix i que forma part de la meva biblioteca personal. Corresponen a “Vistes al Mar” ja que consta escrita la Nit del Divendres Sant a Caldetes (1901 )

“Una a una, com verges a la dança,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obra la vela com una ala al sol,
I per camins que no més elles veuen
s’allunyen mar endintre....

Oh el cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! D’aprop el mar te canta ,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa. “

PER APROFITAR

Ahir a La Vanguardia , l’Antoni Puigverd escrivia un magistral article de títol “El refugio del MNAC” que us aconsello recupereu a l’hemeroteca del rotatiu.

Aprofitant la reflexió al voltant de moments com els actuals en els que la sensació de desastre s’imposa, Puigverd aposta per callar i no engreixar l’aldarull amb el que emboliquem la nostra incapacitat de trobar sentit al que està passant.
Diu: “Callar: buscar un refugio. Si el mundo no fuera oscuro el arte no existiria. Entre las muchas funciones del arte, está la de ofrecer compañia en la oscuridad”. Un estat de refugi que ell troba en l’exposició commemorativa del 75 aniversari del MNAC, de títol “Convidats d’honor” en el que s’exposen 75 obres mestres de l’art català que no pertanyen als fons del Museu , en un repàs que comença en les esglésies medievals i acaba en les avantguardes del primer terç del segle XX.

Una exposició lloada per tots i que a més és de caire gratuït i cloenda en acabar la Setmana Santa. Una exposició que per diferents raons no he pogut encara visitar , circumstància que espero solventar el proper cap de setmana i així aprofitar per visitar dos altres importants reconeixements culturals com és l’exposició de Fortuny Madrazo ( fill del genial pintor) que s’inaugurà ahir a La Pedrera i acostar-se a la Fundació Tàpies que de demà i fins dissabte ofereix jornades de portes obertes en la seva important remodelació , que ens permetrà fer ullada a la col•lecció particular del genial autor ( obra pròpia i d’altres artistes , cultures i civilitzacions ) i acostar-nos al mític mitjó, que de la mà de Pere Casanovas i en el seu taller del pla d’en Boet , ha agafat vida i protagonisme.

Tres grans exposicions i a més les tres de caire gratuït, és a dir , que no hi ha excuses. O sigui, que ja ho sabeu. Ens trobarem a les cues.

I A MATARÓ?

Si , com diu Puigverd, entre les moltes funcions de l’art està el d’oferir companyia en aquests moments d’obscuritat i desconcert , a Mataró ho tenim cru.
El Museu tancat , a ca l’Arenas molta guerra i poca pau , a Can Palauet el sabor del descafeïnat... Potser per això l’aposta oficialista del retrobament personal, em sembla que passa pel Centre de Formació de les Tres Roques , la gran aposta formativa del nostre govern de la que caldrà parlar seriosament , una vegada ja està engegada la programació del tercer trimestre.

Com dic , crec que n’hauré de parlar amb profunditat en un proper post , però de moment amb quedo amb els cursos “ formatius” ( ben subvencionats per la regiduria d’Educació ) de tast i coneixement dels vins; geografia del vi: tast de vins d’arreu del món o tast i coneixement de les cerveses. Cursos tots ells englobats en l’apartat de “ Humanitats i Ciències Socials”. (?)

Però si ni així aconseguim abandonar l’obscuritat i el desconcert , el nostre Govern ens ofereix en l’apartat de “Salut i creixement personal” un atractiu curs del que us ofereixo l’obligada informació.

Curs de massatge per a parelles. Curs adreçat a persones
de totes les edats interessades a adquirir coneixements
bàsics de massatge per aplicar-los en l’àmbit de la parella.
A través del tacte conscient i l’aprenentatge de tècniques
senzilles la parella podrà incorporar a la seva vida un espai
de comunicació i afecte molt enriquidor. En cada sessió
es treballarà una zona del cos i les parelles es tornaran
per fer-se massatge l’un a l’altre, aplicant les tècniques del
massatge correctiu profund.

Dijous de 19 a 21 h (10 sessions. Inici 15 abril)
Professora: Catherine Hansen (Associació La Nave Va)
Preu: 40 €
Observacions: No és imprescindible apuntar-s’hi en parella. S’ha de
venir amb roba còmoda i una tovallola.

O sigui que ja ho saben. No arribem al nivell d’Extremadura , però estem en camí. Això sí que és formació permanent i el demés són punyetes. Certament d’aquesta manera potser sí que trobarem “ companyia en aquests temps d’obscuritat i desconcert”

ANIVERSARIS

Ahir diumenge s’acomplí el primer aniversari de la mort de Pepe Novellas. No em vàrem fer esment especial ja que s’hauria tractat de repetir fil per randa les reflexions del dia 27 de gener, en que hauria complert 60 anys. Sigui com sigui, segueix en el record i en l’enyor.

Avui , dia 22 de febrer , s’acompleixen 25 anys de la mort del gran poeta que fou Salvador Espriu. Lamentablement la cita ha quedat molt amagada a nivells oficials. Poc ressò , cap reflexió en els diaris , nul·la transcendència.

Potser vint-i-cinc anys és xifra poc atractiva , però crec sincerament que hauria estat molt bé un fort recordatori per tornar a primer pla la poètica d’un autor tan cabdal per l’essència del nostre país , i que mica en mica sembla haver desaparegut de la llum pública , potser pel poc acomodatici de la seva lectura , i més en uns moments com els actuals en que existeixen massa pèrdues d’essències i identitat.

Per això el petit homenatge manllevant la imatge a dos artistes de casa que tant el van comprendre i tan bé el varen saber traduir a la imatge plàstica , com son Manuel Cusachs , amb el magnífic retrat que copsa de manera magnífica la força interior que atresorava , i amb una peça de la sèrie “El caminant i el mur” , i per l’altra costat un gravat de Raúl Capitani , amb “La pell de brau” d’aquell magnífic llibre d’autor que edita l’Aixernador . allà la primavera del 1984 , un any abans de la mort del poeta.

Direm la veritat , sense repòs,
per l’honor de servir, sota els peus de tots.

Detestem els grans ventres , els grans mots,
la indecent parenceria de l’or
les cartes mal donades de la sort
el fum espès d’encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.

Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d’aquest torb,
Ve per la nit remor de moltes fonts:
Anem tancant les portes a la por.

“La pell de brau” ( XXV )

PS.- Si un país és capaç de canviar un poeta de capçalera com Salvador Espriu, per altra com Miquel Martí i Pol, queda ben clar que el país va malament i està en clara decadència.

TARDOR



L’artista
-és ja tardor-
torna amb gest resignat
a la màgica ensulsiada
d’un somniador perdut ,
en el temps aturat de la vellesa,
als turons de Toscana:
l’art és forma
amb intenció dolguda.
Que la vida nodreix
amb llampecs absoluts.
Un art de valors tàctils,
palpables i evidents,
premonició, potser,
d’ideals impossibles.
Mitjançant el color,
rectificant el pla,
construint la mirada
amb geometries sàvies:
L’enganyós mirall
Al tall de la utopia.

L’experiència de l’art
-rumia el vell
alquimista de feltre-
grata els murs del passat:
indici despullat
del retorn ancestral
al no-res dels orígens.
Un sol mot insinua
la paraula negada
la clau d’una obsessió
colpidorament humana:
A la fi la Bellesa.
El que resta és malson.

( Fragment del poema “Esclat de Tardor” de J.F. Yvars .
Dedicat a Andreu Alfaro)



Lectura dedicada en aquest cas a n’en Perem. , en el desig de que la bellesa l’alliberi ben aviat d’aquest mal son.
Amb la més forta de les abraçades.

ÁNGEL GONZÁLEZ

S’ha mort el gran poeta Ángel González. La lectura dels seus poemes em va acompanyar en uns moments ben claus de la meva vida. Avui com a recordatori en voli aquest

NADA ES LO MISMO

La lágrima fue dicha

Olvidemos
el llanto
y empecemos de nuevo
con paciencia,
observando a las cosas
hasta hallar la menuda diferencia
que las separa
de su entidad de ayer
y que define
el transcurso del tiempo y su eficacia.

¿A que llorar per el caído
fruto,
por el fracaso
de ese deseo hondo,
compacto como un grano de simiente?

No es bueno repetir lo que está dicho.
después de haber hablado,
de haber vertido lágrimas,
silencio y sonreid:

Nada es lo mismo.
Habrá palabras nuevas para la nueva historia
y es preciso encontrarlas antes de que sea tarde.



CAN XALANT

En el Ple d’aquest passat dijous , davant d’una interpel·lació efectuada per CiU es va fer públic el cas de Can Xalant del que en portem parlant alguns dies en aquest blog.

Administrativament s’ha efectuat una pròrroga de sis mesos en la concessió, amb una dotació econòmica de 50.000 euros, a l’espera del que faci la Generalitat ( l’any passat va aportar 200.000 euros) ,ja que en aquests moments està per decidir quina quantitat aporta , i el que és més important, en quin departament s’han d’ubicar temes com el de Can Xalant.

Davant d’aquesta realitat i de les consideracions personals que en va fer el Sr.Penedès , - es va notar molt la mà que les va escriure -, crec que hi ha molt per puntualitzar.
Per començar cal dir que la gent de Can Xalant fan coses i les fan molt bé. Podríem considerar si aquestes coses son les que calen , però ells van guanyar un concurs amb uns tipificacions especials ( el reglament era tan peculiar que sos li mancava indicar el nom obligat del guanyador) i les han desenvolupades a la perfecció i en atenció als seus interessos personals i col·lectius. És a dir res a dir en la legalitat , encara que en l’ètica....?

El tema agafa acidesa quan es parla de la relació amb Mataró, tema complex i de difícil solució. És així ja que en teoria Can Xalant és un element neutre que es troba a la nostra ciutat ja que en ella hi va trobar l’espai idoni. Dit d’altra manera , si les condicions haguessin estat d’altres , aquest centre de creació podria estar a Amposta , Tremp o Planoles.

Però queda clar que quan una ciutat atorga a un projecte tal quantitat de diners que compromet bona part a tota la resta de l’activitat cultural, calen unes compensacions de reciprocitat que no s’han donat i han causat un evident malestar , accentuat per una endogàmia que fa allò de que sols entre ells fan bullir l’olla.

Que el projecte de Can Xalant , i el dels centres de creació no és tan vàlid com es pintava, queda ben palès amb aquest dubte de la Generalitat que no sap exactament com i cap a on tirar. Igualment les xifres que es mouen son tan desmesurades que en cal una nova valoració econòmica i en l’exigència de reciprocitats.

Però si això és el futur , en el que pertoca al passat les dades donades per el Sr. Regidor son més que discutibles. Òbviament no soc comptable de Can Xalant i no tinc les dades exactes però en conjunt cal parlar de que el nombre d’artistes locals i comarcals ha estat percentualment alt per el fet del quasi nul interès d’artistes d’altres contrades ( entre elles la propera Barcelona) en efectuar treballs i estades en el centre, el que alguna cosa deu indicar.
A més , la presència de creadors forans , - molts d’ells fruit d’intercanvis -, no ha tingut cap incidència en el teixit artístic i cultural de la ciutat , havent un desconeixement absolut del que , com i quan va ser la seva presència i quins van ser els seus resultats.

Penedès igualment enganya als ciutadans amb consideracions incorrectes. Can Xalant no ha col·laborat amb la Mostra d’Art Jove, se l’ha apropiat. Ho ha fet dominant el jurat , convocant tan sols a artistes de la seva corda i deixant de costat a hom que no respiri com ell. Exemple del que dic és que creadors com Alberto Romero , seleccionat any rera any per participar amb cursos amb el més granat dels artistes estatals , com és el cas d’Antonio López , mai és convidat i ni tan sols en rep cap mena d’informació. Romero compleix totes les exigències: és jove , mataroní de Rocafonda , i porta el nom de la ciutat per arreu en les seves importants exposicions. A més la contemporaneïtat del seu art és en molt superior a de Torner o Ibanyez , per anomenar alguns dels més recents guanyadors.

Can Xalant no col·labora amb Ca l’Arenas , s’ha apropiat de la seva programació i la seva gent ocupa més d’un 80% de les exposicions que s’efectuen al casalot, descomptant , com no, les que corresponen als germans Arenas. Enguany , l’exposició temporal mare , que per el pla d’usos es responsabilitat del Museu , també ha estat dirigida per gent de Can Xalant , amb els lamentables resultats que tots coneixem.

Curiosament però, ni la direcció ni els artistes de Can Xalant acudeixen a cap altra manifestació artística de la ciutat quan no en son protagonistes .

Però això son fets que poden ser discutits i que s’hi estarà o no d’acord segons ens bufin o no els aires de la contemporeneitat. El perillós es l’obscurantisme polític que es du a terme amb aquest privilegiat col·lectiu.
El tema va sortir a ple degut a una pregunta de l’oposició, sorgida segons m’han comunicat, justament en llegir el fet en aquest blog. Si no hagués hagut aquesta pregunta els ciutadans de Mataró en general i la gent de la cultura en particular, res hauríem sabut d’aquest tema.

Tenint en compte que la renovació s’havia d’efectuar com a màxim el 30 d’Octubre , vol dir que fa més de dos mesos que tot s’havia manegat i que el Govern en mantenia silenci i ni tan sols havia comunicat res a l’oposició.
O no serà que ningú va tenir en compte la renovació i en sortir a la llum el tema , tots a corre-cuita a sorgir el pedaç, i tot fent la viu-viu , a veiam si ningú es dona per assabentat.
Tot d’un trist i lamentable que fa plorar.

2007

Em diuen que demà es presenta oficialment l’exposició “Torres-García , darrere la màscara constructiva” , que s’inaugurarà el proper dissabte.

És una exposició que ningú s’ha de perdre i molt menys l’acte inaugural ja que la presentació correrà a càrrec del comissari de la mateixa , en Marc Domènech, el que promet una excel·lent mirada prèvia a la mostra.

Dos coses a tenir en compte. En primer lloc que l’acte serà dissabte i no divendres com és habitual en les exposicions del Museu i Can Palauet. I l’altra que serà aquest dissabte 19 de gener de 2008 , i no de 2007 com indica la tarja d’invitació.

En aquest cas be podem dir que a l’Ajuntament de Mataró els ha traït el conscient , ja que certament no saben ni en l’any que viuen.