dimecres, de desembre 29, 2010

CAP ON ANEM


Publicat avui dimecres a la portada de “El Mundo”



Publicada ahir dimarts a la secció de necrològiques de “La Vanguardia”

No cal cap més paraula


GRAVADORS I GRAVEURS. CUM LAUDE


Quan algú que sols em coneix dintre del meu entorn “professional” i res en sap de la meva afecció “artística” i ho descobreix , una de les qüestions més tòpiques que acostuma a preguntar és demanar que és més fàcil fer una “bona” crítica o una “dolenta” , i empro aquests mots ja que son els habituals , entenen com a “bona” aquella crítica que té una valoració positiva i negativa a l’inversa. La resposta és fàcil i ràpida: la negativa.

La raó és ben senzilla. Els qualificatius negatius son molts més durs que no pas els positius. Per tant amb un parell o un de sols ja n’hi ha prou per que quedi ben clar el valor del judici. En canvi en la vesant positiva , sempre cal afegir matisos , en un concepte més ample i variat del desig d’expressar el de bó que té tal obra o exposició. Però sempre hi ha excepcions i una d’elles és la que ara ens ocupa.

A l’espai f , i fins el 16 de gener s’exposa la mostra “Gravadors” i “Graveurs” mostra col•lectiva que aplega als alumnes del Taller de Gravat de Mataró i dels artistes de “Le centre de Gravure de Céret” i és la mostra de tornada a l’experiència expositiva que es celebrà a la ciutat de la Catalunya Nord fa ben poc.



És aquesta una exposició que respon exactament al nivell a que ens han acostumat la Pilar Lloret i en Jordi Rosés, és a dir en els límits de l’excel•lència. Abandonant per una vegada la seva vesant més didàctica i trencant els marges tècnics en els que s’han mogut en les darrers mostres , els alumnes del Taller de Gravat, i els seus companys de l’altra costat dels Pirineus, desfermen tot el seu ben fer oferint-nos una mostra en la que un es pot extasiar davant de cada treball i en les dues cares del mateix, el tècnic i el creatiu. I amés fer-ho en la més ampla varietat d’estils, tendències ,tècniques i materials , essent del tot impossible fer-ne distinció alguna , fora del gust personal de cadascun.

Difícil seria dons aquí intentar cercar els adjectius més adients , les expressions més acurades , per intentar expressar el gran nivell de qualitat de l’exposat , però alhora la resposta exacte és la més senzilla. No cal ni intentar cercar-los. Simplement cal remarcar que és tracta d’una exposició del taller de Gravat de Mataró de la mà de Lloret i Rosés. Dient això ja n’hi ha prou , dons hom sap que el resultat no pot ser cap altra que el de la màxima qualificació, que en aquest cas arriba al “cum laude” en una mostra d’obligada , detinguda , sensible i reptida visita.

Felicitats.

Gravadors i “Graveurs”.
Taller de Gravat de Mataró & Le centre de Gravure de Ceret.
Espai f. De l’11 de desembre de 2010 al 16 de gener de 2011



EFECTE MASCARELL

Avui si que hom en va ple. Quasi unanimitat positiva en el camp de la cultura i discrepàncies vàries en el camp més polític , amb la “curiositat” d’un silenci quasi absolut per part de la gent de Convergència.

De tot el que he llegit hem quedo de nou amb Joan Tàpia quan retopa a Nadal , tot preguntant-li si ell ha dormit sempre tranquil davant certs actuacions dels seus socis de tripartit, i em quedo també amb el magnífic , - i molt respectuós escrit -, de Ramon Bassas en el seu blog , encara que florentinament també , surt d’estudi i no entra en un dels punts més importants del per què de tot plegat , com és el menysteniment de l’aparell del PSC a la indiscutible vàlua de Mascarell.

En l’altra costat amb quedo amb la crítica que Isabel Martí, editora de “ La Campana” i alhora cosina germana meva , que a “ara” li etziba forts retrets a la seva actuació en els seus anteriors càrrec públics i expressa el seu desig de que hagi “madurat i millorat políticament en tots aquests anys” , una expressió que acostumem a dir tots quan veiem que algú s’acosta o es pot acostar als nostres postulats. Però és clar que a gent com ella, molt implicada en la cultura catalana i amb ADN convergent genètic , li ha de ser molt dur veure com “l’enemic” pren possessió del bé més preuat , la direcció de la cultura del país.

Però no cal patir. Tinc el profund convenciment que el paper de Mascarell serà com sempre , excel•lent.

Un nivell que a bon segur que veurem força abans que no es rectifiqui en les nostres queixes , en les que de nou insistim avui.

48 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


434 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA

dimarts, de desembre 28, 2010

DE SÍNDROMES



Com era molt fàcil de preveure, tots aquells afeccionats a la política, avui hem tingut àpat contundent amb escudella , carn d’olla, pollastre farcit i torrons de tota mena , del dur d’Alacant al més tou de crema cremada , en el munt d’articles d’opinió amb els que hem pogut omplir al pap a més no poder.

De tot hi ha hagut en la vinya del Senyor. Hem pogut gaudir de l’orgasme continuat aconseguit per La Vanguardia amb la seva desfermada deriva convergent . Hem pogut submergir-nos en els dubtes quasi metafísics amb els que El País ha confegit articles i editorials , amb un cert deix en el que sembla que no pot dir que sí, però que en el fons ja els hi sembla bé. Ens hem quedat sorprès davant l’escassa trempera que ha demostrat “ara” , amb un to massa distant i poc compromès , com si el fet no anés amb ells. I potser l’anàlisi més directe , proper i enfilat ha estat a “El Periódico” amb tres magnífics articles : Per començar el de Joan Tapia ( Ferran Mascarell, pas mal)
....
     Per a Mascarell és una reparació. El van menystenir i ara els contraris el premien. I ningú pot criticar l'ambició. Nicaragua no va valorar que no es governa un país amb l'obediència fèrria i la disciplina telefònica amb què es controla un partit. L'identitari Mas els ha donat una lliçó.


A Catalunya hi ha gent que respira en més d'una salsa. I al catalanisme cultural de CiU i el PSC l'uneixen diferents vincles. Espanya n'ha de prendre nota. Eduardo Serra va ser secretari d'Estat de Defensa amb Alberto Oliart (UCD) i amb Narcís Serra, i ministre amb Aznar. Sarkozy ha apostat (tres anys) perquè el socialista Kouchner fos la veu de França. Ara Mascarell és el nostre Serra (Eduardo). O el nostre Kouchner. Pas mal.

Per continuar amb el de Carles Cols ( El PSC es prepara per governar el 6026 )

Per simple contrast, aquest és el drama que afligeix el socialisme català. No té una fórmula diferent per construir un líder. El poder municipal ha estat el seu delfinari durant anys com l'autonòmic ho ha estat per a CiU. En les pròximes eleccions municipals, per exemple, els convergents presenten com a ferm aspirant a l'alcaldia de Barcelona Xavier Trias, una altra obra de la seguretat i la saviesa que -se suposa- concedeix el contacte quotidià sobre això tan abstracte que és el poder.


D'aquí cinc mesos, el PSC s'endinsarà, diuen les enquestes, en el desert més vast que mai hagi trepitjat l'esquerra catalana. ¿Idèntic en aridesa al que ha transitat CiU els últims set anys? No. Pitjor. Heus aquí l'aspecte inèdit de la situació. La federació nacionalista tenia un Moisès a qui seguir. El PSC, per la tossuderia de José Montilla d'estirar la legislatura fins al màxim límit legal, es veurà de sobte a la tardor dipositant la brúixola del seu futur en mans d'un líder ara com ara incert.


I per acabar amb el molt especial l’article de Raimon Obiols ( Un nou començament del PSC ) , per llegir amb cura i reflexionar-hi profundament. Un article amb un final del tot contundent :

Avui CAL un nou inici que combini la continuïtat del projecte i dels valors amb una perspectiva de renovació radical. Crec que el PSC pot ser l'impulsor d'aquest procés perquè la seva energia és renovable; no prové d'un dirigent o d'un nucli de direcció sinó de les aspiracions d'amples sectors de la societat. Hi ha a Catalunya una majoria que vol que creixi l'autogovern nacional, que vol la unitat civil i la cohesió social, la correcció del maltractament fiscal. Que vol un PSC que marqui inequívocament la seva sobirania i la seva solidaritat en l'àmbit espanyol. Que no vol corrupció ni confusió entre política i negocis. Que no vol l'explotació i l'especulació sobre el territori. Que vol polítiques actives i realistes de llibertat i igualtat per fer front a les injustícies socials i econòmiques. Que no vol una societat de mercat. Que vol preservar i millorar els nostres béns i serveis públics. Que no vol una política de mercat. Que vol noves formes de fer política, de deliberar sense manipulacions, sense mediocràcia. Agregar aquesta majoria i fer-ne l'alternativa al Govern de la Generalitat requereix com a condició imprescindible una renovació profunda del PSC, un nou començament del socialisme català.




Però el tema general ha estat fonamentat en la composició del Govern , un Govern que al meu entendre pateix de la SÍNDROME YENKA. Per aquells jovencells que no s’acostin als cinquanta i per tant no els hi soni en res la paraula, cal explicar que la Yenka era un ball de saltironets que amb música enganxosa per anar a ritme, deia: Izquierda, izquierda , derecha , derecha , adelante , atrás y un . dos , tres”. Ës a dir que et movies per tots cantones però acabaves just al mateix lloc, com justament succeeix en el Govern Mas. Anem per l’esquerra amb Mascarell, cap a la dreta amb Fernández Bozal, endavant amb Recoder i enrere amb Pelegrí, Puig i Rigau. I com no amb l’afegitó de l’un , dos i tres ... independents.
Però tot , tot, per arribar al mateix lloc. Dit d’altra manera fer veure que es mou alguna cosa , però que a l’hora de la veritat res hagi canviat.

Un sudoku ben quadrat per part de Mas.

Per altra part , i en el que pertoca al cas Mascarell, crec que ens trobem davant d’una altra síndrome, la SÍNDROME LAUDRUP. Tots recordarem el cas. El magnífic i elegant jugador danès , és ignorat i menystingut per Cruyff i de la manera més correcta , sense amagar-se , amb elegància i amb tot el respecte per el seu passat recent i per la seva història personal, va fitxar per el Madrid. Un fitxatge que va ser ben entès per uns i en canvi per altres va ser titllat de traïdor.

De veritat que em costa entendre , si no és sota un cert punt de mesquinesa, la postura del PSC reclamant el carnet de militància. Que jo sàpiga Mascarell no ha “firmat” pas per CiU i si ho ha fet per el Govern del país, i al meu entendre , el país ha d’estar sempre per damunt de qualsevol partit i /o partidisme. Però veig que lamentablement els buròcrates de Nicaragua , no ho entenen així, encara que poc els hi va costar entendre que entre un sou d’expresident i el d’un parlamentari hi ha un munt. I dic Nicaragua , ja que aquest és el cas d’ara , però estic del tot convençut que succeiria el mateix fos el partit que fos.

Per altra costat tots sabem que Mascarell actuarà en el Govern aplicant , no la línia cultural de Convergència , - si és que en té alguna , que és molt dir -, i sí aquella línia que ha defensat durant tant de temps i que ha intentat dur a terme sempre que ha pogut i li han deixat. És a dir, la cultura del proper govern de Catalunya , serà ni més ni menys , que la programàtica del PSC.

Per tant davant tanta síndrome be valdria actuar amb rapidesa , però està clar que la cosa està difícil. Ahir La Vanguardia ens feia avinent que sis de cada deu parlamentaris no han treballat mai a l’empresa privada; que vuit de cada deu provenen d’altres càrrecs públics i que un de cada quatre és funcionari de carrera. Unes dates trasbalsadores que quasi haurien d’exigir una nova llei de paritat.

Per tant davant d’això, sols hi ha una resposta ràpida i contundent , que ha de ser la de la renovació. I dir renovació, no vol dir sols rejovenir la política , que en aquest segment encara hi ha més “polítics” d’incipient carrera política com a sortida professional.
Rejovenir vol dir aposta per gent amb capacitat , força, il•lusió i desig de servei, que siguin capaços de fer foc nou i oferir una perspectiva diferent a la societat. Una renovació que s’ha de començar ja i hauria de ser una exigència, per a les properes municipals.

Una renovació feta amb força , tot tenint molt present , - com molt bé recordava fa uns dies un articulista del que lamento no recordar ara el nom -, els inoblidables conceptes de Brassens : “ Qui est con , est con “. Estigui a on estigui.

Encara que potser el corolari de tot el trobarem en el comentari que ahir un anònim company publicava en el meu post. Poques vegades es poden dir les coses de manera tan clara i amb tant poques paraules.
Seria un bon comentari per trametre a aquells que des de la cúpula del poder, segueixen sense entendre res.

Però ja ho sabem: “Qui est con , est con”.

dilluns, de desembre 27, 2010

L’ART EN EL PESSEBRE MATARONÍ




En el bigarrat conjunt d’actes al voltant del pessebrisme que s’han celebrat a Mataró en motiu del que podríem considerar com “capitalitat del pessebre català” en aquest any , per el que pertoca a la vessant plàstica cal fer esment de l’exposició “ L’Art en el pessebre mataroní” que fins el proper 9 de gener ocupa les sales de Can Palauet.

És aquesta una exposició plena de bones intencions , ja que de cap altra manera es pot considerar l’intent d’aplegar amb el nexe comú del pessebre, d’aplegar conjuntament obres religioses provinents del Fons d’Art del Museu de Mataró; peces ,especialment maternitats , de diverses col•leccions privades ; un conjunt ampla de figures del pessebre de diversos orígens, estils i tendències; tot acabant el conjunt amb un bon grapat de creacions actuals realitzades per artistes plàstics sota l’aixopluc de la Sant Lluc.

Unes bones intencions no assolides com s’observa tan sols en una primera mirada, en la que s’observa la no assolida complexitat d’intentar lligar aquesta ampla disparitat , fet que si podria haver succeït sempre i quan l’exposició hagués estat preparada amb temps i rigorositat , però no essent així . el resultat és dispers en concepte i més encara en qualitat, malgrat els detalls puntuals que es poden observar en cadascun dels capítols.

Així ens trobem per un costat un bon grapat d’obres provinents de la col•lecció del Museu de Mataró, que semblen més agafades per atzar en el variat conjunt de peces de la temàtica , que no pas per un anàlisi qualitatiu de les mateixes. Son peces dels segles XVI al XIX , amb detalls puntuals ben interessants cohabitant amb meres còpies que tan sols tenen el mèrit de la seva recent antigor.
Més interessant semblen el conjunt d’imatgeria tan religiosa com popular , encara que per la poca brillantor del muntatge quedin com mig amagades del conjunt, el que no permet gaudir-les amb tota intensitat.

La mostra es complerta amb una llarga vintena de creadors plàstics actuals que han volgut apropar-se , a la seva manera , al concepte del pessebre i que ocupen l’espai central de la mostra. Un apropament realitzat , segons tarannà, per dos camins ben diferents: el més tradicional fonamentat en la vessant religiosa o l’establert mitjançant una mirada més laica i tangencial del concepte. Dos possibilitats amb una clara victòria plàstica d’aquests darrers.

Entre els que han volgut seguir la fidelitat del concepte cal remarcar a Sandro Soriano ( imatge ) , amb una magnífica nadala en l’estil que podríem dir “Ferrándiz” del segle XXI, que està ben acompanyada en l’ interès pels treballs de Lorton i Capitani. Però és el canto més lliure on trobem les peces més interessants amb els noms de Marc Prat , Alís, Aliu i Bassons com a peces a considerar.

En resum , una mostra molt millor en el concepte que en la culminació, que ben preparada , - i amb temps -, podria repetir-se amb segell de qualitat , el que de manera ben evident no succeeix en aquesta ocasió.

L’Art en el Pessebre Mataroní.
Can Palauet del 10 de desembre de 2010 al 10 de gener de 2011.



FERRAN MASCARELL


 
 
Demà serà qüestió de seguir aferrissadament el munt de comentaris , - que ompliran tot el ventall de l’arc -, al voltant de la decisió de Ferran Mascarell d’acceptar la proposta d’Artur Mas per ser el Conseller de Cultura del nou Govern de la Generalitat . Una proposta tan valenta com controvertida i que si bé políticament deixa malament a tots , als de Convergència per evidenciar que no tenen a ningú en la seva òrbita capaç de moure’s en el nivell de Mascarell, i al PSC per ser incapaç d’aprofitar el seu immens talent pel fet de ser ànima lliure i gens procliu a l’ortodòxia de l’aparell del partit, en canvi tranquil•litza als amants de la Cultura que saben que al menys en aquesta ocasió la mateixa està en bones mans i que potser ara podrà posar en solfa allò que en el darrer govern Maragall, tan sols va poder deixar ensumar, serveix per ensenyar un cert atannà del nou president Mas.

Personalment m’agrada que Mascarell estigui a Cultura , encara que amb unes certes reserves com és el fet de no saber a hores d’ara si ha deixat la seva militància al PSC o no. Dic això ja que no és el mateix mantenint-se al partit o no. Si l’abandona seria per a mi de molt mal estil. Seria fàcil considerar-ho una revenja al silenci de la seva aposta municipalista per Barcelona, on la força de la burocràcia de Hereu farà perdre , de totes totes i amb un catacrok històric, la capital del país. No és pot jugar al si aposteu per mi , estic amb vosaltres i si no amb passo a l’altra vorera. Però i si segueix amb la seva militància?.

Potser aquí s’obre la pregunta més important que genera tot aquest “desgavell”. Ja sabem que els partits es presenten a eleccions per governar , però el que no està tan clar és que es presentin per a servir el país. En la dicotomia entre poder i país , lamentablement els ciutadans tenim molt clar que domina amplament el concepte “poder”.
Les evidències son eloqüents. Des de el canvi radical de posicions al respecte de diversos temes, segons s’estigui al govern o a l’oposició , ( ben aviat es veurà amb el tema dels cementiris nuclears ) fins a l’habitual corró etern del tants a tants , amb exactitud matemàtica del nombre de membres del poder i la oposició.

Un , il•lús d’ell, i a bon segur que per això que mai els polítics han acabat congeniant amb mi , segueix sense entendre que mai existeixi un punt d’encontre entre govern i oposició malgrat la qualitat de la proposta , vingui del costat que vingui. Votar sempre a  favor dels meus i en contra dels demés.

Per això aquest il•lús ha rebut amb alegria el nomenament de Mascarell. I ho diu així en el convenciment que l’important és tirar endavant amb la cultura com element primordial pel futur, un element que mai ha entès el PSC que de manera ben magnànima ha regalat generalment cultura , quan no l’ha deixat en els més sorprenents mans. I Mataró n'és el paradigma.

Queda molt encara per parlar d’aquest tema. I queda fer-ne paral•lelisme amb la cultura de la Ciutat. Avui alguns regidors del PSC local, hauran deixat anar “sapos y culebras “ ( així en castellà que és el que més els hi escau ) en contra de Mascarell. Ja sabem que la guineu les veia verdes. Aquest fet pot ser un bon punt de partida al voltant de les properes municipals. Unes eleccions que poden donar molt de si i de les que caldrà parlar-ne amplament. Unes eleccions amb decisions importants per les que Baron hauria de prendre bona nota de tot el que està passant. Una nota que passa tan sols per una reflexió obligada : Que cal fer , seguir amb la mediocritat de suspens baix de molts dels actuals regidors afins a l’aparell del partit, o apostar d’una vegada i per totes , per Mataró i donar pas a gent de qualitat i amb pes específic , estiguin a l’ortodòxia de l’aparell, a la dissidència , o fora del partit?.

Un interrogant no desvetllat per Baron i que ara amb l’efecte Mascarell en pot tenir un interessant banc de proves. Un efecte el de Mascarell que ben bé pot ser com les bombes de raïm , i així serà si el PSC segueix oblidant-se d'aquells que ens seguim sentint-nos orfes davant la seva postura política que ens ha deixat sense cap mena de referència. Però pensar en això seria acceptar un error, i ni el PSc , ni qualsevol altra partit, accepta mai que s'equivoqui. I així ens va.
--
Però amb Mascarell a Cultura o no, nosaltres seguim amb el nsotre raca-raca.

Per cert , Marc Llacuna , el guanyador de la Torres García, em deia el passat dimecres ( inauguració de l'Eduard Novellas ) , tot confirmant que la seva obra segueix  "perduda" en qualsevol magatzem municipal , que li agrada pensar que abans de penjar-la en un lloc adient li diran alguna cosa i li permeteran restaurar la peça, ja que com va poder observar a l'exposició "Noves adquisicions" , la seva obra ja ha patit alguna que altra sotreguejada que caldra reparar.

 O sigui que ja ho veuen . L'obra de Marc Llacina encara no està penjada en el lloc adient i ja està malmesa. Per felicitar-nos.

O sigui que ara més que mai.

46 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL



432 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA

divendres, de desembre 24, 2010

BON NADAL



Nadala de Lloveras ( 1960 ). Col·lecció personal

dilluns, de desembre 20, 2010

DE NADAL

FELICITACIÓ



Emília de Torres. Nadala de 1977. Col•lecció personal

Valguin els millors desitjos de felicitat per aquestes properes festes i que el millor estigui per venir en el proper 2011.

Un desig que específicament he volgut personificar mitjançant aquesta magnífica obra de l’Emília de Torres que a bon segur sorprendrà a molts, no sols per la seva qualitat ans també per la força de la seva expressió reflectida amb una intensitat artística de molt alt nivell.

Amb la mateixa no tan sols vull retre homenatge personal a l’artista desapareguda ans també em plauria que la demostració de la seva actualització permanent , l’afany per una etrena joventut creativa i la vitalitat del seu treball fossin exemple a seguir per tots aquells que , d’una o altra manera , ens movem en el món de l’art.

Amb ella vagin dons els meus millos desitjos per tot el que ha de venir.

TURRONS


 
 
Encara que la notícia no és pas nova , encara no havíem tingut temps de fer l’oportú comentari al respecte del torró d’artista amb el que cada any ens sorprèn creativament en Claudi Uñó , que enguany ve amb la signatura de Mariano Cabellos.

Deixant de costat l’aspecte gustatiu que encara no hem pogut comprovar , m’agrada el treball conceptual que ha realitzat l’autor , seguint el seu “jumelage” particular entre les seves dues afeccions com ho son l’art i la música , fet que salta amb tota evidència quan entres en el santa sactorum del seu cuidat estudi i t’enfrontes a la petita i magnífica col•lecció d’instruments musicals de la que disposa.

Cabellos a més ha volgut afegir en aquest cas una vesant historicista a la que és ben afeccionat , tal i com vàrem comentar en el seu moment, al voltant de la magnífica història que realitzà al voltant del magnífica poble d’Atienza , a Guadalajara , la seva terra nadiua.



Mariano Cabellos és potser el darrer dels pintors clàssics de Mataró. I ho dic no en sentit pejoratiu , ans el contrari. Cabellos cultiva un impressionisme pur , en el que el color i la llum,- especialment la llum – són els eixos d’un treballa acurat en el que l’equilibri entre concepte i forma s’estableix en una dinàmica cartesiana del treball ben fet , com ho demostra per ex. en la pintura presentada en la col•lectiva de Can Palauet , en la que ens presenta un naixement absolutament clàssic , realitzat a l’hora amb el classicisme del material ja que es tracta d’una pintura sobre coure.

Avui el violí d’alabastre de Cabellos sona afinat com pocs , convertit en notes d’alt gust en l’artística creativitat del pastisser Uñó. I nosaltres estem ben contents d’escoltar-lo i gaudir-lo.

39 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL

425 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA

Post escrit tot escoltant Carlos Cano en el desè aniversari de la seva mort.


dijous, de desembre 16, 2010

DE WEBS I PORTALS



Els que segueixen aquest blog saben abastament que de fa uns quants dies , si no a diari si ben sovint, que el
post s’acaba amb una reclamació que dura i dura fins que cansat de que ningú en faci cas, va morint lentament , que és el que sempre pretenen els que manen en aquest i altres indrets , que la gent ens cansem de queixar-nos i esdevinguem mesells a sota el seu poder.

Una de les queixes que més sovintejo és al respecte de les web públiques. Ja sé que els artistes encara son pitjors en això d’actualitzar els seus espais a la xarxa i no entenen encara la gran majoria de la importància de les mateixes les deixen esllanguides i del tot desfasades. Però l’artista s’ho juga ell mateix , però és lamentable que les institucions públiques , i en especial les de Mataró, que tan paveros es posen quan es parla de que és la gran ciutat 2.0 , que quasi tot està en xarxa i que mitjançant això es poden fer tantes i tantes coses , és lamentable que en el tema cultural tinguin la xarxa tan abandonada , o millor dit, tant abandonada en allò que no els interessa.

Fer passejada avui mateix per el web municipal , ens trobem amb l’agradable sorpresa d’un nou enllaç amb la Casa Capell que dona pas a una ben estructurada web. Tenint en compte que la casa Capell s’inaugura demà, res més que felicitar a la regidoria que pertoqui per la seva eficiència.
Una eficiència que a Cultura existeix sols a glops interessats. Així en la mateixa ha aparegut un enllaç corresponent a la temporada estable de Teatre i dansa que ens permet una acurada informació de la temporada i de les obres que en la mateixa es representaran. Magnífic, justament tal com ha de ser.

Potser per això encara entenem menys la desídia envers la informació de les arts plàstiques. No cal ni repetir la lamentable actuació amb el tema de la Col•lecció Bassat i la Nau Gaudí, però és que en altres punts la situació és simplement vergonyosa. A Ca l’Arenas segueix informant de la temporada passada i a l’Espai f i Can Palauet consta que no hi ha activitat expositiva.

Davant d’això , em vol dir algú a qui s’ha d’exigir responsabilitats i que les exerceixi ?. Estaria bé que per una vegada algú donés la cara.

MARESME.CAT



Però es veu que això del desideràtum en els web és cosa general en l’administració més propera. Llegíem que el Consell Comarcal ha llençat un portal de notícies “Maresme.cat” per aglutinar tota la informació comarcal en els seus més diversos àmbits.
La notícia em va complaure molt ja que moltes han estat les vegades en que expressat la quasi impossibilitat absoluta de saber el que s’estava fent en el camp artística en l’entorn de la comarca. Saber quines exposicions hi havia en cada poble per així poder actuar en conseqüència en la meva agenda de visites.

Com no, que vaig córrer a fer-ne visita i l’aspecte exterior pinta bé sense res de l’altra món . Entro a cultura , segueixo per arts visuals i , oh meravella! , el que diu és exactament això:

Entre els espais per a les arts visuals més emblemàtics del Maresme tenim: Anquin's, una galeria d'art creada el 1973 i que va ser una de les primeres galeries d'art que es van ubicar fora de Barcelona ciutat. Anquin's es dedica a la pintura catalana del segle XIX i especialment a pintura actual.

Tot magnífic si no fos que no és pas veritat. Anquin's és una magnífica galeria que es troba ni més ni menys que a Reus, encara que tingui una certa vinculació amb l’art mataroní mitjançant els noms de Marta Duran, Albert Alís i Marc Llacuna.

No m’estic de pensar que a bon segur aquest web és el mateix que es pugui haver emprat en altres consells comarcals i que no s’ha eliminat alguna part del contingut dels mateixos. Però si és així , no deixa de ser en certa manera lamentable.
Quan es presenten les coses a la llum pública ha de ser fetes i acabades , encara que sempre manqui alguna cosa per polir. No es pot anar amb tanta pressa i més quan no hi havia exigència prèvia.

Però està clar , el desgavell de les eleccions obliga a accions d’eficàcia ràpida , encara que siguin tan sols embastades.

I ja que hem parlat de queixes valgui avui de nou repetir la nostra cantarella

35 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL

421 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA

dimecres, de desembre 15, 2010

LLEGIT

Tinc una certa dèria per a la informació. No hi ha dia que vagi al llit sense haver repassat les edicions digitals de “El País” , “El Periódico”, “La Vanguardia” i “El Mundo” , això sense haver repassat abans el “Capgròs.com” i el “tot Mataró”. Com es pot veure un veritable addicte. Una addicció que es demostra quan viatjo ,fet que ja li va quedar ben clar a la meva dona quan a Atenes i en viatge de nuvis , després de sopar ens acostaven a la plaça Sintagma on hi havia un quiosc que rebia “El País” passades les set de la tarda.

Serveixi la prèvia ja que avui el que puc comentar ho faig mitjançant les notícies que justament he pogut llegir mitjançant la premsa , - en aquest cas la digital -, i que no han tingut cap mena d’altra coneixement.

Cal començar per l’escultura empresonada de Perecoll.




Llegeixo , i veig per fotografia , que l’escultura “Inici de vol” , del bon amic Perecoll i que no fa pas massa va ser inaugurada al Tecnocamps, està cutrement envoltada per tanques d’obra , no fos cas que algú hi topés.

No seré jo qui vagi a discutir les normatives escaients al cas , i molt menys discutiré si l’escultura es causa de perill o no, el que si cal remarcar un cop més , és la ineficàcia de tota la burocràcia municipal.

Certament que tot és agafar el rave per les fulles, però un que es mou en un camp on les exigències d’ISO, BPL i altres és constant, sap de les incongruències lògiques que marquen aquests postulats i li toca fer els papers de l’auca per a poder complir-les reglamentàriament. A més per familiars ben directes sap de tot l’enrenou estructural en la burocràcia municipal. Per això, i amb tanta gent que hi ha al voltant , que sols es dediquen a això, ningú ho havia detectat?.

Però vull anar més enllà. Crec que tot es una capgrosada , que és arribar a uns extrems que no cal. Us puc ben assegurar que per els meus verals hi ha molts arbres que amb les seves branques baixes molestarien als invidents , i mai s’ha fet res per esporgar-les. Però potser ni d’això es tracta.
El lamentable és que hagi sigut l’artista , que vetllant per la seva obra , hagi sigut qui ha hagut d’anar a preguntar que passava. En qualsevol país civilitzat culturalment ,- Mataró hi està molt lluny -, hauria estat l’Ajuntament qui hauria fet el contacte i hauria intentat , conjuntament amb l’artista , trobar-hi una solució, que en primer lloc hauria passat per dificultar el pas de manera menys cutre que no pas unes tanques d’obra.

La solució tampoc és molt difícil. Perecoll ja té una obra (“Intoleràncies”) situada en una mena de rampa que l’eleva sobre l’espai. Sigui aquesta o una altra, no hi ha un problema profund, fora de la incapacitat de preveure i de respondre davant imprevistos com aquest.

El cert , i mai tan ben dit, que “Inici de vol” no és del tot realitat per un problema de “controladors”.
Veieu com l’art sempre és parell a la realitat.


Un altre punt ha de ser la presentació per part del millor regitar de Cultura que ha existit mai per arreu del món , que com tots sabem és en Sergi Penedès , de la nova i excel•lent temporada d’arts escèniques,

Res a dir de la qualitat de la mateixa, ans el contrari. Si hi ha un apartat cultural en el que es treballa bé, o molt bé, més raó encara per exigir un mateix nivell per els altres. El que no es pot fer mai , és intentar enganyar a la gent amb reflexions més falses que un duro sevillano.

Penedès explica que els diners estalviat per el tancament del Monumental es van dedicar al món de l’art ( ? ) i que es varen realitzar exposicions que “ara no es podien abordar “. Tenint en compte que en la temporada passada i en el que portem d’aquesta, no hi ha hagut res de l’altra mon en el que pertoca a exposicions municipals a Mataró i més aviat hi ha hagut repeticions ( la temàtica de Ca l’Arenas ) o anulacions ( Rovira Brull i Marta Duran).

Vist això , ens vol explicar quines han estat les prebendes aconseguides per l’Art en l’any passat per que ara s’actuï d’aquesta manera?.

Ens agradaria molt la resposta , que ja sabem no existirà. I si és així tan sols ens queda per pensar que aquests diners extres varen ser dedicats al taxi de Martí Anson , aquell del que malgrat els nostres esforços , mai hem sabut quan va costar a la ciutat.

(Per tenir coneixement de primera mà , ha estat enviat al regidor la corresponent pregunta mitjançant mail )

dimarts, de desembre 14, 2010

MINI ART
 


De nou en arribar el temps nadalenc l’Associació Sant Lluc ha fet crida als seus associats per a repetir l’experiència del Mini Art , mostra col•lectiva que aplega un parell d’obres de cada participant , establertes en unes mides fixes de 30x30 cm en la pintura i 10X10 cm en el dibuix i gravat. Una diferenciació tècnica aquesta que ha marcat també una diferenciació d’espai, ja que mentre la sala del Casal aplega la vessant pictòrica , és la sala de la Presó la que acull el conjunt de dibuixos i gravats.



Pictòricament parlant , la mostra del casal es mou en el bigarrament estilístic típic d’aquestes col•lectives, omplint tot l’arc d’ismes i tendències , però en una dinàmica qualitativa que en general no assoleix la qualitat pròpia i personal de la mitjana dels artistes participants en la col•lectiva.
Amb les pertinents i joioses excepcions, el conjunt de l’exposat es mou en un aires més d’ofici que no pas de benefici. Obres de taller , moltes a bon segur fetes de fa temps , amb un esperit com cansí, mancat de trempera , sense assolir el bonic repte que sempre hauria de significar una exposició com aquesta , que no ha de ser cap altra que poder “comprimir” tot l’esperit artístic i la qualitat del creador a la sempre dificultosa dimensió reduïda. Un repte, que repeteixo, sembla que tan sols se l’han plantejat uns pocs.




La cosa varia de dalt a baix tan sols fer una mirada general a l’exposat en la sala de la Presó. Amb un acuradíssim muntatge , a l’alçada dels ulls apareixen en una línia continuada la llargada d’obres presents que al contrari del cas anterior, respiren personalitat , tècnica i qualitat a mans plenes.
Si abans parlàvem d’ofici , ara hem de parlar de benefici. Es nota , i molt, que les peces han estat realitzades expressament i que la dificultat tècnica i creativa ha estat en aquesta ocasió esperó potent per que els artistes hagin desenvolupat al màxim la seva capacitat creativa.
És per això que no cal ni fer distincions que a bon segur aquesta vegada serien més injustes que mai. Qualsevol amant de l’art trobarà la ( les ) peça que el satisfarà , en la certesa que a més serà un element creatiu de tota qualitat.

Per això en la sempre aconsellable passejada per aquestes col•lectives nadalenques per el que d’inici de col•lecció poden significar , avui volem posar l’accent en aquesta mostra de la Presó. Una petita i exquisida joguina que tot bon afeccionat ha de visitar indefectiblement.

(Les fotografies son del web de l'Associació Sant Lluc )

MARINA GELI I EL SEU PSC



En el seguit d’escrits al voltant del PSC , avui és la consellera de Sanitat en funcions ,Marina Geli ens ofereix a “El Periódico” una mirada ben atractiva al voltant de la qual bé estaria una acurada reflexió. Per això transcric la part final del seu comentari

....Ara toca escoltar dins del partit militants i simpatitzants, alcaldes i regidors sense dirigismes; toca també escoltar fora, especialment les persones que s'han sentit orfes, que s'han quedat a casa, que han votat en blanc o que han votat uns altres partits. Debatre les idees, construir un relat de país i decidir els lideratges. Lideratges en plural. Líders capaços de gestionar complexitats internes i externes i on els accents no facin por; ans al contrari, que enriqueixin el projecte. Cal fer plural l'exercici del poder. També feminitzant-lo, i rejovenint-lo sense menystenir el capital de l'experiència. Avui no és un problema de noms. L'important ara és el projecte. La decisió de qui ha de ser el pròxim candidat o candidata a la presidència de la Generalitat ha de ser fruit de la racionalitat emocional. Tenim uns mesos per endavant, no cal precipitar-se.


El PSC, igual que Catalunya, necessita tenir més pes a Espanya i Europa. Una veu clara pròpia del PSC al Congrés dels Diputats. Aquest debat és estrictament instrumental i no n'hem de fer el debat. És un element més. I no únicament per temes exclusius de Catalunya, sinó per tenir opinió en totes les polítiques.


Federalisme és llibertat i unió voluntària. Sempre ha estat el projecte del PSC. No podem deixar que CiU sigui en exclusiva la veu pública catalana al Congrés. El PSOE sap que al llarg d'aquests darrers 30 anys el PSC ha estat un bon aliat i ho ha de continuar sent. El debat obert després de les eleccions pel mateix president José Montilla al renunciar al seu escó i obrir el procés congressual ha de contribuir, a curt termini, a obtenir el millor resultat possible en les eleccions municipals. Un partit que, ràpidament, reconeix les seves debilitats i les seves fortaleses és un partit madur. Segrestar el debat ens fa poc creïbles.


Em sento amb energia i il•lusió per continuar servint Catalunya com sempre he fet. Ho vaig fer com a metgessa, com a regidora, com a diputada i com a membre del Govern. M'estimo el PSC perquè es el que més fidelment ha representat els meus valors. Cada dia comença el futur. No podem fer triar la gent entre socialisme i catalanisme. Ara més que mai, catalanisme social.


Es clar que amb decisions com l’arraconament de la Tura , amb patada cap amunt , amb càrrec però sense contingut polític , l’encaix es fa cada vegada més difícil.


DICCIONARIO DEL MALESTAR DE LA CULTURA (3). Josep Ramoneda

Amnesia.- La economía de la memoria no es simple. A menudo el olvido es necesario para la vida. … Este principio de siglo vive el malestar de demasiadas amnesias acumuladas. Hay exceso de duelos pendientes. La amnesia solo es sana si sirve para preparar una mejor emergencia de la memoria.. De lo contrario se cronifica como patología colectiva.

-----

Amnèsia la que deu córrer a l’IMAC en el camp de fer les coses quan i com cal. Nosaltres seguim amb la nostra protesta diària però és obvi que no aconseguirem res. I es lògic. Ha acabat la primera tongada d’exposicions de la temporada de Ca l’Arenas i en web segueixen encara les exposicions de la darrera temporada. O sigui que en Pere Fradera s’ha quedat sense que la seva exposició hagi estat a la xarxa. I això que ell va gestar tota la imatge gràfica del centre. Agraïment se’n diu d’això.

O sigui, que seguim amb el raca-raca

33 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


419 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

dilluns, de desembre 13, 2010

VISTAIRE

Llegeixo avui que el mestre Puyal va posar en marxa una nova paraula en el seu vocabulari futbolístic. Acostumats ja com estem a la gespa, bimba , gardela , escapolir-se de l’escomesa etc... , ara ha presentat en societat la paraula “vistaire” per anomenar allò que en dèiem “ojeador” amb expressió castellana. Vistaire , a més del sentit que li dona Puyal, sembla ser que és una paraula perduda que s’emprava per definir al solter que prenia vistes en casa aliena per trobar promesa.

En aquests dies molts afeccionats a l’art ens convertim en veritables “vistaires” dons ens dediquem a prendre “vistes” en aquetes cases alienes , encara que properes , que son els molts espais i galeries d’art que ens presenten les seves col•lectives de Nadal, amb el desig i la intenció de trobar “promesa” en forma d’obra d’art per que aquesta formi part de la nostra vida.

A Mataró i rodalies destaquen l’Expo Mercat d’Argentona , al Museu del Càntir; les dues mostres del “mini Art” organitzat per la Sant Lluc , amb pintura a la sala del casal i dibuix i gravat a la Presó , i la col•lectiva de Gal- Art que és la primera que s’inaugurà amb el títol de

60 Artistes... 60 Obres


Gal - Art acaba aquesta primera xifra anyal de vida amb una col•lectiva que respon perfectament al que està essent el seu tarannà: diversitat i disparitat qualitativa. Uns conceptes que en certa manera quedaven emmarcats en el títol i el sentit que desplegava , però als que calia exigir un cert rigor qualitatiu que donés més nivell al conjunt , el que hauria de servir a la galeria per marcar una línia de mínims valorable tant per aquells autors que han pres part en la col•lectiva , com als espectadors que s’acostaran a la mateixa.

El conjunt de les peces presentades ofereix el més ample i variat ventall de conceptes , ismes i estilístiques fet que correspon perfectament a una col•lectiva d’aquest tipus el que ha d’ajudar a l’espectador a trobar la peça que sigui més del seu gust, sempre i quan els seus criteris d’exigència no siguin molt elevats.

Dic això ja que la mostra, qualitativament parlant, quasi es pot dividir de forma proporcional. La meitat de la mateixa presenta obres de nivell que responen a la vàlua dels artistes i que honoren l’espai en que es troben. D’entre elles valgui la pena citar els treballs de Badia , P.M. Brasó, Eva Casado , Pol Codina , Nefer , Marc Prat, Sandro Soriano , David Vergés i Yago Vilamanyà que conformarien el que podríem dir top-ten de la col•lectiva,  al que podrien fer costat una dotzena més d’artistes que responen , sense cap mena de sorpresa , als artistes amb cert pedegree que presenta la mostra.
Un conjunt, aquesta meitat de la mostra , amb un nivell de qualitat/ preu més que acceptable , i amb unes obres que quallaran perfectament en l’entorn de qualsevol col•lecció.


Però hi ha l’altra part de la moneda que alhora també podríem dividir mitjançant una perfecte bisectriu. Una dotzena d’obres de qualitat certament minvada , que difícilment passarien el tall d’una mínima exigència, mentre que la resta es mou en uns nivells tant baixos de qualitat que el millor és no parlar-ne , encara que no estaria gens malament que alguns fessin autocrítica i meditessin seriosament si no seria millor abandonar la creació plàstica , amb el que farien un bon servei a l’art , als espectadors i a bon segur a ells mateixos.

Però és clar , aquesta és una opinió crítica i Gal-Art és una galeria comercial que pretén viure del comerç de l’art i com que tots sabem que generalment comercialitat i qualitat no van pas pel mateix camí, s’entén que ells intentin omplir al màxim el criteri expositiu per abastar així al més gran nombre de potencial compradors.


I com sempre quan apareix aquest dilema , sembli que potser tingui com a únic punt d’entente el que la crítica accepti una minva d’exigència i qualitat, i la galeria comercial apreti una mica més en el seu nivell d’exigència , per evitar algunes obers certament lamentables. ( Us puc ben assegurar que hi ha un parell d’obres de tècnica “especial” que son del pitjor que he vist en molts anys en una galeria d’art).

Però jo penso que no ha de ser així. Les col•lectives de Nadal, son per el seu preu un esquer important per crear un cert sentit col•leccionista en els afeccionats. Per això segueixo defensant una més severa exigència de qualitat, en el convenciment que a la llarga , aquesta exigència serà beneficiosa per a tots : artistes , espectadors i com no, per a la galeria

Gal-Art Col•lectiva de Nadal
60 Artistes ... 60 Obres
Del 9 de desembre al 8 de Gener


Diccionario del malestar de la cultura (2) .
Josep Ramoneda

Agenda.- Los artista con agenda son demasiado previsibles. Su lógica no es de creación sino de producción. La agenda responde a la intensificación de la vida nerviosa.. que ha hecho del cambio incesante, de la competitividad y de los resultados el horizonte ideológico de nuestra época. Entre los atributos del artista està el de dar a las cosas el tiempo que requieren.



I mentre que algú no trobi espai a l’agenda per ordenar que les coses es facin bé, nosaltres seguirem amb el racar-raca particular


32 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


418 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

Les fotografies han estat extretes del web de la galeria i les imatges de les mateixes no corresponen estrictament als paràgrafs del text.



diumenge, de desembre 12, 2010

MENTIDER


Diu el diccionari que mentider és aquell que diu mentides. Si considerem el diccionari , tal i com cal, com haurem de definir a Carles Marfà, l’ínclit director del Museu de Mataró vistes les declaracions fetes al capgròs.com en les que afirma que l’anulació de la mostra retrospectiva de Marta Duran , és d’acord mutu , fet que no respon en absolut a la veritat dels fets i és més aviat allò que es diu excuses de mal pagador.

Fa uns dies varem publicar en aquest blog la notícia de que Marta Duran havia decidit suspendre l’exposició retrospectiva que tenia prevista per el proper mes de d’abril en el Museu de Mataró, i amb la que volia commemorar els seus trenta anys d’activitat artística. D’aquesta nota es va fer ressò capgròs.com que amb conversa amb la mateixa autora  aquesta va confirmar , - com no podia ser d’altra manera -, l’exactitud fil per randa del que havia fet públic.

I diem com no podia ser d’altra manera , ja que va ser la mateixa Marta Duran que davant de testimonis, va explotar la seva indignació davant l’actitud general del museu , i molt particularment de Carles Marfà , que segons confessava va arribar a riure’s d’ella quan reclamant el catàleg que s’havia pactat ,  tot enfotent-se , li va recomanar anar a veure “ als teus amics de la Laietana i que siguin ells els que te’l paguin”.
Duran treia foc pels queixals i amb tota raó.

Un ha viscut aquesta història des del primer dia encara que fos per casualitat. El primer contacte entre Duran i Marfà, va ser al mig de la Pça de l’Ajuntament en el caminar entre una presentació a Can Palauet i l’exposició que es feia al Museu. Crec recordar que es tractava de la retrospectiva de l’Emilia de Torres.

Duran es va dirigir a Marfà , tot dient-li si la coneixia , amb resposta de Marfà, amb la cara de badoc que té aquell a qui agafen amb pas canviat, que sí, que la coneixia ( es patètica la pregunta entre un artista reconeguda i el director del museu de la seva ciutat). Llavors Duran li explicà que li agradaria fer a començaments del 2011 una exposició al Museu per commemorar els trenta anys de la seva carrera artística , que començava justament allà. Marfà li va dir que li semblava bé, - a bon segur va pensar que una feina menys en la programació -, i que un dia d’aquells passés pel Museu per concretar detalls.

A poc , la mateixa Marta Duran m’indicava que tot estava pactat. Es faria una mostra retrospectiva , a la que s’afegiria un recull d’obra actual, i s’editaria un catàleg reproduint l’exposició amb el corresponent escrit, que posats a dir podem desvetllar que a hores d’ara Marta Duran ja havia encomanat a l’escriptor Manuel Guerrero.

S’anuncia la mostra a bombo i plateret en la presentació de la temporada però ningú diu res més. Vist el silenci administratiu Duran mou peça i el resultat és el que tots sabem. Els del Museu que no tenen un duro i que del que van pactar res de res i l’artista , lògicament enfurismada , que ja teniu ordres i que si de cas ja ens veurem en altres temps.

Per tant d’acord entre Museu i Duran , res de res. Incompliment de l’acord, sense cap mena d’avis previ i per tant i per dignitat ,Marta Duran diu que fins aquí hem arribat.
I el que és pitjor és que en cap moment el Museu es dirigeix a l’artista , és ella , que preocupada davant el silenci, mou fils i pregunta pel que passa. Llavors és quan es descobreix el pastís.

És cert que no hi ha diners. Per tant el lògic seria per part del Museu el renegociar les condicions de les exposicions previstes per veure si és possible o no dur-les a terme. Però no s’està fent així. L’any passat es va anular l’exposició de Rovira Brull per les mateixes causes , - incompliment de l’acord dut a terme entre el Museu i la família de l’artista -, i encara és hora de que l’IMAC digui alguna cosa. L’exposició de Novellas va pel mateix camí. I mentre , Marfà, ferm sense immutar-se , al davant de la nau d’un Museu que fa aigües per arreu.

No deixa de ser curiós que ningú m’ha parlat mai bé de Marfà, ans el contrari. Tinc opinions nefandes d’ell per part d’alcaldes , regidors de tots els partits , regidors de Cultura , directors del Patronat, treballadors de l’IMAC, artistes , gent de l’art , de la cultura , molt especialment gent del camp de la història de l’art i ..... Mai , ho puc ben jurar , ningú m’ha dit res de bo d’ell. Però en canvi, segueix al davant com un deu intocable i obligant en certa manera als de dalt a donar la cara per ell, com per exemple en el que és una de les meves històries més tristes.
Fa uns anys ,el vaig qualificar en un article al capgròs, com de tumor de la cultura mataronina , un apel•latiu que crec li segueix essent escaient. Al poc, Jaume Graupera ( regidor de cultura) i Toni Cabre ( en aquells moments , director del PMC ) van exigir una rectificació per part del setmanari sota l’amenaça , - o hem de dir xantatge? -, de trencar tota mena de relacions si aquesta no es duia a terme.

No sé el que ha passat ara. Coneixedor de l’estrany poder de Marfà, no m’estranyarien moviments per publicar el desmentit , però sigui com sigui, l’ha cagada. Marta Duran i el Museu no van anular la mostra d’acord mutu. I l’evidència és senzilla. Son dues persones i una afirma que ha estat menystinguda i que no s’ha mantingut l’acord previ. D’aquesta manera , com es pot definir la ruptura con d'acord mutu?.

Com dèiem al començar. Mentider és qui diu mentides. Si és així, com hem de qualificar a Carles Marfà?.Deixem que el silenci de l’evidència dongui pes específic a la força de les paraules.

PS.- Per cert , no hi ha diners per a res , però si n’hi ha hagut per el catàleg de CAPSA , un catàleg que com ja vàrem dir en el seu monet era un catàleg obligat i necessari.
CAPSA sí i Duran no. Hem de pensar malament i establir relacions colaterals, o simplement és un exemple més de mala gestió i d’enxufisme?

Com sempre ens agradaria l’oportuna resposta.

GALERIA FLOTATS





En els propers dies haurem de parlar del bon grapat de mostres col•lectives de caire nadalenc que s’estan realitzant a la nostra ciutat. Haurem de comentar la col•lectiva de Gal-Art , les dues exposicions de la Sant Lluc , amb pintura a la sala del Casal i dibuix i gravat a la Presó ( aquesta enormement recomanable ) , o la col•lectiva realitzada amb la participació també de la Sant Lluc ( mai podrem aplaudir tot el que està fent aquesta entitat per l’art i els artistes de la ciutat ) a Can Palauet amb el tema del Pessebre com a eix central. Però avui volem fer mirada a la Galeria Flotats , que ha aparegut fa unes poques setmanes a la nostra ciutat.



Galeria Flotats , que es troba al carrer Unió, just al davant de la coneguda botiga de modes Rosita , no és una galeria a l’ús , amb el d’exposicions temporals que comporta i sí un espai d’art on trobar obra de tota mena corresponent a artistes professionals i en el més ample ventall tècnic.
M’he passejat per la mateixa i el cert és que hi ha un bon grapat d’obres que un tranquil•lament s’hauria pogut endur a casa i a més amb uns preus , - i no és propaganda , certament afavoridors.

Recomano la visita i estic convençut que el bon afeccionat hi podrà treure profit. El meu consell està en obra gràfica de Clavé, Castillo, Saura , Riera Aragó, Plensa... , al que caldria afegir un munt de noms amb obres prou interessants si un en sap fer tria oportuna.

Un espai al que aconsello la visita amb ull atent per aconseguir algunes peces ben profitoses.

I mentre, nosaltres seguim

32 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


418 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!


divendres, de desembre 10, 2010

ENFEINAT

Una setmana sense escriure ni un borrall en aquets blog , trencant així una periodicitat de publicació que crec és prou estimable. El cert però és que malgrat els dies festius , pont inclòs , poc temps m’ha quedat per centrar-me davant l’ordinador i quan l’he tingut no estava l’esperit prou seré per a moltes divagacions.

La raó és tan senzilla com el petit , o gran , trasbals que significa fer una modificació en l’àmbit domèstic , i més encara quan un ,- malgrat els seus progressos- , per això del bricolatge és el que podríem dir , poc manetes. Per això després d’haver fer neteja de traster, buidada general de forces dels mil racons que hi ha en una casa, haver cargolat i descargolat , traginat deixalles varies amb la corresponent visita Llàntia amunt i mil petits feines més, va apostar per la lectura i la música que no pas per enfrontar-se al “paper” buit d’un post. ( Entremig però també hi va haver matí assolellat a la sempre meravellosa Calella de Palafrugell, màgica sempre en aquest temps, i dinar excel•lent a La Bisbal, amb uns “peus de porc desossats amb reducció a l’Oporto amb mongets del ganxet” que m’han de costar moltes caminades).

LECTURES

Unes lectures centrades en els més diversos diaris i molt especialment en els articles d’opinió , però fonamentalment dedicada a l llibre “Contra la indiferencia” de Josep Ramoneda.

No diré que el vaig llegir d’una tirada ja que això és quasi impossible per la seva densitat estructural, política ,ètica i filosòfica. Un llibre petitet , no arriba a les 200 planes , tan curull de reflexions en veu alta que t’obliguen alhora a fer-ne la pròpia , que esdevé quasi un llibre d’exercicis espirituals , en el sentit més humanístic de la paraula.
Un llibre del que n’ haurem de parlar sovint, que recomano amb tota intensitat i que penso és d’obligada lectura per aquells que volen veure més enllà del seu nas . Un llibre que pot ser un excel•lent regal per aquestes festes.

I com exemple de la densitat i intencionalitat dels seus escrits valgui la reproducció del primer apunt de l’article ” Diccionario del malestar de la cultura”:
Acción: ....La acción como una manera de estar en el mundo en que nada es definitivo ni estable, todo es susceptible de cambio. Pero el arte tiene su tiempo. Un tiempo propio, entre la vida activa y la vida contemplativa, necesario para levantar pacientemente los velos que emmascaran el sentido de las cosas”.


Menys profundes i molt més divertides han estat les lectures al voltant de la crisi del PSC. Unes lectures que eren quasi predicibles segons el diari escollit. A favor dels interessos de CiU ( La Vanguardia ) , contra el tripartit i apostant per el PSOE ( El País. Espanya ). Contra el tripartit però amb una posta més propera al catalanisme ( El País. Catalunya) , per un PSC més català( El Periòdico) i amb un aiguabarreig amb un accent anti estatal ( Ara ).

Amb tots ells no ha deixat de ser divertit fer el sudoku de la història i anar intentant situar adequadament el sector catalanista , l’espanyolista , el municipalista i el dels joves anomenats els “ blackberry “ , per la seva addicció a l’aparell ( al electrònic i al del partit) , joves molt ben preparats però que no han sortit de la closca protectora del pare partit i ara volen la seva quota de poder esdevinguda la seva taula de salvació per no ofegar-se en el mon exterior al que estan condemnats i del que ho desconeixen tot.

De tot el llegit em quedo , si agafo la vesant pràctica , amb les reflexions de Tàpia que veu el futur en positiu si s’aconsegueix ajuntar en la proporció adequada, els diferents graus de catalanitat que cohabiten en el partit.
I em quedo amb aquesta reflexió ja que entén la “catalanitat” com a pal de paller de qualsevol projecte coherent en el PSC, en la seva diversitat potencial.

La catalanitat de molts està del tot contrastada i no mereix discussió. No dubto tampoc de la catalanitat de Montilla i Corbacho. Montilla l’ha demostrada , a la seva manera , en la defensa de l’estatut. No dubto de la Corbacho ja que és inexistent i del que no existeix no es pot dubtar.
Però, i Chacón?. La seva actitud i els seus comentaris al voltant del tema Estatut , en la seva tramitació parlamentaria , hauria d’inhabilitar-la per a qualsevol càrrec en el PSC , tenint en compte aquest obligat criteri de catalanisme.

No m’agrada gens però el tempo que està agafant el tema. Fora de que cada vegada que sento el nom de Chacón com a cap , em poso a tremolar i penso que no es possible tal disbarat, hi ha detalls que em neguitegen pel poc clars que son. La dimissió de Montilla en aquest renunciar a l’acte de diputat , joc trampós en unes eleccions en que si guanyo em quedo i si no aquí us quedeu el que significa un menyspreu a la cambra i molt especialment als votants.
L’elecció de Nadal i d’Iceta com a caps visibles. I la Tura?. No anava de 2?. Amb el que es demostra fefaentment l’engany de la seva col•locació, intentant pescar uns vots catalanistes dels que estic convençut n’ha tingut ben poc.
Afirmar que es queda en el partit per “tutelar” el canvi. Que vol dir això? , que la gent del PSC no és prou adulta per saber el que ha de fer i a qui hauria de donar una patada al cul...

Cada vegada tinc més clar que cal anar a una re fundació absoluta del PSC , encara que comportes la creació de dues forces PSC i PSOE , que podrien formar coal•lició electoral si s’escaigués. I no oblidem que no fa pas tants mesos es va publicar que el PSOE es plantejava molt fermament tornar a establir-se com a federació a Catalunya , encapçalada per el sempre ínclit Corbacho.
Una refundació essencialment ideològica , capaç de fer la travessa del desert amb una mirada clara de futur.

Temps hi haurà de parlar-ne molt més. Les municipals s’acosten i caldrà també fer lectures molt més properes , entre elles les de la inexistència del nom de Baron en cap indret . clarament significatiu del nul paper del socialisme maresmenc malgrat els eterns bons resultats en la nostra ciutat.

Un PSC local al que cal urgentment una bona garbellada , eliminant el cutrerio que s’aplega sota la influencia de la pancarta més friki que hagi vist jo en un miting ( Pineda love Montilla) , i tot obrint finestres i balcons aprofitar empeltar-se de l’aire novador del nou local per renovar-se del cap a les arrels . “De dins i de fora del partit” , com molt intel•ligentment acabava Ramon Bassas el seu primer post desprès de la debacle electoral.

dijous, de desembre 02, 2010

TERMOGRAFIES




Fa uns quatre o cinc anys que als estats Units i als rics països del Golf es va posar de moda tenir penjat a les parets uns quadres parells a l’obra que encapçala aquest escrit. A primera vista sembla una abstracció que conjuga en els camps de l’abstracció cromàtica tot afegint un petit sentit constructivista mitjançant les taques lumíniques que s’estableixen en un cert equilibri. El cert és que no és res de tot això.

El que s’havia posat de moda , i l’exemple és la imatge , era tenir penjat a casa d’un la reproducció ampliada i convertida en el pantone del color escollit, de la seqüenciació de l’ADN del protagonista. Un, enviava un cotonet sucat a una mucosa , es feia ampliació de la seva seqüència de l’ADN i aquest es convertia en un decorativa obra abstracta. Tot per un mòdic preu.




La història m’ha tornat al cap tot visitant la , si més no curiosa ,exposició que a la sala de la Presó, presentant a l’ensems la pintora Maria Oms i el geòleg i fotògraf en Josep Estela. Una mostra que aposta per la juguesca de presentar la fotografia d’una estructura geològica i al costat fer-ne translació artística mitjançant una abstracció. Una aposta curiosa i alhora divertida que ofereix a primer cop d’ull un resultat atractiu, però que davalla ràpidament al contemplar el conjunt de l’exposició.

És així ja que en una primera mirada un pot veure el paral•lelisme visual i a més mitjançant uns treballs tècnicament acceptables , però en la repetició el joc s’escrostona ja que trenca per se el concepte definitori d’abstracció, convertint el que hauria de ser força interior , en un simple paral•lelisme que bé podríem comparar amb les termografies de qualsevol substrat.
Així la mostra esdevé en anecdòtica en l' estrictament artístic, encara que segueix mantenint un alt valor didàctic i com esquer per aprofundir en la matèria.

Exposició dons en la que val la mirada en l’anècdota , però costa veure-hi un transfons artístic més intens. Ara dons ens queda pendent una mostra amb una abstracció més “pura” si li voleu dir així , per poder jutjar a Maria Oms, sempre tan esquiva en els seus plantejaments expositiu.

CHILLIDA LEKU




Ahir va aparèixer la notícia, que ens va copejar a tots, del proper tancament del Chillida Leku , el museu d’Hernani que recull el treball del gran escultor basc. Un museu per a tos admirat i que un reté fermament gravat en la ment per dues potents raons , la primera artística i la segona personal.

Artísticament parlant per la impressió aclaparadora que em va produir l’obra de Chillida en aquell hàbitat especial , triat per ell mateix. El xoc sensitiu de la natura amb la grandiositat del treball de l’artista , junt a la sensibilitat extrema dels petits treballs acollits en el “caserio” , es mantenen encara frescos en la meva memòria.
L’altra potent raó és la personal ja que els sons del Chillida Leku van ser els darrers que va captar la meva oïda esquerra ja que poc després vaig patir l’infart auditiu que em feia perdre tota audició de la mateixa , deixant-me definitivament capdisminuit auditivament.

Ara ens arriba la història del tancament que tots esperem no sigui definitiu i que al final la família i les administracions , malgrat la gran sequera econòmica , puguin i sàpiguen trobar un punt d’acord per mantenir tan valuós llegat.

Al voltant de l’embolic en parlen moltes columnes periodístiques que reflexen la sempre dificultosa negociació entre unes administracions que ja que paguen volen tenir un cert poder , i el nucli familiar que segueix volen establir el control que creu més convenient per preservar el que ells entenen com a preservació del treball de l’artista. Una negociació sempre dificultosa i que moltes vegades acaba malament o molt malament , com per exemple en el recent cas de la ciutat de Granada i el seu artista José Guerrero.

Un final que no desitgem en aquest cas , el que ens podria permetre una nova visita , en el profitós viatge que sempre és acostar-se al País Basc.

NOUS MISTERIS A L’IMAC

Que l’IMAC és un desastre , que fa el que veritablement li passa justament per allà i no dona comptes a ningú, és un fet del tot evident.

Avui , quan ja estem just al tercer dia de desembre , si tenen l’acudit de voler saber que succeirà a Mataró en aquest proper pont que per la seva llargària a bon segur ha de permetre realitzar activitats culturals, i s’apropen al web de l’IMAC en sortirà amb la cua entre cames ja que a hores d’ara encara no està penjada l’agenda del mes actual . A més en el que pertoca a les exposicions "vives", per exemple les ca l’Arenas , a hores d'araestà a punt d’acabar la de Pere Fradera i tota la primera tongada , mentre que en el web encara estant actives les mostres del passat estiu.

Però com volem que funcionin si en el mes de Novembre consta en l’agenda que el passat dia 26 , a les vuit del vespre , s’inaugurava a l’espai f la mostra del taller de Gravat del mateix IMAC i ni s’ha produït , ni s’ha fet cap comunicat ajornant-la.

És la responsabilitat i la professionalitat d’aquest agust fangar que , en condicions normals i de responsabilitat política , hauria de provocar un veritable desgavell de dimissions i destitucions.

Per això que és del tot comprensible el veritable insult a l’eficàcia que denunciem aquest dies amb el nostre raca-raca

22 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


408 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA


VOLEM SOLUCIONS JA!

Tot escrit sota els sons de Count Bassie ( Sixteen men swinging. 2010 )