DE SÍNDROMES
Com era molt fàcil de preveure, tots aquells afeccionats a la política, avui hem tingut àpat contundent amb escudella , carn d’olla, pollastre farcit i torrons de tota mena , del dur d’Alacant al més tou de crema cremada , en el munt d’articles d’opinió amb els que hem pogut omplir al pap a més no poder.
De tot hi ha hagut en la vinya del Senyor. Hem pogut gaudir de l’orgasme continuat aconseguit per
La Vanguardia amb la seva desfermada deriva convergent . Hem pogut submergir-nos en els dubtes quasi metafísics amb els que
El País ha confegit articles i editorials , amb un cert deix en el que sembla que no pot dir que sí, però que en el fons ja els hi sembla bé. Ens hem quedat sorprès davant l’escassa trempera que ha demostrat
“ara” , amb un to massa distant i poc compromès , com si el fet no anés amb ells. I potser l’anàlisi més directe , proper i enfilat ha estat a “
El Periódico” amb tres magnífics articles : Per començar el de
Joan Tapia ( Ferran Mascarell, pas mal)
....
Per a Mascarell és una reparació. El van menystenir i ara els contraris el premien. I ningú pot criticar l'ambició. Nicaragua no va valorar que no es governa un país amb l'obediència fèrria i la disciplina telefònica amb què es controla un partit. L'identitari Mas els ha donat una lliçó.
A Catalunya hi ha gent que respira en més d'una salsa. I al catalanisme cultural de CiU i el PSC l'uneixen diferents vincles. Espanya n'ha de prendre nota. Eduardo Serra va ser secretari d'Estat de Defensa amb Alberto Oliart (UCD) i amb Narcís Serra, i ministre amb Aznar. Sarkozy ha apostat (tres anys) perquè el socialista Kouchner fos la veu de França. Ara Mascarell és el nostre Serra (Eduardo). O el nostre Kouchner. Pas mal.
Per continuar amb el de
Carles Cols ( El PSC es prepara per governar el 6026 )
Per simple contrast, aquest és el drama que afligeix el socialisme català. No té una fórmula diferent per construir un líder. El poder municipal ha estat el seu delfinari durant anys com l'autonòmic ho ha estat per a CiU. En les pròximes eleccions municipals, per exemple, els convergents presenten com a ferm aspirant a l'alcaldia de Barcelona Xavier Trias, una altra obra de la seguretat i la saviesa que -se suposa- concedeix el contacte quotidià sobre això tan abstracte que és el poder.
D'aquí cinc mesos, el PSC s'endinsarà, diuen les enquestes, en el desert més vast que mai hagi trepitjat l'esquerra catalana. ¿Idèntic en aridesa al que ha transitat CiU els últims set anys? No. Pitjor. Heus aquí l'aspecte inèdit de la situació. La federació nacionalista tenia un Moisès a qui seguir. El PSC, per la tossuderia de José Montilla d'estirar la legislatura fins al màxim límit legal, es veurà de sobte a la tardor dipositant la brúixola del seu futur en mans d'un líder ara com ara incert.
I per acabar amb el molt especial l’article de
Raimon Obiols ( Un nou començament del PSC ) , per llegir amb cura i reflexionar-hi profundament. Un article amb un final del tot contundent :
Avui CAL un nou inici que combini la continuïtat del projecte i dels valors amb una perspectiva de renovació radical. Crec que el PSC pot ser l'impulsor d'aquest procés perquè la seva energia és renovable; no prové d'un dirigent o d'un nucli de direcció sinó de les aspiracions d'amples sectors de la societat. Hi ha a Catalunya una majoria que vol que creixi l'autogovern nacional, que vol la unitat civil i la cohesió social, la correcció del maltractament fiscal. Que vol un PSC que marqui inequívocament la seva sobirania i la seva solidaritat en l'àmbit espanyol. Que no vol corrupció ni confusió entre política i negocis. Que no vol l'explotació i l'especulació sobre el territori. Que vol polítiques actives i realistes de llibertat i igualtat per fer front a les injustícies socials i econòmiques. Que no vol una societat de mercat. Que vol preservar i millorar els nostres béns i serveis públics. Que no vol una política de mercat. Que vol noves formes de fer política, de deliberar sense manipulacions, sense mediocràcia. Agregar aquesta majoria i fer-ne l'alternativa al Govern de la Generalitat requereix com a condició imprescindible una renovació profunda del PSC, un nou començament del socialisme català.
Però el tema general ha estat fonamentat en la composició del Govern , un Govern que al meu entendre pateix de la
SÍNDROME YENKA. Per aquells jovencells que no s’acostin als cinquanta i per tant no els hi soni en res la paraula, cal explicar que la Yenka era un ball de saltironets que amb música enganxosa per anar a ritme, deia:
“Izquierda, izquierda , derecha , derecha , adelante , atrás y un . dos , tres”. Ës a dir que et movies per tots cantones però acabaves just al mateix lloc, com justament succeeix en el Govern Mas.
Anem per l’esquerra amb Mascarell, cap a la dreta amb Fernández Bozal, endavant amb Recoder i enrere amb Pelegrí, Puig i Rigau. I com no amb l’afegitó de l’un , dos i tres ... independents.
Però tot , tot, per arribar al mateix lloc. Dit d’altra manera fer veure que es mou alguna cosa , però que a l’hora de la veritat res hagi canviat.
Un sudoku ben quadrat per part de Mas.
Per altra part , i en el que pertoca al cas
Mascarell, crec que ens trobem davant d’una altra síndrome, la
SÍNDROME LAUDRUP. Tots recordarem el cas. El magnífic i elegant jugador danès , és ignorat i menystingut per Cruyff i de la manera més correcta , sense amagar-se , amb elegància i amb tot el respecte per el seu passat recent i per la seva història personal, va fitxar per el Madrid. Un fitxatge que va ser ben entès per uns i en canvi per altres va ser titllat de traïdor.
De veritat que em costa entendre , si no és sota un cert punt de mesquinesa, la postura del PSC reclamant el carnet de militància. Que jo sàpiga Mascarell no ha “firmat” pas per CiU i si ho ha fet per el Govern del país, i al meu entendre , el país ha d’estar sempre per damunt de qualsevol partit i /o partidisme. Però veig que lamentablement els buròcrates de Nicaragua , no ho entenen així, encara que poc els hi va costar entendre que entre un sou d’expresident i el d’un parlamentari hi ha un munt. I dic Nicaragua , ja que aquest és el cas d’ara , però estic del tot convençut que succeiria el mateix fos el partit que fos.
Per altra costat tots sabem que Mascarell actuarà en el Govern aplicant , no la línia cultural de Convergència , - si és que en té alguna , que és molt dir -, i sí aquella línia que ha defensat durant tant de temps i que ha intentat dur a terme sempre que ha pogut i li han deixat.
És a dir, la cultura del proper govern de Catalunya , serà ni més ni menys , que la programàtica del PSC.
Per tant davant tanta síndrome be valdria actuar amb rapidesa , però està clar que la cosa està difícil. Ahir La Vanguardia ens feia avinent que sis de cada deu parlamentaris no han treballat mai a l’empresa privada; que vuit de cada deu provenen d’altres càrrecs públics i que un de cada quatre és funcionari de carrera. Unes dates trasbalsadores que quasi haurien d’exigir una nova llei de paritat.
Per tant davant d’això, sols hi ha una resposta ràpida i contundent , que ha de ser la de la renovació. I dir renovació, no vol dir sols rejovenir la política , que en aquest segment encara hi ha més “polítics” d’incipient carrera política com a sortida professional.
Rejovenir vol dir aposta per gent amb capacitat , força, il•lusió i desig de servei, que siguin capaços de fer foc nou i oferir una perspectiva diferent a la societat. Una renovació que s’ha de començar ja i hauria de ser una exigència, per a les properes municipals.
Una renovació feta amb força , tot tenint molt present , - com molt bé recordava fa uns dies un articulista del que lamento no recordar ara el nom -, els inoblidables conceptes de Brassens :
“ Qui est con , est con “. Estigui a on estigui.
Encara que potser el corolari de tot el trobarem en el comentari que ahir un anònim company publicava en el meu post. Poques vegades es poden dir les coses de manera tan clara i amb tant poques paraules.
Seria un bon comentari per trametre a aquells que des de la cúpula del poder, segueixen sense entendre res.
Però ja ho sabem: “Qui est con , est con”.
