PSC I CULTURA

Mal dia ha triat el bon amic Ramon Bassas per fer-se amic en el facebook del suplement “Culturas” de La Vanguardia . I dic mal moment ja que justament avui l’actual Conseller de Cultura, en Ferran Mascarell , habitual columnista del mateix s’acomiada fent públiques les reflexions personals , en forma de diari, dels dies al voltant de Nadal en els que es gestà la seva incorporació a l’actual Govern de la Generalitat.

He de dir que així com vaig defensar la resposta positiva de Mascarell,- com ho va fer quasi la totalitat del món cultural -, avui no m’ha agradat gens ni mica aquesta exposició pública que no serveix per res més que per enverinar l’ambient. M’ha semblat com el retop davant les també molt poc encertades declaracions dels dirigents del PSC , amb Nadal per davant.
Però deixant ben clar que crec que aquestes declaracions no venien al cas de cap manera, si penso que val la pena fer-ne anàlisi d’algunes de les coses que diu, amb tota la raó del món per cert. Com per exemple:

Catalunya necesita concertación, no confrontación. Además, sigo sin entender por qué razón los dirigentes del PSC nunca quisieron aplicar su propio proyecto cultural, por qué razón el PSC ha defraudado tantas veces al sector cultural en estos últimos siete años


Los catalanes están cansados de las formas de representación que ofrecen los partidos; los ciudadanos queremos acuerdos, pactos y progreso, no guerras bizantinas, confrontaciones y descalificaciones. Es tiempo de un modo nuevo de hacer política y algunos no parecen verlo. Acabar con la desafección es acabar con la preeminencia de los intereses de los núcleos duros de los partidos políticos

Estoy convencido de que un país vale lo que vale su cultura. Estoy seguro de que la Catalunya democrática en pocas ocasiones ha hecho las políticas culturales que se corresponden con esa convicción. En las políticas culturales demasiado a menudo han prevalecido los intereses de la política corta antes que los de la cultura. Estoy del todo seguro de que la clase de nación a la que hay que aspirar será posible sólo si damos a la cultura un rol renovado: debe ser el instrumento conscientemente constituyente del modelo avanzado de identidad, creatividad, progreso y comunidad que debemos construir.

Definitori. Bé estaria que encara que fos d’amagatotis, per allò de la disciplina del partit , que la gent del PSC en general , i del PSC local en particular, en fessin lectura i anàlisi, i d’aquesta comencessin a pensar que ja toca agafar Cultura en el proper mandat, i més quan sembla que hi ha voluntari per anar al davant. Però fer-ho amb anàlisi extens i contundent i parlant amb tota la realitat cultural de la ciutat. Principalment en el que pertoca al nom del proper director de l’IMAC ja que el que nom que sona deixa indiferent a molts , agrada a ben pocs i encabrona a un bon grup després de les males experiències de gestió realitzades en anteriors concessions municipals.

Ah! , que no he dit els noms?. Son tan evidents que pensava els coneixia tothom. Ivan Pera com a regidor de Cultura i Gustavo Herraiz com a director de l’IMAC.

Esperem però que sigui qui sigui aquell que mani a Cultura presti atenció a fets com els que denunciem de fa ja temps i que avui per avui hem de seguir reclamant.

62 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL

448 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA BIENNAL TORRES GARCÍA

CAP ON ANEM

Publicat avui dimecres a la portada de “El Mundo”

Publicada ahir dimarts a la secció de necrològiques de “La Vanguardia”

No cal cap més paraula


GRAVADORS I GRAVEURS. CUM LAUDE

Quan algú que sols em coneix dintre del meu entorn “professional” i res en sap de la meva afecció “artística” i ho descobreix , una de les qüestions més tòpiques que acostuma a preguntar és demanar que és més fàcil fer una “bona” crítica o una “dolenta” , i empro aquests mots ja que son els habituals , entenen com a “bona” aquella crítica que té una valoració positiva i negativa a l’inversa. La resposta és fàcil i ràpida: la negativa.

La raó és ben senzilla. Els qualificatius negatius son molts més durs que no pas els positius. Per tant amb un parell o un de sols ja n’hi ha prou per que quedi ben clar el valor del judici. En canvi en la vesant positiva , sempre cal afegir matisos , en un concepte més ample i variat del desig d’expressar el de bó que té tal obra o exposició. Però sempre hi ha excepcions i una d’elles és la que ara ens ocupa.

A l’espai f , i fins el 16 de gener s’exposa la mostra “Gravadors” i “Graveurs” mostra col•lectiva que aplega als alumnes del Taller de Gravat de Mataró i dels artistes de “Le centre de Gravure de Céret” i és la mostra de tornada a l’experiència expositiva que es celebrà a la ciutat de la Catalunya Nord fa ben poc.

És aquesta una exposició que respon exactament al nivell a que ens han acostumat la Pilar Lloret i en Jordi Rosés, és a dir en els límits de l’excel•lència. Abandonant per una vegada la seva vesant més didàctica i trencant els marges tècnics en els que s’han mogut en les darrers mostres , els alumnes del Taller de Gravat, i els seus companys de l’altra costat dels Pirineus, desfermen tot el seu ben fer oferint-nos una mostra en la que un es pot extasiar davant de cada treball i en les dues cares del mateix, el tècnic i el creatiu. I amés fer-ho en la més ampla varietat d’estils, tendències ,tècniques i materials , essent del tot impossible fer-ne distinció alguna , fora del gust personal de cadascun.

Difícil seria dons aquí intentar cercar els adjectius més adients , les expressions més acurades , per intentar expressar el gran nivell de qualitat de l’exposat , però alhora la resposta exacte és la més senzilla. No cal ni intentar cercar-los. Simplement cal remarcar que és tracta d’una exposició del taller de Gravat de Mataró de la mà de Lloret i Rosés. Dient això ja n’hi ha prou , dons hom sap que el resultat no pot ser cap altra que el de la màxima qualificació, que en aquest cas arriba al “cum laude” en una mostra d’obligada , detinguda , sensible i reptida visita.

Felicitats.

Gravadors i “Graveurs”.
Taller de Gravat de Mataró & Le centre de Gravure de Ceret.
Espai f. De l’11 de desembre de 2010 al 16 de gener de 2011



EFECTE MASCARELL

Avui si que hom en va ple. Quasi unanimitat positiva en el camp de la cultura i discrepàncies vàries en el camp més polític , amb la “curiositat” d’un silenci quasi absolut per part de la gent de Convergència.

De tot el que he llegit hem quedo de nou amb Joan Tàpia quan retopa a Nadal , tot preguntant-li si ell ha dormit sempre tranquil davant certs actuacions dels seus socis de tripartit, i em quedo també amb el magnífic , - i molt respectuós escrit -, de Ramon Bassas en el seu blog , encara que florentinament també , surt d’estudi i no entra en un dels punts més importants del per què de tot plegat , com és el menysteniment de l’aparell del PSC a la indiscutible vàlua de Mascarell.

En l’altra costat amb quedo amb la crítica que Isabel Martí, editora de “ La Campana” i alhora cosina germana meva , que a “ara” li etziba forts retrets a la seva actuació en els seus anteriors càrrec públics i expressa el seu desig de que hagi “madurat i millorat políticament en tots aquests anys” , una expressió que acostumem a dir tots quan veiem que algú s’acosta o es pot acostar als nostres postulats. Però és clar que a gent com ella, molt implicada en la cultura catalana i amb ADN convergent genètic , li ha de ser molt dur veure com “l’enemic” pren possessió del bé més preuat , la direcció de la cultura del país.

Però no cal patir. Tinc el profund convenciment que el paper de Mascarell serà com sempre , excel•lent.

Un nivell que a bon segur que veurem força abans que no es rectifiqui en les nostres queixes , en les que de nou insistim avui.

48 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL


434 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA

DE SÍNDROMES

Com era molt fàcil de preveure, tots aquells afeccionats a la política, avui hem tingut àpat contundent amb escudella , carn d’olla, pollastre farcit i torrons de tota mena , del dur d’Alacant al més tou de crema cremada , en el munt d’articles d’opinió amb els que hem pogut omplir al pap a més no poder.

De tot hi ha hagut en la vinya del Senyor. Hem pogut gaudir de l’orgasme continuat aconseguit per La Vanguardia amb la seva desfermada deriva convergent . Hem pogut submergir-nos en els dubtes quasi metafísics amb els que El País ha confegit articles i editorials , amb un cert deix en el que sembla que no pot dir que sí, però que en el fons ja els hi sembla bé. Ens hem quedat sorprès davant l’escassa trempera que ha demostrat “ara” , amb un to massa distant i poc compromès , com si el fet no anés amb ells. I potser l’anàlisi més directe , proper i enfilat ha estat a “El Periódico” amb tres magnífics articles : Per començar el de Joan Tapia ( Ferran Mascarell, pas mal)
....
     Per a Mascarell és una reparació. El van menystenir i ara els contraris el premien. I ningú pot criticar l'ambició. Nicaragua no va valorar que no es governa un país amb l'obediència fèrria i la disciplina telefònica amb què es controla un partit. L'identitari Mas els ha donat una lliçó.


A Catalunya hi ha gent que respira en més d'una salsa. I al catalanisme cultural de CiU i el PSC l'uneixen diferents vincles. Espanya n'ha de prendre nota. Eduardo Serra va ser secretari d'Estat de Defensa amb Alberto Oliart (UCD) i amb Narcís Serra, i ministre amb Aznar. Sarkozy ha apostat (tres anys) perquè el socialista Kouchner fos la veu de França. Ara Mascarell és el nostre Serra (Eduardo). O el nostre Kouchner. Pas mal.

Per continuar amb el de Carles Cols ( El PSC es prepara per governar el 6026 )

Per simple contrast, aquest és el drama que afligeix el socialisme català. No té una fórmula diferent per construir un líder. El poder municipal ha estat el seu delfinari durant anys com l'autonòmic ho ha estat per a CiU. En les pròximes eleccions municipals, per exemple, els convergents presenten com a ferm aspirant a l'alcaldia de Barcelona Xavier Trias, una altra obra de la seguretat i la saviesa que -se suposa- concedeix el contacte quotidià sobre això tan abstracte que és el poder.


D'aquí cinc mesos, el PSC s'endinsarà, diuen les enquestes, en el desert més vast que mai hagi trepitjat l'esquerra catalana. ¿Idèntic en aridesa al que ha transitat CiU els últims set anys? No. Pitjor. Heus aquí l'aspecte inèdit de la situació. La federació nacionalista tenia un Moisès a qui seguir. El PSC, per la tossuderia de José Montilla d'estirar la legislatura fins al màxim límit legal, es veurà de sobte a la tardor dipositant la brúixola del seu futur en mans d'un líder ara com ara incert.


I per acabar amb el molt especial l’article de Raimon Obiols ( Un nou començament del PSC ) , per llegir amb cura i reflexionar-hi profundament. Un article amb un final del tot contundent :

Avui CAL un nou inici que combini la continuïtat del projecte i dels valors amb una perspectiva de renovació radical. Crec que el PSC pot ser l'impulsor d'aquest procés perquè la seva energia és renovable; no prové d'un dirigent o d'un nucli de direcció sinó de les aspiracions d'amples sectors de la societat. Hi ha a Catalunya una majoria que vol que creixi l'autogovern nacional, que vol la unitat civil i la cohesió social, la correcció del maltractament fiscal. Que vol un PSC que marqui inequívocament la seva sobirania i la seva solidaritat en l'àmbit espanyol. Que no vol corrupció ni confusió entre política i negocis. Que no vol l'explotació i l'especulació sobre el territori. Que vol polítiques actives i realistes de llibertat i igualtat per fer front a les injustícies socials i econòmiques. Que no vol una societat de mercat. Que vol preservar i millorar els nostres béns i serveis públics. Que no vol una política de mercat. Que vol noves formes de fer política, de deliberar sense manipulacions, sense mediocràcia. Agregar aquesta majoria i fer-ne l'alternativa al Govern de la Generalitat requereix com a condició imprescindible una renovació profunda del PSC, un nou començament del socialisme català.

Però el tema general ha estat fonamentat en la composició del Govern , un Govern que al meu entendre pateix de la SÍNDROME YENKA. Per aquells jovencells que no s’acostin als cinquanta i per tant no els hi soni en res la paraula, cal explicar que la Yenka era un ball de saltironets que amb música enganxosa per anar a ritme, deia: “Izquierda, izquierda , derecha , derecha , adelante , atrás y un . dos , tres”. Ës a dir que et movies per tots cantones però acabaves just al mateix lloc, com justament succeeix en el Govern Mas. Anem per l’esquerra amb Mascarell, cap a la dreta amb Fernández Bozal, endavant amb Recoder i enrere amb Pelegrí, Puig i Rigau. I com no amb l’afegitó de l’un , dos i tres ... independents.
Però tot , tot, per arribar al mateix lloc. Dit d’altra manera fer veure que es mou alguna cosa , però que a l’hora de la veritat res hagi canviat.

Un sudoku ben quadrat per part de Mas.

Per altra part , i en el que pertoca al cas Mascarell, crec que ens trobem davant d’una altra síndrome, la SÍNDROME LAUDRUP. Tots recordarem el cas. El magnífic i elegant jugador danès , és ignorat i menystingut per Cruyff i de la manera més correcta , sense amagar-se , amb elegància i amb tot el respecte per el seu passat recent i per la seva història personal, va fitxar per el Madrid. Un fitxatge que va ser ben entès per uns i en canvi per altres va ser titllat de traïdor.

De veritat que em costa entendre , si no és sota un cert punt de mesquinesa, la postura del PSC reclamant el carnet de militància. Que jo sàpiga Mascarell no ha “firmat” pas per CiU i si ho ha fet per el Govern del país, i al meu entendre , el país ha d’estar sempre per damunt de qualsevol partit i /o partidisme. Però veig que lamentablement els buròcrates de Nicaragua , no ho entenen així, encara que poc els hi va costar entendre que entre un sou d’expresident i el d’un parlamentari hi ha un munt. I dic Nicaragua , ja que aquest és el cas d’ara , però estic del tot convençut que succeiria el mateix fos el partit que fos.

Per altra costat tots sabem que Mascarell actuarà en el Govern aplicant , no la línia cultural de Convergència , - si és que en té alguna , que és molt dir -, i sí aquella línia que ha defensat durant tant de temps i que ha intentat dur a terme sempre que ha pogut i li han deixat. És a dir, la cultura del proper govern de Catalunya , serà ni més ni menys , que la programàtica del PSC.

Per tant davant tanta síndrome be valdria actuar amb rapidesa , però està clar que la cosa està difícil. Ahir La Vanguardia ens feia avinent que sis de cada deu parlamentaris no han treballat mai a l’empresa privada; que vuit de cada deu provenen d’altres càrrecs públics i que un de cada quatre és funcionari de carrera. Unes dates trasbalsadores que quasi haurien d’exigir una nova llei de paritat.

Per tant davant d’això, sols hi ha una resposta ràpida i contundent , que ha de ser la de la renovació. I dir renovació, no vol dir sols rejovenir la política , que en aquest segment encara hi ha més “polítics” d’incipient carrera política com a sortida professional.
Rejovenir vol dir aposta per gent amb capacitat , força, il•lusió i desig de servei, que siguin capaços de fer foc nou i oferir una perspectiva diferent a la societat. Una renovació que s’ha de començar ja i hauria de ser una exigència, per a les properes municipals.

Una renovació feta amb força , tot tenint molt present , - com molt bé recordava fa uns dies un articulista del que lamento no recordar ara el nom -, els inoblidables conceptes de Brassens : “ Qui est con , est con “. Estigui a on estigui.

Encara que potser el corolari de tot el trobarem en el comentari que ahir un anònim company publicava en el meu post. Poques vegades es poden dir les coses de manera tan clara i amb tant poques paraules.
Seria un bon comentari per trametre a aquells que des de la cúpula del poder, segueixen sense entendre res.

Però ja ho sabem: “Qui est con , est con”.

L’ART EN EL PESSEBRE MATARONÍ

En el bigarrat conjunt d’actes al voltant del pessebrisme que s’han celebrat a Mataró en motiu del que podríem considerar com “capitalitat del pessebre català” en aquest any , per el que pertoca a la vessant plàstica cal fer esment de l’exposició “ L’Art en el pessebre mataroní” que fins el proper 9 de gener ocupa les sales de Can Palauet.

És aquesta una exposició plena de bones intencions , ja que de cap altra manera es pot considerar l’intent d’aplegar amb el nexe comú del pessebre, d’aplegar conjuntament obres religioses provinents del Fons d’Art del Museu de Mataró; peces ,especialment maternitats , de diverses col•leccions privades ; un conjunt ampla de figures del pessebre de diversos orígens, estils i tendències; tot acabant el conjunt amb un bon grapat de creacions actuals realitzades per artistes plàstics sota l’aixopluc de la Sant Lluc.

Unes bones intencions no assolides com s’observa tan sols en una primera mirada, en la que s’observa la no assolida complexitat d’intentar lligar aquesta ampla disparitat , fet que si podria haver succeït sempre i quan l’exposició hagués estat preparada amb temps i rigorositat , però no essent així . el resultat és dispers en concepte i més encara en qualitat, malgrat els detalls puntuals que es poden observar en cadascun dels capítols.

Així ens trobem per un costat un bon grapat d’obres provinents de la col•lecció del Museu de Mataró, que semblen més agafades per atzar en el variat conjunt de peces de la temàtica , que no pas per un anàlisi qualitatiu de les mateixes. Son peces dels segles XVI al XIX , amb detalls puntuals ben interessants cohabitant amb meres còpies que tan sols tenen el mèrit de la seva recent antigor.
Més interessant semblen el conjunt d’imatgeria tan religiosa com popular , encara que per la poca brillantor del muntatge quedin com mig amagades del conjunt, el que no permet gaudir-les amb tota intensitat.

La mostra es complerta amb una llarga vintena de creadors plàstics actuals que han volgut apropar-se , a la seva manera , al concepte del pessebre i que ocupen l’espai central de la mostra. Un apropament realitzat , segons tarannà, per dos camins ben diferents: el més tradicional fonamentat en la vessant religiosa o l’establert mitjançant una mirada més laica i tangencial del concepte. Dos possibilitats amb una clara victòria plàstica d’aquests darrers.

Entre els que han volgut seguir la fidelitat del concepte cal remarcar a Sandro Soriano ( imatge ) , amb una magnífica nadala en l’estil que podríem dir “Ferrándiz” del segle XXI, que està ben acompanyada en l’ interès pels treballs de Lorton i Capitani. Però és el canto més lliure on trobem les peces més interessants amb els noms de Marc Prat , Alís, Aliu i Bassons com a peces a considerar.

En resum , una mostra molt millor en el concepte que en la culminació, que ben preparada , - i amb temps -, podria repetir-se amb segell de qualitat , el que de manera ben evident no succeeix en aquesta ocasió.

L’Art en el Pessebre Mataroní.
Can Palauet del 10 de desembre de 2010 al 10 de gener de 2011.



FERRAN MASCARELL

 
 
Demà serà qüestió de seguir aferrissadament el munt de comentaris , - que ompliran tot el ventall de l’arc -, al voltant de la decisió de Ferran Mascarell d’acceptar la proposta d’Artur Mas per ser el Conseller de Cultura del nou Govern de la Generalitat . Una proposta tan valenta com controvertida i que si bé políticament deixa malament a tots , als de Convergència per evidenciar que no tenen a ningú en la seva òrbita capaç de moure’s en el nivell de Mascarell, i al PSC per ser incapaç d’aprofitar el seu immens talent pel fet de ser ànima lliure i gens procliu a l’ortodòxia de l’aparell del partit, en canvi tranquil•litza als amants de la Cultura que saben que al menys en aquesta ocasió la mateixa està en bones mans i que potser ara podrà posar en solfa allò que en el darrer govern Maragall, tan sols va poder deixar ensumar, serveix per ensenyar un cert atannà del nou president Mas.

Personalment m’agrada que Mascarell estigui a Cultura , encara que amb unes certes reserves com és el fet de no saber a hores d’ara si ha deixat la seva militància al PSC o no. Dic això ja que no és el mateix mantenint-se al partit o no. Si l’abandona seria per a mi de molt mal estil. Seria fàcil considerar-ho una revenja al silenci de la seva aposta municipalista per Barcelona, on la força de la burocràcia de Hereu farà perdre , de totes totes i amb un catacrok històric, la capital del país. No és pot jugar al si aposteu per mi , estic amb vosaltres i si no amb passo a l’altra vorera. Però i si segueix amb la seva militància?.

Potser aquí s’obre la pregunta més important que genera tot aquest “desgavell”. Ja sabem que els partits es presenten a eleccions per governar , però el que no està tan clar és que es presentin per a servir el país. En la dicotomia entre poder i país , lamentablement els ciutadans tenim molt clar que domina amplament el concepte “poder”.
Les evidències son eloqüents. Des de el canvi radical de posicions al respecte de diversos temes, segons s’estigui al govern o a l’oposició , ( ben aviat es veurà amb el tema dels cementiris nuclears ) fins a l’habitual corró etern del tants a tants , amb exactitud matemàtica del nombre de membres del poder i la oposició.

Un , il•lús d’ell, i a bon segur que per això que mai els polítics han acabat congeniant amb mi , segueix sense entendre que mai existeixi un punt d’encontre entre govern i oposició malgrat la qualitat de la proposta , vingui del costat que vingui. Votar sempre a  favor dels meus i en contra dels demés.

Per això aquest il•lús ha rebut amb alegria el nomenament de Mascarell. I ho diu així en el convenciment que l’important és tirar endavant amb la cultura com element primordial pel futur, un element que mai ha entès el PSC que de manera ben magnànima ha regalat generalment cultura , quan no l’ha deixat en els més sorprenents mans. I Mataró n'és el paradigma.

Queda molt encara per parlar d’aquest tema. I queda fer-ne paral•lelisme amb la cultura de la Ciutat. Avui alguns regidors del PSC local, hauran deixat anar “sapos y culebras “ ( així en castellà que és el que més els hi escau ) en contra de Mascarell. Ja sabem que la guineu les veia verdes. Aquest fet pot ser un bon punt de partida al voltant de les properes municipals. Unes eleccions que poden donar molt de si i de les que caldrà parlar-ne amplament. Unes eleccions amb decisions importants per les que Baron hauria de prendre bona nota de tot el que està passant. Una nota que passa tan sols per una reflexió obligada : Que cal fer , seguir amb la mediocritat de suspens baix de molts dels actuals regidors afins a l’aparell del partit, o apostar d’una vegada i per totes , per Mataró i donar pas a gent de qualitat i amb pes específic , estiguin a l’ortodòxia de l’aparell, a la dissidència , o fora del partit?.

Un interrogant no desvetllat per Baron i que ara amb l’efecte Mascarell en pot tenir un interessant banc de proves. Un efecte el de Mascarell que ben bé pot ser com les bombes de raïm , i així serà si el PSC segueix oblidant-se d'aquells que ens seguim sentint-nos orfes davant la seva postura política que ens ha deixat sense cap mena de referència. Però pensar en això seria acceptar un error, i ni el PSc , ni qualsevol altra partit, accepta mai que s'equivoqui. I així ens va.
--
Però amb Mascarell a Cultura o no, nosaltres seguim amb el nsotre raca-raca.

Per cert , Marc Llacuna , el guanyador de la Torres García, em deia el passat dimecres ( inauguració de l'Eduard Novellas ) , tot confirmant que la seva obra segueix  "perduda" en qualsevol magatzem municipal , que li agrada pensar que abans de penjar-la en un lloc adient li diran alguna cosa i li permeteran restaurar la peça, ja que com va poder observar a l'exposició "Noves adquisicions" , la seva obra ja ha patit alguna que altra sotreguejada que caldra reparar.

 O sigui que ja ho veuen . L'obra de Marc Llacina encara no està penjada en el lloc adient i ja està malmesa. Per felicitar-nos.

O sigui que ara més que mai.

46 DIES DE COL•LECCIÓ BASSAT A LA NAU GAUDÍ I ÉS INEXISTENT PER EL WEB MUNICIPAL



432 DIES SENSE COL•LOCAR EN LLOC ADIENT L’OBRA DE MARC LLACUNA, GUANYADORA DE LA TORRES GARCÍA

AVUI COMENÇA EL FUTUR

Potser qui llegeixi aquest titular i no em conegui de res pot pensar fàcilment que qui això escriu és d’aquells convergents que encara està saltant de joia en veure els resultats electorals i que,lògicament il•lusionat , veu avui albirar la llum més radiant per el seu país. I no és així.

Un ho diu des d’un sentiment d’esquerres, socialista i de progrés , però essencialment catalanista , eix al voltant del qual han de girar els altres concepte. Un ho diu amb el pes de la derrota , a la que un ha col•laborat amb el seu vot en blanc. Però un ho diu també amb el convenciment que a bon segur aquesta contundent pallissa , ha de ser revulsiu per regenerar a un partit encartonat (PSC) per un aparell burocràtic , poc engrescador i sotmès al poder d’un altra ( PSOE ) amb qui s’hauria de parlaren nivell d’igualtat i no de submissió com està succeint.

Els resultats no han dit res que no sabéssim. Que els socialistes catalanistes volem ser lliures de triar el nostre destí. Que ja estem farts de la vergonya de veure com els nostres diputats a Madrid voten en contra del que ha decidit el Parlament del nostre país. Estem farts de que sentir-se per damunt de tot català, sigui en el PSC una cosa tan etèria, que fins i tot rep l’apel•latiu de l’ànima catalanista.

Estem farts de campanyes electorals amb Corbachos d’estrella , i amb tota la patuleia capitalina , mentre amaguem Tura , Maragall ( els dos ) o Castells. Estem farts de que en el míting del Sant Jordi, Montilla sigui el teloner de Felipe González i Zapatero, quan hauria de ser al contrari, de totes, totes.

I quan s’està fart , passa el que passa.

Estic del tot d’acord amb les paraules de Montilla que també ens recorda Baron en el seu post. Cal refermar-se en els valors del socialisme, del catalanisme i del federalisme. I en compte amb la paraula :refermar-se , que potser és justament el contrari del que s’ha fet , amagant especialment el catalanisme en el darrer calaix de la còmoda , on tan difícil és arribar.

Potser per això , avui de nou la veu del mestre Ferran Mascarell ens il•lumina de nou amb un magnífic article de debat en el nou “ara” , sota el títol de “Ara toca ordre”. D ’entre moltes altres anàlisi fent referència a tots els partits , és ben convenient allò que diu al voltant del “seu” , i el “nostre”, PSC.

“...La derrota del PSC profunda. Una estratègia electoral incapaç de desmarcar-se del PSOE i obsessionada a rebaixar la identitat de la nació dels catalans ha esdevingut un fracàs sense pal•liatius. Els votants no han entès les seves receptes davant la crisi ni quin projecte per Catalunya defensaven. No cal dir que els reptes del PSC són extraordinaris. El primer serà reaccionar; difícilment podrà esperar a veure que passa a les municipals , com proposen alguns dels dirigents actuals. El segon serà saber construir una oposició activa i positiva capaç d’ajudar al Govern en les qüestions de fons. El tender, entendre, sense simplificar, les raons que l’han dut – en només set anys -, de la seva privilegiada situació del 2003 a la d’ara. El quart serà refer el seu discurs social demòcrata actualment sense ànima. I el cinquè – i probablement més decisiva – decidir-se a actualitzar el seu catalanisme, és a dir el seu relat sobre Catalunya, l’Estat espanyol i la seva relació amb el PSOE.


El dilema del PSC: obrir-se a les inquietuds dels ciutadans progressistes i catalanistes o bé enrocar-se. El President Montilla ha entomat el repte, ha anunciat que no repetirà com a primer secretari i s’ha declarat garant del procés de renovació. Aquest és el repte dels dirigents del PSC: disposar-se a liderar la reconstrucció d’un nou centreesquerra català amb un discurs inequívocament catalanista que trenqui dependències i que sàpiga desplegar l’anhel federalitzador sense negar la major. Catalunya necessita un Estat que defensi els seus interessos; el d’ara no ho fa i una majoria de catalans ho té clar. “


Es pot dir més fort , però no més clar. Aquest article i el de Ramoneda l’haurien de llegir els dirigents actuals del PSC , al menys cinquanta vegades , fins que  en tinguin clar coneixement i consciència. I de pas que algú li passi a la Chacón , no fos cas que imbuïda del seu sentit de “servei” es veies amb forces i coneixement d’intentar capitanejar el canvi. Que llavors si que ens agafaria el PP.

CULTURA

Avui s’ha produït el teòric esdeveniment cultural de l’any, com ha estat la inauguració del per tots conegut com “Museu Bassat”. Tocaria dons parlar del mateix i així estava previst , però després de sentir l’estupidesa que un rere altra han desgranat en el seus parlaments els Srs Baron, Tresserras, Rangel i Benach , en que han parlat de tot i de res , encetant abans d’hora la campanya electoral i que no han destinat ni un pensament al que pertocava que era parlar d’art i de cultura , he pensat que del Bassat ja en parlarem en els propers dies i que potser ara seria molt millor reproduir l’article de Ferran Mascarell que publicava aquest mateix matí a “La Vanguardia”. Encara que sembla molt enfarfegat, crec que paga molt la pena fer-ne lectura detinguda i actuar en conseqüència , encara que aquesta sigui indefectiblement que el vot en blanc sigui , culturalment parlant, el més adequat a la minsa i perillosa oferta política que ens ofereixen els nostres lamentables polítics.

Aquí el teníu:

CULTURA SIN CAMPAÑA

Poco se está hablando de cultura en esta campaña electoral. Solo los típicos actos electorales destinado a dar algún titular a los candidatos para el corte de televisión; algunos manifiestos con firmas más o menos ilustres,. Lástima. Lo cultural no está en la campaña y sin embargo es lo que establece hasta dónde una sociedad es capaz de avanzar i escoger las mejores opciones. Paradójico. En nuestra sociedad es dominante la idea de que la cultura es sinónimo de entretenimiento o evasión. Incluso los creadores y profesionales de la cultura parecen poco motivados por los programas electorales; casi nadie mueve las cejas ; las posibles subvenciones futuras aconsejan prudencia. Lo cultural se ha simplificado hasta límites grotescos. Ha sido ubicado en una especie de limbo especializado y dedicado al entretenimiento, El verdadero sentido de la cultura se ha distorsionado hasta hacerlo irreconocible. Quizás por todo ello la movilización a favor de la cultura ha desaparecido del proceso electoral.

La cultura es el fundamento de nuestra identidad individual y colectiva, de nuestra capacidad creativa y de nuestra convicción innovadora, de la calidad de nuestro progreso y de los principios que impulsan la cohesión social y democrática de la comunidad. Una sociedad siempre se despliega desde la cultura y es muy especialmente importante tenerlo en cuenta en tiempos de crisis y de cambios sistémicos, como los actuales. Nuestro tono cultural está bajo y la campaña ni tan sólo incita a hacer la crítica de las políticas culturales desplegadas durante los últimos cuatro años.

Las cosas no siempre han sido así y que ahora lo sean no es una anécdota. Que la cultura entendida como compendio de ideas y opciones propositivas de carácter humanístico y artístico sobre nuestro futuro (inmediato y lejano) no aparezca en campaña es un indicador de las muchas inercias que atenazan nuestra vida colectiva. La falta de relato cultural extiende todavía más el peligroso virus de la desafección. Creo que el olvido político y social del sobreesfuerzo cultural que Catalunya necesita es el principal problema de fondo de Catalunya y el que más condiciona su futuro. Catalunya precisa de un voluntarioso esfuerzo colectivo a favor de la cultura; no hay otro modo de romper la inercia que domina en muchos ámbitos de nuestro país, potenciar nuestra cartera de conocimientos y fortalecer nuestros desdibujados valores. Solo un sobreesfuerzo cultural permitirá mejorar los contenidos que producimos, los productos, los procesos y las organizaciones que generan nuestra riqueza y aseguran nuestra convivencia. Esta campaña parece que el principal capital colectivo que posee Catalunya es la cultura.

Pienso que un país vale lo que vale su cultura, que un país es sobre todo un sistema cultural, que un país funciona bien si el capital cultura lubrica el sistema de vasos comunicantes que asegura el despliegue conjunto y armónico del sentido de identidad , la creatividad , el progreso y la convivencia. Solo desde la preeminencia de lo cultural se podrán construir identidades más abiertas y democráticas; sólo desde climas culturales favorables se consolidan países más creativos e innovadores. Ólo cuidando el capital cultural las sociedades aseguraran un progreso sostenido y sostenible. Sólo una gran convicción cultural hace posible que las comunidades gestionen con éxito la complejidad del mundo global que está en cada barrio de nuestras ciudades . Repito: un país vale lo que vale su cultura; no sólo su PIB, como bien dijo Galbraith en su último y testamentario libro.

Me parece enormemente contraproducente que una campaña electoral tan importante no tenga en el debate cultural uno de sus puntos de referencia. Poco o nada se dice o se discute sobre la calidad de nuestro conocimiento, la idoneidad de nuestros valores, la sociedad que desamaos, el país que estamos construyendo o el futuro al cual aspiramos. El futuro de Catalunya tiene su mejor fuerza motriz en la fuerza de su cultura, y en el fortalecimiento de sun sistema cultural privado, asociativo y público de calidad, ambicioso y muy autoexigente debería ser motivo de análisis, debate y pacto, además de compromiso explícito por parte de quien aspire a gobernar Catalunya. Me cuento entre quienes creen que el peculiar puzle de instituciones públicas deslavazadas existentes no favorece el despliegue cultural y el enorme potencial de la cultura catalana.

Unas elecciones autonómicas sin apenas debate cultural suponen un empobrecimiento general. Sin cultura disminuye la gama de las opciones posibles que puede ofrecer la política. Sólo culturalizando el debate político será pensable una política más eficiente; sólo será posible avanzar si mejoramos el vínculo entre cultura y sociedad, si reforzamos el capital cultural global del país. Sólo así tomarán sentido tangible conceptos como sociedad del conocimiento, innovación, excelencia, democratización, rigor, autoexigencia e internacionalización. Sólo así conseguiremos acabar con las inercias del pasado y abrir paso a las múltiples mejoras, reformas y transformaciones culturales que nuestro país precisa.

Ferran Mascarell

LA CULTURA DEL FUTUR.

“La cultura ha de deixar de ser un ornament , un element accessori, per convertir-se en un element fonamental”. Així de taxatiu va ser en Ferran Mascarell en el decurs de la conferència xerrada que , organitzada per la gent de cultura del PSC, va tenir lloc el passat dijous a l’estudi de l’Albert Alís. Una conferència a la que des de feia dies i des d’aquesta petita tribuna us aconsellava assistir , que personalment em va satisfer del tot, i que estic convençut va captar tota l’atenció del nombrós grup d’assistents.

Com que no vaig prendre apunts , - el meu interès estava en escoltar atentament -, i la Judith Vives ha fet una magnífica crònica al capgròs.com ( vestida amb una seductora i cinematogràfica imatge ) us remeto a la mateixa per assabentar-vos amb precisió del que Ferran Mascarell, ex conseller de Cultura , ex regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, actualment cap d’audiovisuals de RBA editores , i guru cultural de l’esquerra progressista, va expressar en la mateixa.

Malgrat això , sí que vull dir que Mascarell amb la seva gran capacitat comunicativa va saber desgranar tot l’entramat teòric del seu discurs explicitant el que per a ell és greu error, com ho és entendre la cultura simplement com a creació i/o entreteniment , deixant de costat el sentit més ample i global de la mateixa que l’hauria de portar a ser essencial en economia , política , educació identitat o valors.
Per això reclama que la cultura tingui un paper predominant en qualsevol tipus de govern, explicitant-ho en l’exemple de que fos el responsable de Cultura el 1er tinent d’Alcalde , que els partits tinguin a la regiduria de Cultura com una peça important en l’entramat del seu programa de Govern , i que no la cedeixin , com passa quasi sempre ( Mataró n'és el millor exemple) ,i es converteixi en la primera moneda de canvi.

Un discurs teòric de força impacte , però d’aquells que caldria llegir amb llapis a la mà per remarcar conceptes i detalls. Però a un , molt més pragmàtic que no pas teòric, li va quedar més remarcat que res, tres grans conceptes que en bona part haurien de ser eixos del programa electoral de les properes eleccions municipals. Un programa que començava amb aquesta conferència , la seva gestació.

Començar per la importància de la cultura en el concepte de ciutat, seguir per socialitzar-ne la qualitat, i acabar per tenir molt present que les administracions el que han de vetllar és per donar eines i mitjans als creadors per que puguin dur a terme els seus projectes i mai convertir-se en creadors de bens culturals, i molt menys direccionar-los de manera sectària i intencionada.
Uns conceptes que un va gaudir sentint-los de veu de tan important personatge ja que són en essència aquells que de fa molts anys reclama de manera constant als poders polítics i que mai n’han fet el més punyeter cas.
Uns conceptes que malgrat que els polítics assistents a l’acte ( Bassas, Pera , Melero, Pilar González, Consol Prados) van escoltar , i apuntar , de manera ben atenta , dubto tinguin gaire clar en dur a terme.

Així, un ,personalment els hi va fer a tots ells i en acabar l’acte , l’observació personal d’aquesta reflexió de la importància de la cultura i de la necessitat de que sigui una de les grans responsabilitats de govern, amanint la pregunta amb l’anècdota explicada per Mascarell de la seva queixa per cedir cultura de la Generalitat “precisament” a ERC.
La resposta va ser contundent i la mateixa per part de tots.: “Si els vots ho permeten...”. És a dir que si no s’obtenen més regidors , res de res. El que lamentablement em fa pensar que o no van escoltar , o no van voler entendre , o el que seria pitjor, és a dir que la conferència de Mascarell ha estat una operació d’imatge per entabanar als quatre il•lusionats en el futur d’ una cultura mataronina forta , mentre en el rera fons tot segueix igual.

Però això no deixen de ser teories i com he dit abans, un aposta per la pràctica. Deixem passar el temps que ell donarà o treurà raons.De moment quedem-nos amb les ponderades , reflexives i encertades "raons" d'en Ferran Mascarell.

NOTES AL MARGE

No deixa de donar a pensar que el bloc de creadors més importants dels assistents a la xerrada va ser , i amb molta avantatge , el dels creadors plàstics que curiosament son els més “apallissats” per la cultura política municipal amb la condescendència total i el vist-i-plau del Govern de la ciutat. Alís, Duran , Perecoll, Brassó, Capitani, Codina, Anson, Soriano, Mugnani, Alberto Romero, Anna García, Antoni Luis, de Antonio, Pol Codina i potser me’n deixo algun, van escoltar amb oïdes ben obertes les clares explicacions de Mascarell.

Potser seria hora que el Govern en tingués una mica de cura , i quan dic cura , evidentment no em refereixo a l’absurditat del pegat del Sant Lluc i el Llimoner a Can Minguell, on no hi pinten res , i mai tan atinada l’expressió. Una inclusió, que segons declaracions d’Alícia Romero al Tot Mataró, va ser una cosa de l’Alcalde , que una vegada més amb les moltes ganes de fer coses a fi de bé , les fa a l’alçada d’un campanar i ho esgarria tot, amb exemples tan clars com Paco Rodon i el Fons d’Art , l’homenatge a Rovira Brull i ara aquesta disposició sobre Can Minguell , que cal tenir-ho ben clar , no és un espai utilitzable de cap manera per els artistes.

I ja veurem com s’ho faran els del Sant Lluc i els del Llimoner per complir amb el pacte de les seves “actuacions” cada dos mesos.

Curiós va ser el debat encetat en l’apartat de preguntes de la xerrada amb el tema del Museu Bassat , que va demostrar una vegada més que en això de la comunicació el fracàs del Govern Municipal és constant i permanent.

El fer i desfer que es porten Ajuntament i la Fundació Bassat , d’esquenes a quasi tothom, molesta a la gent de l’art ja que no en té cap mena de coneixement del projecte.
Bo seria ,- i ja fa temps que li vaig dir a la Núria Poch i ara li vaig repetir -, que es realitzés , aprofitant l’avinentesa de la primera exposició de la Col•lecció a la Nau Gaudí, una xerrada informativa al col•lectiu artístic local per aconseguir aportar-lo a la causa , i no ser com és en un bon gruix , un enemic potencial.

Però potser del més divertit de l’acte va ser l’exigència feta per Martí Anson a Lluís Bassat d’una transparència màxima en la gestió ja que es tractarà de diners públics. És evident que estic amb ell en aquesta demanda de transparència i bones pràctiques , però que sigui Martí Anson qui ho reclami quan no hi ha manera de saber quans diners públics va costar a l’IMAC el seu viatge amb taxi a Londres, quines van ser les contrapartides i això per no entrar en l’ús de les Bones Pràctiques en l’IMAC del que tan bé s’aprofiten ell i els seus amics , és d’un cinisme que costa d’entendre.

O és que potser és una provocació més , que segons ell mateix va explicar , és una de les seves més importants característiques artístiques.


I com que seguim sense explicacions, nosaltres mantenim la cantarella

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERÀ DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

Escrit amb la veu de fons de Diana Krall ( only trust your heart )