LA CULTURA DEL FUTUR.

“La cultura ha de deixar de ser un ornament , un element accessori, per convertir-se en un element fonamental”. Així de taxatiu va ser en Ferran Mascarell en el decurs de la conferència xerrada que , organitzada per la gent de cultura del PSC, va tenir lloc el passat dijous a l’estudi de l’Albert Alís. Una conferència a la que des de feia dies i des d’aquesta petita tribuna us aconsellava assistir , que personalment em va satisfer del tot, i que estic convençut va captar tota l’atenció del nombrós grup d’assistents.

Com que no vaig prendre apunts , - el meu interès estava en escoltar atentament -, i la Judith Vives ha fet una magnífica crònica al capgròs.com ( vestida amb una seductora i cinematogràfica imatge ) us remeto a la mateixa per assabentar-vos amb precisió del que Ferran Mascarell, ex conseller de Cultura , ex regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, actualment cap d’audiovisuals de RBA editores , i guru cultural de l’esquerra progressista, va expressar en la mateixa.

Malgrat això , sí que vull dir que Mascarell amb la seva gran capacitat comunicativa va saber desgranar tot l’entramat teòric del seu discurs explicitant el que per a ell és greu error, com ho és entendre la cultura simplement com a creació i/o entreteniment , deixant de costat el sentit més ample i global de la mateixa que l’hauria de portar a ser essencial en economia , política , educació identitat o valors.
Per això reclama que la cultura tingui un paper predominant en qualsevol tipus de govern, explicitant-ho en l’exemple de que fos el responsable de Cultura el 1er tinent d’Alcalde , que els partits tinguin a la regiduria de Cultura com una peça important en l’entramat del seu programa de Govern , i que no la cedeixin , com passa quasi sempre ( Mataró n'és el millor exemple) ,i es converteixi en la primera moneda de canvi.

Un discurs teòric de força impacte , però d’aquells que caldria llegir amb llapis a la mà per remarcar conceptes i detalls. Però a un , molt més pragmàtic que no pas teòric, li va quedar més remarcat que res, tres grans conceptes que en bona part haurien de ser eixos del programa electoral de les properes eleccions municipals. Un programa que començava amb aquesta conferència , la seva gestació.

Començar per la importància de la cultura en el concepte de ciutat, seguir per socialitzar-ne la qualitat, i acabar per tenir molt present que les administracions el que han de vetllar és per donar eines i mitjans als creadors per que puguin dur a terme els seus projectes i mai convertir-se en creadors de bens culturals, i molt menys direccionar-los de manera sectària i intencionada.
Uns conceptes que un va gaudir sentint-los de veu de tan important personatge ja que són en essència aquells que de fa molts anys reclama de manera constant als poders polítics i que mai n’han fet el més punyeter cas.
Uns conceptes que malgrat que els polítics assistents a l’acte ( Bassas, Pera , Melero, Pilar González, Consol Prados) van escoltar , i apuntar , de manera ben atenta , dubto tinguin gaire clar en dur a terme.

Així, un ,personalment els hi va fer a tots ells i en acabar l’acte , l’observació personal d’aquesta reflexió de la importància de la cultura i de la necessitat de que sigui una de les grans responsabilitats de govern, amanint la pregunta amb l’anècdota explicada per Mascarell de la seva queixa per cedir cultura de la Generalitat “precisament” a ERC.
La resposta va ser contundent i la mateixa per part de tots.: “Si els vots ho permeten...”. És a dir que si no s’obtenen més regidors , res de res. El que lamentablement em fa pensar que o no van escoltar , o no van voler entendre , o el que seria pitjor, és a dir que la conferència de Mascarell ha estat una operació d’imatge per entabanar als quatre il•lusionats en el futur d’ una cultura mataronina forta , mentre en el rera fons tot segueix igual.

Però això no deixen de ser teories i com he dit abans, un aposta per la pràctica. Deixem passar el temps que ell donarà o treurà raons.De moment quedem-nos amb les ponderades , reflexives i encertades "raons" d'en Ferran Mascarell.

NOTES AL MARGE

No deixa de donar a pensar que el bloc de creadors més importants dels assistents a la xerrada va ser , i amb molta avantatge , el dels creadors plàstics que curiosament son els més “apallissats” per la cultura política municipal amb la condescendència total i el vist-i-plau del Govern de la ciutat. Alís, Duran , Perecoll, Brassó, Capitani, Codina, Anson, Soriano, Mugnani, Alberto Romero, Anna García, Antoni Luis, de Antonio, Pol Codina i potser me’n deixo algun, van escoltar amb oïdes ben obertes les clares explicacions de Mascarell.

Potser seria hora que el Govern en tingués una mica de cura , i quan dic cura , evidentment no em refereixo a l’absurditat del pegat del Sant Lluc i el Llimoner a Can Minguell, on no hi pinten res , i mai tan atinada l’expressió. Una inclusió, que segons declaracions d’Alícia Romero al Tot Mataró, va ser una cosa de l’Alcalde , que una vegada més amb les moltes ganes de fer coses a fi de bé , les fa a l’alçada d’un campanar i ho esgarria tot, amb exemples tan clars com Paco Rodon i el Fons d’Art , l’homenatge a Rovira Brull i ara aquesta disposició sobre Can Minguell , que cal tenir-ho ben clar , no és un espai utilitzable de cap manera per els artistes.

I ja veurem com s’ho faran els del Sant Lluc i els del Llimoner per complir amb el pacte de les seves “actuacions” cada dos mesos.

Curiós va ser el debat encetat en l’apartat de preguntes de la xerrada amb el tema del Museu Bassat , que va demostrar una vegada més que en això de la comunicació el fracàs del Govern Municipal és constant i permanent.

El fer i desfer que es porten Ajuntament i la Fundació Bassat , d’esquenes a quasi tothom, molesta a la gent de l’art ja que no en té cap mena de coneixement del projecte.
Bo seria ,- i ja fa temps que li vaig dir a la Núria Poch i ara li vaig repetir -, que es realitzés , aprofitant l’avinentesa de la primera exposició de la Col•lecció a la Nau Gaudí, una xerrada informativa al col•lectiu artístic local per aconseguir aportar-lo a la causa , i no ser com és en un bon gruix , un enemic potencial.

Però potser del més divertit de l’acte va ser l’exigència feta per Martí Anson a Lluís Bassat d’una transparència màxima en la gestió ja que es tractarà de diners públics. És evident que estic amb ell en aquesta demanda de transparència i bones pràctiques , però que sigui Martí Anson qui ho reclami quan no hi ha manera de saber quans diners públics va costar a l’IMAC el seu viatge amb taxi a Londres, quines van ser les contrapartides i això per no entrar en l’ús de les Bones Pràctiques en l’IMAC del que tan bé s’aprofiten ell i els seus amics , és d’un cinisme que costa d’entendre.

O és que potser és una provocació més , que segons ell mateix va explicar , és una de les seves més importants característiques artístiques.


I com que seguim sense explicacions, nosaltres mantenim la cantarella

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERÀ DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

Escrit amb la veu de fons de Diana Krall ( only trust your heart )

TRANQULITAT

I molta. Just el que necessitava i el que em recomana el cardiòleg després del bon resultat del darrer holter , encara que amb uns massa abundants extra sístoles en els moments de stress. O sigui que lleugera medicació per un costat, i necessitat d’agafar-me les coses amb més calma per l’altra. Una calma que en el que pertoca al costat artístic , l’element bàsic d’aquest blog , segueix essent molt difícil en aquest Mataró culturalment dominat per un IMAC que exerceix com.. (... millor fer cas al cardiòleg , respirar a fons i … ).

Potser per tot això s’agraeix l’exposició que s’inaugurà divendres passat a la sala del col•legi d’aparelladors amb les pintures d’en Modest Almirall i les escultures de la Teresa Riba de la que caldrà parlar en els propers dies. Una inauguració que com sempre es celebrà sense ningú de l’oficialitat , ni de la que mana ni de la que està a l’oposició. Que hi farem, ja estem ben acostumats a aquestes absències.

Magnífic el dissabte , amb excursió familiar a la sempre bucòlica Banyoles, un espai massa vegades oblidat i en el que la serenor domina. Passejada per l’estany ( que no llac ) , magnífic dinar en el sempre recomanable, - per qualitat i preu -, Can Xabanet i diada per afermar lligams , aquells que per sabuts no cal tampoc descuidar. La visita a Banyoles , em porta un record vers l’Alícia Romero , per cert segueix pendent una cita per Can Minguell, que arribarà la inauguració, ens queixarem de les promeses incomplertes i després es dirà de la mal llet d’alguns. Dons bé, un record per l’Alícia a la que convido a visitar l’oficina d’informació turística de Banyoles i el seu acuradíssim disseny i merchandaising. Per tenir-la en compte i imitar-la si s’escau, per més cofois que alguns estiguin per uns premis de l’ habitualment tendenciosa Diputació.

En resum, una magnífica diada ben acabada amb la Final de Champions i el més que merescut triomf de Mourinho, un magnífic entrenador , - el millor del món ?-, amb el que concordo en aquest toc de provocació que sempre té, però que no és fruit d’una xuleria sense mides , i sí d’un treball ben fet a la recerca de la perfecció, tal i com marquen els resultats obtinguts.

Tranquil•litat ahir amb la mare d’artista convidada. Cal cuidar-la. Quasi vuinta-vuit anys i un cap que funciona a entrebancs , però sempre una mare.

Sopar casolà i a casa , amb els amics. Amb aquells que saps que simplement “ son dels teus”. Que estan allà. Que pots estar temps i temps sense estar junts, però que si els necessites , estan allà, sense preguntar, sense voler saber res. Son els teus amics, - potser ho hauria d’haver escrit amb majúscules -, i amb això ja n’hi ha prou.
Per això amb la Rosa , l’Oriol, en Quim i l’Anna, , tot donant-nos compte que a les “petites” ja no els hi cal taula apart... Quina magnífica vetllada.

I avui un matí de jeure. “Perdidos” domina a bona part de la família, a la que s’ha llevat a les sis a veure el final en directe i a la que ha esperat per veure-ho enregistrat. I un , llegint el diari i gaudint de la tan recomanada serenor a la que ajuda el Spotify , - quan et valoro -, d’acurat contrapunt.

Però tot això no deix en un segon apunt l’emprenyada que tinc , mantinc , i “ el que te rondaré , morena” que deia el pare , al voltant de l’actitud de l’IMAC en general i dels dos regidors que el comanden , en Sergi Penedès i l’Ivan Pera , que han demostra públicament que no han entès res. Que ells no son majestat sobiranes , amb uns súbdits que els hi devem submissió i respecte, i sí en canvi, son els “nostres” representants , i per tant és a nosaltres a qui deuen explicacions i respecte.

No puc negar la meva satisfacció aquests dies , quan de manera directa , indirecta o circumstancial, - com si de fets gramaticals es tractés -, he rebut un suport absolut , i molt potent , davant tot el que ha envoltat el que hauríem d’anomenar

CAS ANSON

En primer lloc crec que cal explicitar de manera ben clara i contundent , el respecte i per que no dir-ho, l’ admiració i un punt d’enveja a Martí Anson. Ell crea un projecte , lluita pel mateix i aconsegueix el seu fiançament global, el del projecte i el del seu sou. O sigui que res a dir, fora del respecte absoluta i fins i tot, repeteixo, l’admiració.

Però això no ha de fer oblidar l’obligació de l’IMAC envers els ciutadans , explicant i explicitant a on van a parar els diners de tots. El projecte d’Anson ve ja de lluny , i mai s’havia dit res a ningú. Evidentment tampoc al grup de masells que callats i disciplinats segueixen en el Consell sense dir ni mu, abaixant el cap i tenint fins i tot d’arribar a haver de solicitar la caritat de ser informats de certs actes , abans de que els mateixos siguin públics en les agendes de la ciutat. Un grup que si tinguessin dignitat , que per el vist no la tenen, haurien o dimitir o exigir que s’acomplís fil per randa el paper que tenen per llei encomanat.

L’IMAC no tenia cap mena d’intenció de dir res de res del projecte d’Anson , el que és fet fefaent de la seva inutilitat. Si col•labores amb un artista local per que aquest estigui present a la Tate Modern, en un moment tan important com el del desè aniversari, el natural és llençar la notícia als quatre vents . L’IMAC res de res. L’acte va ser la setmana passada i el silenci oficial més absolut planà per damunt l’esdeveniment.

Sols quan salta la llebre , - i aquest blog en té molt a veure -, i tot es complica , de cop i volta , sense cap mena d’avis previ, sense aparèixer en agendes , ser comunicat a mitjans locals etc, i amb una nota de premsa apareguda a corre cuita i al migdia , que el passat dijous , a darrera hora del vespre , i no sé pas davant de qui, Anson i el seu BMW van ser presentats davant de Can Palauet per fer el paripée. Celebració aquesta que encara ha encès més els ànims del món artístic local.

A moments d’ara és més obligat que mai donar explicacions . Fer pública tota la història i ensenyar xifres i dates . Per cert , entre les mateixes estaria bé explicar si la multa per excés de velocitat que Anson va patir en el viatge , corre a càrrec de l’IMAC, el conductor o l’empresa , encara que evidentment la mala imatge és tota per l’IMAC.

I aquesta hauria de ser la primera de les moltes explicacions que l’IMAC , que mai para boca , deu als ciutadans.
Cal explicar el tema de Can Xalant , l’any de retard en el concurs i els mesos de propina que significa per els seus administradors.

Cal explicar el concurs de tècnic d’arts plàstiques , declarat desert després de quasi un any.

Cal explicar qui ha estat el jurat del cartell de Les Santes i eliminar la mentida de la unanimitat del mateix. L’elecció de Dani Montlleó va ser del tot controvertida , amb diversos vots en contra , i la imposició del mateix va ser tan visceral que hi ha representants que ja han expressat la seva decisió de no prendre part en el jurat de l’any vinent , si no s’estableixen uns criteris d’igualtat d’oportunitat per a tothom. La unanimitat sols va ser , com és sempre, quan l’artista va presentar el cartell que com és lògic sols hauria de ser rebutjat davant uns consideracions molt estridents que poguessin vulnerar les lleis o ferir la sensibilitat dels ciutadans.

Cal explicar per què quan aquesta setmana s’acompleix un any de la biennal Torres Garcia , encara no s’ha trobat lloc per l’obra guanyadora de Marc Llacuna. Per que, tal i com va prometre Baron , ningú s’ha adreçat a ell per demanar la seva opinió, i per que es va mentir en la darrera exposició de Can Palauet quan s’indicava que estava penjada a la Pompeu Fabra , fet que no era ni és, veritat.

Cal explicar la negativa permanent de la gent d l’IMAC , amb Penedès i Noè al cap, negant-se de totes totes a organitzar l’antològica dedicada a Pepe Novellas que ja havia d’haver-se inaugurat el passat mes de febrer. Cal explicar el per que de les seves afirmacions a qui les vulgui escoltar , que mentre ells tinguin el mínim poder, mai es farà l’antològica de Novellas. I que Baron ja pot anar piulant que...

Cal explicar el projecte expositiu de l’IMAC en les seves diverses sales, i per què la plàstica és marginada de manera continuada del mateix.

Cal explicar el per que , havent la gent del Llimoner demanat una exposició antològica per Santi Estrany ( també ho han fet per Raúl Capitani) , quan aquesta es realitza , ni se’ls avisa , ni se’ls convida , ni tenen la decència de dir d’on surt la proposta?.

Cal explicar com és que els artistes plàstics han estat foragitats de Ca l’Arenas i ara s’anuncia la pròrroga de l’exposició de la planta superior comissariada per Assumpta Montellà. No serà per les cues que diàriament omplen les vorers del carrer Argentona , impedint el pas dels ciutadans de a peu?.
Tot lloant la qualitat de l’exposició, cal remarcar que la mateix és de màxima idoneïtat per un Museu d’Història però poc té a veure amb un centre d’Art , com el de Ca l’Arenas.
Ara sols queda veure si també hi haurà pròrroga amb les exposicions que de manera tan vulgar omplen la planta baixa del vell casalot.

Aquestes i moltes coses més han de ser explicades amb tota mena de pels i senyals per part de l’IMAC . I fer-ho de manera clara i convincent. I el Govern, corresponsable del mateix, hauria d’obligar a Penedès a ensenyar les seves cartes o a cessar-lo fulminanment.

PACTE O DIMISSIONS

Fa molt poc , en una entrevista que em realitza en Vern Bueno , en motiu dels meus 35 anys de vida crític deia textualment:
El problema actual és que existeix un cisma absolut entre l’oficialitat i els artistes de la ciutat. Però això es pot arreglar, perquè els artistes tenen ganes de fer-ho. Necessitem un gran pacte que replantegi el pla d’usos de tots els equipaments expositius. Que farem amb l’Espai F, com reformularem Ca l’Arenas... Una aposta per la coherència i per la participació dels propis creadors. A Mataró disposem de la base necessària per arribar lluny. Tenim molts artistes de tots els estils i tendències, amb un nivell general més que acceptable; tenim públic que va a les exposicions i comptem amb mitjans de comunicació que en garanteixen la difusió perquè sempre han apostat per l’art. Amb tot això i amb l’arribada del Museu Bassat sí que podrem posar Mataró en el mapa artístic del país.

Al poc vaig rebre notícia d’un membre del Govern tot dient:" En prenem nota , posem fil a l’agulla”. No s'ha fet res de res i ara el cisma s’ha engrandit i cal una actuació ràpida i contundent.

Una anècdota n’és prou definitòria. El PSC vol realitzar una conferència amb la cultura com a protagonista i amb una gran firma com a ponent. Com que pretén defugir els llocs i camins habituals, demana la meva col•laboració per trobar un lloc tan adient com atractiu. L’aconsegueixo. Ara , davant tot l’affaire , la persona que cedeix gentilment l'espai, que malgrat la seva reconeguda qualitat , mai ha estat escollit per realitzar res amb l’Ajuntament , s’indigna , amb tota la raó.
“Ens volen per que lluïm, fem bonic , donem nivell, marquem qualitat. Ens demanen favors , però a l’hora de la veritat, què?”. Potser comença a ser hora de que els artistes ens plantem davant l’actitud municipal”.

Hem arribat a un cul de sac que cal trencar. És obligació del Govern establir ponts i refer converses. Cal ineludiblement una gran taula rodona per establir uns criteris de consens que dongui a cadascú el que li pertoqui i que permeti finiquitar aquest genocidi de la plàstica organitzat des de l’IMAC , amb la complicitat del Govern.

Mentre, no ens queda res més que seguir cridant.

TRANSPARÈNCIA A L’IMAC ?

QUINES SON LES DADES DE LA SUBVENCIÓ A MARTÍ ANSON PER A PRENDRE PART EN EL PROJECTE DE L’EMPRESA LATITUDES PER A LA TATE MODERN?

PENEDÈS I PERA DIMISSIÓ.

Encara que s’acumulen els temes i el temps i el treball no ens dona per més, ens caldrà parlar de la molt interessat exposició de l’armeni Mikaelian a l’espai Zero de l’Ateneu , o de la mostra de la jove i inquieta Laia Bley al Casal Aliança que ens mostra alguns detalls que a bon segur caldrà seguir , o fer apunt del nou espai Gal-Art que s’inaugurà la passada setmana, i fer parada i fonda ( que s’ho val en un anàlisi extens) a la nova edició de la mostra d’Art Jove, avui hi ha els suficients apunts importants que volem tocar encara que sigui d’esquitllada, abans no ens passin per alt.

I per començar , encara que sigui llunyà a l’habitual tema artístic que ens ocupa , no volem estar-nos de parlar del vergonyós tema de

GARZÓN

Veure la imatge de Garzón sortint de l’Audiència Nacional i comparant-la amb la joia de Camps entrant a la seu del PP, és una comparança que provoca arcades i que molt a dins et fa pensar allò de, que redimonis he fet jo, - i el país -, per merèixer això.

Em quedo com a reflexió la frase que Manuel Rivas ens recorda en la seva columna setmana a”El País” i que recupera la reflexió de l’Albert Camus quan deia : “Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que un pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté recompensa”.

Quan accions com la de la vexació de Garzón ens converteix en la riota democràtica mundial , mentre la dreta més ultramontana i franquista , que és ni més ni menys com s’ha de definir , riu i somriu amb el deix de “hem guanyat de nou” i “ que s’havia cregut aquest” , és quan més ferms cal estar, malgrat que la que cau és d’aixoplugar-se i deixar-se anar.

Garzón , que mai havia estat sant del tot de la meva devoció, es converteix en una icona, la de la no acceptar el pes de la política en la justícia. I aquesta rebel•lia hauria de prendre entre els ciutadans i exigir que la justícia fos simplement justícia , que prou feina hi ha. Per que queda ben clar que fa mal a la vista i a l’ànima quan es parla de jutges conservadors, progressistes, de l’intercanvi de cromos entre que jo t’accepto aquest que és dels meus i d’aquell que és dels teus , no en vull saber res.

I després parlaran de respecte a la justícia , de la independència del poder judicial al respecte de...
Senyors , o millor dit, senyories , aneu a cagar a la via i quan torneu ben contents i satisfets , comenceu a posar ordre en aquest país, que té uns ciutadans que suporten a uns poders superiors que no se’ls mereixen de cap de les maneres.

DANI MONTLLEÓ

Rebo un molt agradable mail de Dani Montlleó que fora de comentar de manera ben distesa els nostres desacords al respecte de la seva obra , agraeix el post en el que faig repassada de la seva trajectòria, tot dient-me que això no ho ha fet ningú.

No vull apuntar-me cap medalla, que per altra part no preciso, però segueixo creient el que ja he defensat en altres anys , en que per part del PMC caldria fer una bona aposta per aquell a qui s’ha encarregat el cartell de Santes , que encara que ens dolgui a molts , a mi el primer , és el fet artístic més popular de l’any.

Quan el cartell no es pagava , l’Albert Alís sempre em repetia la catalana frase de : “el que no es paga amb diners és paga amb dinars”. Crec que caldria ensenyar a la gent qui és l’autor del cartell i quina ha estat la seva trajectòria. Crec que es podria fer tranquil•lament amb una exposició a Can Palauet o a Ca l’Arenas ,en temps de Santes i fins passat l’estiu.

Llavors es podria entendre molt més bé el cartell, i es podria jutjar de manera molt millor el fet de la seva tria. Una tria que enguany no em cansaré de repetir , s’ha de considerar errònia amb el nom de Dani Montlleó. Un error ja que el fer de l’artista és del tot llunyà al caràcter que es dona al cartell de Les Santes. I més quan el protagonista és un creador fidel a ell mateix i presenta , tal com cal, una obra personal i inconfusible.

Per això vagi de nou el meu aplaudiment a Dani Montlleó, - i el sincer agraïment pel seu mail -, alhora que mantingui la crítica al jurat “fantsma” que l’ha escollit.

Per cert , quan es farà públic el nom del jurat de selecció d'engunay , i els mèrits per formar-ne part?.

ANSON, HERRAIZ, I...

Fa molt de temps que coneixo a Gustavo Herráiz. Artísticament a bon segur que molt abans que molts dels que son ara els seus amics .L’he vist progressar del no res a l’aventura de l’Arcàdia , de la seva progressió convertint-la en una empresa de gestió cultural, i ara que per la crisi municipal no van gens bé les coses, esdevingut guru cultural del PSC local.

D’entre les diverses virtuts que atresora, n’hi ha una que jo valoro molt , com ho és la fidelitat als que son els seus companys i amics. Una virtut que sempre fa evident i que no fa pas massa demostrà defensant a capa i espasa al seu company d’aventures arcadianes , en Joan Chaves, que s’està cobrint de glòria dirigint el centre de formació de Tres Roques . Ara ho fa defensant a Martí Anson que era el pal de paller de la proposta derrotada de l'Arcàdia per manegar Can Xalant.

Reflexiona encertadament en Gustau, tot dient que l’IMAC ha de col•laborar forçosament en aquesta proposta i que si no fos així caldria criticar-lo. Totalment d’acord. Com ho estic amb la seva afirmació de que la col•laboració hauria de ser amb tots els artistes mataronins , circumstància que no s’acompleix mai.

El que passa però és que Herráiz erra en el seu fonament: La Tate no ha convidat mai a Anson. La Tate a qui convida és a “Latitudes” , una empresa de comissariat fundada al 2005 per Mariana Cànepa i Max Andrews, que és qui tria a Anson. I em suposo que ho fa com aquestes escuderies de F-1 que venen la plaça al millor postor. És a dir , qui paga té la proposta.

I en Martí, a qui admiro per la seva saviesa en aconseguir sempre dur les seves parides a terme, i a més guanyar-se la vida amb les mateixes , fet que jo em veig impossible d’aconseguir, va saber moure les seves influences i aconseguir els diners per fer realitat el seu projecte.
I fins aquí , inclòs estaríem d’acord en que l’IMAC hi afluixes els euros , però és evident que davant d’uns diners públics , - és a dir , de tots -, calen unes contraprestacions. Quines han estat?.

Aquí està el dilema. M’he dirigit a Ivan Pera , sotsdirector de l’IMAC per que m’ho faci avinent. Ho he fet amb aquets mail:

Volgut amic Ivan

Em dirigeixo a tu com a vicepresident de l’IMAC per a tal de que em facis avinents algunes dades que desconeix-ho.

Per mitjans públics he tingut coneixement de la participació de Martí Anson en una acció de l’empresa de comissariat “Latitudes” , a l’entorn de “No Soul for Sale” , organitzada per la Tate Modern , amb motiu del seu desè aniversari. Participació que ha tingut el suport de l’IMAC.
Per això i tenint en compte la bandera de transparència que defensa de fa temps el nostre Ajuntament, voldria em fessis avinents algunes dades que em neguitegen. Com ho son:

Amb quina quantitat ha estat subvencionat el projecte de Martí Anson.
Quines han estat les raons de la subvenció, i si aquesta ha estat “ a dit” o ha estat sotmesa a la votació del Consell.
Igualment voldria saber si s’ha establert alguna “compensació” artística a tan gràcil subvenció.

Espero la teva resposta que ja t’aviso faré pública , com ho he fet amb aquest mail, vist el malestar que ha provocat aquest fet de privilegi quan l’IMAC ha respost sempre de manera negativa a altres propostes individuals o col•lectives , amb l’exemple fefaent de la proposta de mostra antològica de Pepe Novellas.

En espera de la teva resposta , rep una forta abraçada de
Pere Pascual

Una resposta que evidentment explicitaré, ja que al meu entendre tot l'enrenou de la justícia o no de la subvenció, està en la contrapartida que hagi ofert Martí Anson.

I ho dic ben clar. Mataró no s’aprofita de res d’aquest acte. Encara que Mataró està al davant del títol del projecte , no fa falta ser molt savi per saber que ningú de qui s’acosti a la Tate Modern , el recordarà tan sols a la sortida.

Que feia falta dons?. Per exemple que la sortida i les imatges promocionals , aparegudes en els més diversos mitjans, haguessin estat a Mataró. Però no, han estat a la Pedrera , que llueix més.
O que en l’espai definitiu a la sala de Turbines , a més dels projectes de “Latitudes” es fessin avinents els projectes de l’IMAC , que tampoc ha estat.
O que simplement el projecte hagués esta l’original, que era , com clarament explica “ el cultural” , de totes , totes , el millor suplement cultural de tot l’estat , anar amb un taxi dissenyat com un taxi de Mataró dels anys seixanta.
És obvi que en Gustau no ho pot dir , ja que no vivia a Mataró en aquells temps, però els taxis de Mataró dels seixanta no tenen res aveure amb el de l’experiència. Portaven una franja groga i negre , el número de la llicència , eren generalment blancs, i òbviament ni s’acostaven de lluny al formós BMW d’Anson.

Però que esperàvem?. Algú creu que aquests postmoderns muntats en el dòlar, serien capaços de l’experiència en un atrotinat 124 de l’època , sense cap mena de comoditat , i amb un ràdio casette com a tot luxe?.

Per Déu , moderns sí, però rucs , de cap manera.
Per rucs , els ciutadans que paguem i encara hem de donar les gràcies.