RICARD JORDÀ. 50 ANYS DE VIDA PICTÒRICA

Quan parlant amb gent jove que no va viure l’època dictatorial , de les diferències de tractament de la cultura en general i de l’art en particular, no deixa de ser curiós que sigui obligat fer un apunt que els deixa bocabadats i aquest no és altra que comentar que curiosament i malgrat la multiplicitat de mancances , el Museu de Mataró funcionava molt millor en aquells temps que no pas en els actuals.

Un Museu que bé podríem qualificar com “democràtic” ( amb les corresponents reserves) en temps de la dictadura , i “dictatorial” en el rebuig a l’art en el temps democràtic , per obra i gràcia de qui , per desgràcia de l’art i la ciutat , el dirigeix.

Si en els anys 50  el Museu va ser espai escollit per els més importants artistes (Tàpies, Cuixart , Tharrats, Hernández Pijoan , Villèlia...) per realitzar-hi algunes de les seves exposicions iniciàtiques, en els 60 va ser un espai obert a tots els artistes joves que després de passar el sedàs de l’ull clínic del director (Opisso, Estrany, Fité.. ) varen poder realitzar el seu debut expositiu en la, per un llavors , “tronada” sala de Can Serra.

Indefectiblement el dies 1 i 15  de cada mes, sense importar el dia de la setmana en que caiguessin,  s’inaugurava una nova exposició  que era anunciada amb el nom de l’artista pintat en un paper d’envelar que es col·locava en una cartellera situada al costat de la porta de la casa Gran.

Això vol dir que aquest dijous, 1 de desembre , fa anys,  hi havia inauguració al Museu el que és ben cert. Si volen saber el nom del protagonista , aquest era Ricard Jordà.

Justament aquets dijous s’acompleixen dons 50 anys d’activitat expositiva d’aquest bon amic , excel·lent artista , que a més té l’honor de gaudir d’un reconeixement general a la ciutat que el va veure néixer i en la que resideix. En Ricard tenia molta il·lusió amb la data . De fa uns tres anys que ha anat preparant amb tota cura una exposició retrospectiva de caire antològic. Amb l’impagable ajut de la seva companya , ha ordenat informació, ha cercat catàlegs , ha classificat i fotografiat bona part de la seva obra , ha... , i tot per aconseguir una exposició que fos la seva ànima i alhora resum de la seva trajectòria artística. Una exposició que havia d’anar acompanyada per un formós catàleg i que havia estat ben pactada i negociada tant amb l’Ajuntament com amb Caixa Laietana.

Però els temps canvien . Hi ha crisi i no hi ha la mateixa gent en el poder de cap dels dos llocs. Arribada l’hora de la veritat hom es tira enrere i l’exposició és cancel·lada.   I mentre Can Xalant segueix rebent diners sense donar res a canvi i la Laietana es gira cada vegada més d’esquena a la ciutat, en Ricard es queda sense la seva retrospectiva i els mataronins sense el plaer de rellegir la seva obra alhora que fent homenatge a un artista al que el qualificatiu de “ciutadà” li escau com anell al dit.

Però no hauria estat de justícia que Ricard Jordà es quedés sense l’oportunitat de celebrar públicament tan important data. Espai capgròs, tal i com havia fet en el cas de Pepe Novellas, havia pactat ja fa molt de temps una mostra que complementés la retrospectiva prevista i que servís per apropar-nos a l’artista més personal i proper , amb obres de darrera fornada.

Capgirat el concepte , i de comú acord amb en Ricard , el peculiar espai del carrer Sant Benet es sentirà orgullós i honorat en rebre demà la nova aposta de l’artista en forma d’escultures i muntatges , un pas endavant, intens i personal de transformar la seva pintura en elements escultòrics i conceptes tridimensional. Una exposició que quedarà complementada per l’exposició pictòrica que inaugurarà el proper divendres a Gal Art.

Exposicions ambdues de més que recomanada visita. A mi personalment em plauria molt que demà l’espai capgròs es quedés petit i estic convençut que així serà. Ricard Jordà s’ho mereix i cinquanta anys d’activitat expositiva encara més. Com es mereix aquesta retrospectiva cancel·lada actualment I que qui té el poder a les mans hauria de fer això, mans , i mànigues per fer-la realitat encara que sigui en la propera temporada. Mataró no està tan sobrat d’artistes com per fer-ne oblit.

O sigui que ja ho sabeu. Aquets dimecres , 30 de Novembre , sant Andreu, en Ricard Jordà us pera a l’espai capgròs. No hi falteu.

PS.- Ja sabem que fins dijous Josep Mª Torrent no serà anomenat director de l’IMAC , però no estaria de més , o millor dit, seria ben escaient que demà s’acostés a veure l’exposició de Ricard Jordà. Seria de justícia pel passat , època de “El Maresme” i potser símbol de justícia per un futur.

Començar ,encara que d’estranquis , amb un acte com aquest seria sens dubte un esperançador símbol per l’art i els artistes mataronins.

RICARD JORDÀ. ESCULTURES I MUNTATGES

“ Es pot dir que havia trobat el començament del meu poema

   precisament en el final,
  que és com caldria començar totes les obres d’Art.”

                                                ( Edgar A. Poe .- Filosofia de la composició )

Crear no és fàcil. La veritable creació no és ni senzilla, ni fútil , ni surt de franc. No apareix de cop i volta ni és fruit de generació espontània. La veritable creació és fruit d’una germinació lenta i pausada , afavorida amb l’adob de les sensacions més íntimes i personals que un va adquirint en el decurs del seu cicle vital.

En Ricard Jordà, artista plàstic en el sentit més ample, ho sap molt bé desprès de conrear en aquest camp de fa cinquanta anys. El pas del temps i la reflexió personal li ha permès entendre amb exactitud que allò que en diem “obres”  d’un artista , és en realitat una sola, resumida en una idea permanent i quasi perenne , constantment repetida , observada i analitzada des del munt d’angles possibles que permet el poliedre infinit que n’és sempre la personalitat humana.

Ha entès com pocs , que el treball de l’artista és paral·lel a una inacabable novel·la en la que cada obra , cada peça, és un paràgraf ; cada exposició un capítol;  i al final, la lectura sols és intel·ligible en el relligat de tot el conjunt. Així l’obra de Jordà s’ha anat estructurant en el sempre estricte concepte que el ja desaparegut escriptor Miguel Delibes explicitava com pocs, reduint  el necessari per fer una bona novel·la a tan sols tres elements: Un home , un paisatge i una passió.

L’home Ricard Jordà , dominat per la passió desfermada de voler plasmar plàsticament els seus sentiments més interiors , al voltant de si mateix i del món que l’envolta , ha anat  estructurant un paisatge visual en el que han pres espai protagonista , persones i personatges , éssers reals i altres inventats , emocions i sensacions , amor i dolor, frustracions i esperances ..., tot per resumir-ho en una sola paraula: vida.

Tots aquests elements han aparegut com protagonistes o essent acompanyants, mai prescindibles , d’una pintura destrament tractada , capaç de generar una estilística pròpia i personal que l’ha convertit en perfectament identificable com imatge de marca, vell somni de tot creador i que alhora és signe de reconeixement públic.

Però arriba un moment en que sembla que la memòria fixa dels pensaments més conscients , juntament amb l’atzar que acaba donat el punt final a qualsevol treball creatiu, s’adormen cansades de saber en tot moment con s’estructurarà el diàleg . Quan la capacitat de sorpresa es redueix , quan el final se sap ja abans del començament , quan el creador en certa manera s’avorreix de si mateix , és el moment de la mort  creativa o de prendre decisions dràstiques .

Per això ara en Ricard Jordà ens sorprèn amb les seves  “Escultures i Muntatges” , aconseguint ser diferent en la forma per ésser en essència el mateix. En elles els elements substancials de la seva obra agafen volada tridimensional trencant el concepte pla de la pintura per aconseguir esclat interior i una força visual que copegen a l’espectador , desarmat davant la pujança dels seus treballs.

És el punt just en que s’assoleix el nivell màgic. És , com molt bé diu Vicent Verdú, : “ Perquè en aquest moment de la connexió neix , com prou es nota , una altra obra imprevista. La darrera i definitiva potser. Aquella que col·loca a l’artista en el seu lloc, sempre fràgil i necessitat , ansiós com tot ésser humà , per ser comprés i estimat per el personal”.

Ricard Jordà, lluny , molt lluny encara de l’epíleg , comença a desvetllar la raó, l’essència i la pervivència del seu missatge personal i artístic. El seu paisatge passional ens ofereix els aromes més intensos, ja que entén perfectament  que justament ara comença a trobar la raó i el fonament del seu encara inacabat poemari plàstic.

Ho fa quan el final s’albira,  creient fermament en aquest final que és com  a bon segur caldria començar totes les obres d’Art. Tal i com bé diu el poeta.

Pere Pascual , crític d’art

Mataró. Tardor de 2011

(Escrit per el pròleg del llibre -catàleg editat per Ricard Jordà en motiu de l'exposició "Estructures i muntatges" que s'inaugura el proper dimecres a les 19.30hores a l'espai capgròs i que serveix per commemorar els seus 50 anys de vida expositiva)

JOSEP MARIA TORRENT , NOU DIRECTOR DE L’IMAC

El passat divendres  la gent del capgròs.com feia públic que després quasi mig any de temps i un bon nombre de respostes negatives a la proposta, el Govern municipal havia decidit anomenar  director de l’IMAC al periodista mataroní Josep Mª Torrent. Un nomenament que ha de ser ratificat en el proper ple del dijous .

Una decisió aquesta del Govern de gran importància per el futur de la cultura mataronina, immediat i a més llarg termini, i que ha de servir per posar en marxa definitivament l’estructura del funcionament cultural local que actualment està en standby per no dir en hibernació total.

No hi ha dubte de que l’escollit és home de solvència i ample currículum. Que essent mataroní ja fa anys que no viu a la ciutat amb la que manté però  els naturals vincles familiars. És a dir que coneix el món mataroní i per tant no ha d’aprendre les “peculiaritats” de cada entitat , grup o especialitat , però en canvi el seu distanciament el fa una persona “pura” , no viciada en el sempre complicat món de capelletes, estira i arronses ,privilegis varis , etc del “món” cultural de la ciutat.

Igualment cal remarcar la seva ampla experiència com a gestor de grups degut als diferents i importants càrrecs de responsabilitat que ha tingut en la seva carrera. Uns càrrecs assolits en el món periodístic , un mon també ple d’egos i sensibilitats , molt parell a les circumstàncies que trobarà en el camp cultural.

Hem de convenir dons que sobre el paper sembla una elecció positiva , però caldrà veure quin serà el seu paper veritable dintre de l’IMAC. Serà un gestor més estrictament directiu i/o administratiu, o també actuarà en la direcció de la línia cultural a seguir? . Essent com és un home de partit en el sentit més pur i dur de la paraula, serà simplement la mà executora del mateix o capgirarà la troca i serà ell qui prengui les rendes també en l’apartat més estrictament cultural com ho pugui ser el cas de la programació?. I potser la pregunta clau de tot l’embolic, manarà ell o seran els tècnics , - com ha estat fins ara -, els veritables amos i senyors de l’IMAC ?.

Son  incògnites que sols el temps desvetllarà però de les que s’han de veure senyals ben aviat ja que a primers de desembre , poc després del ple , es constituirà definitivament el Consell Rector d l’IMAC i en ell ja es veurà si en aquesta ocasió sí que existeix una estructura jeràrquica en el que les propostes surten de la base i son executades per la direcció (  és a dir , com està establert en els estatuts ), o si de nou es repeteix el paper absolutament mullat i inútil d’aquest Consell rRctor, limitat a la burocratització d’aprovar tot allò que s’ha decidit a dalt , sense que ni tan sols ningú s’hagi pres de la molèstia de comunicar-ho.

Una postura aquesta que no acceptaré i denunciaré amb totes les meves forces si aquest proper dijous el ple municipal accepta el meu nom com a membre d’aquest Consell Rector , en el tram de persones de reconeguda vàlua, per el que he estat proposat per part de la presidència del mateix consell.

Cal dons deixar transcórrer el temps i veure per on aniran els trets. De moment, com no,  vagi el nostre desig d’una tasca positiva i que Josep Mª Torrent tingui sort, molta sort , que bona falta li farà per fer seu l’inhòspit casalot de Beneficència i el conjunt de personatges que en ell hi han assentat els seus dominis.

PS.- Els estatuts de l’IMAC en l’apartat referenciat al Consell Rector és ben clar i taxatiu. Un punt que mai s’ha complert. Ho aconseguirem en aquest govern?.

Article 11è. El Consell Rector ostenta les atribucions de caràcter general següents:
a) Assenyalar les grans línies d’actuació, vetllant pel compliment de les
finalitats pròpies de l’Organisme: l'aprovació dels programes d'actuació, els
contractes-programa i els plans directors i funcionals dels serveis i les
activitats.

ESPAI D'ART

Un nou capítol del programa "Espai d'Art" ja està a la xarxa. Aquesta vegada amb el protagonisme d'Eduard Soriano "HUET"  que exposa a la galeria "Art i gent" d'Argentona. Una exposició que encara està activa aquesta propera setmana i que tal i com vàrem fer en el pertinent comentari us recomanem amb tot plaer ja que és una magnífica exposició.

http://m1tv.xiptv.cat/programa/664?a7eca8862593b770ffa28e0532e39562

UNIVERSOS

D’ençà la seva inauguració la Sala de la Presó ha esdevingut com un tribunal acadèmic que ha de servir per jutjar el que podríem dir suficiència artística entre aquells artistes afeccionats que volen fer el salt endavant i passar a ser artistes que poden començar a ser “considerats”.

Davant d’aquesta revalida es presenten “alumnes” més preparats i altres que demostren que s’han mirat poc el temari i per tant els resultats de les exposicions que allà es realitzen son una veritable muntanya russa de qualitat. Al costat de veritables aprenents que semblen encara estar a les beceroles apareixen altres creadors que mantenen el to i que fan que , en espera de trobar-los, sigui obligat fer passada per la sala. És el que succeeix ara mateix amb l’exposició “Universos” de l’artista Isabel Sabé.

El darrer record que un té del seu treball era una abstracció de cromatismes verdosos que l’autora presentà en el sant Lluny de l’any passat. Era una obra interessant però que et deixava en el dubte de si era un treball aïllat , una provatura o era ja un inici d’una variant conceptual en el treball de l’artista. Ara , amb aquesta exposició, es desvetlla la incògnita ja que Sabé omple l’espai amb una dotzena d’obres d’estilística parella, en una relació de petites series , en les que domina un a abstracció que es pretén sense concessions , que tot recordant a les maculatures de Tharrats , li permet establir un cert equilibri entre el que podríem dir una fonètica de caire poètic i una altra més gestual i incisiva , en el que la força domina sense que per això es descuidi un component estètic global potenciat en la bellesa aparent.

Encara que la diversitat d’intencions i resultats del presentat denota que queda molt treball per davant, existeix també l’evidència que aquest camí està ben enfilat.

Ho està per que el treball tècnic s’estructura de manera adient encara que a vegades no s’acabi d’aconseguir l’adequada integració de la matèria en el mar diluït d’un fons ben treballat. Ho està ja que el contrast cromàtic  s’estableix de manera acurada ja sigui en l’aposta per uns cromatismes contrastats o en la recerca de la subtilitat amb els complementaris. Ho està per que l’obra desprèn una clara energia provinent del gest i del ritme potent que el mateix comporta. I principalment ho està ja que queda ben clar que aquests "universos" de les que ens parla l'autora son molt més interiors que no pas exteriors i per tant comporten les tensions vitals imprescindibles per conrear el camp de l'abstracció , amb el qualificatiu posterior que es vulgui.

Cert és que encara queden forces coses a millorar. Que a vegades l’obra queda una mica estàtica com si existís una prèvia massa estudiada que li fa perdre espontaneïtat i autonomia . Però la mostra en si deixa un bon gust de boca i ens permet ensumar els flaires d’una creació que de moment “pinta” bé, i valgui el joc de paraules.

Una exposició aquesta d’Isabel Sabé que cal visitar. Però cal fer-ho amb ulls de voler mirar més endavant. Amb ulls de voler veure les primeres passes serioses d’una autora que de seguir en aquest camí pot dir coses prou interessants en el món artístic local.

HIVERNACLES. ANA GARCÍA

Al damunt de la meva tauleta de nit hi ha dos quadres. Un és una obra allargassada d’en Josep Mª Codina en el seu concepte més propi i l’altra és una curiosa obra que podem definir com un pseudo paisatge abstracte de caire constructivista  de l’Ana García, que està datat al 2003 i em va ser regalat per una entranyable amiga. Una obra de gran  qualitat i sensibilitat que sempre ha estat molt del meu agrat.

Durant aquests anys , del 2003 ençà, cada vegada que tornava de visitar una exposició d’Ana García , m’acostava a aquesta obra, en feia comparació mental amb el vist  i arronsava el nas. Allò que tenia al meu davant era molt millor que el que acabava de veure. Avui ni tan sols m’ha fet falta fer-ne comparança ja que l’exposició que Anna García presenta en el Col·legi d’Aparelladors amb títol “Hivernacles” és de molt alta qualitat i es demostrativa de que Ana García ha fet el salt creatiu que tots desitjàvem però que ella semblava resistir-se a fer.

Encara que sembli mentida el títol d’una exposició, o l’obra escollida per el flyer o el catàleg , és generalment premonitori  , potser  no del que podrem veure  però sí del risc creatiu que l’artista ha pres per aquella mostra. El cas d’Hivernacles és prou evident.

Ana Garcia aposta com a tema per un element  evidentment ric en metàfores , en reflexions al voltant del dintre / fora , del conegut / desconegut o del que es veu front l’ocult.

 Però Ana García no és ni abstracta , ni conceptual, ni contemporània; és pintora de caire figuratiu / realista. Per tant la seva aposta esdevé complexa ja que el repte es redueix a uns límits quasi minimalistes en els que els petits detalls, el punt de color, l’ombratge del dibuix , o simplement la intensitat de la pinzellada hauran de donar pes i densitat al concepte plàstic. Un repte difícil i costerut de la que en surt no tan sols airosa, ans amb nota ben alta.

Distribueix Ana García el seu treball en dos vessants tècniques: El dibuix i la pintura.

En el primer cas accentua García el punt minimalista del treball. L’espai és el que domina davant un grafit suau , a voltes quasi intuït, i on el detall de perfeccionament tècnic vola a bona alçada. García aposta per un clima d’un cert misteri,  boirós , de llums intuïdes i de solituds camperoles. Un treball molt al seu gust , que potser ens plauria amb més intensitat , però davant el que res hi ha a dir fora del consell d‘una detinguda mirada.

Però on hi ha l’eclosió que la catapulta a alt nivell és en l’apartat pictòric. En ell sembla que l’autora ha sabut desempallegar-se d’una dependència creativa i estilística del més proper en tots els sentits , per volar amb llibertat per uns camins paral·lels però amb evidents diferències. Un caminar que es defineix perfectament en l’obra que il·lustra aquest post i que és sense cap mena de dubtes la millor de l’exposició.

Tornem a trobar aquí tota la filosofia del concepte que explicitàvem en l’apartat del dibuix però elevada en qualitat per un tractament pictòric  de gran qualitat. El perfecte desenvolupament d’unes transparències en la seva justa densitat i el contrast equilibrat en el punt exacte amb les textures d’un mur contundent però alhora dúctil , estructuren un treball en que tot està en el seu lloc. Cromatismes contrastats , llum incidint en el global, perspectives i punt de fuga tècnicament sense discussió.....

Un concepte i un tractament que es repeteixen en totes les obres presentades que a més en aquesta ocasió son d’unes mides mitjanes i petites en les que l’autora es mou molt més còmode que en les grans mides  i en las que obté uns excel·lents resultats.

Amb tot això és elemental entendre que la mostra d’Anna García que es presenta a la sala del col·legi d’Aparelladors és una mostra d’obligada i plaent visita que serveix perfectament per enlairar a la seva protagonista a aquells nivells que de fa temps intuíem però que mai acabaven d’esclatar.

Felicitats

Ana García. “Hivernacles”

Col·legi d’Aparelladors. Mataró. Fins el 18 de desembre.

REFLEXIONS

Avui era un dia de llegar diaris , encara que ho serà més demà amb articles d’opinió de mes calada després dels periodístics d’avui amb més sentit d’urgència, matisada enguany ja que com que hom s’esperava si fa no fa el que ha passat, l’esborrany més o menys ja estava fet.

En moments com aquest és l’hora d’acostar-se als veritables gurus de la reflexió. Si fa anys era obligada la lectura lúcida i reflexiva de Vázquez Montalbán avui és imprescindible no seguir les sàvies reflexions de Josep Ramoneda (  quin error més gran i vil i el de CiU foragitant-lo lluny del CCCB). La seva lucidesa és esfereïdora encara que estic convençut que a Nicaragua no en faran ni puto cas. El seu article d’avui a El País és tal prodigi d’anàlisi que no m’estic de reproduir-lo:

El peligro valenciano

El PSC ha perdido un año de la manera más miserable. Ha vivido un tiempo decisivo, que debía servir para sentar las bases de su reconstrucción, en situación de provisionalidad absoluta. Resultado: ha regalado espacio al Partido Popular y ha sido incapaz de capitalizar el desgaste y los errores del Gobierno de CiU. Todos ganan, el PSC pierde más de un tercio de sus votos.

Con un primer secretario, José Montilla, en situación de interino desde la noche de las elecciones autonómicas, el PSC ha desaparecido de una escena política monopolizada por CiU y por el PP. El recurso a Carme Chacón, cada vez más ajena a los códigos de la política catalana, acompañada de un elenco de veteranos del aparato del partido, ha confirmado la sensación de que era directamente el PSOE y no el PSC el que se presentaba a las elecciones, agravando la crisis de identidad del socialismo catalán.

Con este espectacular retroceso, el PSC ya no puede perder más tiempo. Los dirigentes socialistas ya ni siquiera tienen la coartada de haber llegado primeros en Cataluña, pero es probable que intenten escudarse en la derechización general del país para hacer una infantil apelación a la resistencia en espera de tiempos mejores. Lo cierto es que desde que Maragall se fue, el partido ha vivido sin un liderazgo social en el que trascienda la marca y ha perdido sus referentes. El PSC ya no sabe dónde está. Con lo cual o va a un congreso abierto y realmente renovador o corre riesgo de entrar en un proceso de valencianización, es decir, de pérdida de protagonismo creciente por el empeño de unos pocos de controlar el partido, aunque sea el precio de arruinarlo. El PSC debe resituarse en el mapa político, asumir para siempre que su prioridad es gobernar Cataluña y no España, y volver a empezar. Necesita un verdadero congreso de refundación: de ideas, de personas, de estrategias. Todo lo que sean apaños no hará más que prolongar la decadencia.

Diagnòstic clar i precís i bisturí afilat per dur-lo a terme. Un article excepcional que haurien de llegir també els dirigents del PSC local i comarcal vist com han anat les coses per els nostres verals, en especial a Mataró on s’han perdut les eleccions i s’ha arribat al límit de que a Vista Alegre ha guanyat el PP. Sort que Carlos Fernández estava a les llistes i en el poder gràcies a ser el sheriff d’aquelles contrades avui conquerides amb tota facilitat per part de l’enemic.

Un anàlisi ,el local, del que m’hauria agradat saber-ne encara no fos un borrall però curiosament els blogs dels polítics socialistes encara no han entrat en cap mena d’anàlisi a l’hora d’escriure aquestes ratlles ( capvespre).

I ja que parlem de l’enemic bo es fer repassada també a “El Mundo” , més tranquil del que esperava , encara que estic segur que demà començarà el bombardeig.
Però per començar valgui la columna de Jiménez Losantos de títol  “A partir de hoy “ , amb un començament que aclareix tots els dubtes de per on aniran els propers quatre anys:

“Las urnas ya han hablado. Ahora hay que actuar. Y creo que lo primero es obligar al PSOE, que tiene aún más querencia a la trampa en la Oposición que en el Poder que deje gobernar al PP hoy mismo.

....
Hoy mismo Rajoy puede contar con el respaldo del pueblo que le ha dado su voto, pero este mismo pueblo debe contar con un PP dispuesto a sanear españa de verdad. A despolitizar radicalmente la Justicia. A liquidar el derroche autonómicao. A reconstruir el Estado acabando con la desigualdad de los españoles ante la ley. A romper con el oligopolio informativo que en televisión llega al 95% de la facturación en tres empresas, pronto dos. En fin a tomar en serio a la nación española”.

A més de començar ja amb el “ que hay de lo mio” ( Jiménez Losantos i els seus canals de TDT ) , llegir tot l’article és un exercici d’entendre tot el que ens pot arribar a caure al damunt en aquets propers quatre anys de majoria absoluta.

Però paga la pena cercar la columna al web del diari. És bo per la salut mental i per la física i se’m permeti una petita variant escatològica. Si ahir   tots estàvem amb el “cul apretat” davant del resultats , columnes com aquesta son un purgant excel·lent per “jiñarse” com diu textualment Arturo San Agustín en un altre article antològic de la més barroera demagògia de títol “El miedo de nuestros viejos” en el que pertoca als resultats de Catalunya.

Articles i reflexions de tots colors. Serà qüestió de fer-ne afinada lectura.

QUE ALGÚ ENCENGUI EL LLUM

La magnitud de la tragèdia ha estat superior al supòsit més pessimista però els resultats son els que son i com sempre la veu del poble sortosament és sobirana.

Hem vist i escoltat les primeres paraules de rigor i hem vist les diferents cares de la moneda. Temps hi haurà per intentar explicar o explicar-se les causes de tan bestial davallada , especialment en el que pertoca al nostre país.

Fa pocs dies encapçalava aquest blog amb un “Perdedor però no resignat” i ara m’hi reafirmo. No em resigno a seguir en aquest camí maldestre al que ens han abocat dirigents apoltronats que han perdut el contacte amb la realitat vital del país. I així ens ha anat.

Temps hi haurà per la reflexió intensa , ponderada i poc emocional, tal i com han de ser les reflexions .Però avui penso que molts votants del PSC hem vist en aparèixer a la seu del partit a Carme Chacón , acompanyada de Montilla, Zaragoza, Rangel, Iceta ..., a la fotografia del passat . Hem vist una imatge de la que hem de passar full ràpidament per iniciar una travessa del desert que a bon segur serà llarga i difícil , en la que hem de tenir nous guies i nous punts de referència.

I en aquesta referència que ningú s’enganyi , la desaparició del sentiment catalanista en els nivells dirigents del PSC és una de les grans causes de la pèrdua del primer lloc , no tan sols en el general del país, ans també en moltes de les seves poblacions. ( Fer una mirada per el Maresme és simplement esgarrifós).

Per això la fotografia d’un fanal per encapçalar aquest post. Per que ens il·lumini en el futur i per que els dirigents actuals trobin prou llum per retrobar casa seva i des d’allà veure com el partit es capaç de refundar-se sense la seva “estimable” col·laboració.

Però sigui com sigui, segueixo en el mateix. Perdedor però no resignat.

CAPS.A. 11

El passat cap de setmana es presentà a l’espai de la Presó en nº11 de la revista objecte CAPS.A, que renaixia de les seves cendres a bon segur com a conseqüència de l’exposició presentada ala temporada passada a Can Palauet on es va fer repassada a la seva trajectòria física i també a la que podríem dir trajectòria intel·lectual, en el que d’influència va tenir en els àmbits contemporanis més propers i llunyans.

Ara , al magnífic i sempre desaprofitat espai de la Presó, ens ofereixen el nº 11 de la revista en el que, segons afirmen ells mateixos,  “hi trobem diferents àmbits de la creació ( poesia, música , videoart, performance , escultura, fotografia, dansa ...)  d’ambients molt diversos quant a tècniques i edats que conflueixen en una idea comuna”.  Una idea ben reflectida en la dualitat opositora que ofereix la presó com tancament enfront a la llibertat com element primordial en tot concepte creatiu.

CAPS.A. 11 manté el nivell de brillantor de les seves antecessores ja que disposa de la ferma i compacta estructura dels seus pilars: Josep Manuel Calleja, Jordi Cuyàs i Jaume Simón que demostren abastament a les noves generacions que “ells” sí que son la veritable contemporaneïtat i no la filfa adotzenada i vulgar de tantes opcions que Mataró ha anat patint en l’oferta unidireccional de l’IMAC.

Una estructura mental que conjuga perfectament la relació espai/objecte/temps , encaixant una idea del segle XX ( l’essencia de CAPS.A.), amb elements del segle XXI ( el pen-drive com element d’emmagatzematge d’informació) , la mateixa “capsa” com element intemporal de recollida i que alhora comporta els conceptes no sempre parells d’ordre i diversitat. A més, presentat en l’espai de la Presó, un edifici emblemàtic del segle XIX , amb tota al força històrica del concepte panòptic estructurat per Elías Rogent, que alhora serveix de capsa ambiental en el sentit de tancament vers l’exterior.

Una CAPS.A. presentada en la data numerològica  de 11.11.11 i que acull a onze artistes diversos en tècniques i conceptes , disposats a resoldre creativament el repte presentat , i que com  és lògic i natural presenten ampla diversitat d’encerts i errades en les seves propostes.

Verònica Aguilera aposta per un acurat muntatge videogràfic hàbilment tractat i treballat capaç de generar un embolcall potent dur i alhora ben viu , creador d’un cert àmbit claustrofòbic, de mur impenetrable , que arriba amb intensitat i sotmet a l’espectador.

Josep Manuel Calleja  camina pels mateixos verals però es decanta , seguint el seu tarannà , per una mirada més poètica i visual, en aparença més dolça però que resulta ser molt més dura i punyent. Obra de mestre , com pertoca, a l’alçada de la seva vàlua.

Jordi Cuyàs és de llarg el millor artista d’aquesta línia ,per a mi mal anomenada contemporània. Potent en els fonaments , solvent en el raonament interior de l’obra i sempre encertat en el punt de realització, Cuyàs segueix aquí el diàleg que vàrem poder veure en la seva darrera exposició a ca l’Arenas. Excel·lent.

Pep Dardanyà n’és potser la imatge contrària. Molt poc intens , no sap lligar adequadament la imatge i la paraula i el resultat és enormement insípid. Sembla més una col·laboració per obligació que no pas per devoció.

Domènec fa una aposta densa i enfarfegada que penso ningú acaba d’entendre del tot. Et motiva en el començament però al fina desanima com un foc d’encenalls. Aquesta necessitat que tantes vegades té Domènec d’allunyar-se del receptor com si de cap manera fos digne dels seus pensaments, pesa massa i el fa feixuc i indigerible.

Santi Erill conjuga l’element musical com eina comunicativa i el cert és que comença molt bé però el diàleg s’allarga massa sense aconseguir mantenir el nivell de tensió. El mateix però més curt hauria estat molt millor.

L’obra d’Andrés Galeano té dues lectures diferents segons el lloc on es visioni. Magnífica i impactant al mateix espai de la Presó, amb aquesta reixa que potencia tot el sentir , i més tova si s’observa sols el vídeo. En la dualitat ens hem de quedar amb la millor cara i mirar-la  en aquest entorn o sentit.

Jaume Simón , com en els casos de Calleja i Cuyàs , és part de l’ànima de l’invent. Creu en l’aposta i va fins el màxim,  i ho fa en aquest cas mitjançant una ampla reflexió en veu alta , incidint en el concepte de passat / futur , de l’espai com element històric i alhora mutable, capaç com pocs , d’aglutinar les sempre renovades lectures que ens ofereixen els elements de sempre. Un discurs el seu, coherent, reivindicatiu i principalment creatiu en el que de mirada endavant significa.

Joan Urrios potser presenta el treball en aparença més anecdòtic però que escatat de la seva “documentalitat” ens ofereix una visó extremadament dura d’una “realitat” que potser en l’entorn del conjunt d’intervencions dels diferents companys podia quedar poetitzada o al menys descarregada en part de la seva evident duresa , quan no dir violència.

Punt i apart mereix el cas de Neil Harbisson i Moon Ribas. Crec que ja és hora de ser políticament incorrecte i dir en veu alta allò que tots sabem i que diem en converses privades sense acabar-ho d'explicitar-ho, que no és altra cosa que potser ja ni ha prou de la fal·làcia artística que significa cada treball de Neil Harbisson , que es mou en una camins ínfims de qualitat i que a bon segur no serien acceptats si no fos per el fenomen “cyborg” amb el que sap jugar tan bé.

És evident que respecto i admiro la seva lluita personal per superar les condicions adverses que li causen la seva  minusvalia , però els paràmetres amb els que s’ha de jutjar la creació artística van per altres camins. Un gaudeix de la música de Ray Charles o Tete Montoliu , per posar exemples coneguts , per la qualitat indiscutible del seu fer i no per la seva ceguesa , però en canvi  poc valora , artísticament parlant, aquelles obres que durant tants anys ens oferien per Nadal de felicitacions  amb pintures d’artistes que les realitzaven amb la boca o els peus. El paral·lelisme és el mateix.

El treball d’Harbisson i Ribas és tan dolent com la gran majoria que han presentat en la seva carrera meteòrica que els ha permet exposar injustament  en potents espais públics de la nostra ciutat , possibilitat vedada a artistes veritables i amb qualitat. Un treball que en el cas que ens ocupa és del tot prescindible i que distorsiona la intencionalitat i el nivell de la globalitat del col·lectiu.

CAPS.A. 11 , una molt valorable experiència de la que ens agradaria tingués continuïtat i que de nou diu molt i bo dels seus promotors. Accent positiu que s'ha d'intensificar amb la reivindicació de la Presó com element important en el circuit creatiu de la ciutat, tal i com estava en el punt de mira dels primers ajuntaments democràtics. Una reivindicació ben documentada en el treball de Mar Soteras que bé mereix una atenta lectura.

Per tot això i pel futur. Moltes felicitats.

PERDEDOR PERÒ NO RESIGNAT

Diumenge al vespre hauré perdut. Si tot va com està previst , i poques sensacions ens indiquen el contrari , a aquelles hores tindrem ja un nou govern in pectore que amb ample majoria , - segueixo somiant en que no assoliran la majoria absoluta -, tindrà a les mans el govern de l’estat. Un partit guanyador que podrà fer i desfer , i molt em temo que justament en la línia contraria del que jo desitjaria.

Seré dels perdedors ja que hauré donat el meu vot a Rubalcaba , encara que per aquelles incongruències de la llei electoral per fer-ho hauré d’haver votat a Chacón , un d’aquells personatges que mai entendre com té la barra d’encapçalar una candidatura a Catalunya quan és dels polítics més anti catalans que corren per aquests verals , com ha demostrat abastament .

Votaré socialista ja que estic convençut que n’és la millor opció malgrat que entenc perfectament la decepció de molts , - la meva també -, davant la nefasta gestió d’aquesta darrera legislatura. Ho faré a més amb el desig de que obtinguin el millor resultat possible i amb l’aparença de que la travessa del desert sigui també la més curta possible.
Però ho faré a més per dignitat personal i per que no vull sentir-me de cap manera resignat a un futur negre , però que molt negre socialment parlant, quan els senyors de blau campin crescuts per l’èxit que , no ho oblidem, els hi haurà atorgat el poble sobirà.

El meu vot estava decidit fa temps, però el d’alguns encara no ho està. He defensat sempre anar a votar , encara que sigui en blanc , i avui ho faig una altra vegada. Però no ho vull fer amb els mes pobres raonaments i prefereixo emprar les paraules que Almudena Grandes , militant comunista de sempre i votant de Iu, va emprar en la seva columna setmanal dels dilluns a “El País”. Paga la pena llegir-la i fer-ne reflexió. 

Resignación

Aunque parezca mentira, cualquier tiempo pasado fue peor. No considero la riqueza fácil de la burbuja inmobiliaria porque, en la medida en que sus consecuencias se manifiestan a diario, aún forma parte de nuestro presente. Hablo del auténtico pasado de un país pobre y acostumbrado a su pobreza, sometido a la oscuridad del analfabetismo y la superstición, humillado a un destino de perpetuas humillaciones. Esa es nuestra tradición, el indeleble carisma que marcó desde la cuna a generaciones y generaciones de españoles que, al mirar el mundo, solo alcanzaron a distinguir los matices del color negro.

Pienso en ellos al ver los debates televisivos, al leer las encuestas electorales, al escuchar los dictámenes inapelables de las múltiples encarnaciones del terrorismo financiero mundial. Y pienso que eran mucho más pobres que nosotros pero, a la vez, mucho más ricos. Porque les sobraba lo que a nosotros nos falta, determinación para tomar en sus propias manos las riendas de un futuro que, por definición, nunca está escrito. Y, sobre todo, porque les faltaba lo que a nosotros nos sobra, la resignación ante un porvenir escrito por otros.

En la última recta de la campaña, ninguna crisis me parece tan grave, tan triste, como el imperio de la resignación, la fuerza política que, según todos los indicios, será la gran ganadora del 20-N. Por eso escribo pensando en los más jóvenes, en los que gritan en la calle, en quienes no se merecen heredar este horizonte de desolación sin límites. Y no les pido solo que voten, sino que aprendan las lecciones del pasado. Así serán conscientes de que su voto es un arma muy bien afilada, y el único recurso capaz de desenmascarar a quienes mienten. Porque no hay nada escrito. Nuestro futuro está en nuestras manos, pero todos los caminos para conquistarlo pasan por la derrota de la resignación.

Almudena Grandes

La fotografia de l'escrit és de Triboniano.

QUAN L'ART NO ÉS ESPECTACLE

Ahir parlàvem d’aquest art espectacle que omple “camps de futbol”  , com molt bé explicava Ángeles García en el seu article. Avui però ens arriba la creu de la moneda , com és la notícia la del tancament del “Espacio Torner” , situat a l’església gòtica de San Pablo, al davant de les “casas colgadas” de Cuenca i que aplegava un nombrós grup d’obres d’aquest importantíssim artista , gran conreador de la corrent informalista i que juntament amb Fernando Zóbel van crear el Museu d’art Abstracte de Cuenca , un dels millors i més emocionants museus que un hagi pogut visitar i gaudir. El tancament , com bé s’explica en l’article que com el d’ahir també està escrit per Ángeles García, ha estat degut a la retirada de 120000 euros de la subvenció municipal.

Poques coses hi ha a dir , que no sigui expressar tristesa i indignació,  davant aquest tancament constant de l’aixeta monetària cap els centres culturals, encara que no es parli de quantitats escandaloses , ans el contrari. Una postura a la que s’arriba des de tots els partits ( en aquest cas és alcaldia del PSOE i autonomia del PP) i que ens hauria de motivar profundes reflexions  ja que és demostrativa d’aquest sentiment d’una part de la societat que la cultura és un fet suplementari, que no deixa de ser com un caprici per a pseudo intel·lectuals que entren en èxtasi davant d’unes obres que “ningú” entén. I que caient la que cau , és normal que cultura , com l’educació , poden passar amb menys que ja vindran temps millors....

Però avui el tancament de “Espacio Torner” ens ha fet mirada ben a prop , ja que fer-ne relació amb la Col·lecció Bassat és ben fàcil. Col·leccions particulars , ubicades en espais públics d’importància històrica i arquitectònica, nombre de visitants parells i dependència de les subvencions públiques no ja per la supervivència i sí per l’existència.

Sortosament aquesta setmana s’ha aprovat el pressupost del Consorci del Museu d’Art contemporani de Mataró, amb una subvenció municipal de quasi dos cents cinquanta mil euros  ( un 5.54% menys que l’any anterior ) que li permet encarar el futur amb optimismes , i més quan també s’aprovà el Programa marc 2011-2014.

Un Museu, el de la Col·lecció Bassat , de la que ben orgullosos hauríem d’estar els mataronins , no tan sols del fet de la seva presència ans també del fet de que el Govern de la ciutat , sigui qui sigui qui hagi estat en el poder, el consideri un element molt important per el desenvolupament de la ciutat i la seva situació en el mapa cultural del país.

Otro cerrojazo cultural: adiós al museo Gustavo Torner

El Ayuntamiento de Cuenca cancela la subvención al centro, abierto en 2005 con obras donadas por el artista

A finales de 2005, el centro Gustavo Torner abría sus puertas dentro de la iglesia gótica de San Pablo, frente a las casas colgantes de Cuenca. Cuarenta obras donadas por el artista (pintura y escultura) han emocionado a los visitantes (una media de 12.000) que desde entonces han visitado el museo. Eso ya es historia. El pasado miércoles, el propio Gustavo Torner (Cuenca, 1925) decidió cerrar el museo ante la decisión del Ayuntamiento de suprimir la colaboración económica (120.000 euros) que anualmente aportaba. Desesperanzado y desilusionado, el artista se queja de la cerrazón del alcalde, el socialista Juan Ávila, y del desinterés del Gobierno de Castilla-La Mancha que preside María Dolores de Cospedal.

 Considerado uno de los pioneros del informalismo, Torner fundó junto a Zóbel el Museo de Arte Abstracto de Cuenca en 1966. El cierre del museo se suma a una larga lista de centros que están sucumbiendo a los recortes que, bajo pretexto de crisis económica, efectúan Ayuntamientos y comunidades autónomas.

Puede decirse que el museo es producto casi exclusivo de la generosidad de Gustavo Torner. El primer gesto de esa generosidad se produjo a mediados de la década de los noventa con una donación al Estado español de casi 600 obras. Él mismo recuerda que fue Miguel Ángel Cortés, en su etapa de secretario de Estado de Cultura, quien le comentó que era una pena que no hubiera un centro dedicado específicamente a su obra en Cuenca. "Yo entonces me encontraba en un momento muy delicado. Dos de mis 14 hermanos acababan de fallecer de manera muy seguida y en ese momento se me ocurrió regalar un conjunto de otras 40 obras para la ciudad de Cuenca".

El espacio elegido fue la antigua iglesia de San Pablo, un templo gótico tardío situado junto al Parador Nacional, frente a las casas colgantes. "Hubo que hacer una rehabilitación adecuada", cuenta Torner, "para que mi obra tuviera un discurso armónico con el interior de la iglesia. Tuvimos una mención en los Premios Europa Nostra y, pese a eternos problemas como la señalización, la gente empezó a venir al museo". La rehabilitación fue hecha por el Ministerio de Cultura y, a cambio, la Iglesia aceptó ser utilizada como espacio expositivo.

El convenio con el Ayuntamiento ha rondado los 120.000 euros hasta el pasado año. Servían para los gastos más elementales de mantenimiento, para pagar al escaso personal que colabora en la iglesia-museo y para organizar conciertos esporádicos o coloquios. "También es un centro de investigación sobre mi obra", explica el artista. "Aquí los estudiosos pueden encontrar material. Pensaba trasladar aquí mi biblioteca, pero por el momento no la muevo de mi casa", añade con amargura.

Consciente de la gravedad de la crisis económica, lo que más le duele es la displicencia. Con el alcalde consiguió hablar (un cortés almuerzo) después de dos meses de espera; el mismo tiempo que hace que ha solicitado una entrevista con la presidenta de la comunidad.

Los últimos meses el centro ha funcionado con aportaciones particulares y, sobre todo, con el dinero que ha seguido saliendo del bolsillo del propio Gustavo Torner. "La gente quiere colaborar, pero luego es difícil ver el resultado".

El pasado miércoles decidió echar el cierre con una tristeza profunda. Ha dado de plazo hasta mediados de marzo para ver si las cosas se arreglan. ¿Qué hará entonces? Prefiere ni pensarlo. Seguirá, teléfono en mano, llamando a amigos de toda la vida, a artistas, a los bancos, a todo aquel que pueda colaborar para que un museo tan especial como este no acabe siendo borrado de la poco generosa historia del arte español.

(Cal aconsellar la visita a www.espaciotorner.com per veure millor la magnitud del desatre)

 

ART I ESPECTACLE

De fa un temps que les “grans” exposicions  i en general els “grans” actes culturals, son un quelcom més que no pas un simple fet, son òbviament un esdeveniment  cultural, però a més son un acte social i econòmic.

La proliferació dels mateixos, el creixement de la seva transcendència mediàtica , l’aparició del turisme cultural i de la industria cultural, que a més cada vegada agafen més pes en el context del P.I.B., els hi dona un valor afegit que fa que totes les administracions hi dediquin els seus esforços.

Avui el diari “El País” dedica a quest fet un ample i documentat escrit , realitzat per Ángeles García , que no m’estic de reproduir per el seu interès que s’amplia als camps sociològics.

Un article que ve acompanyat del Top Ten d’exposicions més vistes , entre les que podran observar no existeix cap de les celebrades al nostre país. La llista és del tot correcta i no s’ha fet cap distinció autonòmica  , fet que ens demostra que lamentablement en el camp artístic a Madrid ens passen la mà per la cara. Per moltes raons que van més enllà del cultural, és ben cert , però havent de reconèixer que l’interès del públic en general es molt superior allà al pla castellà, que no pas per aquí la mediterrània , per més que ens pesi i ens dolgui, que ho fa. I com exemple l’actual mostra de Miró amb forces cues però que ni de bon tros arriben a les que s’esperava.

Filant més a prop bo és dir que el primer anys de la Bassat a Mataró s’ha acomplert amb més vuit mil visitants , xifra prou valuosa en la comparança amb espais d’igual gramatge. Una xifra que s’espera superar enguany amb escreix en haver-se començat diverses activitats complementaries com ho son les vistes guiades , les visites didàctiques escolars i l’haver entrat en diverses rutes culturals de la ciutat.

EL ARTE QUE LLENA ESTADIOS DE FÚTBOL

Al director del Museo del Prado, Miguel Zugaza, le gusta medir las visitas a las exposiciones comparándolas con el aforo del Camp Nou (100.000 personas). Llenar esos estadios imaginarios es el objetivo no enunciado que persiguen los responsables de los grandes museos españoles. Y lo cierto es que, a diferencia de tiempos remotos, cada vez son más los ciudadanos que optan por el arte como la mejor manera de ampliar conocimientos y pasar su tiempo de ocio. No es un fenómeno específico de España. La exposición Leonardo da Vinci. Pintor en la corte de Milán inaugurada el pasado miércoles en la National Gallery de Londres, agotó todos los pases hasta finales de diciembre 24 horas después de su apertura.

En España, el aumento de visitantes crece de manera imparable. En 2010, el incremento en los museos nacionales fue del 8% respecto a 2009. En lo que va de año es del 11%, sin contar con que en el periodo de vacaciones navideñas se experimenta un alza espectacular en las visitas. La última encuesta de hábitos culturales de los españoles recoge ese crecimiento y especifica que un 90% de las visitas se realizan por motivos no profesionales.

Enrique Varela, subdirector General de Museos Estatales, explica que el perfil del público nuevo que va a los museos es predominantemente femenino, y la edad media es de 42 años: mujer, adulta joven, que trabaja y tiene estudios superiores. Para estas mujeres, se trata de una actividad eminentemente social, realizada de un modo espontáneo, acompañado de pareja, hijos, familiares o amigos. Varela adelanta que, según un estudio que el Ministerio de Cultura dará a conocer en diciembre, la cultura en general y los museos en particular desarrollan una función de refugio, un remanso emocional, estético, ideológico o intelectual frente a las incertidumbres y el bombardeo de lo cotidiano que nos rodea.

La exposición que el Museo del Prado dedicó a Velázquez entre enero y marzo de 1990 resultó ser un acontecimiento sin precedentes en España por su repercusión y por el interés multitudinario que despertó. A lo largo de esos meses, las colas desbordaron el paseo del Prado. Por primera vez, se sobrepasaron los 500.000 visitantes -cinco estadios del Barça, que diría Zugaza- un número que entonces no soñaba alcanzar ningún museo.

Pero 21 años después, especialmente en la última década, las cosas han ido cambiando mucho para beneficio de la cultura. Los directores de museos, entregados a la clara misión de difundir sus colecciones, encontraron un filón económico también en la programación de exposiciones temporales. Aparte las muestras-espectáculo de las que tantas veces se quejó Philippe de Montebello, director del Metropolitan de Nueva York durante 30 años, las exposiciones que en este tiempo han arrasado en España y compiten en las listas internacionales de las más visitadas.

A la cabeza, y en los dos primeros puestos, aparece el nombre de Pablo Picasso. Picasso. Tradición y vanguardia, celebrada simultáneamente en el Prado y en el Reina Sofía, entre el 6 junio y el 25 septiembre de 2006, sumó 785.189 visitantes. La segunda permitió mostrar en España, en la sede del Reina Sofía, una parte esencial de los fondos del Museo Picasso de París. Entre febrero y mayo de 2008 la vieron 547.810 personas. Juan Muñoz, Sorolla, Manet, Goya, Tintoretto, Gauguin, los impresionistas o Antonio López copan los siguientes puestos. El caso del artista manchego -con 318.169 visitantes entre el 28 de junio y el 25 de septiembre de este año- ha supuesto un récord para la Fundación Thyssen. Cuando concluya en el Museo de Bellas Artes de Bilbao, donde se puede ver actualmente, López puede adelantar varios puestos entre los más visitados.

¿Qué ingredientes ha de tener una exposición para lograr el interés masivo del público? Manuel Borja-Villel, director del Reina Sofía, opina que más que el número, que también le interesa, lo importante es crear estructuras de mediación para que el visitante se apropie del relato expositivo. Y añade que los éxitos populares tienen un tirón muy importante porque a la gente le gusta ir a ver nombres que ya conoce. "Van a reconocer, más que a conocer". En el caso de Picasso cree que el pintor malagueño es autor de una obra que puede sorprender una y otra vez.

A la hora de hacer la programación, Borja-Villel reconoce tener en cuenta al público, pero asegura que lo importante es el relato. "El público no es solo la mayoría. Busco al público compuesto por una multiplicidad de minorías. En tres años al frente de este museo, hemos logrado 1,5 millones de visitantes más".

¿Seguirá siendo Picasso el rey de las exposiciones en los próximos años? "Seguramente sí, porque forma parte del imaginario colectivo como un ser sagrado y superior. Algo que también pasa con Van Gogh, por ejemplo", concluye el director del Reina Sofía.

Las diez más vistas

- Picasso. Tradición y vanguardia. (Prado y Reina Sofía). Del 6 de junio al 25 de septiembre de 2006. Visitantes: 785.189 (Prado: 380.310 y Museo Reina Sofía: 404.879).

- La colección del Museo Nacional Picasso de París. Museo Reina Sofía. Del 5 de febrero al 5 de mayo de 2008: Visitantes 547.810.

- Juan Muñoz, retrospectiva. Reina Sofía. De abril a agosto de 2009. Visitantes: 483.156.

- Sorolla. Museo del Prado. Del 26 de mayo al 13 de septiembre de 2009. Visitantes: 459.267.

- Manet en el Prado. Del 14 de octubre al 8 de febrero de 2004. Visitantes: 439.043.

- Goya en tiempos de guerra. Museo del Prado. Del 15 de abril al 13 de julio de 2008. Visitantes: 437.327.

- Tintoretto. Museo del Prado. Del 30 de enero al 27 de mayo de 2007. Visitantes: 424.235.

- Impresionismo. Fundación Mapfre. Del 15 de enero al 22 de abril de 2010. Visitantes: 327.000.

- Antonio López. Fundación Thyssen. Del 28 de junio al 25 de septiembre de 2011. Visitantes: 318.169.

- Gauguin y los orígenes del simbolismo. Fundación Thyssen. De septiembre de 2004 a enero de 2005. Visitantes: 279.591.

(els remarcats de l'escrit son fets per mi )