REFLEXIONS

Avui era un dia de llegar diaris , encara que ho serà més demà amb articles d’opinió de mes calada després dels periodístics d’avui amb més sentit d’urgència, matisada enguany ja que com que hom s’esperava si fa no fa el que ha passat, l’esborrany més o menys ja estava fet.

En moments com aquest és l’hora d’acostar-se als veritables gurus de la reflexió. Si fa anys era obligada la lectura lúcida i reflexiva de Vázquez Montalbán avui és imprescindible no seguir les sàvies reflexions de Josep Ramoneda (  quin error més gran i vil i el de CiU foragitant-lo lluny del CCCB). La seva lucidesa és esfereïdora encara que estic convençut que a Nicaragua no en faran ni puto cas. El seu article d’avui a El País és tal prodigi d’anàlisi que no m’estic de reproduir-lo:

El peligro valenciano

El PSC ha perdido un año de la manera más miserable. Ha vivido un tiempo decisivo, que debía servir para sentar las bases de su reconstrucción, en situación de provisionalidad absoluta. Resultado: ha regalado espacio al Partido Popular y ha sido incapaz de capitalizar el desgaste y los errores del Gobierno de CiU. Todos ganan, el PSC pierde más de un tercio de sus votos.

Con un primer secretario, José Montilla, en situación de interino desde la noche de las elecciones autonómicas, el PSC ha desaparecido de una escena política monopolizada por CiU y por el PP. El recurso a Carme Chacón, cada vez más ajena a los códigos de la política catalana, acompañada de un elenco de veteranos del aparato del partido, ha confirmado la sensación de que era directamente el PSOE y no el PSC el que se presentaba a las elecciones, agravando la crisis de identidad del socialismo catalán.

Con este espectacular retroceso, el PSC ya no puede perder más tiempo. Los dirigentes socialistas ya ni siquiera tienen la coartada de haber llegado primeros en Cataluña, pero es probable que intenten escudarse en la derechización general del país para hacer una infantil apelación a la resistencia en espera de tiempos mejores. Lo cierto es que desde que Maragall se fue, el partido ha vivido sin un liderazgo social en el que trascienda la marca y ha perdido sus referentes. El PSC ya no sabe dónde está. Con lo cual o va a un congreso abierto y realmente renovador o corre riesgo de entrar en un proceso de valencianización, es decir, de pérdida de protagonismo creciente por el empeño de unos pocos de controlar el partido, aunque sea el precio de arruinarlo. El PSC debe resituarse en el mapa político, asumir para siempre que su prioridad es gobernar Cataluña y no España, y volver a empezar. Necesita un verdadero congreso de refundación: de ideas, de personas, de estrategias. Todo lo que sean apaños no hará más que prolongar la decadencia.

Diagnòstic clar i precís i bisturí afilat per dur-lo a terme. Un article excepcional que haurien de llegir també els dirigents del PSC local i comarcal vist com han anat les coses per els nostres verals, en especial a Mataró on s’han perdut les eleccions i s’ha arribat al límit de que a Vista Alegre ha guanyat el PP. Sort que Carlos Fernández estava a les llistes i en el poder gràcies a ser el sheriff d’aquelles contrades avui conquerides amb tota facilitat per part de l’enemic.

Un anàlisi ,el local, del que m’hauria agradat saber-ne encara no fos un borrall però curiosament els blogs dels polítics socialistes encara no han entrat en cap mena d’anàlisi a l’hora d’escriure aquestes ratlles ( capvespre).

I ja que parlem de l’enemic bo es fer repassada també a “El Mundo” , més tranquil del que esperava , encara que estic segur que demà començarà el bombardeig.
Però per començar valgui la columna de Jiménez Losantos de títol  “A partir de hoy “ , amb un començament que aclareix tots els dubtes de per on aniran els propers quatre anys:

“Las urnas ya han hablado. Ahora hay que actuar. Y creo que lo primero es obligar al PSOE, que tiene aún más querencia a la trampa en la Oposición que en el Poder que deje gobernar al PP hoy mismo.

....
Hoy mismo Rajoy puede contar con el respaldo del pueblo que le ha dado su voto, pero este mismo pueblo debe contar con un PP dispuesto a sanear españa de verdad. A despolitizar radicalmente la Justicia. A liquidar el derroche autonómicao. A reconstruir el Estado acabando con la desigualdad de los españoles ante la ley. A romper con el oligopolio informativo que en televisión llega al 95% de la facturación en tres empresas, pronto dos. En fin a tomar en serio a la nación española”.

A més de començar ja amb el “ que hay de lo mio” ( Jiménez Losantos i els seus canals de TDT ) , llegir tot l’article és un exercici d’entendre tot el que ens pot arribar a caure al damunt en aquets propers quatre anys de majoria absoluta.

Però paga la pena cercar la columna al web del diari. És bo per la salut mental i per la física i se’m permeti una petita variant escatològica. Si ahir   tots estàvem amb el “cul apretat” davant del resultats , columnes com aquesta son un purgant excel·lent per “jiñarse” com diu textualment Arturo San Agustín en un altre article antològic de la més barroera demagògia de títol “El miedo de nuestros viejos” en el que pertoca als resultats de Catalunya.

Articles i reflexions de tots colors. Serà qüestió de fer-ne afinada lectura.

PERDEDOR PERÒ NO RESIGNAT

Diumenge al vespre hauré perdut. Si tot va com està previst , i poques sensacions ens indiquen el contrari , a aquelles hores tindrem ja un nou govern in pectore que amb ample majoria , - segueixo somiant en que no assoliran la majoria absoluta -, tindrà a les mans el govern de l’estat. Un partit guanyador que podrà fer i desfer , i molt em temo que justament en la línia contraria del que jo desitjaria.

Seré dels perdedors ja que hauré donat el meu vot a Rubalcaba , encara que per aquelles incongruències de la llei electoral per fer-ho hauré d’haver votat a Chacón , un d’aquells personatges que mai entendre com té la barra d’encapçalar una candidatura a Catalunya quan és dels polítics més anti catalans que corren per aquests verals , com ha demostrat abastament .

Votaré socialista ja que estic convençut que n’és la millor opció malgrat que entenc perfectament la decepció de molts , - la meva també -, davant la nefasta gestió d’aquesta darrera legislatura. Ho faré a més amb el desig de que obtinguin el millor resultat possible i amb l’aparença de que la travessa del desert sigui també la més curta possible.
Però ho faré a més per dignitat personal i per que no vull sentir-me de cap manera resignat a un futur negre , però que molt negre socialment parlant, quan els senyors de blau campin crescuts per l’èxit que , no ho oblidem, els hi haurà atorgat el poble sobirà.

El meu vot estava decidit fa temps, però el d’alguns encara no ho està. He defensat sempre anar a votar , encara que sigui en blanc , i avui ho faig una altra vegada. Però no ho vull fer amb els mes pobres raonaments i prefereixo emprar les paraules que Almudena Grandes , militant comunista de sempre i votant de Iu, va emprar en la seva columna setmanal dels dilluns a “El País”. Paga la pena llegir-la i fer-ne reflexió. 

Resignación

Aunque parezca mentira, cualquier tiempo pasado fue peor. No considero la riqueza fácil de la burbuja inmobiliaria porque, en la medida en que sus consecuencias se manifiestan a diario, aún forma parte de nuestro presente. Hablo del auténtico pasado de un país pobre y acostumbrado a su pobreza, sometido a la oscuridad del analfabetismo y la superstición, humillado a un destino de perpetuas humillaciones. Esa es nuestra tradición, el indeleble carisma que marcó desde la cuna a generaciones y generaciones de españoles que, al mirar el mundo, solo alcanzaron a distinguir los matices del color negro.

Pienso en ellos al ver los debates televisivos, al leer las encuestas electorales, al escuchar los dictámenes inapelables de las múltiples encarnaciones del terrorismo financiero mundial. Y pienso que eran mucho más pobres que nosotros pero, a la vez, mucho más ricos. Porque les sobraba lo que a nosotros nos falta, determinación para tomar en sus propias manos las riendas de un futuro que, por definición, nunca está escrito. Y, sobre todo, porque les faltaba lo que a nosotros nos sobra, la resignación ante un porvenir escrito por otros.

En la última recta de la campaña, ninguna crisis me parece tan grave, tan triste, como el imperio de la resignación, la fuerza política que, según todos los indicios, será la gran ganadora del 20-N. Por eso escribo pensando en los más jóvenes, en los que gritan en la calle, en quienes no se merecen heredar este horizonte de desolación sin límites. Y no les pido solo que voten, sino que aprendan las lecciones del pasado. Así serán conscientes de que su voto es un arma muy bien afilada, y el único recurso capaz de desenmascarar a quienes mienten. Porque no hay nada escrito. Nuestro futuro está en nuestras manos, pero todos los caminos para conquistarlo pasan por la derrota de la resignación.

Almudena Grandes

La fotografia de l'escrit és de Triboniano.

EL MEU COLOR ÉS EL BLANC?

I que consti que no parlo de futbol i sí d’una altra escomesa que se celebrarà just diumenge vinent.

He votat sempre. Mai m’he quedat a casa i diumenge no en serà excepció. Sempre he votat socialista , menys en unes eleccions locals( a Argentona ) en que vaig votar Iniciativa per l’amistat amb qui era cap de llista que creia que hauria estat un gran alcalde. A la resta el meu vot sempre ha tingut el mateix color.

Quasi sempre ho he fet del tot convençut. Alguna vegada el vot de la por , el  pensar que calia frenar al contrari també ha estat present , i en les darreres eleccions a la Generalitat el meu vot a Montilla va estar tot tapant-me el nas , però ara ja n’hi ha prou.

Crec que soc d’esquerres , progressista i catalanista. Amb aquests conceptes el vot pel PSC era conscient i inevitable , però avui ja no. Acceptem , que ja és acceptar , que el PSC és socialista , però acceptem-ho en una mirada possibilista de la situació. Acceptem que és progressita , que vist el que l’envolta no és pas molt, i és molt diferent que aquests brindis al sol de la paritat , la Bibiana , la Leire Pajin i mil capullades més, però acceptem-ho. Però , catalanista?.

Han estat anys d’anar dinamitant de manera permanent el sentit catalanista del partit . D’anar escombrant qualsevol sentit de país, allunyat del centralisme jacobí dels socialistes espanyols. De no lluitar per un grup parlamentari propi i portar com ensenyes a la capital a dos anticatalanistes viscerals com Corbacho i Chacón.

Així la peça catalanista era cada vegada de més difícil encaix. La marxa de Castells, fins els collons del PSOE debia estar ja ., ens va deixar mig orfes. Per un moment els llocs de Tura i Maragall ens van donar pas a l’esperança, però la campanya electoral ha marcat sentència.

Quan el castellà domina en els mítings electorals , per un costat per el desembarcament de parlamentaris que , curiosament, tan malament es van portar amb Catalunya en el tema de l’estatut , i per l’altra per que l’aposta segueix essent recuperar el vot espanyolista que no pas, i com hauria de ser, potenciar el vot catalanista que no oblidem és columna del partit.

On està Tura ?. On està Maragall?. On està Castells?. I no dic més dons potser ja no queda cap catalanista més a la llista. Quan succeeix això a qualsevol catalanista li és impossible votar PSC.

Per això jo votaré en blanc diumenge vinent. No canviaré de jaqueta. No votaré a cap altre partit , llunyans del tot als meus objectius de país. Però ara ja no queda ni el vot de la por i sí la responsabilitat de la vergonya personal. No és un vot de càstig , és un no-vot de fàstig.

I que no s’equivoquin. Si canvio el meu vot no és que hagi canviat jo. És simplement que el que ha canviat és el partit a qui he votat sempre. I ha canviat en un element tan fonamental per a mi com que ha deixat del tot de ser un partit catalanista i sense aquesta premissa , la nostra relació no té raó de ser i el meu vot és impossible.

Per altra costat que no pateixin , que un els orgasmes , i molt satisfactoris per altra part , els obté de manera més tradicional i amb un ritme molt més periòdic que no pas l’electoral. I ho sento per la gent de les JSC , de les que un espera una creativitat molt superior a la ridiculesa d’aquesta campanya. Però si l’exemple és el que corre per Mataró i comarca, potser han encertat del tot.

ASSISTÈNCIA SOCIAL PER A CULTURA



Aquest matí s’ha confirmat la notícia del nomenament d’Esther Merino com a nova directora de l’IMAC, en una nova volta de cargol del demencial caminar del regidor Penedès.
És obvi que la notícia ha caigut com un gerro d’aigua freda en el mon cultural de la ciutat que no entén de cap de les maneres aquest menyspreu absolut envers la mateixa , oferint un càrrec d’aquesta responsabilitat a una persona absolutament aliena al mon cultural en general i al de la ciutat en particular i del que a partir d’ara mateix n’esdevé el màxim responsable executiu.

Esther Merino , mataronina resident a Argentona , és assistent social amb plaça en propietat en l’Ajuntament de Mataró on és cap de la secció de Promoció Social. Militant d’ERC va entrar en política a l’Ajuntament d’Argentona dintre de “l’Entesa” , que agrupava militants d’Esquerra Republicana , Iniciativa , gent de Ciutadans pel Canvi i independents , que va guanyar les municipals de 2003. Ella , nº6 de la llista , va ocupar la cartera d’Educació. Protegida de l’Alcalde Antoni Soy , en el mes de Desembre de 2006 assolí l’alcaldia d’Argentona després de la renúncia del mateix.

En les següents municipals ( 2007) va encapçalar la llista d’Entesa que va ser amplament derrotada i va passar a l’oposició. La seva presència a les llistes d’Entesa va provocar un fort aldarull a la secció local d’ERC que sí es presentava en aquesta ocasió i no entenia com militants seus es presentaven en llistes a les que s’enfrontava. Aquest fet va fer que es demanés la seva expulsió del partit. En aquesta tesitura sembla ser que es va donar de baixa del partit , encara que altres veus indiquen que el que va fer es apuntar-se a la secció de Mataró on curiosament exerceix de president el seu protector Antoni Soy, possibilitat ben creïble vist el seu nomenament .

Amb aquest nomenament s’acompleix una de les parts que ja anunciàvem en el moment de la dimissió de Pena , quan dèiem que la plaça de director de l’IMAC quedava vacant en espera de que algun militant “precisés” un càrrec. Merino, ambiciosa com és , i amb molt bon padrí , no es conformava amb el seu càrrec , burocràtic , obscur i ben llunyà als focus públics , i al final ha obtingut el premi que buscava.
Ara sols queda la realització del concurs intern per ocupar el càrrec de cap d’àrea de l’IMAC al que sembla sols s’hi presentarà Gisel Noè i d’aquesta manera s’establirà una paorosa bicefalia, amb Merino gestionant i Gisel tallant el bacallà , amb el que evidentment el millor és que Déu ens agafi a tots ben confessats.

Els que la coneixen diuen que és treballadora , de caràcter fort , d’aquelles que els hi agrada trepitjar fort , de les que es diuen “echás palante”. Analitza les situacions , pren decisions i no rectifica mai , encara que se li demostri que va errada. Tossuda i del morro fort defensa les seves tessitures fins al final , costi el que costi. El cert és que la gent d’Argentona , - poble que conec bé i en el que tinc directes relacions familiars , socials i amicals -, no en tenen gaire bon record del seu pas pel poder municipal , encara que tampoc el tenen d’Entesa al que van escombrar en les passades eleccions.

Però fora d’aquest perfil personal que ens pot permetre a grans trets pensar com pot anar la seva feina , el dolent és que el seu perfil cultural és absolutament pla. Tothom amb qui he parlat d’aquest nomenament i que la coneix , s’ha quedat astorat ja que ni se li coneixen afeccions culturals concretes ni és assídua als actes culturals . En el que a mi pertoca , en els darrers anys he sovintejat les presentacions d’exposicions a Argentona i mai he coincidit amb ella , cosa que sí succeïa amb l’alcalde Soy.

Tot fa pensar dons que el seu paper , com en el cas de Pena , serà únicament de gestió , amb el que de nou es tira per terra la pantomima de creació de l’IMAC en substitució del PMC , ja que tots recordem que sempre s’assegurà per part del Govern municipal que aquesta canvi es realitzava per potenciar l’acció cultural directa ja que la gestorial passava a dependre dels Serveis Centrals de l’Ajuntament. Una enganyifa que ha fet que d’ençà el canvi no existeixi cap línia de direcció , el Consell Rector sigui inoperant , inútil i capsigrany , i siguin les tècniques les que tallen el bacallà i remenen les cireres.

Ens trobem dons front una trista i inexplicable noticia que denota el nul interès del Govern per fer rutllar bé la cultura. Evidentment cal donar temps al temps i molt ens agradaria que els resultats fossin esplèndids , però li queda poc temps per conèixer, encara que sigui tan sols per sobre el que significa el teixit cultural de la ciutat i el que la ciutat vol, desitja i precisa en el camp cultural.
Però ben aviat haurà d’actuar de manera ferma. Baron anunciava en el seus discurs a la Torres Garcia que “en poques setmanes” ha hauria notícies importants sobre el Museu Bassat , i si ell ho diu és que ho seran ja que a bon segur en sap al menys un parell d'arcades més que nosaltres. Serà la seva prova de foc, tot esperant que no en surti socarrimada.

Però en tot desgavell el que surt enormement perjudicada és la cultura de la ciutat i per tant la ciutat mateixa. Per això no entenem el mutisme del Govern , encara que de portes en dintre tots s’estirin els pels del cap davant la nova bretolada del regidor. Aquesta manera de fer de que fes el que vulguis a la teva àrea però no toquis la meva , i al contrari, és una manera dolenta de governar, molt en la línia d’aquesta legislatura.

És clar que potser un va errat del tot , el que a bon segur és més cert que possible, i Penedès hagi examinat la decrepitud absoluta de la cultura local, el seu estat de pobresa acostant-se a la marginalitat i de cop se l’hi hagi encès la llumeta i “Eureka je l’he troubé” que cantava la Trinca i hagi posat a manar a qui més entès d’aquests casos: Una assistenta social dedicada a la promoció Social.

Malgrat tot , que tinguis sort Esther Merino.

JORNADA DE REFLEXIÓ

Dues impagables perles avui a “El País”. Un l’article de Juan José Millás de títol “El encéfalo” :

Qué dilema, Dios, el del contribuyente. O va a las urnas y da por buena una campaña que ha competido en zafiedad, incultura y mal gusto con los programas más tirados de la tele, o no va y permite que cada uno lea su abstención como le convenga. También puede ir y votar en blanco, pero tiene uno la impresión de que ese voto es una respuesta floja, inane, a la agresión intelectual de que hemos sido víctimas durante las dos últimas semanas. Se dice pronto: 15 días con sus telediarios, con sus mítines, con sus horas de radio, con sus cuñas publicitarias, con sus decenas de titulares periodísticos, de editoriales, de tertulias, sin que en medio de toda esa palabrería (que ha costado una pasta) apareciera una sola idea. De haberla visto, habríamos corrido tras ella para atraparla o para que nos atrapara. El pensamiento es una conquista dura, una escalada. Y nada garantiza, por alto que hayas llegado, que no puedas precipitarte de nuevo en la barbarie. Que un país con la historia de Italia vote a Berlusconi debería hacernos reflexionar. El mal está ahí, a la vuelta de la esquina. Y se puede caer más bajo todavía, no hay límites en el descenso a los infiernos, en la decadencia política, en el declive cultural.

Pues ya decimos, ni una idea en toda la campaña, ni un pensamiento organizado, nada. Unos por vocación, otros por torpeza, todos se han aplicado a la tarea de evitar la creación de un escenario donde fuera posible el trabajo del encéfalo. Da pánico asomarse al campo de batalla. Yo votaré, claro, pero al borde del desaliento, quizá por cobardía, por aquello del mal menor, pero también porque en la abstención percibo a veces cierta suficiencia, cierto sentimiento de superioridad que no comparto. Ahora bien, al día siguiente de las elecciones habría que hacer algo, porque esta mierda no puede continuar así.

L’altra aquest acudit de El Roto.


Que tots reflexionem bé.