dilluns, de setembre 27, 2021

TARANNÀS. “OBRA GRÀFICA”.



La Destil·leria” inaugura temporada un any més amb la col·lectiva Tarannàs, comissariada per Alberto Romero Gil i que enguany està dedicada a l’Obra Gràfica, seguint el camí que en altres anys van ocupar  la realitat, el jardí i el paper.



Com s’explicita en el full de presentació “l’obra gràfica sempre s'ha considerat com un procés creatiu secundari o com a complement a un altre principal, ja sigui la pintura, escultura etc. Però fora d'aquesta catalogació els artistes sempre han recorregut a ella com un mitjà expressiu tan valgut com la resta per la seva riquesa creativa i per la seva noblesa. Qui s'acosti a veure aquesta exposició, podrà sens dubte contemplar no sols la petjada sensible del creador sinó la seva comunió amb un llenguatge plàstic ple de possibilitats”



A la nostra ciutat , l’obra gràfica ha tingut en moltes èpoques un paper important, que ha augmentat enormement en les darreres dècades, augmentant el nombre el nombre de creadors i d’exposicions, generalment de notable qualitat. No volen ser menys els artistes que prenen part en aquesta col·lectiva i en ella els seus participants Laia Arnau, Aina Duch, Teresa Pera, Miranda Pastor i El taller dels Edus, s’esmercen pe conjugar uns treballs d’alta qualitat tècnica i de gran intensitat plàstica alhora que de la pertinent bellesa estètica.



Cada artista explota en la modalitat específica que creu més adient per explossionar les seves qualitats i comunicació, farcint així un conjunt harmònic i ben lligat que malgrat la diversitat que en alguns moments pot semblar antagònica, fa que la mostra no s’esfilagarsi i l’espectador passi d’autor a autor i d’obra a obra, sense entrebancs notables, ans el contrari, que ho faci amb tota facilitat.



Així Laia Arnau, segueix amb la seva poètica habitual, Miranda Pastor és la grata sorpresa de la mostra amb unes obres de  sensibilitat extrema, El taller des Edus segueixen mostrant el seu mestratge absolut de la tècnica Serigràfica i Teresa Pera retorna a uns treballs més plàstics i pictòrics, línia que crec mai hauria d’haver abandonat. Finalment Aina Duch és la nota més dispersa del conjunt , amb una concepció més contemporània i conceptual que no pas visual.



Resumim ens trobem amb una bona exposició d’art gràfic  en la que es demostra un cop més, en la visió particular, la capacitat dels nostres artistes, i en general el gran i positiu moment del que gaudeix  l’art gràfic en les nostres contrades.

 

La Destil·leria : Tarannàs “ Obra Gràfica”

 Del 18 de setembre al 19 d’Octubre de 2010

divendres, de setembre 24, 2021

ENTRE TINTES. DIDIER LOURENÇO

 



Inaugura temporada el Museu del Càntir d’Argentona i ho fa amb una interessant exposició de Didier Lourenço, aquest artista que amb el seu peculiar món està encisant a espectadors dels més diversos continents.

Didier Lourenço havia de ser forçosament artista.  Des de petit trapellajava per el taller dels seu pare Fulvio , especialista en litografia, i un home cabdal en l’evolució de l’art gràfic en el post franquisme. Un taller per el que hi passava el més granat de l’art català, amb un eclecticisme artístic total, que confiava en la saviesa de Fulvio per gestar les seves reproduccions gràfiques, en un sentiment absolutament creatiu i artístic.



Amb aquest condicionaments a Didier sols li quedava el camí de ser artista. Als 19 anys començava treballar en el taller del pare, mentre començava seriosament a pintar. La sevaera una pintura jove, fresca, plena d’imputs positius que aconseguí ràpidament el reconeixement amb premis com el del banc de Sabadell al concurs d’art jove de la sala Parés.



Però mentre l’evolució dels artistes joves , va des d’una pintura generalment enfarfegada a la que cal anar despullant d’anècdotes, Didier executa el camí contrari , despullar del global per donar privilegi a l’anècdota i convertir-la en protagonista i a més fer-ho de la manera que més li agrada, concebent l’obra pictòrica en l’esbós d’una obra gràfica, evidentment litogràfica.



Avui al Museu del Càntir ens fa un repàs essencial de la seva trajectòria començant per unes obres anteriors, en un estil que vorejava la pintura dels seus grans amics , els germans Moscardó, enfrontades a unes obres litogràfiques actuals , un veritable cant a “la joie de vivre”, amb la seva “jove” protagonista de tantes i tantes obres , embolcallada per aquest fons matissians que tant li agraden i alhora complauen a l’espectador.



Però el millor està sens dubte la paret gran de la sala en la que Didier, en un desig didàctic i formatiu total, ens presenta els resultats de cada passa per aconseguir la litografia final. Una mirada entenedora que serveix per a valorar en la seva justa mida, el nivell artístic d’una litografia que és en si mateixa una constant creació artística i donar-li el valor perdut en aquests temps en els que la digitalització gràfica està arraconant tan noble tècnica.

Una exposició , al de Didier Lourenço al Museu del Càntir, que cal visitar. Tant per el valor creatiu i artístic de la seva pintura que ja ha assolit idioma propi personalitzat, com per el d’enaltiment que té de la tècnica de la litografia que mereix una nova valoració per part d’artistes, afeccionats i compradors.

 

Didier Lourenço. Entre Tintes

Museu del Càntir. Argentona

Del 17 de setembre a l’1 de novembre de 2021

 

dimarts, de setembre 21, 2021

MÁXIMO ALMEIDA. LITURGIA

 



Inaugura temporada la sala del Col·legi d’Aparelladors i ho fa de manera més que brillant amb l’exposició “Litúrgia” de la mà de Máximo Almeida.



La pandèmia i el conseqüent confinament ha afectat a tothom. Qui més qui menys ha trobat en aquest temps uns moments de reflexió quasi obligada. En el que pertoca als artistes, una gran majoria han utilitzat aquest retorn al l’interior més personal, per reflexionar sobre la seva obra  i a partir d’ara, i exposició a exposició, aniran sortint els resultats d’aquesta introspecció personal que a bon segur seran enormement profitosos en el senti creatiu i artístic.



Máximo Almeida no n’és excepció i el cert és que en els darrers mesos ja l’hi havíem vist algun detall com en el concurs de Llavaneres o amb els apunts que presentà en la col·lectiva “Dins” en aquest mateix espai expositiu.. Ara però en aquesta exposició explosiona del tot, assolint una maduresa creativa que ens retorna evolucionat a aquell artista que tant ens sorprengué fa una dotzena d’anys en la seva exposició a l ‘Ateneu.



Almeida és un pintor de silencis i solituds. La seva pintura és com ell mateix, en aparença discret com si volés passar desapercebut davant de tots. Però en el fons hi ha una certa rebel·lia  de voler fugir de l’establert ,de la falsa cridòria de l’aparença i de la buidor de l’interior. Així si fa uns anys parlàvem de la llum de la foscor de la seva pintura, ara haurem de fer-ho de la força del color de la seva quasi monocromia.



Com llavors Almeida segueix jugant amb la màgia de la llum. Amb ella ens sap parlar de silencis personals i col·lectius, creant un aire d’inquietuds que va mica en mica dominant les interioritats dels espectadors que queden per una part subjugats per la bellesa del presentat i la inquietud que generen les seves obres , i per l’altra per la curiositat d’intentar anar més enllà en la recerca de les intencions de l’artista.



Matisse va dir: “Hi ha mil maneres d’emprar el color. però quan s’usa per composar, es tracta de donar èmfasi als contrastos. En el camp del color, no es tracta de quantitat i sí de selecció. El color sols assoleix expressivitat total quan està organitzat, quan correspon exactament a la intensitat emotiva de l’artista. El color expressa llum, no una llum física i sí la única llum que ens importa: La llum que existeix en la ment i l’interior de l’artista.”



I com si aquestes frases fossin per ell evangeli, Almedia aprofita la seva habilitat i domini tècnic, per bastir un entramat figuratiu, fregadís a  voltes amb l’hiper realisme per confegir unes obres absolutament seductores amb les que ens parla una vegada més del seu amor per la natura i els seus elements. Uns paisatges sense figures, però enormement vius on el realisme esdevé màgia. Uns paisatges  y composicions sense colors aparents, però absolutament cromàtics en l’interior de creador i espectadors. I tot rematat per una magnífics retrats, un d’ells auto, que tanquen perfectament el cercle de l’exposició.



Litúrgia és una magnífica exposició. perfectament estructurada amb un muntatge arrodonit que serena i neguiteja alhora i que ens fa avinent el poder de l’art com a generador d’emocions i reflexions, alhora que ratifica a Màximo Alemida com un magnífic autor al que cal seguir. Una exposició de la que el millor està quan la simplificació és màxima, en un sentit d'espiritualitat total, en aquells obres  més deslliurades de tot per centrar-se en l'anima . Art en estat pur.


Máximo Almeida. “Liturgia”

Sala Col·legi Aparelladors

Del 18 de setembre al 10 d’Octubre de 2021

 

dijous, de setembre 16, 2021

JOAN BAPTISTA PARÉS I GOMIS

 

Autoretrat de l'artista


En Joan Baptista Parés, més conegut com Parés de Mataró, ja que aquesta va ser la signatura que va triar per donar fe dels seus treballs artístics, va complir el passat dimarts 82 anys, una edat el suficientment valorable com per rebre un reconeixement públic del seu fer.

Parés de Mataró és un gran artista , un veritable poeta del quotidià, zelador de les essències de la ciutat amb la seva estima fora de mides del casc antic, amb la plaça Gran i Sta Maria com a  eixos de les seves dèries i treballs. Però el que és més important, és una gran persona aquí no he sentit mai parlar malament de ningú, alhora que tampoc he sentit a ningú parlar malament d’ell, ans el contrari l’estimació a la seva persona és absoluta, alhora que el respecte.

Que Parés mereixeria haver rebut un homenatge ja fa anys en forma de gran antològica ho sabem tots. Que n’és reticent, també.  I ho és ja que no es sent amb forces per aquest feixuc treball i alhora per que es malfia, com gat escaldat ,dels poders públics que fins i tot li varen encarregar i pagar un sèrie de dibuixos de la ciutat  que mai varen recollir.

Parés necessita gent de confiança total per dirigir si no una antològica, sí al menys una retrospectiva amb cara i ulls. I evidentment realitzar un catàleg que lloï el seu enorme treball artístic i de ciutat. I cal fer-ho ja. Jo emplaço i exigeixo a les autoritats ,un homenatge a Joan Parés de Mataró. De la manera que creguin més convenient , però que ho facin ja.

L’artista s’ho mereix, i aquesta mediocre i devaluada ciutat de Mataró precisa de l’autoestima de veure que es reconeix la tasca de qui és un dels seus i l’ha representada tant que fins i tot ha posat el nom de la ciutata en la signatura.

Cal posar fil a l’agulla ja. I crec que Cultura hauria d’implicar-se en aquest clam de justícia artística. Que ho facin, és cosa d’un altre cant.

 

 

dilluns, de setembre 13, 2021

LA CRISI DELS MUSEUS

 

Portes de l'ampliació el Prado. Obra escultórica de Cristina Iglesias

Aquests dies i amb motiu de la presentació de la programació de la propera temporada és estrany el mitjà informatiu que no ha desplegat en la seva secció cultural un article en relació del gravíssim estat pressupostari en que han quedat aquestes institucions culturals amb la crisi del COVID.

La crisi econòmica de les institucions que els aixopluguen ha obligat a tancar, penso que en molts casos amb demesia, l’aixeta de les despeses culturals i l’absència de visitants ha malmès les finances dels Museus més importants, aquells que amb la gran presència de visitants cobreixen amb ells una bona part del pressupost.

Això ha capgirat tots els projectes que estaven en marxa, en estudi o sols eren projectes de futur. S’han acabat les grans exposicions, aquelles en les que existien aportacions dels museus i col·leccionis més importants. Les despeses de transport, assegurances i tota la infraestructura exigida esdevenen ara inabastables per els Museus que donen així per acabades , al menys durant un bon grapat d’anys les exposicions espectacle. Aquelles que eren visitades per tothom ja que havien esdevingut fites culturals d’obligada visita fossis amant de l’art  i la cultura o no.

Comencem unes temporades low coast en les que els Museus pensen sobreviure amb exposicions dels seus fons o com a màxim amb exposicions d’intercanvi amb d’altres produïdes per altre museus en parelles condicions.

Així ja s’està veient amb la magre programació que ens espera en la que de moment , i per el que s’ha fet públic, sols crida l’atenció l’expo al voltant de Gaudí que prepara el MNAC i la de Magritte al Caixafòrum, no sé si és la mateixa que ara s’inaugura al Thyssen madrileny, i que serà la única exposició de caire plàstic de la seva temporada.

Aquest fet , negatiu sobre el paper, podria produir alguns descobriments importants. El bon afeccionat que ja faci anys acudeixi a les gran exposicions, estava una mica saturat de firmes i exposicions estilístiques. Qui més qui menys té la impressió d’haver-ho vist quasi tot i que en poques ocasions aparegui la sorpresa que et feia trempar amb joia. Els grans noms es repetien i repetien i les seves obres també.

Si de veritat els museus fan de la necessitat virtut i escaten amb il·lusió i desig entre els seus fons, segur que poden trobar excel·lents obres d’autors desconeguts del públic en general i d’una qualitat fora de mides.  A Catalunya mateix, si sabem fugir del cercle viciós Miró, Dalí, Picasso, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernández Pijuan etc, podem trobar una seguit d’artistes d’excelsa qualitat, com queda palès en una visita al museu de Montserrat o a les col·leccions Vila Casas o Bassat.

Esperem que així sigui i aprofitem el temps per a millorar. Avui a l’editorial de LV, Miquel Molina, sots director i expert en cultura demanava que vista les bones intencions de Miquel Iceta, ministre de Cultura, en millorar el sots fiançament dels museus catalans, es pregunta i per que no parlar de Cultura a la taula de diàleg. O és que Cultura i política, d’una o altre manera van de la mà.

A veiam si ens atrevim.

PS.- Com veieu no hem parlat del Museu de Mataró,. No fa falta, el Museu de Mataró està en crisi des de fa moltes dècades i en realitat no és un Museu es l’anti museu per antonomàsia.

 

divendres, de setembre 10, 2021

CO·LECCIÓ SALVAT UN EXEMPLE A IMITAR PER L’AJUNTAMENT DE MATARÓ

 

Part central de la Nadala de Novellas per a l'Ajuntament de Mataró, en temps de l'alcalde Mas.

La Fundació Vila Casas exposa aquests dies la col·lecció d’art Salvat. Una col·lecció nascuda quan el propietari dels laboratoris Salvat va acceptar la proposta de la seva mare de substituir la imatge religiosa habitual de les nadales institucionals de l’empresa per la reproducció d’una obra de Ràfols Casamada que acabaven d’adquirir.

L’èxit de la mateixa va ser tal que des de llavora cada anys el laboratori adquireix una obra realitzada en l’any ,d’un artista català viu, i la seva reproducció esdevé la nadala institucional de l’empresa.

D’això en fa 35 anys i la col·lecció del laboratori comença a fer un gran goig, amb obres recents dels millors artistes del país.

Llegida la notícia , un il·lús com és, ha pensat que essent Mataró una de les poques ciutats que no gaudeix d’una pinacoteca d’artistes locals, malgrat que ha tingut grans ocasions, com per ex el no nat fons d’artistes locals que un va patir en cos i ànima, podria fer el mateix.

Durant alguns anys ja s’havia encarregat a algun artista la realització del christmes oficial de l’Ajuntament, com per exemple el magnífic âpat de Nadal de Pepe Novellas que presideix el post. Per què no recuperar la tradició i iniciar així una col·leció d’obres d’artistes locals que mica en mica anés pal·liant la gasiveria municipal envers els artistes plàstics.?

Tan sòls amb pocs diners, veritable xocolata del lloro, i mica en mica la ciutat gaudiria d’un fons meritori ja que els propis artistes ja s’encarregarien de lluir-se davant l’encàrrec.

I si ho pensem?

 

dimarts, de setembre 07, 2021

UNA FLOR NO FA ESTIU

 


Carme Rigola va ser una de les sorpreses el sant Lluc de la temporada passada amb l’obra que encapçala aquesta crítica, que qualificàvem com a sensible obra floral.

Ja en el post d’ahir parlàvem que una mostra com la dels premiats a un concurs permet evidenciar l’encert o no de l’elecció, ara la mostra individual de Carme Rigola ens mostra que si bé podia ser justa la distinció a aquell treball, el mateix no responia a la qualitat global del fer de l’artista.




Ara ens trobem amb una creadora que ha arribat a l’art de manera tardana, com tants, després d’exercir altre professió i que arriba amb unes evidents limitacions tècniques que fa que algunes obres assoleixin el nivell d’inacceptables per a ser exposades , com és el cas de les làmpades.

Curiosament però Rigola té especial sensibilitat en el tema tèxtil i els trucs d’ofici desenvolupats en els anys els ha sabut aprofitar en l’artístic amb uns treballs sobre tela, que no bastidor, on les arrugues i les noves perspectives que aquestes ens ofereixen , conreen un camí que adobat amb la sensibilitat d de l’autora doni com a fruits unes obres parelles a la que va fer fos destacada en el sant Lluc de l’any anterior i que mostren sensibilitat i afecte per l’art.



Ens trobem doncs amb una exposició amb les dues cares de la moneda, cares que en aquesta ocasió son antagòniques en fer i qualitat.



 Carme Rigola “Amb pinces”

Espai capgròs

Del 26 d’agost al 29 de setembre de 2021

dilluns, de setembre 06, 2021

S’AIXECA LA PERSIANA DE LA NOVA TEMPORADA



El passat divendres , la sala d’exposicions del Museu Arxiu de Llavaneres va disparar el tret de la nova temporada artística, encara que com és habitual el darrer dijous d’agost n’havia fet la prèvia l’espai capgròs, inaugurant l’exposició  de Carme Rigola.

Una temporada que de moment s’inicia amb força, amb expos properes de Didier Lourenço al Museu del Càntir, gravats a la Destil·leria i com no , la sempre popular col·lectiva del sant Lluc en la celebració del seu 75 aniversari. Per el que pertoca a les exposicions municipals, com sempre silenci i secretisme hermètic, encara que no esperem res de bo i amb el dubte de si tindrem exposició de gravats de Goya o no, en quin indret i de quina manera.

Abans però de comentar aquesta exposició valgui la pena, a tall d’inventari, recordar tres exposicions amb les que va cloure la temporada passada i de les que no vàrem tenir ocasió de parlar: per un cantó Antoni Luis presentava al casal aliança la mostra “4 estacions + Mediterrànies” un veritable estudi dels començaments i les motivacions que l’induïren a entrar en la línia cromàtica propera al pop art en la que es mou actualment. El grafisme i una imatge icònica d’una obra de Jordi Arenas, en son raó i causa.

Per altre costat al col·legi d’Aparelladors es presentà la mostra “Art en vidre” en un maridatge entre quatre artistes relacionats amb el forn del vidre com Marta Duran, Ricard Jordà, Mònica Vilert i Laia Arnau i un nodrit grup d’artesans que treballaven en l’esmentat forn vidrier. Entre els artistes cal destacar per damunt de la resta la finesa del treball de Mònica Vilert, mentre que entre els artesans el nivell de qualitat artístic era variable, mantenint-se sempre en l’excel·lència tècnica. Cal fer esment d’una anècdota que va produir l’exposició com és que en el cartell anunciador hi apareixien els noms dels comissaris i no els dels artistes i artesans participants En els milers d’exposicions que he visitat és la primera vegada que m’hi he trobat.

Finalment la Destil·leria  es produïa una edició més de la ja tradicional “seny i rauxa” amb la varietat de que en aquesta ocasió les obres estaven fetes a quatre mans el que donava un toc peculiar al present.



GUANYADORS  V CONCURS DE PINTURA DE LLAVANERES


Tal i com marquen les bases del concurs, els guanyadors del mateix tenen dret a una exposició col·lectiva a la que segueix una d’individual del guanyador del mateix.

Sempre he dit que aquesta col·lectiva conjunta serveix més per veure l’encert o error del jurat qualificador  que no pas per el propi artista ja que les condicions físiques de la sala limiten en molt les possibilitats explicatives del seu fer .

Enguany, i com ha succeït en les anteriors edicions, no podem pas dir que el jurat errés en el veredicte, ja que els tres artistes escoliits demostren  clarament el seu nivell i capacitats artístiques.




Rosa Solano , guanyadora del concurs, manté aquest camí de manteniment de la memòria amb el tèxtil com a referència i amb tots el seguit d’elements accessoris que  esdevenen protagonistes d’una memòria viscuda que no vol quedi en l’oblit, ni en el calaix de sastre, mai tan oportuna la frase feta, de la memòria col·lectiva. Sensibilitat, ingeni , plasticitat i intenció de reflexionar. Magnífica presència la seva.



Miquel Arnau ens presenta una sèrie de paisatges de la seva línia habitual, en la que el mateix depassa els  seus límits habituals , abandonant en certa manera el caràcter figuratiu per endinsar-se en l’ànima del paisatge, en la força interior del mateix. Unes obres que acompanya amb altres de la sèrie “paisatges amb figura” en la que encara no acaba de trobar l’equilibri entre les parts , provocant-se un desequilibri entre fons i forma que cal millorar.



Finalment l’escultor Pere Bàguena, amb l’ajut de la col·laboració de Mireia Oliva ens demostra l’evolució en aquets caminar conjunt de fusta i metall , en la creació d’un conjunt d’obres vives, palpitant i amb una atracció visual evident.

Unes individualitats que en el col·lectiu es complementen a la perfecció confegint una atractiva exposició que demostrant la vàlua dels participants, certifiquen alhora l’encert dels jurat que els va qualificar.

 

Col·lectiva Guanyadors del V Concurs de Pintura i Escultura de Llavaneres

Del 3 al 26 de setembre de 2021

Can Caralt. Museu Arxiu de Llavaneres