LA CRISI DELS MUSEUS

 

Portes de l'ampliació el Prado. Obra escultórica de Cristina Iglesias

Aquests dies i amb motiu de la presentació de la programació de la propera temporada és estrany el mitjà informatiu que no ha desplegat en la seva secció cultural un article en relació del gravíssim estat pressupostari en que han quedat aquestes institucions culturals amb la crisi del COVID.

La crisi econòmica de les institucions que els aixopluguen ha obligat a tancar, penso que en molts casos amb demesia, l’aixeta de les despeses culturals i l’absència de visitants ha malmès les finances dels Museus més importants, aquells que amb la gran presència de visitants cobreixen amb ells una bona part del pressupost.

Això ha capgirat tots els projectes que estaven en marxa, en estudi o sols eren projectes de futur. S’han acabat les grans exposicions, aquelles en les que existien aportacions dels museus i col·leccionis més importants. Les despeses de transport, assegurances i tota la infraestructura exigida esdevenen ara inabastables per els Museus que donen així per acabades , al menys durant un bon grapat d’anys les exposicions espectacle. Aquelles que eren visitades per tothom ja que havien esdevingut fites culturals d’obligada visita fossis amant de l’art  i la cultura o no.

Comencem unes temporades low coast en les que els Museus pensen sobreviure amb exposicions dels seus fons o com a màxim amb exposicions d’intercanvi amb d’altres produïdes per altre museus en parelles condicions.

Així ja s’està veient amb la magre programació que ens espera en la que de moment , i per el que s’ha fet públic, sols crida l’atenció l’expo al voltant de Gaudí que prepara el MNAC i la de Magritte al Caixafòrum, no sé si és la mateixa que ara s’inaugura al Thyssen madrileny, i que serà la única exposició de caire plàstic de la seva temporada.

Aquest fet , negatiu sobre el paper, podria produir alguns descobriments importants. El bon afeccionat que ja faci anys acudeixi a les gran exposicions, estava una mica saturat de firmes i exposicions estilístiques. Qui més qui menys té la impressió d’haver-ho vist quasi tot i que en poques ocasions aparegui la sorpresa que et feia trempar amb joia. Els grans noms es repetien i repetien i les seves obres també.

Si de veritat els museus fan de la necessitat virtut i escaten amb il·lusió i desig entre els seus fons, segur que poden trobar excel·lents obres d’autors desconeguts del públic en general i d’una qualitat fora de mides.  A Catalunya mateix, si sabem fugir del cercle viciós Miró, Dalí, Picasso, Guinovart, Ràfols Casamada, Hernández Pijuan etc, podem trobar una seguit d’artistes d’excelsa qualitat, com queda palès en una visita al museu de Montserrat o a les col·leccions Vila Casas o Bassat.

Esperem que així sigui i aprofitem el temps per a millorar. Avui a l’editorial de LV, Miquel Molina, sots director i expert en cultura demanava que vista les bones intencions de Miquel Iceta, ministre de Cultura, en millorar el sots fiançament dels museus catalans, es pregunta i per que no parlar de Cultura a la taula de diàleg. O és que Cultura i política, d’una o altre manera van de la mà.

A veiam si ens atrevim.

PS.- Com veieu no hem parlat del Museu de Mataró,. No fa falta, el Museu de Mataró està en crisi des de fa moltes dècades i en realitat no és un Museu es l’anti museu per antonomàsia.