dijous, de febrer 26, 2009

FERRAN RUIZ. LA “LEC” I LES “TIC”

Fa un parell de dies que en Ramon Bassas parlava en el seu blog de l’acte de suport municipal a la LEC que prepara Ernest Maragall per desenvolupar de manera complerta el Pacte Nacional d’Educació. Una llei a bon segur que necessària , encara que per el que em diuen gent propera que està en això de l’Educació , encara li falten moltes passades de ribot. Per l’altra costat avui llegeixo que l’educació catalana suspèn en el tema TIC, cabdal davant qualsevol prospecció de futur que vulguem fer.

Per això , tot lligant “LEC” i “TIC”, m’ha vingut al cap la sapiència d’un expert mataroní al que no estaria de més que algú ( Ajuntament / IME ) li fes proposta d’explicar-nos a tots els interessats per l’educació com està aquest apartat tan important. Un expert de tota vàlua , que està molt a mà, i que mai a ningú ha interessat que ens expliqués les seves doctes teories. Es tracta d’en Ferran Ruiz.


D’ell ja en vaig parlar fa més d’un any quan va guanyar el premi d’assaig de la Fundació Enersis , empresa que curiosament manté ara una gran relació amb Mataró mitjançant el Tecnocampus. Dons bé , a finals de gener va ser convidat a comparèixer davant la Comissió d’Educació i Universitats del Parlament de Catalunya , que estudia el projecte de Llei d’Educació. Ho va fer en qualitat "d'expert en tecnologies de la informació i de la comunicació" a proposta del grup parlamentari de CiU i amb l'aprovació unànime de tots els grups parlamentaris.

D’aquesta compareixença i del que pensa del tema, tot està explicat en el post del 31 de gener del seu blog ( notesdopinio.blogspot.com ) que amb els seus links corresponents a diversos documents , permeten donar-se bona idea de com està el tema. Però sens dubte seria molt millor que ens expliques de viva veu i amb la sorneguera habilitat que el caracteritza el què i el com de tot això.

A més és fàcil de trobar , mataroní de tota la vida , gran amic de Manuel Mas i amb l’afegitó que amb les copes finals potser es capaç de fer-nos veure el per què Bellloch , el seu antic company de gresques i xerrades en aquell iniciàtic destí de Berga , és capaç de donar el nom d’un carrer de Saragossa a Escrivà de Balaguer.

CARRERS

Parlant de carrers, no està de més comentar la notícia del fet de que el mateix dilluns , i encara amb l’enterrament calent, l’assemblea del PSC va decidir adreçar a la comissió del Nomenclator la petició de que s’atorgui el nom d’un dels propers vials a la memòria de l’artista Josep Novellas.

No puc més que afegir-me a la proposta, ja que penso que qualsevol persona que tingui una mínima estima per la cultura la creurà com escaient , però alhora he de dir que penso igualment que el PSC hauria de retirar-la.

Novellas era home d’esquerres i votant del PSC , partit amb qui darrerament mantenia grans diferències , - com quasi la gran majoria de la gent de la cultura mataronina - , degudes en general al nul interés del partit pel fet cultural local, i de manera particular per diferents fets com per exemple el flagrant incompliment d’un seguit de tractes entre la Gent del Llimoner i l’Ajuntament , per tot el tema del Fons d’art , per la mostra del Casament, per les constants variacions del projecte de Can Minguell, per el trasllat de l’escultura de Machado a un lloc que no acceptava de cap de les maneres , per l’incompliment del tracte per fer el mural dedicat a Machado a l’escola del mateix nom , circumstància que en els darrers dies de la seva vida, quan tots sabíem que ja no hi havia sortida , a corre cuita es volia escenificar com a projecte definitiu.

Novellas era però més que res un artista, i un artista de ciutat. Per això penso que per honestedat i higiene ciutadana , el PSC hauria de retirar la proposta i deixar en la veritable gent de Novellas , és a dir en la gent del Llimoner , el protagonisme de presentar la proposta amb el recolzament que seria , penso jo , unànime de tots els grups municipals , fet que alhora reforçaria el paper d’artista de la ciutat d’en Pepe Novellas.

De pas la gent del PSC podria rectificar les declaracions de Bassas que ha afirmat que la ciutat “va mancada d’estímuls que propiciïn l’autoestima i els seus actius en l’àmbit de la creativitat” tot afegint que per cobrir aquesta mancança “el reconeixement a un personatge tant brillant com Novellas, de trajectòria reconeguda per tothom aquests dies del seu traspàs, hi pot ajudar”.
I dic rectificar ja que no és amb noms als carrers quan s’aconsegueixen aquests objectius i sí recolzant la creació de l’artista, amb la mostra de les seves obres i amb una periòdica adquisició de les mateixes.

La darrera exposició que Novellas va realitzar en l’àmbit municipal va ser la seva antològica del desembre del 93 , és a dir fa més de quinze anys. Totes les seves posteriors presències a la ciutat varen ser en terreny de la Caixa Laietana o en espais privats ( Lolet Comas , espai capgròs , espai 28 ) ja que ningú amb ús de raó podrà considerar com exposició les tres obres presentades el passat estiu a ca l’Arenas , obres que representaven a mostres antigues i totes elles exposades anteriorment.

En els darrers deu anys l’oblit ha planat sobre el seu treball i fora del cas Machado , del que n’hi ha per parlar-ne i molt, Novellas ha estat un pintor maleït per l’oficialitat , potser mantenint el to de menyspreu municipal de quan pretenia cobrar el Cartell de la Setmana de Cinema , com el que en realitat era, és a dir una obra d’art i no un cartell gràfic, fet que va provocar la negativa municipal amb el menysteniment de sentir-se dir , si és que es volia fer ric a costa de l’Ajuntament ( sic).

Potser per això recomanaria a la gent del Govern silenci , i principalment respecte , molt de respecte. En Pepe no es pot defensar , però els seus amics sí ho podem fer-ho , principalment tapant la boca a qui ara parla d’estímuls i encara és incapaç de que cultura sigui una de les seves eines de ciutat.
Però això sí, corrent per ser el primer d’una cursa d’apropiacions culturals indegudes , que mai haurien d’haver-se comencat.

dimarts, de febrer 24, 2009

EXPOSICIONS

El trasbals d’aquests dies no ens ha permet seguir l’actualitat expositiva que segueix essent molt intensa i en bona part aprofitable. Serà ja en els propers posts en que intentarem retornar a l’activitat crítica habitual.

Avui i com a prèvia valgui recordar que Tanit Plana i Gloria Safont – Tria han presentat allò que alguns en diuen exposició a Ca l’Arenas. Sigui el que sigui és innocu , buit, avorrit, insignificant , sense cap mena d’interès , transcendència o com li vogueu dir. Una exposició que com quasi totes les d’aquesta vessant de Ca l'Arenas son una absoluta misèria creativa. Com en poques ocasions no cal ni fer l’esforç de visitar-les.

L’Ateneu Caixa Laietana presenta en aquests dies una nova edició de “Quatre" que si bé ha perdut aquella aposta juvenil dels seus començaments si que ofereix una mirada diferent al que s’exposa habitualment en el mateix indret. Laia Arnau , Sabrina Sampere, Pep Suari i Stéphane Villafane son els protagonistes d’una mostra dispersa amb els suficients apunts com per esbrinar presents i futur.

Front aquest present s’ofereix un futur expositiu immediat ben variat , amb els noms de Joaquim Bartra i els seus dibuixos a l’Àmbit Zero de l’Ateneu (dijous), un renovat Cesc López amb les seves aquarel·les ( veure imatge ) a l’espai Capgròs ( divendres) i Enric Aromí i les seves aventures pictòric – fotogràfiques que amb el títol d’Evolució , presenta dissabte al Museu del Càntir.

Exposicions de totes mides i tendències , per a la més ampla diversitat de gustos i que anirem desgranant paulatinament en els propers dies.

REFLEXIONS

Comença el moment de les reflexions motivades per la mort d’en Pepe Novellas. Temps haurà per anar-les desgranant poc a poc, i potser per començar valgui la pena indignar-se ( jo ho estic) pel correu que la Plataforma Baron ha enviat als seus membres comunicant la mort de l’artista.
Si no tinc mal entès , la Plataforma Baron és una plataforma de suport polític a l’actual alcalde Baron , però no te cap mena de sentiment religiós.

Ho dic ja que vaig rebre un mail en que s’hem convida a prendre part en la cerimònia de comiat de l'artista ara “... que ha finalitzat el seu camí entre nosaltres , unint-se per sempre més amb el gran Creador”.

Tots els meus respectes per les inclinacions religioses de tothom , però és del tot inadmissible un escrit d’aquest tipus en un col·lectiu polític i no religiós en el que es troben gent de diverses sensibilitat que , en el que per a mi pertoca , s’ha sentit profundament dolguda.

Em pot agradar o no que en l’entorn del poder municipal i del poder del PSC domini de manera aclaparadora la gent que pixa aigua beneita. Jo els he escollit i recolzat per que efectuïn una bona tasca de Govern. no per la seva espiritualitat Però no pot ser aquesta postura ultramontana d’imposició de les creences particulars a un col·lectiu , en el que per cert un , i per aquesta raó, n’ha deixat de ser membre.

A més a més , qui va escriure el mail coneixia ni encara que fos pel damunt el pensament de Pepe Novellas ?. Llavors és obvi que la relliscada és molt més que una relliscada.

Per reflexionar.

dilluns, de febrer 23, 2009

COMENÇA L’ENYOR



Avui ha estat un dia curull d’emocions , amb la sensibilitat a flor de pell i amb aquell nus a la gola que sembla t’ofegui poc a poc . Un dia de petons i abraçades que volen reconfortar . Un dia d’aquelles fregades d’esquena que et diuen que cal tirar endavant, amunt , sempre amunt. Un dia de cel clar i mar blava i tranquil·la, com la vista que dominava avui , turó amunt , allà el vell cementiri de la ciutat on en Pepe descansarà per sempre .

Difícil és encara reflexionar de tot el viscut , per això agafo avui manllevades les paraules d’en Vern Bueno al Capgròs.com (gràcies Vern per la magnífica cobertura d’aquests dies). Son al meu entendre el més fidel reflex de la realitat.

“.... L’artista mataroní Josep Novellas ha rebut aquest dilluns un comiat a l’alçada de la seva gran trajectòria i categoria com a creador. La Basílica de Santa Maria s’ha omplert de gom a gom en la celebració dels funerals del pintor, mort el dissabte passat als 59 anys víctima d’un càncer. Representants del món cultural, polític i social de la ciutat han acompanyat familiars i amics de l’artista en una cerimònia tan multitudinària com emotiva que ha posat de manifest fins a quin punt Novellas ha estat, i seguirà sent per sempre, un referent artístic, cultural i alhora de compromís social amb la ciutat .....”

Son paraules clares que marquen fites importantíssimes amb aquestes quatre bastides: art , cultura , compromís social i ciutat , que ningú hauria d’oblidar mai.

És evident que cal en primer lloc serenar emocions i ànims. Que temps hi haurà per reflexionar al voltant de molts temes , alguns personals i altres de més generalistes , però igualment és evident que de la mort de Novellas n’és obligat en surti un compromís de la ciutat envers els seus creadors que pel general donen molt més a la ciutat en sí mateixa , a la seva representació i en especial als seus ciutadans, que el mins reconeixement que se’ls hi atorga , això quan aquest existeix.

Avui tots hauríem d’anar a dormir amb una certesa , la de que Mataró és més pobre , però que molt més pobre que fa uns dies, i que cal eliminar el dubte que a molts ens socarrima per dins, com ho és el pensar que ni la ciutat , - i molt menys els que manen -, tenen real consciència del que dissabte malauradament va perdre per sempre Mataró , amb la mort d’en Pepe Novellas.

Per casualitat , o per ironies de la vida , ahir es commemoraven els 70 anys de la mort de Machado. Novellas, com ell, ha marxat lleuger d’equipatge, però com el mateix Machado ens ha deixat un llegat del que res es pot desprofitar. Una obligació de la que tots n’hem de ser plenament conscients, començant ja ara mateix , tot just quan comença l’enyor.

dissabte, de febrer 21, 2009

PEPE NOVELLAS



Que difícil és intentar desgranar harmònicament quatre ratlles al voltant de la trajectòria creativa de Pepe Novellas , grandíssim artista i millor amic , quant el plor ens espurneja els ulls i el dolor domina en el pensament per la seva mort.
Ho és, a més a més , ja que l’obligat nivell dels justos i merescuts elogis per la seva qualitat i transcendència artística , podria semblar més fruit de l’amistat que no pas de l’estricta justícia.

Una justícia provinent del fet de que Novellas és un artista cabdal i capitular en l’art de la nostra ciutat ja que com pocs ha sabut estructurar de manera lineal i coherent el seus discursos conceptuals, plàstics i estètics. Aquells que naixien fa poc més de trenta anys en aquell ideari plàstic que un batejà com “Escola de Mataró” , amb en Novellas, en Ricard Jordà , en Pal i en Perecoll de protagonistes , sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i Eduard Alcoy.

Una escola fonamentada en aquest concepte que vorejava el realisme màgic , s’endinsava en l’humanisme fantàstic , i tenia en el surrealisme un substrat estructural que li donava suport. Aquell ideari que Novellas ha sabut evolucionar en el decurs dels quaranta anys de la seva trajectòria , essent bastida permanent de tota el seu fer.

Una trajectòria i un fer que tenen a l’home com a permanent protagonista del seu treball, amb presència real o latent. Un home del que Novellas sap treure reflexió oportuna en cada moment. Emocions , sensacions , passions... , marquen motius que ens son revelats amb profunditat , de manera dolça o contundent, i quan cal de manera crítica, acompanyada a dojo amb el deix de la seva peculiar ironia, que en ocasions es referma en un àcid cinisme que serveix per denunciar tot allò que ataca o trenca el que per ell son conceptes bàsics i inalterables, com ho son els de justícia i llibertat.

Però aquest sentit social de la seva pintura no l’ha fet oblidar la cara hedonista de l’home. El retrat acurat , l’apunt encertat , els plaers del menjar , l’amor , el viure i el conviure. La mirada propera , més dolça i tendra , que tenia en el Novellas juganer , nen fet gran, en el més hàbil dels compositors de la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res , circula una reflexió tant o més profunda que en la de qualsevol de les seves mirades socials més aspres.
Ara tots ens quedem , d’una o altra manera , més pobres i més orfes. És en el pòsit dels seus treballs on haurem de trobar noves lectures per anar endavant. Mataró perd un dels seus més grans artistes , al que com ja és habitual no va fer la justícia que mereixia , i és hora de mantenir el seu record aprofitant que sortosament els artistes no acaben de morir mai ja que ens deixen les seves obres.
Novellas ens deixa un gran llegat personal a qui el vàrem conèixer de manera més íntima i propera , alhora que deixa un important llegat artístic que la ciutat no hauria de deixar perdre.
Un llegat de tota una carrera que començà fa poc més de quaranta anys en una exposició al Museu Municipal. Llavors el crític Pere Pascual Clopés , el meu pare , diagnosticà que la seva obra era més propera a Cuenca ( Museu d’Art Abstracte) que de “El Prado”. No anava errat. La magnificència del treball artístic de Pepe Novellas és digne de tot aquell indret on l’art de qualitat , com el seu , hi tingui estada.

Pere Pascual. 21 de febrer de 2009


Article publicat a capgròs.com


(La fotografia de l'artista en el seu taller és de Jordi Canteys)

divendres, de febrer 20, 2009

Dies sense escriure. “El cuerpo no está para jotas” que diu amb retranca la saviesa rural aragonesa.

El cap rutlla tot girant sense parar en la recerca d’una resposta impossible.
Quina injustícia , quina putada.
Mentre, el neguit de l’espera en un temps que es voldria llunyà, però que quasi es desitja proper. Moments en que el film del record rebobina les mil escenes viscudes , les emocions compartides , el bo i el dolent d’una proximitat molt més a ran del que pugui semblar.

Tot amb la imatge permanent fent tombs en els estimballs de la ment, amb l’alè esglaiat en cada so del telèfon. I la llàgrima corrent per dintre , rossegant amb un dolor càlid i intens.

Entre Cuenca i El Prado, et va dir el pare allà el primer comentari , fa poc més de quaranta anys.
Quina injustícia. Quina putada.

Viento negro secreto que sopla entre los huesos
Sangre del mar que tengo entre mis venas cerrada,
Océano absoluto que soy cuando , dormido,
Irradio verde o fría una ardiente pregunta

Viento del mar que ensalza mi cuerpo hasta sus cúmulos
Hata el ápice aéreo de sus claras espumas,
donde ya la materia cabrillea , o lucero,
cuerpo que aspira a un cielo, a una luz propia y fija.

Vicente Aleixandre

dimarts, de febrer 17, 2009

MONUMENT

Ahir va ser notícia a totes les televisions i avui ho és a la premsa. El monument dedicat a José Antonio , situat a la confluència entre les Avingudes de Sarrià i Tarradellas de Bareclona , va començar a ser enderrocat , despareixent així el darrer monument dedicat al franquisme que es trobava a la ciutat.

El fet a bon segur no seria per a nosaltres res més que anecdòtic i un pas més en la justa recuperació de la memòria històrica i en la més que necessària desaparició , que ja va essent hora , de la totalitat del símbols franquistes de la nostra capital i de la resta de l’Estat. Però en aquest cas el fet té un afegit mataroní que no cal oblidar ja que els seus autors varen ser l’arquitecte ja desaparegut en Jordi Estrany, - fill del pintor Rafael Estrany i germà del també artista Santi -, i l’escultor Jordi Puiggalí que va ser l’encarregat de dur a terme el baix relleu escultòric del conjunt.

Justament ha estat Puiggalí el “culpable” de l’endarreriment de l’enderroc ja que apel·lant a la llei de protecció intel·lectual va demanar la conservació d’aquest baix relleu , fet que ha començat avui mateix amb l’extreta de les diferents peces.

Estrany i Puiggalí varen guanyar el concurs realitzat en el mandat de l’alcalde Simarro , amb decisió final al juliol de 1959 quan ja era alcalde José Mª de Porcioles. Aquest va fer efectiu el monument , però no va ser inaugurat fins el 29 d’Octubre de 1964 que s’acomplien els 30 anys de la Fundació de la Falange , partit creat per José Aantonio. En la transició va ser l’acalde Socías qui va voler eliminar el monument ja que era lloc de trobada de les forces ultradetanes, però va ser l’Alcalde Narcís Serra qui va convertir en “laic” el monument amb la desaparició dels símbols falangistes ( el jou i les fletxes ) que en ell s’hi trobaven.

El monument s’estructurava en base a un petit llac ajardinat en el que es dipositaven dues peces arquitectòniques , una vertical de marbre negre , i una horitzontal amb un fris de baixos relleus en el que Puiggalí seguint l’estètica franquista reflectia diversos oficis i professions.
Era un monument no habitual en aquest tipus d’homenatges polítics ja que no deixava de ser un element polivalent que tant podia servir per un recordatori com per un altra , com ho demostra el fet de la seva pervivència una vegada eliminats els senyals d’identitat del personatge a qui es dedicava l’homenatge.

Un altra element curiós per la seva diferenciació dels habituals, en la petita història de monuments franquistes amb protagonistes mataronins , que té en l’escultura dinamitada de Manuel Cusachs dedicada “ a los caidos” un altra gran exemple.

Clar que totes les justes consideracions que puguem fer en aquesta casos , seran de difícil aplicació en l’estàtua dedicada al general creador de l’escola de Talarn de la que n’és autor el mateix Puiggalí , que per altra part té diverses obres en la nostra ciutat , en espacial de caire religiós.

diumenge, de febrer 15, 2009

MIRACLE

Una maleïda lumbalgia que em fa fer esgarips davant cada fiblada , està convertint l’ahir tarda i tot avui en jornada de silló i sofà , el que vol dir de lectura i televisió. Això em fa recuperar lectures aparcades dels diaris d’aquests dies i entre d’ells els comentaris diversos que ha provocat la mort d’Eluana i tot el capgirell de postures i comentaris , amb especial atenció pel dit per Berlusconi i pel Vaticà.

De Berlusconi poc hi ha a dir que no sapiguem, amb el gran interrogant del que com és possible que un sapastre com aquest pugui ser president d’un país , - Itàlia -, dels més importants del món. Però per a mi el pitjor està en aquest Vaticà , cada vegada més lluny d’aquest mon , - ves a saber si aquest és el seu afany- , i cada vegada més lluny d’aquells que el tenen com a cap suprem.

No puc negar , i ho he dit moltes vegades , que soc del tot descregut. Soc fruit d’una educació cristiana i d’una família compromesa amb l’església i de caire progressista. Vaig ser practicant compromès i ho vaig deixar allò que es diu per cames , després d’unes profundes reflexions.

No vull ni entrar en la figura de Déu. Ni en el seu negacionisme. Ni veig ni tinc sentiment ni de la seva existència ni de la seva necessitat. Ans el contrari , el veig , és digui Crist , Mahoma, Buda o qualsevol de la família , com un exemple suprem de la debilitat de l’home i de la seva incapacitat d’enfrontar-se als mil dilemes desconeguts que la vida ens ofereix. Però aquesta postura personal no impedeix el més absolut respecte envers aquells creients que el tenen com a far i guia. Un respecte per altra part que no tinc envers les diferents esglésies , i molt especialment en els seus caps.

Quan veig les postures del Benet , les disseccions del cas Eluana , tota la història del bisbe lefevrià i ja costant-nos per aquí , les imatges patètiques i apallassades de Rouco i els seus adlàters, de la Cope , d’Intereconomia ( molt aconsellable quan es pateix de restrenyiment ) , del bisbe més proper i de.... , em comencen a entrar tots els dubtes.

Ho dic aprofitant la reflexió negativa.. Si després de veure tots com és la seva personalitat i quina és la seva manera d’actuar , encara hi ha creients, no és això un miracle?.

Potser aquest pot ser l’únic punt en que recolzar-se per dir que sí, que Déu existeix.

GOVERNAR

Diuen que governar no és l’art de manar i sí el de prendre decisions. De les mateixes n’hi ha de molts tipus. Unes sons transcendentals , altres influeixen de manera ben clara en tota la comunitat , altres... . Però també existeixen les petites decisions que afecten a les persones , i algunes a certes persones , que mereixen una ràpida resposta , una actuació correcta, un estímul , una il·lusió , en el convenciment que la ciutat és essencialment les seves persones.

Vingui aquesta reflexió davant d’un fet que ha succeït ara mateix. Un fet petit , personal, davant del qual es podia passar per alt , però que precisava d’una ràpida i justa resposta, ja que tota la història així ho exigia.

No he de negar que les primeres respostes van ser del tot decebedores i que a mi i a molts ens varen arribar a l’ànima en el sentit de pensar que no podia ser, que aquella decisió no podia venir d’un govern amb el que amb totes les discrepàncies , compartíem il·lusió i ideari. Sortosament el pas de les hores , i a bon segur les atinades reflexions d’alguns han capgirat les coses.

Aquest dilluns es posa fil a l’agulla a una justa història , i estic convençut que serà de manera tan justa com emocionant. Convençut d’aquest fi a bé , vull agrair de tot cor a aquells que han entès que governar era prendre decisions, i en aquest cas , l’única possible era aquesta.

Gràcies de tot cor , i ens hi trobarem.

dimecres, de febrer 11, 2009

ARCO 09

Arco 09 que acaba d’obrir les seves portes servirà per visualitzar de manera molt important l’estat de la qüestió de l’art d’avui en dia , en especial d’aquest segment anomenat “contemporani” , en l’entorn propi de la crisi en la que estem immersos. ARCO , l’única fira del món en que hi son presents més col·leccionistes institucionals que no pas particulars , marcarà clarament un camí que a priori no s’albira pas molt positiu.

No fa falta ser analista molt expert per esbrinar que bona part de la pujada de l’art contemporani en el nostre entorn ha estat en el fet autonòmic. Aquest desig una mica de poble de ser més que el veí, va encetar una boja carrera de Museus / Centres d’Art Contemporanis de.... ( i aquí cal posar el nom de l’Autonomia corresponent) .

Uns espais que una vegada establerts , òbviament en un edifici singular i a ser possible amb arquitecte amb pedegree , calia omplir i a ser possible amb quotes ben clares : Les “figures” autonòmiques , quatre pinzellades de la resta de l’estat ,i com a cireretes del pastís i per que hom veiés que tenien nivell , quatre firmes de nivell internacional.

Seguint el mateix tarannà que havien realitzat amb èxit en els esports minoritaris ( Ciudad Real i el handbol , Teruel i el volei , Segovia i el futbol-sala...) han aparegut espais , mostres i col·leccions que ara es veuran estroncades ja que la situació no està per moltes bajanades.

A més , la competència és brutal. A Barcelona per exemple , mentre que Meireles vol sorprendre en el MACBA , es troba assetjat amb exposicions tan importants com Mir ( Caixafòrum) , Sorolla (MNAC) , Mompou ( La Pedrera) , Ràfols ( Joan Prats) o Viladecans ( Cercle de Lectors) . I a Madrid , Bacon ( El Prado) , l’art i les ombres ( Thyssen i Cajamadrid) .
Massa i forta competència , però és clar que Bacon , Ràfols i Viladecans son del tot contemporanis i amb un nivell de qualitat absolutament aclaparador.

Estat parell és el que trobem a Mataró. Comabella i Codina-Esteve son molt més contemporanis que no pas el seguit d’aprenentets a qui han regalat Ca L’Arenas. Però demanin explicacions a l’IMAC i es sorprendrà de la resposta.

El cert és que fa anys Mataró estava representada a ARCO amb galeria ( Tertre) i artistes ( Novellas, Jordà , Perecoll...), Avui de galeria ni parlar-ne , i dels artistes promocionats per aquest monstre sense cap ni senderi que n’és Can Xalant, res de res.
Certament que poques i petites alforges es precisaven per aquest viatge.

dimarts, de febrer 10, 2009

JOSEP MOMPOU. L’ELOGI DE L’APARENT SIMPLICITAT

Sempre és bo assistir a les exposicions. Ho és si ets un senzill visitant afeccionat i encara ho és més si et dediques a conrear l’art , ja sigui com afeccionat o com a professional.

Per els artistes aquestes visites son sempre atractives. Ho son si es mouen en una estilística contraria , però evidentment ho son més encara si existeix una coincidència de criteris estètics , plàstics o simplement pictòrics.

Potser per això , m’agradaria aconsellar avui més que mai , a tots els artistes d’arrel compositiva en la figuració i el paisatge, la visita a l’exposició al voltant de l’obra de Josep Mompou que ahir s’inaugurà en els sempre magnífics espais de La Pedrera.

Una exposició de gran qualitat que no tan sols recupera el nom de Mompou , un de tants artistes maleïts del nostre país , d’aquells que ocuparen els espais entre 1930 i 1950 i escaig , ans també ens renova l’esperit envers l’obra estructurada en l’aparent simplicitat , aquella que sense gaires crits , més aviat en un ambient silent , esclata potent en l’ofici i en el benefici , en un conjunt d’una seixantena d’obres , quasi totes elles de magnífica pintura , en que composicions ,figures , paisatges , marines , mirades urbanes ( Paris , Barcelona) , i il·lustracions poètiques es donen la mà , en una lliçó de pintura esdevinguda actual i totalment aprofitable.

Com molt bé es diu en l’exposició Mompou ( per cert germà i promotor/protector del famós músic Frederic Mompou ) , encarna l’evolució de la pintura noucentista cap a un figurativisme depurat , en bona part hereu del fauvisme. Una obra que segons reflexió de Cirici es mou en el vol impalpable i alat , en el de la materialització nodrida i el sintetisme lleuger.

Mompou es mou amb tota habilitat davant els fronts habituals dels pintors de l’època , i per què no dir-ho , de la Parés , amb tot el concepte afegit que significava el pertànyer a aquesta selecta selecció.

Per això cal deturar-se , i molt , davant l’afrancesat concepte de les seves composicions , que en canvi supuren sensualitat en els retrats femenins de densa i àgil pinzellada. Mentre , els passatges es mouen entre la quietud post-impressionista dels paisatges de París i la Bretanya , contrastats amb una mirada més ardent a la nostra Costa Brava, Mallorca o a la pròpia Barcelona.

Jaume Pla defensa que Mompou va començar pintant el perfum de les coses , més que no pas les coses en sí, però amb el pas del temps la seva pintura va anar prenent pes , i al perfum de les coses s’hi va anar afegint el pes de les coses.
Una més que atinada reflexió que serveix perfectament per definir aquesta mostra que va més enllà del concepte del propi autor per endinsar-se en el concepte artístic d'una generació certament maleida per un unjustificable oblit.

Una exposició amb perfum de bon art i pes específic del mateix. Una mostra que un no s’ha de perdre de cap manera. Està a La Pedrera fins el 14 de Juny.

dilluns, de febrer 09, 2009

EDUARD COMABELLA

El passat dissabte , i amb una valorable assistència de públic es presentà a Can Palauet el catàleg de l’exposició dedicada a Comabella. Un catàleg que cal considerar com molt important i que ens va satisfer a quasi tots, ja que juntament a l’esforç de recopilació de Jaume Simon , el nom de Comabella queda de nou en el primer pla de l’àmbit artístic local, amb el petit , i per a mi joiós gra de sorra que ha estat el programa realitzat amb TVM i de la mà d’en Pep Andreu , “Eduard comabella, il·luminant el record”.

He dit que el catàleg és magnífic i en ell cal de nou destacar el paper de Jordi Cuyàs que ha realitzat un treball esplèndid, sense un però. Igualment magnífics els escrits de M.Àngels Ballvé i Josep M. Calleja , però a un li ha quedat l’espineta amb l’escrit de Manuel Guerrero ,
un escrit acurat en l’ofici però malgrat de la passió que crec calia en aquest cas. No sé si per l’excés de feina que significa els seu càrrec en el futur del CASM, si per desconeixement de Comabella , de qui com ell mateix ha explicitat , tenia un coneixement tangencial , o per no voler fer aposta clara del seu treball. Sigui com sigui , penso que l’anàlisi és del tot superficial i , al meu entendre , calia aprofondir en el fer , la trajectòria , el significat i la transcendència de l’obra de Comabella. Però no ha estat així.

Sé que la meva opinió és compartida per altres persones , però no en facin gaire cas. A fi de comptes som artistes de poble, afeccionats de poble i crític de poble, i amb aquests fonaments és difícil ni tan sols acostar-se a qui sembla passejar-se com patum.

Suigui com sigui, un catàleg magnífic que us aconsello aconseguiu per gaudir-lo, Un catàleg que hauria de servir punt de partida per a noves experiències parelles.

QUÒRUM

Malgrat tot el de bo que ha significat aquesta exposició , tinc la impressió d’una imperdonable manca de quòrum en els actes programats , el que no tan sols és trist i lamentable, ans també sembla ser prou demostratiu d’un estat de disgregació de l’ambient artístic mataroní , que al meu entendre és conseqüència de la disgregadora política que du a terme l’IMAC.

M’han sorprès moltes absències , i a més absències de tot tipus. Absències de gent propera a l’Eduard , es especial de gent de can Mañé. Absències dels contemporanis , tancats a la torre d’ivori de Can Xalant. No he vist a cap dels que monopolitzen actes i diners de l’IMAC , movent-se per aquesta exposició, que a bon segur hauria esdevingut una lliçó magistral per a ells.

Però tampoc he vist , o al menys al nivell que crec caldria, als artistes clàssics , als de tota la vida , a la gent del Sant Lluc , a la del Llimoner. I tampoc als poders polítics , als culturals , al representants del meu partit a l’IMAC. I als d’altres.

El trist és que el tema es reprodueix dia a dia. A la mostra de Rosa Codina hi mancava també molta gent. A Ca l’Arenas no hi va ningú. Amb dos anys en el càrrec encara és hora que Penedès s’acosti a una exposició del Capgròs....

I d’aquesta manera el normal és que tot vagi en orris. O canviem de postura , remem en la mateixa direcció , amb totes les divergències estilístiques que vulguem, o Mataró seguirà essent aquesta dissortada cuitat capaç de passar quasi de trascantó davant una exposició tan important com ho ha estat aquesta de Comabella.

GINTRA. UN DESGAVELL TOTAL

En el passat ple Cernuda es va assegurar les garrofes a Gintra. Espero que per dignitat pensi que potser cal fer alguna cosa , encara que sigui tan sols per un sentit d’auto-justificació.
Si vol fer feina n’hi ha i molta ja que pel poc que he vist en l’any en que tinc contacte amb ells, per haver adquirit una plaça de pàrking al c.Terrassa , la incapacitat planeja per tota la cas.

A hores d’ara i després d’haver rebutjat els pressupostos , els “usuaris” del pàrking del c.Terrassa seguim inundats cada vegada que plou ( d’ençà fa vuit dies que tinc aigua a la meva plaça de pàrking ) , no tenim cap punt de contacte , no s’ha acomplert res del que es decidí en la darrera assemblea , i quan s’espatlla alguna cosa (d’ençà aquest dissabte la porta de sortida ), dons “ajo” i “agua” ja que no hi ha manera de resoldre el problema.
I amb un dia laborable per endavant , tot segueix igual, i el motor de la porta a punt de cremar-se ja que li falla l’engranatge.

O sigui que potser sí que Cernuda tindrà feina i treballarà de veritat . esperem que no s’empelti de la inutilitat dels seus subalterns.
I en el cas del responsable màxim , el regidor Batista , potser comença a ser hora de que dongui la cara i expliqui quan començaran les obres per evitar l’aigua , quan es possara fil a l’agulla en els mil pegats d’un parking que sota cap manera es pot lliurar en aquest estat a qui en son els seus propietaris.

Encara que lamentablement penso que encara falta que plogui molt , molt , però que molt.

diumenge, de febrer 08, 2009

CAMINANT

Recordo perfectament la primera exposició d’en Santi Clavell. Era una exposició de paisatges que jo crec haver titulat “ amb figura”. Recordo perfectament unes figures en primer pla que donaven una gran força al conjunt. Va seguir en aquest camí, i jo en gaudeixo d’un magnífic paisatge barceloní.

Però mica en mica aquell interior amagat que Clavell sols deixava traslluir de trascantó anava agafant volada i de ja fa força temps que la interiorització n’és element cabdal del seu treball.
Ara ho demostra un cop més amb la seva mostra “l’home sol” que ocupa l’espai expositiu de “El Dau” , successora en espai i tendència de la desapareguda “Arcàdia” . Allà de nou Clavell ens enceta camí en la seva constant recerca de si mateix , i ho fa amb intenció, amb una idea clara de futur , però alhora sense haver acabat de madurar la idea que esdevé potent en essència , però encara no reeixida en la realitat.

Clavell vol evidenciar la soledat de l’home en front a si mateix i a la societat que l’envolta. Un aposta forta que és ben assolida en els seus treballs més minimalistes , en els que la figura tan sols apuntada amb línies domina en un ambient de negres i blancs que marquen pautes i camins , però que en cavi s’esvaeix en altres treballs més cromàtics , més dispersos , en els que l’atracció visual en desvirtua el concepte edulcorant-lo.

Una mostra que ens ofereix ara per ara , més futur que present. Queda clar que en l’ànima de l’artista existeix el concepte que vol plasmar , però encara hi ha dubtes en el que, com i de quina manera , i sols la solució a aquests problemes expressius marcarà l’èxit o el fracàs d’un sentiment interior que precisa encara d’una maduració per fer-se més avinent als espectadors.

Una exposició a tenir en compte ,però més en ales de futur que no pas d’ara mateix.

REFLEXIONS , A BON SEGUR QUE LLENÇADES AL VENT D'AQUEST CAP DE SETMANA

MERCAT AMBULANT DEL PLA D’EN BOET

Aquest dissabte vaig passejar-me després de molts anys pel Mercat Ambulant del Pla d’en Boet i he de reconèixer que m’ha quedat el cor petit.

Durant molt de temps de tant en tant el visitava i havien estat forces les vegades en que hi havia adquirit coses, Que si un xandall per estar per casa , que si uns mitjons , que aquella peça que et sorprenia, que.... Avui he sortit de la ràpida passejada amb un deix de tota tristor degut al baixíssim nivell del que s’ofereix. Un nivell que es correspon al públic que s’hi passeja que res té a veure amb aquell en que gent d’arreu venia a la recerca de l’oferta , de la peça sorprenent.
Ara res de res. Un mercat de molt baix to, amb un predomini d’immigrants , en especial del cantó magrebí, que habillats a la seva passejaven a la recerca de la “seva” novetat.

Una visita que m’ha entristit, per el que significa en l’actiu i en el passiu. Una visita que ens mostra molt més la realitat actual de la ciutat que qualsevol de les fàtues reunions de noves ciutadanies que serveixen per gastar els diners d’uns plans de barri , erronis en plantejament i desenllaç.

Una visita que us recomano a tots. De segur que els vostres pensaments seran capgirats.

MESSI

Escric això després d’haver vist el Barça –Sporting. En ell , en Messi tot s’ha de dir , no ha estat gaire lluït.
I és d’en Messi de qui vull parlar , ja que un , com quasi tots ,estem onnubiltas per la seva saviesa futbolística , que és molta , encara que diguin el que diguin , molt llunyana encara a Maradona , Cruyff , Di Stefano i altres.

Quan aquestes figures juguen al Barça sempre em queda un neguit. Futbolísticament son excepcionals , però si el Barça és més que un club , que ho és , cal un pas endavant.
Lamentablement ni a Cruyff , ni a Maradona , ni a Ronaldinho , i molt menys a Messi que ja porta de petit a casa nostra , els hi hem sentit una paraula de català , fora del tòpic “Visca” de les celebracions , el que de per se ja marca uns condicionaments que caldria tenir en compte en el moment del pas de futbolista a ídol .
Però en el cas de Messi , ahir vaig quedar tan garratibat que he decidit que gent com aquesta no hauria d’estar de cap manera en un club com el nostre. M’explicaré.

Messi va confessar orgullós que NO HA LLEGIT MAI CAP LLIBRE , i que tan sols ho va intentar amb una biografia de Maradona , que no va acabar.

Potser que l’Unicef de la samarreta el dediquem , per començar , amb una persona tan desgraciada , com se’ns dubte és aquest Messi que ens embriaga amb la pilota als peus , però que es pot considerar com un “Ric” desgraciat.

L’AIGUA I L’INSTITUT D’ESPORTS

Dos anys inaugurat i al Teresa Mª Roca hi ha goteres. Un any inaugurat i en el parquing del carrer Terrassa d’ençà que s’inaugurà a la seva teulada el camp de futbol set, que cada vegada que plou s’inunda a base de be ( fa set dies de les darreres pluges i un manté amb aigua la seva plaça de parking),

Serà premonició , o potser es cert que l’Institut Municipal d’esports fa aigua per arreu?.

dimecres, de febrer 04, 2009

En uns moments com els actuals en que hom parla de la participació com element fonamental per avançar en el nostre camí de societat democràtica , i en els alhora tots ens sentim com dolguts per no sentir-nos ni escoltats ni partícips , en Juli Capella ens fa mestratge en la seva columna d’opinió de “El Periòdico”.

Paga tan la pena que no m’estic en reproduïr-la , tot pensant que hauria de ser columna d’obligada lectura a tots aquells que d’una o altra manera es mouen en la política i en l’administració relacionada amb els ciutadans.

En contra de participar

JULI CAPELLA

Ara es parla molt de participació ciutadana, però de manera confusa i a vegades demagògica. No és participar que et convoquin a una votació on no- més puguis escollir entre sí i no. No és participar que en aquesta convocatòria ja s'hagi pres una decisió prèvia per part del convocant: d'això se'n diu plebiscit. No té sentit opinar, si et consulten temes tècnics complexos, en què es requereix una preparació específica. Això és populisme barat. No és participar haver d'opinar de tot el que passa: això és marejar la perdiu o no tenir criteri. No és participar que rebis una carta molt amable on ofereixen un e-mail per "participar lliurement enviant les teves idees". Això només és un truc per estalviar esforç a aconseguir-les. No és participar convocar els afectats d'alguna cosa per explicar-los decisions que els concerneixen: això és informar, que també s'ha de fer, per cert. No és participar que et convoqui un polític a un dinar de feina per arribar tard a les postres i que a sobre et deixi anar el seu discurs. No és participar fer una concessió a l'associació de torn perquè deixi de donar la tabarra i no munti un mullader.Participar, en una democràcia avançada, és, sobretot, entrar a debatre els assumptes, sense parti pris, amb esforç i amb la infraestructura necessària. De moment, només assistim a l'ús del verb participar, però no el conjuguem. Sembla que només serveixi per després poder dir: "¡Ah!, com que els ciutadans ja van participar, ara que no es queixin". La setmana passada vaig argumentar en favor de la participació, però no per aquest succedani per legitimar decisions del poder i fer callar la discrepància. Això és el que ja tenim.

dimarts, de febrer 03, 2009

No és gens habitual obrir el diari de bon mati i trobar-se la foto en color de l'obra d’un artista de Mataró, i menys en un article signat per Ignacio Vidal-Folch , i en un diari de tant prestigi com "El País"



La foto que és aquesta que reprodueixo i que és un col·lage de visions apocalíptiques , visions de “marcianitus” ( Vidal-Folch dixit ) i dones nues ( foto shop de la Brigitte Bardot inclosa) correspon a una de les obres que el mataroní Joan Gelabert presenta en l’exposició de títol “Visión Remota” a la barcelonina Galeria “La Rosa del Vietnam” (Peu de la Creu 21) , la galeria en la que exposa i que manté el record del mític Ocaña.

Però qui és Joan Gelabert , ja que a bon segur pocs el coneixeran pel nom però si ho faran pel seu posat ja que es tracta del “friqui” ( i no entraré en discussions semàntiques de quina és la correcta ortografia de la paraula ) autoanomenat Dalí Jr , “artista” divers , músic diferent ( Berberecho Blues) i capaç de presentar obres en les que naus espacials addueixen la Torre Eiffel, el Crist de Velázquez , o destrueixen París.

Aquest entranyable personatge ha assolit avui un nivell que ja voldrien molts dels artistes mataronins consagrats , encara que òbviament d’una altra manera. Però ara, famós, reconegut i amb un plantejament artístic d’una digna contemporaneïtat sols manca que l’IMAC li organitzi una exposició.

Penso que seria un fet, si més no de coherència.

5326 FHX


Quan puc sortir d’hora del treball arribo a la ciutat amb el C2 de l’Empresa Casas que coincideix en horari amb la sortida dels escolars del GEM. Quasi cada dia hi ha problemes al giratori Carles Padrós / Avila per que l’autobús pugui circular amb normalitat , degut al bon nombre de cotxes mal aparcats.
Tot aquell voltant està ple de vehicles en doble fila que impedeixen el pas de l’autobús però en general amb solució ràpida , sortida del vehicle per donar la volta o alguna que altra maniobra per part del bus.
Però hi ha dies com avui en que conductors desaprensius / ciutadans incivics com el propietari d’un Nissan tot terreny negre , amb la matrícula que encapçala aquest comentari , que amb tota la barra del mon deixen el vehicle mal aparcat , no responen a cap senyal acústica i xino-xano apareixen després de quasi deu minuts , després de fer perdre el temps al passatgers , i a tota la cadena dels propers viatges , obligar a fer maniobres al conductor fins als punt d’haver rascat el vehicles amb les defenses del giratori, muntar una corrua de nassos, i a més a més tenir la pocavergonya d’encarar-se amb exabruptes varis amb qui veu prenen nota de la matrícula , per acabar amenaçant-lo amb un clarivident “vigila que m’he quedat amb la teva cara” .

És obvi que no vull , ni pretenc , que se’l multi. Sols li desitjo que ben aviat li succeeixi justament el mateix que avui ell ha provocat, però si que caldria més cura per part de la policia local. Al guàrdia que està establert , com pertoca , en la sortida de l’escola , tant li costaria fer ullada a la cantonada , al menys després del les botzinades de rigor , per permetre el pas del transport públic ?.

Que organitzar aquell entorn , força ampla per cert , no és tan difícil , i més quan a 30 metres hi ha l’aparcament lliure del triangle de Molins.

Com que espero poder seguir viatjant a aquesta hora , tindrem ocasió de comentar l’obligada millora.

dilluns, de febrer 02, 2009

LA CANDELERA

Ja ho sabem, dos de febrer. Encara que avui ha esta difícil esbrinar la resposta a l’eterna pregunta. Eren les cinc i escaig i a Pça Catalunya mentre plovia feia sol , això sense poder esbrinar a cap bruixa tot pentinant-se.

Aquesta és una data que sempre em porta bons records. En el temps d’estudiant era dia de festa. Un estudiava a Valldemia i aquest la té per patrona ( la verge de la Llum) . Era dia dons de competicions i cinema , cosa que sempre era d’agrair.

Però de més petit encara en tinc millors records. Com si fos ara mateix em veig a la processó pel passadís central de l’església anant a buscar les candeles que et donava el rector. Eren unes candeles llargues i primes, molt semblants a les que donaven en els enterraments , però una mica més llargues i si no recordo malament eren de color blau , mentre que les dels enterraments eren blanques.
Aquestes candeles es feien servir quan s’anava la llum per tempesta, ja que eren beneïdes i protegien dels llamps i trons, juntament amb la jaculatòria a Sta Bàrbara.

Avui de tot això res de res, i és natural. El que potser no ho és tant és que demà en els diaris ningú farà el joc a la dita de l’hivern ( Si la Candelera plora l’hivern és fora i si la Candelera riu l’hivern és viu ) mentre que a bon segur , i ves a saber si en portada , ens trobarem amb la fotografia de la famosa “Marmota”.

Tristos efectes de la Globalització.

SALA DE MÀQUINES

En Joan Salicrú encerta una vegada més en la seva visió municipal. Fa uns dies li tocava el voraviu tot dient-li que havia abaixat el pistó i que estava d’un oficialista desconegut. No per això i sí per la seva capacitat periodística que ara retopa tots els meus esgarips amb un magnífic post a “Riera 48” que us aconsello de totes totes.

Certament existeix un greu problema a la sala de màquines municipal , en la que ningú acaba per concentrar les sinèrgies que sorgeixen dels diferents departaments , per potenciar-les del tot i oferir així un producte final potent i engrescador.

Ho vulguin veure o no , el tripartit és això un ens partit per tres en el que hom vol apuntar-se a la seva facció el triomf d’allò pel que ha mogut poc o molt les cireres , creant una distorsió que bé caldria plantejar-se si de veritat no cal d’una vegada i per totes, foragitar la por al Govern amb minoria , però sincronitzat i treballant en bloc, que no aquesta disbauxa verdulera d’una forma de govern que no va ni en rodes.

I per exemple un de ben proper , en el tema cultural que és d’on disposo de dades del tot fidedignes. Es tracta del centre de formació que s’ubicarà a les Tres Roques , en que la baralla pel control del mateix és total.

La Conchita vol dominar-lo mitjançant l’IME , però la seva companya de partit Quitèria vol apuntar-se el tanto per ella com a persona que és de Cerdanyola i que ha estat constantment criticada per la gent del seu barri. Per l’altra costat la Carmen Esteban en vol dir la seva , sabedora que la seva aposta ha estat el gran fiasco de la candidatura del PSC, i que en moments com els actuals de crisi econòmica , i en els que per tant la seva regiduria hauria de tenir un paper protagonista , ella segueix amagada sota les pedres, de les que ni tan sols va sortir en el cas Legionel·la.

Carmen Esteban , de la que ningú es refia per la seva manifesta incapacitat gestora , veu en l’edifici de “Les tres Roques” el seu darrer punt de salvació, i no acceptarà que l’IMPEM que també en vol part del pastís, li pugui treure el mínim de protagonisme.

Un punt calent aquest , en el que la manca absoluta d’un capità de màquines es nota més que mai. Però qui li posa el cascavell al gat?: Baron , més viatger que mai, i per tant deslligat , no del dia a dia , però si del projecte de futur ?; Bassas amb tants problemes a les esquenes que per ell el futur fora de l’Urbanisme és el caos?. Montse López , fent filigranes per quadrar uns comptes que no surten ni amb boixets , ni punt d’abella?. L’Alícia Romero que sembla un xic caiguda en desgràcia , més en el sentit d’avís per navegants per entendre de que no cal anar de xula que encara et queda molt camí?.

Una sala de màquines massa fantasma , que ni tan sols domina una distribució d’un edifici de formació, tot sabent que a Riera 48 la paraula cultura , la segueixen agafant amb paper de fumar.

diumenge, de febrer 01, 2009

GOOD VIBRATIONS

Josep Mª Jodar ens ofereix a l’espai Capgròs la seva primera presència expositiva a la seva ciutat , i ho fa amb l’aval d’haver estat seleccionat el passat estiu per una estada amb Antonio López , un aval important que comporta un cert nivell d’exigència , assolida tan sols en part en una mostra que permet ensumar futurs però que no acaba de concretar presents.

Jodar no és pas un nouvingut en això de l’art. No anàvem errats quan recordàvem unes anteriors experiències de caire més contemporani , arraconades ara en el bagul dels records. Ara Jodar ha trobat el camí en el paisatgista fred d’escola americana. Un realisme estricte , al que fàcil es afegir-hi l’adjectiu d’hiper , és el punt que mou tot el seu treball. Ho fa acuradament , amb habilitat compositiva , un bon gust en el color, i una temàtica dominada per l’ambient marí que tant li agrada i en el que tan a gust es troba.

Així l’artista que comparteix la passió per l’art amb la del surf , està en la recerca de la seva gran ona artística que busca en els seus paisatges de mirada profunda, que tan se val siguin propers o llunyans, volen transmetre un caire vital diferent al paisatgisme més habitual de les nostres contrades.
És per això que en essència la mostra presenta un atractiu cridaner , però també cal remarcar que l’autor ha errat en elements fonamentals en el que és una primera presa de contacte. El petit nombre de peces presentades , el fet de que algunes d’elles siguin de temporades passades amb el que d’asincronia tenen per l’espectador , i especialment el fet de presentar peces petites quan per forma i manera queda del tot clar que serà en les peces de mida més gran on Jodar assolirà els seus millors resultats , fan de la seva exposició un sí però no. Un pensar que hi ha fusta , però que cal demostrar-ho d’una manera molt més intensa.

Potser per això el títol del nostre comentari. Jodar , enamorat del surf , de Malibú i de les costes més anomenades , és sens dubte allò que en diríem un “beach boy” , cosa que per aquells que ja portem un bon sac d’anys a les esquenes ens porta indefectiblement a unes “Good Vibrations”, les que es noten en aquesta exposició i que be faria Jodar de concretar-les el més aviat possible.

MATARÓ BUS

Soc un gran defensor del transport públic , del que en faig ús cada dia.
Penso que en l’aposta per el seu desenvolupament hi ha el futur sostenible d’una mobilitat que cada vegada és més gran i concentrada.
Faig ús diari de l’Empresa Casas , de la xarxa urbana de Barcelona , i sempre cau algun que altra viatge en Metro o amb la nostra estimada Renfe. He de confessar però que la xarxa del Mataró Bus no la uso quasi mai, ja que dintre de la ciutat la gran majoria dels meus desplaçaments son a peu, ja que aixñi ho permeten les distàncies de la nostra ciutat.

No uso el Mataró Bus ja que alguna vegada que ho havia fet , havia quasi perdut els nervis ja que en comptes de ser un servei lògic, més aviat semblava una ruta turística. Per anar de l’Estació a casa , que en el plano estan quasi en línia recta ,un feia un recorregut que semblava establert per Turisme de Mataró, amb un circuit d'aquells d'amunt / avall , esquerra / dreta , que qiasi semblava el mític ball de la "yenka".

Aquest cap de setmana s’han inaugurat les noves línies de la xarxa del Bus. He mirat amb atenció els nous recorreguts i crec que el salt qualitatiu és molt important. Aprofitar uns elements tan essencials i importants com els circuits de Muralles i els de Rondes , que estaven ben oblidats , poden donar una agilitat important al circuit , i més si el públic entén que no es pot arribar arreu d¡un sol pas i que el bitllet integrat afavoreix el transbordament de vehicles , una eina fins ara mai usada i que ara ha de ser decisiva per aquest nou projecte.

Amb totes les observacions particulars que es puguin fer que seran moltes ( jo tinc a la filla emprenyada ja que li han variat la línia que usava per anar a entrenar ) l’ideari d’aquest projecte és prou interessant com per merèixer confiança.

I com que sembla que sempre estiguem estomacant al Govern, no està de més aplaudir quan les coses es fan bé. O sigui que vagi la nostra felicitació per l’Oriol Batista que és a qui tocaran les patacades.
El projecte és bo i encara que a bon segur caldrà algun que altra petit retoc , és aquesta la primera vegada que el Mataró Bus té un circuit amb cara i ulls.