MIRACLE

Una maleïda lumbalgia que em fa fer esgarips davant cada fiblada , està convertint l’ahir tarda i tot avui en jornada de silló i sofà , el que vol dir de lectura i televisió. Això em fa recuperar lectures aparcades dels diaris d’aquests dies i entre d’ells els comentaris diversos que ha provocat la mort d’Eluana i tot el capgirell de postures i comentaris , amb especial atenció pel dit per Berlusconi i pel Vaticà.

De Berlusconi poc hi ha a dir que no sapiguem, amb el gran interrogant del que com és possible que un sapastre com aquest pugui ser president d’un país , - Itàlia -, dels més importants del món. Però per a mi el pitjor està en aquest Vaticà , cada vegada més lluny d’aquest mon , - ves a saber si aquest és el seu afany- , i cada vegada més lluny d’aquells que el tenen com a cap suprem.

No puc negar , i ho he dit moltes vegades , que soc del tot descregut. Soc fruit d’una educació cristiana i d’una família compromesa amb l’església i de caire progressista. Vaig ser practicant compromès i ho vaig deixar allò que es diu per cames , després d’unes profundes reflexions.

No vull ni entrar en la figura de Déu. Ni en el seu negacionisme. Ni veig ni tinc sentiment ni de la seva existència ni de la seva necessitat. Ans el contrari , el veig , és digui Crist , Mahoma, Buda o qualsevol de la família , com un exemple suprem de la debilitat de l’home i de la seva incapacitat d’enfrontar-se als mil dilemes desconeguts que la vida ens ofereix. Però aquesta postura personal no impedeix el més absolut respecte envers aquells creients que el tenen com a far i guia. Un respecte per altra part que no tinc envers les diferents esglésies , i molt especialment en els seus caps.

Quan veig les postures del Benet , les disseccions del cas Eluana , tota la història del bisbe lefevrià i ja costant-nos per aquí , les imatges patètiques i apallassades de Rouco i els seus adlàters, de la Cope , d’Intereconomia ( molt aconsellable quan es pateix de restrenyiment ) , del bisbe més proper i de.... , em comencen a entrar tots els dubtes.

Ho dic aprofitant la reflexió negativa.. Si després de veure tots com és la seva personalitat i quina és la seva manera d’actuar , encara hi ha creients, no és això un miracle?.

Potser aquest pot ser l’únic punt en que recolzar-se per dir que sí, que Déu existeix.

GOVERNAR

Diuen que governar no és l’art de manar i sí el de prendre decisions. De les mateixes n’hi ha de molts tipus. Unes sons transcendentals , altres influeixen de manera ben clara en tota la comunitat , altres... . Però també existeixen les petites decisions que afecten a les persones , i algunes a certes persones , que mereixen una ràpida resposta , una actuació correcta, un estímul , una il·lusió , en el convenciment que la ciutat és essencialment les seves persones.

Vingui aquesta reflexió davant d’un fet que ha succeït ara mateix. Un fet petit , personal, davant del qual es podia passar per alt , però que precisava d’una ràpida i justa resposta, ja que tota la història així ho exigia.

No he de negar que les primeres respostes van ser del tot decebedores i que a mi i a molts ens varen arribar a l’ànima en el sentit de pensar que no podia ser, que aquella decisió no podia venir d’un govern amb el que amb totes les discrepàncies , compartíem il·lusió i ideari. Sortosament el pas de les hores , i a bon segur les atinades reflexions d’alguns han capgirat les coses.

Aquest dilluns es posa fil a l’agulla a una justa història , i estic convençut que serà de manera tan justa com emocionant. Convençut d’aquest fi a bé , vull agrair de tot cor a aquells que han entès que governar era prendre decisions, i en aquest cas , l’única possible era aquesta.

Gràcies de tot cor , i ens hi trobarem.