LA CANDELERA

Ja ho sabem, dos de febrer. Encara que avui ha esta difícil esbrinar la resposta a l’eterna pregunta. Eren les cinc i escaig i a Pça Catalunya mentre plovia feia sol , això sense poder esbrinar a cap bruixa tot pentinant-se.

Aquesta és una data que sempre em porta bons records. En el temps d’estudiant era dia de festa. Un estudiava a Valldemia i aquest la té per patrona ( la verge de la Llum) . Era dia dons de competicions i cinema , cosa que sempre era d’agrair.

Però de més petit encara en tinc millors records. Com si fos ara mateix em veig a la processó pel passadís central de l’església anant a buscar les candeles que et donava el rector. Eren unes candeles llargues i primes, molt semblants a les que donaven en els enterraments , però una mica més llargues i si no recordo malament eren de color blau , mentre que les dels enterraments eren blanques.
Aquestes candeles es feien servir quan s’anava la llum per tempesta, ja que eren beneïdes i protegien dels llamps i trons, juntament amb la jaculatòria a Sta Bàrbara.

Avui de tot això res de res, i és natural. El que potser no ho és tant és que demà en els diaris ningú farà el joc a la dita de l’hivern ( Si la Candelera plora l’hivern és fora i si la Candelera riu l’hivern és viu ) mentre que a bon segur , i ves a saber si en portada , ens trobarem amb la fotografia de la famosa “Marmota”.

Tristos efectes de la Globalització.

SALA DE MÀQUINES

En Joan Salicrú encerta una vegada més en la seva visió municipal. Fa uns dies li tocava el voraviu tot dient-li que havia abaixat el pistó i que estava d’un oficialista desconegut. No per això i sí per la seva capacitat periodística que ara retopa tots els meus esgarips amb un magnífic post a “Riera 48” que us aconsello de totes totes.

Certament existeix un greu problema a la sala de màquines municipal , en la que ningú acaba per concentrar les sinèrgies que sorgeixen dels diferents departaments , per potenciar-les del tot i oferir així un producte final potent i engrescador.

Ho vulguin veure o no , el tripartit és això un ens partit per tres en el que hom vol apuntar-se a la seva facció el triomf d’allò pel que ha mogut poc o molt les cireres , creant una distorsió que bé caldria plantejar-se si de veritat no cal d’una vegada i per totes, foragitar la por al Govern amb minoria , però sincronitzat i treballant en bloc, que no aquesta disbauxa verdulera d’una forma de govern que no va ni en rodes.

I per exemple un de ben proper , en el tema cultural que és d’on disposo de dades del tot fidedignes. Es tracta del centre de formació que s’ubicarà a les Tres Roques , en que la baralla pel control del mateix és total.

La Conchita vol dominar-lo mitjançant l’IME , però la seva companya de partit Quitèria vol apuntar-se el tanto per ella com a persona que és de Cerdanyola i que ha estat constantment criticada per la gent del seu barri. Per l’altra costat la Carmen Esteban en vol dir la seva , sabedora que la seva aposta ha estat el gran fiasco de la candidatura del PSC, i que en moments com els actuals de crisi econòmica , i en els que per tant la seva regiduria hauria de tenir un paper protagonista , ella segueix amagada sota les pedres, de les que ni tan sols va sortir en el cas Legionel·la.

Carmen Esteban , de la que ningú es refia per la seva manifesta incapacitat gestora , veu en l’edifici de “Les tres Roques” el seu darrer punt de salvació, i no acceptarà que l’IMPEM que també en vol part del pastís, li pugui treure el mínim de protagonisme.

Un punt calent aquest , en el que la manca absoluta d’un capità de màquines es nota més que mai. Però qui li posa el cascavell al gat?: Baron , més viatger que mai, i per tant deslligat , no del dia a dia , però si del projecte de futur ?; Bassas amb tants problemes a les esquenes que per ell el futur fora de l’Urbanisme és el caos?. Montse López , fent filigranes per quadrar uns comptes que no surten ni amb boixets , ni punt d’abella?. L’Alícia Romero que sembla un xic caiguda en desgràcia , més en el sentit d’avís per navegants per entendre de que no cal anar de xula que encara et queda molt camí?.

Una sala de màquines massa fantasma , que ni tan sols domina una distribució d’un edifici de formació, tot sabent que a Riera 48 la paraula cultura , la segueixen agafant amb paper de fumar.