JOSEP MOMPOU. L’ELOGI DE L’APARENT SIMPLICITAT

Sempre és bo assistir a les exposicions. Ho és si ets un senzill visitant afeccionat i encara ho és més si et dediques a conrear l’art , ja sigui com afeccionat o com a professional.

Per els artistes aquestes visites son sempre atractives. Ho son si es mouen en una estilística contraria , però evidentment ho son més encara si existeix una coincidència de criteris estètics , plàstics o simplement pictòrics.

Potser per això , m’agradaria aconsellar avui més que mai , a tots els artistes d’arrel compositiva en la figuració i el paisatge, la visita a l’exposició al voltant de l’obra de Josep Mompou que ahir s’inaugurà en els sempre magnífics espais de La Pedrera.

Una exposició de gran qualitat que no tan sols recupera el nom de Mompou , un de tants artistes maleïts del nostre país , d’aquells que ocuparen els espais entre 1930 i 1950 i escaig , ans també ens renova l’esperit envers l’obra estructurada en l’aparent simplicitat , aquella que sense gaires crits , més aviat en un ambient silent , esclata potent en l’ofici i en el benefici , en un conjunt d’una seixantena d’obres , quasi totes elles de magnífica pintura , en que composicions ,figures , paisatges , marines , mirades urbanes ( Paris , Barcelona) , i il·lustracions poètiques es donen la mà , en una lliçó de pintura esdevinguda actual i totalment aprofitable.

Com molt bé es diu en l’exposició Mompou ( per cert germà i promotor/protector del famós músic Frederic Mompou ) , encarna l’evolució de la pintura noucentista cap a un figurativisme depurat , en bona part hereu del fauvisme. Una obra que segons reflexió de Cirici es mou en el vol impalpable i alat , en el de la materialització nodrida i el sintetisme lleuger.

Mompou es mou amb tota habilitat davant els fronts habituals dels pintors de l’època , i per què no dir-ho , de la Parés , amb tot el concepte afegit que significava el pertànyer a aquesta selecta selecció.

Per això cal deturar-se , i molt , davant l’afrancesat concepte de les seves composicions , que en canvi supuren sensualitat en els retrats femenins de densa i àgil pinzellada. Mentre , els passatges es mouen entre la quietud post-impressionista dels paisatges de París i la Bretanya , contrastats amb una mirada més ardent a la nostra Costa Brava, Mallorca o a la pròpia Barcelona.

Jaume Pla defensa que Mompou va començar pintant el perfum de les coses , més que no pas les coses en sí, però amb el pas del temps la seva pintura va anar prenent pes , i al perfum de les coses s’hi va anar afegint el pes de les coses.
Una més que atinada reflexió que serveix perfectament per definir aquesta mostra que va més enllà del concepte del propi autor per endinsar-se en el concepte artístic d'una generació certament maleida per un unjustificable oblit.

Una exposició amb perfum de bon art i pes específic del mateix. Una mostra que un no s’ha de perdre de cap manera. Està a La Pedrera fins el 14 de Juny.