dimecres, de novembre 29, 2006

JA N'HI HA PROU



Faig ullada ràpida a l’Agenda Cultural del Patronat Municipal de Cultura corresponent al mes de desembre de 2006.

Mentre entre dents barbotejo paraules al respecte del que veig en la programació, de cop els ulls em fan xiribites , i dic entre mi, no pot ser. Un altra cop no pot ser. Però és.
La imatge està clara. La notícia també. El dimecres 20 de desembre a 2/4 de 8 del vespre i a Can Palauet, en Francesc Masriera, amic de l’ànima de Jordi Arenas i marmesor del seu llegat, presentarà el llibre “Jordi Arenas. La sublimació de l’Art”. L’acte l’organitza el PMC.
Un acte al que caldrà assistir i un llibre que caldrà llegir.

Tot excel·lent. Però tot potser no.

Queda la imatge que centra la notícia. És un cap, a bon segur un retrat. Cal fixar-se i tot queda clar.
L’obra que el PMC ha escollit per presentar un llibre de Jordi Arenas, no és ni la seva ni d’una obra seva. Simplement és un autoretrat del seu germà Jaume , justament el que serveix de portada per l’exposició d’autoretrats dels germans Arenas. I que com molt be s’explicita en l’opuscle de l’exposició, és una aquarel·la sobre paper de 21.7 x 13.5 cm, que correspon al llegat Arenas amb referència 67-B, i que està datat al 1937 en l’angle inferior dret.

Crec que no cal cap més comentari. Els fets parlen suficientment clar sobre el respecte del PMC envers tot l’art que no és el que ells anomenen contemporani.
De nou exigim disculpes a qui pertoqui i responsabilitats en el mateix camí.

Ja n’hi ha prou.


ACLARIMENTS

No tinc per costum respondre als comentaris als meus post. Son opinions, que m’agradin o no , son tan respectables com les meves. Allà queden, excepte algun que altre spam que elimino, encara que sempre amb el dubte de si hi haurà algú que pensarà que he eliminat un comentari contrari, Però que hi farem.
Avui però vull fer un parell de puntualitzacions. Les faig ja que no es refereixen a opinions i sí a fets absolutament objectivables que poden portar a crear confusió en el lector que no sàpiga quin és el peu que ens falla. Per això aquesta resposta a uns comentaris posteriors al post del passat diumenge.

Amic Xavier Ubach: Encara que no tinc el costum de respondre als comentaris als meus post ( tots ells son per a mi respectables) permetem aclarir-te un parell de coses.

No tinc , ni he buscat ni envejat , un treball a Mataró Ràdio. Faig un apunt de menys de cinc minuts en el que aconsello exposicions a visitar . El magazine és professional i crec que valia la pena. Ja sé que el treball està molt malament , però sincerament crec que això no és treballar a Matarò Ràdio.
En cap moment he fet cap gestió per estar a Matarò Ràdio i fins i tot quan es podien presentar propostes de programes , encara que alguns m’ho van demanar , vaig decidir que no estaria en aquest projecte.

Col·laborar en un programa no m’anul·la el dret de criticar el conjunt de la programació. De la meva i de moltes més crítiques poden els que dirigeixen l’emissora, treure un bon profit per aconseguir una bona ràdio, que és el que desitgem tu, jo i tots els mataronins. O no és així?.


En el cas Santi Carreras pare , estic convençut de tota la veritat del que dius al respecte de Miramar i dels escrits de l’altra bon amic Joaquim Ripoll. Son tan certes com el que jo dic de “Hora 15”.

Deixant de costat que si no fos veritat , al menys seria brillant recordar el nom d’un programa i un director del que a bon segur quasi ningú recorda , jo no se com anava la cosa per dintre TVE però varen ser moltes les exposicions de les que vaig escriure aquelles set o vuit línees de comentari. No sé quina era la situació contractual de Santi Carreras amb TVE , però allò ho feia en pla free-lance i presentava moltes coses per a veure que podia anar “colant”, i cobrant.

D’entre els noms que recordo hi ha Tharrats, Alcoy, Rovira Brull, Opisso, una col·lectiva a Tertre en benefici de Guinea Ecuatorial , MªA,Raventos , molts de les exposicions del Nàutic , i recordo amb especial sensació un reportatge amb la pintora maÏf Carme Rovira fet a la seva casa de Vilassar de Mar. De moltes d’aquestes exposicions han d’existir fotos en el seu arxiu ja que tenia costum de gravar per la tele i fotografiar per el diari o per l’artista o la galeria en la que es feia l’exposició.

En més de trenta anys de col·laboracions periodístiques he encertat a vegades i a bon segur , n’he errat moltes més , però mai he usat la mentida , i tu Xavier ho saps abastament.
Una honestedat i una professionalitat que potser varen ser la causa que et va motivar a demanar-me opinió i consell per la beca per a joves creadors que havies decidit lliurar com a complement del Torres García – Ciutat de Mataró. Un consell que va permetre estructurar les bases d’aquesta beca que molt plaentment vas presentar a l’Espai d’Art de TVM, a convidada meva.

La teva no selecció en el Sant Lluc d’enguany ha fet que en un acte que jo defineixo de rebequeria, hagis decidit tornar-te enrera. T’equivoques. La gent del Sant Lluc va explicitar unes bases i un jurat. No vas ser acceptat. Pots enfadar-te contra tu mateix ( per no presentar una obra de prou qualitat) o contra el jurat ( per no saber reconèixer la teva vàlua) , però mai contra una organització que ha actuat sempre de manera correcte.

T’equivoques retirant la beca ja que penses que fas mal al Sant Lluc. No és així, essencialment et fas mal a tu mateix que series el veritable protagonista de tan envejable proposta, i ho fas a la ciutat que queda orfe d’un premi complementari que honoraria encara més al Concurs.

Com molt be llegia avui mateix en motiu d’una de les mil picabaralles que apareixen cada dia, la venjança és un fet que perjudica més a qui el practica que no pas a qui el rep.
Per això molt m’agradaria que, amb l’oportuna reflexió, existís una marxa enrera en que hom hi sortís guanyant.

Amb tot el meu afecte , i en la certesa que la complicitat ens permetrà encara mil i una picabaralles més , rep el meu reconeixement per la teva gran tasca periodística.

PS per la Filomena

Amb el meu agraïment per la seva fidelitat lectora , vull retopar-li un dels seus comentaris ja que Televisió de Mataró , no és ni ha estat mai una televisió municipal.

Us ho poc dia amb tota seguretat ja que estic en ell d’ençà el primer dia i fins i tot tinc l’honor d’haver estat la primera cara masculina en pantalla ( hi ha vídeo que ho demostra) .

La independència de TVM ha estat sempre el seu signe de referència que li ha permès ser un mitjà informatiu defensat i valorat per tots els mataronins, sense distinció de tendència política.

dimarts, de novembre 28, 2006

NOMS PROPIS

José Montilla

Així, José, amb l’accent. O amb l’accent fonètic en la primera síl·laba. Res de Josep. M’agrada que mantingui el seu nom en castellà , és demostratiu del no haver de renunciar a “res”, per ser “alguna” cosa.
Jo vaig catalanitzar el meu nom. Era l’adient ja que el “pedro” era una obligació administrativa , però mai catalanitzaré el meu cognom , i la d’escrits demanan correcció que he fet a qui em te com a “pasqual” ( crit a diversos bloggers que em tenen així en els seus links ) .
Renunciar al cognom seria renunciar a part de la meva història , per això em costa entendre als que ho fan , a vegades tan sols per un accent. I no faig referència a ningú.


Joan Manuel Tresserras

És el nou Conseller de Cultural. De perfil tècnic i molt centrat en la comunicació. Caldrà estar a l’aguait dels seus càrrecs per veure per on pot anar la direcció del seu departament , encara que a priori no sembla tenir un sentit clar en el que pertoca a acció cultural directa.

Perejaume

L’artista de Sant Pol ha estat anomenat Premio Nacional de Bellas Artes, el segon premi més important de l’estat darrer del Premio Velázquez.
Mantinc amb l’obra de Perejaume una relació contradictòria. Hi ha vegades que m’emociona com molts dels seus treballs en el concepte del paisatge, o com en l’obra gràfica que fa poc gaudíem en l’entorn del treball d’Edicions Murtra (veure foto en monocrom).
Altres vegades em rebenta , com en el cas del Liceu o en moltes de les seves instal·lacions.
Sigui com sigui sempre es bo tenir a prop de casa a un artista reconegut. Sempre ens dona temps per aprendre.

Emili Badia Peix

L’Emili Badia és un d’aquells homes que de nèixer de nou , avui en dia serien artistes. Però va néixer en altra temps i en altres moments , i va ser industrial.
Sortosament però l’edat productiva s’acaba i a l’Emili d’ençà la seva “alliberació” s’ha dedicat al que estima , el mon de la sensibilitat, el de la creació, el de l’art.

Fa anys que el conec, he visitat el seu estudi, el trobo a l bus quan ve de “classe” com diu ell, he seguit el seu tarannà i a més tinc una petita meravella en forma d menina que domina el menjador en un llarg diàleg plàstic amb una altra magnífica obra del comú amic Àngel Heredereo Bravo.

Ara, l’Emili exposa a la Casa Gòtica d’Argentona. Ho fa sense pors i amb aquella senzillesa que el caracteritza que l fa il·lusionar quan veu que la gent vibra amb el seu treball. I presenta una bona exposició de la que us adjunto la crítica que estarà ben aviat al Cap Gros.
Us recomano la visita i si no , cal estar atents a una ben propera exposició a la sala del Sant Lluc. Us puc assegurar que amb la seva simplicitat aparent presenta un bon grup de treballs de primera qualitat.


TARDOR

D’entre els molts plaers que es troba visitant les diverses exposicions de tot nivell que es realitzen en les nostres contrades, està el poder fer un bon glop d’art d’un artista que o ens és desconegut , o be ens sorprèn amb un conjunt d’obres que mostren la seva vàlua. Això és el que succeeix amb la mostra escultòrica que Emili Badia presenta a la Casa Gòtica d’Argentona.
Badia és un arribat al camp de l’art d’ençà que va abandonar les seves obligacions professionals com industrial. Llavors va esclatar aquell sentit artístic que havia estat sotmès durant molts anys. Ho va fer amb l’impuls de la il·lusió però també, cosa gens habitual, amb un sentit d’autoexigència i professionalitat.
Ara Badia presenta una ampla mostra que quasi es podria dividir per una bisectriu que abastés la sala en que s’exposa. En un costat hi trobaríem l’ofici, les peces d’aire més tradicional, la figura i el seu simbolisme. Unes obres molt netes i alhora quasi despullades d’intencions.
L’altra costat és ben diferent. Plafons ceràmics, en que la figura s’estructura en distribucions volumètriques clarament marcades en uns ritmes d’intencions. Un brau que sembla gènesi dels conceptes que allà veurem i tot envoltat per un conjunt de figures d’arrels primitives , en uns sentits antropomòrfics , que expliciten un sentit vital i humanista de l’autor que va molt més enllà de l’aparença.
El vitalisme de les seves parelles eròtiques entronca amb la força interior de les seves màscares , mentre contrasten amb serenor, estructures més formals amb retrats carregats de reflexió i ironia.
Una exposició que ens demostra que mai es tard per arribar a l’art, i més quan es fa amb la il·lusió, la sapiència i l’auto-exigència que li permet a l’Emili Badia sortit amplament airós de la seva personal aposta creativa.

Tardor.- Escultures d’Emili Badia
Casa Gòtica d’Argentona
Del 25 de Novembre al 17 de desembre de 2006

dilluns, de novembre 27, 2006

COMUNICACIÓ

Fa temps que penso , i ho dic a qui em vol escoltar, que un dels grans problemes de l’Ajuntament mataroní és el malament que comunica el seu fer als ciutadans.

Empaltats del pare PSC que pateix del mateix, i s’ha dedicat tota una campanya electoral a intentar donar imatge a Montilla i s’ha oblidat d’explicitar el gran treball fet per el Tripartit en quasi totes les àrees , a Mataró s’ha fet aposta per un butlletí municipal que no el llegeix ningú, - això quan arriba a les bústies dels ciutadans -, i una ràdio municipal esdevinguda clamor popular i convertida en un poti-poti de programes diversos i inconnexes , que salvant els quatre més professionals , tenen un ressò ciutadà ben minvat.

Ara , els responsables de Comunicació, amb l’impagable ajut del Servei d’Imatge ( l’altra element municipal a la que cal fer rentada , escombrada i posta a punt de manera immediata ) , han tingut la genial idea de col·locar en certes cruïlles uns cubs informatius amb temes relacionats amb el barri que pertoca.
Uns cubs gens atractius , que no criden l’atenció, que no conviden a la seva lectura degut al ponc ganxo d’un disseny gràfic que no passaria un examen d’aprenent, i a més amb un garbuix informatiu que descoratja a aquell que ha tingut la curiositat d’apropar-se, davant unes fotografies idíl·liques de l’indret , però absolutament tretes del context de la realitat del dia a dia.

A Cirera / Molins n’hi ha un , i com era d’esperar la resposta ha sorgit ràpida . L’Associació de Veïns de Cirera ha respost amb una petita publicació d’un disseny més lamentable encara , en el que retopa aquest “Mataró millora , millora Cirera “ de la campanya municipal.
I ho fa amb raons i sense raó, amb queixes que mereixen ràpida resposta i amb altres que responen a una demagògia populista en la que no s’hauria de caure , però principalment ens ofereix una imatge clara d’una manca de sincronia entre el consistori i el barri. L’Ajuntament afirma que el seguiment de totes les actuacions es fa amb reunions amb l’Associació de Veïns de Cirera- Molins , però la imatge que s’ens ofereix és que no existeix aquest enllaç.

Sigui com sigui , a un que viu al barri no li arriben les noticies de cap cantó.
Serà que un és de Torner, que entre Cirera i Molins , sembla que siguem el Triangle de les Bermudes.

diumenge, de novembre 26, 2006

MATARÓ RÀDIO

Aquest divendres vaig començar una petita col·laboració a Mataró Ràdio. Em va trucar la Mei Ros per demanar-me una petita col·laboració en el magazine matinal de la Mª Lluisa Aranaz a la que coneixia de Cadena 13. Es tracta de que cada divendres i en cinc minuts aconselli les exposicions que cal visitar a Mataró i rodalies.
El fet de poder gravar la petita intervenció amb decideix al sí, i ja ho veieu, des de el passat divendres he tancat el cercle: Ràdio (Mataró Ràdio), Televisió ((Televisió de Mataró), Premsa escrita ( Cap Gros ) i Premsa per Internet ((Capgros.com) i Internet (blog personal).

Per ser un afeccionat i fer-ho tot per amor a l’art ( mai tan ben dit) , no està pas gens malament.

FONS CARRERAS

No sé si tinc alguna cosa de bruixot. Parlo de que no es fa res a Ca l’Arenas i en surten un cursets. Ara parlo de la Nau Gaudí i de la possibilitat de que en ella s’hi dipositi el conjunts de fins gràfics de la ciutat, i....

Ahir dissabte vaig passar tot el matí amb en Santi Carreras. Ens coneixem de fa temps i sap del molt apreci que li tinc i especialment del molt apreci que vaig tenir al seu pare amb qui em vaig iniciar a una crítica d’art de més volada. M’explicaré:
En temps del franquisme i el pensament únic, després del Telediario del migdia existia un programa “Hora 15” dirigit per el llavors progre Martin Ferrand ,que feia repassada a l’actualitat cultural de l’estat. A la que en Santi Carreras veia una exposició que podia sortir a la tele la filmava , em cridava per visionar-la en el seu estudi del pati , un escrivia la notícia i a enviar-la a Miramar. Si sortia, ja ho sabia, ell cobrava i religiosament em passava la part.

Dons be, coincideixo amb en Santi en la setmanal excursió esportiva de les nostres filles que comparteixen escola i afecció del voleibol. En Santi em pregunta del que sé al voltant de tot el tema , i de cop, com si el relè de la contempció hagués saltat, comença i no acaba, d’explicar el malament que s’ha tractat el llegat de la família que va ser cedit a l’Ajuntament.

Les seves explicacions traspuen ràbia continguda , despreci intens envers noms d’aquells que llueixen en l’àmbit cultural i museístic de la ciutat, i alhora ofereixen un immens amor a la ciutat , que al seu entendre ha emprat de mala manera el bon llegat que se li entregà.

Explicita els incompliments absoluts de tots i cadascun dels punts del conveni ( tots amb l’excepció de l’exposició celebrada al Museu ) i deixa en l’aire una amenaça latent, que un que ja ha corregut molt de mon, la personifica en una realitat ben inmediata, de retirar per incompliment flagrant , el llegat Carreras dels Fons Municipals.

El llegat Carreras és sens dubte la millor col·lecció de la realitat ciutadana i social de Mataró. Seria una veritable vergonya que la família es tornés enrera en la cessió, i a més amb unes raons tan de pes que esdevinguessin en irrefutables.

Jo, de tenir algun poder en faria una trucada personal i ràpida. Mataró no pot perdre, per la desídia de qui tots sabem, un llegat tan important com el Fons Carreras.
De que valdria el Fons Català Roca , generalista, si no sabem mantenir el Fons Carreras ( localista ),
Una trucada ben ràpida s’escau.

A veiam, si per una vegada , i valgui el que no serveixi de precedent, algú em fa cas.

SOCIOLOGIA DE BUTXACA

Seguim examinant les corbates que llueixen els que manen en el nostre pais. La contenció n’ha esta la nota més destacada en aquests dies.
La foto de família després de ser investit Montilla com a nou President és evident. El classicisme domina en els tons i les formes i no hi ha cap gota d’agosarament.
A destacar en el camp de l’oposició el punt més atrevit de Ramon Camp, en general molt auster, i que Artur Mas repetís el dijous, dia de debat , la corbata de ratlles en tons marrons que portava el dia de les eleccions. Potser seria qüestió de desar-la ja que ha esdevingut en l’element conjunt dels dies de les derrotes.

ANTOLOGIA PERSONAL

Llevo
Tal cantidad de vidas no narradas
Debajo de mi falsa cabellera,
Tal cantidad de fechas incumplidas.

No me digas jamás, ni siempre.
Búscame,
Pues cómo de otro modo
Iba a saber si estoy o si no he vuelto
O cómo si he llegado o cómo cúando
Si el que ha llegado soy o el que me espera.

No encadenes a nadie al pie de nunca

Ocúltame, solapa,
Bajo el llanto tardío

Cita
José Ángel Valente

dijous, de novembre 23, 2006

NAU GAUDÍ

No se que passa a la ciutat que tot allò que es refereix a Cultura sembla patir d’aquesta mena de maledicció que plana sobre l’activitat cultural i que fa que no hi hagi res que esdevingui rodat i que tot s’entrebanqui per qualsevol motiu. El cas de la Nau Gaudí en sembla el paradigma.

No entrant en detalls de tot el passat, que per cert hauria hagut de provocar alguna que altra responsabilitat política al menys en forma d’explicacions pertinents , i no anar tirant pilotes a fora culpant única i exclusivament a l’empresa constructora de tot el desgavell, potser comença a ser hora de prendre el brau per les banyes i decidir.

La notícia ha provocat prou comentaris com per pensar que certament un centre proper a les noves tecnologies, per jugar amb les conceptes de passat / futur , potser no és el més adient. Jo em decanto , com alguns altres , vers un centre polivalent ( ara es fan meravelles ,o si no veure el teatre L’ Amistat de Premià ) , que permeti celebrar aquests esdeveniments de tipus mitjà que s’acaben celebrant al “NH” ja que no hi ha cap espai semblant a Mataró , i que comparteixi espai amb el global fotogràfic dels Fons Català Roca , Carreres i qui més s’escaigui.

Potser així guanyaríem uns espais i un fons importants. I ho dic ja que el Català Roca està en converses i al respecte del fons Carreres , qualsevol dia a la família se li ompliran els dellonsis i el recuperaran farts de l’incompliment permanent del Museu envers el fons . fotogràfic.
Gaudí i el seu edifici son prou importants com per prendre una decisió clara , i a ser possible, aviat.

FETS I GENT

Parlo dels Tallers a Ca l’Arenas ; o millor dit, dels no tallers, i en poques hores em truca un amic per preguntar-me si soc bruixot , ja que a l’escola acaba d’arribar informació prèvia al voltant d’uns tallers a desenvolupar a partir de Gener.
M’assabento que el punt de contacte és un mail de “antequem” , que n’és l’empresa que guanyà el concurs d’externalització de Ca l’Arenas i m’adreço a ella per demanar la corresponent informació. La meva sorpresa es tenir resposta en poques hores , però no d’ells i sí amb paper oficial del PMC i signatura d’Àngels Soler.

Com pot ser això?. No hi ha una llei de protecció de dades?. Entendria que antequem m’adreces al PMC , però crec que és del tot il·legal que li hagi donat les meves dates informàtiques , que per cert exigeixo siguin eliminades mitjançant e-mail de resposta.

Anant al pràctic he de dir que la informació la podeu trobar a http://www.educació.mataro.cat/guia/ i llavors consultar per els camps de visuals i plàstica.
En teoria semblen uns bons cursets que poden ser aprofitables, encara que els noms dels monitors Llinás, Ortiz i Viñallonga no convidin a fer volar campanes.

Però amb tot això no hem d’oblidar que la dinamització de Ca l’Arenas no es tracta de fer tallers per alumnes d’infantil, primària i secundaria. Que cal molt més. Que ha de ser la casa dels artistes de Mataró.

El trist és que ni el PMC ni Antequem ni tan sols els coneixen.


Torno amb el bus públic fent la xarrada amb Consol Prados. Em sembla magnífic que un parlamentari usi el transport públic, fet generalment molt poc usual.
Tornem amb un Setra de l’any de la picor. Ella riu ja que al matí ja se l’hi ha espatllat el bus i quasi ha tingut d’anar a demanar rescat ja que calia estar al Parlament.
A veiam si tenim sort i cau en alguna comissió de mobilitat i hi posa mà, que falta fa, i molt.


Joan Antoni Baron és escollit pre-alcaldable per el PSC i ho celebro. Com en Manté jo hauria votat per la Pili González Agàpito, quan va ser anomenat per substituir a Manuel Mas. Li vaig dir a ell mateix, quan era alcalde in-pèctore, en la prèvia d’un debat sobre el tema “Valors “ a TVM.
Encara que estic convençut de l’eficàcia de la Pilar, crec que Baron està duent a terme un treball molt bo i que guanyarà de carrer les eleccions. Amb majoria absoluta?. Ves a saber. Al menys els vots de casa els te ja al sac.

dilluns, de novembre 20, 2006

ARGENTINS I ART

Encara que potser caldria dir argentines i art, amb el que potser estic mereixen qualsevol exabrupte per no ser gens políticament correcte.

L’Eugènia Mugnani , argentina resident a Mataró fa temps, presenta el seu treball amb el vidre com a protagonista en la sala d’exposicions de la Sant Lluc al Casal. Com bona part d’aquells creadors que treballen en el camp de les arts aplicades es mou en el sempre perillós camí que voreja l’art i l’artesania.
Mugnani ens demostra que el vidre no te secrets per a ella i que el sap moure cap un camí i cap un altre , per aconseguir el resultat final que ella desitja. Però està clar que en el camp de l’art manca alguna cosa més.

Certament quan es mou en camins decoratius assoleix uns resultats que a bon segur son plaents per a espectadors conformistes o poc exigents, però si es tracta d’una artista cal col·locar el llistó més alt, i justament quan ho fa, el resultat es prou positiu com per què la mostra que ens ofereix ens deix un sabor massa suau.

La mostra de Mugnani és una exposició de dues cares: La decorativa, formalment exquisida però sense ànima d’artista , i la creativa amb prou valors com per maleïr que perdi el temps en la resta.

Silvina Romano, argentina que segueix residint al seu país, ens ofereix al Monjo un recull d’obres no pas actuals, que ens permeten discernir la seva trajectòria però no la seva realitat.

Encara que en la seva presentació ens parli de memòria descriptiva i paisatges subjectius, el resultat del presentat es tan dispers que un no sap a quina carta quedar-se. En totes elles hi ha ofici i benefici, però no existeix la coherència d’una diàleg artístic trabat que ens permeti esbrinar la realitat de la creadora , que va fent tombs, això sí amb prou qualitat, però que ens ofereix un conjunt disbauxat en el que fàcil es perdre el camí, restant així el conjunt minvat dels lligams necessaris com per ser suficientment atractiu.


20-N

Que voleu que us digui. A un, que ja fa anys que s’afaita , el 20-N li segueix portant importants records.

Així un recorda la notícia al Metro anant a treballar. Llavors un estava destinat, allò que ara es diu en comissió de serveis, a una Mútua d’Accidents engendrada al voltant del pes industrial de CiU. Dirigida per Salvador Casanovas (Banc de Barcelona, Edicions 62 , Enciclopèdia Catalana ) la notícia es celebrà com calia, i amb el respecte que mereixia un futur gens concret.
El cava hi va estar present, i Josep Gonzalvo , un capellà obrer que amb el temps va ser rector de Vilassar de Mar on morí, va fer de pal de paller entre molts que ens trobàvem com orfes davant d’una situació tan esperada com alhora neguitosa.

Son moments que un no oblida. Son d’aquells que diuen que sempre serveixen per explicar als nets.

diumenge, de novembre 19, 2006

No puc negar que tinc una gran enveja d’en Ramon (Bassas) , d’en Joan Antoni (Baron) i d’altres que son capaços d’escriure un post cada dia. Ja se que hi ha petits trucs informàtics que ho permeten , però en els casos que esmento no és pas l’habitual.

A un li agradaria escriure un xic més, i a ser possible d’una manera més reflexiva que no pas com sempre, és a dir tal com raja. És clar que potser així un no seria un i perdria el seu tradicional estil incisiu ( oi, Joan Antoni) que el caracteritza.

Així succeeix que cal treballar cada dia , i que cal seguir amb les obligacions que un s’ha imposat ( “Espai d’Art” a TVM dijous sí, dijous no) , cal omplir el rebost i s’ha d’anar a l’Alcampo de torn de tan en quant, i a vegades hi ha torn de dissabte al matí i s'ha d'anara treballar, i també sembla que comença a fer fred i potser caldria veure si cal alguna peça de roba per renovar el vestuari, i les tardes del dissabte estan per això.

O s’ha de fer de pare amatent i estar a Martorell a les deu del matí d’un diumenge per veure com la filla i companyes juguen a volei , i passa el que passa, que a vegades es guanya i altres no., que no sempre es juga be i surt el que surt.

Per tant l’escriure esdevé plaer personal i toca quan toca, generalment quan la resta de família dominada per qui acostuma a manar , la petita, mira ( quina vergonya) “Operación Triunfo” , i que li hem de fer.

PREMI TORRES-GARCÍA

Però tot això no ha de fer oblidar la bona nova que significà que el passat dijous es va presentar públicament la segona edició de la Biennal de Pintura Torres-García, Ciutat de Mataró.

Estic orgullós d’haver col·laborat intensament en la creació d’aquesta Biennal. Ara la gent de l’Associació Sant Lluc han seguit el camí de la venturosa primera edició i tot presumeix que serà un èxit. A més han aconseguit que la ciutat fes mirada interior de la vàlua del concurs i apostés per el mateix adquirint el Premi Guanyador que restarà en el Fons d’Art de la Ciutat.

Una biennal comença quan s’acaba l’altra , els hi deia tot celebrant l’èxit de la primera convocatòria. Ho van entendre. Han treballat dur i en silenci i els resultant fan presumir un èxit absolut, que ja ha començat tot repetint aquest impagable jurat ( gràcies Paco ) al que s’ha afegit per arrodonir la festa en Josep Guinovart.

Quan es treballa així els resultats surten i és ben just que l’Ajuntament ( gràcies Joan Antoni ) hagi respost de la manera que ho ha fet.

Llàstima que no tot hagin sigut flors i violes. L’enuig per ni haver estat seleccionat en el Sant Lluc d’enguany ha fet que Xavier Ubach que públicament havia explicitat el seu desig de patrocinar una beca destinada a artistes joves s’ha fet enrera.
Crec que és un fet de rebequeria infantil que el bon amic Xavier hauria de retornar al seu just lloc. No s’han de confondre mai les coses i el Sant Lluc respon a una paramètrica ben diferent a la Bienal . Malgrat que les bases ja estan llençades , sempre queda temps per un afegitó , i més si aquest és de la importància de la beca que ell pregonitzava.

En el sentit de la bona relació que tenim, i que em va permetre aconsellar-li en els camins que haurien de seguir les seves beques , molt m’agradaria un pas enrera demostrant, encara més, que l’art és més una realitat social que no pas personal.

ALTRES

El bon camí que s’albira per la “Torres-García” no ens ha de fer perdre el nord davant altres temes artístics de la ciutat que no rutllen com caldria.

Mentre es parla del fons d’Art de la Ciutat al respecte de l’adquisició de l’obra guanyadora del Torres-García, el Fons d’Art d’artistes locals segueix absolutament deturat. Recordem que el 15 de Setembre s’hauria d’haver rebut l’informe jurídic, calia discutir-lo i als voltants del 15 de Novembre fer-ne la presentació pública d’intencions.
El silenci per part del PMC roman d’ençà l’estiu.

Can Xalant s’endú la major part del pastís pressupostari d’arts plàstiques ( perdó, visuals ) i segueix essent el gran element desconegut per a la ciutat.
Fa poc anunciaven ( en hora intempestiva de mitja tarda, com sempre ) , la presentació dels resultats de l’intercanvi d’un artista estranger ( crec que colombià) amb un de català. Ni jo, ni ningú amb qui he parlat s’havia assabentat de la seva presència a la ciutat , ni quin havia estat el seu treball.
I com això quasi tot , però segueixen tenint la mamella del pressupost ben agafada i algú hauria de donar explicacions.

Es clar que per explicacions les de Ca l’Arenas. Havia de ser el nucli generador de tota la cultura artística dels creadors locals. Han passat cinc mesos d’ençà la seva inauguració , i fora de quatre exposicions de poc interès, no hi ha hagut cap acte complementari en forma de taller, conferència, xerrada ... etc, tal i com estava previst.
Els que sabien que tot el que queda en mans del Museu i de la seva inepta direcció esdevé mort ràpidament, hem tingut raó de nou.
Per a quan les reflexions oportunes del desastre?.

dimecres, de novembre 15, 2006


ART , ART , i MÉS ART

Quan un va començar aquest blog tenia clar que volia parlar d’art per damunt de qualsevol altra cosa. Alguna vegada s’escapava alguna que altra consideració sobre política local , però últimament , i per obvies raons cojunturals, hem entrat en una opinió més política, sempre sota el prisma del pensament personal, llunyà a qualsevol militància amb el que de subordinació comporta.

Curiosament però, el nivell d’audiències augmenta quan parlo de política i disminueix quan parlo d’art. Serà que la política interessa més que la cultura?. O serà que interessa més la política vista des de el prisma de la llibertat, que no pas encotillada en l’actiu militarisme de bona part dels blocaires en actiu?.

Si més no, com diria algun saberut, una qüestió per reflexionar.

Però sigui com sigui avui toca , amb el premis de l’audiència , parlar d’art.

15 DE NOVEMBRE

És una data que tinc remarcada en la meva agenda, La raó ?, el timming que els defensors del Fons d’Art, dit “Proposta Mataró”, vàrem establir amb l’Ajuntament, i especialment amb el PMC representat per els Srs Graupera i Milan al respecte de la posta en marxa de la tan remenada col·lecció.

En la definitiva reunió del mes de Juliol, en presència de l’alcalde la ciutat , es decidí establir unes fites clares i marcades per dur a bon terme el Fons d’Art. Així es considerava el dia 15 de setembre com a punt de mira per establir els fonaments jurídics. El 15 de novembre per haver-ne fets els retocs i presentar el projecte públicament . El 15 de Gener per començar la recollida d’obres. El 15 d’Abril per establir-ne la selecció. I finalment el 15 de setembre per la inauguració de la proposta.

El 14 de setembre em trucà Rafel Milan , per comunicar-me que el dictamen jurídic encara no estava a punt i que ho estaria en pocs dies. Que ho deia no fos cas que un al dia següent un, llences ja les seves diatribes asseverant incompliments de dates. Que en quatre dies, allà per la Mercè, tot estaria a punt.

Avui, dia més dia menys, hauríem de presentar públicament “Proposta Mataró” , el Fons d’Art dels artistes de Mataró, i aquella va ser la última trucada , la darrera noticia.
És clar que , què son dos mesos de retard davant la immensitat de l’Univers ?.

EXPOSICIONS

Fa dies que vull parlar d’alguna que altra exposició que be val visitar. Espero fer-ho en diversos post però d’avui no passa que us digui que la mostra que és absolutament recomanable és “Side B” que ocupa l’espai del Foment amb l’art del grafitti.

Dir que el grafitti és un art és un fet incontestable avui en dia. No tant quan fa , fet i fotut vint anys, que en Nico del Rio, va tallar el carrer dels Alamos per fer-ne una magnífica experiència que un va tenir el goig de presentar ( recordatori per aquells que em veuen com un carca rescomit ).

Darrerament hem pogut gaudir d’altres experiències com les de l’Ateneu , amb demostració inclosa al Parc, o el magnífic treball en el pas subterrani cap a la Platja a l’alçada de l’Escola Universitària, que de manera quasi religiosa ha estat respectat per tothom.
Ara l’Associació d’Artistes Urbans del Maresme, personalitzada en Jordi Zaragoza, Àlex López i Mateo Lara , presenten al Foment una privilegiada lliçó del seu fer, en una mostra de caire didàctic que es gaudeix en tots els sentits.

Dic en tots els sentits ja que passejar-se per la mateixa és fer-ho en un sentit plàstic a l’entorn d’aquesta peculiar visió estètica, i fer-ho podent fixar la mirada tant en el desenvolupament tècnic del conjunt, com en l’explicitació estètica de la cultura gràfica en tots els seus detalls puntuals.

A més, l’acurada concepció de la mostra, ens aporta un plus de didactisme específic, que acomplerta una visió global d’un fenòmens que ja res te a veure al voltant d’una certa marginalitat, per endinsar-se en el sentit més integra d’allò que en diem art, sigui quina sigui la manera de practicar-lo.

PARLAR D’ART

En Ramon Bassas parla sovint d’art. Ho fa a la revista “Valors” i en el seu blog, com ahir mateix. Ho fa , i ho fa molt be. A bon segur per el fet que es nota de que gaudeix intensament en aquells moments, que ell qualifica de solitud, i jo diria de diàleg amb si mateix, que signifiquen les seves visites a les sales d’exposicions.
Llegeixo els seus escrits , els comparteixo quasi sempre, i de portes a dintre em tranquil·litza el saber que per ell la política és molt important, i per tant encara no es un competidor en això de la crítica , ja que si ho fos potser un , tindria ja la carrera perduda.

Atinadament , passeja per les exposicions a la recerca d’emocions. I dir emocions, no vol dir el trompe l’oeil del record plaent del darrer cap de setmana o d’aquella visita que.... Bassas es capaç de mirar endins en la recerca d’un quelcom més , Busca aquell esgarip nerviós que apareix quan davant d’un es presenta aquell element que provoca un neguit interior que activa totes les senyals d’alarma. Cerca , com diu ell, trobar el moment en que el cervell s’altera per conquerir universos de pell ( com ell els defineix) i universos de coneixement ( com completaria jo ).

Encara que discrepo amb ell per la seva benevolència ( defensar la mostra de “On son les dones” , sols es pot comprendre per corporativisme polític) comparteixo la seva objectivitat , a bon segur tan fregadissa amb la llibertat , com quan el que això signa escriu de política.

Un munt de teories que queden demostrades en l’anàlisi de la mostra d’Alís, que per si algú no ho sap, és d’obligada visita . Una exposició d’essències , i que fora de la crítica habitual, en recomanaria una visita a la recerca de detalls: La barana de Montmartre, el pont de Can Marfà, la flor de trascantó, ves a saber si en homentage a Gaya..... Els elements fugissers de la figuració a la recerca, encara no trobada de la llibertat de l’abstracció.

Gràcies Ramon per la teva clara visió, i apunta allò per el que molts firmarien: “Saps el feliç que podries ser dirigint Cultura ....? ”.
Pensa-ho i parla amb en Joan Anton.

Seria bo considerar-ho.

(Per cert, caldria comparar els comentaris dels posts de Bassas polític i Bassas cultureta). A bon segur hi hauria més d'una sorpresa

CONCLUSIÓ, FORA DE MARGES
( Affaire Alícia Romero)

Algú em diu que si vull em dona el telèfon de l’Alícia Romero. Que he estat molt dur i que no hi ha per tant. Que no s’ho mereix i que treballa molt bé.
M’ho diu un amic, que no és de l’Ajuntament , i ves a saber si té raó. A bon segur en te ja que apunta que tenim molts paral·lelismes , resumits en dos , la nostra tenacitat i el nostre geni, en el millor sentit de la paraula .

Certament sembla la crònica d’un mal entès que podent acabar be, acabi amb estirades de cabell. No ho voldria pas així.
La història a bon segur es fruit del mal enteniment de la transversalitat que té el nostre Consistori ( i de la pèssima base de dades de que disposa ). Cultura i Promoció s’han de donar de la mà sempre, i més ara quan la Cultura ha esdevingut un element generador de tota mena de bens.
Per això, be valguin les intencions i que algú apunti que la Cultura ha de ser un element de primer nivell en l’IMPEM.
I si cal un cafè, te, cervesa o cubata, ja ho sabeu. Per una vegada , i que no es prengui per costum, jo convido.

Serà per el fet de que m'avisen que trompades de comançament, com aquestes , poden ser generadores d'una amistat a prova de bombes.

Ja ho veurem.


DIA 16

Aquest dia si que el tinc en vermell en el Calendari. Demà la meva filla Júlia fa 12 anys.
Demà també, surt a la llum la segona edició d’un filla que no vaig engendrar, però amb la que vaig col·laborar intensament en el seu part.
Demà a les dotze es presenta a l’Ajuntament la segona Edició de la Biennal Torres Garcia.
Serà , de totes totes, un dia per marcar en vermell.
Estic per demanar-me festa.

POEMARI DIVERS ( III )


Entre ametllers escabellats
A dalt del cim, la nit arriba.
Se’n van els corbs,
el mar d’escata s’adormissa.
Ombres i branques van teixint,
amb mà febrosa, al meu voltant,
una cortina.

I quan encara el cel
a ponent vermelleja,
Lluny en el mar la lluna surt
com un globus inflat en una barca negra


“Estampa”. Tomàs Garcés

dilluns, de novembre 13, 2006

RAVELL

D’entre les mil i una fotografies que s’ha publicat en aquests dies a l’entorn de l’Entesa amb quedo amb la de Montilla, Carod i Saura sortint de dinar de Can Ravell. I ho faig per diversos motius.

En primer lloc per que aquesta és una casa que em porta records d’infantesa. Encara que hi passo sovint, està en el meu caminar diari del treball , és un indret que em porta a aquell “aroma de hogar” que popularitzà l’anunci de “Heno de Pravia”.
Ravell està a Aragó 313 al costat del mercat de la Concepció i els meus avis vivien a Aragó 360 , a menys de cent metres. A casa dels avis hi anava sovint de ben petit. M’agradava molt ja que llavors el Carrer Aragó estava dividit a banda i banda per el tren que circulava a cor obert , i jo des de la “tribuna” ( balconada tancada habitual en les cases de l’eixampla barceloní ) en tenia una visió privilegiada.
Era llavors quan en dies ben especials anava amb l’avi o amb l’oncle Pep que vivia al costat, a Ravell ( Mantequeria Ravell es deia llavors ) a buscar vi o un cava ( llavors champany) , o fiambres , o algun requisit i jo quedava embadalit en aquell especial ambient, que ara sols recordo en establiments parells a Italia. I sempre queia una llaminadura de la mà de l’amatent depenent de torn.

Només per això ja m’ha agradat el fet , però a més he saltat d’alegria en llegir el que han menjat, amb plats tan sucosos com ànec amb naps i altres de cuina ben nostrada.
Que una entesa es fonamenti en cuina d’aquest tipus i deixi de costat deconstruccions i altres paridetes de disseny, sembla que ens vulgui dir, que van a per feina, que és ni més ni menys el que d’ells desitgem.

( I potser amb sort s’hauran trobat a n’en Fradera , el mític pianista del conjunt musical mataroní “Luis XV” que amb els seus companys Rivera, Trigo i Pal varen aconseguir triomfar a Madrid allà els anys 60 . Sé de bona tinta que de tant en tant s’escapoleix per fer-hi allà un bon àpat. Ves a saber si hi va coincidir).

POLÍTICAMENT CORRECTE

Moltes son les vegades que he dit que cada vegada soc més políticament incorrecte. Com molt be deia no fa tan en Javier Marías ( el meu aliment espiritual de cada setmana a EPS ) s’està creant una corrent que ja no permet expressar cap idea ja que sempre hi ha un grup defensor justament del contrari, que se sent íntimament ofès i intenta que aquella defensa no surti a la llum.
Marías defensa , encertadament crec jo, el fugir dels eufemismes. Ens entendrem , jo no sento per una orella per tant crec que soc sord d’una oïda. Sord, i no disminuït auditiu. I si voleu ,continuem amb els paral·lelismes.

Però tot s'acosta al paroxisme quan hi entra el sexe pel bell mig. El sumun però, crec que ha arribat quan llegeixo ahir al diari que a Alemanya s’ha editat la Bíblia políticament correcta, que arriba al desideràtum de parlar de l' oració del parenostre tot dient: “ Pare i mare nostre/a que estas en els cels....”. A un, que defuig de la religió , no és que li vagi molt el tema, però és d’una ridiculesa absoluta.

Quasi tant com el tema de la paritat. Acabo de llegir que potser Bargalló no serà el responsable de Cultura de la Generalitat, i que potser ho serà la seva dona. La raó? , la paritat.
No soc confús en la vàlua de la dona en el treball. Ho sé per tots cantons. Per el proper ja que conec la gran vàlua de la meva dona i del bon paper que fa en el seu espai professional. Per el ,professional, ja que treballo en un empresa de majoria femenina. La gerent és dona, com també ho és el Director tècnic , i les unitats estan dirigides per dones en una proporció superior a la de 7 a 3. Sempre he tingut una dona com a cap directe i de tot, como en botica, he trobat. És a dir , com en el cas dels homes.

Per això la meva paritat és la de la qualitat, ja siguin homes o dones. Certament cal una discriminació positiva per apropar percentatges, però quan es tracta de dirigir la qualitat ha d’estar per sobre de tot.

Per això pensar que el Govern del nostre país està en standbay per raons de sexe em sembla una manca de responsabilitat. A mí com home m’ofen, i si fos dona sera pitjor , em sentiria insultat, ja que sempre queda el dubte de si s’assoleix el càrrec per la vàlua, o simplement per ser equilibrador de la políticament correcte paritat.

CESÀREO RODRIGUEZ AGUILERA

Llegeixo la notícia de la mort de Cesàreo Rodríguez Aguilera als 90 anys d’edat . El seu nom està lligat en la seva saviesa a tota una generació.

Fora dels reconeguts mèrits jurídics que assolí en la seva carrera, cal remarcar el seu paper com a crític i historiador de l’Art , amb llibres tan importants , per la seva senzillesa i didactisme , com "Arte moderno en Cataluña. Examen de qué cosa sea arte y que cosa modernidad" , que va editar Planeta ara fa 20 anys amb pròleg de Pere Gimferrer i que ara rellegiré en la seguretat que em seguirà impressionant com en la primera vegada.

El vaig conèixer de trascantó en alguna xerrada amb Garcés, Serrahima i altres importants del moment, i després a traves d’Alcoy, Rovira Brull, Nico del Rio i Paco Rodon, havent fet alguna presentació a Tertre. I si no vaig mal errat en Perecoll en tenia també ampla coneixença.

La seva mort és una desaparició més en aquest entorn quasi científic de l’art, en que fora de modes, modismes i necessitats de modernitats, s'entra específicament en la reflexió al voltant de les intencions i les qualitats, és a dir , el que de veritat cal jutjar.

RESPOSTA A ALÍCIA ROMERO

La regidora de l’IMPEM m’adreça un amatent mail en que es mostra queixosa al respecte del comentari aparegut en aquest blog per la presentació d’una guia d’arquitectura de la ciutat, promoguda per La Salle, escrit que transcric a continuació, ja que malgrat ser una resposta privada , al parlar de que vol aclarir elements susceptibles de confondre als lectors, crec que val la pena fer-lo públic.

L’altre dia vaig llegir en el seu blog un escrit molt crític per la presentació d’una guia d’arquitectura que s’havia fet a Mataró. M’agradaria aclarir alguna informació que presenta en el seu article ja que són susceptibles de confondre al lector.

En primer lloc, voldria comentar-li que la guia no la impulsava ni la promovia l’IMPEM, ni la va encarregar. Aquesta guia és una proposta, únicament, de la universitat “La Salle” que, de manera continuada, a través del treball dels seus alumnes de darrer curs d’arquitectura, realitza i publica guies d’arquitectura sobre ciutats, sota els seus criteris. El darrer número que havien treballat i publicat era sobre Mataró i van trucar-nos per convidar-nos a l’acte i demanar-nos ajuda sobre l’espai on poder fer la presentació.

En aquest sentit, ens vam sentir molt satisfets de rebre la informació de primera mà i poder acompanyar-los en la presentació a la nostra ciutat. Ens sembla molt adient que, no només sigui l'administració qui s'encarregui de promoure aspectes d'interès de la nostra ciutat, com l'arquitectura en aquest cas, i per aquest motiu no vam dubtar en recolzar la iniciativa. El resultat de la tasca de promoure Mataró dins i fóra del municipi creix si, a l'esforç públic, s'hi sumen iniciatives privades com la de la Universitat de la Salle.

En tot cas, acceptem la seva queixa i ens lamentem que la informació no arribés a persones interessades com vostè. Per properes ocasions ho tindrem en compte, i intentarem fer una millor difusió.

Sobre la possibilitat de que li enviem un exemplar d’aquesta guia, li haig de dir que nosaltres com a IMPEM o Ajuntament no comptem amb exemplars de la mateixa. Ens en van regalar un a la presentació, tan sols. Per tant, lamento no poder enviar-li cap exemplar. Imagino que, com qualsevol publicació de caire privat, deu estar a la venta a les llibreries.


Atentament,


Alícia Romero



He dir que mai he parlat amb Alícia Romero, el que de per si ja es lamentable, ja que si ella és responsable de la promoció de la ciutat, i un porta més de trenta anys intentant defensar el paper dels seus creadors plàstics, el normal és que n’existís una coneixença. Però ja que parla de la possibilitat de confondre als lectors , aquí queda ben explicitada la seva resposta, deixant a l’abast dels curiosos el post publicat en aquest blog el passat dilluns dia 6 .

De la resta res a dir. Amb un escrit i amb la seva resposta hom queda retratat i cadascun en pot treure conseqüències. El que si no puc passar per alt ,és quan es parla de la possibilitat de que se m’envií un exemplar de l’obra.

No pateixi senyora Romero, Malgrat fa més de trenta anys que desenvolupo de manera absolutament altruista la meva tasca de comentarista d’art , l’Ajuntament no te per costum, com si fan altres entitats, d’enviar-me de manera regular els catàlegs , opuscles o altres elements que moltes vegades em son necessaris per la meva tasca. Això, per no parlar del fet que ni tan sols sigui habitual que rebi invitacions als actes que l’Ajuntament organitza, promou o dona aixopluc ( com és el cas que ens ocupa).

Estic acostumat, senyora Romero, a pagar de la meva butxaca catàlegs i llibres editats, promoguts o en els que existeix col·laboració per part de l’Ajuntament. En cap moment en el meu escrit es parla de res semblant. Ans el contrari, intentava assabentar-me del lloc on es podia aconseguir l’obra i quin era el seu preu, per adquirir-lo del modus tradicional per a mi, és a dir pagant-lo com qualsevol altra ciutadà.

Em sento personalment dolgut per les seves insinuacions , fruit que atribueixo al desconeixement , que a bon segur és el mateix que permet sense immutar-se que en la presentació del llibre es diguin coses tan esfereïdores ( llegeixo de Capgros.com) com aquelles que parlen de l’arquitecte creador de “Laia l’arquera”.

Malgrat tot rebi el sincer sentiment del meu apreci, en la seguretat que si algun dia te a be promoure el nom de Mataró mitjançant el treball dels seus artistes, estic a la seva disposició per allò que vostè cregui convenient.
Més de trenta anys treballant per amor a l’Art i a Mataró, i pagant molts catàlegs, potser em dona un petit coneixement del mateix.

Amb el meu respecte.

dimecres, de novembre 08, 2006

MIRANT

No se si vaig néixer mirant, però em sembla que és el que estic fent tota la vida. Professionalment la meva feina es concentra en mirar per el microscopi. L’altra feina, la de crític, es tracta de nou de mirar. Això fa que a vegades la gent em digui que sembla tingui un radar que observa el voltant i com un badoc, detecti, observi, miri. Em passa sovint que la mirada em funciona com un radar i allò vist quedi com arxivat en el disc dur, en espera de ser processat.

No hi puc fer-hi res a aquest incessant mirar. Fa poc comentava en un post el comportament d’alguns càrrecs en un dinar amb Montilla. Ahir la meva mirada va volar per la coreografia de la presentació de l’Entesa i avui he fixat molta atenció en la foto de família.
De fet no soc l’únic a “El Periódico” d’avui hi ha un excel·lent article amb anàlisi d’aquesta etologia particular. Jo m’he fixat amb la nostra Consol Prados. A la foto està en una fila superior, però en la imatge plana queda al costat d’Ernest Maragall , que alhora està amb Montserrat Tura. Bons companys sens dubte. A més està en aquell punt al voltant del centre que fa que aparegui en moltes de les imatges reduïdes que han presentat els diaris.

Si voleu no significa res. Però si voleu una mica més, ves a saber....

SOCIOLOGIA DE BUTXACA

No soc presumit. No ho soc a bon segur, ja que ni m’acompanya el físic ni la butxaca. Potser si fos positiva alguna d’aquestes dues circumstàncies la cosa seria diferent i tindria farcit el vestidor de camises agosarades, pantalons de mil colors, o americanes llampants , això si ben llunyanes de les de Sala Martin, al que no vull ni qualificar.

A més i per raons de feina soc de vestit i corbata , el que encotilla la possibilitat de la fantasia que es redueix a les corbates , de les que no puc negar soc un boig. Ara lamentablement limitat ja que el preu està per els núvols, no com a Italia que per menys de 10 euros trobes meravelles ( si algú viatja a Roma que avisi que al voltant de la Fontana de Trevi hi ha meravelles per aquest preu) , i el subministrament del top manta del Passeig de Gràcia ha desaparegut..

La corbata és un quelcom personal i el seu anàlisi quasi és grafologia pura. Per ella podem saber si el seu portador es tradicional, agosarat, te personalitat pròpia o vol caure en la mediocritat i passar desapercebut ....

Per això em fixo sempre en les corbates dels personatges públics. D’ells el campió és sens dubte Duran Lleida. Impecable, elegant però amb un toc d’agressivitat , és exemple a seguir. Mirar les seves fotografies en aquests dies ho fan evident. Mas al contrari, segueix pensant que el bonic és ell i no en te cura. La que va usar el dia electoral era penosa.
Carod i Puigcercos es mouen en to discret. Apunten a la moda ( ara toca ratllat potent) però sense sobresortir. Saura , quan la porta, va un punt més enllà i incideix en un to juvenil.
Montilla, com Zapatero, son la discreció personificada. Tons blaus, discrets, sense cap senyal que els identifiqui, semblen encarregats del Corte Ingés. Els hi caldria un punt més d’alegria en el seu posat. Un dia Montilla es va atrevir amb un ratllat vermell i blanc (vegeu foto)que trencava el seu posat d’avorrit i l’afavoria fent-lo més actual i proper.

Per cert l'estrella en un avorrit concert de tranquilitats, estava en la magnífica corbata rossa pujat de Nadal ( ves a saber si com la de Boss de la foto ) que marca un ail·lusió per a ell que ja voldriem de tota la resta.

A Mataró la cosa no va malament. Baron sap jugar amb habilitat. No vol ser agosarat però li agrada que tinguin vida i sembla que no tingui neguit per fer un pas endavant amb un punt d’atreviment que l’afavoriria. Bassas en això te un contrast més incisiu. Avui per presentar el recurs de multes informàtic estava potent. Comas es potser el més atrevit i el que marca una emprempta més personal.

Ja veieu, la de filosofies barates que es poden fer mitjançant una corbata. El que no es filosofia és que una corbata mai s’ha de regalar a aquells a qui els agrada. Quasi res és més personal.

QUE S’HAN CREGUT

L’Isabel és una gran amiga meva. Te sols un defecte (perdonable) vota a Convergència. Com podeu pensar en aquests dies estem llençant-nos pedretes , i demà que soparem junts amb el quartet de vells amics ( quasi vint-i-cinc anys de sopars personals i sense parelles) a bon segur riurem molt explicant- nos històries personals.
Avui m’ha reenviat un missatge. En ell es diu que el tripartit és una burla a la democràcia i es convoca a una vaga general.

En Madí s’ha tornat més boig del que habitualment està ?. S’han tornat bojos tots?. A on es vol anar a parar?. Ho sento però cada vegada més CiU i PP son més cosins germans.

POEMARI DIVERS ( I I )

Convertir la palabra en la materia
Donde lo que quisiéramos decir no pueda
Penetrar más allá
De lo que la matéria nos diría
Si a ella, como a un vientre ,
Delicado aplicásemos
Desnudo , blanco vientre,
Delicado el oído pra oír
El mar , el indistinto
Rumor del mar , que más allá de ti,
El no nombrada amor, te engendra siempre
.

Materia
Jose Ángel Valente

dimarts, de novembre 07, 2006

ENTESA

Dons si, ens entenem. O al menys això sembla. Que perduri , al menys per quatre anys.

L’escenari s’ha omplert amb el protagonista Montilla, l’actor secundari Carod-Rovira, el segon secundari Saura , un magnífic grup d’actors d’aquells que diríem de repartiment però que tenen nivell de sèries de la BBC , i tot amanit amb el cor de figurants que en molts casos quasi sols assoleixen el paper d’extres sense paraula.
Els actors estan ja a l’escena tot esperant que s’apugi el teló de la nova legislatura. Esperem que tots sàpiguen el paper , i que tinguin també l’habilitat de seguir quan a algú se li oblidi i improvisi sobre la marxa. Tot per aconseguir el més gran èxit de públic i crítica.

Certament que encara ens queda la curiositat per saber-ne el repartiment exacte. Per el que a un pertoca, segueix amb el dubte de si serà Bargalló qui s’encarregarà de Cultura, fet que a priori pot donar alçada a un paper al que Mieras no va saber treure el suc, i Mascarell , del que molts creiem que el mantindria, va intentar remuntar sense aconseguir-ho del tot, llastrat per aquest concepte tan barceloní de la modernitat, no tocant de peus en terra per veure que a Catalunya les infrastructures culturals son tan minses , que es precís reforçar aquest fonament, abans d’intentar volar per camins de grandesa i modernitat. Però el cert és que semblava que ja ho començava a entendre i estava per la labor.

Bargalló em va agradar en el seu pas per el Govern, ara veurem com actuarà. M’agradaria una línia més universalista de la cultura i no caure en un folcklorisme carrincló de sardanes, bastoners, gegantes i castellers .... , per acontentar al nacionalisme d’espardenya i barretina. És clar que algú ens podria parlar de la mateixa altra cara de la moneda , amb l’errònia política cultural de barris del PSC , de la que se’n podria treure profitoses reflexions en la seva relació amb l’abstenció , per no haver afavorit, ans el contrari, la deguda integració al país.

DELS DIARIS

El mestre Josep Ramoneda en el seu article d’avui a “El País” encerta de ple en la diana, amb unes reflexions que un signaria fil per randa. Un article majestuós, que penso que hauria de ser d’obligada lectura i reflexió per tots els polítics i per tots aquells que ens acostem amb curiositat a la mateixa. Un article per guardar i poder rellegir dintre d’un temps.

Dels polítics , tal i com s’esperava. Trista i decebedora la postura de CiU i en especial la d’Artur Mas. Parlar de “pèrdua de qualitat democràtica” és pixar molt fora de test i demostrar que ell segueix mirant-se al mirall i tot preguntant-se qui és el més guapo de tots , no entén com és possible que la princesa poder li hagi donat una altra vegada carbasses.
Això per no parlar del No de CiU avui al Congres en unes lleis que si algú fos coherent hauria de fer enrogir de vergonya a aquells que han aixecat la ma.

De la cassolada barcelonina d’ahir millor no parlar-ne. Que algú em retopi si erro, però no recordo un fet semblant quan CiU va pactar amb el PP per fer el seu especial tripartit ( Convergència, Unió i Partit Popular ).
Si entenc una certa emprenyamenta de les bases més nacionalistes d’ERC , que preferien un bloc nacionalista que no pas d’esquerres. Les entenc ja que jo no entendria de cap de les maneres la sociovergència. Oli i aigua son sempre impossibles de lligar.

Fora d’això sempre és bo apuntar-se a n’en Sostres i a Libertad Digital. Especialment si un pateix d’estrenyiment. Molt millor que no pas els tradicionals supositoris de glicerina.

ARXIU PUIG i CADAFALCH

Llegeixo amb alegria l’entrada a l’ANC de l’arxiu de Puig i Cadafalch , trobat en una habitació dissimulada en la seva casa. Un arxiu que per el que s’explicita a premsa disposa d’una bona documentació política, junt a papers familiars i un bon recull artístic i cultural.
Estaria be que un part en forma d’exposició pogués ser vist a Mataró. L’ANC ja te costum de fer exposicions quan li arriba un fons documental important, per això bo seria que l’Ajuntament i en aquest cas el PMC fes les primeres passes per que aquest llegat personal d’un dels mataronins més insignes, tingués a la seva ciutat el ressò que mereix.

COROLARI

Parlant de l’Arxiu Nacional de Catalunya, em ve el record d’una de les primeres imatges de la mostra sobre la Guerra Civil que ahir comentava. És una carta provinent d’Andalusia on apareix la pregunta amb clara resposta positiva, de per què Catalunya no te tot el dret de decidir i actuar per ai mateixa.
És una carta dels trenta i pocs, i sembla que estigui escrita avui mateix.
Potser en caldria fer copia per enviar a Bono, Chaves e Ibarra , els tres impresentables tenors, o potser barons.


POEMARI DIVERS ( I )

I ja no seràs més transfigurada,
sinó tornada a l’aire de la nit,
que ara en ma llar un altra amor fa estada
i jo sento gronxar-se , a ma besada ,
roses immarcescibles en son pit,-

(”El retorn”. Josep Carner)

dilluns, de novembre 06, 2006

DE TRIPARTITS I EXPOSICIONS

Tot el que ahir s’ensumava, avui sembla ben lligat. M’agrada el fet i m’agrada la manera en que sembla ser s’escenificarà ( segons TV3). Que voleu que us digui , a un l’estètica sempre el perdrà. Ara sols em queda la incògnita de qui remenarà les cireres a Cultura, que queda en el plat d’ERC. Ara és qüestió de veure i jutjar ,encara que sigui tan sols a priori.
Sigui com sigui , i pensant que la negociació seria molt més llarga, havia pensat en un seguit d’exposicions que be podien ajudar. Son algunes del munt que he visitat en aquests deu darrers dies ( passen de la dotzena ). Moltes d’elles, - de les que parlaré en aquest i propers dies -, son del tot aconsellables.

GUERRA CIVIL A CATALUNYA

Amb raons didàctiques, treball de recerca de la meva filla, m’apropo a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat on es presenta una exposició sobre la Guerra Civil a Catalunya.
És d’aquelles exposicions com les que normalment ofereix el Museu de Mataró, però en bo i amb una gran dosis d’interès. Estructurada en cinc capítols: La segona república. El 19 de Juliol. Polítiques i institucions. Vida quotidiana en un país en guerra i revolució. El conflicte militar. La mostra ens ofereix amb uns acuradíssims plafons, uns treballats vídeos, una oportuna, curiosa i atractiva documentació del desenvolupament dels diferents capítols, sota un àmbit historiogràfic, llunyà al papanatisme de qualsevol color , que permet tenir una visió més que valuosa del conflicte històric.

Una exposició magnífica que cal recomanar ( visites al ANC de Sant Cugat fins el 29 de desembre de 10 a 19 hores els dies laborables i de 10a 14 h. els dissabtes).
Una mostra que molt ens agradaria veure a casa. Acostumat està el Museu a demanar itineràncies sense solta ni volta. Be estaria que per una vegada l’encertés i fes les gestions per si es possible exposar aquesta mostra de molt agraïda visita.

GARGALLO

La Pedrera ens ofereix fins el 28 de gener la millor de les antològiques possibles de Pablo Gargallo, aquest incontestable artista nascut a Maella el 1881 i mot prematurament a Reus el 1934.
Gargallo és a bon segur un dels noms que hom té in mente en el moment de parlar de creadors transcendentals del segles passat. Encavalcat entre tots els conceptes possibles, el seny i la rauxa, el classicisme i les avantguardes, Gargallo desenvolupa un treball eclèctic en que cada cosa té el seu moment i el seu estil, però mostrant alhora la capacitat de compaginar creences, explicitant la comptabilitat de les mateixes demostrant que classicisme i avantguarda son les cares d’una sola moneda, quan la mateixa hi porta encunyada el nivell de qualitat.
Una exposició de la que caldrà parlar-ne amb calma, - temps hi haurà- , però a la que tot bon afeccionat ha de fer ja forat en la seva agenda. Una mostra imprescindible per a tot amant de l’art.


ALBERT ALÍS

Hi ha exposicions que per les raons que siguin, son un quelcom més, Son aquelles que depasen l’invisible marge de l’habitual per fer un pas més enllà. És quan un artista se’n dona compte que ha depassat una frontera invisible que no ofereix el pas enrera. És quan un , d’una manera imperceptible, adquireix la virtut tan tènue i alhora tan preuada, com és la de la maduresa artística. aquella que el converteix de pintor a artista amb tots els ets i uts. Ni més ni menys és que succeeix amb l’exposició d’Albert Alís a l’Ateneu Laietana.
Alís ha apostat fort amb “Procés” la mostra que ens presenta a l’Ateneu però ho fet amb la carta marcada de l’encert segur.
Acostumat a guanyar amb la carta de la complicitat, ara Alís aposta per la nuesa, seva i la de les seves obres. Amb una petita concessió al que podríem dir element turístic, Alis s’allunya de referències properes per enfrontar-se a espais deserts on la figura humana és més referència de temps que no pas essència de ser.
És la immensitat de l’estació, la proximitat de Can Marfà, l’abrupte concepte de la mina, on podem observar la pèrfida juguesca del creador, aparellant elements dispersos i n’aparença contradictoris, per oferir-nos l’elemental corol·lari de la bellesa interior. Res en realitat és res, i tot flueix segons la bellesa interior, aquella de la que sols poden gaudir els escollits.
Una magnífica exposició que enalteix a l’artista i que convida a una lectura més enllà dels límits de l’aparença.
Felicitats Albert

VENTURA AMETLLER

El que ahir deia en el paper avui ho he pogut fer en viu i en directe. Per casualitat m’he trobat a n’en Ventura al bell mig del carrer Sant Josep. Ens hem fet una encaixada / abraçada d’aquelles que supuren apreci. La seva filla li havia fet a mans les quatre ratlles aparegudes en el post d’ahir, cosa que de nou em causa sorpresa en veure la gent que de manera periòdica però constant s’acosten a aquestes més que simples reflexions.
Parlem de la seva emoció i de l’alegria que li ha causat l’homenatge, però també recordem el passat i el seu immens amor a l’art. Son pocs minuts però intensos , amb un intel·lectual al que igualment caldria recordar aquí i ara.

COMUNICAR

Gràcies al Capgros.com m’assabento de que el passat divendres es va presentar un recull artístic-arquitectònic de les “meravellas” de les que gaudim a la ciutat, de la mà de l’IMPEM.
M’emprenyo i molt. Hi ha qui es capaç de trucar al mòbil per convidar-te a un míting, demanar-te una col·laboració política en un moment determinat, o t’intenta convèncer que Montilla és el no va más. Però quan de cop i volta es fa una presentació d’una cosa en la que hi estàs abocat de fa anys, llavors , res de res, i sort que n’ets xafarder i entres a Internet....
Dons bé. Avui, aquesta tarda m’he apropat al magnífic lloc d’informació als baixos de l’Ajuntament. Espero més de cinc minuts que la recepcionista acabi d’explicar el cap de setmana i no se que d’uns mails a una interlocutora desconeguda.
Després, en castellà per cert, i davant de la meva pregunta de on puc aconseguir el llibre / opuscle, quin és el seu preu i demés consideracions, la seva resposta és res de res. O millor dit menteixo, que el puc aconseguir a “La Salle” . Una mirada ferotge que quasi ho diu tot , em referencia al Robafaves amb l’avís previ de que passi d’aquí uns dies per què segur que no el tenen. De soto voce m’afegeix , jo ni tan sols l’he vist, i em vaig assabentar quasi en el moment es que es celebrava l’acte.
Premi a la comunicació. Per no dir més coses, vist l’apunt d’en Josep Puig Pla.
Però anem al gra. Sabedor que gent del Govern llegeix de tant en tant aquest post. Algú tindria la gentilesa de dir-me on puc aconseguir aquest opuscle i que he de fer per poder-me assabentar de presentacions semblants.
Sàpiga que el meu agraïment de vell antuvi.

diumenge, de novembre 05, 2006

TRIPARTIT

A mitja tarda poso la ràdio per saber com han acabat els partits de futbol i em trobo amb la bona nova , els locutors de la SER que son els que escolto no ho deien amb molt alegria, que sembla que hi ha de nou tripartit. Ho dic a la Xoni ( la meva dona) i els dos esclatem amb aplaudiments. És una excel·lent noticia.
El telenotícies confirma i explica la noticia , i encara que ja sabem allò del blat, el sac i ben lligat, tot sembla ben assegurat, i estic convençut que és la millor notícia que podíem rebre. La millor tant per Catalunya com per el PSC. Per el país perquè així s’assegura un govern d’esquerres i de progrés. Per el PSC ja que sembla marcar un punt d’inflexió envers la dependència servil del PSOE.

Suposo i desitjo que tots han après del passat. Sortosament ara no plana sobre el govern un tema tan espinós com el de l’Estatut, tema que tots hem de recordar va obviar CiU en tots els seus mandats. Ara és qüestió de governar. I seguir el camí encetat.

Lamentablement la gran tasca feta no s’ha sabut explicar ( com a Mataró ). Justícia, Educació, Sanitat , Benestar Social, Cultura... han fet passos de gegant en relació a la deixadesa dels governs convergents , més engrescats en una idea utòpica de pàtria, que no pas en el treball diari de fer un gran país. Ara és el moment de continuar.

Estic convençut que és el millor per Catalunya. Tant que fins i tot podrem suportar que Montilla en sigui el seu President.

VENTURA AMETLLER

Vull sumar-me a l’homenatge que ahir li va retre la seva vila nadiua i de cor que n’és Pals. El bon amic Josep Mª Codina em convidà a l’acte, però obligacions familiars ho feien impossible, però hi vaig estar en el sentiment.

Amb Ventura Ametller he tingut relacions professionals i personals i sé que gaudeixo del seu apreci, i de la lectura dels meus escrits ( com jo dels seus).
Encara que no tanta gent ho recordi , ha estat un home molt proper a l’art, i no per relacions familiars de primer grau, i sí per la seva estima al fet cultural en general i a la plàstica en particular.

Aquells que recordem els temps de Tertre, Fuset, l’Abast, sabem de la seva saviesa crítica i d’aquell concepte de l’art en un entorn de cultura global , que ara sembla mig enterrat.
Per tot, aquest ha estat un homenatge de justícia i estic orgullós que el meu alcalde hi hagi estat present

dimecres, de novembre 01, 2006

HEM PERDUT. HEM GUANYAT ??

Els resultats estan encara calents. Les anàlisis apareixen per arreu. Els dirigents s’apropen als seus interessos, mal creient que la gent vulgar, els simples votants com un mateix, som tontos i som fàcils d’enganyar. La comèdia post-electoral tornar a ocupar l’escenari i els demés, badocs d’ella, ens anem dient a nosaltres mateixos , i quasi ho fem amb veu alta per intentar que s’adonin, que no és això companys, no és això. Que el poble retopa el que mana l’aparell burocràtic del partit ( de tots) i que us està dient molt fort i molt alt que cal canviar de manera de fer política.

Jo he votat PSC. Amb la ma petita i el cor encongit, ben cert. Ho he fet per què crec en una Catalunya de progrés i d’esquerres , i per que programa del PSC és el que s’apropa més al que un entenc com la manera millor d’actuar per Catalunya. I ho he fet d’aquesta manera pensant també que Montilla no és ni de molt lluny, l’home per dirigir aquest projecte.

Temps hi haurà de totes les anàlisi possible. Gent molt intel·ligent en farà autòpsia dels resultats , i ens dirà per on ha caigut un i s’ha aixecat l’altre. Però en calent , que a vegades és quan més sincer s’és i menys ens traeix el conscient , cal dir: Que hem perdut les eleccions. I cal dir-ho clar, fort i sense embuts, no com ho ha fet Iceta en la seva aparició en la seu de Nicaragua. CiU ha guanyat les eleccions i el PSC les ha perdut. La postura d’Iceta , com la de Chacon en les altres eleccions, parlen , al menys a mi, d’un PSC llunyà a les essències i al poble, en el que cal guardar la cadira sobre totes les coses, i que per tant reconèixer un fracàs , es donar ales a l’enemic, al de dintre i al de fora.

Dons be. S’ha perdut en escons, en vots, a les quatre circumscripcions, a Barcelona, a Mataró.... L’abstenció ha estat superior . Ha aparegut en l’arc parlamentari el partit dels Ciutadans, amb tot el de negatiu que significa el seu posat...

Però sí, és cert ,hem guanyat. Penso que es repetirà el tripartit, malgrat que Montilla fa tan sols quatre dies al Ritz, ens parlava d’Esquerra i el dragó Khan, com uns elements a foragitar ben lluny , en una aposta per una estabilitat política d’un pacte PSC – ICV que ara és foc d’encenalls.

Hem guanyat dons CiU queda molt lluny de les seves aspiracions. La seva Catalunya, de barretina i espardenya, carrinclona i melic del mon on tots s’han d’emmirallar, barroera en el mètode i sectària en l’actitud , xenòfoba en la immigració, amb la política del ploramiques davant de Madrid, s’haurà de quedar quatre anys més en l’oposició, mentre Mas es pentina i Madí confegeix un nou vídeo igual de pocavergonya.

Hem guanyat i el nou ventall de forces ha de proclamar un govern més coherent i cohesionat , amb una línia més definida , que ha de seguir fent avançar en el social aquesta Catalunya, que sortosament ha deixat de ser l’hortet d’en Pujol.

Però a més crec que cal considerar una fet important dintre del PSC. En aquestes eleccions ha quedat ben palesa la derrota del PSOE. La pèssima elecció de Montilla , el barrar el pas a la vessant PSC a la que s’ha contentat amb noms a les llistes, però sense aparèixer per enlloc , no fos cas.... fa aparèixer un altre mapa real en el partit.

Queden quatre anys per unes noves eleccions ( o això espero i que el tripartit m’escolti ) i cal fer un tomb. Hi ha quatre anys per preparar un bon candidat i deixar Montilla com una anècdota. Un candidat que aplegui el veritable sentir del PSC com partit català , i es puguin recuperar les posicions avui perdudes.

L’aposta Montilla ha estat una aposta perdedora. No s’han recuperat els vots PSOE del cinturó i en canvi s’ha perdut vots d’aquells d’àmbit més català que no han volgut fer com jo, i votar amb el cor petit . Una aposta que aquells que no trepitgem les seus del partit, que no escoltem el que diuen les burrocràcies ( de burro) de l’aparell, però que en canvi sentim el carrer , el company de treball, el que viatja al costat en el bus, el que es parla a la barra del cafè, i per tant ja sabíem. Que l’havíem cagat . Seria bon que algú n’assumís la culpa.

Temps hi haurà per reflexionar. O potser millor dit, ja reflexionarem, que el d’ara és a cor calent. Però sigui com sigui podem resumir:

Ha guanyat CiU , però ha perdut.

Ha perdut PSC , però ha guanyat el tripartit ( felicitats ICV).

Hi ha hagut massa abstenció i per tant hi perd el país i caldria que tots els partits en fessin reflexió.

Han entrat Ciutadans , i malgrat l’accent de la pluralitat, penso que és la demostració que Catalunya no és pas un oasi somiat, que també hi ha elements per avergonyir-se.

I finalment que ha perdut PSOE , i guanya PSC , el que per a mi, i penso que per a Catalunya és molt, però que molt bo.