dimarts, de març 26, 2019

ORIOL DE LA HOZ. PAISATGES





 Diuen que els bons crítics no han de tenir preferències ni debilitats per artistes o estils. Però jo crec que això és impossible i a més, com que no soc un bon crític m’he permès sempre tenir preferències estètiques i com no , debilitats. Eduard Comabella, David Salvadó, Rosa Codina-Esteve o Mònica Vilert en son  uns exemples que mai he amagat. Darrerament el cert és que  no havia trobat aquell artista en el que dipositar les meves complaences fins que de fa un parell d’anys ja he decidit que  Oriol de la Hoz mereix tot el recolzament i suport  i que representa la mirada més contemporània, fresca i alhora intel·lectual de les darreres generacions d’artistes locals, i l’Oriol, excel·lent persona també, m’ha volgut donar la raó amb una impressionant exposició al Col·legi d’Aparelladors.



De la Hoz és a bon segur un dels pintor més personals i peculiars de l’escena artística mataronina. La seva pintura parla sols de les emocions, de la síntesi  d’allò que veu, viu i sent. A l’estil de la pintura metafísica, de la Hoz aposta per explorar la vida imaginada dels espais quotidians representats fora dels seus contexts habituals, la separació en l’espai i la seva simplificació dona lloc a uns diàlegs particulars per a cadascún dels visitants.




És en aquesta ubicació llunys del temps i de l’espai que de la Hoz ens fa un viatge iniciàtic per la ciutat de Mataró amb parada en els més emblemàtics indrets que son representats nets i purs lluny de la seva funcionalitat, assolint un magicisme seductor que els converteix en part de la nostra història personal i de les nostres vivències. L’estació, la Presó, el parc central i els més espacials indrets mataronins assoleixen una potència artística com estic per dir, mai havien estat representats per els  artistes locals.




Però tan magnífica exposició també té els seus peròs. Un, l’habitual d’Aparelladors, que és el de la sobre càrrega d’obres, doncs en sobren una bona part el que hauria permès una major intensitat de les mateixes i una correcte il·luminació. L’altre el monòton muntatge que redueix el voltatge del conjunt.



 I finalment, un detall propi de l’autor que és la mida. Ha arribat ja l’Hora d’ampliar espais en els que aquesta pinzellada llarga, intensa però alhora suau i gestual que ens retrotrau als primers Matisse, a Chagall i a Kandinsky assoleixi privilegi. A bon segur llavors ens trobaren amb la magnificència d’un autor  que ja forma part de l’elit d’artistes mataronins força pel damunt d’altres consagrats i que tot afeccionat hauria d’apuntar amb majúscules a la seva agenda.




Els paisatges ( olis sobre cartró ) d’Oriol de la Hoz al Col·legi d’Aparelladors és una de les millors exposicions realitzada per un artista local en els darrers 5 anys i és d’obligadíssima visita. No us penedireu.




Oriol de la Hoz. Paisatges
Col·legi d'Aparelladors del 8 de març al 31 de març de 2019


dijous, de març 21, 2019

EXPOSICIONS MENORS AMB SORPRESA





Moltes vegades m’han preguntat com és que segueixo visitant tantes exposicions per petites que siguin i desconeguts que siguin els seus protagonistes. Al costat de la resposta genèrica de que per a mi visitar exposicions és un dels pocs grans plaers de la vida que em puc permetre i puc dur a terme sense daltabaixos, i en segon lloc per que sempre acabo trobant aquell detall, aquell apunt, aquell nom que em gratifica la visita, encara que m’hagi d’empassar molta però que molta morralla.

Certifica el que dic una magnífica exposició que a bon segur passarà desapercebuda per a molts com és “Fet al taller” que correspon als alumnes del taller de ceràmica del Museu del Càntird’Argentona i s’exposa a la sala del mateix museu.

L’escola de Ceràmica del Museu del Càntir d’Argentona, dirigida per dos grans ceramistes i mestres com son Joan Serra i Mia Lllauder ha esdevingut centre de referència ceràmica del país com ho demostra el fet de tenir complerta la seva matrícula, i amb llistes d’espera, i amb alumnes procedents d’indrets no pas propers. És clar que amb això no n’hi ha prou i cal veure els resultats i els que veiem en aquesta exposició son magnífics. Òbviament és un taller escola i per tant hi ha diferències ,a voltes abismals, entre els protagonistes, que en aquest cas en que gent amb gran experiència i saber conviu amb nouvinguts a la ceràmica. Però la visió general és tan excel·lent que obliga a una detinguda visita. Llàstima de les dimensions de l’espai que no afavoreixen en res la contemplació de tan excel·lent lliçó didàctica.


I a la sala del casal justament , una alumne d’aquest taller exposa el seu fer. Es tracta de Mònica  Arnan i demostra prou qualitats encara que en el conjunt la disparitat sigui massa accentuada i no es pugui esbrinar exactament quin és el camí que vol seguir l’autora, però queda clar que els vímets existeixen i que ara sols és qüestió d’evolució i definició.



Finalment l’argentina Susana Baldís fa explosió de la seva perfecció aquarel·lística a l’espai capgròs. Dominadora evident de la tècnica i a un nivell elevat provoca que aquesta predomini en l’exposició i ens quedem més bocabadats per la mateixa que no pas per les sensacions que produeix el seus resultats.

Exquisida dominadora de la figura realista, presenta un seguit de retrats que a bon segur responen amb exactitud amb la realitat, però que en cap d’ells hem pogut esbrinar cap traça de la personalitat del retratat fet que és un gravíssim error. Baldís aposta per aquesta figuració i realisme fred que separa i no uneix en la comunió  comunicativa que ha des ser tota exposició.

Noms, detalls i personalitats que un s’hauria perdut si deixés
 de costat les petites exposicions que es presenten en el territori i en les que hi podem trobar, com en el cas fel taller de Ceràmica, grans i impagables alegries.


diumenge, de març 17, 2019

PREÀMBULS DECEBEDORS




Esperava il·lusionat l’exposició de Laia Arnau a la Destil·leria a ja que creia que essent aquesta la seva exposició més seriosa de les que ha celebrat a la seva ciutat seria aquesta una explosió total del seu concepte artístic , I més quan Laia Arnau ja ah entrat en petita escala en el circuit professional de les galeries .

 Entenia  que aquest pas li hauria servit per afirmar-se de manera absoluta en el seu estil il·lustratiu , pròdig en propostes imaginàries i imaginatives , moltes vegades observades des del distanciament però sempre càlides i personals.
En canvi en visitar l’exposició m’he trobat amb una autora més dispersa i dubitativa. En realitat de la Laia que coneixem sols hi ha una obra de bona mida en la sala interior, que és sens dubte i a distància la millor de tot el conjunt. En canvi la Laia ens sorprèn apostant per aquesta figuració freda que domina aquesta temporada a les sales de la Destil·leria i que tot i  intentar donar-li una mica la volta amb l’afegitó d’algun detall de l’onirisme habitual de l’autora, els resultats esdevenen unes obres  que no comuniquen de cap de les maneres ,amb un total hieratisme i immobilitat .




Qualsevol estil és bo per a expressar l’art , però el millor per a cada artista és emprar aquell que és més proper a la seva sensibilitat i capacitat tècnica, i un personalment creu que no és aquest en el cas d’Arnau. Les figures son encartronades , inertes , no trameten res i a més apareixen uns greus problemes tècnics ja que l’exigència de la perfecció realista ha des ser molt més alta de la assolida per l’artista. I inclòs petits trucs tècnics com poden ser el de la reduplicació de les mans resulten falsos i frustrats ( no cal ni fer cruels comparances amb els mateix truc usat tantes i tantes vegades per Pepe Novellas). Per això es molt millor l'obra de la sala interior referènciad més al passat que no pas l'intent novedós de la sala principal.



Desorientant com estava en la visita he acudit a l’escrit de presentació de l’expo ( deformació professional) i allà he acabat entent-ho tot, però sense entendre res alhora. Allà he llegit: Troba referents i influències en Rembrandt, Matisse, Lucian Freud, Hopper, Vanessa Bell, Paula Rego, Andrew Wyeth entre altres. Antonio López, de qui ha estat deixeble, li va dir en una ocasió: «No et preocupis pel que pintis, si ho fas millor o pitjor, perquè el que fas és explicar històries i les expliques molt bé, hi ha sinceritat».




 Si tenim  aquestes referències tan contradictòries i antagòniques en alguns cas, és lògic aqueta manca de concepte d’idioma artístic. I per una vegada i espero que no serveixi de precedent discrepo del tot del gran mestre Antonio López, magistral pintor d’atmosferes comunicatives i rei del realisme mitjançant apostes tècniques allunyades del mateix. Per a mi queda ben clar que quan un és pintor s’ha de preocupar sempre per fer-ho millor, i preocupar-se encara més quan ho fa pitjor. La història més ben explicada i pitjor pintada és i serà sempre un mala obra.



I en això està ara Laia Arnau. En una certa pèrdua d’identitat creativa i en la recerca d’una manera diferent d’explicar històries, que és el seu, i aquí si encerta Antonio López, ho fa molt bé. És doncs moments de reflexió en la recerca ,en la seguretat  de que trobarem la sortida. Les qualitats de Laia Arnau segur que trobaran el camí i ens oferiran en la propera ocasió una exposició molt més poderosa, comunicativa i personal que aquesta massa freda i buida que ara presenta a  La destil·leria.


 Potser per això pensem que el títol de l’actual és premonitori. El recorden?. Doncs és “Preàmbuls”.

PS.- Imatges extretes de laes xarxes socials

divendres, de març 15, 2019

CARTELL DE SANTES 2019






No feia ni 5 minuts que s’acabava de desvetllar el cartell de Santes que ja rebia uns quants whats i comentaris per xarxes socials demanant la meva opinió al respecte.

Es ben cert que el tema artístic està tan deixat de la mà de deu en l’oficial que fins i tot el cartell de Santes que provocava una cataracta d’opinions i discussions fa ja uns anys que passa del tot desapercebut. Una mica d’aldarull però en tres dies oblidat. A bon  segur que en part és per el fet de que els digitals exigeixen identificació per a fer comentaris i així s’han evitat els terribles disbarats insultants que es produïa. Però també es cert que la ciutadania passa ja bastant del abans famós esdeveniment.

Però anem al que cal. M’agrada o no el cartell de Santes?.  És bo o no  ho és?. Repetiré el que vaig explicar de vell antuvi. Sí però No. O No però Sí, tot serà segons considerem el que representa el famós cartell.

Si entenem el cartell de Santes com un cartell “normal” hem de dir que és un cartell bastant encertat. Taca vermella en forma de cercle que domina i crida l’atenció. Una tipografia simple i molt polida, la millor dels darrers anys en els que la tipografia acostumava a destruir bona part del sentit comunicatiu. Salpebrat el cercle de manera arrítmica amb un seguit d’elements referencials a la festa , alguns obvis i altres sols comprensibles per experts, que per la petitesa ens retrotrauen a les figures que apareixien en el cartell del 2017. Un salpebrat que no afegeix potencia al conjunt, encara si que cerca una referència més anímica. En resum un cartell digne de qualsevol dissenyador gràfic que inicia la seva carrera. I ho dic així ja que desconeixent , en primer moment, l’autor , vaig pensar en algun dissenyador iniciàtic. En resum un cartell visualment acceptable.

Però està clar que el cartell de santes no és un cartell “normal” ja que no anuncia un fet desconegut a qui desconeix que es celebra. És l’anticartell ja que anuncia un cosa de tots coneguda ( La festa de les Santes) a qui la coneix abastament ( els mataronins). I aquest fet ha produït que el cartell de les Santes esdevingués cartell d’autor , essent aquest el seu tret diferencial envers la majoria de cartells de festes d’altres poblacions. És a dir, un cartell encomanat a un artista local per que realitzi una obra d’art absolutament  personal que ofereixi la seva visió íntima de la Festa i aquesta filosofia no s’acompleix de cap de les maneres en aquest cas.

Com em succeí a mi, estic convençut que  a primer cop d’ull ningú va poder reconèixer l’autoria de Jaume Simon. Encara que els color primaris formen part del seu tarannà igual que les formes geomètriques. El seu conjunt és sempre més gestual , dinàmic i amb un expressionisme imperfecte que no pas aquesta fredor  d’una certa exactitud com en l’obra presentada.

Per això no m’agrada el cartell de Simon, perquè és un cartell que el podrien signar un fotimer de gent i no hi trobo en ell, l’ànima rebel i iconoclasta d’un artista  que quasi sempre ha defugit del decorativisme per incidir en l’esperit.

Crec  que el cartell de Santes és un immillorable ocasió per presentar la realitat de l’artista a tota la ciutat. I de retruc fer-se conèixer. I en aquest cas en Jaume Simon l’ha desaprofitada. Llàstima



Ps.- No puc entendre de cap de les maneres l’auto contraprogramació de Cultura presentant el cartell de Santes i tapant amb ell l’èxit de l’expo d‘artistes mataronins a Nova York. Gelosos com estant a Beneficència de Bassat a qui odien immisericordiosament i fan la punyeta tant com poden, tapar l’èxit amb el cartell era un plantejament amb que estic segur han gaudit immensament. Lamentable



dimecres, de març 13, 2019

ARTISTES MATARONINS A L’INSTITUT CERVANTES DE NOVA YORK






La setmana passada feia  de fred a Nova York. Al matí vorejava els 6/8 sota zero, si hi havia sol es recuperava durant el dia fregant el zero per a tornar a caure en picat en arribar al capvespre. A això se li havia d’afegir un vent àrtic glacial que provocava una sensació de fred de -12 graus, Acuaweather dixit. No era pas un temps que convidava a les set de la tarda del dijous a sortir i acudir a una inauguració d’una exposició d’uns desconeguts pintors d’una ciutat més desconeguda encara com ho és Mataró. Malgrat els inconvenients, un centenar llarg de persones van acudir a la sala de l’Instituí Cervantes per gaudir de l’esdeveniment.







L’institut Cervantes es troba al vell mig de Nova York, al carrer 49 ben proper a la 3ª avinguda. Un indret privilegiat. És una casa baixa , físicament quasi engolida per els gratacels que l’envolten. Una casa amb una activitat cultural molt important, tant en la difusió de la cultura espanyola com en la formació i magisteri de l’idioma castellà . No s’ha d’oblidar la importància de l’espanyol en l’entorn dels Estats Units i molt principalment a Nova York, un lloc en el que a parts quasi iguals es parla anglés, espanyol i spanglish .





La sala de l’Institut és una saleta de mides no molt generoses però amb una estructura de parets no lineals que generen àmbits diversos que afavoreixen molt la distribució  de les peces, generant en el conjunt quasi una figura arrodonida amb punt de fuga en el pati que afavoreix en horari diürn la lluminositat de la mateixa.

En aquest espai, Núria Poch va fer un treball excel·lent amb una acuradíssima i equilibrada distribució d’unes obres artístiques complexes en la seva diversitat i que malgrat ser de les mateixes mides, la creació de díptics , horitzontals o verticals  segons desig personal de cada artista, donava un aire de diversitat absolut.



Les obres , realitzades ex-professo per l’ocasió, responen plenament  a l’identitari creatiu de cada autor i malgrat el reduccionisme de mides de les mateixes, assoleixen uns nivells qualitatius ben meritoris.

Per enfrontar-se a l’exposició hi acudiren, tal i com ja hem dit, més d’un centenar de persones encapçalades per el Consol General d’Espanya, el director de l’Institut Cervantes, corresponsal de premsa espanyola a la ciutat, un reduït nombre de galeristes novaiorquesos , un parell d’ells de nivell alt,  un bon grup del que hauríem de qualificar com a ”societat novaiorquesa”i com no,  un bon grapat d’amants de l’art i la cultura espanyola que per el que vàrem poder escoltar i conversar varen quedar gratament sorpresos per el nivell creatiu i qualitatiu del presentat.




Lluís Bassat va fer una acurada presentació personalitzada en anglès ,  el que va ser ben celebrat per els assistents , alhora que el magnífic catàleg editat , en el que un ha tingut el gran goig de participar amb els escrits generals i personals de cada autor, va ser rebut amb gran satisfacció.

Tot rodó en un acte molt important per l’art mataroní. La lloa permanent al nivell del presentat, el sentiment generalitzat de fer història. D’haver plantat una pica a Flandes, valgui com mai l’expressió castellana , i el saber que aquesta es tan sols la primera  i que a bon segur en seguiran d’altres, com per ex. a Brusel·les , nou lloc de destí de la responsable cultural del Cervantes novaiorquès, que ha quedat encisada per el nivell de professionalitat i qualitat en tots els aspectes dels delgats mataronins.




Una ciutat de la que s’ha fet corresponent panegíric i difusió de la mateixa, encara que lamentablement cap responsable de la ciutat va acompanyar a aquells que ens vàrem desplaçar per gaudir d’un fet certament històric i del que a bon segur hi haurà  retruc. I en aquesta o en les següents expos a Chicago, Boston i altres centres del Cervantes, pot esclatar la sorpresa d’un interès particular, fet que seria una veritable i agraïda bomba .






Lamentablement al tornar ens hem trobat que mentre la premsa barcelonina si s’ha fet ressò de l’esdeveniment amb articles a La Vanguardia i El Periódico, el silenci més absoluta ha planat a Mataró. Ni un borrall als digitals locals ni en les notícies dels webs de Cultura i el de l’Ajuntament que precisament estrenava imatge i per tant una notícia com aquesta anava com anell al dit. Però és clar, si ningú del consistori ha tingut a bé, no felicitar-me per l’escrit, però si al menys donar-me les gràcies, com es podran preocupar per la difusió d’un acte en el que en el fons no hi creuen ni mica i del que desconeixen com rentabilitzar-lo.




Però no tan sols  això. En comptes de fer alçàveu de l’art i els artistes locals, alhora que de la gestió municipal, el que fa Cultura és contraprogramar i presentar el cartell de Santes . Certament decebedor i és que un pensa clarament si paga la pena fer un esforç per aquells que després et menystenen i desvirtuen fets tan importants com que Mataró amb aquesta exposició ha fet història , petita a bon segur, però qui sap com germinarà.





Gràcies Lluís, Gràcies Carmen. Gràcies Núria, Ramon , Pere , Marc, Jordi , Josep, Josep Maria i Rosa . Gràcies Irina i companys gràfics. Gràcies Iolanda i Montse. Moltes Gràcies per haver-me permès gaudir del vostre art, la vostre gestió i la vostra companyia i amistat , alhora que deixar-me disposar d’un petit bocí personalitzat d’història.

Peò sí que cal cridar ben fort, a veiam si a la Casa Gran i a Beneficència s’assabenten  que un grapat de grans artistes amb el seu esforç i la seva voluntat han fet història aquest març, allà a l’altre costat de l’oceà, a la ciutat capital del món, la que mai dorm, però que sempre recolza el valor i la qualitat.