ORIOL DE LA HOZ. PAISATGES

 Diuen que els bons crítics no han de tenir preferències ni debilitats per artistes o estils. Però jo crec que això és impossible i a més, com que no soc un bon crític m’he permès sempre tenir preferències estètiques i com no , debilitats. Eduard Comabella, David Salvadó, Rosa Codina-Esteve o Mònica Vilert en son  uns exemples que mai he amagat. Darrerament el cert és que  no havia trobat aquell artista en el que dipositar les meves complaences fins que de fa un parell d’anys ja he decidit que  Oriol de la Hoz mereix tot el recolzament i suport  i que representa la mirada més contemporània, fresca i alhora intel·lectual de les darreres generacions d’artistes locals, i l’Oriol, excel·lent persona també, m’ha volgut donar la raó amb una impressionant exposició al Col·legi d’Aparelladors.

De la Hoz és a bon segur un dels pintor més personals i peculiars de l’escena artística mataronina. La seva pintura parla sols de les emocions, de la síntesi  d’allò que veu, viu i sent. A l’estil de la pintura metafísica, de la Hoz aposta per explorar la vida imaginada dels espais quotidians representats fora dels seus contexts habituals, la separació en l’espai i la seva simplificació dona lloc a uns diàlegs particulars per a cadascún dels visitants.

És en aquesta ubicació llunys del temps i de l’espai que de la Hoz ens fa un viatge iniciàtic per la ciutat de Mataró amb parada en els més emblemàtics indrets que son representats nets i purs lluny de la seva funcionalitat, assolint un magicisme seductor que els converteix en part de la nostra història personal i de les nostres vivències. L’estació, la Presó, el parc central i els més espacials indrets mataronins assoleixen una potència artística com estic per dir, mai havien estat representats per els  artistes locals.

Però tan magnífica exposició també té els seus peròs. Un, l’habitual d’Aparelladors, que és el de la sobre càrrega d’obres, doncs en sobren una bona part el que hauria permès una major intensitat de les mateixes i una correcte il·luminació. L’altre el monòton muntatge que redueix el voltatge del conjunt.

 I finalment, un detall propi de l’autor que és la mida. Ha arribat ja l’Hora d’ampliar espais en els que aquesta pinzellada llarga, intensa però alhora suau i gestual que ens retrotrau als primers Matisse, a Chagall i a Kandinsky assoleixi privilegi. A bon segur llavors ens trobaren amb la magnificència d’un autor  que ja forma part de l’elit d’artistes mataronins força pel damunt d’altres consagrats i que tot afeccionat hauria d’apuntar amb majúscules a la seva agenda.

Els paisatges ( olis sobre cartró ) d’Oriol de la Hoz al Col·legi d’Aparelladors és una de les millors exposicions realitzada per un artista local en els darrers 5 anys i és d’obligadíssima visita. No us penedireu.

Oriol de la Hoz. Paisatges

Col·legi d'Aparelladors del 8 de març al 31 de març de 2019

ELS ESCENARIS D’ORIOL DE LA HOZ

Fa anys que conec el treball d’Oriol de la Hoz i he de reconèixer sense embuts que sempre m’ha produït una especial i inquietant atracció. Fa poc més de dotze anys quan s’inaugurà Espai 28, aquella magnífica sala que va desaparèixer per un accident amb ensorrament físic, ja vaig proposar el seu nom per formar part de la col·lectiva inaugural, encara que a l’hora de la veritat la promotora no l’escollís en la llista definitiva d’artistes convidats.

Llavors  Oriol de la Hoz era un artista més inqualificable que ara mateix i a més amb l’afegitó d’un cert tancament en els seus camins d’expressió que convertia els seus treball en un quelcom certament críptic i inescrutable. D’ençà llavors he seguit les seves passes i he pogut seguir la seva evolució que sembla ara haver esclatat definitivament en les darreres exposicions i amb aquestes obres en les que mantenint la seva personalitat sempre difícil d’encasellar, ha millorat molt el llenguatge plàstic i pictòric amb l’entrada d’un component cromàtic que recolza i reestructura en el seu llenguatge fent-lo més atractiu a l’espectador sense abandonar per res la seva idiosincràsia creativa.

Ara, de la Hoz, madurat en el personal ha sabut destrament trametre aquesta maduració en l’artístic afermant-se en una estilística que ell considera expressionista , definició que en el genèric bé val, però que cada vegada entronca més en la pintura metafísica de Giorgio de Chirico que per alguna cosa ell sempre cita entre els seus artistes preferits.

El presentat ara a l'espai capgròs ens acosta a aquesta pintura que algú definia com asexuada per la seva aparença freda i tancada que ens parla d’uns mons interiors que pretenen trencar les barreres mitjançant la reflexió. L’empremta de les pinzellades , clau de volta de la seva pintura segons el propi autor, estructura aquests móns que es mouen en la sempre difícil frontera del real i l’imaginari i provoquen allò que sempre ha de fer una obra d’art , la reflexió i el neguit.

Una bona exposició que ens permet seguir creient amb el futur d’aquest encara massa desconegut artista.

A QUATRE MANS: JOAN HORTÓS / ORIOL DE LA HOZ

Des de la seva inauguració que Agit Baqué intenta produir en la seva galeria un escaient destil·lat artístic. Algunes vegades li queda al punt exacte de comunicació ( Teresa Pera ), en altres fred , com amb la gent de l’Acadèmia de Barcelona, en altres exòtic o..., però el cert és que sempre cerca un coupage que tingui el tast el més acurat possible per els espectadors.

Avui per exemple ens ofereix una aposta a quatre mans amb dos artistes que essent del tot contradictoris aporten un punt de complement que afavoreix la mostra, com és el cas d’Oriol de la Hoz i Joan Hortós.

De la Hoz i Hortós son dos còmplices en el treball diari. Encara que en l’aparença son dos elements contradictoris , i no ho dic tan sols per la pintura , ans també per la seva forma d ser i relacionar-se, quan decideixen no ser ells en la totalitat i sí ells en el punt artístic veiem que encara que molt diferents , - quasi hauríem de parlar de no disposar de res en comú -, aporten un concepte interior comunicatiu que es fa proper malgrat que un acabi parlant de viatge , en el que de sortir de l’entorn propi significa , i l’altre parlant del mateix en faci una reducció més propera acostant-nos al viatge més iniciàtic , com ho és el de la festa , el de la imaginació, el de la llibertat en una paraula.

Joan Hortós se’ns presenta avui molt més segur de si mateix. No sé si el repte del cartell de Les Santes de fa un parell d’anys el va revitalitzar , però si s’intueix que aquella aposta li va fer trencar amb l’habitual reduccionisme dels seus treballs. Si se’m permet una distorsionada comparança. Hortós ja ha deixat enrere la falla infantil per fer la falla important.

Hortós manté així tot l’esplendor del seu món màgic i irredent. Segueix acceptant encantat les seves arrels amb noms com Rovira brull, Nefer i Alcoy , per seguir confegint un món màgic , cada vegada més pròxim a la realitat , amb el que exerceix alhora il·lusions i crítiques a una societat de la que intenta allunyar-se. Ha millorat tècnicament molt i això li permet unes estructures més complexes i simples a la vegada , en les que diposita el seu missatge alegre i colorista però amb el que segueix en el seu paper de bufó xistòs però amb criteri profund i moltes vegades àcid.

De la Hoz en canvi manté en el seu interior tot el flux comunicatiu que encara que cada vegada  resta més obert a l’espectador, encara segueix com un tresor íntim que li serveix per gaudir i jugar amb ell en la individualitat i solitud de l’estudi.

És per això que a vegades un es perd amb les seves intervencions. Els camins es diseccionen , sembla que es perdin però una mica més enllà retornen... Així sembla ser la mirada al treball de de la Hoz , una mirada encara massa erràtica com per ser entenedora per l’espectador asèptic que s’acosta a la seva obra.

Però queda ben clar que l’evolució és molt positiva. Que aquell tancament que semblava irreductible ara s’està escrostonant i de la Hoz és mostra més proper i ens permet endinsar-nos en aquets camí personal que tant té de fugida íntima com de desig d’apropar-se a la gent.

Com en el cas d’Hortós, tècnicament de la Hoz està en un progrés important , tant en l’aspecte cromàtic , de tractament textural, com el que és més important , idiomàtic , el que fa que l’obra adquireixi ja una certa madures que a bon segur s’accentuarà en les properes aparicions , en aquest sentit de lleugeresa exterior i intensitat interna que tan pròpia és del seu treball.

Una exposició doncs, aquesta de Hortós i de la Hoz , que és fàcil de recomanar i així ho fem. Un bon encert per la Destil·leria.

COMERCIALITAT I CONCEPTES

Abans de que acabi la tongada nadalenca i comenci el nou cicle inaugural  amb el que s’enceti l’any, bo es també fer apunt de dues exposicions celebrades en els nostres contrades que posseeixen , cadascuna d’elles en el seu camp, una dignitat estimable. Es tracta de Oriol de la Hoz que presenta els seus “Papers” a la sala de la Presó i de l’artista murcià Semitiel Segura que ens ofereix la seva visió de la Toscana en els salons de Can Baladia.

SEMITIEL SEGURA. TOSCANA

No acostumo a visitar les exposicions que es celebren en bars , restaurants o similars. Ho vaig fer en aquesta ocasió encuriosit per veure una mica més d’un artista , Semitiel Segura , del que havia vist un parell de peces que em van semblar destrament creades en un concepte comercial àgil però digne, i la meva visita a la mostra de Can Baladia va confirmar la prèvia.

Semitiel Segura és un paisatgista murcià amb molta mili a les seves esquenes. Tècnicament ben dotat és d’aquells creadors que han sabut trobar el sempre difícil punt de realitzar un paisatgisme que sense ser clarament identificable, ni caure en els conceptes més habituals d’aquesta temàtica, obtingui un to d’agilitat i “modernor” que converteixi el sentir de sempre, però actualitzat a un concepte més d’avui.

Semitiel presenta un seguit de paisatges de la Toscana, encara que la ubicació és en aquest cas anecdòtica . Uns paisatges efectuats amb pinzellada àgil i gestual, empastada amb la suficient densitat per donar-li cos i amb bona potència cromàtica per reforçar el seu efecte lumínic. Unes peces visualment agradables , en una estilística que salvant les distàncies  que dona el temps, ens recorda aquelles modernors passades que tant bon resultats van donar a Cruañas, Benet Sarsanedas i altres.

Unes peces descaradament comercials però amb el suficient nivell com per que aquesta intenció no pesi el suficient com per desvaloritzar les mateixes. Unes obres que guanyen com més llibertat li dona l’autor, destacant per damunt de totes unes peces allargassades en les que Semitiel mostra el seu pic de qualitat.

Una exposició aquesta demostrativa de per on van els trets de la pintura paisatgística comercial en el nostre país. Uns trets afermats en uns conceptes més actualitzats dels que encara estan ben lluny el bon nombre de pintors figuratius que es mouen en les nostres contrades , tot aspirant a assolir la  professionalitat.

ORIOL DE LA HOZ. PAPERS

Fa molt de temps que Oriol de la Hoz em va seduir amb els seus treballs. Ho va fer-ho de tal manera que va ser un dels artistes escollits per estar entre els 28 creadors que havien d’inaugurar la ja desapareguda sala “Espai 28”. El cert però és que per part de l’autor no hi va haver-hi gaire interès presentant un treball tant nimi que no podia ser acceptat de cap de les maneres i va acabant essent substituït per un altra creador.

Ara després de molts anys en que la seva obra i la meva mirada no confluïen , la seva presència al Sant Lluc va se com un toc d’avís , que s’ha concretat amb la seva mostra “Papers” que ha ocupat aquests dies la sala de la Presó. Una exposició que malgrat la seva disparitat de conceptes , nivells, qualitat i intencions , sembla que per primera vegada estableix uns criteris fonamentals per esbrinar el fet artístic de tan difús creador.

Oriol de la Hoz és un creador plàstic de conceptes. Uns conceptes interioritzats que surten plàsticament a la llum mitjançant petits treballs que es mouen des d’una plàstica fregadissa amb el que podríem dir poesia visual, fins una expressió molt més conceptualitzada  passejant-se pels verals que , salvant les distàncies que son moltes , conrea Perejaume.

És en aquest camí de la idea simple,que no simplista , on l’autor es mou amb habilitat però encara amb una certa manca de definició en el trasllat visual del concepte , el que fa que el conjunt de la mostra esdevingui tou i no assoleixi la comunicació que seria desitjable.

Avui, en aquest première de l’Oriol de la Hoz hem pogut veure que hi ha potents fonaments , ara sols queda bastir l’edifici , per el que cal una major intencionalitat ideològica i una plasmació visual més intensa i menys descuidada de la que ofereix en aquesta ocasió.

Una exposició aquesta que hauria de servir de punt de partida d’una trajectòria ben positiva , en un camp , el seu, molt poc conreat en les nostres contrades.