Des de la seva inauguració que Agit
Baqué intenta produir en la seva galeria un escaient destil·lat artístic.
Algunes vegades li queda al punt exacte de comunicació ( Teresa Pera ), en
altres fred , com amb la gent de l’Acadèmia de Barcelona, en altres exòtic
o..., però el cert és que sempre cerca un coupage que tingui el tast el més
acurat possible per els espectadors.
Avui per exemple ens ofereix una aposta a
quatre mans amb dos artistes que essent del tot contradictoris aporten un punt
de complement que afavoreix la mostra, com és el cas d’Oriol de la Hoz i Joan
Hortós.
De la Hoz i Hortós son dos
còmplices en el treball diari. Encara que en l’aparença son dos elements
contradictoris , i no ho dic tan sols per la pintura , ans també per la seva
forma d ser i relacionar-se, quan decideixen no ser ells en la totalitat i sí
ells en el punt artístic veiem que encara que molt diferents , - quasi hauríem
de parlar de no disposar de res en comú -, aporten un concepte interior
comunicatiu que es fa proper malgrat que un acabi parlant de viatge , en el que
de sortir de l’entorn propi significa , i l’altre parlant del mateix en faci
una reducció més propera acostant-nos al viatge més iniciàtic , com ho és el de
la festa , el de la imaginació, el de la llibertat en una paraula.
Joan Hortós se’ns presenta avui molt
més segur de si mateix. No sé si el repte del cartell de Les Santes de fa un
parell d’anys el va revitalitzar , però si s’intueix que aquella aposta li va
fer trencar amb l’habitual reduccionisme dels seus treballs. Si se’m permet una
distorsionada comparança. Hortós ja ha deixat enrere la falla infantil per fer
la falla important.
Hortós manté així tot l’esplendor
del seu món màgic i irredent. Segueix acceptant encantat les seves arrels amb
noms com Rovira brull, Nefer i Alcoy , per seguir confegint un món màgic , cada
vegada més pròxim a la realitat , amb el que exerceix alhora il·lusions i
crítiques a una societat de la que intenta allunyar-se. Ha millorat tècnicament
molt i això li permet unes estructures més complexes i simples a la vegada , en
les que diposita el seu missatge alegre i colorista però amb el que segueix en
el seu paper de bufó xistòs però amb criteri profund i moltes vegades àcid.
De la Hoz en canvi manté en el seu
interior tot el flux comunicatiu que encara que cada vegada resta més obert a l’espectador, encara
segueix com un tresor íntim que li serveix per gaudir i jugar amb ell en la
individualitat i solitud de l’estudi.
És per això que a vegades un es
perd amb les seves intervencions. Els camins es diseccionen , sembla que es
perdin però una mica més enllà retornen... Així sembla ser la mirada al treball
de de la Hoz , una mirada encara massa erràtica com per ser entenedora per l’espectador
asèptic que s’acosta a la seva obra.
Però queda ben clar que l’evolució
és molt positiva. Que aquell tancament que semblava irreductible ara s’està escrostonant
i de la Hoz és mostra més proper i ens permet endinsar-nos en aquets camí personal
que tant té de fugida íntima com de desig d’apropar-se a la gent.
Com en el cas d’Hortós, tècnicament
de la Hoz està en un progrés important , tant en l’aspecte cromàtic , de
tractament textural, com el que és més important , idiomàtic , el que fa que l’obra
adquireixi ja una certa madures que a bon segur s’accentuarà en les properes
aparicions , en aquest sentit de lleugeresa exterior i intensitat interna que tan
pròpia és del seu treball.
Una exposició doncs, aquesta de
Hortós i de la Hoz , que és fàcil de recomanar i així ho fem. Un bon encert per
la Destil·leria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada