L’any passat ens oferí una mirada
del paisatge que es va establir en dues característiques: La pobresa general
del fons i el pèssim ideari i muntatge de l’exposició dominada per una multitud
de peces ben apretadetes, fent el carrilet amb l’únic , i nefast, criteri, de l’ordre
de naixença del signant de l’obra.
Avui en canvi la cosa va a millor.
No en el qualitatiu ja que la pobresa del fons és esgarrifosa i més si en fem
comparança amb els fons d’entitats parelles en nivell i territori ( Sabadell, Terrassa,
Girona, Penedès etc). I és que com tots sabem a la Laietana això de la cultura
no acabava d’importar gens ni mica en la direcció i per tant mai va haver un
criteri adquisitiu correcte i més aviat aquest criteri s’estructurava sota el
gust de “l’amo” i si aquest era tan hortera com en el cas de Dòria els
resultats son tan esfereïdors com els de la realitat que ara toca mostrar.
Però que si millora i molt en l’aspecte
“organitzatiu” de la mostra que establert amb coherència i una certa elegància
sap treure lluminor de les peces bones que hi ha (algunes son molt
interessants) i sap confegir un tot que es veu amb plaer i que permet una
mirada agraïda , fet molt valorable en tota col·lectiva. Una mostra en la que
es nota en bon fer d’Arnau Puig en el concepte i la tria i que a més a més
esmena la plana a Cultura ja que titula adequadament l’exposició ( La figura i
el retrat) no com en la mostra inaugural de ca l’Arenas que parlava de retrats
quan la majoria d’obres eren figures. Però és clar , una cosa és Arnau Puig i
altre Carles Marfà i Gisel Noè .
L’exposició de l’Ateneu comença amb
dos magnífiques obres com son la talla de Sant Joan ( segle Xv) i la de Sta
Anna (segle Xviii) , dues peces simplement magnífiques que donen pas a un
seguit de retrats entre els que destaquen dues obres magnífiques i ben
desconegudes de Josep Vinardell que donen el contrapunt al seguit de “retrats
oficials” en els que cal apuntar-se a la forma de ser i la qualitat dels
artistes que no pas en el contrapunt dels retratats encara que manca , i entenc
les raons , el tan comentat bust de l’ex president de Dòria, famós per la seva
pobresa en tots els sentits menys en el de l’arrogància.
En la resta , i com calia esperar
cal deturar-se en les grans noms com és el cas de Ponç, Alcoy, Cusachs, Marià
Andreu, Muntané, Calsina, Opisso i poc més , encara que la resta siguin uns
dignes acompanyants.
Però encara que la mostra no sigui
rellevant en el que pertoca a trobar peces de gran nivell sí que és una
exposició que cal visitar i fer-ho amb calma. És així ja que no és gens
habitual que a Mataró tinguem visita dels grans artistes catalans “clàssics" del segle passat. Aquí ens els trobem donant aquest signe d’ofici i ben fer que
marca caràcter i que serveix per donar to global al presentat.
És clar que altre cosa és el nivell
del conjunt, però la minusvàlua de la col·lecció té uns culpables que no son
pas els que han heretat el dipòsit i que fan molt bé en ensenyar-lo per que en puguem
gaudir del bo i puguem maleir dels maldrestes que tan mal van fer a la ciutat
en l’econòmic i en l’adquisició de patrimoni cultural.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada