EL DESGAVELL DE LA FUNDACIÓ ILURO.

 

                                                                                  

      

Fa una setmana parlava del greu atac a l’art que havia perpetrat la Fundació Iluro amb la nefasta, per desencertada, edició del catàleg de la seva exposició “Oníric”, que fins a fi de mes estarà oberta a la sala de la Riera.

No esperava cap resposta d’aquesta entrada al meu blog, però curiosament he tingut unes quantes opinions , realitzades a títol personal que no públic, doncs com em deien, l’enemic és fort. Cap d’elles ha estat evidentment dels responsables de l’entitat que és el que caldria. Hi ha hagut artistes i afeccionats que han coincidit amb mi, tant sobre el nefast catàleg publicat com en relació amb les consideracions que he fet, referents a l’actuació de la fundació. Però també se m’han fet comentaris molt greus sobre els procediments d’aquesta entitat, que a molts ens passen desapercebuts perquè , creient-se per damunt del poble i de  la llei, acostuma a procedir sense informar.

Però crec que cal centrar-se en el paper de l’Ajuntament, el patró més significatiu de la Fundació Iluro, que com a pare i patró cal exigir que actuï d’acord amb la responsabilitat que hi té, però  de la que sembla que se’n desentengui o que hi hagi renunciat.  

Una relació aquesta de l’Ajuntament amb les entitats que dirigeixen la Fundació, que com s’ha pogut veure és en certes ocasions curiosa i contradictòria. Quan la fundació s’ha volgut treure de sobre la Biblioteca Popular o l’Espai Gatassa ha corregut a demanar el socors de l’Ajuntament i, en canvi, quan no li ha fet falta, ha deixat l’Ajuntament al marge de tot i oblidat.

Els patrons de la Fundació Iluro són l’Ajuntament junt amb entitats prou nostrades de la ciutat com Òmnium Cultural, el Museu Arxiu de Santa Maria, el Centre Catòlic, el Foment Mataroní i l’Associació Sant Lluc per l’Art, a més d’una entitat que s’afegí fa un parell d’anys , que porta el nom de Barcelona Maresme Business Club, entitat muy conocida en su casa a las horas de comer , però absolutament desconeguda per a mi i per a la gran majoria de mataronins. Encara que si cerquem en l’hemeroteca hi trobarem dades que ens diuen que es tracta d’un club de les grans empreses i institucions del Maresme, reunides exclusivament per generar les condicions necessàries per reactivar l'economia de la comarca. Un club que potser estaria bé que ens expliquessin les raons i les causes del seu nomenament.

Els patrons, per llei, s’elegeixen cada sis anys, amb un màxim d’una reelecció. És a dir, que només hi poden estar dotze anys. Sols hi ha una entitat que pot ser reelegida indefinidament, si el patronat acorda reelegir-la i l’entitat accepta continuar sent patrona: és l’Ajuntament. El seu representant, en canvi, té el límit màxim dels dotze anys de tothom.

Com que els patrons i els seus representants van acceptar el càrrec el 19 d’abril de 2013, vol dir que si s’haguessin fet bé les coses, el 19 d’abril de 2025 haurien de cessar tots els patrons que van començar el 2013, pel compliment dels dos terminis de sis anys.

Segons manen els estatuts, almenys dos mesos abans del venciment el president ha d’iniciar els tràmits per a la renovació. Però ha caducat el termini, i no sabem que s’hagi fet cap canvi. Potser ho allarguen perquè la primera renovació ja es va fer irregularment mesos després de tenir els càrrecs caducats.

A l’ordre del dia dels plens municipals dels mesos de febrer, març, abril i maig no hi consta cap punt referent a l’acceptació de l’Ajuntament de seguir sent patró ni sobre la designació del seu representant. La fundació doncs, avui la regeixen uns càrrecs caducats, o si segueixen vigents és perquè s’aprofiten  de la rifeta del període que van allargar il·legalment en la primera renovació.

L’Ajuntament, que per ser el patró més significatiu hauria de vetllar pel compliment dels terminis, no sabem que hagi fet res per regularitzar el compliment de la normativa.

Com que quasi totes les entitats patrones han de plegar, ja veurem quines seran les noves que elegiran; esperem que siguin més rellevants que  la del  “Barcelona Maresme Bussines Club”, però encara serà més important saber els representants que designaran les noves entitats patrones. 

Les entitats patrones actuals –Òmnium Cultural, Museu Arxiu de Santa Maria, Foment... - són molt solvents i arrelades, el problema ha estat que per ignorància o per desídia han deixat els seus representants descontrolats, sense donar-los pautes de funcionament ni exigir-los que els rendissin comptes de la seva actuació, permetent amb això que actuessin impunement. I, és clar, han fet el que han volgut i ara hem de lamentar tots els disbarats.

És hora ja que l’Ajuntament actuï, i també la Generalitat, responsable màxima de les fundacions perquè en té el protectorat. I és urgent, perquè fàcil és entendre el desgavell total de la Fundació Iluro, amb uns exemples que clarament han perjudicat els ciutadans de Mataró com per exemple tot el complicat tema de la Biblioteca Popular, reduïda a una esquifida biblioteca, el tancament de la sala de conferències del carrer de Santa Teresa, convertida en un gimnàs de gimnàstica acrobàtica, per no parlar del fosc tema de la Penya Laru, que segueix sent una incògnita que hauria de ser aclarit ràpidament i que no han explicat mai , ni la fundació ni l’Ajuntament.

Fundació Iluro i Ajuntament, ens podríeu informar de com està el tema de la renovació de patrons? Quines seran les entitats proposades per redreçar l’erràtica trajectòria dels primers dotze anys de la fundació? Tindrem més sort amb els nous representants que amb els actuals?

La cultura de Mataró necessita l’aportació d’una entitat com la Fundació Iluro, però cal que aquesta entitat tingui un govern competent, responsable, ètic, transparent i desinteressat.

Estem, és clar, esperant la vostra resposta.

EL CATÀLEG D’ ”ONÍRIC” DARRER DESGAVELL IMPRESENTABLE DE LA FUNDACIÓ ILURO.

 

Ahir vaig acudir a l’exposició “Oníric” a la Fundació Iluro  per anar a cercar el catàleg de la mateixa que es veu que fa ja uns dies es lliurava al públic. Quan el vaig començar a fullejar, la indignació es va anar apoderant de mi ja que les fotografies que havien de reproduir les obres exposades  no responien en res, ni to ni color, amb la realitat de les mateixes, assolint la màxima indignitat amb la reproducció de l’obra “Arlequí” de Joan Ponç  representada per un rectangle fosc en el que res  es determina , semblant més un abstracte d’algun parent de Malèvitch , que no pas l’obra que hauria de de ser fidedignament reproduïda en el catàleg.

Fotografies de les obres del catàleg de l,any 2015

Fotografies del catàleg actual, amb la negror en l'obra de Ponç

En la crítica de l’exposició que vaig publicar el 22 de febrer ( veure aquí ), acabava la mateixa tot dient:

“Resumint. Exposició interesant per fer-ne passejada, però que és un fracàs absolut, fora de la recuperació visual del tarot de Eduard Alcoy, ja que la gran majoria de peces ja han estat exposades repetidament en les darreres retrospectives de l’entitat.

Un altre tret al peu de la Fundació Iluro, per el que essent una fundació pública, exigim a l’Ajuntament faci les correccions convenients en el seu staff per corregir els importantíssimes errors comesos. Encara que veient i sabent el no res que importa la cultura i l’art als que manen a la ciutat , que Deu ens agafi confessats”.

Dons teníem tota la raó. No vols caldo, doncs dues tasses. I la segona tassa és aquest miserable pamflet en forma de catàleg, en el que la tonalitat emprada a les fotografies de les obres,  les allunya de la realitat , enfosquint totes les obres i perdent-nos així, els detalls importants de les mateixes.

Obra de color natural, en el catàleg de l'any 2015 i enfosquida del tot en l'actual.

El no control de color del catàleg converteix en impossible de veure els treballs d’artistes  en els que predomina la foscor, com els casos de Rosa Codina, Ràfols Casamada, Guerau Calabia, Ponç, Weston, Togores etc alhora que converteix a la resta d’obres en altres ja que no permet gaudir del detall i de la sensibilitat amb les que foren creades , casos com el que mostrem de Subirachs i en les pintures de Cuixart, Rovira Brull, Jordà, Capitani , Novellas i molt especialment les obres del Tarot d’Eduard Alcoy en les que es difuminen i perden la majoria de detalls que les composen.

Un catàleg esdevingut, no un element per guardar  i aprendre d’ell en les relectures, ans el contrari, un catàleg que falsifica la realitat de l’obra i del treball d’uns artistes que per la qualitat de les mateixes i el respecte que ells mereixen , no haurien de ser maltractats amb aquestes reproduccions fraudulentes .

Evidentment ens veiem obligats no a demanar, I SÍ A EXIGIR, que siguin retirats la resta de catàlegs que no hagin sigut encara lliurats al públic, i que es faci una nova edició en la que les reproduccions de l’obra exposada, corresponguin a la veritat de la mateixa, alhora que  també exigeixo , com a ciutadà amant de l’art, es depurin les responsabilitats que han portat a aquest desgavell que demostra , ara ja de manera pública i evident, el menysteniment per l’art que té la direcció actual de la Fundació Iluro. Una direcció que per respecte a l’art, a la cultura i a la Ciutat, ha de plegar de forma immediata.

 

LES DIVERSES LECTURES D’ “ONÍRIC “ A LA FUNDACIÓ ILURO.

La Fundació  Iluro presenta la seva exposició anyal del seu fons i aquest any ho fa sota el títol d’ “Oníric” amb la que pretén abastar, segons el que podem llegir a la xarxa ja que no hi ha ni catàleg ni programa de mà, el següent: “Es defineix l’oníric com allò que pertany o és relatiu als somnis. Partint d’aquest concepte, aquesta exposició reuneix una sèrie d’obres del Fons d’Art de la Fundació Iluro, en diàleg amb peces i documentació d’altres col·leccions, que exploren l’espai dels somnis i el llenguatge oníric com a territori fonamental de reflexió i creació.”.

L’exposició , que és la vuitena de la seva sèrie que tingué com a prèvia iniciàtica, l’exposició que en el 2003 es realitzà del Fons d’Art de la Caixa Laietana, està conformada per una seixantena de peces que amb l’excepció de les bones obres de Weston, Togores, Roux, Masson  i especialment Cuixart i el pèssim conjunt d’obres del darrer guanyador de la Biennal Torres García, Gonzalo Elvira, son del Fons de la Fundació Iluro  i serveixen per confegir una exposició distreta en la seva mirada, amb bon nivell de qualitat en el seu judici, i amb peces rellevants en el seu anàlisi crític.

És a dir una exposició que plaurà a la gran majoria de visitants, com ho va fer en l’acte inaugural, que es pot recomanar per la qualitat de bona part de les obres presentades i que dona un pedigrí d’exposició important, quan en realitat és un refregit de la majoria de peces que ja havien estat exposades en anteriors exposicions del mateix caire.

D’entre les obres “noves” cal destacar en primer lloc la col·lecció “Tarot” d’Eduard Alcoy. Una col·lecció que Alcoy va voler es mantingués unida i que ara després de trobar-se fora de la mirada de públic, penjada a la casa Coll i Regás arriba  a ser exposada públicament després de molts anys ja que en la mostra antològica d’homenatge a l’autor(any 1999) tan sols van ser exposats “el boig” i “ la justícia”, i en l’abans esmentada de 2003, sols es van presentar quatre peces de la sèrie.  Una sèrie espectacular que ens fa reviure a aquells que el vàrem conèixer, la seva gran qualitat i nivell i que hauria de servir per que fos conegut per les noves generacions que el desconeixen absolutament ja que, lamentablement,  no hi ha cap obra exposada en un lloc públic de la ciutat.

Cal igualment destacar una complexa obra de Pepe Novellas amb la taula del seu estudi, una sorpresa enormement positiva en el sentimental i en l’afecte per el seu record, i que demostra la seva altíssima qualitat.

Com cal deturar-se detingudament davant les tres obres de Manuel Ángeles Ortiz, el magnífic pintor i artista que va presentar Dalí a Picasso, que va ser company de Falla i Garcia Lorca, i del que es realitzà a Mataró una gran exposició a Can Palauet ja que la família vivia a Vilassar de Mar. Tres obres  magnífiques que demostren la seva diversitat creativa i que crec no havien estat exposades mai per l’entitat. A destacar les dues peces petites que son un prodigid’imaginació i bon fer.

També entre les obres “noves” cal destacar el bon treball de l’obra d’Ester Aliu i la sorpresa d’una escultura de Guerau Calabia i com no, remarcar les tres peces de Josefa Tolrà, amb tot el que mostren i signifiquen.

De la resta la gran majoria ja havien estat exposades .Així tenim el “Guerrer” de Josep Mª Rovira Brull ,“Galatea” de Subirachs; , “Guitarrista” de Joan Ponç, així com l’aquarel·la “Senyor sobre un cavall” d’ell mateix van ser exposades en la gran exposició del 140 aniversari de la Caixa Laietana el 2003.

 “Sota l’horitzó” de Ràfols Casamada i  l’obra de Tharrats “Aranya” van ser exposats exposats a la mostra de Paisatge del 2014.

Les obres de Ponç abans esmentades van tornar a ser exposades a la sèrie “La figura i el retrat” del 2015. Igual que les peces abans esmentades de Subirachs i el guerrer de Rovira Brulll , així com el quadre de Novellas “Fumador en pipa”.

A la mostra del 2016 ,”Mostra d’exposicions a l’Ateneu en el Fons d’Art de la Fundació Iluro”, s’exposaven les obres “Àngel caigut” de Raúl Capitani  i la sèrie “Creus” de Ricard Jordà

A “Dues col·leccions que dialoguen” (2018) repetia de nou la Galatea de Subirachs, “Sota l’horitzó” de Ràfols Casamada i de nou apareixia l’Arlequí de Ponç que ja sembla el logo d’aquestes mostres.

Igualment s’exposava “Cap forat” de Guinovart, l’obra “Fresa b-7” de Rosa Codina Esteve, mentre repetia la sèrie “Capelletes” de Ricard Jordà i

A ”Dones” l’exposició que es realitzà a finals del 2021, hi podíem veure “Eva” de la Nefer i repetia de nou “Fresa V-7” de Rosa Codina Esteve.

Amb aquest vímets queda clar que o la col·lecció de la Fundació és tant pobre que les seves exposicions no arriben a més i per tant és obligada la permanent repetició, o que en aquest cas la xilena  Linda Valdés , responsable de Cultura i mediació de la Fundació Iluro, per més que hagués ocupat càrrec a la Fundació Tàpies, té un absoluta desconeixement de les eines que té a la mà i per tant l’estimball esdevé obligat.

Resumint. Exposició interesant per fer-ne passejada, però que és un fracàs absolut, fora de la recuperació visual del tarot de Eduard Alcoy, ja que la gran majoria de peces ja han estat exposades repetidament en les darrers retrospectives de l’entitat.

Un altre tret al peu de la Fundació Iluro, per el que essent una fundació pública, exigim a l’Ajuntament faci les correccions convenients en el seu staff per corregir els importantíssimes errors comesos. Encara que veient i sabent el no res que importa la cultura i l’art als que manen a la ciutat , que Deu ens agafi confessats

 

Oníric

Fundació Iluro

Del 13 de febrer al 25 de maig de 2025

 

 

 

 

 

SANT LLUC 2019

Avui dijous l’Ateneu Fundació Iluro s’ha omplert  per a la inauguració d’una nova edició de la clàssica mostra col·lectiva de Sant Lluc , exposició que serveix de fa anys com acte d’inici oficial de la temporada expositiva.

El Sant Lluc d’enguany ens ofereix una mostra que com quasi cada temporada deixa un cert sabor a dejà vu ja que manté exactament el tarannà de les seves darreres edicions. Per un costat segueix conceptualment amb aquest esperit de nedar entre dues aigües , intentant cercar el bell mig de dos conceptes que en art costen molt de lligar com és populisme i qualitat, mentre que per el que pertoca al tangible de l’exposat manté , en aquesta ocasió el nivell, amb un petit repunt qualitatiu, al descens  que  va començar a marcar-se fa uns anys. Amb aquestes condicions la mostra segueix trontollant i es converteix en un ésser indefinible que contenta rarament a ningú i que a bon segur ha perdut bona part del seu sentit.

El Sant Lluc actual segueix patint d’una crisi d’identitat. Sense la participació d’un bon gruix dels artistes més consagrats i coneguts , amb la indiferència i una minsa participació per part dels artistes joves i amb l’oblit total per part dels creadors de les vessants més contemporànies , l’exposició queda en una mostra neutra amb una certa tendència a la figuració que sembla més un acceptable festival de fi de curs que no pas el que hauria de ser en veritat : el mostrari de la realitat de l’art que es practica a la ciutat. Una realitat que queda molt lluny del que es pot veure en la col·lectiva.

Els causants no son uns , si no tots. A l’organització se li ha de retreure que no acabi de definir el seu “Sant Lluc”. Parlar de qualitat però marcar xifres exactes de participants, fa que succeeixi com en aquesta edició, que s’exposin una trentena de peces que no haurien de superar cap tall, per benvolent que fos el jurat classificador.

El Sant Lluc vol i dol. Li agradaria l’assistència de tots “els bons” , per dir-ho col·loquialment , però sota cap concepte vol abandonar als afeccionats , inclosos aquells que ocupen la pitjor franja del concepte. I això és impossible. Es recolza en “l’esperit” de lliure participació en un concepte de festa popular i aquesta és una referència dèbil i feble, ja que cal de nou recordar que el Sant Lluc va néixer de la mà dels professionals reconeguts ,que presentaven cadascun unes poques obres i es deixaven ser acompanyats per algun jove o nouvingut creador , seleccionat i convidat per ells mateixos. És a dir , abans participar en el Sant Lluc era un honor ja que demostrava qualitat i ara no ser seleccionat és un drama ja que significa que un és molt, però que molt dolent.

Però els artistes en son també ben culpables ja que la seva posició envers la mostra és igual d’ambigua. També ells volen i dolen. Tots volen el lluïment que per els “bons” passa per que el nivell sigui alt, mentre que pels “menys bons” el que els interessa és un nivell fluix per a destacar. D’aquí unes absències que en alguns casos son del tot injustificades . Em sembla deplorable i és un punt negatiu per a la seva valoració personal , que artistes als que el Sant Lluc ha ofert promoció amb exposicions en alguns dels espais que ells regenten , donin el silenci per resposta i no presentin treballs per a la mostra , encara que tan sols sigui per obligada deferència i educació. I en aquest cas no valen excuses de cap tipus.

Vist el Sant Lluc d’enguany m’ha vingut immediatament al pensament els versos de Salvat –Papasseit en aquell magnífic “Res no és mesquí” , popularitzada per Serrat en el que diu “ perquè per tornar a néixer necessiteu morir”. El Sant Lluc tal i com està ara, sols té la sortida de la mort, vers la que camina amb passes lentes.

Però morir no vol dir desaparèixer. El Sant Lluc tal i com està ara no té ni present ni futur i per tant cal reinventar-lo per aixecar el vol com au fènix. En primer lloc cal apostar per altres dates , és a dir al voltant de les seves dates naturals ( Sant Lluc és el 18 d’Octubre ), per facilitar la participació en una temporada ja començada. Cal augmentar les complicitats amb la col·laboració de l’Ajuntament , establint pactes amb el Taller de Gravat , MAC i qui calgui per ampliar al màxim el ventall de participació i convertir-lo en el veritable aparador de l’art de Mataró.

Cal apostar per un catàleg de mig format amb l’obra fotografiada que significaria amb el pas del temps , una veritable història gràfica de l’art de la ciutat. Cal ampliar espais apostant , a més de l'Ateneu , per exemple per Ca l’Arenas , espai natural per a una mostra d’aquest tipus, que podria dedicar el primer mes de la temporada ( octubre) a la col·lectiva de la que varen ser fundadors els propietaris del vell casalot.

Cal apostar per convertir la col·lectiva en el nucli d’un temps en el que l’art hauria de ser protagonista en la ciutat . Homenatge a un artista per la seva carrera (obligat) , conferències , debats , taula rodona....., al voltant de l’art en general i del mataroní en particular.

Si el Sant Lluc vol apostar per la qualitat , i crec que ho hauria de fer, sols li queda reinventar la mostra si no, la col·lectiva serà una mostra per pares , mares , avis i tiets, que omplen la sala per fer-se un selfie amb la foto de l’obra del familiar. I que per tant, no tindrà cap mena de transcendència, com justament succeeix ara.

I a un , que encara que molts no ho pensin , creu profundament en el Sant Lluc com a veritable festa de l’ART  i els ARTISTES , així en majúscules , li dol i molt , la lenta agonia d’una col·lectiva que avui per avui i vist el que hi ha , no té cap mena de sentit.

El sant Lluc segueix essent  una exposició que funciona amb respiració assistida i que cal revitalitzar com sigui. Crec que li cal un reset , per evitar una agonia lenta per inanició. Llavors podrem dir allò de “entre todos lo mataron y el solito se murió” , i el Sant Lluc no s’ha de perdre de cap de les maneres.

Treballem per aconseguir-ho?

Aquest no és un comentari escrit especialment per el Sant Lluc d’enguany i sí el comentari, amb petitíssimes modificacions, que vaig publicar en motiu del sant Lluc 2009, és a dir fa deu anys. Ha passat dons una dècada i segueix vàlid i escaient i evidentment el signo per aquesta edició de 2019. I això augmenta la meva preocupació. La reflexió és més urgent que mai. L’encefalograma pla s’acosta massa.

(En un dies i després d’un visita més detallada i tranquil·la, farem esment de les individualitats a les que cal prestar atenció, que hi son.

30 ANYS SENSE EDUARD ALCOY AMB UN VOLGUT SILENCI OFICIAL. UN INSULT A L’ARTISTA, A L’ART , LA CULTURA, LA CIUTAT I LA INTEL·LIGÈNCIA,

Aquest diumenge 18 de juny s’acompleixen 30 anys de la mort de l’Eduard Alcoy, l’artista barceloní de naixement i mataroní d’adopció que , juntament amb Rovira Brull, va revolucionar l’art mataroní en aquells grisos seixanta  portant-lo cap a la modernitat.

No em dedicaré ara i aquí a cantar el panegíric de la gran qualitat del seu treball creatiu artístic, reconegut abastament per part dels entesos, però sí que vull incidir en la importància del seu fer a la ciutat de Mataró.

En primer lloc,  Alcoy va revolucionar en bona part el concepte artístic del moment. En una ciutat dominada en l’art per els conceptes generats per Rafel Estrany, Opisso i els germans Arenas, l’arribada de l’obra d’Alcoy va ser una sotraguejada  important en el concepte.

En segon, va reunir al seu redós un bon conjunt de creadors a qui va trametre el seu coneixement i saviessa, aconseguint en certa manera l’aparició d’una plàstica més intensa i reflexiva , llunyana a la figuració i el realisme. Jordà, Novellas, Perecoll, Viada i companyia van ser alhora altaveus d’aquell nou art que pregonava l’artista. I han estat alhora les puntes de llança de l’art actual mataroní.

Però alhora Alcoy va saber convèncer a la burgesia local en tal alt grau que tenir un Alcoy a casa era un símbol d’evolució i modernitat. Per tant , art, creació i societat van ser tres eixos que van ser modificats en el global de la ciutat per la seva creació i el seu fer.

Com que Mataró és aquella estranyíssima ciutat que no té cura dels seus artistes , ni en vida ni en la mort, i  a bon segur l’única que en el seu Museu no té a bé exposar les obres dels seus artistes més nombrats, i no disposa d’un fons d’art d’artistes locals que permeti el record i la recuperació constant de la figura dels seus creadors, Alcoy ara sols existeix en el record d’aquells que en vàrem ser coetanis i vàrem gaudir en viu i directe del seu fer. 

Ara , si voleu veure obra d‘Alcoy heu de desplaçar-vos a Argentona o Llavaneres , que en les seves col·leccions públiques de la Casa Gòtica i de Can Caralt disposen de peces que ens permeten al menys esbrinar el seu tarannà creatiu.

Trenta anys més enllà de la seva mort crec era moment adequat per fer-ne ullada i revisió, i presentar a les noves generacions ( que ja son plural) la seva obra amb la gran qualitat creativa tècnica i conceptual que en ell es diposita. Però no, tant Cultura de Mataró com la Fundació Iluro s’han negat  a la realització d’una exposició que podia haver estat espectacular , amb una mínima despesa econòmica i que hauria actualitzat als mataronins, l’art del qui fou el seu conciutadà, Eduard Alcoy.

Seria a finals de la tardor passada que Germán Bandrés , el gran col·leccionista d’obra d’Alcoy i Rovira Brull, degut a les relacions establertes a la Sala Gaudí, va contactar amb el seu amic Perecoll per que li gestionés la possibilitat de fer una gran exposició a Mataró amb les peces de la seva col·lecció. Aquestes gestions , realitzades amb Ajuntament i Fundació Iluro van ser del tot infructuoses, algunes d’elles amb el silenci per resposta.

Coneixedor de la història i sabedor que a Beneficència segueixen fil per randa allò que escric, vaig decidir pressionar a Cultura demanant públicament aquesta exposició i raonant els seus motius. Vaig tenir-ne resposta oficial en veu de la directora del Museu, Anna Capella que l’única vegada que he parlat amb ella ( expo de Jaume Simón a un local del carrer Campeny) em va dir: Cultura no farà res al voltant d’Alcoy; el que havia de fer ja ho va fer amb l’expo de Can Palauet (1999). I va afegir “ i els mataronins us hauria d’anar acostumant a saber que Alcoy i Rovira eren dos autors mediocres”. Al nostre voltant hi havien alguns artistes que ho van poder sentir. Crec que no cal afegir cap altre comentari ja que el mateix qualifica desqualificant-la a qui el va realitzar.

Vista la negativa de l’ajuntament em vaig adreçar a la Fundació iluro  mitjançant Jordi Surinyach. Aprofitant l’indret vaig augmentar el projecte amb la vella proposta que ja s’havia realitzat d’afegir per una planta superior la repetició de l’exposició “ A la mateix  latitud” que molts anys enrere s’havia celebrat a la sala de la Caixa Laietana a la Riera i que havia estat el gran esclat de la que un va batejar com “Escola de Mataró”, amb obres d’Alcoy, Rovira Brull, Jordà, Novellas,Perecoll, Viada. A Surinyach li va semblar magnífica la proposta i em va redirigir a Ramon Manent que al cap d’uns pocs dies em va fer avinent la resposta després d’haver estat avaluada per la Junta de la Fundació. La resposta era negativa per dues raons. Per un costat per que exposicions com aquesta no entraven entre els objectius de la Fundació i  la segona que  fer una exposició com aquesta podria provocar greuges comparatius.

Em vaig quedar de pedra. Quins son doncs els objectius plàstics de la Fundació?. Carregar-se els esgrafiats originals de Puig i Cadafalch? o dedicar-se a recollir quatre euros amb exposicions d’auto homenatge , o d’altres sense cap mena de criteri en l’objectiu.  I ja no diem de si parlem de greuge comparatiu,. Qui es pot sentir agreujat per que es realitzi  una gran exposició de Rovira o d’Alcoy?.

Però a més a més la negativa comporta un greu error de gestió del propi patrimoni de la Fundació  ja que disposa d’un elevat nombre d’obres d’Alcoy entre elles, la mítica sèrie del Tarot. Un patrimoni que resta amagat i conseqüentment  en permanent devaluació per manca de visibilitat.

Amb ambdues negatives queda clar que l’únic homenatge en el record que avui podrà rebre Eduard Alcoy, serà l’íntim i sincer d’aquells que el vàrem estimar, seguim estimant el seu art i el considerem un dels artistes més importants que ha corregut per la nostre ciutat i molt més encara per la transcendència que va irradiar el seu fer.

Per això quan tantes vegades en les darreres setmanes m’he sentit dir que era quasi un insultador professional ( el que alguns consideren insults per  a mi son simplement epítets, qüestió de pell fina), digueu-me si no és un insult a l’artista , l’art , la cultura, la ciutat i la intel·ligència deixar-se perdre com si no passes res una exposició tant valuosa i que serviria per recuperar  en la visibilitat a un dels nostres artistes més importants.

Us imagineu que ara mateix a la Fundació Iluro ens podíem haver trobat amb les obres de la Biennal Torres Garcia a la planta baixa i a les plantes superiors amb l’obra d’Alcoy i els seus coetanis mataronins. Apostes com aquesta, crec son justament les que precisa una ciutat com Mataró per recuperar el seu nivell qualitatiu i l’estima dels i als seus creadors. Però ja ho sabem dir inepte és insultar , demostrar de manera permanent la ineptitud  es paga amb càrrec al consistori o a la fundació més important de la ciutat.

Eduard, et rcordem en l’enyor tot gaudint del flaire del teu sempitern toscano.

PS.-les imatges del post han estat extretes de la xarxa menys la de la serigrfia de l'home peix ( realitzada ex profeso per a l'acció "Netejem la Peixateria" i  les que corresponen als catàlegs de la darrera exposició d’Eduard Alcoy a l’Hotel Altamira de Santillana del Mar ( del 2 al 31 de maig de 1977) i la de l’expo que no es va arribar a inaugurar a celebrar en el seu habitual indret de l’Hotel Llevant de Llafranc, que havia d’inaugurar-se el 20 de juny i acabar el 10 de juliol. Catàleg amb escrit de Paco Rodon. Ambdos catàlegs son del meu arxiu personal.

Hi ha la curiositat que l’Hotel Llevant va ser lloc d’acollida de l’escriptor anglès Tom Sharpe que en alguna entrevista va parlar dels personatges de l’obra d’Alcoy que senyorejava l’hotel com a profunda font d’inspiració.

LA FIGURA I EL RETRAT. FUNDACIÓ ILURO

 Segueix la Fundació Iluro amb la bona pensada d’anar fent públic, mitjançant la pertinent exposició, el seu patrimoni artístic que en certa manera és de tots , ja sigui per el fet d’haver-lo ajudat a créixer des del clientelisme bancari amb la Laietana , ja sigui per el fet de Fundació Pública en que ha esdevingut ara.

L’any passat ens oferí una mirada del paisatge que es va establir en dues característiques: La pobresa general del fons i el pèssim ideari i muntatge de l’exposició dominada per una multitud de peces ben apretadetes, fent el carrilet amb l’únic , i nefast, criteri, de l’ordre de naixença del signant de l’obra.

Avui en canvi la cosa va a millor. No en el qualitatiu ja que la pobresa del fons és esgarrifosa i més si en fem comparança amb els fons d’entitats parelles en nivell i territori ( Sabadell, Terrassa, Girona, Penedès etc). I és que com tots sabem a la Laietana això de la cultura no acabava d’importar gens ni mica en la direcció i per tant mai va haver un criteri adquisitiu correcte i més aviat aquest criteri s’estructurava sota el gust de “l’amo” i si aquest era tan hortera com en el cas de Dòria els resultats son tan esfereïdors com els de la realitat que ara toca mostrar.

Però que si millora i molt en l’aspecte “organitzatiu” de la mostra que establert amb coherència i una certa elegància sap treure lluminor de les peces bones que hi ha (algunes son molt interessants) i sap confegir un tot que es veu amb plaer i que permet una mirada agraïda , fet molt valorable en tota col·lectiva. Una mostra en la que es nota en bon fer d’Arnau Puig en el concepte i la tria i que a més a més esmena la plana a Cultura ja que titula adequadament l’exposició ( La figura i el retrat) no com en la mostra inaugural de ca l’Arenas que parlava de retrats quan la majoria d’obres eren figures. Però és clar , una cosa és Arnau Puig i altre Carles Marfà i Gisel Noè .

L’exposició de l’Ateneu comença amb dos magnífiques obres com son la talla de Sant Joan ( segle Xv) i la de Sta Anna (segle Xviii) , dues peces simplement magnífiques que donen pas a un seguit de retrats entre els que destaquen dues obres magnífiques i ben desconegudes de Josep Vinardell que donen el contrapunt al seguit de “retrats oficials” en els que cal apuntar-se a la forma de ser i la qualitat dels artistes que no pas en el contrapunt dels retratats encara que manca , i entenc les raons , el tan comentat bust de l’ex president de Dòria, famós per la seva pobresa en tots els sentits menys en el de l’arrogància.

En la resta , i com calia esperar cal deturar-se en les grans noms com és el cas de Ponç, Alcoy, Cusachs, Marià Andreu, Muntané, Calsina, Opisso i poc més , encara que la resta siguin uns dignes acompanyants.

Però encara que la mostra no sigui rellevant en el que pertoca a trobar peces de gran nivell sí que és una exposició que cal visitar i fer-ho amb calma. És així ja que no és gens habitual que a Mataró tinguem visita dels grans artistes catalans “clàssics" del segle passat. Aquí ens els trobem donant aquest signe d’ofici i ben fer que marca caràcter i que serveix per donar to global al presentat.

És clar que altre cosa és el nivell del conjunt, però la minusvàlua de la col·lecció té uns culpables que no son pas els que han heretat el dipòsit i que fan molt bé en ensenyar-lo per que en puguem gaudir del bo i puguem maleir dels maldrestes que tan mal van fer a la ciutat en l’econòmic i en l’adquisició de patrimoni cultural.

MIRADES SINGULARS

 Hi ha exposicions que depassen el marc que podem considerar exposicions normals. Succeeix a vegades en raó de la importància de l’autor, del nivell d l’obra presentada , de la transcendència de la mateixa ... , o com en el cas que ens ocupa per la vàlua de la connexió artística , creativa i social del presentat.

“Mirades Singulars” és el títol d’una exposició que es presenta a la sala de la Fundació Iluro en la que 12 artistes , als que sens cap mena de dubte hem d’assenyalar amb majúscules, com son ALBERT ALÍS, PERE-MÀRTIR BRASÓ, JOSEP Mª CODINA, MANUEL CUSACHS, MARTA DURAN, ANA GARCÍA, RICARD JORDÀ, PERECOLL, MARC PRAT, ALBERTO ROMERO, TOMÀS SAFONT-TRIA I JOSEP SERRA , col·laboren amb la Fundació Privada el Maresme presentant una variada mostra del seu fer però d’una manera social i solidària ja que una d’aquestes obres està cedida a la fundació alhora que ha servit per un treball creatiu realitzat per vint-i-quatre persones amb discapacitat intel·lectual que han fet la seva personal i artística recreació de la mateixa.

És obvi que una exposició de tal mena no precisa ni exigeix una crítica a l’ús . La importància i la potència del missatge que ofereixen tots els artistes , els professionals i aquelles persones que des de la seva discapacitat han sabut fer-ne lectura personal , depassa molt per damunt qualsevol anàlisi que vulguem fer, però aquest fet no ha deixar de costat un parell de detalls dignes de remarcar.

En primer lloc cal remarcar l’actitud dels artistes professionals capaços , no tan sols de respondre de manera espectacular en el seu paper didàctic i de compenetració amb la disposició dels nous creadors , ans també en l’excel·lència de les peces que podríem considerar “lliures” que presenten a l’exposició.

Els dotze artistes presents semblen rivalitzar en la qualitat del presentat i cap d’ells s’ha limitat a la presència amb obres d’estudi i sí en canvi han apostat per treballs de potència i qualitat , corresponents bàsicament a les seves darrers fornades creatives , el que composa un conjunt dispers en el concepte artística degut a la varietal i multiplicitat de les estilístiques , però enormement homogeni en el que pertoca a la qualitat i a la veracitat de les obres presentades que serveixen per remarcar el punt àlgid dels mateixos i alhora el magnífic nivell del que en aquests moments està gaudint la plàstica de la ciutat i comarca.

I que a dir dels vint-i-quatre grans artistes que amb el seu fer remarquen el paper de l’art com element de cohesió i principalment en el seu sentiment de teràpia per el d’aflorament de les sensibilitats més interiors i la possibilitat d’expressar-les de manera , no tan sols adient , ans en ocasions de manera absolutament magnífica.

Una exposició aquesta de “Mirades singulars” que obliga també a l’espectador a fer-ne una mirada singular de l’exposat. Una mirada doble que tant en l’artístic com en el camp social és enormement plaent i enriquidora el que fa que sigui aquesta una mostra d’obligada visita que nosaltres aconsellem amb tot plaer.

DE MUSEUS, BODES, COL·LECCIONS I APUNTS VARIS

El tancament del MNAC un dissabte per que estigués a disposició de la família Mittal, els grans magnats d’origen indi , per a celebrar el casament d’una parenta ha creat un rebombori considerable.

Les opinions han estat de tota mena. Ja que parlem d’art haurem de dir que n’hi ha hagut de tot el ventall, des de les maximalistes absolutes fins a les més minimalistes. Hi ha hagut ràbia , indignació, pasotisme, comprensió, pensar en mals necessaris. Hi ha qui s’ho ha agafat a la tremda, ja qui se l’agafa amb paper de fumar, i n’hi ha d’altres que han apostat simplement per allò de la pela és la pela  i a fi de comptes , per un dia...  I en tot allò que he llegit he trobat el seu punt de raó, fins i tot en l’escrit de la Rahola que ja és dir, per el que jo hem quedaria amb un mix de tots que potser és el que feia en Miquel Molina a “La Vanguardia” en el seu article “MNAC de la India”.

Certament que un Museu públic, i més si aquest és el Museu al que anomenem Nacional, tanqui les seves portes per celebrar-hi un esdeveniment privat no deixa de ser trist, però no per el fet en si i sí, al meu entendre , per les causes que ho motiven .

La Cultura precisa de diners i aquests actualment no arriben. No arriben de l’estat ( l’espanyol i el català) per un costat per que hi ha altres necessitats, però també pel fet de que no existeix la consciència que la cultura és un pilar fonamental per el desenvolupament de la societat. I aquesta desconsideració no tan sols està en el poder ans també en bona part de les classes populars.

No arriben tampoc de la societat civil i empresarial. La manca d’una llei de mecenatge , els pocs incentius que reben aquells disposats a cessions de col·leccions privades , i fins i tot els entrebancs diversos d’aquells disposats a la col·laboració, han sigut elements prou dissuasoris com per fer que a diferència d’altres països siguin massa minses les interaccions entre els poders econòmics civils i els grans estaments culturals.

Però també hi ha bona part de culpa en el públic, en el ciutadà. Molta ha estat la gent que s’ha indignat per la cessió del MNAC , però tots estem convençuts que bona part d’aquests aïrats cridaners o no havien visitat mai el MNAC o n’eren visitants molt esporàdics . I és que les xifres ho deixen ben clar en el que pertoca al nombre de visitants que té el nostre Museu nacional.

Certament Pepe Serra està endegant un bon camí. Exposicions com la de Tàpies , malgrat el seu fracàs en el nombre de visitants , l’intent d’acostar físicament el Museu mitjançant els nous palaus més propers a Pça Espanya , i altres mesures varies , han de donar resultat , però ha de ser el públic el que ha de decidir apostar per el Museu si de veritat volem no dependre de certs servituds com la del lloguer de l’espai , del que al menys i amb tota premura ja ha produït rèdits en forma d’una obra de Tapiró adquirida amb els 205.504 euros obtinguts per el fet.

És clar que tot això en clau local és inimaginable. Ningú es vol casar a Can Serra, ni a Ca l’Arenas, ni a Can Palauet , ni llogar els seus espais ( altre cosa és la Nau Gaudí). I si algú ho desitgés no hi hauri cap problema. Però si que en clau local cal parlar també de la inter connexió entre entitats privades o pseudo-privades i el cos cultural públic.

Vagi el cas per un fet que succeeix ara mateix. La Fundació Iluro és hereva de la Fundació Caixa Laietana. L’entitat creditícia havia acumulat una col·lecció artística de mig nivell amb algunes peces rellevants. No sé , ni crec sàpiguen molts , quina ha estat la part que ha restat en poder de la Fundació després de totes les peripècies viscudes. Però sigui poca o molt, important o menys , està clar que la Fundació Iluro no disposa d’un espai adient per a mostrar aquesta col·lecció. Cal doncs preguntar-nos quin serà el seu destí. 

Potser per això seria qüestió de començar a estructurar cessions per aconseguir bastir una veritable col·lecció a Mataró amb les obres provinents dels més diversos costats ( Alcaldia, Cultura , Museu ) que completada amb la vella idea del Fons d’artistes locals, aconseguís fer possible que a Mataró poguéssim gaudir d’una digna mirada de l’art del nostre país i del nostre entorn més proper.

Per pensar-ho i si s'escau començar a posar fil a l'agulla.

(Les fotografies corresponen al sostre de la sala oval del MNAC i han estat realitzades per un mateix)