DE MUSEUS, BODES, COL·LECCIONS I APUNTS VARIS

El tancament del MNAC un dissabte per que estigués a disposició de la família Mittal, els grans magnats d’origen indi , per a celebrar el casament d’una parenta ha creat un rebombori considerable.

Les opinions han estat de tota mena. Ja que parlem d’art haurem de dir que n’hi ha hagut de tot el ventall, des de les maximalistes absolutes fins a les més minimalistes. Hi ha hagut ràbia , indignació, pasotisme, comprensió, pensar en mals necessaris. Hi ha qui s’ho ha agafat a la tremda, ja qui se l’agafa amb paper de fumar, i n’hi ha d’altres que han apostat simplement per allò de la pela és la pela  i a fi de comptes , per un dia...  I en tot allò que he llegit he trobat el seu punt de raó, fins i tot en l’escrit de la Rahola que ja és dir, per el que jo hem quedaria amb un mix de tots que potser és el que feia en Miquel Molina a “La Vanguardia” en el seu article “MNAC de la India”.

Certament que un Museu públic, i més si aquest és el Museu al que anomenem Nacional, tanqui les seves portes per celebrar-hi un esdeveniment privat no deixa de ser trist, però no per el fet en si i sí, al meu entendre , per les causes que ho motiven .

La Cultura precisa de diners i aquests actualment no arriben. No arriben de l’estat ( l’espanyol i el català) per un costat per que hi ha altres necessitats, però també pel fet de que no existeix la consciència que la cultura és un pilar fonamental per el desenvolupament de la societat. I aquesta desconsideració no tan sols està en el poder ans també en bona part de les classes populars.

No arriben tampoc de la societat civil i empresarial. La manca d’una llei de mecenatge , els pocs incentius que reben aquells disposats a cessions de col·leccions privades , i fins i tot els entrebancs diversos d’aquells disposats a la col·laboració, han sigut elements prou dissuasoris com per fer que a diferència d’altres països siguin massa minses les interaccions entre els poders econòmics civils i els grans estaments culturals.

Però també hi ha bona part de culpa en el públic, en el ciutadà. Molta ha estat la gent que s’ha indignat per la cessió del MNAC , però tots estem convençuts que bona part d’aquests aïrats cridaners o no havien visitat mai el MNAC o n’eren visitants molt esporàdics . I és que les xifres ho deixen ben clar en el que pertoca al nombre de visitants que té el nostre Museu nacional.

Certament Pepe Serra està endegant un bon camí. Exposicions com la de Tàpies , malgrat el seu fracàs en el nombre de visitants , l’intent d’acostar físicament el Museu mitjançant els nous palaus més propers a Pça Espanya , i altres mesures varies , han de donar resultat , però ha de ser el públic el que ha de decidir apostar per el Museu si de veritat volem no dependre de certs servituds com la del lloguer de l’espai , del que al menys i amb tota premura ja ha produït rèdits en forma d’una obra de Tapiró adquirida amb els 205.504 euros obtinguts per el fet.

És clar que tot això en clau local és inimaginable. Ningú es vol casar a Can Serra, ni a Ca l’Arenas, ni a Can Palauet , ni llogar els seus espais ( altre cosa és la Nau Gaudí). I si algú ho desitgés no hi hauri cap problema. Però si que en clau local cal parlar també de la inter connexió entre entitats privades o pseudo-privades i el cos cultural públic.

Vagi el cas per un fet que succeeix ara mateix. La Fundació Iluro és hereva de la Fundació Caixa Laietana. L’entitat creditícia havia acumulat una col·lecció artística de mig nivell amb algunes peces rellevants. No sé , ni crec sàpiguen molts , quina ha estat la part que ha restat en poder de la Fundació després de totes les peripècies viscudes. Però sigui poca o molt, important o menys , està clar que la Fundació Iluro no disposa d’un espai adient per a mostrar aquesta col·lecció. Cal doncs preguntar-nos quin serà el seu destí. 

Potser per això seria qüestió de començar a estructurar cessions per aconseguir bastir una veritable col·lecció a Mataró amb les obres provinents dels més diversos costats ( Alcaldia, Cultura , Museu ) que completada amb la vella idea del Fons d’artistes locals, aconseguís fer possible que a Mataró poguéssim gaudir d’una digna mirada de l’art del nostre país i del nostre entorn més proper.

Per pensar-ho i si s'escau començar a posar fil a l'agulla.

(Les fotografies corresponen al sostre de la sala oval del MNAC i han estat realitzades per un mateix)

TÀPIES

Ja era hora de que no haguéssim de parlar de Madrid per a una exposició essencial, d’aquelles d’obligada visita. M’agradaria somiar que les coses poden canviar. Així aquesta setmana ens assabentàvem de que la magnífica mostra de Pissarro, ara en el Thyssen , arribarà a la tardor a Barcelona  al Caixafòrum ( quatre euros per entrar si no ets de la caixa de l’estrella ). I ara tot ja sembla estar a punt per l’exposició que ens convertirà en l’enveja de quasi tots, que no és altre que la mirada que al voltant d’Antoni Tàpies ens oferiran a partir d’aquest cap de setmana el MNAC i la fundació de l’artista.

No tinc cap mena de dubtes que serà una exposició transcendental per poder entendre el particular món de Tàpies per a tots aquells a qui la seva obra ja ens portava al nirvana , però principalment serà una mostra que haurà d’obrir les claus del seu món particular a tanta gent que encara els hi és llunyà, quan no arriba a ser en certa manera un artista rebutjat.

Tàpies és a bon segur un artista controvertit. Ho és en el sentit personal ja que la seva manera de ser , i especialment la seva actuació contra la gran majoria d’artistes de la seva generació, l’ ha fet guanyar un bon nombre de justificats enemics. Però el que és pitjor , és un artista rebutjat per el que en podríem dir la mass mèdia, que sempre l’ha considerat com un revolucionari especial però sense el pedegree d’iconoclasta que precisa tot artista que estant a la contra vol estar a l’hora en l’acull que de segur mereix per la seva qualitat.

L’especial controvèrsia que sempre l’ha embolcallat , ha creat dos bàndols en certa manera irreductibles. Els dels “fans” de Tàpies , que el consideren com un dels grans del segle XX ( entre els que m’hi trobo)  i els altres que no acaben de trobar raó, fonament i causa a un discurs que va molt més enllà de la plàstica.

Ara , i en aquesta magna exposició, la sortida a la llum de la col·lecció personal de l’artista ( tant de peces pròpies com d’altres que les considerava com a seves i alhora essencials per el seu treball) , ens permetrà examinar sota un angle més personal i íntim a un artista del que ningú pot negar la seva qualitat. I si vostè, amic lector, Tàpies no li complau i més aviat li provoca basques , crec que ara és el moment per pertànyer a la llum. És difícil entendre l’art sense veure que Tàpies és un dels grans.

De moment, i per anar fent boca, valgui l’enllaç del magnífic article que ens oferia El País semanal aquest cap de setmana.

I d'ell , una frase que va en remarcat, "... començar eliminant l'intel·lectual per atacar el llenç de manera vital". Que molts en prenguin nota. 

AL CALOR DE LA BATALLA (I) . “LA BATALLA DE TETUÁN”

Ahir dijous la intensitat de la pluja no convidava ni a la passejada ni al plaer intens que sempre significa el gaudi de la creació artística. Però si a vegades un és el que tria els dies, en altres son els dies els que et trien a tu. Ahir n’era un d’ells. La inauguració , a quarts de vuit del vespre, de l’exposició de Josep Mª Codina a “Àmbit” donava peu  a romandre a la capital després de la jornada laboral i al MNAC, Fortuny i “La batalla de Tetuán” ens esperaven ansiosos.

Tot acostant-nos al MNAC amb Gerardo Gil,  bon amic i gran saberut de l’art , recordava les meves visions de l’obra al vell i desgavellat Museu d’art Modern , a la Ciutadella, ocupat ara per el Parlament català. La magnificència del treball de Fortuny, l’impacte brutal que significa la composició gegantina de l’obra , l’habilitat tècnica sense un però... , eren records que no volia quedessin malmesos ( com tantes vegades passa ) per el pas del temps i les noves concepcions que ell transforma.

La visita , encara que quasi de metge ja que un , acostumat a acostar-se al MNAC en matins de cap de setmana , no havia previst que encara ens trobem en horari d’hivern i per tant el Museu tanca les seves portes a les 6 de la tarda, va ser absolutament profitosa i una excel·lent prèvia per el que s’acostava després.

L’obra de Fortuny forma part d’una petita separata de la col·lecció  (cal recordar que “La batalla de Tetuán” és una de les joies pictòriques de la col·lecció del MNAC) en la que apareix envoltada d’ un bon gruix dels dibuixos, aquarel·les i esbossos previs, com d’altres obres de Fortuny , que en certa manera la complementen,  com “La batalla de Wad - Ras”.  Amb ells , i reforçant el concepte , apareixen escrits diversos, fotografies de Facio , i molt especialment un espai amb el protagonisme de Dalí ( amb col·laboració amb la Fundació Dalí) en la que s’hi exposa el remake que  en va fer.

Tots sabem la història de la peça. Encarregada per la Diputació de Barcelona per els seus espais nobles i amb la intenció de glosar la dimensió històrica i heroica del general Prim i del conjunt de voluntaris catalans que prenien part en la batalla.  Un encàrrec que havia de ser complementat amb altres obres de menys mida i per el qual Fortuny, com si d’un reporter es tractés, va desplaçar-se al Marroc per copsar la realitat i treballar in situ.

Però Fortuny no era un pintor èpic a l’ús, ni tan sols militarista a l’estil Cusachs. El que li agradava era l’ambient, els personatges , els costums..., per això mai va acabar l’obra que ara llueix igualment en el seu esplendor incomplert, per a totes les grans virtuts que atresora.

Una obra que a hores d’ara segueix essent una viva lliçó de saviesa creativa. Començant per la composició , prodigi d’equilibri i alhora de prevalença dels elements per a ell importants ( amb aquesta línia d’horitzó separant cel i terra  i marcant la proporcionalitat estricta ,  quasi auria) ; seguint per l’estructura de la peça en un ritme sincopat de plens i buits , confegint un espai escènic en el que diposita els personatges , no com en una encartonada reproducció bèl·lica d’aires pessebrístics i sí amb un magistral ritme escenogràfic ; i acabant amb la peculiaritat del munt de personatges que apareixen en la mateixa , descrits amb tota mena de detall a modus i manera del que deixa palès en els seus dibuixos preparatoris.

Però a més cal afegir com no el detall tècnic propi de la pintura. L’estructura de la pinzellada , el to  cromàtic, la saviesa dels blancs, i principalment la capacitat de copsar la llum i el color, donant un aire fresc , natural , amb un apunt de realitat que sobta a l’espectador, el que converteix una obra que podria haver caigut fàcilment en l’art pompier, en una obra absolutament real que justament assoleix el seu caire de pintura heroica pr el fet de convertir en humà tot allò que succeeix en el camp de batalla.

Una obra que mereix atenció plena i que esdevé excusa perfecte per acostar-se al MNAC , un espai museístic en el que un sempre si troba plenament satisfet.