"MERAKI" - Gremi de Perruqueria de Mataró i Associació Sant Lluc per l'Art

A TALL D’INVENTARI. MERAKI i PALIMPSESTO ( JOAN DE LA OSSA )

 

Davant del fet de la desaparició de la plàstica dels mitjans informatius locals i a fi d’inventari  per que en quedi constància per a les generacions que vindran, avui vaig a deixar tan sols apunt de les experiències de Meraki a la sala d’Aparelladors i l’exposició “Palimpsesto” de Joan de la Ossa a l’espai del Casal.

I sols en deixo apunt ja que no n’he visitat cap d’elles el que no dona pas a la crítica. Una visita no ha estat possible per raons de temps (Meraki) i l’altra per desig personal (palimpsesto) .ja que amant com soc de l’art he decidit ser més selectiu i òbviament no acudir a exposicions que em podem produir  basques. De Joan de la Ossa ja he dit el que havia de dir en altres exposicions. I mantenint-se l’autor en la mateixa tessitura d’un art fals en concepte i més encara en la seva pseudo perfecció, amb perspectives impossibles i amb figures femenines dignes d’un mostrari d’esgarrats que precisen urgent curació traumatològica o correccions  de fisioterapeuta, un prefereix l’oblit que no la concreció, com així espero facin els bons afeccionats.

Meraki és una interessant experiència conjunta entre el gremi de perruquers de Mataró i l’Associació Sant Lluc. Es tracta de que dotze artistes, en aquets cas escultors, presenten una obra seva que ha de servir d’inspiració al corresponent perruquer per a fer un pentinat de fantasia. El cert és que l’aposta és agosarada i els perruquers de Mataró, tal i com es pot observar en el vídeo, demostren la seva suficiència. Una experiència que esperem tingui continuïtat i èxit com ha estat en aquesta edició.

De palimpsesto el dit, la ignorància de l’exposició és el millor servei que es pot fer a l’art.

 

Meraki 16-17 de gener de 2022. Sala d’Aparelladors

Palimpsesto. Joan de la Ossa. Sala del Casal

14 de gener a 6 de febrer de 2022

COLLECCIÓ JOAN MAJÓ. MUSEU DEL CÀNTIR

 

 Aprofitant l’avinentesa de la Festa Major d’hivern de la població. El Museu del Càntir d’Argentona inicia any  amb una esplèndida exposició de terrissa popular, tot presentant part de la col·lecció de terrissa de Joan Majó, sota el títol de “Les formes en els atuells ceràmics”.

pucheros

Tal i com bé s’explica en l’opuscle de la mateixa, és aquesta una col·lecció singular ja que mentre la majoria de col·leccions intenten atresorar  el màxim nombre de peces  provinents de la màxima diversitat d’orígens, Joan Majó amb el pragmatisme que caracteritza la seva ànima d’enginyer, s’ha centrat en uns atuells  determinats i ha intentat cercar  les diferents variants formals del mateixos, la forma i la geometria del cos , així com el més ample escalat de mides possible. A més , ho ha fet no anant a cercar les peces en els ceramistes dels centres terrissers sinó cercant peces viscudes, és a dir amb la pàtina del seu ús i la bellesa de les seves imperfeccions i estat de conservació diverses.

Tan sols entrar en l’exposició, per cert molt destrament muntada, el flaire del popular s’ensuma i ens introdueix en uns mons ja desapareguts , alhora que ens convida  a una mirada antropològica del mon rural. A La gran bellesa de les formes ancestrals, s’hi afegeix aquest escalat  que les eleva encara més, i un es queda embadalit davant la col·lecció de “pucheros” o la “cantirets d’aiguardent de pastor” , de mides proporcionals a la dosi que pertocava al pastor segons els dies de pastura per els que era contractat.

cantirets de pastor per aiguardent

Formes, textures, colors i jo diria que aromes envolten aquesta gran exposició , una petita mostra de l’espectacular  col·lecció de Joan Majó que en la seva generositat ha decidida cedir al Museu del Càntir quan aquest la pugui acollir en exposició, per el que haurem d’esperar a l’ampliació del mateix, que ja sembla comença a albirar-se, en projecte, per a un futur que desitgem no sigui molt llunyà.

Però mentre, gaudim de la singularitat i bellesa d’aquest tastet en una exposició d’obligada visita, no tan sols per els afeccionats a la terrissa, ans també per a tots els amants de l’art i la cultura popular.

Les formes en els atuells ceràmics.

Terrissa tradicional de la Col·lecció de Joan Majó

Del 14 de gener al 20 de febrer de 2022

Museu del Càntir. Argentona

 

ENCRIPTAT. MIQUEL ORTEGA

 

Miquel Ortega, l’artista vilassarenc / mataroní dedicat en cos i ànima al mon del mosaic, és l’encarregat d’iniciar l’any a l’espai capgròs i ho fa amb una interessant exposició en la que mostra la seva evolució creativa en aquesta peculiar vesant artística.

Fa tan sols aproximadament una dotzena d’anys que Miquel Ortega aparegué en el món artístic mataroní recuperant la visió artística del mosaic, una especialitat caiguda en desús i que a la comarca havia desaparegut després de la mort de Rodolf Tur i d’algun intent de la seva filla Lídia.

Ortega practicava per un llavors una activitat quasi artesanal del mosaic, amb preferència vers la vesant de la còpia, o l’encàrrec decoratiu. Però el seu esperit inquiet li va permetre ràpidament trencar aqueta zona de confort artesanal, per començar un camí creatiu amb les grans dificultats que el mateix comporta.

Recolzat amb una voluntat fèrria, Ortega es va llençar a l’evolució amb un treball continuat en dues vessants. La primera la de l’evolució tècnica, aprenent i investigant modus, maners i materials que li facilités el desenvolupar amb més facilitats els seus pensaments i il·lusions. La segona , un evolució mental en el coneixement de l’art i el sentit artístic. Tot això en un caminar sense preses però sense pauses.

Any rere any, Miquel Ortega ha anat presentat els seus avenços personals. A voltes l’ha encertat i en altre s’ha equivocat, però sempre ha mantingut la fe en ell mateix, acompanyat d’un treball constant i permanent d’hores al taller, a la recerca de la seva veritat  més pura i personal.

Ara a l’espai capgròs Miquel Ortega es presenta en un estat de maduresa, amb unes obres compactes tècnicament i que plàsticament es mouen en dues vesants. Una de més poètica i creativa, per a mi la millor, amb els treballs amb tessel·les petites en les que segueix el caminar que iniciara ja fa uns anys. Unes obres complexes, rítmiques , amb aroma  d’antigor, plenes de detalls i camins en els que perdre’s a la recerca del més íntim, o “encriptat” com titula el propi artistes. L’altre més propera al trencadís amb uns treballs més visualment directes, més de pel broc gros que les delicatessen de l’altre veral, però igualment interesant.

Però en un o altre camí, es nota aquesta evolució de l’artista no tan sols a la recerca de la seva veritat, ans també en un intent comunicatiu amb l’espectador que va més enllà del decoratiu i dels gustos personals, tot en un caminar alliberat que intenta retornar al mosaic la seva vàlua com a eina absolutament vàlida per a la creació artística.

Valent i desfermat, Miquel Ortega ens demostra en aquesta exposició a l’espai capgròs la seva ànima d’artista alhora que fa evident que el treball constant i continuat sempre té recompensa., en aquets cas el d’una interesant exposició de recomanable visita.

Felicitats.

Miquel Ortega. “Encriptat”.

Espai capgròs

Del 10 al 26 de gener de 2022

 

DONES

 

Rosa Codina.Esteve

La Fundació Iluro s’afegeix a la reivindicació de les dones artistes presentant a la seu de l’Ateneu una exposició dedicada a elles amb 32 obres provinents del seu fons d’Art.

He de confessar que si bé estic absolutament d’acord amb la reivindicació del paper de la dona en l’art, no soc gens procliu a aquestes mostres que sols estan lligades per la identitat de gènere, sense tenir en compte cap més parentiu. Crec que la diferenciació en la valoració artística ha d’estar fonamentat en la qualitat i no pas en la identitat sexual.

Montserrat Gudiol

I ho dic des de la defensa aferrissada que en el petit àmbit local he fet d’algunes artistes absolutament desconegudes i menystingudes a la mateixa,  com en el cas de Rosa Codina-Esteve o Carme Garolera, autores de qualitat contrastada per arreu i que no existien per a la seva ciutat. Això per no dir altres noms com els de Nefer, Marta Duran , C: Morales, Mònica Vilert o Catherine Lorton què han tingut sempre en les meves crítiques la visió de futur artístic i de valoració del nivell artístic que atresoraven.

Fusako Yasuda

Dit això i entrant en matèria hauríem, com, a prèvia,  considerar d’agosarat el projecte de la Fundació Iluro, ja que coneixedors tots de les mancances del seu fons d’art , unes mancances d’arrel ja que la col·lecció de la Caixa Laietana mai va ser una col·lecció d’art en el seu sentit estricte. Si hi afegim que aquesta col·lecció va quedar a més esquarterada  en la fusió en Bankia, tot ens feia témer , una mostra esvaïda i poc representativa com així ha estat en realitat.

Clàudia Gropp

Malgrat que individualment parlant hi ha obres de bona qualitat i que mereixen l’atenció de l’espectador com poden ser les de Codina-Esteve, Condomines, Duran, Grop, Gudiol ,Ibañez, Nefer o Yasuda, aquestes obres queden com illes aïllades, i valgui la redundància,  en un atol al bell mig de la immensitat de l’oceà que n’és l’espai expositiu.

A més a més, la mostra no ens permet cap lectura fora de l’aïllada de cada obra ja que no es fa constar l’any de realització de les mateixes, element que podria permetre comparar les diferents estilístiques del mateix moment. Un detall fàcil per altre part de ser constatat ja que la majoria d’obres pertanyen a les obligades donacions de quan s’exposava a la Caixa Laietana , o a compres puntuals per ex. a la Biennal Torres García

Marta Duran i Carme Riera

Tampoc hi ajuda el catàleg sense una explicació artística de la mateixa, tant en el sentit col·lectiu com individual, i sense explicar detalls que la podrien fer més entenedora, com però ex explicar l’amistat des de sempre d’Emília de Torres i Maria Jesús de Solá que permet veure grans  concomitàncies en el tractament de la figura d’ambdues., i així en altres exemples.

Beatriz Sumeizo i Esther Galdón

Si hi afegim el pes de les absències en un entorn localista, pròpies de les mancances el fons ,com per ex. de Roser Vinardell , deixeble de Jordi Arenas i professionalitzada en la dècada dels 70, o el noms de VIlert, Garolera, Lorton, germanes March, Morales i altres , fan de la mostra  una anècdota  en comptes d’una demostració de pes i de fe en la gran qualitat de l’art produït per les dones.

Conxa Ibañez, Marta Carreté i Nefer

Una exposició que s’ha de visitar sempre i quan es fixi la mirada en la individualitat del presentat, amb obres prou interessants, però que presenta un escàs valor en el conjunt global i la intencionalitat de potenciar la figura de la dona com artista , elevant-la als nivells dels seus companys de gènere masculí.

 

DONES.

Fundació Iluro. Mataró

Del 17 de desembre de 2021 al 27 de febrer del 2022

15 X15.

 

Obra de Joan Hortós

Si hi ha una exposició col·lectiva a Mataró que any rere any es supera a si mateixa  en el que pertoca a quantitat, qualitat i interès dels espectadors és sens dubte la de 15 X15 que amorosament conres cada anys l’Associació de Sant Lluc.

Aquest any han estat 85 els creedors que han respost a la seva crida confegint una estimable mostra , magníficament presentada  a la sala d’Aparelladors amb un encomiable treball de Teresa Roig en el comissariat i muntatge. amb el que ha donat l’aire que precisen aquestes petits obres de tan solls 15 cm de mida.

La gran majoria d’autors a més a més a més no han escatimat esforços per aconseguir unes obres amb personalitat pròpia i identificativa d’ells mateixos , amb uns nivells qualitatius prou valorables, donant així pas a un veritable puzle, o potser seria més escaient parlar de patchwok de mini obres, en les que hi estan presents tots els estils , tendències, tècniques i materials, en un bigarrat conjunt pluri individual que captiva en el general i obliga a la deturada atenció a la recerca de l’obra més plaent per a cada espectador.

Lamentablement la mostra ha estat tenyida pel dol de la mort , l’endemà de l’acte inaugural , de Joan Hortós que com cada any participava ne la mateixa, en aquest cas amb una obra plenament significativa del seu fer.

15x15

Del 15 de desembre de 2021 al 9 de gener de 2022

Sala del Col·legi d’Aparelladors. Mataró

 

CARPE DIEM. L’ART DELS MOSCARDÓ

 

Després del més que obligat parèntesi nadalenc, cal tornar a posar fil a l’agulla recordant les darrers exposicions de l’any, encara en actiu. Seguint el costum que m’he mercat fa uns anys , intento començar amb una exposició que mereixi un comentari positiu tant en el que pertoca a qualitat com a esperit i com en poques ocasions he tingut més fàcil la tria que no podia ser altre que la de l’expo que els germans Moscardo, Ramon en la pintura i Josep en l’escultura ens ofereixen a l’espai capgròs.

Nomenar els germans Moscardó  és nomenar una pintura essencialment vital, generador d’un art fonamentat en la joie de vivre, en l’hedonisme dels petits plaers , físics, ambientals, espaials i conceptuals que ens permeten encarar el dia a dia amb una mirada més vital i optimista.

Però també es parlar d’una capacitat tècnica perfectament emmotllada a la intencionalitat de els obres, amb un traç vibrant, generós ,que al costat de la llum , el color i els personatges que omplen els seus treballs, son capaços de generar unes obres atractives visualment i que generen un bon rotllo, que enamoren a primera vista i que segueixen seduint passi el temps que passi.

Avui a l’espai capgròs, Ramon Moscardó fuig una mica dels seus tòpics paisatgístics per centrar-se més en l’home i el seu entorn, entomant de nou una mirada àgil i viva a certs ambients de la quotidianitat i ho fa amb la seva agilitat peculiar i el seu toc personal, donant una mirada d’esperança a aquest món poruc que ens està quedant, i del que defuig amb la seva peculiar mirada hedonista.

L’exposició es complementa amb la sorpresa d’uns figures escultòriques , parells en l’estructura formal als ferros vinclats , tal i com definí Terri als seus treballs. Unes escultures que donen tridimensionalitat als personatges habitual en les pintures dels germans.

Una bona exposició, plena d’art i de desitjos vitals per encarar un nou anys que esperem , desitgem i volem pensar que serà molt millor que els dos que hem deixat enrere.

 

Ramon i Josep Moscardó

Espai capgròs de l,1 de  desembre de 2021 al 7 de gener de 2022