DONES

 

Rosa Codina.Esteve

La Fundació Iluro s’afegeix a la reivindicació de les dones artistes presentant a la seu de l’Ateneu una exposició dedicada a elles amb 32 obres provinents del seu fons d’Art.

He de confessar que si bé estic absolutament d’acord amb la reivindicació del paper de la dona en l’art, no soc gens procliu a aquestes mostres que sols estan lligades per la identitat de gènere, sense tenir en compte cap més parentiu. Crec que la diferenciació en la valoració artística ha d’estar fonamentat en la qualitat i no pas en la identitat sexual.

Montserrat Gudiol

I ho dic des de la defensa aferrissada que en el petit àmbit local he fet d’algunes artistes absolutament desconegudes i menystingudes a la mateixa,  com en el cas de Rosa Codina-Esteve o Carme Garolera, autores de qualitat contrastada per arreu i que no existien per a la seva ciutat. Això per no dir altres noms com els de Nefer, Marta Duran , C: Morales, Mònica Vilert o Catherine Lorton què han tingut sempre en les meves crítiques la visió de futur artístic i de valoració del nivell artístic que atresoraven.

Fusako Yasuda

Dit això i entrant en matèria hauríem, com, a prèvia,  considerar d’agosarat el projecte de la Fundació Iluro, ja que coneixedors tots de les mancances del seu fons d’art , unes mancances d’arrel ja que la col·lecció de la Caixa Laietana mai va ser una col·lecció d’art en el seu sentit estricte. Si hi afegim que aquesta col·lecció va quedar a més esquarterada  en la fusió en Bankia, tot ens feia témer , una mostra esvaïda i poc representativa com així ha estat en realitat.

Clàudia Gropp

Malgrat que individualment parlant hi ha obres de bona qualitat i que mereixen l’atenció de l’espectador com poden ser les de Codina-Esteve, Condomines, Duran, Grop, Gudiol ,Ibañez, Nefer o Yasuda, aquestes obres queden com illes aïllades, i valgui la redundància,  en un atol al bell mig de la immensitat de l’oceà que n’és l’espai expositiu.

A més a més, la mostra no ens permet cap lectura fora de l’aïllada de cada obra ja que no es fa constar l’any de realització de les mateixes, element que podria permetre comparar les diferents estilístiques del mateix moment. Un detall fàcil per altre part de ser constatat ja que la majoria d’obres pertanyen a les obligades donacions de quan s’exposava a la Caixa Laietana , o a compres puntuals per ex. a la Biennal Torres García

Marta Duran i Carme Riera

Tampoc hi ajuda el catàleg sense una explicació artística de la mateixa, tant en el sentit col·lectiu com individual, i sense explicar detalls que la podrien fer més entenedora, com però ex explicar l’amistat des de sempre d’Emília de Torres i Maria Jesús de Solá que permet veure grans  concomitàncies en el tractament de la figura d’ambdues., i així en altres exemples.

Beatriz Sumeizo i Esther Galdón

Si hi afegim el pes de les absències en un entorn localista, pròpies de les mancances el fons ,com per ex. de Roser Vinardell , deixeble de Jordi Arenas i professionalitzada en la dècada dels 70, o el noms de VIlert, Garolera, Lorton, germanes March, Morales i altres , fan de la mostra  una anècdota  en comptes d’una demostració de pes i de fe en la gran qualitat de l’art produït per les dones.

Conxa Ibañez, Marta Carreté i Nefer

Una exposició que s’ha de visitar sempre i quan es fixi la mirada en la individualitat del presentat, amb obres prou interessants, però que presenta un escàs valor en el conjunt global i la intencionalitat de potenciar la figura de la dona com artista , elevant-la als nivells dels seus companys de gènere masculí.

 

DONES.

Fundació Iluro. Mataró

Del 17 de desembre de 2021 al 27 de febrer del 2022