SETXU XIRAU (2013-2023) A LA FUNDACIÓ ILURO

 

De manera gens habitual en al programació de la Fundació Iluro, de cop i volta i d’un manera ben especial, després de l’exposició de la seva col·lecció i fent parella amb el Batxillerat Artístic de Sta Anna, la sala de la Fundació que toca la Riera  presenta el treball del canetenc Setxu Xirau, que presenta un poti poti que sembla convertir en una peculiar antològica i que esdevé una mostra interessant en part , menter que per l’altre és una pura boutade  de qui creu en elles per “dignificar” el seu art.

Setxu Xirau és sens cap mena de dubtes un artista ben especial, un artista amb una concepció de l’art que a voltes especifica  com espectacle, com de representació artística en part, com ho és amb tota aquesta història del cabirol, que evidentment sorprèn en la primera impressió però que en la seva repetició acaba diluint tota mena de sorpresa i el que és pitjor, d’interés.

I ho explicarem, es tracta de situar  la figura dissecada d’un, o varis , cabirols que per sorpresa i en part per el peculiar sentit que tenim d’aquest animals, creen una imatge que segons els indrets , pot arribar  a ser espectacular , com pot ser per ex. , i així ha estat, a la casa Coll Regàs, el Palau de Montjuich, o la sala Artur Ramón, creant un xoc mental que obliga a una reflexió personal.

Artur Ramón reflexionava tot dient que  potser representa una metàfora de l’estultícia humana contra l’imperi del saber. I el que en alguns provoca una reflexió profunda, per a mi és la simple aposta d’una juguesca en la que banalitzar la transcendència mental a al que som capaços els humans davant un fet que ens sorprèn i ens separa de la realitat que hem o ens han fabricat. Un enriures de l’art al que hem sacralitzat per la teoria dels gestos quan en realitat és un acudit d’una certa gràcia , ben traslladat, això sí, a la vesant pública.

Deixant de costat aquest  art per a babaus, que un ha vist repetidament en els quasi 50 anys de seguidor impenitent d’exposicions, en l’altre caire de l’exposició, Xirau ens mostra que és un artista brillant i vibrant, amb una clara tendència d’aires teatrals, però capaç de gestar, tot jugant amb els materials i el cromatisme, unes sèries esplèndides en les que és fàcil submergir-se , com per exemple el cas de les papallones que mitjançant el treball del color, dignifica i eleva a nivells artístics ben elevats. O el joc amb l’abstracció que assoleix una qualitat tècnica i comunicativa molt gran.

Malgrat però aquesta lloança a un art més visual, i si volem dir-ho així, ben tradicional, queda evident per qualsevol que vulgui pensar quan s’enfronta a certes exposicions que Setxu Xirau  és un artista  llunyà a la pintura i a l’escultura, que aquests son sols elements per jugar i conjugar amb ells una reflexions que volen anar més enllà de la simple plàstica i fins hi tot estètica, que preveu i intenta una reflexió personal més profunda que en el meu cas, i crec que en la majoria, s’escapa dels nostres àmbits i camins.

El que em preocupa és que a final de tot, es tracti simplement d’una juguesca, en la que l’artista , ser superior, es mofi i se’n rigui dels espectadors que no l’han acabat de comprendre per que simplement no hi arriben , o no volen, o simplement creuen ue és una presa de pel, i això sí que seria un greu error de la Fundació Iluro, donant veu i vot a qui no ho mereix.

Sgui com sigui, i més tenint en compte que el cabirol ja no estarà a la sala d’exposicions i sí estarà invisible a la casa Coll i Regàs, s’acosti a l’exposició i gaudeixi del bon fer  d’aquest artista de Canet, al que alguns consideren un primera fila, i altres no pensem  que hi hagi per tant,.

 

Setxu Xirau Roig 2013 / 2023

Ateneu Fundació Iluro

Abril / maig 2023

EL BODEGÓ . ATENEU FUNDACIÓ ILURO

 

 Josep Novellas

Segueix la Fundació Iluro, recuperant el seu fons artístic exposant-lo després d’una oportuna restauració i emmarcació.  Així després de les primeres exposicions al voltant del paisatgisme, la figura i el retrat, les exposicions de l’Ateneu, i el diàleg amb la Col·lecció Bassat, des de fa tres temporades ha agafat una mirada més privada i particular que començà amb ”Paisatges” ( any 2021), “Dones” (2022) per continuar ara mateix amb “El bodegó” en el que presenta l’obra de 25 autors, dels quals sols en queden 6 en vida, i en la que presenta una mirada ample i divergent , tal i com s’escau en una temàtica com aquesta, i que mostra peces diverses de la seva col·lecció.

David Salvadó

Deixant de costat la utilització en el títol del castellanisme “bodegó” en comptes de “natura morta” que és com habitualment s’anomena , la Fundació Iluro ens presenta una acurada mirada a les peces dels seu fons, amb la  intenció “de parlar del passat però també per reflexionar sobre el present” , com bé diu en el seu escrit de presentació del catàleg.

José Luis Lázaro Ferré

I ho fa en una agradable exposició en la que es barregen èpoques, tècniques i estils, oferint a l’espectador una mirada ample del que ha estat l’art en els darrers quasi cent anys, amb una barreja de noms, èpoques, tendències i estils , que assoleixen en el seu global una valor prou estimable i que al meu entendre supera l’assolit i ensenyat en altres exposicions de mirada semblant, malgrat que a vegades l’obra està allà agafada per els pels per poder ser introduïda en la col·lectiva i també per la majoritària absència de dades de realització de l’obra que permetria enquadrar-la en el quefer de l’autor.

Josep Serrasanta

Cal fer esment per començar, de les obres que corresponen a artistes mataronins i maresmencs, que son en certa manera l’esquer de la mostra. D’entre ells cal remarcar l’obra de Josep Novellas “Bodegó d’alls tendres” , una esplèndida peça que mostra la gran qualitat de l’artista i que serveix per entendre  en part la seva sempre difícil conjunció artística entre la figuració i el que hi ha més enllà. Al seu costat cal remarcar a Jordi Cuyàs de qui es presenta un díptic que retrata perfectament el seu camí avantguardista en el que mantenia l’arrel figurativa amb la que va començar. No hem d’oblidar el treball d’Amadeu Casals amb un petit “bodegó” en el que demostra la seva actualitat , malgrat que l’obra ha de tenir ja uns vint-i-cinc anys, i la seva evolució aquarel·lística, tècnica de la que va ser un gran mestre. Igualment cal fixar la mirada en la composició de David Salvadó, amb una petita obra dels seus començaments en que mostra la seva capacitat compositiva, cromàtica i creativa. I com no, recordar el nom de José Luís Lázaro Ferré,  amb un bodegó curull de concepte, color i volum , identificatiu de la seva gran qualitat.

Marta Duran

Jordi Cuyàs, Joaquin Asensio i Amadeu Casals

Al seu costat no podem oblidar la resta de mataronins i maresmencs, encapçalats per Manuel Ángeles Ortiz , amb uns gravats florals, Manuel Cusachs i una pintura de principis, molt en  la línia de la que fou companya , mestre i amiga, Emília de Torres. Marta Durán i el que fou el seu mestre, l’uruguaià Pablo Mañé, amb dues obres de caire clàssic i tradicional, Alfred Opisso, amb un bodegó primerenc, en el que mostra  la seva habilitat en la creació d’espais,  Perecoll i el seu “Bodegó casual”, perfectament definit en el títol, Jordi Prat Pons amb una realització amb botelles, al seu estil de primers anys de pintor i un bodegó tradicional de Philip Stanton, amb la seva mirada especial, amb la que ha caracteritzat la seva carrera artística.

Perecoll

En la resta de participants, el bon to segueix essent el predominant començant per un ascètic “Bodegón con miel” de Joaquin Asensio, artista recuperat per galeristes tan importants com F.Pinós o Fernando Alcolea, i que aquí mostra el seu bon fer, per no parlar d’A. Clavé, amb un especial “Pez” en el que mostra bona part de les seves habilitats. Rafel Durancamps , home d’àrdua i complexa vida , del que se’ns ofereix un bodegó clàssic que cal suposar de la seva primera època. Del barceloní amb arrels maresmenques,  Lluis Masriera posem gaudir d’un àgil bodegó que ens mostrà el seu gran fer i saviesa artística.

Antoni Clavé

Una de les sorpreses de l’exposició és la “Natura Morta” de l’Oriol Muntané, artista barceloní , fill del mataroní Lluís Muntané, que fou  director de l’Escola de Belles Arts. una peça digne d’estudi en la seva concepció i realització que contrasta mb la modernitat del treball de Pere Planells, un collage mixta  d’alt nivell i interès. Nivell amb el que coincideix amb el treball d’un classicisme conceptual de Pere Pruna. Un concepte que vira cap a la modernitat, seguint la seva pauta, la que ofereix l’obra de Josep Roca Sastre.

Lluís Masriera

Alfred Opisso

Francesc Ruestes, artista creador del mural que presideix l’entrada a l’espai per la zona del carrer Bonaire, es present aquí amb una peça de mida petita en la que desenvolupa la seva vivència personal amb un treball actual que contrasta profundament amb la visió totalment tradicional i clàssica de Josep Serrasanta. I ja per acabar l’exposició apareixen un abstracte de Tharrats en la seva línia espaial i un bodegó de línia tradicional en el fer del sabadellenc Vila Arrufat, ple d’harmonia i serenitat.

philip Stanton

Tota aquesta munió de reconeguts autors de diversos temps, presenten en el seu conjunt una mirada global de l’art català des de la post guerra fins a finals del segle passat, amb una acurada col·lecció, en la que és difícil trobar una obra de caire majestàtic, però en la que quasi totes elles tenen un valor i un significat demostratiu de l’evolució de l’art en aquest temps. Un concepte que caldria aplicar al MNAC massa vegades tancat a noms coneguts i reconeguts però que no assoleixen nivell i qualitat, segons l’administració, per ocupar espai en les col·leccions oficials del país.

Francesc Ruestes

Exposició doncs que obligadament hem de recomanar la  visita tot destacant  que potser falta un seguit d’actes que siguin quelcom més que una visita guiada i  la conferència prevista, per donar més lluentor a aquesta exposició, que malgrat la seva aparent simplicitat és d’obligada visita per a tot bon afeccionat a l’art.

 

 "El bodegó".

 Fons d'Art de la Fundació Iluro

Ateneu Centre Cultural. Mataró

del 3 de Febrer al 2 d'abril de 2003

 

EL RETORN A LA TRISTA REALITAT. SANT LLUC 2022

 

Joan Hortos

L’any passat i en motiu de celebrar-se el 75 aniversari de la col·lectiva , la comissió organitzadora de la mateixa va pregar insistentment als artistes mataronins més importants i reconeguts, que habitualment  no acudien a la trobada , la seva col·laboració participativa per donar llustre a l’efemèride.

La resposta dels mateixos va ser unànimement positiva i així es va gestar una exposició excepcional, en la que s’aconseguí l’equilibri entre art qualitatiu i el popular que era i segueix essent, crec jo, l’eix del concepte de la col·lectiva. Un eix que ha virat massa vegades cap el populisme deixant en segon terme la qualitat.

obres de Monica Vilert i Alexandra Chaves

Va ser una col·lectiva important ja que mostrava perfectament al visitant el nivell qualitatiu de la plàstica local conformant-se una exposició perfectament exportable per a la resta de contrades de Catalunya, i que assoli un rotund èxit.

Un mantenia la il·lusió , que no l’esperança, de que els artistes locals top haurien copsat la lliçó  i havien entès que la participació en la Sant Lluc , i més en l’entorn i conseqüentment en el nivell col·lectiu que s’assolia , formava part d’una obligació  moral com a ciutadans que volen el millor per la ciutat en la que viuen. Però ha quedat ben clar que no. Que l’ego artístic domina pel damunt de tot i consideren que anar al Sant Lluc implica una davallada tal de la seva autoestima creativa que els fa repudiar  la seva participació.

T. Safont -Tria

Així el Sant Lluc 2022 és un retorn al passat amb una mostra de nivell fluix, amb poca “chicha” de qualitat i molta morralla que no hauria d’estar penjada de cap de les maneres, si atenem a que es tracta d’una col·lectiva d’artistes que honoren al seu patró  i evidentment és impossible aplicar el qualificatiu d’artista als autors d’una massa nombrosa quantitat d’obres.

Sussi Vilaseca

Sortosament  l’aprovat s’aconsegueix ja que els artistes que si mereixen l’apel·latiu, han aportat a la col·lectiva obres de nivell i qualitat el que salva el global , però en un conjunt en el que per primera vegada en molts anys no existeix cap sorpresa. No hi ha cap nom desconegut que aparegui amb un detall que cridi l’atenció i generi l’espurna de la novetat i ben pocs son els autors que trenquen la seva zona de confort amb aventures que puguin albirar un  petit gir en la seva trajectòria creativa.

G. Badosa

Sense aquestes espurnes i davant l’absència de nous i joves creadors, la sant Lluc d’enguany lamentablement esdevé una mostra freda, avorrida i rutinària  de la que cal destacar per damunt de tot l’homenatge a Joan Hortos, present mitjançant un variat mostrari que per se mereix la visita a la sala.

L’art viu, agosarat, valent, crític i espiritual d’en Joan generant un misteri permanent hauria de ser exemple per els adotzenats creadors presents a l col·lectiva.

Toni Marti

Miquel Ortega

L’altre apunt a destacar varen ser les paraules de Xesco Gomar, regidor de Cultura, en relació a que esta engegant  una remodelació dels espais expositius i de la relació de Cultura amb l’art mataroní. Ja sabem que les paraules massa vegades se les endú  el vent, i com exemple estan totes les declaracions d’intencions que Bote ha anat desgranant en les inauguracions dels darrers anys. Li vaig preguntar al regidor si de veritat creia en el que havia dit. I em va assegurar que aquesta vegada anava de veritat. Tingui per segur que li retoparem contundentment quan passi el que tots pensem, que seran foc d’encenalls.

Olga Serral

Resumint , un Sant Lluc d'enguany és un deja vu que esdevé patata calenta per a la nova junta de l’Associació que ha de decidir el seu futur. Per a mi està clar: Renovar-se o morir. Aposto per la primera opció . i ho dic amb el dret que em dona  el fet de que si considerem la critica com a part  de la col·lectiva, en soc el participant més veterà amb 48 presencies.

 

Col·lectiva Sant Lluc 2022

Ateneu Fundació Iluro

Del 15 de Setembre al 30 d’Octubre de 2022

 

 

 

 

9 PREMI DE PINTURA TORRES GARCÍA – CIUTAT DE MATARÓ

 

En un tres i no res, han passat ja disset anys d’ençà es fallés el primer premi Torres García  que guanyà en aquella ocasió, l’artista cubà Gustavo Díaz Sosa, i s’acosta als vint d’aquells sopars a casa la  Teresa Roig i en Jaume, amb tot el seu voltant d’amics enderiats per l’art que conformaven la Sant Lluc, en la que un, va anar dibuixant els plànols de la biennal que havia somiat el seu pare i que en el seu temps va rebutjar el consistori corresponent.

Uns plànols amb els que amb constància, esforç , professionalitat i superant tots els entrebancs, especialment en la primera edició, la gent del Sant Lluc ha construït una biennal irrefutable  afermada en una organització impecable , que rep el respecte generalitzat del món de l’art d’arreu de l’estat i amb un èxit de participació que demostra el nivell assolit en la lliga de premis de pintura que es celebren per arreu i amb l’acceptació dels diversos membres del jurat que han fallat les 9 edicions, tots ells de primeríssim nivell

I és que no tothom pot presumir d’un jurat amb noms com Juan Manuel Bonet, ex-director de l’IVAM, el reina Sofia i l’Institut Cervantes de París entre d’altres, l’home a bon segur que coneix millor l’art espanyol dels darrers 30 anys. O el d’Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, o el de Glòria Bosch responsable fins la recent jubilació del fer artístic de la Fundació Vila Casas o el de la crítica Eva Vázquez que son el que han conformat el jurat d’aquesta edició.

Aquest reguitzell de figures pensants de l’art va decidir entre les 355 obres presentades (rècord de participació) i d’elles les 40 finalistes el següent veredicte:

Guardons per a:

Gonzalo Elvira

Alícia Marsans

Eduard Resbier

Luís Romero

Gonzalo Sicre

I donar per guanyador  a l’obra  “Caminant en bucles laberíntiques ” de Jo Milne.

Evidentment tot visitant a l’expo de finalistes d’un concurs té el seu veredicte i en poques ocasions concorda amb el del jurat.  En aquest cas poques son les persones que poden discutir de que l’obra de Milne està entre les millors obres a de la biennal i per tant s’ha d’acceptar com a correcte el veredicte, per més que Milne segueix en un camí amb petites variacions que converteixen cada obra nova en un deja vu de si mateixa. Si no, repassin els anteriors catàlegs de la biennal , de la que és assídua i amb guardons, i veuran la perseverança en el seu peculiar mon plàstic.

En el que pertoca als guardonats, molt d’acord amb Marsans, Resbier i Romero i en total desacord amb Gonzalo Elvira, caçador impenitent de premis que varia el seu fer segons jurats i tendències( feu repàs de les anterior edicions de la biennal i ho podreu observar), i amb Sicre que si en una anterior edició va vorejar el premi, en aquesta ocasió presenta una obra sense vida , per a mi indigne d’estar ni tan sols entre les finalistes.

La resta de finalistes amb molt poques excepcions , presenten un bon nivell  que ens permet amb una rapida mirada fer efectiva repassada del que es cou actualment en l’art del nostre país. D’entre ells cal destacar es noms de Berta Auseré, Fernando Babio,  Rosana Casano , - al meu entendre del millor de l’exposat i que mereixia coma mínim un guardó amb al seva espectacular i sensible abstracció-(foto), Kihomg CHung., Cristina Gamón, Juan Gil, Begoña Cid, joan Ill, Silvia Martínez Palou, Luís Munilla, Març Rabal, , Guzpeña i Sol Vidal. Una dotzena d’autors que podia haver merescut millor sort.

Mirada apart mereixen els tres artistes mataronins que han passat a la final de manera totalment merescuda

Glòria Badosa repeteix classificació amb una rotunda abstracció de gran força visual i plàstica, en l’equilibri entre blau intens i negre.

Màximo Almeida portant al paroxisme el seu híper realisme amb un treball difícil en el concepte i perfectament estructurat en la realització.

Carme Fageda , que es troba en un punt de maduresa pictòrica absoluta,  arrodonint el seu treball al voltant d’aquestes “ciutats verticals” convertides en ruscs constructius que destil·len una especial filosofia personal i pictòrica.

Tot per arrodonia una magnífica Biennal, - la millor de les nou edicions-, que honora a organitzadors, participants i de retruc a la ciutat.  Moltes Felicitats

 

PS.- Però tota cara té la seva creu, que no hem d’oblidar encara que sí remarcar,  i a la que és totalment aliena l’organització.

Molta tristor m’ha provocat el més que escàs nombre d’artistes mataronins presents a l’acte de lliurament. Essent benvolents no crec que arribessin a la quinzena. La seva no presència en l’acte plàstic més important de l’any , demostra la bombolla en al que molts estan tancats i de la que sols surten quan ells en son protagonistes. Inadmissible.

Lamentable la mínima presència de dirigents polítics i culturals assistents a l’acte. La no presència dels regidors de Cultura és absolutament imperdonable. Son ben visibles i puntuals al Rocío, però es fan fonedissos en una acte com aquest, la veritable festa major de l’art. Qüestió de prioritats queda clar, i de nivell mental i cultural. La seva absència els desqualifica per el càrrec i és obligada la seva dimissió/ destitució.

Que en un acte de promoció de la Ciutat, com era el lliurament dels premis de la biennal, no hi hagués la regidora de Promoció Econòmica és un altre error de parvulitos. No entendre que la Cultura és actualment un dels pilars de promoció de les ciutat és no entendre res. I així ens va.

Molt lamentable també l’absència de la majoria de regidors del govern i l’oposició. Ens sobren dits de la mà per comptar el nombre de presents. Son absències significatives que indiquen la importància que per ells té, la cultura en la vida de la ciutat.

I el que assoleix nivells de repugnància i indignitat és l’absència total de membres de Cultura Mataró. La no presència de la responsable d’Arts Visuals del Consistori mataroní , és un cop més la demostració del fastigós menysteniment que el Govern de la Ciutat exerceix sobre la plàstica mataronina. Absolutament intolerable.

I un comentari pitjor mereix l’absència dels responsables del Museu de Mataró. L’obra guanyadora és lliurada al Museu de la ciutat per que formi parta de la col·lecció pública de la mateixa. L’absència de la seva direcció indica clarament el nul valor que donen a aquest lliurament i el nul respecte envers els ciutadans que creiem en l’art com element fonamental de la cultura comuna. Per això i per molt més cal destituir immediatament a la manaire irresponsable que dirigeix tal desideràtum.

 

Una biennal amb grans llums ( l’art , les obres presentades i els seus artistes) i una gran foscor ( (tot l’entorn artístic de la ciutat)

 

 

 

MIRAR CAP ENDINS. MAYTE VIETA

 

La Fundació Iluro ha realitzat un acord de col·laboració amb la  Fundació Vila Casas que esperem ens permeti gaudir a Mataró d’exposicions importants configurades a través dels vastos fons plàtics dels que gaudeix Vila Casas. Per començar però no s’ha triat una mostra plàstica i sí de fotografia contemporània , amb la signatura de Mayte Vieta.

Mayte Vieta (Blanes, 1971) va estudiar pintura i escultura a l’Escola Massana, i des dels seus inicis va incorporar la fotografia als seus treballs, tècnica que ha estat dominant en els darrers anys. ”L’Utilitza per evidenciar l’ambivalència de les coses visibles. La imatge obtinguda a partir de seqüències viscudes creen en l’obra de Mayte Vieta certes dicotomies pròpies del llenguatge postmodern: absència-presència, vida-mort, natural-artificial... reflexions del nostre jo. Mayte Vieta s’allunya del concepte clàssic de fotografia: investiga, manipula i transforma el material per aconseguir, segons paraules de l’artista, “capturar l’instant” i establir un diàleg espai-temps. El seu treball pretén apropar l’espectador a multitud de llocs carregats de força atmosfèrica, espais somiats i dotats d’una forta càrrega simbòlica i sensible”. segons s’explicita en la fitxa tècnica de l’autora en el web de la Vila Casas

A l’exposició que actualment presenta a la Fundació Iluro, amb el títol De “mirar cap endins i obrir els ulls” Vieta ens presenta un seguit de fotografies retroiluminades com és d’habitud en ella, en el que pretén que l’espectador es pregunti si allò que fa d’aquests no llocs de silenci i quietud quelcom que ens sobrepassa i supera? No són aquests paisatges la representació d’un instant que ha deixat de pertànyer-nos-hi per fusionar-se amb l’univers? Segons l’opuscle de mà de l’exposició.

I situats en aquesta paramètrica crec que l’autora no aconsegueix els seus objectius.  Per quina raó?. Per varies, però per dues molt importants. Una, que el públic general de l’Ateneu està molt allunyat de vel·leïtats contemporànies i davant el muntatge de Vieta és queda en la superfície, en la bellesa formal de les fotografies a les que la retro il·luminació dona encara un esteticisme més accentuat. L’altre és l’absència absoluta de cap pista que ens pugui acostar a penetrar en el món de l’autora i ens endinsi en les seves intencions i missatge. I dic cap pista, ja que la parrafada de l’opuscle de mà i el vinil, com és habitual estan escrits en un llenguatge críptic sols entenedor per a experts  en llenguatge contemporani.

Mayte Vieta ja va realitzar una exposició individual a Mataró fa uns quants anys . va ser a la sala de l’Ajuntament, aquella que existia a l’entrar a ma dreta. Va ser pel primer trimestre de 1996, és a dir fa ja 26 anys. En aquelles mostres tríptiques ( tres autors que exposaven individualment però amb un lligam entre ells): Vieta ho va fer amb Eloi Puig I Joana Cera en el conglomerat de “Cambra de Forasters”.

L’escrit del seu catàleg, realitzat per Martí Peran,  deia “la primera temptativa per salvar el present és recordar-lo... Per salvar-lo cal aïllar-lo del temps, segrestar  l’experiència enfora, més enllà del marc, fins i tot de qui en fou protagonista”. 26 anys més tard Vieta  està en la mateixa tessitura i nosaltres també, quedant-nos al marge de les seves disquisicions personals. I com nosaltres, la majoria de visitants.

 

Mayte Vieta

Mirar cap endins i obrir els ulls

Ateneu Fundació Iluro

Del 10 de marçal 29 de maig de 2022

DONES

 

Rosa Codina.Esteve

La Fundació Iluro s’afegeix a la reivindicació de les dones artistes presentant a la seu de l’Ateneu una exposició dedicada a elles amb 32 obres provinents del seu fons d’Art.

He de confessar que si bé estic absolutament d’acord amb la reivindicació del paper de la dona en l’art, no soc gens procliu a aquestes mostres que sols estan lligades per la identitat de gènere, sense tenir en compte cap més parentiu. Crec que la diferenciació en la valoració artística ha d’estar fonamentat en la qualitat i no pas en la identitat sexual.

Montserrat Gudiol

I ho dic des de la defensa aferrissada que en el petit àmbit local he fet d’algunes artistes absolutament desconegudes i menystingudes a la mateixa,  com en el cas de Rosa Codina-Esteve o Carme Garolera, autores de qualitat contrastada per arreu i que no existien per a la seva ciutat. Això per no dir altres noms com els de Nefer, Marta Duran , C: Morales, Mònica Vilert o Catherine Lorton què han tingut sempre en les meves crítiques la visió de futur artístic i de valoració del nivell artístic que atresoraven.

Fusako Yasuda

Dit això i entrant en matèria hauríem, com, a prèvia,  considerar d’agosarat el projecte de la Fundació Iluro, ja que coneixedors tots de les mancances del seu fons d’art , unes mancances d’arrel ja que la col·lecció de la Caixa Laietana mai va ser una col·lecció d’art en el seu sentit estricte. Si hi afegim que aquesta col·lecció va quedar a més esquarterada  en la fusió en Bankia, tot ens feia témer , una mostra esvaïda i poc representativa com així ha estat en realitat.

Clàudia Gropp

Malgrat que individualment parlant hi ha obres de bona qualitat i que mereixen l’atenció de l’espectador com poden ser les de Codina-Esteve, Condomines, Duran, Grop, Gudiol ,Ibañez, Nefer o Yasuda, aquestes obres queden com illes aïllades, i valgui la redundància,  en un atol al bell mig de la immensitat de l’oceà que n’és l’espai expositiu.

A més a més, la mostra no ens permet cap lectura fora de l’aïllada de cada obra ja que no es fa constar l’any de realització de les mateixes, element que podria permetre comparar les diferents estilístiques del mateix moment. Un detall fàcil per altre part de ser constatat ja que la majoria d’obres pertanyen a les obligades donacions de quan s’exposava a la Caixa Laietana , o a compres puntuals per ex. a la Biennal Torres García

Marta Duran i Carme Riera

Tampoc hi ajuda el catàleg sense una explicació artística de la mateixa, tant en el sentit col·lectiu com individual, i sense explicar detalls que la podrien fer més entenedora, com però ex explicar l’amistat des de sempre d’Emília de Torres i Maria Jesús de Solá que permet veure grans  concomitàncies en el tractament de la figura d’ambdues., i així en altres exemples.

Beatriz Sumeizo i Esther Galdón

Si hi afegim el pes de les absències en un entorn localista, pròpies de les mancances el fons ,com per ex. de Roser Vinardell , deixeble de Jordi Arenas i professionalitzada en la dècada dels 70, o el noms de VIlert, Garolera, Lorton, germanes March, Morales i altres , fan de la mostra  una anècdota  en comptes d’una demostració de pes i de fe en la gran qualitat de l’art produït per les dones.

Conxa Ibañez, Marta Carreté i Nefer

Una exposició que s’ha de visitar sempre i quan es fixi la mirada en la individualitat del presentat, amb obres prou interessants, però que presenta un escàs valor en el conjunt global i la intencionalitat de potenciar la figura de la dona com artista , elevant-la als nivells dels seus companys de gènere masculí.

 

DONES.

Fundació Iluro. Mataró

Del 17 de desembre de 2021 al 27 de febrer del 2022