dijous, de juliol 29, 2010

TANCANT LA PARADETA

La petita frescor que ha deixat la tamborinada d’estiu sembla donar-me una petita embranzida per tancar oficialment la paradeta i deixar per a la tornada de vacances , és a dir tot acabant l’agost, per reiniciar aquestes periòdiques reflexions personals al voltant de l’art ,de manera fonamental, i del que m’envolta, en especial de la meva ciutat i la política més propera de manera tangencial.
Feia ja uns dies que aquet blog no s’obria a nous post. L’obligat sprint final abans de vacances per deixar-ho tot el més enllestit possible i Les Santes amb la seva disbauxa obligada , i sempre magnífica , han arraconat les ganes d’escriure. Ara per això és moment de les darreres reflexions
DE SANTES



Les Santes son magnífiques sempre ja que son festes del poble , així de clar i de senzill. I unes festes que he gaudit , i espero encara aquesta nit fer un parell de ballades , de manera magnífica.

Ja he dit altres vegades que no soc “santero” en aquest esperit de MTV. No ho soc ja que en la meva joventut un vivia a Argentona i la “meva” festa era Sant Domngo i no les devaluades Santes d’aquells moments. Viure a Mataró i molt especialment l’anar “creixent” de les filles, ha anat fent-me cada vegada més “de santes” , des de les activitats infantils / juvenils ( gegants , xeringades , passades , desvetllament ...) fins a les actuals nit boja, ruixada , matinades , albada etc.., encara que en molts d’aquests casos com a simple espectador.

Un santero però sí de sang, ja que com també he dit en altres anys la meva família era de Santes de tota la vida , havent estat el meu avi administrador de la confradia durant molts anys , i ell i la meva mare varen ser padrins de la campana Montserrat ( ben fotografiada queda sempre a la Barram ) quan es van recuperar las campanes de Santa Maria.

He gaudit d’unes bones Santes ben llunyanes a la disbauxa de vi de la que ens parlaven els de la Sexta. Vaig veure els titulars de l’informatiu del vespre i vaig quedar garratibat i corprès , encara que no cal deixar de costat la bona reflexió, com sempre ben atinada , de Jesús González Notario, de que potser aquesta és la visió que en pugui treure un visitant desconeixedor de la història després d’assistir a la nit boja.


He gaudit dons d’unes bones Santes que varen començar en el silenci de no escoltar res de la Crida ja que als caps pensants de megafonia no varen creure convenient orientar un alçàveu direcció Riera amunt i tots els que per allà estàvem ens vam quedar a les capses. Sort que els avenços tecnològics dels que tan us fan alguns dels nostres dirigents , em van permetre via blog de l’alcalde , llegir la mateixa tan sols arribar a casa.

Una crida en la que em va sorprendre el poc nombre de samarretes de la festa presents. A bon segur que l’IMAC ens oferirà uns nombres de vendes d’èxit total, però crec que enguany el resultat “visual” ha estat de mínims , el que hauria de fer repensar als responsables ( si això és possible en el cas IMAC ) , tot el tema del cartell, samarretes etc , obligant a una reflexió general i comuna , de fons.

Tampoc el Setnas ha estat un èxit, fet que he de confessar m’ha sorprès ja que el veia amb un potencial atractiu com per convertir-lo en quasi una mascota permanent de la festa ( el Mario Bross de Les Santes) però ni en el físic i molt menys en l’avorrida animació del mateix , sembla haver enganxat als mataronins.

De la resta em queda una bona valoració general, amb els seus alts i baixos, i tot tenint en compte que cal revitalitzar un conjunt que es va esgotant mica en mica i que enguany tots sabem que els calerons eren els que eren i que en aquest punt no es poden fer miracles.

Quan no calen miracles i simplement cal emprar el sentit comú, és per potenciar el Sarau que més avall no pot caure.
Qualsevol organitzador d’un acte sap que el més important és aconseguir que la gent s’hi acosti. Amb els focs s’aconsegueix que més de trenta mil persones baixin a vora el mar, per tant sols cal una oferta variada del més ample ventall per aconseguir retenir-los tot gaudint de la màgia de la nit. Era lamentable veure com la gent marxava ràpidament després d’una passejadeta ja que l’oferta era quasi nul•la.

Mentre que per arreu el dia del patró, és el dia gran i en el que s’acumula el bo i el millor, aquí a Mataró, el matem amb uns focs més o menys discrets i a altra cosa. El sarau , sens dubte el punt més fluix d’unes Santes discretes , que mantenen la vitalitat per la senzilla, i alhora fonamental raó, de que son festes del poble i que aquest les sent com a íntimes i pròpies.

Ara ens queden 360 dies per reforçar-les.

DE SANT PERE MÉS ALT


Mica en mica també va arrelant aquesta festa en l’entorn festiu i com a prèvia general de festes , enguany quasi donant-se la mà.
Crec que el que cal valorar essencialment és la capacitat d’aquest retrobament de les arts ( plàstiques , murals, teatrals, musicals .. ) amb el carrer i el públic que apareix sense saber exactament el que trobarà però en la certesa de que a bon segur es trobarà amb alguna agradable sorpresa , que enguany han estat diverses i ben positives.

En l’apartat “mare” , és a dir el de l’exposició d’art al carrer , el cert és que enguany no s’assolia el nivell que caldria desitjar. No deixa de ser curiós com els artistes que tantes vegades reclamen tota mena d’atencions , son incapaços del petit esforç que significa apropar-se amb una obra per dignificar una festa que hauria de ser fidel reflex de la realitat artística de la nostra ciutat.

Una festa que enguany ha tingut la grata sorpresa de la presentació pública de les reproduccions de la Laia , que varen néixer a la llum , en el polèmic homenatge a Rovira Brull.
Unes reproduccions que com llavors ja varem comentar , son magnifiques i que van tenir una resposta aclaparadora en el positiu per part dels visitants.

DE TOROS


No vull deixar de dir la meva al voltant del tema de la setmana. Com ja vaig explicitar en el seu temps , si jo hagués estat parlamentari el meu vot hauria estat un NO rotund.

No soc especialment afeccionat als toros. He vist un parell de “corridas” serioses ( a les Monumental de Madrid i Barcelona) , sempre convidat , i uns quants “festejos” de Festa Major de poble , amb “rejoneadores” “recortadores” toro de fuego, vaquillas i de més. I fins i tot una vegada m’he “llençat” a unes “vaquillas”. Va ser durant la mili, a Longares , i em suposo que una mica begut. Sigui com sigui, encara corro.

M’agrada la plàstica dels toros, com m’agrada la plàstica dels correfocs o els castellers , activitats ambdues a les que em costa trobar gràcia i sentit. Però en el meu cap el sentit de la llibertat està molt per damunt de certes absurdes prohibicions.
I dic absurda ja que el debat dels toros no és de cap manera un debat al voltant del patiment dels animals. Qui es vulgui enganyar que ho faci, però l’exclusió de tot el tema dels correbous és prou definitòria. Quan hi ha vots al mig , la defensa des animals queda en segon terme.

El debat està clar que és una qüestió identitaria. No cal entrar en el tema tradicional ni posar exemples com el de Companys i d’altres. La burrada de la decisió, i empro l’expressió animalaria per ser conseqüent , és a bon segur la demostració del mal ús d’un parlament que mentre segueix amagant al calaix lleis tan fonamental com ho pugui ser la llei electoral , malgasta temps , esforços i diners en un paripé folklòric que sols impacta en un element que cal defensar sempre com és el de la llibertat individual.

Del molt que he llegit en aquests dies i especialment avui , em quedo en el cantó negatiu amb el titular de “El Mundo” : “Ganan los animales” i que cadascun s’ho agafi com vulgui.
En el positiu la reflexió que vaig escoltar d’un torero que deia : “Estoy convencido que si los toros solo se celebraran en Catalunya , los catalanes lucharian a muerte para que no fueran prohibidos”. I estic convençut que té tota la raó.

I com resum , sempre cercant la veu del mestre, em quedo amb Josep Ramoneda que a “El País” i en l’article de títol “Crueldad e identidad” explica justament el que penso: “Los toros están en vías de extinción, y preferiria que, como el boxeo, murieran por inanición y no vetados”.

D’ART

I per acabar res millor que fer-ho parlant d’art.


Parlar de Josep Mª Jòdar i del seu pas per la càtedra de l’Antonio López a Avila. Un pas que ha quedat reflexat en l’article que al voltant de la mateixa va publicar el diari “El Mundo” , lloc del que és aquesta fotografia.

Parlar també de la propera festa del Càntir amb l’experiència retomada de diversos càntirs d’artistes locals, que en aquesta ocasió agafen forma de càntirs esmaltats i cuits en el format petit , i pintats en el format gegant que en nombre de cinc peces ocuparan els espais més emblemàtiques de la població . Noms com els de Josep Serra , Jordi Prat , Lydia Tur , Miquel Arnau i altres en seran els protagonistes.


I com darrer comentari no vull passar per alt l’exposició que en aquet mes de juliol ha ocupat l’espai que la gent del sant Lluc té a la Presó , amb el protagonisme d’Isabel Llobet.
Aquesta és la primera exposició que es fa mai d’aquesta autora que va morir a l’any 1999. Nascuda a Barcelona i filla del pintor Sebastián Llobet Ribas, es va formar al Cercle Artístic de Sant Lluc i amb els professors Luís García Oliver, Francesc Labarta i Ramon Calsina. Mai va exposar i ara és la seva filla la que presenta els seus treballs.

He de dir que quan vaig veure el dibuix del cartell ( un autoretrat ) que aquí mostro , la imatge no em va atreure gens. La vaig trobar dura, adusta , amb un toc de làmina de Freixas. Però tot passant per davant la Presó, el cuc que tenim sempre aquells que constantment acudim a veure exposicions , em va portar cap a dintre i el resultat va ser ben satisfactori.

L’exposició ens mostra una bona dibuixant amb una veritable capacitat per el mon del retrat , que és l’àmbit que domina a la mateixa , i també per l’apunt amb figures.
El retrat és art difícil, com sempre repetim, no es tracta tan sols d’una correcta reproducció de la imatge , cal establir els trets que determinen alhora l’ànima del retratat. Llobet ho fa així aconseguint nota tan en el retrat més acadèmic com en aquell en que es desferma per assolir millor nota, tot presentant-nos un seguit de personatges del seu entorn , en especial nens i camperols, que son copsats amb habilitat i qualitat , fet que es repeteix en les petites notes que arrodoneixen l’exposició.

Una exposició, aquesta de “Dibuixos pel record” que a bon segur passarà desapercebuda i serà una llàstima ja que queda ben clar que la seva autora era posseïdora de les suficients dots com per haver et carrera en el sempre difícil camp de l’estudi de la figura i el retrat.

Dibuixos pel record. Homenatge a Isabel Llobet
Del 8 de juliol a l’1 d’agost de 2010
Sala de la Presó. Ass. Sant Lluc


BAIXEM PERSIANA

Ara sí. Ha arribat l’hora de les vacances. Que siguin ben fruitoses per a tots.
Que tots gaudim de l’art en les visites que a bon segur farem per arreu de les nostres passejades. Que elles ens donin forces per a una positiva temporada que ja comença a ensumar-se.

I que el descans porti consciència a l’IMAC que no es pot seguir així de cap manera. Donem també repòs a la nostra protesta. Deixem-la adormida , esperant que no sigui necessari despertar-la en començar de nou.

Per això, i per a tots

BONES VACANCES

Post escrit sota la música de “Buddy de Franco & Oscar Peterson play George Gershwin” (Desembre 1954 )




dimarts, de juliol 20, 2010

ESPAIS D’ART

La desaparició de les galeries d’art , en el concepte més tradicional de les mateixes és un fet evident. Les noves tecnologies , en especial tot el que pertoca al camp visual i comunicatiu , amb el gran accent d’Internet, ha capgirat el mercat. A més , les grans depeses que significa mantenir un espai que a ser possible ha d’estar ben situat i de mides generoses , amb tot l’embolcall que comporta , ha provocat aquesta dispersió que ara s’escampa de mil i una manera diferents. Dos exemples recentment inaugurats son “Art i Gent” a Argentona i “Gal Art” a la nostra ciutat.

“ART I GENT”


Al carrer de Pau Claris 11 a Argentona , és un cafè amb desig de punt de trobada i una galeria d’art. Son les dues coses a la vegada però alhora clarament diferenciades, no al típic estil de tants indrets de restauració que aprofiten les seves parets per fer “ exposicions” (?) periòdiques a les que generalment ningú dona atenció ni importància.

No és aquest el cas. Ens trobem aquí amb un espai clarament delimitat per a la tasca de galeria , amb il•luminació potent i professional , en la que de manera periòdica ( cada tres setmanes ) es presentarà el treball d’un creador d’un nivell el suficientment exigent com per mantenir el to que en Kim Queralt, propietari de la galeria , desitja estigui allunyat del de simple afeccionat. De moment , i durant tot l’estiu , una col•lectiva d’artistes argentonins amb noms prou atractius com Jordi Prat , Josep Serra, Lydia Tur, Miquel Arnau, Cristina Villa i d’altres , serveix per encetar amb bon gust tota l’experiència.


L’espai a més disposarà d’un fons d’art renovable que ocuparà els espais pròpiament dedicats a la restauració alhora que prepara diversitat d’actes culturals com ho puguin ser conferències , petits concerts , presentacions de llibres etc.

Un projecte engrescador que desitjaríem tingués èxit . De moment en Kim Queralt , com que és d’aquest món ( dibuixant de còmics professional )hi ha posat tot el seu saber i està amatent a totes les recomanacions i opinions. Ara sols queda el recolzament actiu al que convidem a tots els artistes de la contrada.


GAL-ART

L’altra espai és Gal-Art , una petita galeria apareguda del no res a la Rda O’Donnell 89 de la mà de Joan Fàbregas i Daniel Cabrera , amics i afeccionats a l’art encara que aliens del tot a les seves peculiaritats. D’aquí que la posta en marxa de l’espai es mantingui en els dificultats pròpies del mateix, alhora que s’ha d’afegir les de l’aprenentatge , amb to el que això comporta.

Un espai al que li cal una empenta en el seu aspecte , en espacial al camp de la il•luminació que malgrat les millores segueix essent pobre i insuficient, i que pretén establir-se en el camp expositiu de la ciutat apostant per noms en certa manera coneguts , que li serveixin alhora per fugir del nivell d’afeccionats en el que fàcil seria caure. En els projectes i després de l’Ivan Jordà, apareixen noms com Sandro Soriano, Marga Riera i altres, encetant temporada després de l’estiu amb una mostra homenatge a Salvador Pujol, el veterà pintor paisatgista que formà part dels mítics “santlluqueros” amb Boix, López i Parés .


Mentre, aquest dilluns inaugurà la mostra “Simphonia” de l’artista búlgara Krasimira Dimova ( Pleven 1974 ) composada per una quinzena de peces de concepte abstracte amb un cert predomini de l’abstracció de caire decoratiu.

L’exposició en sí és una mostra en la que en certa manera no regeix un fil unitiu que li doni cos i es converteix així en una grapat de treballs individuals que tan et poden cridar l’atenció per una encertada creació d’ambients com deixar-te fred del tot davant altres treballs de màxim desequilibri i amb evidents errades tècniques. Unes dissonàncies a les que sens dubte ajuden els lapsus temporals en els que estan realitzades que en el cas de l’abstracció és més important encara ja que el concepte abstracte respon essencialment a esperits interiors que varien del tot d’unes èpoques a altres.


Aquesta disparitat impedeix fer un judici exacta al fer de Krasimira Dimova. Si un vol ser benvolent caldrà decantar-se per la sensibilitat d’alguns treballs, la seva habilitat compositiva i la bona sintonia cromàtica que ofereix. Però si volem estar en el cantó dur ens trobarem , al inrevés , amb els mateixos defectes i per tant amb un valoració del tot decebedora.
Potser per això bé valdria que l’espectador s’acostés amb ànim analític, deixés de costat una bona part de la mostra , es centrés en la resta i potser així podrà sortir satisfet d’una exposició que poc significarà ni per a l’autora ni per a la galeria que l’acull.

------
Llegeixo que l'Ajuntament de Mataró ha estat considerat com dels més transparents de tot l'estat. Suposo que no han examinat la transparència de l'IMAC , lloc opac als ciutadans i a on es realitzen tota mena de poti-poti per afavorir sempre als mateixos
Per això nosaltres seguim amb la nostra
PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TANSPARÈNCIA A L'IMAC
Aquest post ha estat escrit mentre sonava “Side by Side” amb Duke Ellington & Johnny Hodges ( 1959)



diumenge, de juliol 18, 2010

18 de JULIOL




18 de Juliol, justament la data d’avui . Una data que ja no diu res a massa gent , el que no sabent exactament sí això és bo o dolent , més m’inclino a pensar en la part negativa.
Hi ha moments històrics que cal retenir en la memòria sigui com sigui , encara que tan sols com a contrapunt i element de reflexió en certs moments.

Una data que malgrat el temps transcorregut , - setanta quatre anys exactament -, encara és massa viva per a molta gent. Queden encara moltes ferides obertes , per un i altra cantó, i el bàlsam que les hauria d’haver fet cicatritzar , que no oblidar , no ha estat suficient per a molts. I més encara quan romanen oberts tants temes que caldria anar conduint cap a bé com ho son tot el referent a la memòria històrica , en especial en els seus elements més punxeguts com ho és per exemple el cas de la recuperació dels cossos de tots aquells que van morir assassinats .
Per això avui cull que encapçali aquest post la portada d’aquell dia del diari “La Vanguardia” ( que forma part de la meva petita i personal col•lecció) i una imatge de la seva pàgina d’informació nacional.



Un exemplar , aquest del 18 de juliol, com el del dia anterior que també conservo, que son veritables indicadors dela realitat social i política d’aquells dies.

SOLER & BALCELLS


Fa uns dies , i com es tradicional, s’inaugurà l’exposició fotogràfica de santes , enguany amb el protagonisme de Salvador Alsina i Comas , que ha aconseguit , - el que cada cop és més difícil -, oferir-nos una nova visió de la festa amb la seva mostra “Sis segons, un instant de Santes” , on el truc tècnic d’aquest petit lapsus de temps en l’exposició permet donar la sensació de moviment i vida.


Una exposició que ens ha portat al record de Soler & Balcells , protagonista l’any passat i que segueix entestant-se en treballar artísticament en nous angles de visió en el que pertoca a la fotografia , la composició i la pintura.






Ara , durant uns dies ha muntat una exposició ful , en un espai que li han cedit i allà ha presentat a professionals , amics i coneguts el seus darrers treballs en els que segueix sorprenent ja sigui per la seva filosofia personal, sempre present en tot el seu treball, com per la seva investigació creativa que el porta ara a jugar amb el volum , ja sigui amb l’engany òptic en el cas de la fotografia , ja sigui amb el treball textural en el cas de la pintura , emprant elements com el plàstic o la pintura metalitzada per a automòbils , aconseguint uns treballs visualment ben potents i que demostren la capacitat creativa d’aquest rara avis que mereix més sort de la que té i que sens dubte mereixeria.



Una sort, en forma d’ajut que com és habitual se li ha negat a l’IMAC , mitjançant l’habitual silenci administratiu. Un silenci que curiosament s’ha produït enguany amb els dos protagonistes visual de Les Santes de l’any passat , Mònica Vilert oblidada en la seva exposició del Col•legi d’Aparelladors i ara Soler & Balcells.
Per això una vegada més valgui la nostra permanent protesta

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

El fons musical d’aquest post ha estat “Epistrophy” de Thelonious Monk , amb Coleman Hawkins, John Coltrane, Ray Colepand, Gigi Gryce, Wilbur Ware i Art Blakey




dijous, de juliol 15, 2010


MIQUEL BARCELÓ



Parlar avui d’art al nostre país és fer-ho de Miquel Barceló, el genial artista mallorquí que acaba d’inaugurar una doble exposició a Barcelona.
Per un costat “Barceló abans de Barceló” que en el Centre d’Art Santa Mònica ens presenta el Barceló més desconegut amb un bon grapat de peces inèdites , llibres –escultures , poemes visuals , etc .., que ens apropa als orígens i a les raons primigènies del seu art. Per l’altra “La solitud organitzativa” , títol de l’exposició que presenta a Caixa Fòrum , i que és manllevat d’una obra que mostrà a Biennal de Venècia del 2009.
Dues exposicions que provenen d’altres indrets però que és la primera vegada que coincideixen el que permet veure amb tot detall tota la trajectòria d’aquest genial artista.

Unes exposicions que ja em deleixo en visitar i que aconsello de tot cor a tothom a qui agradi l’art , sigui seguidor o no de l’artista. Unes exposicions que forçosament em porten a la memòria la magnífica retrospectiva “Barcelo Barcelona” que es celebrà a la Casa de la Caritat, - abans de ser CCCB - , i que recordava amb plaer tot repassant el seu catàleg , i amb una cerat trisyor ja que vaig coincidir en la visita i per tant la varem fer plegats amb en Monreal i l’Eduard Comabella , dos dels artistes que juntament amb Broto , Grau i Bennassar havien de ser companys de Barceló en una exposició a la Tertre allà el llunyà 1983 , i de la que Barceló es despenjar a darrera hora en signar per el seu primer gran marchant.

Una exposició que ens permetrà endinsar-nos en el complex , peculiar i molt personal món de l’artista . Un món ben difícil d’entendre sota les paramètriques comunes. Per això avui reprodueixo la magnífica i ben explicativa entrevista feta a l’artista per a “la contra” de La Vanguardia.
La seva lectura pot ser una bona ajuda per veure amb altres ulls l’exposició.




Tengo 52 años, creo... Nací en Felanitx, vivo entre Mallorca, París y Mali. Soy pintor: pinto con pinceles, esculturas... Tengo dos hijos, de 17 y 15 años. Soy un anarco de izquierdas. Soy ateo (practico por la vía animista). Modelo figuras con las cacas de mis asnos mallorquines

Qué le inspira?
Las cacas de mis asnos mallorquines: con ellas he modelado las figuras de Anselm Turmeda, Ramon Llull y Joanot Martorell, tres referentes míos.

¿Por qué pinta?
Pinto para saber por qué pinto.

¿Lo sabrá un día?
Pinto todos los días desde los 15 años: es ya mi (extraña) forma de vida, y cada respuesta me plantea siempre otra pregunta...

¿Qué está pintando ahora?
Paisajes del Himalaya, desérticos... Son paisajes del interior del cerebro, sin luz...

¿Y qué tal le están quedando?
Creí haber entrado en vía muerta, pero ahora no estoy descontento. Así funciono: avanzo sobre los errores. Mi vida entera es así.






¿Qué le gusta tanto como pintar?
Leer, follar, bucear. Bucear más que follar..., porque aguanto más rato.

¿Podría combinar ambas actividades?
Le contaría experiencias precisas... ¡Bajo el mar he hecho de todo!: crecí junto al mar.

No puede llevarse el mar a París, Mali...
Me llevo su perfume: rasco salitre del fondo de mi barca - agua de mar, sepia podrida, gasóleo...-yme lo llevo en una lata. Pintaba la cúpula de Ginebra e iba oliéndolo...

Ya tenemos su pócima secreta...
Junto al perfume del algarrobo y de la ruda. Y los tomates de mi huerto, ¡buenísimos!

¿Tiene aparte algún talismán?
Tengo mi gri-gri,amuleto preparado hace veinte años por mi amigo brujo de Mali. ¡No tomaría un avión si me lo dejara en casa! Hay que quitárselo para follar o pierde su poder.

¿Es supersticioso?
A veces le cojo manía a algo, a un color...



¿Qué color?
Son cosas que no se deben decir.

¿Qué queda del niño hiperactivo que fue usted?
Todo, espero. Trastear con pinceles y pinturas me apartaba de trastadas mayores...

Hace doce años me dijo: "Para pintar bien debo desaprender". ¿Ha avanzado?
Ya pinto al revés: con lejía sobre papel negro, pinto quitando en vez de poniendo: el cuadro pesa menos al final que al principio.

¿Qué le gustaría que aprendiesen de usted sus hijos adolescentes?
A mirar obras de arte... Y a no encerrarse en una galería de arte de Europa o América. Por eso los llevo a ver el sufrimiento humano de cara, a vivir con pobres en África.

¿Qué le reporta África?
¡Tanta vida... que casi no necesito pintar! Pero al final acabo siempre haciéndolo...

¿Hay alguna obra de Barceló oculta en algún ignoto rincón del planeta?
He pintado en las paredes de una caverna las Jornadas de Sodoma de Sade, carboncillos pornográficos... ¿Dónde? Ah, imagine...

Si entro en el salón de su casa de Mallorca, ¿qué cuadro veré?
Un plato de sopa, con un tronco de árbol clavado a modo de cuchara. Lleva ahí veinticinco años, es ya un cuadro fetiche.

¿Y en Mali?
Algo que esté pintando allí, y algún calendario, y revistas de tías en pelotas...: ¡siempre tengo a alguien sentado, mirándolas! Un día vi ahí sentado a Tebamo hojeando un libro mío de Wittgenstein, parsimoniosamente...

¿Quién es Tebamo?
Un hombre admirable al que aspiro a parecerme de mayor: siempre está en su sitio, haciendo lo que toca en cada instante.

¿Y qué le interesaba de Wittgenstein?
Resultó que no estaba leyendo: ¡estaba contando, una a una, todas sus páginas!



Si tuviese todo el poder del mundo...
Yo repartiría medicamentos antisida en África:¡miles de personas allí van a morir en semanas por eso...!

¿Qué querría que se dijese de Barceló?
Me gustaría que dentro de dos mil años mis obras provocasen la misma excitación que nos provocan algunas obras primitivas, de cuyos artistas no sabemos nada: ¿fue un hombre, una mujer, un joven, un viejo...?

¿En qué obra primitiva piensa?
En las pinturas rupestres de las cuevas de Chauvet. Me emocionan. ¿Quién pintó eso? Da igual, es que lo siento tan cercano...

¿Qué le impresiona más?
Cada león y leona es un retrato individualizado de extrema exactitud, puedo sentir su ansia de sangre previa al ataque... ¿Cómo pudo aquel artista acercarse tanto y captar con tanto detalle a fieras tan peligrosas?

Respóndase.
Tuvieron la capacidad de empatizar e identificarse con la bestia, de casi convertirse en ella, con sus pelos hirsutos y enhiestos en la nuca, los cojones pegados a la cola...

En sus cuadros viven también muchos animales...
Sí, sobre todo cabras, asnos, pulpos y sepias: ¡estoy fascinado por los cefalópodos! He matado miles de pulpos en mi vida..., pero hoy ya no: sólo los observo. Pienso montar un espectáculo artístico con cefalópodos...

¿Qué le atrae tanto de los pulpos?
Si lo necesitan, ¡se comen una pata!: pueden devorar partes de sí mismos y regenerarse. Yo hago como los pulpos, metafóricamente.

¿Ha devorado alguna obra suya?
Pinté con gran intensidad un cuadro con tres pingüinos borrachos bajo la nieve..., y con la misma intensidad ¡lo destruí! Al acto me arrepentí: ¡el cuadro era cojonudo!

¿Entonces...?
Sentí como si el acto creativo quedase incompleto si no incluía la destrucción... Intenté rehacer el cuadro: ha sido imposible.




dimecres, de juliol 14, 2010

COKTAIL D’ESTIU

Ara sí que sembla que la temporada s’acaba. Encara apareix alguna exposició com per exemple la de Santi Clavell que manté la seva cita tradicional a canet. O en Josep Serra ben a punt d’anar a provar a la Fira d’art de Forte di Marmi a la Toscana, mentre participa a la diversificada col•lectiva de “Setba” , la galeria barcelonina on no fa molt va expossar.

Mentre a Ca l’Arenas acaba una nova temporada , sense pena ni glòria , o millor dit amb molta pena artística i alguna que altra glòria històrica , degut al bon recull historiogràfic que Assumpta Montellà a preparat al pis superior.
Per acabar, una nova mirada de Jordi Arenas , amb un tema tangencial com és la mostra dels seus esbossos al voltant de la pintura de l’altar major de Santa Maria , dedicat a Sant Cugat , que es va destruir durant la Guerra Civil.,
Inaugura també Pep Dardanyà en la sèrie Parabellum , en un acte d’aprofitament del càrrec inaudit, que estaria bé d’explicar.



És clar que per explicar , crec que l’IMAC hauria de dir públicament quelcom al voltant de la “desaparició” de l’exposició de Josep Mª Rovira Brull que havia d’acabar temporada a la Sala 1.
Però no, el silenci domina i aquí pau i després glòria. I de glòria poca , i de pèssima actuació molta. Tanta com per fer que la família es negués a realitzar l’exposició ja que no es van complir cap dels pactes que es realitzaren a, a començaments de temporada , per realitzar aquesta i una altra mostra complementària , molt més important.

Un silenci vergonyós, vergonyant i que no correspon en cap manera a una actitud neta , planera i transparent.
Per això, una vegada més ens cal reclamar, tot dient

PENEDÈS, DESTITUCIÓ
PERA , DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC.


I tot per anar esperant el programa definitiu del Sant Pere més Alt d’enguany que després de tota la història protagonitzada per la permanent incompetència de l’IMAC quan s’acosta a qualsevol fet que soni a plàstica , hauria de tenir una resposta aclaparadora en el que pertoca als pintors mataronins , i més tenint en compte la dedicatòria d’aquesta edició al record de Josep Mª Rovira Brull em el desè aniversari de la seva mort.

Una festa , aquesta de Sant Pere més Alt, que tots els artistes haurien de cuidar i mimar com a pròpia.


I per acabar bo es recordar que a Argentona i de la il•lusió de Kim Queralt, artista en el dibuix de còmics , ha nascut el cafè Art i Gent ( Pau Claris 11 ) en el que es conjuga l’espai artístic i el del bar ,ben direccionat cap a la xerrada i la tertúlia.
Un espai de bon aprofitar ja que és intenció de la direcció a més de realitzar exposicions de manera periòdica , cultivar el petit recital, la presentació de llibres , la conferència , la xerrada...
En resum , un espai atractiu en les seves perspectives i al que desitgem tota mena d’èxits.

Escrit tot escoltant Oscar Peterson ( My personal choice ) (2000)


dimarts, de juliol 13, 2010

GENÈTICA JORDÀ




D’ entre les moltes preguntes tòpiques existents al voltant del món de l’art , una de les més tradicionals és aquells que parla de si l’artista neix o es fa. Pregunta que com no, té resposta variada i generalment segons els interessos de cadascun . En el que a mi pertoca em quedo amb la més salomònica de que crec que l’artista neix , és a dir, disposa d’una predisposició innata cap aquesta camp d’expressió, però en realitat es fa , amb l’aprenentatge i els imputs que rep en el transcorre de la seva vida.

El cert és que no existeixen moltes nissagues de creadors. Sí que eren més habituals en èpoques anteriors , en el que l’art no deixava de ser considerat com un ofici , amb el pedegree que es vulgui però ofici a fi de comptes, el que convidava a mantenir amb la successió, els poders i la clientela. No ho son tan en l’actualitat, i a més quan existeixen son nissagues curtes i reduïdes , potser amb la magnífica excepció dels sabadellencs Vila Arrufat , Vila Cinca , Vila Grau i Vila Delclós. Quatre generacions dedicats , i amb tot èxit, al món de l’art.

Valgui tota aquesta prèvia per començar a entendre l’obra de l’Ivan Jordà , signada Ivanjot , que presenta els seus darrers treballs de manera conjunta a l’Espai Capgròs ( obra de major format) i a Gal-Art ( format més reduït) que serveix alhora per inaugurar el camí expositiu d’aquesta galeria.




Ivan Jordà , fill del conegut i reconegut pintor mataroní Ricard Jordà, és d’aquells creadors que s’enfronta de tu a tu en el concepte artístic amb el seu progenitor. Les seves fonts son les que son i sota cap concepte vol renunciar a les mateixes, ans al contrari, vol accentuar el paral•lelisme del cop d’ull per atrapar l’atenció de l’espectador que nota com a conegut aquell concepte , per després desenvolupar-lo en el detall de manera diversa i molt més personal.

Així l’ Ivan Jordà es mou amb tota comoditat en el camp de la figura humana i del realisme, el que no vol dir que aposti per la figuració. Dominador tècnic , entén aquest element formal com fonamental per establir l’entramat bàsic de les seves obres . Seran les figures , generalment nues i indistintament d’home o dona encara que amb predomini femení , per elucubrar al voltant d’ ella establint els seus desenvolupaments onírics , simbolistes ... que deixa a l’aire tot esperant la mirada i el pensament de l’espectador per que els acabi en el seu lleial entendre. Uns conceptes que , això sí, son més suaus que els desenvolupats per el seu progenitor , per l’òbvia raó d’una diferència de temps i de realitat social. Tot en un concepte que va del personal, al social, però mantenint al ser humà com a protagonista , únic i indiscutible.



Per aconseguir les seves fites , Ivan Jordà es mou essencialment en el camp de l’oli, amb una pintura de caire dibuixat , però endinsant-se cada vegada més en la tècnica mixta en la que experimenta amb força èxit en la recerca d’un volum que li permeti enfortir els seus treballs , d’igual manera com ho fa amb l’afegitó d’objectes o la destrucció del marc habitual de la pintura per establir un art d’aquell que podríem considerar “fora marges”.

Ivan Jordà segueix ferm en el seu caminar. Potser ara li caldria una certa mirada més crítica o punyent , però no són pas moments per a la lírica i la subversió, i sí per anar subsistint. Sigui com sigui el que queda clar és que segueix en una evolució a valorar que li ha de permetre , amb el temps, gaudir del suficient reconeixement per ser tan sols “ell” i no pas el “fill de” , com de moment encara es troba.

-----

On tot està igual que sempre és a l'IMAC , amb el silenci per bandera i sense explicar res de res. Per això

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L'IMAC


(Aquest post ha estat escrit amb la música de Coleman Hawkins de fons)

diumenge, de juliol 11, 2010

10 DE JULIOL



Encapçalo aquest post amb una lito de Canes que a bon segur tenen altres mataronins , ja que va ser editada per la Tertre en motiu de l’exposició d’aquest artista. És una atractiva i hàbil composició perfectament escaient al temps i al moment en que es realitzà i que avui i per paral•lelisme , salvant totes les distàncies que son moltes , crec que serveix perfectament per il•lustrar aquest comentari.

Cal començar dient ben clar que jo no vaig anar a la manifestació de Barcelona. El pànic de la meva claustrofòbia que em provoca veritables atacs d’angoixa quan em sento empès en mig d’una massa de la que no puc fugir , - no em veureu pas en el rovell de l’ou en el desvetllament bellugós -, va ser superior a les ganes d'anar-hi, però la vaig seguir atentament en les imatges de la televisió i després n’he fet seguiment rigorós per la premsa i internet, acostant-me a totes les vessants , des d’aquelles més proclius al soberanisme fins a les fatxendes de gacetas i libertades digitales varies.

No soc independentista i m’agrada pensar que ningú m’empenyerà a ser-ho. Crec ferventment en el federalisme asimètric que defensà Maragall, i per tant les meves lectures potser seran menys esbiaixades que les d’altres. Per això de tots els articles que he llegit avui , que han estat molts , em quedo amb el de Josep Ramoneda , llum que m’il•lumina sovint.
El seu escrit publicat avui a “El País” és tan diàfan que crec val la pena reproduir-lo en la seva integritat

LA HORA DE LA POLÍTICA

La manifestación de reafirmación catalanista y contra la sentencia del Estatuto reunió a un número ingente de ciudadanos en el centro de Barcelona, con ganas de decir de forma tranquila que Cataluña existe como nación política. Con este exitoso acontecimiento terminó la fase de los rituales. Y empieza la hora de la verdad política. La indignación serena que los ciudadanos expresaron en la calle es un sentimiento que surge cuando la gente se siente atropellada y que está en el origen de los grandes cambios sociales. La tarea del día después es darle traducción política. Si la sentencia del Constitucional marca el cierre del Estado autonómico, como es opinión extendida en Cataluña, ¿cómo traducir la respuesta ciudadana en políticas adecuadas para la nueva etapa que esta manifestación abre? Esta es la tarea que tienen por delante los partidos políticos y que debe guiar su comportamiento en la inminente campaña electoral catalana. Si los partidos, por una vez, fueran capaces de hacer una campaña electoral más política que propagandística, de las urnas podrían salir las alianzas adecuadas para poner en marcha la agenda compartida que la situación requiere.

Hay quien piensa que habría sido mejor que la sentencia no llegara en vigilias electorales. No estoy de acuerdo. Es precisamente la gran oportunidad de cambiar las inercias. De constituir mayorías o alianzas mayoritarias fuertes capaces de tomar la iniciativa. A Cataluña le ha llegado la hora de afrontar el futuro por sí misma.


Se han oído voces en Cataluña y fuera de Cataluña que dicen que las manifestaciones son gestos inútiles, expresiones de impotencia. No es verdad. La manifestación del 11 de septiembre del 77 está en la mente de todos todavía y sin ella la Transición probablemente habría sido distinta. Las movilizaciones contra la guerra de Irak cambiaron el curso de la política española. Y la manifestación de este 10 de julio puede tener un papel determinante en el futuro inmediato de Cataluña. No vale la demagogia de que el lunes la vida volverá a la rutina de siempre y los catalanes se irán de vacaciones como cada año. Naturalmente, nadie ha llamado a la insurrección. Se trata simplemente de comprometer a los partidos políticos a encontrar la hoja de ruta adecuada para que, con decisión, y sin rodeos innecesarios, Cataluña pueda alcanzar el autogobierno que se le niega. Lo que requiere mucha política, mucho pacto entre los partidos catalanes para la acumulación de fuerzas, mucha confrontación ideológica, en el sentido más noble de la palabra, hasta la configuración de las mayorías necesarias para emprender cambios de envergadura.


Se nota en algunos medios de comunicación conservadores cierto desdén, en el sentido de que una vez agotado el tiempo del ruido todo volverá a su cauce y se demostrará una vez más que los catalanes ladran mucho pero muerden poco. Corresponde a los partidos catalanes demostrar que las cosas han cambiado, pero corresponde también a las élites locales, especialmente a las económicas, siempre tan lampedusianas, no frustrar las expectativas generadas. No vale manifestarse de tarde y decir en las cenas de la noche que ahora lo que hay que hacer es evitar que esta dinámica de cambio vaya demasiado lejos. Había más de un rostro y más de una institución en la calle que respondían a este perfil.


En el intento de minimizar la manifestación de ayer, que parece ser la consigna de la derecha, algunos medios de comunicación han empezado utilizar La Roja como arma para el ataque. Espero que a la vista de la masiva manifestación de ayer no pierdan el tiempo contabilizando los ciudadanos que mañana salgan a celebrar el Mundial, si España lo consigue. Deben sentirse muy inseguros en la defensa de la nación española cuando tienen que convertir al fútbol en bandera para la reconstrucción nacional. Realmente, están ya en el último recurso.


El Gobierno español y el PP, ahora en el papel de manso cordero olvidadizo de haber provocado esta fractura institucional, esperan que, con el retorno de CiU al poder o con una coalición CiU-PSC, las cosas vuelvan a su sitio natural. El problema es que lo que antes resultaba natural ahora ya no lo es. Porque Cataluña ha cambiado mucho y la presencia masiva de las nuevas generaciones en la manifestación lo testifica. Y porque cuando a uno se le cierran las puertas no le queda más salida que buscar su propio camino. Esto es lo que expresaban los catalanes en la calle. Algunos dirán que se habría podido llegar a esta conclusión mucho antes. Pero para que un país se mueva sin desgarros internos ni fracturas dolorosas es necesario que una amplia mayoría de la sociedad tome conciencia de la necesidad de cambio. Los manifestantes dieron testimonio de esta mayoría.

dissabte, de juliol 10, 2010

LA CULTURA DEL FUTUR.


“La cultura ha de deixar de ser un ornament , un element accessori, per convertir-se en un element fonamental”. Així de taxatiu va ser en Ferran Mascarell en el decurs de la conferència xerrada que , organitzada per la gent de cultura del PSC, va tenir lloc el passat dijous a l’estudi de l’Albert Alís. Una conferència a la que des de feia dies i des d’aquesta petita tribuna us aconsellava assistir , que personalment em va satisfer del tot, i que estic convençut va captar tota l’atenció del nombrós grup d’assistents.

Com que no vaig prendre apunts , - el meu interès estava en escoltar atentament -, i la Judith Vives ha fet una magnífica crònica al capgròs.com ( vestida amb una seductora i cinematogràfica imatge ) us remeto a la mateixa per assabentar-vos amb precisió del que Ferran Mascarell, ex conseller de Cultura , ex regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, actualment cap d’audiovisuals de RBA editores , i guru cultural de l’esquerra progressista, va expressar en la mateixa.

Malgrat això , sí que vull dir que Mascarell amb la seva gran capacitat comunicativa va saber desgranar tot l’entramat teòric del seu discurs explicitant el que per a ell és greu error, com ho és entendre la cultura simplement com a creació i/o entreteniment , deixant de costat el sentit més ample i global de la mateixa que l’hauria de portar a ser essencial en economia , política , educació identitat o valors.
Per això reclama que la cultura tingui un paper predominant en qualsevol tipus de govern, explicitant-ho en l’exemple de que fos el responsable de Cultura el 1er tinent d’Alcalde , que els partits tinguin a la regiduria de Cultura com una peça important en l’entramat del seu programa de Govern , i que no la cedeixin , com passa quasi sempre ( Mataró n'és el millor exemple) ,i es converteixi en la primera moneda de canvi.

Un discurs teòric de força impacte , però d’aquells que caldria llegir amb llapis a la mà per remarcar conceptes i detalls. Però a un , molt més pragmàtic que no pas teòric, li va quedar més remarcat que res, tres grans conceptes que en bona part haurien de ser eixos del programa electoral de les properes eleccions municipals. Un programa que començava amb aquesta conferència , la seva gestació.

Començar per la importància de la cultura en el concepte de ciutat, seguir per socialitzar-ne la qualitat, i acabar per tenir molt present que les administracions el que han de vetllar és per donar eines i mitjans als creadors per que puguin dur a terme els seus projectes i mai convertir-se en creadors de bens culturals, i molt menys direccionar-los de manera sectària i intencionada.
Uns conceptes que un va gaudir sentint-los de veu de tan important personatge ja que són en essència aquells que de fa molts anys reclama de manera constant als poders polítics i que mai n’han fet el més punyeter cas.
Uns conceptes que malgrat que els polítics assistents a l’acte ( Bassas, Pera , Melero, Pilar González, Consol Prados) van escoltar , i apuntar , de manera ben atenta , dubto tinguin gaire clar en dur a terme.

Així, un ,personalment els hi va fer a tots ells i en acabar l’acte , l’observació personal d’aquesta reflexió de la importància de la cultura i de la necessitat de que sigui una de les grans responsabilitats de govern, amanint la pregunta amb l’anècdota explicada per Mascarell de la seva queixa per cedir cultura de la Generalitat “precisament” a ERC.
La resposta va ser contundent i la mateixa per part de tots.: “Si els vots ho permeten...”. És a dir que si no s’obtenen més regidors , res de res. El que lamentablement em fa pensar que o no van escoltar , o no van voler entendre , o el que seria pitjor, és a dir que la conferència de Mascarell ha estat una operació d’imatge per entabanar als quatre il•lusionats en el futur d’ una cultura mataronina forta , mentre en el rera fons tot segueix igual.

Però això no deixen de ser teories i com he dit abans, un aposta per la pràctica. Deixem passar el temps que ell donarà o treurà raons.De moment quedem-nos amb les ponderades , reflexives i encertades "raons" d'en Ferran Mascarell.

NOTES AL MARGE


No deixa de donar a pensar que el bloc de creadors més importants dels assistents a la xerrada va ser , i amb molta avantatge , el dels creadors plàstics que curiosament son els més “apallissats” per la cultura política municipal amb la condescendència total i el vist-i-plau del Govern de la ciutat. Alís, Duran , Perecoll, Brassó, Capitani, Codina, Anson, Soriano, Mugnani, Alberto Romero, Anna García, Antoni Luis, de Antonio, Pol Codina i potser me’n deixo algun, van escoltar amb oïdes ben obertes les clares explicacions de Mascarell.

Potser seria hora que el Govern en tingués una mica de cura , i quan dic cura , evidentment no em refereixo a l’absurditat del pegat del Sant Lluc i el Llimoner a Can Minguell, on no hi pinten res , i mai tan atinada l’expressió. Una inclusió, que segons declaracions d’Alícia Romero al Tot Mataró, va ser una cosa de l’Alcalde , que una vegada més amb les moltes ganes de fer coses a fi de bé , les fa a l’alçada d’un campanar i ho esgarria tot, amb exemples tan clars com Paco Rodon i el Fons d’Art , l’homenatge a Rovira Brull i ara aquesta disposició sobre Can Minguell , que cal tenir-ho ben clar , no és un espai utilitzable de cap manera per els artistes.

I ja veurem com s’ho faran els del Sant Lluc i els del Llimoner per complir amb el pacte de les seves “actuacions” cada dos mesos.


Curiós va ser el debat encetat en l’apartat de preguntes de la xerrada amb el tema del Museu Bassat , que va demostrar una vegada més que en això de la comunicació el fracàs del Govern Municipal és constant i permanent.

El fer i desfer que es porten Ajuntament i la Fundació Bassat , d’esquenes a quasi tothom, molesta a la gent de l’art ja que no en té cap mena de coneixement del projecte.
Bo seria ,- i ja fa temps que li vaig dir a la Núria Poch i ara li vaig repetir -, que es realitzés , aprofitant l’avinentesa de la primera exposició de la Col•lecció a la Nau Gaudí, una xerrada informativa al col•lectiu artístic local per aconseguir aportar-lo a la causa , i no ser com és en un bon gruix , un enemic potencial.

Però potser del més divertit de l’acte va ser l’exigència feta per Martí Anson a Lluís Bassat d’una transparència màxima en la gestió ja que es tractarà de diners públics. És evident que estic amb ell en aquesta demanda de transparència i bones pràctiques , però que sigui Martí Anson qui ho reclami quan no hi ha manera de saber quans diners públics va costar a l’IMAC el seu viatge amb taxi a Londres, quines van ser les contrapartides i això per no entrar en l’ús de les Bones Pràctiques en l’IMAC del que tan bé s’aprofiten ell i els seus amics , és d’un cinisme que costa d’entendre.

O és que potser és una provocació més , que segons ell mateix va explicar , és una de les seves més importants característiques artístiques.


I com que seguim sense explicacions, nosaltres mantenim la cantarella

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERÀ DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

Escrit amb la veu de fons de Diana Krall ( only trust your heart )

dimecres, de juliol 07, 2010

DESPRÉS DEL "PLEC" ,
CALDRIA PLEGAR

Era per allà el Novembre quan l’IMAC feia públic el resultat d’un estudi de la Diputació de Barcelona en relació a les necessitats d’equipaments culturals de Mataró que indicava que el que era més precís i urgent era un nou teatre. L’estudi, que havia costat uns quants milers d’euros , va provocar un bon aldarull, per un costat per l’important dispendi que significà quan el resultat final era obvi per a qualsevol habitual de la cultura mataronina. I per l’altra pel secretisme envers les persones consultades ja que tant des el cantó artístic com per altres , especialment la gent del cinema , no és tenia coneixement de cap participant en el debat.

Va ser aquets mes de Març quan Penedès va tornar al tema explicitant tot el referent a les necessitats i possibilitats d’un nou teatre a Mataró. Aquest impasse era natural ja que acabava de rebre ( finals de febrer ) l’informe definitiu realitzat per l’empresa A-Portada , responsable del mateix.
Va ser tan sols un apunt , però el cert és que l’informe no es va fer públic de manera total, o al menys un, ni se’n va assabentar ni en va saber trobar cap notícia del mateix.

El cert és que en la reunió del Consell Rector de l’IMAC del passat 29 d’abril , va ser presentat el mateix als seus membres , però en aquesta ocasió tampoc ha existit transcendència pública i la veritat és que és una llàstima ja que si bé el desenvolupament del mateix sembla ben professional i correcte , en el punt de partida existeixen tantes errades que a un li entren ganes de riure , si no fos per el fet de que la realitat és per plorar.

Deixant de costat l’anècdota de que quan es situen en els mapes els diferents equipaments culturals, en la fotografia de la sala d’exposicions de la Caixa Laietana hi surt el que això signa en el decurs d’un col•loqui que es celebrà en temps de l’expo del “casament”, en el tema de dades hi ha elements prou sucosos que en el camp artístic son del nivell de:

Fer constar com a data d’inauguració de Can Palauet , l’any 2003 quan s’inaugurà el 19 de juliol de 1996

Considerar com “desconegut” l’espai expositiu de l’Associació Sant Lluc. Cal que suposar que aquest desconeixement és el que fa que ningú de l’IMAC s’acosti a les seves exposicions.


No fer constar els espais expositius “espai capgròs” ni el de la sala del Col•legi d’Aparelladors.
No parlar del futur projecte del Museu Bassat quan si s’empra el futurible en relació al Museu de Mataró.


Un camp aquest l’artístic municipal que és criticat amplament en l’opinió emesa per les entitats culturals de la ciutat que d’entre els equipaments que creuen cal revisar en citen cinc i d’ells quatre son del món artístic : Ca l’Arenas, Can Xalant , Clos Arqueològic i espai f.

Quan l’enquesta es mou en el camp dels responsables d’equipaments , son el Clos Arqueològic, Can Xalant i Ca l’Arenas que es manten en aquesta revisió i si afageix el Museu. Es considera que l’espai f és un equipament que cal enfortir i curiosament es considera Can Palauet com un equipament d’èxit.

Finalment per el Consell Rector el que cal revisar seria Can Xalant i el Museu Comarcal.

En l’anàlisi global entre les debilitats consta:
Que Ca l’Arenas hauria d’agafar una línea més clara d’actuació
Que el Museu no té espai. Que el clos arqueològic està desaprofitat i ma conservat.
Que Can Xalant es veu massa elitista i amb poca transparència.
Que l’espai f no té identitat i té una activitat fluixa.


El 65 per cent de les debilitats culturals de la ciutat es troben en el camp de l’art i els Museus.
El curiós del cas és que entre les 56 persones entrevistades no hi va haver ningú relacionada amb el camp de l’art fora de les pròpies municipals com eren Gisel Noè i Gemma Tro per l’IMAC , Pep Dardanyà per Can Xalant i Carles Marfà i Àngels Soler per el Museu.
No va ser entrevistatni el teòric vocal de l’àmbit artístic Ferran Rodriguez, ni ningú del Sant Lluc, del Llimoner ni cap creador important, mentre si que ho eren membres de centres cívics, associacions de veïns , associacions regionalistes , armats o algú de la revista “lepotage”( ?).

És a dir, que si la gent que no és propera a l’art veu tan clarament el pèssim estat d’aquets apartat en la vesant municipal, que es podria dir sí hi haguessin pres part especialistes en el tema ?.

I ho dic ara i ben fort , en primer lloc per que s’actuï com cal. És va fer un estudi al que si va destinar prou diners com per ara oblidar-lo. Cal exigir que aquest estudi sigui públic per a tothom i que es prenguin les mesures per actuar allà on queda clar que cal fer-ho.
I en segon lloc ja que aquest dijous , el taller de l’Albert Alís al carrer d’Argüelles acollirà la xerrada d’en Ferran Mascarell al voltant de les propostes de futur en l’entorn cultural local, tot mirant ja el 2020, i per mirar al 2020 amb il•lusió ens cal un fonament ferm del que ni disposem , ni pel vist existeix cap mena de ganes d’aconseguir-lo.

És dons obligació del Govern de la ciutat instar a l’IMAC a que realitzi les actuacions precises per corregir el grapat de desgavells que explicita l’informe. I actuar amb fermesa en l’exigència i amb igual fermesa en el seguiment de les mesures a prendre.
Una obligació que esperem compleixi de manera escrupulosa.
Mentre , i vist el vist , la nostra cantarella avui ha de seguit igual, o potser encara amb més força

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC

----------

No vull estar-me una vegada més de convidar a la gent de cultura a la conferència de Ferran Mascarell ( a les 19 hores ) ja que crec que serà de gran interès. I un fa la convidada encara que personalment no l’ha rebuda i això que no essent militant del PSC , sí col•laboro en la sectorial de Cultura i en el cas que ens ocupa alguna que altra gestió he fet.

Em fa riure que sí estigui convidat oficialment a les sessions que aquest divendres tindran lloc a la Fundació Tàpies amb el títol “Per una nova política cultural de progrés a la unió europea” organitzada pel Grup de l’Aliança Progressista de Socialites & Demòcrates del Parlament Europeu, jornada d’alt interès i a la que per raons de treball no podré assistir, i en canvi no rebi convidada a la meva ciutat , tal i com també passà amb la Nau Minguell.

Son aquells càstigs estúpids que rebem els “nens” dolents que no ens portem bé i critiquem a segons qui. I així anem.

I anem tan bé que justament l'IMAC ha convocat al Consell Rectoren dia i hora de la conferència de Mascarell. Potser és un intent de Penedès per aconseguir que cap d'aquells que tindrien de ditrigir amb ell a la cultura mataronina , pugui rebre una idea positiva per a la mateixa.

dimarts, de juliol 06, 2010

AVENTURA CROMÀTICA



El passat dijous la Marta Duran va inaugurar a la sala d’exposicions de Can Caralt la que a bon segur és la seva exposició més ambiciosa , entenen com a tal l’exposició en la que l’autora ha apostat més fort per fer avinent la seva actual maduresa artística.

Que Marta Duran és una pintura d’arrel paisatgística és un fet d’evidència clara i difícil de negar. Aviat s’acompliran trenta anys d’activitat expositiva i sempre ha estructurat el seu treball en aquet compendi natural / paisatgístic que treballat en les seves diverses vessants ha anat estructurant el seu llenguatge pictòric.
De fa un temps però, Duran vol anar més enllà i sembla anar deslligant-se , a vegades amb evidents dificultats - , d’uns certs atavismes figuratius que a modus de crosses li servien per aguantar unes obres que volien volar més enllà, fet que de manera conjunta s’ha produït en aquesta exposició.



Si ens oblidem d’unes poques peces en les que encara és evident l’apunt figuratiu com a punt d’apropament al treball per aquells visitants menys atrevits , en la resta Marta Duran es desferma de manera distesa apostant per una pintura de gran intensitat en la que pinzellades , textures , gruixos i colors estableixen una estructura dinàmica que omple de moviment gestual el conjunt , donant en cada moment el sentit exacte de la peça, que pota anar de la sensible suavitat de certes mirades , fins a l’intensa explosió fruit del bigarrament de conceptes pictòrics destrament dirigits per la mà de l’artista.

Aquesta és al meu entendre , la millor exposició de Marta Duran i alhora és una exposició que ha de marcar una fita sense retorn. Sense retorns conceptuals, però a bon segur també tècnics , amb apostes novedoses però plenament reeixides com els densos treballs sobre paper que juguen a de tu a tu , i sense vergonya , a la tela sempre tan preuada per l’artista.

Ara Duran sap perfectament que disposa en el seu pensament i en les seves mans de les eines suficients com per aconseguir unes peces que responent perfectament al seu tarannà i a la seva essència figurativa, pertanyen a un camí creatiu absolutament actual que deixa enrere el que a vegades era nyonyós i desfasat. Per això ara sols cal anar endavant. A bon segur que hi haurà temptacions per recaure en antics conceptes que en res l’afavoreixen, però caldrà seguir mirant al front.



En fer-ho sempre tindrà una excel•lent referència de partida, la d’aquesta exposició que fàcil és recomanar en la seguretat de trobar un nova , renovada , i principalment , molt millor, Marta Duran que presenta unes magnífiques opcions per a un futur.

Marta Duran. “Aventura cromàtica”
Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres . Can Caralt
Fins a l’1 d’Agost de 2010


SAMARRETES


S’acosten Les Santes i comença tot el moviment alternatiu al voltant de l’imatge festiva de la “samarreta”, enguany estructurada en dos fronts , el de la samarreta reivindicativa i solidària i la del concurs del Tot Mataró, en la seva segona edició. Les imatges d’ambdues experiències serveixen més que cap paraula per donar més raó encara al concepte que s’usa actualment a la ciutat.

És cert que en la realitat la pràctica de l’elecció de l’artista encarregat del cartell, i subsidiàriament de la samarreta, està viciat del tot ja que existeix un “grup de pressió” , format pel poder contemporani que mana artísticament a l’IMAC que dirigeix, condiciona i al final tria a un dels seus . És aquest un punt a millorar , ampliant el nombre de membres del “jurat” i diversificant el seu origen i tendència , però l’essència del concepte artístic del cartell s’ha de mantenir , en una aposta que demostra el seu encert quan les grans ciutats així ho fan, ampliant-se el seu nombre ja que any rere any son més les que abandonen el criteri popular per el criteri selectiu , convençuts de que així s’eleva , i molt , la qualitat del producte.

L’aposta per una convocatòria popular , a més de les dificultats de votació, comporta generalment una desfeta de participació entre els artistes qualificats , deixant sols als afeccionats i principiants com a participants de la convocatòria amb resultats tan pobres com els que es mostren en el concurs del Tot ( bona idea però amb lògics resultats de pèssima qualitat).

O sigui que els invents , amb gasosa. Millorem el que tenim, - que es pot i convé -, però oblidem el concurs popular del que sols amb alguna rara avis , es podria obtenir un resultat positiu.

-----

En el proper post , tot i tenint a la vista la conferència de Mascarell , amb punt de mira 2020, ens caldrà parlar de la realitat més immediata , és a dir del PLEC , del que n'hi ha per sucar-hi tot el que vostés vulguin. Mentre , seguim amb la cantarella


PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L'IMAC


(escrit sota la música de Kenny G ( Heart and Soul ) (2010)

diumenge, de juliol 04, 2010

PAISATGES



Aquest divendres vaig tenir el gran plaer de presentar la darrera exposició de la Mònica Vilert, que omple de manera magnífica la sala del Col•legi d’Aparelladors en la seva delegació a Mataró i que tanca el massa llarg parèntesi de més d’onze anys de silenci expositiu després de la mostra “Terrera” que realitzà a Can Palauet per allà l’hivern de 1999 , és a dir , en ple segle passat.

Com vaig tenir ocasió de dir en el meu parlament , aquesta exposició tenia un quelcom especial per a mi. Per a un costat em sentia en part incitador de la mateixa ja que vaig ser qui deixà anar el seu nom a Teresa Roig , la sempre impagable ànima màter de la sala. quan vaig saber que preparava una temporada de clar domini femení en els seus protagonistes.




Per l’altra, ja que sempre he cregut en Mònica Vilert com artista , i la he considerat ,- i la considero -, del millor que tenim a la ciutat , encara que potser per caràcter no hagi tingut la suficient empenta com per trencar i deixar enrere els diferents estimballs que han pogut embarrancar la seva carrera.
Ara Mònica Vilert reneix amb tota força, disposada a explicitar de manera clara i neta les seves sensacions pictòriques. Ho fa amb una trentena de dibuixos, pintures i elements escultòrics que refermen el seu idioma plàstic que en essència es manté en aquest fluir tranquil , de cuita lenta , que ha estat sempre.



Una trentena de peces que corresponen a diverses visions dels seus “paisatges” , aquells que llunyans al concepte figuratiu / naturalista que sembla comportar la paraula quan ens referim a la seva vessant plàstica , ens porten als paisatges interiors , fruits de l’eliminació de tota anècdota , restant tan sols en l’essència dels impactes emocionals que son aquells que amb el pas del temps serviran per restituir en la nostra memòria emocional , de manera exacta i precisa , la presència , que no record , d’aquell espai o aquell moment.

Susanna Portell , que de manera magnifica havia prologat la seva darrera exposició , deia en el catàleg:
“.. Resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”.

Fidel en aquest concepte , Vilert aprofundeix en aquest cas les seves interioritats. Ho fa mantenint el concepte plàstic que sempre l’ha caracteritzat encara que filant prim puguem observar algunes diferències , com ho pugui ser un cert tancament en les seves formes que recerquen un equilibri formal com si cerqués un arrelament més profund amb el seu propi jo. Existeix també un intencionat to perfeccionista , en un sentit absolut del control de la peça , símbol també que jo entenc com en un afany de sentir-se i de saber-se segura en aquest nou caminar que en certa manera recomença.



Però fora d’aquests elements , que potser tan sols poden analitzar-se sota el coneixement previ de l’obra de l’autora , Vilert manté la seva especial sensibilitat plàstica i visual , ajudada per la netedat dels seus plantejaments tècnics que semblen acaronar les obres , donant-los força o emoció, segons s’escaigui , i en els que l’accent més intens del grafit , dona contrapunt a la permanent fidelitat cromàtica personal de l’artista , tot amb l’ajut de l’aerosol que li permet una nova capacitat de textura en la seva sempre límpida execució.


Característiques totes elles que es traslladen a la seva obra de caire volumètric , tant en el que pertoca a les “pedres” , d’inquietant perfecció en formes, colors i textures , com en els seus elements volumètrics realitzats amb cordes i cordills , que subjuguen pel seu magicisme.
Tot per configurar un “poema” visual , aconseguit en el diàleg continuat de cada peça amb l’anterior i/o la següent , en un encadenat en el que la sensibilitat de l’espectador resta atrapada per la força creativa d’una artista que havia queda reclosa i oblidada i que ara sortosament retorna a l’activitat expositiva amb un mostra de recomanada , obligada i lenta visita que ha de merèixer el més fort dels aplaudiments.

PS.- Tots sabem que Mònica Vilert va ser protagonista del cartell de Les Santes de l’any passat. Aquesta exposició era la de la seva reaparició pública, lògic era dons poder pensar que algú de l’IMAC hi estaria fent-li costat.
No va ser així. Entre el nombrós grup d’assistents no hi havia ningú ni dels que manen a la ciutat ni dels que remenen les cireres a l’IMAC.

L’IMAC ja va començar a fer-li el buit , eliminat tota referència a la seva exposició en l’Agenda Cultural , i el poder en ple va passar d’ella en la inauguració de l’exposició.
Una magnífica manera de mostrar públic agraïment al seu paper dinamitzador de Les Santes de l’any passat .

Per tot això , i demanant de nou que s’expliqui de manera pública , el per que de la “desaparició” de l’exposició en l’Agenda Cultural , és obligat que seguim amb la nostra cantarella.

PENEDÈS DESTITUCIÓ
PERA DIMISSIÓ
VOLEM TRANSPARÈNCIA A L’IMAC


CONFERÈNCIA


Vist que tot el tema de les convidades , els avisos i demès , funciona que fa pena a Mataró, voldria aconsellar a tot mataroní amic de la cultura que s’acostés a escoltar a Ferran Mascarell que el proper dijous a les set de la tarda fa una conferència prou important a Mataró.
El títol és “Mataró 2020 , idees i propostes per a una nova cultura” i el lloc , l’estudi de l’Albert Alís ( Argüelles 33). Un magnífic indret que gràcies a l’ intermediació d’ algú a qui conec molt bé, ha estat cedit als organitzadors de l'acte.

Una conferència que es preveu molt interessant i que hauria de marcar uns camins de futur imprescindibles per a la ciutat que tant orfe està de projectes d’aquesta mena.
Una conferència però amb un interrogant previ. Vist el que tenim , el que ens espera i la desídia cultural general dels que manen, no seria prou interessant analitzar també ( en un altra acte) , i sota les premisses de la realitat més descarnada , el present i el futur més immediat de la cultura mataronina.

No fos cas que de seguir així, ni tan sols arribi a aquest 2020, no tan llunyà.

FESTES DE BARRI

Aquesta setmana ha estat la festa del meu barri , dita dels Molins.
Cada any aprofito les dates per criticar aquestes festes sense sentit, contingut ni cap mena d’interès , i que a més, no serveixen per a res , tal i com son moltes de les festes dels barris de la nostra ciutat.

Aquest any ni tan sols ho faré. Han estat tan lamentables, mancades d’imaginació, de qualitat , de qualsevol sentit que se li vulgui donar, que a bon segur l’escarransideta traca amb les que han acabat ha estat el millor.

Les festes de Barri s’han de replantejar i fer-ho seriosament. Festes com les dels Molins no tenen cap mena de raó per perviure.
Potser aquí s’escau com en poca cassos, allò de renovar-se o morir.
I si trien el segon , no sols serà una encertada tria ans també serem molts els que ho agrairem.

Escrit sota la música de Stan Getz ( Plays Bossa Nova. Jazz Club. 2009 )

dijous, de juliol 01, 2010



A LA CARRERA



Hi ha dies en que no fa falta que faci la meva caminada diària. Les corredisses d’aquí cap allà per aconseguir arribar a tots els llocs em sembla que generen més pèrdues de calories que no pas el règim i l’obligada caminada , encara que a bon segur augmenta la tensió i l’estress.

Avui ha estat un dia d’aquells. Dormir poc, treballar amb tensió acumulada durant tota la jornada , anar de cul tot el dia sabent , a més a més , que no arribaries a aconseguir l’objectiu , i per acabar exposicions a diferents indrets i amb ganes d’assistir-hi a totes.

Un dia atrafegat amb final que ha valgut la pena , espero que com a prefaci d’un dia com demà que desitjo esdevingui del tot important amb la recuperació de Mònica Vilert com a “gran” artista del nostre petit món creatiu.

Avui, dues exposicions. En parlarem de manera més ampla i clara en un proper post , però no està de més fer-ne cinc cèntims. Així hem de dir que l’Ivanjot aprova examen a l’espai capgròs , ampliant i completant la seva presència que s’iniciava fa un parell de setmanes a Gal Art. Ara , amb obres de mida més gran , se sent més lliure i sap fugir de les formalitats estructurals per establir una relació dinàmica amb l’espectador , en aquest atractiu joc de fugir de límits i concebre l’obra com un ens actiu i participatiu amb l’espectador.
Un bon treball al que cal prestar l’atenció deguda.

L’altra mostra és la que amb el títol d’Aventura Cromàtica , ens presenta els darrers treball de Marta Duran a la seu del Museu Arxiu de Llavaneres. Una mostra molt interessant i de la que he dit a la pròpia autora que era la millor exposició que havia vist d’ella en tota la seva carrera , i he de reconèixer que n’he vist unes quantes.


Si son capaços d’oblidar un petit grupet de treballs en els que la figuració segueix evident i dominant i ens concentrem en la resta podrem gaudir d’una Marta Duran àgil, lliure , agosarada , sense por. Una artista que aposta per el gest , el ritme, el color , el concepte ..., caminant vers una abstracció amb un lleuger residual figuratiu , que dona força a l’expressió d’un concepte actual i de llibertat que agraeix, i molt , la seva pintura.

Dues exposicions que recomano amb tot plaer i en les aprofundírem en els propers dies.

MIRACLE

El cert és que caminava ràpid tot dirigint-me a Can Caralt, on ja feia estona s’havia inaugurat la mostra de Marta Duran. Els rajos de sol molestaven a la mirada i obligaven a clucar una mica l’ull , quan de repent i allà al final de carrer he vist una figura que m’era familiar , però a la que el meu cervell es negava a ubicar a l’entorn d’una exposició.
No podia ser de cap manera. El cervell es segui negant a acceptar allò que en apropar-se es confirmava com a real i no com element de somni, figuració o efecte de psicotròpic o parell. Certament era ell.

Dons sí. Després de potser uns vint anys he vist amb els meus ulls, aquells que un dia es menjarà el foc o la terra , a Carles Marfà, director del Museu de Mataró assistint a una exposició d’artista local fora de les parets del seu territori.
Quan ens hem creuat , un escalfret ha recorregut la meva esquena. Pot ser veritat?. M’he pessigat i he sentit dolor i el dubte s’ha accentuat.

Ara , unes hores més tard ,encara em sorprèn la visió . Caldrà avisar als de “Cuarto Milenio” ?. Serà necessari un exorcisme?. Preguntes sense resposta que molt m’agradaria que algun dels lectors d’aquest post fossin capaços de donar-ne una explicació coherent.
Si afegim que aquest dimarts Penedès i Merino s’havien acostat a una senzilla i neòfita sala d’exposicions, el cert és que el cap fa voltes i tot trontolla. Pot ser veritat?. Ens envaeixien sers extranys capaços de capgirar el tarannà de molts anys de persones que s’han guanyat a pols tots els demèrits que se’ls atribueix?.

Com veiem , moltes preguntes sense resposta. Algú la té?. Si és així,la demano de cor ja que el neguit crec no em deixarà dormir.

Per això, gràcies anticipades.


Mentre escrivia sonava “España” amb Michel Camilo & Tomatito