dimarts, de gener 31, 2012

M1TV. COMA INDUÏT




Avui a mitja tarda la noticia s’escampava com la pólvora. El contracte de m1tv amb Lavinia no tenia cap mena de pròrroga i avui mateix dia del seu acabament, deixava al carrer a tots els seus treballadors i m1tv es quedava sota mínims , amb tan sols 9 treballadors , el que di facto significava un estat de pràctica impossibilitat de dur a terme els seus objectius.

Ja sé que estem en crisi, ja sé que cal retallar-ho tot, ja sé que hi ha conceptes primordials que s’han de mantenir i altres que no tant. Ja sé que hi ha col·lectius privilegiats i altres de menystinguts , ja sé que... . Però també ser que un projecte com m1tv abastant tota la comarca és un projecte imprescindible de cohesió i territori. És un projecte necessari, o potser quasi imprescindible, per a la vida i difusió de tota mena d’activitats culturals, artístiques, esportives ,associatives, polítiques etc. És un projecte cabdal per aquest esfilagarsat Maresme tan divers i alhora distant.

Però també ser que el partit que actualment domina a la majoria de pobles de la comarca l’estructura actual no li agrada gens. Acostumat al pujolisme estricte de censura absoluta i amb la sectorial visió d’uns de molt bons i uns altres de molt dolents , el domini informatiu de la comarca per part de la tendència progressista mai l’han pogut pair bé. D’aquí aquest rebuig generalitzat, aquesta malfiança permanent, aquest desig de matar-ho tot, que amb TV3 ja n’hi ha prou i que si tornen els temps de bonança ja farem quelcom esbiaixat i partidista.

Avui el poder ha aprofitat la trampa del diner per escapçar un projecte que quasi sols té a la desaparició com a única sortida possible.

Però no és de rebut tampoc que la oposició faci anàlisi escardusers i es converteixi en defensor del tronc que ella , i sols ella, va fer caure al terra.

Molta de la culpa , per no dir quasi tota , de l’estat de la televisió comarcal del Maresme és del tripartit. Descontent de la neutralitat exquisida que mantenia TVM , que alhora era reconeguda per tota la població , el tripartit encapçalat per Baron va ser qui va voler la seva decapitació i va treballar intensament per la seva desaparició.

La creació trilera de maresme digital, el seu comissariat política , la vilesa partidista de la seva tendenciosa informació la van portar a un atzucac on es va trobar a Televisió de Mataró, morta d’inanició .

Si tot això no hagués passat avui estic convençut que les coses serien molr diferents i no estaríem a la sala d’espera disposats rebre les notícies que ens donin , ves  saber , la més negativa de les possibles.

He mantingut un programa a m1tv durant molts pocs mesos. En ells he trobat tota la col·laboració i professionalitat de tots els que estaven en el projecte , fos quin fos el nom de l’empresa que apareixia a la seva nòmina. A tots ells els he vist amb la mateixa il·lusió que havia sentit sempre en els vells estudis de TVM. Tots ells m’han demostrat saviesa, afecte i col·laboració. Cap d’ells mereixia a quest final.

Ara m1tv queda en coma induït. Sortirà endavant?. No ho sé. Conec la força dels noms que queden , però manca molta gent al darrera que pugui omplir tot el ventall comunicatiu que es precisa per sortit a l’aire amb dignitat.

Avui és un dia trist per a mi. Molt trist. I ho és ja que sense aquest projecte , decapitat per el poder avui mateix, em sento molt més trist i el que és pitjor, molt menys lliure.

dilluns, de gener 30, 2012

CIÈNCIA I ART


No fa pas massa dies que parlàvem del scanner que està fent estudi del Guernica de Picasso per veure el seu estat real . Era un exemple paradigmàtic de la ja imprescindible col·laboració de la ciència en el món de la cultura , i molt epecialment en el camp de l’art.

Avui a La vanguardia i amb la signatura de Pau Echauz se’ns ofereix un magnífic reportatge al voltant del que ell anomena “els detectius de l’art” , al voltant del centre d’Art d’Època Moderna ( CAEM) de la Universitat de Lleida referència mundial en al identificació i valoració d’obres d’art.

Per la seva curiositat i el seu interès , el reprodueixo a continuació




El Centre d'Art d'Època Moderna de la Universitat de Lleida, referencia mundial en la identificación y valoración de obras de arte

El Metropolitan y la Hispanic Society of America figuran entre sus clientes | Actualmente estudia la autoría del retablo de san Juan del hospital de Valencia

Una importante coleccionista de arte renacentista español que prefiere reservar su identidad adquirió hace pocos años un cuadro en una subasta. Según la casa de subastas se trataba de una pintura de Martin Van Heemskerck, un destacado pintor flamenco del XVI, del cual se conservan cuadros en los más importantes museos de Europa. Pero la coleccionista sospechaba que no, que en realidad, la obra, una Virgen de la Leche con el Niño Jesús, San José y los Santos Juanitos, cabía atribuirla a Vicent Joan Macip, vulgo Joan de Joanes, gran pintor del Renacimiento español, el más relevante de su época en Valencia y del cual ya poseía varios cuadros en su colección.

El tema, los colores, el estilo, la composición de la Virgen eran los mismos o similares a otros cuadros de Joan de Joanes. El cuadro está dedicado a la Sagrada Familia y en aquellos momentos de contrarreforma, los pintores valencianos, muy influenciados por los grandes maestros italianos, acostumbraban a incluir más personajes en el círculo íntimo formado por Jesús niño, María y José. La escena muestra a María dando el pecho al niño, que abraza una cruz mientras san José le observa. En la parte baja de la tela, hay dos niños más, Juan Bautista, vestido con una piel de animal, y Juan Evangelista, con una pluma y un tintero.

Pero había que estar seguros de la autoría y la coleccionista sabía a quién dirigirse. Una vez el cuadro estuvo en sus manos lo puso a disposición del Centre d'Art d'Època Moderna (CAEM), un moderno servicio científico y técnico dedicado a la investigación artística de las obras realizadas entre los siglos XV y el XVIII, adscrito a la Universitat de Lleida y ubicado en el Parc Científic i Tecnològic. El dictamen no tardó en llegar, la Virgen era sin duda un cuadro de Joanes, como lo demostraban el análisis documental y el iconográfico, el uso de varias técnicas fotográficas de alta definición y también una exhaustiva exploración radiológica en el hospital Arnau de Vilanova.

Al frente de esta unidad de detectives científicos está el catedrático de Historia del Arte Ximo Company, que explica que la propietaria del cuadro necesitaba un informe riguroso y contrastado. "Nuestra misión es la de dar respuesta clara y veraz estableciendo la autoría. En este caso de la Virgen, la cara es idéntica a otras del mismo autor, igual que los niños y el rostro de San José. El cuadro no sólo era similar en el tema, el estilo y la técnica utilizada por Joan de Joanes, sino que los materiales eran idénticos y aparece en los protocolos notariales de la época". Según el director, el centro está al servicio del patrimonio, de instituciones y coleccionistas de arte. "Cada vez hay más clientes que vienen a que les ayudemos. Nuestro carácter universitario y científico nos sirve para que la gente confíe en nuestros estudios", explica.

Company es un erudito que no se conforma con el análisis simple de la obra artística. "En el CAEM entendemos que hemos de acercarnos a la obra artística desde todos los puntos de vista posibles y por eso cuando estudiamos un cuadro nos interesa tanto la tela como la madera del marco, y sobre todo lo que está oculto tras los pigmentos". Con la ayuda de técnicas fotográficas, radiografías y microscópicas, los análisis del CAEM ayudan a detectar la salud del cuadro, las posibles grietas, el dibujo original que sirvió al pintor para guiarse con el pincel, datos que pueden aportar pistas pero también advertir por dónde se ha de practicar una posible restauración.

En los centenares de obras que el centro ha analizado desde su creación el año 2000, se han encontrado numerosos detalles que ayudan incluso a establecer hipótesis plausibles. Un caso curioso es el de un Ecce Homo pintado por Murillo que fue autentificado como tal pero que en el análisis radiográfico reveló una sorpresa. La tela había sido ya dibujada pero Murillo lo borró y pintó encima a su Jesús con corona de espinas. Según los especialistas del CAEM, el dibujo que quedó escondido es idéntico a la base de un famoso cuadro de Ribera, otro de los grandes pintores del Barroco español, dedicado a la Virgen. Murillo y Ribera se conocían pero no se sabía que su relación llegara hasta el extremo de que uno aprovechara la tela desechada por el otro. Junto a las observaciones técnicas, los investigadores rastrean también en archivos, en museos para localizar obras semejantes y establecen su cronología, además de los tejidos, un escáner completo en el interior de la obra.

El prestigio ganado por el CAEM en estos diez años de existencia –se trata del único centro de su especialidad que existe en en España–, les ha llevado a relacionarse con los museos más importantes del mundo, las pinacotecas privadas más especializadas, universidades y empresas. El profesor Ximo Company dirige un equipo de once personas de las más diversas disciplinas aunque en el consejo asesor están presentes más de cien personalidades y estudiosos del mundo del arte. Uno de sus últimos encargos que ha recibido procedía del Metropolitan Museum y la Hispanic Society of America, ambos de Nueva York. Entre estos, el retablo de san Juan del hospital de Valencia, cuya autoría se desconoce. La obra, identificada en el Metropolitan como Saint Giles with Christ Triumphant over Satán and the misiones of the Apostles, pertenece al gótico inicial.

Se trata de confirmar o rebatir la tesis de algunos historiadores que lo atribuyen al pintor florentino Gherardo di Jacopo Starnina o de alguno de sus colaboradores, pero no hay pruebas concluyentes. Tres especialistas del CAEM, Juan Aliaga, Isidre Puig y Núria Ramon, realizaron macrofotografías de alta resolución y reflectografías por infrarrojos que ayudarán a realizar un análisis comparativo para definir la autoría. Los expertos también han podido estudiar un San Jerónimo de El Greco (1600), una Sagrada Familia (1563) de Luis de Morales que incluye una representación del horóscopo de Cristo y varios manuscritos de la biblioteca de la Hispanic Society.

Informes veraces y neutrales


Los informes elaborados por el CAEM son de la máxima precisión y establecen la técnica, el estilo, el origen histórico, la cronología, la iconografía, el estado de conservación y por supuesto la autoría y el valor patrimonial, cultural y económico de las obras objeto de estudio, todo con explicaciones y material de gran calidad. Como son un centro universitario, cobran de acuerdo con las tarifas de servicio público establecidas por la UdL. "Nuestro único interés es científico, y nuestra opinión es radicalmente independiente", afirma su director, el profesor Ximo Company.

El centro se rige además por un código ético de tres puntos en el que se comprometen a "contribuir al mejor conocimiento y valoración del patrimonio artístico y cultural, ser rigurosamente veraces desde la neutralidad y analizar las obras exhaustivamente". Además del análisis científico-artístico, el CAEM también emite informes sobre edificios históricos para la calificación patrimonial de estos y también organiza y concibe exposiciones, como la realizada para el Ayuntamiento de Gandia sobre Francesc de Borja, una de las muchas especialidades de Company.

También edita libros, organiza congresos, seminarios y encuentros científicos. Es un servicio que puede autofinanciarse, y los ingresos se reinvierten en material y equipos, libros y en la formación de nuevos graduados e investigadores de élite. La facturación de este año gracias a informes, seminarios, etcétera superará los 150.000 euros.



diumenge, de gener 29, 2012

PERSONATGES DE LA COMUNICACIÓ


JOAN CATÀ




Fa un parell de dies que llegia la notícia de la dimissió de Joan Catà com a responsable de m1tv, un fet que lamento com a mataroní, com amant de la informació local, com a col·laborador de l’emissora i com no, com amic que em considero d’en Joan.

Fa molts anys que conec en Joan. Professional d’aquells amb majúscules ell, afeccionat amb tots els defectes el que això escriu, sempre que hem coincidit en un mitjà d’informació he trobat sempre en ell , no tan sols l’acolliment professional  ans el que és més remarcable, l’immens respecte per el paper d’aquells que com un , intenten aportar aquella vessant , en aquest cas cultural i artística , que tantes vegades és inabastable en els mitjans generalistes.

El seu paper a m1tv crec que ha estat exemplar. La seva saviesa en recuperar el to local i comarcal de l’emissora , trencant la fredor oficialista del seu predecessor , va aconseguir que m1tv tornés a ser allò que havia perdut que era ni més ni menys que la seva senya d’identitat, que no ha de ser altra que el de la televisió de proximitat.

La seva dimissió en veure el que s’acostava. El fet de deixar mans lliures per un nova etapa que ell , per honestedat i professionalitat , no podis dirigir de cap manera . El seu posat mereix tota mena de felicitacions per una dignitat que en moments com ara sembla perduda en els camps públics.

Per això i per molt més , per haver pensat que un encara tenia un paper en l’àmbit de la informació cultural local, i per altres coses que no venen ara al cas, gràcies Joan i saps que tots , els de dintre i els de fora, et trobarem a faltar.



ENRIC QUINTANA




Per la xarxa social m’assabento de la mort d’Enric Quintana , el fotògraf del Mataró de la transició. L’home que va saber captar com pocs tot el concepte polític, social, cultural que bullia en aquell Mataró dels 70 i els 80 i que el va saber trametre amb saviesa i qualitat , en el sempre difícil paper del salt que significa la imatge com a tal i/o com informació.

Lamentablement desaparegut de fa anys del Mataró actual, molts hem pogut gaudir de les seves imatges mitjançant la xarxa i ens hem pogut retrobar amb aquell Mataró , país autònom , de capital el Canaletas.

Fa uns anys va lliurar a la ciutat el seu arxiu fotogràfic. Com sempre ja hem fet tard , però ara més que mai i com homenatge obligat  és el moment de l’exposició del que tots estem convençuts , és un immillorable arxiu per recordar i examinar aquell Mataró de fa trenta i .. anys que forma part de la raó de mots.

Adéu amic.

dissabte, de gener 28, 2012

PARE ECHARRI






Demà  a La Llàntia  batejaran un nou gegant. I si se’m permet l’incís no deixa de ser curiós de que ens com els gegants ens bategin i no passa res i en canvi es munti un ciri quan la paraula matrimoni no quadra exactament amb el concepte sagramental. Dons bé, demà el barri de la Llàntia ha convertirà en figura perdurable la noble imatge del padre José María Echarri, capellà salesià que tant va fer per aquell barri.
Per raons que ara no venen al cas no podré assistir a l’acte i m’hauria agradat molt ja que el Padre Echarri forma part del meu imaginari infantil i després , per raons familiars , he tingut contacte posterior amb ell.

El padre Echarri a més de la seva tasca com a salesià amb la seva tasca d’ensenyant, a més del seu esforçat paper al barri de la Llàntia, exercí tasca de vicari a Argentona en temps d’aquell sant que for Mn.Rafael Martí, quan jo era canalla.

Un ,que per un llavors era un canalla escarransit,es quedava aclaparat amb la profunda veu d’aquell salesià navarrès que omplia amb la seva potència tota l’església, i que celebrava els oficis en castellà i que s’esforçava , però molt, em fer també aquells actes en català que li pertocaven.

Tinc amb ell una anècdota infantil d’aquelles que et marquen , i no és altra que en un acte solemne de Pasqua, estant jo en la punta del banc en passar el seguici de capellans , tots ells vestits amb aquelles casulles plenes de brodats , un d’aquells adorns s’enganxà amb les meves ulleres i ja veus en Pere sense ulleres que caminaven soles enganxades a la casulla del padre Echarri. Un fet simple però que quan ets un xic et queda descol·locat.

Després he tingut contactes amb el pare Echarri ja que essent amic del meu cunyat , aquest va voler que fos ell qui celebrés la cerimònia del seu casament amb la meva germana  i a posteriori ha celebrat també les cerimònies dels casaments de les meves nebodes.

 Però fora d’això hi ha dos actes que marquen profundament el magnífic tarannà d’aquesta persona. Son dos fets dels que un n’ha tingut motícia mitjançant la premsa.

El primer d’ells va ser la seva postura en una acció de “La Cubana” , gravada amb càmera oculta i passada a posteriori per la tele. Es tractava d’actors de la Cubana que en un vagó de metro invertien l’escena habitual. Amb la cantarella habitual dels que demanen ( ... es mejor pedir que no haber de robar ...) els figurants jugaven a que amb els diners que havien obtingut de caritat al metro , havien jugat a la primitiva i els hi havia tocat una fortuna que volien tornar en part a la gent , i per això en comptes de demanar volien donar diner a la gent. El pare Echarri era un dels viatgers d’aquell vagó de metro i la seva resposta era exemplar per el seu concepte de solidaritat.

L’altre apunt important del pare Echarri que em va sorprendre  va ser fa pocs mesos quan La Vanguardia publicà un reportatge presentant les diferents cares de com afrontar un càncer i el va triar a ell per escriure al voltant del poder de la fe davant de la malaltia. Un article certament impactant que acabava d’arrodonir la seva imatge.

Demà La Llàntia a bon segur celebrarà en la seva Festa Major un acte de justícia, un acte que convertirà en perdurable la figura d’un home essencialment bo , i avui quan l’interès sembla moure tantes coses, tot el que sigui destacar a qui entén la vida com esperit de servei és del tot remarcable i mreix tota mena d’elogis.

divendres, de gener 27, 2012

ESPAI D'ART. NÚRIA POCH





Aqui teniu el darrer programa d'Espai d'art amb l'entrevista amb Núria Poch , directora del Museu bassat que tot fent valoració d'aquest el sue primer any de vida , ens explicita els projectes de futur d'aquets Musue que està arrelant amb força a la nostra ciutat.

Espai d'Art - Nuria Poch

dijous, de gener 26, 2012

RETRATS






















Avui, tot remenant vells papers en busca d'un document també vell, m'he retrobat amb aquesta magnífics retrats realitzats per en Parés de Mataró i que estan signats en un 10 de desembre de 1977.

Els protagonistes són en Josep Mª Rovira Brull, l'escultor Manuel Cusachs, el ja desaparegut "Nico" del Rio, promotor i director de la galeria Tertre i un altre personatge que us convido a descobrir.


 Uns magnífics dibuixos que amb tota emoció em porten a un passat que ja sembla llunyà.

EL FUTUR DEL PSOE






Tots aquells  que ens sentim socialistes estem molt a l’aguait de tota la petita , i a vegades mesquina , història entre Chacón i Rubalcaba en la lluita per el poder de Ferraz.

Ja vaig dir que un no votaria per cap dels dos i que davant la dolenta dualitat em quedava amb Rubalcaba dons a Chacón no la voldria ni a la junta de l’escala. Però els dos formen part d’un passat que ja hauria d’estar en el preludi de la història.

Avui , Josep Ramoneda esdevé de nou guru amb un article publicat a El País que bo seria que el llegissin , com a bon segur ja han fet , aquells que en petit comitè estant decidint el futur del nostre partit i del nostre país,

PSOE: reformismo e ideología

La lucha por la secretaría general del PSOE se ha convertido en una pelea subterránea a la caza del voto del delegado. Es lo que ocurre en estas votaciones con un censo tan pequeño y más representativo de las miserias internas de los partidos que de los intereses generales de la sociedad. Estas pugnas dejan huella porque los candidatos ofrecen promesas y componendas que se traducen después en la composición de los órganos de gobierno del partido y en el reparto del poder regional.


 Es un proceso muy endogámico, nada edificante, en el que las rencillas en los aparatos locales y regionales y los ajustes de cuentas familiares juegan un importante papel. Se habla mucho de apertura a la sociedad, pero el secretario general será elegido, una vez más, por un puñado de representantes de la militancia escogidos en los espacios viciados de la politiquería de partido. La consecuencia es que las propuestas y los contenidos pierden cada vez más relevancia en beneficio de las relaciones de poder internas de la organización. En tiempos de crisis, y la del PSOE es profunda, la desesperación incita a dar pasos que normalmente los aparatos impiden. Quizás era la oportunidad de abrir la elección de secretario general por lo menos a toda la militancia a la que ha de regir. Pero me temo que la crisis del PSOE es tan profunda que ni siquiera queda sensibilidad para darse cuenta de la dramática situación en que está el partido.


Ante este panorama, me gustaría recordar a los aspirantes qué es lo que se espera de ellos. Al que gane se le exigirá que sea capaz de poner en marcha un proyecto verdaderamente reformista. Solo se puede considerar reformista una política que incida en el poder y en la riqueza. Para decirlo sin eufemismos: que los bancos manden menos, que los poderes corporativos, que son tan importantes en España, pierdan peso y que la riqueza se distribuya mejor. Rubalcaba ha apuntado alguna que otra medida que podría ir en esta dirección. Pero falta un perfil de conjunto que dé sentido a las propuestas y falla el envoltorio, inevitablemente marcado por una imagen de continuidad, como no puede ser de otra manera dada la biografía del candidato. La palabrería de Chacón, llena de tópicos sobre el cambio y los tiempos nuevos es simplemente decorativa y recuerda en exceso la frivolidad que ha sido señal de identificación del zapaterismo.


Y, sin embargo, un PSOE que arranca de la peor posición de su historia reciente, por la pérdida masiva de votos pero también por la pérdida de prestigio y de influencia social, solo puede remontar con una apuesta claramente reformista, que devuelva alguna confianza a los que creen que las cosas no pueden seguir así y que la política tiene que recuperar la dignidad perdida. Especular, como hizo Rajoy con los socialistas, con que ya llegará su hora, porque la crisis se llevará al PP por delante confirmaría que al PSOE no le interesa la reforma sino solo el poder. Pero sería, además, una estrategia equivocada. Rajoy tenía dos elementos a favor que no tienen ni Rubalcaba ni Chacón: contaba con la hegemonía ideológica del PP en casi toda España, que Aznar conquistó en sus dos legislaturas y que Zapatero no recortó un ápice. Y estaba en una situación mucho menos desesperada: el suelo electoral de partida era mucho más alto, Rubalcaba y Chacón han caído hasta donde el PSOE no había estado nunca.


En estas circunstancias, difícilmente estará preparado el PSOE para la alternancia si antes no ha conseguido configurarse como alternativa. Porque tiene que ganarse a la ciudadanía y para ello tiene que demostrar que es capaz de proponer algo distinto a lo que hacen los que están gobernando. Este es el sentido de una propuesta realmente reformista. Pero no basta. El reformismo debe formar parte de una verdadera estrategia ideológica. En los primeros años de Aznar, le oí a Rubalcaba esta frase: "Este es el Gobierno más ideológico que hemos tenido". De ahí surgió la mayoría absoluta de Aznar y la larga hegemonía conservadora que ha llevado al PP a la actual situación de monopolio. El PSOE hacía tiempo que había abandonado la batalla de las ideas y ya no la recuperó. La receta está clara: reformismo y ofensiva ideológica. Pero, para que sea creíble, la reforma tiene que empezar en casa: desmontar los sistemas clientelares internos del partido. Los trapicheos de votos de estos días y las trayectorias tan marcadas de los dos contendientes alimentan todas las dudas sobre su capacidad para el triple envite que tienen por delante.

dimarts, de gener 24, 2012

ART I CIÈNCIA





No és gens estrany trobar-se amb alguna notícia que ens expliqui el fet produït per una aplicació científica en el camp de món de l’art.  El gran munt d’avenços d’aquest caire ha permès avançar de manera quasi impensable fa uns temps , en els més diversos camps del món de l’art , ja sigui en la restauració, estudi de materials, possibles falsificacions , descobriment de les traces que es troben sota una obra , etc.

Avui ens trobem amb la notícia de l’estudi de l’estat real del Guernica mitjançant un robot que “saneja” , per emprar un mot comprensible, la realitat del suport pictòric.

Una notícia que avui publica “El País digital” i que jo no m’estic de reproduïr.


Un robot cartesiano inicia un alucinante viaje al interior del Guernica

Antes del verano se dará a conocer el diagnóstico definitivo del mural y los expertos determinarán si la obra debe de ser restaurada 

La sala en la que se exhibe el mural Guernica en el museo Reina Sofía parece un plató en el que solo falta que aparezca Spielberg. Delante de la obra más emblemática del arte del siglo XX, se ha instalado un travelling que permite el desplazamiento de una cámara, un automatismo robotizado de nueve metros de largo por 3,5 de alto, expresamente construido para estudiar el estado de la obra. Pagado por Telefónica, el robot se mueve delante del cuadro con una precisión de 25 micras. Los sensores y cámaras realizarán millones de imágenes en altísima resolución que permitirán conocer datos hasta ahora desconocidos. Las imágenes se obtendrán gracias a los avances tecnológicos más sofisticados (infrarrojo multiespectral, luz ultravioleta, escaneado en 3D). Para tranquilidad de los visitantes, el robot solo trabajará con el museo cerrado: por las noches y durante los martes y domingos por la tarde.

¿Qué se espera conseguir con el trabajo realizado por el robot? Jorge García Gómez-Tejedor, jefe del departamento de restauración del Reina Sofía explica que con esta nueva máquina se conseguirá el estudio más exhaustivo realizado hasta la fecha sobre el estado de la obra. Cuando concluya el trabajo del robot, el resultado permitirá conocer el estado de las diferentes capas, la superficie y aspectos totalmente desconocidos de la gestación, materiales y técnicas utilizadas en el mural.

El director del museo, Manuel Borja-Villel, recuerda que la última radiografía del cuadro se realizó en 1998. El resultado de aquel trabajo fue debatido en un simposio en el que quedó claro que su salud era muy delicada y que no podía moverse. “Desde entonces, la técnica ha evolucionado muchísimo. Se han hecho nuevas placas y estudios, pero será el robot el que nos permita conocer el estado exacto del cuadro y qué hacer con él”.

Lo que Borja-Villel tiene claro es que la obra no saldrá del museo, según aseguró tajante en respuesta a las declaraciones del director del Prado, Miguel Zugaza, que reitera su deseo de que el Guernica se muestre en el Prado. “No hay caso. Así lo decidió el patronato. La obra es una pieza fundamental para este museo. No se la puede extraer del contexto de los años 30. Nuestra gran exposición del verano, que presentaremos en junio, gira en torno al Guernica y al Pabellón de la República de 1937”. Con sentido del humor añadió que a él también le pueden gustar piezas del Hermitage, pero que no por eso va a pedírselas a Putin.

Cuando el robot concluya su trabajo con el mural, pasará a ser utilizado con otras obras del museo que requieran su atención. La costosa y revolucionaria pieza (Francisco Serrano, responsable cultural de Telefónica no quiso hablar de dinero) pasará a formar parte de las herramientas de restauración del museo. “La compañía Telefónica fue creada con 13 años de diferencia respecto a la fecha en la que Picasso pintó el Guernica. Nuestra tecnología no podía quedar indiferente a las necesidades del cuadro”.

dilluns, de gener 23, 2012

CRISI I MUSEUS





QUADRICULAR

La paraula crisi és la que domina per arreu, i com no també en el món de l’art. Artistes i galeristes no paren de dir que no es ven ni un clau i també hem sabut  les retallades que s’han fet als pressupostos dels museus  , ja siguin  museus dels petits , grans , o els més grans.  Curiosament però, i com si s’haguessin posat d’acord , els Museus han estat de plena actualitat amb la seva sortida a la palestra tot explicant que en el darrer any han guanyat visitants i que esperen seguir fent-ho en el present i per aconseguir-ho, i davant de la minva de les aportacions econòmiques , posaran al davant de tot a la qualitat , la imaginació, la il·lusió i el treball.

Tot recomanant-vos enormement l’article “El triunfo frente a la adversidad” , publicat ahir a “El País” amb la conversa mantinguda a l’uníson entre Miguel Zugaza , Guillermo Solana i Manuel Borja-Villel , caps respectius de El Prado, el Thyssen i el Reina Sofia  (http://www.elpais.com/articulo/cultura/triunfo/frente/adversidad/elpepicul/20120122elpepicul_5/Tes ) en el que reflexionen sobre la realitat d’avui mateix i les opcions que tenen per mantenir el to. Unes opcions que passen per activar més el Museu  amb actes com el d’obrir cada dia ( El Prado) , o mantenir la qualitat per seguir amb rècords de visitants com els 319.000 de l’exposició d’Antonio López ( Thyssen ) , o treballar en xarxa i cercar recursos propis per a la Fundació ( Reina Sofía).

Un fet que també succeeix en el nostre país , amb aquest esforç del MACBA per entrar en el veritable teixit cultural i artístic , o el MNAC que de la mà de Pepe Serra , es despenja de bones a primeres amb la notícia de que volen acostar-se  més a la ciutat ( físicament) i pensa treballar en els dos palaus firals que es troben més propers a la Font Màgica , i que a més vol renovar el concepte del MNAC  ampliant-lo en el temps i jugant a la controvèrsia , no parant-se en barres i defensant col·locar les creus de Tàpies al costat d’un Pantocràtor romànic. Aposta heretge per a uns però que jo ja saborejo amb plaer anticipat , si és que ho aconsegueix.

Una actitud positiva i valenta que per aquí ja ha agafat el museu del Càntir , amb la nova exposició temàtica dels càntirs valencians de fantasia i també el Bassat que a partir del proper mes de febrer comença a programar actes per a cada mes , amb una programació per aquest 2012 prou interessant i de la que en parlarem en un proper post. Una postura que també tenia clara la Fundació Palau però que queda a l’espera del nou director que encara no sembla definit.

Curiosament , i en la part contraria de la balança, museus municipals com el de Vilassar de Mar i el de Mataró estan en el més inacceptable impàs. El de Vilassar de Mar que no aixeca cap després de la “desaparició” de Paco Rodon i el de Mataró que roman esmorteït , mort de fàstic, i sense cap mena de proposta , ni de present , ni de futur.

No deixa de ser curiós que mentre els responsables de Museus que han de retre comptes al seus caps, ja sigui l’estat , la fundació , el patronat etc..., treballen de valent per aconseguir mantenir el to, i de ser possible millorar-lo, siguin alguns dels que tenen la cadira ben enganxada, els que prefereixin laissez passer , laissez faire , que dintre d’uns anys ja veurem...

Un fet aquest del tot intolerable i que hauria de ser ben controlat per els responsables públics , dons no és de rebut aquesta desídia i manca d’ètica i professionalitat que hauria de tenir la corresponent sanció.

Però aquí si que hem de dir que a bon segur és més fàcil que castiguin a l’ínclit Pepe per la seva trepitjada , que no pas algun d’aquest impresentables tinguin tan sols el més petit toc d’avis.

diumenge, de gener 22, 2012

CÀNTIRS VALENCIANS DE FANTASIA




Un bon amic em deia fa un temps que jo tenia un avantatge en el que pertoca a la salut mental i no era altra que l’aspecte bipolar que tots tenim en més o menys grau, en el meu cas restava cobert per aquesta dicotomia Pere Pascual vs PIC , una dicotomia de la que no en disposaven bona part del demés. El que no pensava el bon amic és que en el meu cas existeix a més una altra dicotomia de difícil per a no impossible resolució i que arrossego d’ençà la meva joventut i que no és altra que la de pertànyer a la vegada a dues poblacions diferents com son  Mataró i Argentona ,poblacions de les que em sento membre en comú. 

La part argentonina ha deixat en mi una immensa passió per el tema de la terrissa. De ben jovencell que vaig començar a traginar càntirs al voltant de la Festa del Càntir i em tinc com un dels promotors del Museu , potser l’element de la meva vida cultural que més mala llets m’ha provocat i amb el que tinc una estranya relació d’amor / odi , a bon segur que més per raons personals que no conceptuals.
Dintre de l’amplíssim món de la terrissa, la part per a mi més plaent ha estat sempre la de la ceràmica popular i d’ entre ella aquella en el que el domini del fang és més evident. Obres pures encara que siguin a vegades en una certa barroeria , obres en els que l’essència domina per damunt de tot i que a més acostumen a assolir una bellesa de formes que sorprenen al neòfit.

Potser per això vaig acudir amb una certa recança a la inauguració de la mostra de “Càntirs Valencians de Fantasia” que esdevé l’exposició temàtica del Museu per els dos propers anys. Un concepte de càntir , aquest de fantasia , que per a mi era més procliu al kitsch que no pas a la veritable qualitat artística , i del que pensava seriosament que si be un grup generós era necessari en el museu, i si se’m permet l’expressió, té una certa gràcia , elevar el mateix a protagonista de la mostra temàtica era excessiu.

Ara , després de visitar l’exposició he de reconèixer que anava del tot errat i que la mostra gaudeix de plena entitat ceràmica , d’intensa qualitat creativa i és el suficientment atractiva com per acostar al món de la terrissa i de la ceràmica a espectadors llunyans al mateix.

La mostra , establerta de manera didàctica i amb un muntatge lineal prou encertat , aplega un parell de centenars de “botiges” figuratives realitzades en el país valencià en el decurs del segle passat. Unes botiges que esdevenen costumari de la vida habitual dels pobladors rurals i que comporten un cert anàlisi del quotidià ja que s’acosten al mateix en moltes de les seves múltiples cares , en el més ample ventall que va des dels fruits de la terra fins als nous elements que van apareixent en la societat en el decórrer del temps , tot passant per els diversos elements de la vida social dels lloc on es realitzaven.

Unes obres estructurats en l’entorn d’aquest art que de manera generalitzada podríem dir “art fallero” amb aquests elements conceptuals de garbuix , amb l’apunt personal d’aquesta manera peculiar de viure la vida. Però tot això amanit amb un treball tècnic molt acurat , amb la recerca de solucions per aconseguir les finalitat propostes i amb un resultat final certament atractiu.

Una exposició brillant , ben muntada , assequible per a un espectador poc coneixedor de la matèria i que resultarà una agradable sorpresa per aquells que en tinguin un millor coneixement.

Una exposició que aconsello amb plaer.

Càntirs Valencians de Fantasia.
Museu del Càntir. Argentona. Del 13 de gener de 2012 fins al 2013

dimecres, de gener 18, 2012

ESTHER XANDRI. CALIDOSCOPI




Inaugura any la sala d’exposicions del Museu del Càntir tot presentant una vintena d’obres de l’artista de Sant Joan Despí, Esther Xandri. Una exposició que té en la figura l’eix principal , mitjançant la qual l’artista vol expressar les seves sensacions més íntimes.

Esther Xandri és una artista essencialment figurativa  el que no vol dir de cap manera realista. Per ella la figura és el pilar en el que estructura tot el seu pensament creatiu, però per ella la figura encara que s’ha de moure en els criteris del que podríem dir cànon clàssic , precisa d’un afegitó interior de caire expressionista que li serveix per modular-la , tot dirigint-la cap una figura més passional que real , en la que dominin les sensacions i les emocions per damunt de l’aparença.





Amb aquest sentit estructura tot el conjunt del presentat en una mostra de caire clarament muralista amb abundància de díptics i políptics , en el que el joc del complementaris, i molt especialment del contraris li permet  aprofundir en la seva intencionalitat comunicativa.

Correcte en l’apartat tècnic , encara que podria reforçar-lo per potenciar la seva intencionalitat , Xandri s’emmiralla amb el concepte mural de Sert tant en el concepte distributiu dels espais com en el joc de la dicromia que li serveix per fer pujant el seu treball que es visita amb plaer , encara que una vegada analitzada la mirada del conjunt , l’espectador informat pugui creure que hi manqui una mica d’intensitat interior i que la forma acabi pesant més que el fons , en una submissió estètica que potser caldria capgirar.

Una exposició la d’Esther Xandri que si bé en el primer moment crida l’atenció, aquesta es dilueix en el temps no deixant la petja que tot artista hauria de marcar.

Esther Xandri . “Calidoscopi”
Museu del Càntir. Argentona .
Del 14 de gener al 5 de febrer de 2012

dimarts, de gener 17, 2012

25 ANYS






Fa uns anys, que en un dia com avui 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abad , més conegut a casa nostra com Sant Antoni dels Burros, vaig fer el més intel·ligent que he fet a la meva vida , com va ser casar-me amb la que segueix essent la meva dona.

Era l’any 1987 , per tant si els comptes no fallen, - i no ho fan -,  avui en fa 25 anys, és a dir que celebrem allò que en diem “les bodes de plata”, fet que em fa estar cofoi i content.

Us puc ben assegurar que es per felicitar-me, i m’agrada pensar que a ella també.

O sigui que ja ho sabeu.

dilluns, de gener 16, 2012

THE TOP OF THE ICEBERG






Segueix “Art i Gent” amb la seva variada i eclèctica programació,  oferint-nos per començar any l’especial mirada artística de l’artista cubà, encara que amb nacionalitat francesa i residint actualment a Barcelona , Alejandro Justiz.

Justiz és un jove creador que té en el còmic el fonament de la seva expressió plàstica. Una expressió centrada essencialment en el desig de presentar una crítica directa a la societat actual, davant les mil i una circumstàncies que la porten per uns camins que a bon segur , res o poc de bo comporten.

Una societat que és contradictòria per a l’autor. Provinent  d’una Cuba amb tots els condicionaments socials i expressius que tots sabem, on es movia per ambients contraculturals i en certa manera discrepants amb el règim, es troba ara davant un altre tipus de societat  molt diferent, potser a les antípodes , però que tampoc  el complau.





Il·lusionat , i ves a saber si utòpic , ( el que no és dolent , ans el contrari ), Justiz empra les seves bones armes tècniques per presentar una mirada dura i complexa de la societat actual, especialment en el que pertoca a l’home i la seva relació amb si mateix, els que l’envolten i el mon que habita. Una mirada activa i intensa, recolzada en uns casos en l’ús d’un color bigarrat i intencionadament cridaner , mentre que en altre és el col·lage , igualment dens i bigarrat , el que serveix de crida impactant als espectadors  que s’acosten a la seva visió.

Però clar , com tot jove és impacient , té molt a dir i tendeix a fer-ho de manera impulsiva i enfarfegada, el que fa que precisi en molts dels seus treballs d’una depuració que netegi el batibull d’idees, individualitzant-les, el que seria molt més profitós per a les seves intencions.



D’aquí que el millor de la mostra estigui en les obres més simples, aquells quasi fetes amb el llapis , el boli de colors , o un mínim d’elements. Allà és on respirant frescor, Justiz aconsegueix  donar a la diana , amb uns treballs atractius , en els que el seu domini tècnic és resplandent. Fet que no succeeix en obres que pretén de més volada que es perden en la dispersió.

Punt i aparta mereix la peça central del tríptic que dona nom a la mostra ( veure fotografia superior) en la que quasi sense voler Justiz dona lliçó pictòrica amb la mirada grisa a una autopista plena de reflexions i personalitat. Llàstima que l’afegitó trenqui l’encant.

D’aquí els dubtes. Si Justiz és en veritat el crític cridaner dels col·lages , la seva obra quedarà amagada en el pou de l’oblit, però en la seva façana més simple i principalment en l’ abans comentat retall pictòric és on queda clar que Justiz té un bon camí per recórrer.

Alejandro Justiz.- “The top of the iceberg”
Galeria Art i Gent. Argentona
Del 13 de gener fins el 8  de febrer de 2012



diumenge, de gener 15, 2012

ABERRANT




Fa uns dies , justament el 22 de desembre ,dia de la loteria, quan en el Consell rector de l’IMAC s’estava discutint el PAM, en arribar a la proposta de que el cartell de Les Santes fos escollit mitjançant concurs popular , vaig demanar paraula per expressar la meva més absoluta negativa a la proposta que vaig qualificar textualment, que seria no tan sols un error, que seria una aberració.

No en vaig fer comentari públic en aquell moment ja que es tractava tan sols d’una opinió global ,que com va dir el regidor Quim Fernández . – per cert , vagi la meva felicitació per emprar la imatge del capità Haddock en el seu facebook -, seria discutida  de manera més individualitzada en una propera reunió.

No ho vaig fer però vist que la possibilitat del fet ha saltat a la premsa i  han començat a aparèixer comentaris per arreu i fins i tot un creador tan callat com és Jordi Cuyàs , no ha estat de més en saltar a la palestra amb un magnífic escrit en el capgros.com que comparteixo quasi en la seva totalitat, que crec convenient repetir allò que he dit per activa i per passiva durant molt de temps: No al concurs popular per el cartell de Santes.

La meva postura en respecte al cartell està molt clara i de fa molt de temps. Fer una mirada a aquest blog ho deixa ben clar i no és ara el moment en que variarà la meva opinió que segueix apostant per un cartell d’autor amb tot el que això implica.
Certament hi ha molts coses que sí han de variar a l’entorn del mètode d’elecció. Cal començar per clarificar exactament que és el que volem com a cartell i  partir d’aquí comença amb el com , que, qui , quan i de quina manera.


I aquesta crec que ha de ser la discussió a realitzar. Cal establir bases , fonaments i criteris i deixar ben clar tot el caminar de l’elecció, oblidant-nos  ja dels tripijocs que fins ara han estat habituals per realitzar una tria clara i neta. Una tria que permeti un cartell que com fins el moment sigui viscut amb intensitat per la ciutadania.

Per això cal parar la demagògia del criteri popular. Massa vegades s’empra el concepte de democràcia de manera errònia. Democràcia és una forma d'organització de la vida publica, en la qual les decisions col·lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat  als seus  representants. Tan democràtic és l’elecció popular com la que efectuïn els seus representants lliurament elegits.

Per això, i amb el fonament dels meus coneixements , i vist el que succeeix en els mes diversos indrets , crec que el cartell de Santes ha de seguir en la línia marcada fins ara , amb les modificacions precises per fer-ne una millor i més encertada elecció.

I com deia en començar , no fer-ho així i caure en el populisme barat d’un concurs generalista , no seria un error , seria una gran aberració de la que ens hauríem de penedir ben aviat.

(La fotografia correspon al cartellde santes de Jordi Cuyàs, per a mi un dels millors cartells, sino el millor, de tota la col·lecció)

dissabte, de gener 14, 2012

dijous, de gener 12, 2012

AR – T – GENTONA


Mentre que l’activitat artrítica a Mataró roman adormida com si encara arrossegués el regust de les festes nadalenques , a Argentona , i tot aprofitant la seva festa major d’hivern ( Sant Julià) esclata amb , ni més ni menys , que quatre inauguracions , mantenint aquest nivell de privilegi artístic de la comarca  que li dona “Art I gent” en el sector privat , amb el magnífic treball de Kim Queralt al davant, i l’activitat pública amb el Museu del Càntir i la seva sala d’exposicions , la Casa Gòtica , a la que de tant en tant s’afegeix també el Saló de Pedra.





Així aquesta setmana i per ordre cronològic ens trobem amb "The top of the iceberg" , el treball de l’artista d’arrel caribeny afincat a Barcelona Alejandro Justiz, amb el seu art ple de reflexions personals entroncat en certa manera en la línia de la il·lustració d’avantguarda. Una exposició que promet. ( Inauguració divendres 13 a les 20.00 hores)




Dissabte a les 8 del vespre és l’hora del “Calidoscopi” d’Esther Xandri” a la sala del Museu del Càntir. Una pintura que segons Josep Mª Cadena , no és fàcil ni alegre però si accessible i reconfortant., amb presència de les circumstàncies adverses que afecten a les persones alguna vegada al llarg de la vida però amb un explícit esperit de superació.



Diumenge a les 11 agafa el protagonisme la Casa Gòtica amb la presentació de l’exposició “Els Pujol, cinc generacions d’escultors del barroc tardà” , inauguració que vindrà acompanyada per una conferència del professor Joan Vilamala.






Finalment , i a les dotze del migdia , el Museu del Càntir , inaugurarà una nova exposició temàtica per aquesta any el vinent, al voltant de “Càntirs valencians de fantasia. El reflex d’una cultura Mediterrània”. Una exposició que s’augura molt espectacular visualment i que pot ser un bon esquer per a nous visitants del Museu.
( La foto no correspon a l'exposició)
Quatre inauguracions en dos dies , una bonica xifra per la que cal felicitar-se i més encara tot veient l’apagat moment expositiu mataroní.

  

dimarts, de gener 10, 2012

ORGULL ARGENTONÍ





En començar a questes festes de Nadal, el Centre d’Estudis Argentonins presentava l’edició del “Recull Enciclopèdic d’Argentona” , realitzat per en Josep Lladó I Pascual, conegut poeta i home de la cultura de la vila.

Com s’explicitava en la nota efectuada en motiu de la seva presentació :

Aquest llibre està estructurat com qualsevol enciclopèdia temàtica. La definició d'enciclopèdia de l'Institut d'Estudis Catalans es: Obra en què és exposat el conjunt de les coneixences humanes o de les referents a una ciència, en articles separats, generalment disposats per ordre alfabètic. La definició és escaient si canviem "coneixences humanes o referents a una ciència" per Argentona, ja que l'obra recull alfabèticament gairebé tot el que té relació amb Argentona i que l'autor ha cregut imprescindible, tot i ser conscient que n'han quedat excloses moltes informacions que també mereixerien figurar-hi. Aquesta obra ha estat el fruit de 13 anys de treball, des que en Josep Lladó es va jubilar.



El més singular és que segurament es tracta de la primera "Enciclopèdia" on Podreu trobar-hi registrats més de 130 personatges de totes les èpoques i algun centenar més en remissions diverses, i més de 200 entrades entre masies, entitats, fonts, folklore, premsa... El recull de les masies de la vila, així com el de les fonts, ha estat la tasca més fàcil i agradable de tot el recull.

A banda de la informació escrita, hi ha molta il·lustració. Així els personatges, les fonts, les masies disposen de la seva fotografia. En total són més de 500 pàgines i s'han editat 500 exemplars, dels quals molts ja estan encarregats. A banda de fer tasques de carrer, Lladó també ha passat moltes hores als arxius. Segons ell, ha fet d'historiador.

A partir d'ara aquesta serà la principal obra de referència sempre que calgui parlar d'Argentona i esperem que la seva lectura divulgui molts detalls de la nostra vila poc coneguts a vilatans i forasters. L'entitat argentonina del Centre d'Estudis Jaume Clavell creu que "aquesta serà la principal obra de referència sempre que calgui parlar d'Argentona i esperem que la seva lectura divulgui molts detalls de la nostra vila poc coneguts a vilatans i forasters".



Dons bé, dintre d’aquests cent trenta personatges de totes les èpoques, el bon amic Josep Lladó ha cregut convenient que un hi tenia espai i no puc negar que em sento orgullós de formar part d’un recull que em situa entre els “personatges” d’Argentona , aquest poble en el que hi he viscut quaranta anys i amb el que segueixo tenint amples lligams familiars , amicals i culturals i del que em segueix-ho  sentint ciutadà . I ara encara més.

dilluns, de gener 09, 2012

GEOMETRIA VARIABLE




Tots aquells que ens sentim socialistes de cor, encara que no militem en el parit, seguim amb tota atenció tot l’embolic dels aspirants a ocupar la més alta cadira del mateix. Si a més resulta que som catalans , potser l’interès s’accentua per la participació en la comtessa de la nostra ínclita Carme Chacón.

Algun bon amic que sap que picar-me en aquest tema em costa poc , em convida a confessar per qui aniria el meu vot si de veritat s’acaba fent primàries a la francesa i la resposta és ben senzilla: Si és possible per cap dels dos , però en cas de no ser així i haver de triar entre ambdós, no hi ha dubte que per Rubalcaba.

No he negat mai que Carme Chacón em cau molt malament . He explicat diverses vegades que tot començà amb la seva postura de xula sobrada en les nits electorals de TV3, on sempre s’havia d’acabar empassant les seves paraules. Era tal el seu to de superioritat que deixava capdisminuït a Felip Puig , amb qui quasi acabaves simpatitzant.

He explicat també alguna vegada que un gran plaer personal va ser  poder-li dir quan m’entrega un clavell davant de La Pedrera , en aquells passejos  pre electorals en els que demanava el vot per el partit , que era evident que els votaria , fins i tot deixant de costat que ella anava a les llistes. Recordo perfectament la mirada gèlida que em va dedicar.

Soc cartesià,i per tant la lògica i l’ordre son fonamentals per a mi. Amb aquesta estructura mental és per a mi impossible , fer del fregolinisme virtut i transformar-me en una altra persona que sembla no hagi tingut res a veure amb el protagonisme d’un passat ben proper.

La seva punyalada trapera a Zapatero , negant-lo com si fos tan sols un conegut o saludat , quan ella en va ser veritable mare putativa és d’una pocavergonyeria digna de qualsevol malvada del més pèssims dels culebrots de sobre taula. Això per no parlar de l’aprofitament empresarial del seu familiar més directe, amb uns avantatges en el camp periodístic que han fet fer pampallugues a hom que tingués el més mínim sentit de la honradesa .

Però acabar fent presentació de la seva candidatura a Andalusia em sembla absolutament inacceptable. Si no vaig errat , i no hi vaig , Chacón pertany al PSC i en va ser cap de llista a les darrers eleccions. Si és així , l’únic indret on Chacón podia postular-se com a aspirant a liderar el PSOE havia de ser en un espai del seu partit , que mal ens dolgui , és el PSC. La seva postura de fer-ho ben lluny de casa hauria de ser punt suficient com per discutir la seva militància en el partit, que crec hauria d’abandonar immediatament per afiliar-se al PSOE en la comunitat i lloc amb la que tingués més relació.

La seva postura , i la unànime dels capos del PSC , que sense encomanar-se a ningú, han decidit de motu propi apostar per ella, som símbols del malament que va el partit en aquests moments , especialment en el que pertoca a Catalunya , i més especialment en el que pertoca al seu punt estautari clau, com és el de ser “catalanista”.

És per això que avui toca una vegada més demanar consell als bons amics. La pregunta és repetida i fàcil: A qui “collons” hem de votar aquells que ens sentim catalanistes i socialistes?.

Per més que hi dono voltes , no hi ha manera de trobar-hi la resposta.