divendres, de novembre 30, 2007


“ Pintar és imprescindible. Viure , tan sols necessari”.

Jaume Muxart en motiu de l’exposició Muixart- Cuixart organitzada oer la sala Canals de Sant Cugat.

És impossible dir més , amb tan poques paraules.

BONES NOVES

M’arriben bones noves.
De fonts ben informades , llunyanes al poder municipal amb qui fa molt de temps que no parlo ( ser crític davant certes actituds comporta aquestes circumstàncies) , m’arriben bones noves de la trobada Baron- Miralles per parlar del fons documental del prestigiós crític.

La bona predisposició prèvia sembla haver-se consolidat i quasi estem per a dir que el fons Miralles arribarà a Mataró , i a més pot fer-ho a l’entorn d’un projecte més ambiciós. Un projecte que enllaçaria amb el Museu Bassat que podria acollir també la biblioteca d’art el promotor publicitari. Un projecte que quedaria obert a noves incorporacions per que esdevingués element de referència en l’estudi de l’art de la segona meitat del segle XX, i que compte amb certs apropaments amb altres crítics i historiadors com podria ser el cas de Pepe Corredor Mateos.

Igualment sembla que hi ha interès en demanar als creadors locals tota la seva documentació bibliogràfica a fi de comptar amb aquest arxiu del que ara no es disposa ni de forma parcial. Fet que ens agrada molt alhora que ens dol amb igual intensitat. Diem això ja que justament avui es celebren els vuit mesos de silenci oficial en relació a “Proposta Mataró” que comportava no tan sols un fons d’art ans també tot el fons documental dels artistes participants. El que es donava i varen rebutjar amb tot menyspreu , ara volen demanar-lo de manera oficial. Vergonyós.

De moment , i mentre no es consolida tot el projecte Bassat , el fons documental podria anar a la nova biblioteca de l’Escorxador que disposaria d’una part dedicada exclusivament a l’apartat artístic, el que és sens dubte una bona manera de començar.

La llàstima de tot és que l’encarregat de dur a terme el projecte seria Carles Marfà , director del Museu. Coneixedors tots de les seves virtuts (?),que Mataró pateix amb silenci des de fa tants anys , aquesta elecció és quasi una sentencia de mort per el projecte. Esperem que la intel·ligència dels promotors facin variar el rumb, i eliminant l’incapaç , el projecte arribi a bon port.

FELICITACIÓ DE NADAL

De fa uns pocs anys , l’Alcalde de Mataró ha agafat el costum d’adquirir una obra d’un artista local per reproduir-la com a felicitació oficial de l’Ajuntament. Primer va ser Marta Duran , a la que han seguit Xavier Ubach i Marc Prat. Ara estem en condicions de dir que enguany l’artista escollit és el conegut artista i dissenyador Pere Fradera , que recentment va presentar amb tot èxit , les seves darreres propostes en el Museu del Càntir.

Encara no tenim constància de l’obra , però sabedors de la vàlua del treball de Fradera podem pensar que la tria ha estat encertada , però be estaria posar amb marxa , tal i com es va proposar en una reunió de Cultura del PSC, un grup d’assesorament artístic de l’Ajuntament que fos qui encamines en la tria d’aquesta compra , que esdevé patrimoni de la ciutat , així com dels diferents projectes artístics municipals, establerts en el compromís de posar un element artístic en cada actuació urbanística.

Per cert , quin serà l’element artístic en l’inacabable arranjament de la primera zona del desviament , que tenia prevista acabar-se al setembre i ara tres mesos després encara està tot ben endarrerit?. Ho dic ja que no sembla que hi hagi res previst , i un encara creu en allò dels compromisos que no promeses.

POLÍTICA DE DRETES ?
Dos noticies polítiques m’han neguitejat molt en els darrers dies.
Per un costat la notícia de que el PSOE , i per tant el PSC , treu del programa electoral aquells elements ( avortament , eutanàsia....) que podrien provocar conflictes amb l’església catòlica. L’altra el més que segur nomenament de José Bono com a President de les Corts en el cas , sempre desitjable, de que el PSOE torni a guanyar les eleccions.

Dues noticies que em preocupen i molt i que son un graó més en aquesta difícil decisió de poder seguir votant socialista per convicció, i no com a mal menor i amb el nas tapat.
Son dues noticies altament perilloses que m’afecten molt negativament tant com a no creient i defensor de la separació de poders església-estat , i en el cas de Bono com a català ja que el meu país ho tindrà molt cru amb aquest espanyolista irredent.

Dues noticies que per cert no he vist comentades en l’abundant blogosfera socialista mataronina , que en bona part es deu sentir satisfeta. Una degut a les seves més que respectables creences religioses , i l’altra per el seu espanyolisme visceral , en el que Catalunya és part i no pas la més important.

dimecres, de novembre 28, 2007

JUSTÍCIA

Del “tengas pleitos y los ganes” de la maledicció gitana a “la justícia es un cachondeo” de l’ex alcalde de Jerez, Pedro Pacheco hi ha un munt, però un munt que és ja un no res, vist el que està passant darrerament rera la venerable figura amb iconografia de balances i ulls tapats.


No hi ha dia que la justícia aparegui com a fet noticiable. Quan no és una sentencia aberrant per desgavellada , és la pica-baralla entre diferents jutges per un no se què. Avui mateix apareixia una sentència que feia que l’Obradoiro equip de bàsquet que es barallava amb el Mataró de les seves millors èpoques , guanyés un plet que el tornava a l’ACB , disset anys després del fet denunciat. Simplement vergonyós.


I que dir del cas Constitucional. O dels jutges estrelles Garzón , Marlaska i cia. O per acabar-ho d’adobar el llibre que la dona del jutge Bermúdez publica quasi de manera paral·lela amb la sentència del 11-M.


Quan saps que es xiularà penal o no, segons l’àrea o l’adscripció de l’àrbitre , i no en raó de la falta comesa, vol dir que les coses van malament. Ni més ni menys el que passa actualment al nostre país.


És per això que en aquestes circumstàncies caldria una acció comuna per retrobar el camí d’una justícia estructurada essencialment en la llei, que és com ha de ser. Curiosament , els que manen , tots ells , no intenten això i sí en canvi mantenir uns status preferencials en la seva aplicació , fet que malmet de manera més que important no sols la convivència , ans també la confiança en un pilar fonamental de la societat , com ha de ser la justícia i la seva independència.


Això sí, d’aquí uns mesos i com l’abstenció sigui elevada , tots s’ompliran la boca per dir que cal estudiar el fenomen. Dons que voleu que us digui , no fa falta ser cap llumenera per entendre que el malfuncionament de la justícia , en especial per la seva evident parcialitat , - i aquí valen tots els colors- és un element molt important en el desencís d’una societat que es veu superada per un sentit polític de la situació (les darreres declaracions de la ministra de Foment , no tan sols haurien d’haver provocat la seva dimissió ans també la declaració de persona non grata en el nostre país) , que veu que el poder legislatiu no funciona ( just avui s’anuncia la retirada per la propera legislatura de la reforma del Còdic Penal) , i que veu que a fi de comptes li diuen; Tu , vota i calla.


I la gent està farta de votar sense correspondència i de callar davant tan desgavell.
Potser per això, cada vegada som més els que pensem no en l’abstenció, però si en el vot blanc, com protesta per a tant maltracte dels ciutadans.

EXPOSICIONS


La impossibilitat que tenen els artistes mataronins per exposar a casa seva fa que s’espavilin com poden , fet que mostra dues acres. Per un costat el positiu de poder ampliar el seu camp de mira i per l’altra , el negatiu , que no podem gaudir de les seves noves propostes.


Ara mateix Josep M. Codina , exposa a Girart , galeria gironina que es troba al bell mig de les arcades de la seva Rambla, en la que pot ser prèvia de la gran exposició aniversari a celebrar tot començar l’any a l’Ateneu.

Marta Duran ho fa , d’aquest divendres i fins el dia de Reis , al Museu de la Mediterrània a Torroella de Mongri. Sota el títol “He mirat el mar” , Duran , per el vist en el catàleg , aposta per la seva cara més actual i atractiva , quasi fronterera a l’abstracció. Exposició dons que caldrà veure amb tot interès.

Pepe Novellas , a l’espera de presentar a la Lolett la seva gran exposició sobre Australia, està present en una nova galeria barcelonina amb pedegree. Diem això ja que es troba en un pis de la Pça Reial que ha tingut il·lustres protagonistes com Lluís Llach o el pintor Ocaña.


Finalment vull aconsellar l’exposició de Joaquim Bartra al Capgròs que s’inaugura aquest dijous. Els seus dibuixos , la seva ironia , la seva composició en el concepte de masses cercant una crítica , moltes vegades més enllà de la que podríem considerar com àcida , fa de la seva exposició un referent ben atractiu per visitar-la en els propers dies.

dimarts, de novembre 27, 2007

TINC UN QUADRE NOU



Aquesta tarda i a la Sala dels Lleons , per cert a veieam qui és el primer de qualificar-los com el que son i en diu la “Sala dels Tigres” , Antoni Perna i la gent del Sant Lluc , han cedit a la ciutat l’obra guanyadora de la segona Biennal Torres-García. Per tant , jo com ciutadà de Mataró , disposo d’una nova obra d’art a la que sols cal qualificar com a magnífica.

Però que voleu que us digui jo hauria volgut alguna cosa més. No m’agrada gens ni mica aquesta semi-clandestinitat d’un lliurament entre amics, sense participació de ningú, sense cap ànima vibrant , sols a l’espera d’un flash que mitjançant una nota de premsa oficial servirà per fer-se públic en els diversos mitjans informatius locals.
No és habitual que la ciutat accepti una obra d’art tan significativa. La memòria ens porta a molts anys enrera, ja que la darrera cessió que no era d’una i sí d’un centenar d’obres , ja sabem tots com ha acabat , en el no res , en aquest despreci insultant per els artistes mataronins com és el refús a Proposta Mataró, Fons d’Art d’artistes locals.

L’obra de Perna és magnífica , no em cansaré de dir-ho. Potser per això vull fer una crida a tots aquells que llegeixen aquest blog. Segons s’informa , aquesta obra anirà a la Biblioteca Pompeu Fabra i això és una fet que s’ha d’impedir de totes , totes.

Ja fa uns quants anys que faig protesta davant els diferents responsables de Cultura, del mal estat de conservació de les obres que es troben a la Pompeu. Aquesta protesta es va intensificar en motiu de les converses del Fons d’Art i després de l’oportuna inspecció es va poder observar el que havíem denunciat , que no era res més que el més que deficient estat de les obres d’art allà dipositades.

En el mes de setembre vaig acudir a la Pompeu a xafardejar, el resultat es mantenia igual. Les obres allà exposades estan mal penjades , tortes ,brutes , en un estat de conservació en general lamentable, sense cap mena de carteles indicativa de l’autor. A vegades estan tapades per llibres , plantes, mig amagades per alguna estanteria. En resum en un estat indigne per la vàlua de les mateixes. Per això vull demanar que sota cap concepte l’obra de Perna es malmeti en lloc on tal maltracte tenen les obres d’art.

I davant el dubte , la visita és obligada. A més de la mirada general de les obres , el seu estat i la seva col·locació, sols cal fer anàlisi d’obres puntuals. Veure el lamentable estat de conservació que ja precisa de restauració de l’obra de Codina. Veure la brutícia en el treball de Calleja. Fixar-se en menyspreu de les obres de Comabella, Duran o Estrany, i qui vulgui ser agosarat que pregunti a la Directora per l’escultura de Violano que a punt d’acomplir-se vuit anys de la seva donació , encara està amagada ja que no hi ha hagut manera de fer-ne una peana.

Per això, i aprofitant la promesa , o era compromís ?, per part de Baron de que les obres d’art de l’Ajuntament es repartirien en els diferents estaments municipals, vull pensar que l’obra de Perna tingui un lloc preminent i de qualitat .És simplement el que es mereix.
I de pas , fer bugada de les obres de la Pompeu. Tasca que deu pertocar a Penedès , al que haurem de qualificar com el gran mag , ja que mai apareix en el lloc on hauria d’estar m i més si l’art n’és el protagonista.

dilluns, de novembre 26, 2007

PREMIS

Ara , quan estic escrivint aquestes ratlles s’estan fallant els Premis Butaca. Uns premis prou importants que es molt bo que hagin aterrat enguany a Mataró.

Ho és ja que per una part situa a la ciutat, per uns moments en el mapa, vell somni d’aquest govern , i per l’altra algú s’haurà donat compte de la manca d’un espai idoni per aquests actes , que celebrats en un poliesportiu mostren la total nuesa d’espais culturals , - en especial escènics -, i per esdeveniments especials de la que pateix la ciutat, i potser pensarà que cal fer alguna cosa “urgent” per remeiar-ho.
Espero i desitjo que tot vagi sobre rodes, que sigui un èxit absolut i que l’organització interior sigui molt millor que l’exterior.

Dic això ja que els organitzadors han tingut la brillant idea de tancar el carrer Terrrassa , així a les braves , unes quantes hores abans. Així, un que disposa de plaça de parking en el parking municipal situat en el mateix carrer , s’ha trobat havent-se d’esperar una bona estona ja que a les sis de la tarda s’estaven descarregant elements per la festa al mig del carrer i no hi havia cap manera de poder passar per enlloc. Així al tornar ha hagut de fer gimkana per la vorera ja que no podia accedir de cap manera “legal” al parking que curiosament és “municipal”. Això sí entre mig un trenet , unes furgonetes , alguna que altre crit i com sempre cap policia municipal i cap avís per aquells a qui han segrestat el vehicle durant una bona estona.
( I això tenint en compte que , sortosament per a mi, no he hagut de precisar el vehicle en els moments previs a l’acte, fet que a bon segur podria haver estat memorable)

Tant costa organitzar , tan costa fer –ne avís en el propi parking , que repeteixo és municipal?. El passat dissabte, a més de cinquanta hores de l’acte , la policia estava present i retirava vehicles amb la grua. I avui?.
Algú pot donar-me una resposta ?. M’agradaria tenir-la i si és amb disculpes, millor encara , però no enganyem a ningú si diem que Mataró disposa d’una policia municipal que la ciutat no és mereix. I segurament aquest és un punt en que tots estaríem d’acord.

MÉS PREMIS

Però millor no fer-se mala sang , que amb la calipàndria que arrossego no seria gens bo. Millor pensar que les molèsties d’avui son pagament previ a l’alegria que podem tenir demà , si arriben a bon port les converses que J.A.Baron mantindrà amb Francesc Miralles per anar quadrant el fet de que el magnífic fons documental del crític d’Art arribi a la ciutat en condicions de ser estudiat per els experts.

El triangle Mataró – Bassat – Miralles pot ser el veritable triangle d’or cultural de la ciutat en els propers anys, en el que sí seria un gran premi.

Que el dinar sigui tan bo com propici.

diumenge, de novembre 25, 2007


EL LUXE DE LA CULTURA

En aquests quatres dies en que no he tingut ni un moment per acostar-me a l’ordinador i escriure quatre pensaments, han succeït moltes coses que mereixen reflexió però em quedo amb un frase que venia de Enrique Loewe , hereu de la coneguda família productora d’articles de luxe.

Loewe que ara te funcions de representació en la marca que està absorbida i englobada per una multinacional francesa del luxe juntament amb Vuitton i altres marques d’aquest nivell, realitzava uns declaracions al voltant de l’important premi de poesia que patrocina la marca. La frase titular que resumia les seves reflexions era. “El veritable luxe és la cultura”.

Quanta veritat que aplega aquest pensament. Amb diners es pot aconseguir tot , inclosos tota mena de bens culturals, però no la cultura que és un quelcom més , en un estadi superior. Un bé de l’esperit més que del cos.

Però també hi ha una realitat perversa: Calen diners per que la cultura sigui aquest luxe , però a l’abast de quanta més gent millor. I no podem pas dir que els polítics estiguin per aquesta labor.
En aquests dies també s’ha comentat el desencís del conseller Tresserras davant els diners pressupostats per el proper exercici , amb una xifra molt més reduïda a la que esperava , tot i que segons ell mateix va declarar , havia fet una proposta enormement possibilista i sense ganes de fer volar coloms.

Cosa semblant succeirà a Mataró. No tinc el detall del pressupost previst ja que malgrat les promeses de que em seria enviat no ha succeït així, però per elvist en els esborranys la cultura segueix anant en el vagó de cua , i amb uns dispendis absoluts desballestats en relació a la realitat menys exigent.

Cultura , un element essencial per el progrés dels ciutadans i de la comunitat , però que llastimosament no dona vots. Per això la seva permanència com eterna maría. Cultura , un projecte imprescindible i del que estic segur se’n parlarà ben poc en la propera campanya electoral.
Serà que les esquerres segueixen pensant que la cultura certament és un luxe.

NOMS PROPIS

CAPGRÒS

Cal felicitar als amics i companys del Capgròs per l’aposta decidida en mantenir el lloc capdavanter en l’espai informatiu local. Aquest renovar-se constantment per reinventar-se a si mateixos i donar una millor oferta a lectors i anunciants , demostra la capacitat , potència i saber fer de tots els que allà hi treballen.

Un , encara que en excedència temporal , i que es sent membre de la “família” felicita i es felicita de que Capgròs sigui essent , en totes les seves vessants , el veritable far informatiu de la ciutat en el sector premsa.

PACO CANDEL

Una desaparició que dol.

Un nom que havia quedat amagat en el darrers temps i del que haurem de treure a la llum de nou , per refilar les seves reflexions que començaren amb aquells “altres catalans” que estava en totes les llibreries de qui tenia un mínim compromís social i de país allà els anys seixanta i pocs.

Un llibre que caldria obligar a llegir ara a molts d’aquests catalans de naixement, que per escola saben llegir i escriure l’idioma, però que estant a anys lluny d’aquells altres catalans que preconitzava Candel , amb aquell sentiment de país que seguim signant molts , llavors i ara.

I entre els que caldria en fessin lectura hi ha bona part del poder polític , ja sigui en el lloc més alt , ja sigui en el més petit. Ja sigui a la Pça de Sant Jaume , al Cinc d’Oros , a la Riera o a la Pça de les Tereses.

CARDENAL MARTÍNEZ SISTACHS

Ara sempre podré dir que les primeres passes periodístiques les vaig fer amb un cardenal.
Martínez Sistachs va ser durant un breu període de temps, vicari d’Argentona . Eren aquells èpoques de Santes Missions , de conferències quaresmals, etc , i la parròquia d’Argentona disposava d’una petita emissora de ràdio que emetia aquesta actes i altres programes de caire cultural, religiós i social. El meu pare n’era el responsable i jo vaig fer allà les primeres beceroles com “locutor” .
Ara Martínez Sistach és cardenal. M’agradaria pensar que pot ser per a bé del nostre país , però descregut com soc, no acabo de veure-ho tan clar , i més després de veure algunes de les seves declaracions en relació a la COPE.

El que no entenc de cap manera que feia el President Montilla a Roma assistint a l’acte de proclamació com a cardenal. Aquest era un acte litúrgic propi de l’Església catòlica. Tenint en compte que no ens trobem en un estat confessional. De veritat calia la presència del President?. Farà el mateix si en altra ocasió , l’elevat a un nivell superior correspon a una altra religió?,.

Certament aquestes relacions entre el poder civil i l’eclesiàstic , es podrien situar en una “Cançó d’amor i de guerra” , a bon segur la més coneguda de les sarsueles catalanes i que si no vaig errat és del mestre Martínez Valls, pare del cardenal.

Sigui com sigui , el cert és que Montilla feia patxoca amb el seu smoking i corbatí blanc.

CARME CHACÓN

No m’ha agradat mai aquesta hipocresia que tenen quasi tots els partits polítics de fer el numeret d’elecció de candidats quan toths sabem que el nomenament ve des de dalt.
Ara Carme Chacón ha anat a la Conferència Política del PSC per oferir-se com a cap de llista del partit per les properes eleccions. Joan Antoni Baron parla molt be del seu discurs , que recomana cal llegir-lo en calma. Com que s’enllaça des de el seu blog , així ho faré i potser en tindré una visió molt diferent a la que tinc ara.

Dic això ja que avui per avui és obvi que si pogués li diria a la Sra Chacón , que moltes gràcies per el seu oferiment , però que miri , que no cal. Que som molta la gent de Catalunya que hem votat i votem al PSC , que veiem amb preocupació la deriva estatalista i el menyspreu de la realitat nacional de talunya, que d’un tems ençà esta duent a terme el PSOE partit en el que cada cpo ens costa més reconèixer-nos. Fet evident amb noms d’allunyaments tan importants com els del President Maragall.

Entenen que bona part d’aquest desarrelament ve provocat per les polítiques dutes a terme per gent com vostè i els de la seva corda , és per això espero que entengui que pensi que una llista encapçalada , sigui al meu entendre , un desencert absolut per aconseguir que el nostre país camini en la millor de les direccions.

Agraint el seu esforç i el seu esperit de sacrifici , que li sembla si es queda de Ministre a Madrid i aquí escollim a algú del PSC que entengui ,molt millor que vostè, que és i que representa Catalunya.
Amb tot l’afecte i consideració d’un senzill simpatitzant socialista.

dimecres, de novembre 21, 2007

SEGUIM VIATJANT CAP ENLLOC

El passat divendres Ca l’Arenas realitzava la primera parada en aquest viatge que durarà tota la temporada i que cada vegada es fa evident que no ens portarà enlloc. Mentre deixaven la ruta Marc Prat i Martí Anson , pujaven a la mateixa la mataronina Marta Xibillé i l’artista coreana Kim, Yeun-hee .

Marta Xibillé és una jove artista ( 1985 ) de la que molt poc saben per aquí , ja que tan sols va ser la protagonista de l’experiència “ Forma – D/D – Forma” que tenia com a protagonista una columna feta de material atacable per els elements i que es va situar al pati d’entrada de la seu del PMC. Es tractava d’examinar les variacions que patia l’objecte amb el pas del temps i les seves inclemències. El resultat pressuposo no va ser reeixit ja que mai es va presentar el resultat de l’experiència. Ara a Ca l’Arenas presenta “Cartogrames per desorientar-se” amb un resultat igualment decebedor.

Decebedor per l’espectador i a bon segur decebedor per ella , ja que en acostar-se a la sala el que apareix son tres obres amb unes taques de color de caire aquarel·lat ( com la que es present en el catàleg), de bona riquesa cromàtica i que semblen denotar una sensibilitat especial. El fomut és que en apropar-nos ens trobem davant d’uns mapes deliberadament “reconstruïts” sota unes paramètriques inexplicables sota cap raonament.
Aquest fet obre totes les portes , però alhora no incideix en cap. Dona llibertat però despullat de tota intencionalitat esdevé anècdota sense cap mena ni d’importància ni de transcendència.

Ara bé , si fem lectura del catàleg a la recerca d’una pista tot queda clar. “Quan se li proposa fer una obra sobre el viatge....”. Aquí tenim la mare dels ous que tira per terra tota la teoria que es ven sobre el projecte comú.
Si es creu que el millor per un centre com Ca l’Arenas és fer un eix en el que graviti la temporada , cal fer-ho correctament. Una vegada triat el motiu s’han de buscar aquells artistes que tractin el tema. Llavors la possibilitat d’encert és màxima. Però el sempre trampós PMC no ho fa. En canvi tria un eix ample que serveixi per a tot i convida a aquells artistes predeterminats , relacionats amb Can Xalant, i que treballin expressament el tema designat.
Així apareixen exposicions com aquesta de la que un pot prescindir olímpicament.


L’altra mostra inaugurada és la de la coreana del sud Kim, Yeun-hee (1973). Una obra a la que el propi PMC menysprea ja que ni tan sols cita en la seva agenda cultural. El títol és “La patera rosa” i és una reflexió al voltant del tema de la immigració. Visualment parlant es tracta d’una pastera rosa plena d’objectes daurats fen relació al teòric mon de riquesa al que arribarà el nouvingut.

Si be el joc visual és atractiu , la realització es acurada i el sentit directe, no deixa de ser curiós que el resultat final sigui de fallida. Ho és per dues raons ben determinades. En primer lloc per què hi ha temes en que no es pot frivolitzar. L’acudit fàcil, la simbologia recurrent , la puerilitat , no s’han d’emprar mai en temes tan transcendents i tan punyents com aquest, que precisen d’un tractament seriós que no deixi pas a la futilitat. Sols una ironia d’alt grau , que no és el cas, podria aconseguir l’encert en la proposta que esdevé fallida del tot.

En segon lloc , Kim, Yeun-hee erra també en el destinatari. Aquest objecte , en les platges en que s’embarquen els immigrants podria sacsejar algun coneixement. Allà sí que seria una proposta vàlida i intel·ligent. Aquí esdevé un joc inútil, pueril que no provoca res del que pretén i per tant el converteix en una obra prescindible i sense cap mena de valor.

ESPECTADORS

Vaig visitar aquestes exposicions el passat dimarts. Com sempre, estava sol a Ca l’Arenas i això que feia tan sols dos dies que havien estat inaugurades.
En el mateix Ca l’Arenas s’han celebrat unes conferències sobre viatges ( te nassos que en la casa dels artistes encara no s’hagi fet cap conferència sobre art ) en les que el nombre d’assistents ha estat paupèrrim , sobrant dits de les mans per comptar-los.
Veig per TVM l’assistència a Can Xalant a una conferència donada per Josep Lluís Comerón amb igual resultat , és a dir no arribant ni a la mitja dotzena d’assistents.

Que passa?. Falta comunicació? Manca publicitat?. No es trien be els temes i/o els conferenciants?...

Sergi Penedès declarava que a ell no li importaven el nombre d’espectadors, dons potser comença a ser hora que li comenci a importar i faci el possible per què la cultura assoleixi el paper de comunicació ciutadana a la que està obligat.

dilluns, de novembre 19, 2007

OTELO CHUECA

En aquest llarg mestratge que de forma permanent exerceix Paco Rodon en el Museu Monjo de Vilassar de Mar , any rera anys ens ofereix en pertinent mirada i a petites píndoles, alguna exposició especial que fa referència al bon gruix d’excel·lents artistes del país i de l’estat, que conformen aquella generació maleïda , establerta a partir dels anys cinquanta del passat segle i que son eixos cabdals en la lluita per recuperar una normalitat i una vitalitat artística en aquell país adormit en la por de la post-guerra i en el que, amb les excepcions que vulguem considerar , dominava un art clarament acomodatici.

És aquest un grup d’artistes d’altíssima qualitat que ha quedat amagat , en part degut al gran pes específic d’uns noms ( Tàpies , Ràfols Casamada , Hernández Pijoan, Joan Ponç, Guinovart...) que juntament amb els grans mites ( Picasso, Dalí , Miró...) han confegit un corró dominant exposicions i mirades, en un cercle permanentment repetitiu que ha deixat en un immerescut oblit a un grapat d’excel·lents artistes que Rodon , any rera any, ens convida a descobrir.

Enguany, i potser més que mai, descobriment és la paraula exacta que cal emprar davant la mostra que es presenta promoguda per el Gobierno de Aragón i que té el protagonisme d’Otelo Chueca, un artista desconegut per quasi tots, entre els que em trobo, i que en aquesta mostra de caire antològic de títol “Espacio neutro , forma móvil” , i quan es freguen els vint-i-cinc anys de la seva mort, se’ns presenta resplendent.

Chueca practica una abstracció densa i sense filigranes, en un concepte pur, agosarat , arrelat en el fons en l’austeritat aragonesa per esberlar-se de sobte amb un lluminisme concentrat i sense concessions , capaç de generar tot un equilibri de tensions que estructura plàsticament el seu treball.

En la mostra queden ben marcades les tres èpoques de l’artista. En primer lloc la seva època d’un informalisme esbiaixat per les tendències que li son properes en el cercle de sant Lluc on es mou. Son abstraccions que intenten equilibrar la lluita de contradictoris , en un informalisme més de “definició”, esquerp en el color i la llum i amb un cert aire místic present en el conjunt.

La segona època és la més espectacular amb obres en les que domina l’estructura circular d’un dinamisme cinètic que no tan sols genera una força espaial, ans també ens ofereix uns criteris més vius en els colors, més intensos en el gest que dona una contundència evident a l’obra que aclapara en certa manera a l’espectador.

Finalment apareix un retorn a l’abstracció més pura amb tots eles elements de la seva trajectòria redistribuïts a la recerca d’un equilibri en que gest, color i moviment conformen un treball digne dels gran creadors .

És una exposició molt important que caldria no deixar de costat. Una mostra , i que em perdoni en Paco, hauria d’estar a Mataró i no a Vilassar, degut a la seva importància artística i per el sentit de recuperació històrica que la mateixa significa.

I en aquest cas encara més, ja que Otelo Chueca va exposar al Museu de Mataró allà el 1962 amb “Ciclo de Arte de Hoy (Cercle Artístic de Sant Lluc). Els seus acompanyants eren Argimón , Asensio, Bosch Cruañas , Llucià, Carles Mensa, Amèlia Riera , Paco Valbuena, Emília Xargay....

Això si que dona per un cicle i fer-ne una exposició cada mes i no les potineries d’un viatge que no porta enlloc i que dura tota una temporada.

Espacio neutro, forma móvil
Otelo Chueca 1915-1983
Museu Monjo. Vilassar de Mar , fins el 9 de desembre de 2007

CONTRADICCIONS POLÍTIQUES

Otelo Chueca a més de la seva importància pictòrica presenta en la seva biografia unes contundents raons polítiques. Socialista convençut va patir presó, tortures i va quedar significat com home d’esquerres amb tot el que això significava en aquells temps.
Les arrels eren intenses, El seu pare que moria molt jove a conseqüència d’una tuberculosi agafada en un dels seus empresonaments publicava les seves teories polítiques a “El Socialista” i mantenia personal correspondència amb Pablo Iglesias.

Ara els Chueca , pare i fill, no entendrien res del que passa aquests dies per aquí. Mentre tots els grups del Parlament de Catalunya demanen la dimissió de la Ministra de Foment , amb l’oposició del PSC , el President del Govern li dona tot recolzament i l’omple d’elogis en un acte públic.

Una postura del tot impresentable per part del PSC. Si Alvarez no ha de dimitir que mai més ningú ( PSC inclòs) demani cap dimissió ja que no arribarà als mèrits assolits per ella.
A més , si Zapatero l’omple d’elogis , vol dir que al PSOE se ni en fot el meu país Catalunya i el que per majoria dictamina el seu parlament.

De nou el PSC , i en van no se quants en els darrers temps, s’ha omplert de glòria i ens obliga a molts quasi a mirar cap a l’altra costat , i sort si en la mirada ens trobem amb la reflexió d’Antoni Castells , un dels pocs que ens ofereix un alè d’esperança, Oi que sí Joana?.

dissabte, de novembre 17, 2007

EDUCACIÓ



El passat dimecres vaig estar a “Pantalla Oberta” el debat de TVM. Encara que el tema estava en la Biennal Torres Garcia degut a que el proper dia 27 de novembre , - ja era hora -, al final hi haurà el lliurament a la ciutat de l’obra guanyadora d’Antoni Perna, quedava clar que el debat s’establiria en el concepte general del món de l’art.

Penso que el debat va ser força interessant. Antoni Luis i Miquel Faidella van intentar apropar-lo cap a la Biennal i l’Associació Sant Lluc que varen merèixer les merescudes lloances de tots , però Antoni Perna, Massimo Cova, Pepe Novellas i un mateix, vàrem endinsar-nos més en el sexe dels àngels, en l’art i el seu paper en al societat. Un debat prou aprofitable que desitjo no fes dormir a qui l’escoltés ni als que el veuran en les repetides revisions del cap de setmana.
Com sempre però tot va acabar amb l’element màgic, l’educació, principi i final, causa i efecte, reflexió repetitiva si es vol, però que manté la seva actualitat i certesa.

Dic tot això quan justament ahir vaig poder-me apropar al Centre de Recursos i de la mà de Montse Lluch , de qui no tinc paraules per agrair la seva amabilitat , vaig poder gaudir de primera mà de la Maleta didàctica dedicada a Rovira Brull que va ser presentada fa uns dies.
Certament no son molts els recursos pedagògics amb la plàstica com a protagonista, i menys si es tracta d’un protagonisme local. El centre de Recursos , amb el recolzament de la família de Rovira Brull representada per Nefer i Xixo ( ambdós del camp educatiu) han fet un excels treball que mereix tota mena de lloances.

He de dir que vaig acostar-me a la maleta amb un sentiment lleuger , d’aquells de veure que hi ha , i vaig sortir-ne admirat de la magnífica aposta educativa que presenten. Una maleta amb fitxes , puzzles, tres projectes de treball dedicats a primària ( obra pictòrica), secundaria ( murals cubistes de Tintex )i batxillerat ( programa informàtic al voltant de la Laia) tots ells enormement engrescadors , atractius per els que l’han de treballar i d’un didactisme fora de mides. Amb un treball al voltant dels milicians descrits en el treball literari dut a terme amb Paco Rodon, un recull biogràfic de l’autor i un excel·lent reportatge fotogràfic de la instal·lació de la Laia. Tot en un conjunt excel·lent que mereix tota mena d'elogis i que pot equiparar-se a qualsevol treball realitzat per les millors institucions artístiques del país.

Per això, i vist el petit ressò que ha tingut aquesta maleta didàctica , vull enlairar aquest comentari per que caigui a mans dels bons mestres que hi ha a la ciutat i així sàpiguen que tenen en ella un element potent, vàlid i personalitzat que els pot ajudar , i molt , en la seva tasca educativa.

Una carpeta que no hauria d’estar única i que hauria de servir de punt de partida per altres experiències. La gent del centre de Recursos està disposada a l’esforç, ara sols falta l’empenta que caldria de mans de la gent que s’hauria de preocupar que la Cultura de Mataró fos un a eina educativa de primer ordre.

PS.- Vaig quedar garratibat en veure la caixa educativa que el MACBA ofereix a les escoles. És magnífica, i segons sembla no hi ha demanda. Serveixi l’apunt per aquell que hi estigui interessat.

dijous, de novembre 15, 2007

DIRECTOR DEL PMC. FUMATA BLANCA

El passat divendres , sota l’anonimat de MTV apareixia en els comentaris d’aquest blog , la següent frase: “Pere , et sona com a nou director del patronat algú que fa ”pena “?. Encara que ho vaig intentar , ni jo ni aquells amb els que vaig compartir comentari vàrem saber resoldre el jeroglífic que m’havia plantejat aquest bon coneixedor de les interioritats municipals.
Ahir el nom ja corria de boca en boca en les dependències municipals i avui de nou el Capgròs.com llençava la notícia i la feia pública: Josep Pena és el nou director del Patronat Municipal de Cultura.

No conec de res a Josep Pena que ha estat escollit per Sergi Penèdes per ocupar el càrrec. Tan sols les quatres dades fetes públiques i algun que altre detall que es pot obtenir caminant per el Google. Totes per això apunten cap el perfil d’un gestor especialitzat en temàtica pública i municipal, per el que queda clar que aquesta vessant és la que s’estableix com a primordial , a bon segur que amb l’ànim de redreçar el desgavellat organisme de futur obert , segons per on surti l’estudi encomanat per el govern i que ha d’estar enllestit abans de Nadal.

Res a dir ni d’ell ni de l’elecció, De primeres no em sembla malament l’elecció d’un gestor , encara que és una decisió que arriba molt tard ja que en el tema PMC cap partit va fer els deures abans de les eleccions. És moment dons de posar fil a l’agulla i establir les noves condicions , els nous esquemes i les noves estructures de futur de l’entitat. Confiem amb el seu coneixement per què encerti en el màxim possible.

Però ha de quedar ben clar també que amb aquesta gestió essencialment administrativa queda penjada la veritable gestió cultural, la del dia a dia , la que percebem els ciutadans davant els actes programats. Qui en serà el responsable?.

Potser la única unanimitat que es forma al voltant del PMC és en que cal redreçar als seus límits , els papers dels tècnics que han esdevingut emperadors omnipotents en les seves àrees , fent i desfent, dictant programacions , afavorint molt als seus i perjudicant d’igual manera als contraris.

Establir dons els criteris de gestió cultural , a bon segur amb un regidor que marqui línia , uns consells assessors , petits o grossos però amb diversitat i criteri , i uns tècnics que executin allò que els hi manin , ha de servir per conformar una nova època en el PMC o en l’ens que dintre de poc es decideixi.

De moment dons benvingut sigui Sr. Josep Pena. Que tingui sort, que falta li farà, i que dintre dels cent dies de rigor puguem parlar d’un inici positiu en el camí de l’obligada recuperació cultural de la ciutat.
Per la nostra part el seguirem amb tota cura , aplaudirem i criticarem , esperem que més del primer que del segon, el que si us asseguro que intentarem no caure en el fàcil acudit que quan encara no ha estat anomenat ja fa tothom, encara que parteix amb un cert avantatge , superar al seu antecessor és tan senzill que en la comparança ja ho té quasi tot guanyat.

dimecres, de novembre 14, 2007


EXPOSICIÓ TORRES GARCIA

Ahir , just en acabar de penjar el post i passant revista a la premsa per internet m’apareixia la grata i molt esperada notícia de que la gran exposició “Torres García , rera la màscara constructiva” que es presentava ahir a Girona i que des de avui mateix i fins el 13 de Gener de 2008 es pot visitar a “La Fontana d’Or” , la sala d’exposicions de la Caixa de Girona , visitarà Mataró abans de ser exposada a Murcia.

És una gratíssima noticia llargament esperada. La gent del Sant Lluc , organitzadors de la Biennal Torres García feia temps que intentaven portar alguna exposició de Torres Garcia a Mataró, i es tenia a les galeries Oriol i Artur Ramon com a punt de mira per els contactes , quan fa més o menys un any , un bon afeccionat a l’art va tenir coneixement d’aquesta mostra que ara s’inaugura. Sabedor del desig de la gent del Sant Lluc i tenint ell una relació no pas bona amb el Patronat Municipal de Cultura va esperonar als primers a contactar amb l’Ajuntament per aconseguir des de l’oficialitat que aquesta exposició pogués ser vista a Mataró.

El Govern en va ser receptiu , ells van seguir la peça i avui si que cal felicitar al PMC per haver aconseguit l’objectiu , amb una exposició que sens cap mena de dubtes serà l’exposició més important mai vista a Mataró, amb el fonament de la vàlua mundial de Torres Garcia , considerat en totes les llistes com un dels més importants artistes del segle XX , i també molt especialment per el fet de que aquesta exposició ens ofereix la cara més desconeguda de l’artista.

Marc Domènech , comissari de la mostra , no s’ha centrat en el constructivisme que és el signe més important de la seva identitat artística i sí ho ha fet en la seva cara més primitiva , amb totes les influences que la seva obra va rebre de l’art primitiu, el pre-colombí i el tribal , agafats sempre per la seva cara més expressiva.

L’exposició està formada per 44 pintures i 33 dibuixos provinents en bona part del Museu Torres Garcia de Montevideo i de diverses col·leccions privades , peces que en molts casos son la primera vegada que estan exposades.

Dia joiós sens dubte que ens agradaria no fos excepció i sí norma .
Encara que sense posar aigua al vi potser no seria demanar molt que la iniciativa aparegués in situ en el propi Patronat, fet que succeïa en altres temps , com per exemple quan sota la direcció de Manuel Cuyàs es va aconseguir que Mataró fos la primera ciutat que presentés obra de Joan Ponç després de la seva mort.
El modus d’actuar , intuïció i rapidesa. Coneguda la mort de l’artista , i sabedor de que la Generalitat tenia una mostra itinerant , Cuyàs estava penjat del telèfon a primera hora del matí del dia següent. A les nou del matí ja tenia compromesa la mostra. Un exemple de professionalitat que es agradaria veure repetit.

Però sigui com sigui , avui és dia de felicitats i de felicitar. Felicitar al Govern de la ciutat , al Patronat Municipal de Cultura , a l’Associació Sant Lluc , i com no a tots nosaltres que podrem gaudir de tan excel·lent exposició.

dimarts, de novembre 13, 2007

L’ARMARI BLANC. MANUEL CUSACHS


En Manuel Cusachs ha omplert a vessar de personalitat la sala d’exposicions temporals de la Pia Almoina ( Museu Diocesà ) . Ho ha fet tot presentant unes obres ben “personals” , i valgui el joc de paraules, ja que en elles es conjuguen confonent-se, la personalitat del creador i la dels 33 catalans que representats per el treball de l’autor esdevenen protagonistes personals d’aquest armari blanc,protagonista inoblidable de la infantesa del creador.

Cusachs va reflexionar al voltant del retrat en el seu discurs d’acceptació com acadèmic de nombre , en aquell acte que fa pocs dies es celebrava a la sala de Plens. Ho feia amb claredat de conceptes artístics i personals. La seva experiència li havia marcat clarament el guió en el que , com no, encertava de ple.

Ara tenim ocasió de veure en directe la realitat de la seva teoria. El retrat obliga a una semblança física. Cal una identificació amb el retratat. Però el que cal de veritat és una identificació amb la realitat interior del personatge , i per això cal més que una bona mà, que un realisme, que una semblança, cal conèixer i principalment expressar els trets amagats del personatge. Cal, en una paraula , copsar amb la imatge exterior, la realitat interior del retratat , i no serem nosaltres els que direm que Cusachs no ho aconsegueix de totes totes.

Del primer al darrer retratat hi ha un gran camí , temporal i d’experiències, Un camí que si be manté una linealitat espiritual presenta una clara divergència de realització. Així ens trobem amb unes obres primeres molt més treballades en l’argila. Son obres , amb més “ditades” , més intenses en la seva rotunditat , mentre que en obres més actuals existeix un criteri més estalviador , més en un concepte de força exterior que no pas interior que n’és , sens dubte , la gran virtut d’aquest gran escultor , artista , i si m’ho permeteu , amic , que n’és en Manuel Cusachs.

Potser per això ens quedem amb Pla, amb Espriu , amb Casas Busquets..., però sigui com sigui els 33 noms que omplen a vessar l’armari blanc dels somnis d’infantesa de Manuel Cusachs queda curull d’art , com ho demostra amb escreix amb aquesta exposició.

PRESÈNCIES / ABSÈNCIES

No puc negar que m’agrada que en inauguracions com aquesta un trobi a la presidència a Jaume Boter de Palau , com a president de la Caixa Laietana i a Joan Antoni Baron com alcalde de Mataró. I que vegi els seus logos en els catàlegs de mà ,- no disposo de l’editat -, i en els plafons informatius , encara que amb unes certes evidències d’haver arribat tard ( ajuntament) , però amb presència real. I m’agrada sentir els seus parlaments inaugurals que aplaudeixo de cor.

M’agrada també veure la gran presència de la societat civil. Per un cantó la dels protagonistes (Flotats, Espinas, Clara Simó, Llolll Beltran ...., i tota la representació mataronina) , i per l’altra la dels amics i coneguts que saben que Manuel Cusachs és quelcom més i mereix aquest quelcom més.

No m’agrada , ni gens ni mica , l’oblit de massa gent. La gent del PMC , des del més alt al més baix. La gent del Museu i de Ca l’Arenas.
Vull dir ben clar que les seves absències em fan fàstic, em repugnen. Primer per el que significa de poc apreci a l’art i als artistes que han de valorar i representar , i en segon per la manifesta manca de professionalitat que demostren dia sí i dia també , fent que actes que enalteixen a la ciutat , siguin per a ells , simples pallassades que un no ha de tenir en compte. Per quan la seva destitució? ( per si hi ha dubtes hi ha noms ben clars :Penedès, Noè, Marfà, Soler ).
I també em dol i molt , la maca del món artístic local. Ho deia fa poc en el cas de Codó. Algú em va respondre i temps hi haurà per la picabaralla , però hi ha moments en el que el respecte i el gremialisme és obligat . Avui n’era un d’ells , i de nou els artistes mataronins amb la seva absència s’han marcat un gol en pròpia porta.

FÀSTIC

Mentre sopava he vist APM , aquest programa d’humor de TV3, que he de reconèixer veig sovint i amb el que em faig més d’una riota , i per ser sincer , cal aclarir que una riota intel·ligent. Avui en canvi he tingut escarafalls de fàstic.

Han presentat un trailer de Casablanca , en la famosa escena de la batalla dels himnes.La lamentable ironia ha estat que mentre els nazis cantaven l’himne del Real Madrid els francòfons ho feien amb el del Barça. Barroer, trist i lamentable.

Soc català i del Barça.Potser per això em repugnen aquests paral·lelismes o l’infame lectura del vídeo de les 3 bessones.

diumenge, de novembre 11, 2007

PEP CODÓ


Qui s’hagi acostat a la redacció de Cap-gros en els darrers dos anys a bon segur que s’ha fixat amb l’obra escultòrica que ennobleix el vestíbul. És un magnífic llibre de pedra que manté tot el sentit d’un llibre viu , que sembla es pugui acaronar , del que puguin ser mogudes les seves esgarrinxades fulles per seguir aportant sentiments emocionals al que s’hi acosta.
Molts l’han vist , molts l’han notat , molts l’han tocat , però no molts saben que el seu autor és Pep Codó , que ara amplifica el seu bon fer amb una magnífica mostra que sota el títol de “Germinacions i Homenatges” omple a vessar de bon art el sempre agraït “Espai capgròs”.

Pep Codó forma part d’un bon nombre de grans artistes del país que han quedat amagats rera el petit llistat d’elegits que semblen ser el panegíric del país quan en realitat és el contrari. El seu treball, constant, efectiu i d’aquells de pluja fina , l’hi ha donat un prestigi més que merescut en les seves contrades i ara en acostar-se a les nostres , veiem que és un prestigi del tot merescut.

Codó és escultor de cap a peus . Veure les seves obres pictòriques que acompanyen l’exposició ho deixa ben clar. Totes elles no deixen en cap moment que el protagonisme no sigui cap altra cosa que la tridimensionalitat. Queda clar que aquelles formes no tenen cap altre finalitat que esdevenir escultures en les que Codó demostrarà la seva eficiència en l’ofici i el benefici.

Parlem d’ofici ja que aquest és un dels grans elements de l’artista. Fidel a uns principis apresos , d’amor al concepte i a l’eina, Pep Codó és mou amb passió en el seu camp. La pedra , sense secrets aparents , sempre n’amga algun , i és aquí on l’artista es mou amb habilitat per establir les regles del joc que donaran com resultat final unes obres tan reeixides com les que avui podem admirar.

Certament l’escultura és un concepte en el que es pot innovar en materials i en unes certes maneres d’actuar , però l’eix resisteix immutable. Sempre es tractarà de volums , espais, límits . Caldrà acotar-los per establir un equilibri de tensions i dinamismes. És l’eterna aposta del ple i el buit , del positiu i el negatiu. Aposta de la que Codó en fa juguesca per anar un pas més enllà.
L’escultor aconsegueix sempre treure del bloc aquell element que té en el cap. Codó vol capgirar el concepte i encara que evidentment va per el mateix camí, ens ofereix l’engany i sembla que en comptes de buscar , troba , i és en la troballa on s’acaba l’obra.

D’aquí aquests elements que semblen emergents del mig de la pedra . Arrodonits , llisos, perfectes , com si de brots naturals es tractés , en contraposició amb el conjunt aspre , esdevingut closca protectora , d’un resultat final en el que el joc de contradictoris sorprèn a un espectador , sotmès quasi sempre a un fals esteticisme i que ara troba en el treball de Codó un element que li capgira conceptes bàsics, però que alhora el referma en el veritable concepte d’un art únic i potent.

Pep Codó, un gran escultor , que delecta en una exposició d'obligada visita i que caldria que cap afeccionat se la deixes perdre .

Pep Codó. Espai Capgròs
Del 8 al 28 de Novembre de 2007

.

dijous, de novembre 08, 2007

PROSA POÈTICA

En Xavier Bosch, el flamant nou director de l’Avui, ens recordava ahir en el seu editorial, la frase de Màrio Cuomo, governador de Nova York, que de manera més que brillant pontifica tot dient “que la campanya electoral es fa en vers i desprès es governa en prosa”. Encertada reflexió de totes ,totes.

Encara que si volem filar prim , podrem observar que la poètica s’accentua en quant en periode electoral ens apropen a “cultura” o qualsevol element que pugui aparellar-se al mateix. Cultura , fet cultural, identitat cultural, creació... son paraules que apareixen constantment en els comentaris , en les promeses, o potser son compromisos, ves a saber. Els creadors s’equiparen per el poder als nens. A uns els petonegen i als altres els empren per mostrar el seu compromís amb el progrés, amb una fotografia agraïda.

Ara , repassant la prosa (Pacte de Govern , PAM , Pressupostos ...) apareix la crua realitat , Uns pressupostos mísers , un PAM gens engrescador d’aquells d’anar fent bullir l’olla per que no sigui dit que no fem res, i un Pacte de Govern que no pot ser reeixit ja que els comptes no quadren ( PAM x 4 anys = molt lluny del Pacte de Govern).

Potser per això m’agradaria poder tornar a la poètica electoral, amb petits elements que es poden dur a terme amb facilitat. Com pot ser fer el pas per intentar recuperar la idea de Proposta Mataró Fons d’Art d’artistes locals. O també procedir a que les obres d’art municipals que resten amuntegades en els magatzems municipal recuperin brillantor distribuïdes en les generalment amorfes oficines municipals, tal i com encertadament proposava el PSC.

Això per no entrar en el tema ara ben tipificat dels elements artístics a colocar en tota obra pública. Fet que s’hauria de clarificar en el què i en el com , i especialment , en qui és el reponsable de la tria.
No deixa de ser curiós que Mataró que disposa de comissions per tot , en canvi faci quasi a l’atzar l’elecció de les seves obres públiques. Les escultures queden en mans d’arquitectes i d’obres , amb estafes , si heu llegit bé , estafes, tan flagrants com les xapes d’acer corten inaugurades en els darrers temps abans de les eleccions , totes a 30.000 euros, quan el seu cost real difícilment arriba als 5.000, i som generosos. O l’obra que adquireix l’Ajuntament i que es reproduïda com a felicitació nadalenca
. La llista de Marta Duran, Xavier Ubach i Marc Prat , com a mínim s’ha de reconèixer com d’inconnexa.
Qui serà l’agraciat enguany?. En base a que?. Al gust de l’Alcalde o del...?

De moment dons per il·lusionar-nos ens conformaríem amb elements d’aquesta senzilla poètica que esmentàvem. Una prosa poètica que be aniria per anar dirigint la cultura artística de Mataró per aigües més tranquil·les , productives i igualitàries , però lamentablement seguim convençuts de que ens mourem , com quasi sempre, en prosa dura.

Però sigui com sigui m’agradaria pensar que nos ens fan pam-i-pipa, ocupats com no la gran poètica , en la poètica més èpica , la de Bassat i Miralles. Una bona poètica sens dubte però que parlant clar i català, hem de considerar que son figues d’altra paner.

APLAUDIMENTS

Els que mereixen Quico Castanyer, Vern Bueno i tot l’equip del Cap Gros per el seguiment de l’affaire Bassat.

Per un costat mostren la seva qualitat periodística i informativa seguint fins el darrer detall la noticia , oferint el més ampla ventall d’opinions , en el que com sempre manca el de l’oficialitat que manté en la comunicació el seu suspens més permanent.

Per l’altra per demostrar que la cultura és un fet noticiable i que preocupa , molt més del que creuen els polítics, a un bon gruix de la ciutadania.
Lliçó de serietat , professionalitat i encert. Un aplaudiment del que , encara que molt lluny, em sento partícip .

SILENCI

El que mereix Sergi Penedès.

Per un costat per les seves declaracions a Manuel Roca en el seu programa de TVM. Quina manera de no dir res. Millor dit, res de bo. Hi ha algunes perles que s’ho valen , com per ex. dir que a ell "poc l’importaven el nombre d’espectadors , el que l’importava era la qualitat". Com a boutade queda bé , però s'ha de filar més prim. Potser millor qualitat i quantitat com a fita a aconseguir.

Silenci que per la seva part ell practica amb l’exemple. Auest mail que ara reprodueixo va ser-li dirigit el 7 d’octubre a les 16.07 hores. Per ara , i fa més d’un mes, el silenci n’és la resposta.
Jutgin vostès.



Sr. Sergi Penedès
Regidor de Cultura
Ajuntament de Mataró

Benvolgut Senyor:
En les converses prèvies a la formalització de l’acord per dur a terme “Proposta Mataró”, Fons d’Art d’artistes mataronins, els promotors de la mateixa varen acordar amb el Sr. Jaume Graupera i el Sr. Rafael Milán , en aquells moments Regidor de Cultura i Director del Patronat Municipal de Cultura respectivament , que la mostra inaugural tindria dates d’exposició del 15 d’abril al 15 de Juny de 2008 aproximadament, en espera de les definitives que s’establirien en relació a la mostra antològica de Manuel Cusachs a la que precediria.
Es va acordar fer la reserva oportuna de dates per Ca l’Arenas , nucli de l’exposició, per Can Palauet , tenint en compte que difícilment Ca Arenas seria suficient per acollir totes les obres , i fins hi tot s’acordà que en el Museu estaria prevista una mostra que pogués ajornar-se per a tal de ser espai lliure per ser ocupat per Proposta Mataró si el nombre d’obres així ho demanes.
La presentació de temporada de Ca l’Arenas ens ha fet observar que aquesta reserva de dates ha desaparegut i que no hi ha cap indici de tot allò que estava preestablert.
No tenint cap constància de la variació del projecte inicial,em dirigeixo a vostè a fi de tenir coneixement oficial d’aquesta variació , que juntament amb l’incompliment del conveni que els Promotors del Fons d’Art vàrem signar amb l’Ajuntament de Mataró representat per el seu Alcalde , Joan Antoni Baron , i el Regidor de Cultura Sr. Jaume Graupera , sembla haver portat a la mort al Projecte “Proposta Mataró. Fons d’Art” que curiosament tant ERC com el PSC mantenien com a promesa en el seu Programa Electoral.
En espera de les seves noves
Ben afectuosament
Pere Pascual
Promotor de Proposta Mataró. Fons d’Art

IL·LUSIÓ

La que m’ha arribat via Mèxic de la mà de Marc Prat. Ell juntament amb Eduard Novellas i l’argentoní Miquel Arnau estan obrint de la mà d’un altra argentoní Albert Catalán , un camí que promet molt.
La il·lusió ha vingut de que
Prat, Novellas, Arnau i Josep Serra , que actualment està exposant a l’Ateneu , presentaran en diferents indrets de Mèxic una col·lectiva del seu treball , amb final espectacular a la pròpia capital federal i en Museu important.

La il·lusió ha estat que han decidit que ningú millor que el que això escriu , que els coneix de sempre i sempre els ha recolzat , ( no son paraules meves) faci el texte de presentació d’aquesta gira mexicana.

No hi ha ni que dir de la meva alegria.
No deixa de ser curiós que en quant he deixat d’escriure em surt la feina per les orelles. Em deixeu ser un xic orgullós i dir que poster no era tan dolent com hom deia?.

Sigui com sigui estic ben content.

DESENCÍS

Avui un gran escultor , Pep Codó, inaugurava una magnifica exposició al Cap Gros. La resposta dels artistes mataronins ha estat plena , rodona , com algunes de les escultures que es presenten, que traduit en nombre equival a ZERO. Aquesta és la xifra de gent de l’art que s’ha acostat a veure la magnífica exposició i fer costat al seu company.


Després alguns es queixen de les relacions , del recolzament als artistes locals, del ... i del .... més enllà.

Avui ha quedat clar per a tots.

A vegades un se’n penedeix dels esforços dedicats als artistes locals. De tant en tant ens demostren que pòster son malaguanyats.

dilluns, de novembre 05, 2007

ARQUITECTURES PICTÒRIQUES

És diu que el somni de tot artista és que la seva obra pugui ser identificada amb tan sols una sola mirada . Voldrà dir que les seves característiques artístiques son tan personals que permeten identificar l’auditoria sense ni tan sols cercar la signatura que la confirmi. Si és així, i és molt probable, Santi Estrany ha assolit aquest nivell de mestre ja que la seva obra ha aconseguit establir-se en aquest estadi.
Estrany ens ofereix una mirada ben diferent i alhora ben atractiva, de tots aquells edificis representatius que tots tenim presents per haver-los vist in situ o per imatge , dels més diferents indrets del món. Ho fa recolzant-se en un concepte arquitectònic de divisió d’espais , en equilibri perfecte de volums , en el que els cromatismes i les perspectives ajuden , sempre en secció àuria , per dividir el conjunt en mil i una peces que alhora s’ajunten per donar el sentit global del treball.

Però la gràcia del seu fer no està tan sols en aquest equilibri espaial que dona un cert sentit constructivista a la seva pintura , ho fa assolint també el més difícil com és captar l’ànima del presentat de modus i manera que mitjançant la llum i el color estableix l’esperit de la peça representada i la situa en l’àmbit en que es troba.

Impenitent viatger Estrany és a bon segur la millor i més encertada aposta per un cicle que te al viatge com a tronc central. La llàstima es que com sempre a Ca l’Arenas l’espai sols dona per un tastet que en aquest cas es limita a una dotzena de treballs amb ciutats europees coma protagonistes. Tant les peces presentades , com qualsevol d’altres que haguessin estat escollides , donen prou sant i senya del seu bon fer , aquell que ha fet que santi estrany sigui un dels artistes mataronins més apreciats , amb aquesta manera , la seva , de veure el mon que ens envolta i les seves meravelles.

Santi Estrany. Ciutats d’Europa
Ca l’Arenas del 6 d’Octubre al 16 de desembre de 2007-11-05


PMC

Després d’ofertar el càrrec a mig mnón i no trobar cap resposta positiva , al final el miracle s’ha produït i estem en condicions d’assegurar que ja hi ha nou Director del Patronat Municipal de Cultura. Ha acceptat la proposta i ara sols queda quadrar “agendes” , és a dir allò dels quinze dies i la presentació per ser aprovat per el Ple, etc.

Ben aviat començarà dons una nova etapa que per cert i molt lamentablement ho fa amb molt retard. Una temporada perduda , ja que fins l’estiu del 2008 tot el peix està venut i un futur en bona part compromès al propi futur del PMC.

Diem això ja que la Diputació està treballant, per encàrrec municipal, en una reflexió al voltant de quin ha de ser l’ens que dirigeixi la cultura pública mataronina i com es poden integrar els treballadors actuals del PMC en aquest ens. Un estudi que segons sembla estarà enllestit abans de Nadal.

Dos fets claus per el futur de la Cultura Pública Local, però que lamentablement s’han fet fora de temps. El cas PMC era un cas evident. Tots els partits tenien , i espero que encara tinguin clar , que cal dinamitar l’estructura actual. Per tant, com és possible que ningú engegués un estudi previ?. Com pot ser que ara arribi un nou Director sense saber exactament que tindrà entre mans i de quines eines disposarà?.

Reflexions de present quan haurien de ser de passat i amb solucions ben fresques damunt la taula. Així, fet i fotut, ens passarem dues temporades fent la viu-viu , i vist el to de la temporada cultural mataronina no es pas un fet que pugui omplir de joia a qualsevol que cregui que la cultura , malgrat el seu nom , no es dirigeix justament amb el que marca el seu inici. Gent que sortosament som la majoria en aquest Mataró, tan deixat de la mà de Déu en aquest aspecte. I qui no ho cregui que faci mirada analítica dels pressupostos.
En el cas de cultura , una absoluta vergonya.

diumenge, de novembre 04, 2007

MADURESA

En Josep Serra , que exposa en aquest mes a l’Ateneu Laietana no és pas una criatura. No ho és per edat , ha depassat els cinquanta, ni per experiència , enguany celebra els seus vint-i-cinc anys d’exposicions , però manté ferma una il·lusió quasi infantil per el que fa , o potser estaria millor dit per seguir trobant camins per fer el que fa , que és ni més ni menys que crear.



Serra va començar , com quasi tots els de la seva generació, en el conreu del realisme. Va seguir avançant per un realisme màgic amb aquell grup amb Sabillón, Bernardino i altres, que s’aprofitaren de l’estela de Rovira, Alcoy, Jordà i demés, però ben aviat va veure que era en la nuesa de l’abstracció on existia el camp més ample per expressar els seus neguits.

Però l’abstracció, en contra dels que molts creuen , no és camí fàcil. Cal establir un bon campament base i a partir del mateix anar deslliurant-se dels mil i un atavismes de la pintura fàcil per arribar al sentiment més estricte de la soledat del creador amb les seves imatges.

Serra , seguint el seu tarannà, ha seguit el camí de manera tranquil·la, però sense pauses. En el camí ha quedat el gest , els materials a l’estil de l’art pòvera , un cert constructivisme abstractiu .... , però ha mantingut aquella essència per el sentiment interior que ha esclatat madur i resplandent en aquest expressionisme abstracte d’arrel americana que és on es troba més a gust i a on pot expressar de manera més definida les seves virtuts , qualitats , i especialment emocions.

Serra no enganya a ningú , no ho vol fer, cosa que en els moments actuals és molt a dir. Simplement vol expressar-se . Ho fa amb riquesa tècnica i cromàtica , amb habilitat en el desenvolupament d’equilibris , espais i colors , però essencialment ho fa amb el pes específic d’aquell que creu simplement en la seva veritat . Sense cap mena de mixtura ni d’embut , vol presentar-la als espectadors, per simplement apropar-se i provocar-li emocions i sensacions desconegudes, tot fent-li sentir que una forma, un color, poden donar sentit al món intern de cada èsser humà , com ell mateix explicita en la seva auto-presentació.

Conec a n’en Josep de fa molt temps. Hem estat veïns de carrer i principalment veïns d'art. De tant en tant ens truquem i la fem petar , cercant sempre unes il·lusions que mai s'asoleixen del tot. Gustosament l’he presentat en diverses exposicions, però mai com en aquesta darrera experiència he tingut tan clar la força i potència del seu fer. Aquell que va més enllà de modes, tendències i intencions. Aquell que té la força de la intimitat més personal en la recerca d’una creació, que com diu ell mateix , ens ajudi a ser éssers humans més lliures, en aquest nou univers d’una nova realitat en un nou futur.

Josep Serra “Abstracte després de Nova York”
Ateneu Caixa Laietana Sala 2
Del 26 d’octubre al 9 de desembre del 2007-11-04

(La foto de l'exposició és una gentiles de Marta Teixidó)

COMPROMISOS QUE NO PROMESES

És aquesta una frase, que encara que incorrecta ( un compromís sols s’adquireix després de fer una promesa) va sonar molt en les passades eleccions.

Fa uns dies vaig estar en una reunió de Cultura d’aquells que manen. Vaig poder veure el PAM i els Pressupostos de l’any vinent. Segons queda molt clar “Proposta Mataró” és simplement una promesa electoral inclosa en el pacte de Govern. És a dir , si es du a terme en els propers quatre anys , segons sembla, ja s’ha complert.
Per això ni consta en el PAM d’enguany , ni té espai expositiu marcat ( que si el tenia i ben explicitat per l’Alcalde en la roda de premsa del dia de la signatura del conveni) ni te cap mena de presència pressupostària.

Llavors em costa quadrar amb un document oficial signat per el propi Alcalde ( conveni per a la creació del Fons d’Art) que en el seu punt IX diu estrictament així:
El Patronat Municipal de Cultura proposarà en la propera discussió de pressupostos municipals la creació d’una partida específica destinada a l’adquisició d’obres d’art”.

No havent succeït res de tot això , davant de que ens trobem : d’un incompliment d’un compromís , o l’incompliment d’una promesa?.
Sigui com sigui davant d'un incompliment que caldria aclarir.


RECORD

Vagi aquesta imatge dels pinacles del Duomo de Milà , dedicada a aquells “envejosos” del gust que vaig tenir aquest estiu i que van voler comprovar-ho amb els seus propis ulls en aquest pont de Novembre, i de pas varen rebotar-me l’enveja , amb un missatge just des d’allà dalt.

Amb l’afecte personal i l’agraïment per la seva permanent lectura d'aquestes ratlles.

POST

Penjo el post per acompanyar la mare a la Residència i em trobo amb un carrer desert, com és el de casa a les cinc i poc d'una tarda de tardor, i a dos guripes inflant-se de multar a tort i dret.

No es gens habitual la presència de guripilles municipals per el barri. El cert és que sols els he reclamat una vegada i ni es van acostar malgrat les repetides trucades per unes bretolades d'uns joves. Però avui sí. Cal fer calaix.

És cert que els cotxes estaven mal aparcats ja que ocupaven la vorera del mur del convent. Igualment cert que no entorpeixen a ningú. Tant cert com que portem deu dies al barri sense aparcament ja que el Triàngle està ocupat per el circ. Tant cert com que l'aparcament del carrer Terrassa havia d'estar acabat per el mes de juliol i un , que ha decidit adquirir-ne una plaça, el trucaran el proper 12 de novembre , és a dir un mes més tard de que en va signar-ne compromís . Tant cert com que no s'ha fet cap mena de publicitat del mateix aparcament.

Però mentre , multando que es gerundio. Casualment mai veig aquests mateixos guripilles multant al reguitzells de cotxes, amb molta gamma alta , que invadeixen voreres i espai central de la Pca Joaquim Blume cada dia, tot esperant que la canalla surti d'entrenar del Municipal de Fútbol. Allà si molesten a peatons i trànsit en general.

Però que hi farem. Si hi ha un cos policial que mereixi una repulsa general és el de la Poli Municipal . Malgrat li pesi a n'el bon amic Ramon Bassas.

I això ho diu un que dona voltes i voltes , com ha fet avui, per trobar un espai abans d'aparcar en lloc prohibit.

dijous, de novembre 01, 2007

CUIXART I MATARÓ

Ahir a mig matí em trucava un bon amic i alhora gran amic de Cuixart per comunicar-me la seva mort. La notícia li havia arribat de Victòria , la dona de Cuixart , el que indica la seva relació. Fa uns dies parlant amb aquest amic dels desgavells artístics mataronins , tot comentant la lamentable anècdota que després relataré , m’explicava que s’havien vist i s’havien abraçat en el convenciment de que aquella era la darrera trobada.
Cuixart és un dels millors artistes catalans del passat segle. Prou conegut per el públic en general i al que ni de bon tros s’ha fet justícia artística a bon segur per dues raons: Per un costat per una època dominada per les seves vel·leïtats comercials i una certa tendència al bon viure , i per l’altra per la seva ruptura amb Tàpies , que era el seu cosí.
Tàpies , a bon segur el millor artista dels darrers seixanta anys ha mantingut una permanent lluita amb els seus ex-companys de “Dau al Set” als que ha anat marginant de manera contundent en qualsevol lloc on s’intentava reagrupar el concepte artístic del grup, en afany de predomini que ningú li discuteix, però sí en el que significa de divisme fora de mides.

De Cuixart avui els diaris en van plens, el que m’estalvia qualsevol anàlisi artístic en el bon segur que els lectors ja l’hauran trobat en opinions més valuoses que les meves , però si val la pena fer apunt en la seva relació amb Mataró.
Fora de l’actual mostra que presenta la Fundació Vila Casas a Can Mario (oberta fins el març de l’any vinent) i de la seva mostra permanent a la seva Fundació (Placeta Moncada 7. Barcelona) , la millor exposició de Cuixart , que va deixar de pintar al 2002 , va ser la que es presentà a Mataró , conjuntament al Museu de Mataró i a Can Palauet , del 21 de juliol al15 d’Octubre de 200, i que sota el títol de “Mitologia de la Natura” esdevingué en una magnífica antològica i un remarcable catàleg que us recomano intenteu obtenir ja que a bon segur ,el PMC en disposa d’un munt. Aquesta exposició va provocar la lamentable anècdota que reprodueixo.

Un seguit de relacions personals van permetre iniciar les converses pertinents per que Modest Cuixart exposés a Mataró. Les converses varen anar ràpides . Hi havia un sòlid fonament d’amistat entre els proponents i Cuixart i a més l’artista no oblidava que va ser a Mataró on realitzà la seva primera retrospectiva, que va tenir lloc al Museu de Mataró allà el 1955 i que va aplegar els seus primers deu anys de trajectòria artista

Cuixart va estar molt amatent en les negociacions. Va exigir un bon catàleg i va quedar sorprès de la gran qualitat del mateix i que em va lloar personalment quan vàrem conversar en aquella inauguració. Però en les negociacions hi havia un punt difícil. Qui exposa a Can Palauet si es tracta d’una producció del PMC ha de “regalar” a la ciutat una obra per compensar el catàleg oficial. Ramon Ramis, en aquell temps director del PMC amb Remigi Herrero com a regidor , va fer les negociacions i davant la seva sorpresa no va existir cap problema per part de Cuixart , ans el contrari es va sentir encantat , sensació que va explicitar després de la inauguració.

Passat uns dies d’acabada l’exposició i havent recollit Cuixart les seves obres, Ramis es dirigí al responsable de la mostra, Carles Marfà , per saber quina obra havia deixat Cuixart i col·locar-la en lloc adient a l’Ajuntament. La resposta, em sembla que encara ressona al cap de l’incrèdul Ramis: “No he gosat demanar-la”.

Així, per la inoperància d’un funcionari que segueix en el seu càrrec cobrant un sou que fa fredar i per no fer res , Mataró es va quedar sense una peça d’art important i que avui seria un element patrimonial prou valuosa.
La història és la història encara que alguns voldrien canviar-la. La gent de l’art de Mataró també voldria no haver hagut de patir la ineficàcia del director del Museu, però ... Aquesta història és absolutament certa , així com els noms explicitats en la mateixa. O sigui que en cas de dubtes...

PP
Un dia tranquil que ha permès llegir diaris, passejar-se per Internet i veure opinions de tot tipus i principalment accentuar el neguit i el menyspreu que em mereix l’actuació del PP en relació al judici del 11-M.

Sentir en veus d’impresentables que no vull ni anomenar , no fos cas que calgués fumigar aquestes pàgines, que Zapatero va guanyar unes eleccions gràcies a l’atemptat i ara no les vol perdre aprofitant-se una vegada més del mateix, son tan repugnants i menyspreables que haurien de rebre el rebuig dels seus propis militants.
En el silenci esdevenen copartíceps de tan gran disbarat , del que gent com Acebes, Rajoy i Zaplana mostren sens dubte la seva catadura moral que és , d’existir, del tot negativa.

I ho dic amb la mirada d’aquell a qui no li agrada combregar amb rodes de molí, i que malgrat tot està ben convençut que mantenir a M.Alvarez és un insult als patidors de rodalies, i que al PSC local li importa un rave la cultura a Mataró, entestats com estan amb un retòric discurs al voltant de la cultura als barris i obviant que la gran cultura sempre potenciar a la "petita" .

Amb aquest sentit crític he de dir que el PP actual em fa simplement fàstic.