ANTONIO LÓPEZ A LA PEDRERA.

 

Hi ha exposicions que son d’obligadíssima visita encara que l’estil del seu protagonista no correspongui amb  “la veritat” de l’art que tingui l’espectador. I la cosa és així ja que el millor i més correcte es no entendre la veritat de l’art segons correspongui o no a la nostra visió del que ha de ser ,  i entendre que l’art bo és el que genera emocions i l’art dolent el que no. I crec sincerament que Antonio López que exposa ara a La Pedrera és l’exemple perfecte del que diem.

Fa molts anys que soc seguidor del magnífic fer d’Antonio López. Coneixia algunes de les seves obres per imatges fotogràfiques quan per pura casualitat vaig poder visitar la seva antològica que realitzà al Reina Sofia a l’any 1993.

Estava a Madrid per feina i tenia un parell d’hores lliures al migdia i tenint a prop el Reina Sofia vaig decidir donar-hi un tomb. Sense saber-ho es feia la primera gran exposició de caire antològic d’Antonio López. Vaig quedar seduït en el temps de visita de manera que vaig tornar a la feina sense dinar i en sortir vaig tornar a visitar-la. El meu encís va ser total i des de llavors , malgrat que he seguit la figuració en un segon terme, l’obra d’Antonio Lòpez m’ha sacsejat per dins i m’ha enamorat del tot.

Quasi vint anys més tard , vaig repetir visita en la gran exposició que a l’estiu del 2011 va presentar-se al Museu Thyssen- Bornemisza. amb una sensació encara superior, ja que la mostra ens permetia una mirada més profunda a la filosofia de l’autor  i principalment apareixia la nova visió urbana de l’artista que subjugava per la seva bellesa, malgrat bona part de les obres estiguessin inacabades i apareixia amb tota brillantor la vesant escultòrica que tant bé treballa .

Ara, dotze anys més tard d’aquella exposició i a trenta anys de la primera, per primera vegada Antonio Löpez arriba a Barcelona per presentar a La Pedrera una acurada selecció del seu bon fer mitjançant una antològica que essent petita en el concepte general, ha estat molt ben triada i ens permet veure de manera ben adient el profund caminar de l’autor des del seu inicis fins a la realitat vital que té ara mateix, als seus 87 anys d’edat.

Com s’explica perfectament en el catàleg de la mostra, López sols té en la realitat un punt de partida, en el que el procés  és tan important com l’obra finalitzada. Com ell mateix diu : “Una obra mai s’acaba, sinó que arriba al límit de les seves possibilitats”. Unes possibilitats en el que l’artista hi pensa sempre, i més conforme ha evolucionat.

Així mentre les primeres obres son fetes en poques sessions, les posteriors assoleixen separacions de temps importants com ho puguin ser els setze anys de “Madrid des desde la torre de bomberos de Vallecas” (1990-2006), o “La Terraza de Lucio” (1961-1992), o les obres de la Gran Via madrilenya començades el 2008 i encara en procés.

Però, al costat d’aquestes obres  de les que sembla impossible afegir-hi un nou matís en el pas dels anys i a les que l’autor troba encara el detall d’imperfecció que l’obliga a afegir , canviar o modificar, ens trobem amb el seguit de mirades artístiques que et deixen fred per la perfecció artística, alhora que l’ànima s’escalfa per la brillantor del que transmeten.

Així succeeix amb la sèrie d’obres dedicades a les “Roses” que amb un treball molt més ràpid, mostra de manera indiscutible el nivell pictòric que atresora l’autor, capaç d’absorbir i mostrar la  puresa de la flor, tots els seus colors i detalls, fins arribar al límit de donar bellesa, alhora que transmetre emoció, a la decrepitud i mort de la flor que manté gràcies a l’artista, tota la seva bellesa pictòrica plenament activa.

I que dir de les figures , amb tot el seu estudi i plantejament. Obres que et retrotrauen en els seus dibuixos a èpoques glorioses de l’art de segles enrere, però vistes amb la realitat d’avui mateix.

I com no, deturar-se per extasiar-se davant la bella i freda perfecció  dels seus dibuixos de l’estudi que malgrat els anys segueixen impactant amb tota la fredor i intensitat. Tot per no parlar del miracle il·luminatiu que aconsegueix a “Ventana Grande”. Una obra amb un procés creatiu sols a les mans d’un artista genial.

Això, per no parlar de magnificència del dibuix de l’estudi per “La cena” (1971-1980), una de les grans peces històriques de l’autor. O la fredor espectacular de “Nevera de hielo” (1966), lliçó magistral d’un realisme que depassa la simple realitat per assolir com en quasi tota l’obra , la mirada interior de l’artista.

I podríem seguir obra per obra , ja que el  quasi centenar d’obres que composen l’exposició serveixen per intentar esbrinar la capacitat d’un artista, Antonio López, veritable geni de l’art que ara tenim ocasió de veure en plenitud en aquesta espectacular exposició de la que podem gaudir als espais expositius de La Pedrera.

En el magnífic article  d’Albert Mercadé en el catàleg que per altre part és quasi d’obligada adquisició, hi ha una frase de José Luís Brea que defineix  a la perfecció tot l’entramat del treball d’Antonio López. És quan diu “todo realismo es una pintura imaginaria, una simulación”. Acceptant-la profundament, crec que paga molt la pena a l’esperit endinsar-se en aquesta simulació de la realitat, en el centenar de peces presents a la mostra per gaudir no sols d’Antonio López, que també,  si no de la veritat d’una pintura absolutament noble, i que havia perdut el nord en les mans de tants barroers que l’han destorçat amb el seu fer.

Avui amb aquesta espectacular exposició recuperem la pintura del segle d’or amb l’or artístic de l’excepcional fer d’ Antonio López , un veritable geni de l’art , equiparable a qualsevol nom de la nostra història . Una exposició d’obligada visita per a tot aquell que l’art el neguitegi una mica i per tot aquell que el vulgui gaudir sense filtres i en plenitud.

Gràcies Antonio López per la teva genial lliçó .

 

Antonio López.

Sala d’exposicions de La Pedrera. Barcelona

Del 22 de setembre de 2023al 14 de gener de 2024

EN LA MORT D’ANTONI DE P. BOIX

 

Ahir al vespre m’arribava des d’un bon amic, la notícia de la mort de l’Antoni de P. Boix, als seus 98 anys. Malgrat que avui he repassat la xarxa en el que pertoca a notícies locals i he mirat la plana de l’Associació de Sant Lluc,  no he trobat cap notícia al respecte i és una llàstima ja que encara que el seu art no era del temps d’ara, va ser en els seus moments un dels artistes importants de la ciutat, amb nombrosos premis pictòrics i amb periòdiques exposicions a Barcelona on acostumava a exposar a la desapareguda sal Llorens, on també hi exposaven altres artistes mataronins .

El darrer contacte que vaig tenir amb ell va ser al juny de 2016 quan de la mà de l’Associació Sant Lluc va exposar en un pis de l’Ateneu, als seus 92 anys amb un pintura amb força i seguint el seu habitual tarannà.

Antoni Boix  era deixeble de Joan Finet i d‘afirmació autodidàctica. Va ser professor de dibuix a l’escola d’Arts i Oficis (de 1952 al 1958), a l’Escola de Sta Anna ( del 1958 al 1960). Va ser membre de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya i del Reial Cercle Artístic, entitat a la que seguia assistint fins fa molt pocs anys. Igualment  era especialista en disseny tèxtil en la gama d’estampació.

Boix va ser un autor enormement neguitós en si mateix. El seu treball, amb èxits aclaparadors i davallades profundes va estar marcat per l’afany de superació a través del repte constant davant la nova obra. Un repte amb respostes contradictòries però que amb suficients resultats positius que potenciaren les bones capacitats i virtuts artístiques de les que gaudia l’artista.

Els seus començaments varen ser mitjançant petites exposicions al cercle Catòlic de Mataró. En els anys 1952 i 53 va assolir uns grans èxits amb exposicions a la casa del Libro, en ple Passeig de Gràcia de Barcelona. La causa dels mateixos varen ser les seves miniatures que van merèixer nombroses lloances  que li van provocar una relació de dependència de la que li va costar molt sortir. Aquest malestar anterior li va provocar  que deixés les exposicions durant una bona època (1959-1966), executant tan sol exercicis de taller a la recerca de la seva realitat pictòrica. Una realitat que comença a aparèixer en la seva rentrée expositiva a la sala de la Biblioteca Popular ( 1966).

Amb aquesta explosió que va ser exitosa, va recuperar el pol expositiu a l’hora que va multiplicar la seva presència en tota mena de Concursos, tant els de pintura tradicional com els de Pintura Ràpida en els que assolí nombrosos premis, com el Nacional d’Aquarel·la de l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya (1979).

Boix es movia amb igual comoditat en l’oli, el dibuix , en especial a la sanguina, i l’aquarel·la, però per a mi no hi ha dubte que era en aquesta última especialitat en la que obtenia els millors resultats.

Així, podem dir que l’aquarel·la de Boix era una aiguada brillant, agosarada en moltes ocasions, i justament  era en aquells moments de llibertat absoluta en el que aconseguia els seus millors triomfs, ja fos amb el paisatge, la figura femenina que va ser constant en tota la seva carrera, o la temàtica floral que va esdevenir la seva especialitat, a on va saber jugar amb profunditat artística , amb una riquesa important de paleta.

En elles jugava amb morats i grocs, i amb diversitat de tons carbassats  i marrons, conjuntats hàbilment amb la peculiaritat dels blancs, el que estructuraven unes peces atrevides que no passaven pas desapercebudes. La ductilitat del seu fer, enfrontada a l’aiguada més tradicional del moment, li donaven l’ànima d’artista que perdia en el moment en que treballava la pintura tradicional, massa esquematitzada i estructurada de forma molt més clàssica.

L’any 1972 juntament amb els seus companys Parés de Mataró  i els ja desapareguts Eduard López i Salvador Pujol , varen recuperar la Col·lectiva de Sant Lluc que organitzaren fins l’any 1983. Igualment Boix va seguir la seva vessant expositiva amb les expos  dels Amics dels Arts, que eren amb ell, els germans Arenas, en Salvador Esquerra, en Jordi Puiggaglí, en Manuel Cuyàs i l’Emília de Torres.

La seva darrera presència expositiva va ser el juny de 2016 quan va realitzar una exposició al pis de l’Ateneu, i en la que va rebre l’homenatge de la gent del Sant Lluc. Allà es mostrava molt fresc per la seva edat i presentà una bona quantitat d’obres en la que hi mancaven bàsicament ls aquarel·les i dominaven els olis i sanguines i amb la que va perdre l’ocasió de ser rebut per les noves generacions com un pintor important.

Avui, en el moment de la seva mort, crec del tot injust el silenci captiu dels mitjans d’informació i molt especialment de la gent del Sant Lluc ja que encara que segurament no pertanyia a l’associació, el seu paper com artista important de Mataró en una certa època i principalment el fet de ser un dels impulsors del Sant Lluc,  obligava a l’entitat a fer-ne esment i tenir un record del seu fer i la seva tasca en la web oficial, cosa de la que encara estan a temps.

Quedi doncs el record d’un artista complex en el pensar i el fer que va assolir un paper important en l’art figuratiu de la nostra ciutat en un temps determinat, Un artista fidel a si mateix i al seu fer i que mereix el record per el seu paper en l’art mataroní.

 

CONTINENTS. XAVIER MASERO

 

No sé pas si els orígens del treball de Xavier Masero i que ara presenta al Museu del Càntir, van tenir origen mental a terres d’Oliete, poble de Terol amb el que està relacionat, perdut a mig camí entre Andorra i Montalbán a la província de Teruel.

Potser la resposta seria positiva, ja que és fàcil imaginar en aquella terra abrupta, la gestació mental de les seixanta ceràmiques que confegeixen l’espectacular conjunt escultòric-ceràmic que sota el títol de “Continents" arriba ara al museu del Càntir d’Argentona, després de diverses parades realitades en el territori.

Sigui com sigui , el cert és que fins el 12 de novembre, Argentona gaudeix al Museu del Càntir d’una excepcional exposició , en el formal i l’intel·lectual, que aplega les 60 àmfores  realitzades per l’artista , estructurades en un dipòsit que ens retrotrau als magatzems de vaixells de temps passats , acompanyades d’unes teles brillants, vibrants i enormement potents per confegir una mostra, “Continents” que no deixa indiferent a ningú i que obliga a l’espectador poc acostumat, a gaudir i recrear-se amb obres que  potser son la seva antítesi del que pugui considerar bellesa i art.

“Durant mil·lennis, el Mediterrani ha estat camí, coneixement i cultura en perpetu mestissatge. En aquesta instal·lació, l’artista Xavier Masero centra la seva mirada sobre uns objectes discrets que durant segles van modular l’intercanvi i l’explosió de la cultura mediterrània, les àmfores, i reivindica per a elles una categoria major: No són mers atuells o recipients sense ànima –ens diu l’artista–. Van esdevenir continents de saviesa, van nodrir un món.  

Amb la seva reinterpretació d’aquelles formes primitives com a element essencial, Masero genera un espai a on als atuells ja no els cal contenir res perquè són contingut en si mateixos, quinta essència de la civilització mediterrània. Transformats en miralls de les aigües que van solcar, els continents s’eleven en un mur de saviesa per dir-nos, orgullosos, que la seva singladura és la nostra història.

L’escultura-instal·lació “Continents”a està formada per seixanta peces de gres refractari i porcellana cuites a 1260°; el tornejament de les quals va estar a càrrec de Montserrat Carafí.”

Aquest és el text que l’autor presenta en el catàleg i que al meu entendre reflecteix perfectament el sentit i camí de l’exposició, al que jo sols hi afegiria el sentit plàstic i visual de les peces exposades juntament amb  l’afegitó de la bellesa absolutament complementaria de les pintures que completen la mostra.

Unes obres, intenses, plenes de lectures, que complementen a la perfecció l’estat de les ceràmiques que se senten completades, no en si mateixes, però sí en el seu àmbit amb el treball plàstic de l’autor.

Una exposició pot agradar o no, però hom sap que quan entra en un espai i es sent envoltat d’obres artístiques que li parlen i que li fan arribar sons i soniquets plàstics, i aquella exposició , encara  que no li acabi de plaure, mereixerà per ell un resultat positiu.

Aquest però en un alt grau, és el que ens mereix el treball rodó de Xavier Masero a “Continents”, una exposició convertida en lliçó plaent per tot aquell que entengui l’art com una sensible comunicació  de sentiments i d’idees plàstiques, que és justament el que aboca pel boc gros, Xavier Masero en aquesta exposició que és d’obligada visita pe tot aquell que cregui en l’art en els nostres entorns.

Felicitats.

 

Xavier Masero . “ Continents”

Museu del Càntir. Argentona

Del 22 de Setembre al 12 de Novembre de 2023

 

 

 

 

LITA CABELLUT, UN IMMERESCUT “PREMI "LA VANGUARDIA”

 

Aquets passat dilluns La Vanguardia, prenia exemple d’altres diaris importants i en motiu del seu 142 aniversari celebrava una gran festa  a Montjuic i lliurava per primera vegada els seus “premi Vanguardia” en diverses categories : Empresària de l’any, empresari de l’any , Innovació, Talent Jove Internacional, Impuls Ciutats i finalment el de Cultura. Fora de no entendre de cap de les maneres la dualitat masculina/ femenina en la categoria d’empresari de l’any, tal i com acostuma a ser habitual el més discutit ha estat el de Cultura que s’ha atorgat a Lita Cabellut.

Evidentment soc dels convençuts que hi ha un bon grapat de protagonistes culturals en tots els àmbits culturals que superen en molt a Lita Cabellut, com en el camp de les Arts, ara mateix tenim a Antonio López, que ara està exposant a La Pedrera.

Evidentment que els gustos no son mai comuns, i Lita Cabellut amb la seva vitalitat actual i la de la història passada té un foc que sedueix a molts. Però jo penso que els Premis que ha atorgat La Vanguardia, no son a la millor flamarada ans al contrari, al resum d’un treball constant i continuat.

Durant força temps vaig tenir una relació continuada amb una persona que va quedar abduïda per la personalitat pròpia i artística de Lita Cabellut. Va estar amb ella, convivint en el Palau que tenia, i suposo que encara manté a França i li va escriure el catàleg de l’expo “Dried Tear” que va celebrar per aquestes èpoques, just fa 10 anys, a l’Opera Gallery de Seul.

Al cap de poc varen trencar relacions i m’explicava , crec que amb tota sinceritat, el personatge que havia creat Lita Cabellut i el seu mètode de treball , amb una desena de persones que cercaven les fotografies base de les obres, que preparaven tot el fonament de les mateixes, molt a l’estil del segle d’or, per que Cabellut acabés  simplement donant el toc final, gestual, intens i personal.

Potser  seran molts dient que així és l’art actual. O sinó que li diguin a Damien Hirst, però jo segueixo  creient encara en el creador que gesta la seva peça, entenent perfectament els ajuts necessaris que precisi. A fi de comptes, un s’ha criat en l’art a Mataró, a on tenim el gran gastador d’obres d’art d’autors com Tàpies, Saura, Guinovart o Palazuelo, però creient com creu aquest autor, que l’artista és l’altre i ell el simple manobre que fa possible la idea. Però entenent que ell sempre ha treballat sobre una idea ja gestada , dibuixada i fins i tot amb un petit treball de maqueta, però mai ha gestat el treball del gran artista.

El Compte de Godó, com abans avia estat el seu amic, Antoni Vila Casas, ha quedat subjugat per la potència personal i plàstica de Lita Cabellut, llàstima que ningú del seu entorn li ha fet entendre que amb el premi recolzava més el comerç artístic que la qualitat, i a bon segur, justa la fusta, és el que pretenia.

QUAN ELS ARBRES NO DEIXEN VEURE EL BOSC

Després de visitar atentament i en solitud,  l’exposició de Lourdes Fisa que es pot visitar al Museu Monjo de Vilassar de Mar i que sota el títol “Artliving , conviure amb l’art” ens presenta un amplíssim recull del seu treball, em vaig preguntar com una artista és capaç de destruir la seva obra, pel general de força qualitat, amb una exposició tan egocèntrica i disbauxada com és aquesta.

 I puc entendre com els bons catadors d'art, que abunden per la zona, hauran patit en veure com el bon treball de l’artista quedava en quasi un no res, degut a una certa prepotència que tenen molts autors de creure que tot el que fan es bo i que per tant és exposable, sense entendre el que de veritat és i ha de ser una exposició .

La foto que encapçala aquest escrit ho diu tot. Allà hi veiem com les obres que pertanyen a les sales laterales, distorsionen amb la seva aparició, la força global i personal del magnífic frontal que en individual hauria de presentar l’exposició i dominar-la.

el fet es repeteix de manera constant i permanent amb els “calaixos” que formen la sala del Museu Monjo, que curulls d’obres i afegitons, no permeten l’acurada mirada dels treballs presentats i perjudiquen de manera absoluta el bon fer de l’autora.

Per què potser ja és hora de dir que Lourdes Fisa és una autora important a la que ,al meu entendre, la seva disparitat esdevinguda dispersitat, no li permet centrar-se en el seu propi camí i va d’un cantó cap un altre , a la recerca constant de la seva pròpia identitat, sense entendre en cap moment que cal centrar-se i treballar  en una direcció , per abandonar-la quan ja ens en sentim plens i hem copsat totes les seves possibilitats.

I a bon segur, aquesta manera d’actuar li ha permès èxits i exposicions importants, com ho demostra el seu ample currículum, però el cert és que la cosa varia quan l’autora no presenta allò en el que està treballant i vol fer una certa mirada al tot, o al menys a un passat més recent. Llavors, succeeix com en aquesta exposició, que l’amuntegament d’imputs ben diferents i diversos, tendeixen a donar una nota alta en els apartats i en canvi és decebedor en el sentit global de l’exposició.

És per això que recomano a qui s’acosti a la molt visitable exposició, que sigui capaç de convertir la mostra individual en col·lectiva, i faci mirada personalitzada de cada “calaix” dels que ofereix el Monjo. I en faci reset, al passar d’un a l’altre. Llavors es trobarà en una multiplicitat d’autors que comparteixen un espai comú.

Amb tot el que dic en aquest comentari ha de quedar molt clar que un ha quedat amplament decebut del global d’aquesta exposició, però alhora quan he intentat individualitzar cada tros d’aquest gran calaix de sastre en que Lourdes Fisa ha convertit l’espai expositiu del Monjo, m’he trobat amb una interessant autora , amb tècnica acurada, capaç d’expressar fins el fons les seves qualitats creatives i tècniques , però que alhora en comptes d’expressar-les en plats separats , ha confegit un gaspatxo de mil i gustos i colors , que no acaba de ser sentit, i el que és més important, comprés,per aquells que s’acosten a visitar-la.

 

Artliving. Lourdes Fisas

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 3 de setembre al 15 d’ Octubre de 2023

 

“VARIACIONS”. ROSA CODINA-ESTEVE, MIA LLAUDER I CATHERINE LORTON.

 

Inaugura temporada “La destil·leria” , i ho fa mitjançant una concentrada exposició amb les obres de tres artistes mataronines d’alt nivell: Rosa Codina-Esteve, Mia Llauder i Catherine Lorton, tres maneres ben diferents de veure l’art i d’expressar-lo , però amb una unitat qualitativa comú i amb un llenguatge que essent diferent i que a voltes el podríem considerar com a contrari, mostren el seu bon fer sense molestar-se, ni fer-se nosa, demostrant que en l’art la qualitat, és més que res el que uneix en diàleg, idiomes ben diferents.

Rosa Codina Esteve segueix mantenint el seu to artístic tant en el que pertoca al fet com a la qualitat que atresora. Un espectacular díptic omple la sala gran de la seva sensibilitat i qualitat.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia pròpia que cada vegada té  l’espiritualitat més com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

Cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per uns treballs misticistes amb so a gregorià i ara  decantada en  una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests objectes quasi eteris , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Totes aquestes frases, corresponen amb petites variacions, a la critica que li vaig realitzar per l’exposició que celebrà a la sala d’Aparelladors aviat farà 15 anys. Un temps que li ha permès incidir més encara   en el manteniment de la seva filosofia personal i conseqüentment pictòrica  que ara arriba al grau màxim amb aquestes petites espurnes que ens va oferint en exposicions com la d’avui que mostra i demostra a l’autora com una de les grans artistes mataronines de sempre.

De Mia Llauder, la seva companya d’aventures, he pogut seguir el seu tarannà creatiu en les meves tasques en el Museu del Càntir . Allà , l’any 2016, és a dir  ja fa uns quants anys, exposava la seva creació i un deia d’elles el següent: “Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per a mi és una escultora que fa del volum  una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.

La seva perfecció tècnica que li permet reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques. I per l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i . en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva.

I per acabar amb  l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el que és impossible trobar-hi un detall negatiu,  hem de convenir la gran qualitat del presentat a la Destil·leria.

Finalment , Catherine Lorton .ens ha recordat allò que deia fa quasi 10 anys quan va exposar a la perduda sala de la Presó. Deia “L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.

Avui Catherine Lorton ha disminuït la mida de les seves peces, però no la intensitat ni el misteri. Amb aquests espacials caps, plens d’imputs , es pregunta i ens pregunta, per que paga la pena esforçar-se per expressar plàsticament les seves emocions més íntimes, alhora que s’interroga si serem capaços de prestar-li l’atenció imprescindible i connectarem  amb la seva interioritat evidenciada mitjaçant la plàstica, tractada tècnicament amb una pulcritud de veritable mestre.

Codina Esteve, Llauder i Lorton tres artistes de primera que inicien la temporada de La Destileria , un espai que fa deu un va inaugurar amb les paraules i des de fa anys, aquestes es mantenen amb l’art i els artistes .

 

VARIACIONS. ROSA CODINA-ESTVE, MIA LALUDER, CATHERINE LORTON.

La Destil·leria, galeria d’art

Del16 de Setembre al 17 d’OCTUBRE DE 2023

 

.

 

 

COL.LECTIVA D’ART 2023. ANTIGAMENT DITA “LA SANT LLUC”

 

Un , anava avui amb il·lusió  a visitar la col·lectiva de Sant Lluc d’enguany, tal i com fa justament 50 anys ( 1973) ho vaig fer per primera vegada de manera oficial i vaig realitzar la meva primera crítica a aquesta col·lectiva.

Encara que no son 50 si no 49 les crítiques que amb la d’avui hauria fet a la Festa Major de l’art mataroní, ja que en el 1974 vaig fer la mili i no vaig poder assistir-hi, i  en el 1984 no hi va haver col·lectiva després de que varen plegar els nomenats com “santlluqueros”, és a dir, A. Boix, E.López, Joan Parés i S. Pujol.

Hi anava amb el desig de veure que es cou en aquest Mataró artístic d’ara mateix, encara que vista la llista prèvia de la mateixa els dubtes qualitatius em dominaven. Però en quan he arribat, i després dels penosos discursos inaugurals , passejant per la mostra m’he trobat amb un titular que demostrava de manera ben evident que no estava a l’habitual col·lectiva de Sant Lluc, en honor al patró dels artistes i organitzada des de fa vint-i-quatre anys, si no vaig errat, per l’Associació que porta el seu nom, si no que l’associació que enguany ha canviat de direcció, ha decidit canviar també el sentit expositiu i ha organitzat una exposició de títol tan neutre i eteri com “COL.LECTIVA D’ART 2023”, carregant-se la història de bona part de l’art mataroní.

Per tant, i seguint les directrius del títol que l’hi han donat els organitzadors, ja no podem parlar ni comentar , i molt menys criticar, les importantíssimes absències de la mostra  per la senzilla raó que ja no estem davant La Sant Lluc de sempre, si no d’un altre col·lectiva de 80 autors, que no pas artistes ,que inaugura anyada i nom. I així ho farem.

Aquests autors, dels que en sobren la meitat, per poder parlar d’artistes, presenten una col·lectiva difosa , sense lluentors especials i amb la mediocritat com a nota mitjana. D’entre ells un ha garbellat, per poder destacar a P. Bàguena, C. Boleda, E. Casado, A. Chaves, M. Duran, LL. González Viza,  A. Jaime, F.X. Llorca, V. Luccioni, M. March, T. Martí, . M. Montserrat, J. Nin, R. Pla, E. Punsola, T. Safont Tria, L.Mª Segura, O. Serral, J. Simon, S. Vilaseca i M. Vilert. 

Una vintena d’autors amb obres potents que responen perfectament al seu camí habitual. Unes obres que per elles mateixes donen potència i força a una col·lectiva intranscendent un cop més per l’acceptació de treballs de gent que està molt lluny  de ser considerada artista i que son uns simples pintors de diumenge o de treballs artístics i que de cap de les maneres haurien d’ocupar un espai en una col·lectiva dedicada a sant Lluc, patró dels artistes,  però, ah perdó, que ja no  és aquest el cas,  que és simplement una col·lectiva, suposo que per obrir temporada.

I com que d’això es tracta, millor ni tan sols nomenar el llarg llistat d’artistes mataronis de reconegut nivell i qualitat que no exposen en la mateixa. Ells amb la seva absència son els que més es noten a faltar.

Sortosament l’associació Sant Lluc ha decidit homenatjar a Pere Casanovas, el reconegut escultor mataroní, amb la presència d’un petit mostroari del  seu fer, especialment amb peces de mida petita i que esdevenen en la gran estrella de la mostra i mereixen tota la nostra atenció i aplaudiment.

Esperem que l’Associació Sant Lluc, reaccioni davant el greu error d’enterrar una col·lectiva històrica i tingui a bé fer-ne l’oportuna correcció , tant en el nom com en el tarannà general de la mostra. Si és de Sant Lluc sols hi poden participar artistes. I potser, per que en son molt conscients, justament per això han canviat el titular de la mateixa.

Acabem doncs com pertoca amb l’esperança de que arribarem als 50 sant Lluc. I com no amb el crit de rigor, que enguany tampoc s’ha sentit a la inauguració

VISCA SANT LLUC.