“VARIACIONS”. ROSA CODINA-ESTEVE, MIA LLAUDER I CATHERINE LORTON.

 

Inaugura temporada “La destil·leria” , i ho fa mitjançant una concentrada exposició amb les obres de tres artistes mataronines d’alt nivell: Rosa Codina-Esteve, Mia Llauder i Catherine Lorton, tres maneres ben diferents de veure l’art i d’expressar-lo , però amb una unitat qualitativa comú i amb un llenguatge que essent diferent i que a voltes el podríem considerar com a contrari, mostren el seu bon fer sense molestar-se, ni fer-se nosa, demostrant que en l’art la qualitat, és més que res el que uneix en diàleg, idiomes ben diferents.

Rosa Codina Esteve segueix mantenint el seu to artístic tant en el que pertoca al fet com a la qualitat que atresora. Un espectacular díptic omple la sala gran de la seva sensibilitat i qualitat.

Codina-Esteve és creadora densa , de treball lent i reflexiu en el que cada pinzellada és justa i mesurada . En la seva trajectòria ha assolit el sempre difícil equilibri entre fons i forma per anar conjugant sense presses, però com es diu, sense pauses , un idioma pictòric personal i personalista que destil·la també suaument , com si de pluja fina es tractés , les seves reflexions personals que s’embranquen en una filosofia pròpia que cada vegada té  l’espiritualitat més com eix motriu. Un equilibri entre fons i forma en el que disposa a la pintura com entramat i bastida per després deixar anar dipositant en el mateix , els seus sentiments.

Cada una de les seves pintures que tenen intens olor a pintura i a procediment, a ofici amorós quasi artesanal , en aquest concepte ja quasi oblidat de la tècnica i el fons com a condició ineludible per intentar oferir un treball que volem considerar com artístic.

I en aquest sentiment quasi renaixentista , Codina-Esteve segueix desenvolupant el seu leit-motiv etern , el d’aquesta espiritualitat pont entre passat i futur , que va de les seves peces anteriors , carregades de cargols, baules i elements de metallisteria en la remembrança de l’esperit familiar , ha seguit per uns treballs misticistes amb so a gregorià i ara  decantada en  una espiritualitat més orientalista , tot recolzat en aquests objectes quasi eteris , que no sols suporten ans també donen pes i seguretat , en aquest cas a uns conceptes difícilment discutibles , ataquem pel cantó que sigui. Tot en aquest equilibri, del yin i el yan que diran uns , del blanc i el negre que diran altres , o del ser o el no ser, que diran els demés.

Totes aquestes frases, corresponen amb petites variacions, a la critica que li vaig realitzar per l’exposició que celebrà a la sala d’Aparelladors aviat farà 15 anys. Un temps que li ha permès incidir més encara   en el manteniment de la seva filosofia personal i conseqüentment pictòrica  que ara arriba al grau màxim amb aquestes petites espurnes que ens va oferint en exposicions com la d’avui que mostra i demostra a l’autora com una de les grans artistes mataronines de sempre.

De Mia Llauder, la seva companya d’aventures, he pogut seguir el seu tarannà creatiu en les meves tasques en el Museu del Càntir . Allà , l’any 2016, és a dir  ja fa uns quants anys, exposava la seva creació i un deia d’elles el següent: “Em nego a qualificar a Mia Llauder com a ceramista ja que per a mi és una escultora que fa del volum  una juguesca engrescadora que aconsegueix mitjançant les estructures modulars dels seus treballs un complex exercici arquitectònic de regulació d’espais, ans també , i el que és més remarcable amb un dinamisme cinètic que eliminant tot el pes del material li dona significat volàtil i etèri que emociona i sedueix.

La seva perfecció tècnica que li permet reconvertir la lectura del material emprat donant-li suavitat i dolçor quan convé, o al contrari , força estructural per equilibrar la teòrica fragilitat de les peces que confegeixen els seus peculiars trencaclosques. I per l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i . en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva.

I per acabar amb  l’habilitat sensitiva dels seu contructivisme , les mil i una peces que semblem dèbils i trencadisses en la seva unicitat , assoleixen un afermament compacte i dinàmic alhora en el moment del lligam entre elles per aconseguir la peça definitiva Si a més a més d’aquests conceptes conceptuals i afegim una capacitat tècnica fora de mides , en els llindars de la perfecció, la creació d’un ambient de refinada elegància que fa brillar els seus treballs com si de les millors joies es tractés, i l’excel·lència del muntatge de l’exposició en el que és impossible trobar-hi un detall negatiu,  hem de convenir la gran qualitat del presentat a la Destil·leria.

Finalment , Catherine Lorton .ens ha recordat allò que deia fa quasi 10 anys quan va exposar a la perduda sala de la Presó. Deia “L’art per ser considerat com a tal ha de disposar d’un principi essencial que no és altre que ser capaç de generar un cert misteri. A partir d’aquest fonament anirem més o menys enllà. Avui per avui Lorton disposa d’aquesta capacitat. L’obra crida i emociona”.

Avui Catherine Lorton ha disminuït la mida de les seves peces, però no la intensitat ni el misteri. Amb aquests espacials caps, plens d’imputs , es pregunta i ens pregunta, per que paga la pena esforçar-se per expressar plàsticament les seves emocions més íntimes, alhora que s’interroga si serem capaços de prestar-li l’atenció imprescindible i connectarem  amb la seva interioritat evidenciada mitjaçant la plàstica, tractada tècnicament amb una pulcritud de veritable mestre.

Codina Esteve, Llauder i Lorton tres artistes de primera que inicien la temporada de La Destileria , un espai que fa deu un va inaugurar amb les paraules i des de fa anys, aquestes es mantenen amb l’art i els artistes .

 

VARIACIONS. ROSA CODINA-ESTVE, MIA LALUDER, CATHERINE LORTON.

La Destil·leria, galeria d’art

Del16 de Setembre al 17 d’OCTUBRE DE 2023

 

.