Hi ha exposicions que son d’obligadíssima visita encara que
l’estil del seu protagonista no correspongui amb “la veritat” de l’art que tingui l’espectador.
I la cosa és així ja que el millor i més correcte es no entendre la veritat de
l’art segons correspongui o no a la nostra visió del que ha de ser , i entendre que l’art bo és el que genera
emocions i l’art dolent el que no. I crec sincerament que Antonio López que
exposa ara a La Pedrera és l’exemple perfecte del que diem.
Fa molts anys que soc seguidor del magnífic fer d’Antonio
López. Coneixia algunes de les seves obres per imatges fotogràfiques quan per
pura casualitat vaig poder visitar la seva antològica que realitzà al Reina
Sofia a l’any 1993.
Estava a Madrid per feina i tenia un parell d’hores lliures
al migdia i tenint a prop el Reina Sofia vaig decidir donar-hi un tomb. Sense
saber-ho es feia la primera gran exposició de caire antològic d’Antonio López. Vaig
quedar seduït en el temps de visita de manera que vaig tornar a la feina sense
dinar i en sortir vaig tornar a visitar-la. El meu encís va ser total i des de
llavors , malgrat que he seguit la figuració en un segon terme, l’obra d’Antonio
Lòpez m’ha sacsejat per dins i m’ha enamorat del tot.
Quasi vint anys més tard , vaig repetir visita en la gran
exposició que a l’estiu del 2011 va presentar-se al Museu Thyssen- Bornemisza. amb
una sensació encara superior, ja que la mostra ens permetia una mirada més
profunda a la filosofia de l’autor i
principalment apareixia la nova visió urbana de l’artista que subjugava per la
seva bellesa, malgrat bona part de les obres estiguessin inacabades i apareixia
amb tota brillantor la vesant escultòrica que tant bé treballa .
Ara, dotze anys més tard d’aquella exposició i a trenta anys
de la primera, per primera vegada Antonio Löpez arriba a Barcelona per presentar
a La Pedrera una acurada selecció del seu bon fer mitjançant una antològica que
essent petita en el concepte general, ha estat molt ben triada i ens permet
veure de manera ben adient el profund caminar de l’autor des del seu inicis
fins a la realitat vital que té ara mateix, als seus 87 anys d’edat.
Com s’explica perfectament en el catàleg de la mostra, López
sols té en la realitat un punt de partida, en el que el procés és tan important com l’obra finalitzada. Com
ell mateix diu : “Una obra mai s’acaba, sinó que arriba al límit de les seves
possibilitats”. Unes possibilitats en el que l’artista hi pensa sempre, i més
conforme ha evolucionat.
Així mentre les primeres obres son fetes en poques sessions,
les posteriors assoleixen separacions de temps importants com ho puguin ser els
setze anys de “Madrid des desde la torre de bomberos de Vallecas” (1990-2006),
o “La Terraza de Lucio” (1961-1992), o les obres de la Gran Via madrilenya començades
el 2008 i encara en procés.
Però, al costat d’aquestes obres de les que sembla impossible afegir-hi un nou
matís en el pas dels anys i a les que l’autor troba encara el detall d’imperfecció
que l’obliga a afegir , canviar o modificar, ens trobem amb el seguit de
mirades artístiques que et deixen fred per la perfecció artística, alhora que l’ànima
s’escalfa per la brillantor del que transmeten.
Així succeeix amb la sèrie d’obres dedicades a les “Roses” que
amb un treball molt més ràpid, mostra de manera indiscutible el nivell pictòric
que atresora l’autor, capaç d’absorbir i mostrar la puresa de la flor, tots els seus colors i
detalls, fins arribar al límit de donar bellesa, alhora que transmetre emoció, a
la decrepitud i mort de la flor que manté gràcies a l’artista, tota la seva
bellesa pictòrica plenament activa.
I que dir de les figures , amb tot el seu estudi i plantejament.
Obres que et retrotrauen en els seus dibuixos a èpoques glorioses de l’art de
segles enrere, però vistes amb la realitat d’avui mateix.
I com no, deturar-se per extasiar-se davant la bella i freda
perfecció dels seus dibuixos de l’estudi
que malgrat els anys segueixen impactant amb tota la fredor i intensitat. Tot
per no parlar del miracle il·luminatiu que aconsegueix a “Ventana Grande”. Una
obra amb un procés creatiu sols a les mans d’un artista genial.
Això, per no parlar de magnificència del dibuix de l’estudi per “La
cena” (1971-1980), una de les grans peces històriques de l’autor. O la fredor
espectacular de “Nevera de hielo” (1966), lliçó magistral d’un realisme que
depassa la simple realitat per assolir com en quasi tota l’obra , la mirada
interior de l’artista.
I podríem seguir obra per obra , ja que el quasi centenar d’obres que composen l’exposició
serveixen per intentar esbrinar la capacitat d’un artista, Antonio López, veritable
geni de l’art que ara tenim ocasió de veure en plenitud en aquesta espectacular
exposició de la que podem gaudir als espais expositius de La Pedrera.
En el magnífic article d’Albert Mercadé en el catàleg que per altre
part és quasi d’obligada adquisició, hi ha una frase de José Luís Brea que
defineix a la perfecció tot l’entramat
del treball d’Antonio López. És quan diu “todo realismo es una pintura
imaginaria, una simulación”. Acceptant-la profundament, crec que paga molt la
pena a l’esperit endinsar-se en aquesta simulació de la realitat, en el centenar
de peces presents a la mostra per gaudir no sols d’Antonio López, que
també, si no de la veritat d’una pintura
absolutament noble, i que havia perdut el nord en les mans de tants barroers
que l’han destorçat amb el seu fer.
Avui amb aquesta espectacular exposició recuperem la pintura
del segle d’or amb l’or artístic de l’excepcional fer d’ Antonio López , un veritable
geni de l’art , equiparable a qualsevol nom de la nostra història . Una exposició
d’obligada visita per a tot aquell que l’art el neguitegi una mica i per tot
aquell que el vulgui gaudir sense filtres i en plenitud.
Gràcies Antonio López per la teva genial lliçó .
Antonio López.
Sala d’exposicions de La Pedrera. Barcelona
Del 22 de setembre de 2023al 14 de gener de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada