ANTONIO LÓPEZ A LA PEDRERA.

 

Hi ha exposicions que son d’obligadíssima visita encara que l’estil del seu protagonista no correspongui amb  “la veritat” de l’art que tingui l’espectador. I la cosa és així ja que el millor i més correcte es no entendre la veritat de l’art segons correspongui o no a la nostra visió del que ha de ser ,  i entendre que l’art bo és el que genera emocions i l’art dolent el que no. I crec sincerament que Antonio López que exposa ara a La Pedrera és l’exemple perfecte del que diem.

Fa molts anys que soc seguidor del magnífic fer d’Antonio López. Coneixia algunes de les seves obres per imatges fotogràfiques quan per pura casualitat vaig poder visitar la seva antològica que realitzà al Reina Sofia a l’any 1993.

Estava a Madrid per feina i tenia un parell d’hores lliures al migdia i tenint a prop el Reina Sofia vaig decidir donar-hi un tomb. Sense saber-ho es feia la primera gran exposició de caire antològic d’Antonio López. Vaig quedar seduït en el temps de visita de manera que vaig tornar a la feina sense dinar i en sortir vaig tornar a visitar-la. El meu encís va ser total i des de llavors , malgrat que he seguit la figuració en un segon terme, l’obra d’Antonio Lòpez m’ha sacsejat per dins i m’ha enamorat del tot.

Quasi vint anys més tard , vaig repetir visita en la gran exposició que a l’estiu del 2011 va presentar-se al Museu Thyssen- Bornemisza. amb una sensació encara superior, ja que la mostra ens permetia una mirada més profunda a la filosofia de l’autor  i principalment apareixia la nova visió urbana de l’artista que subjugava per la seva bellesa, malgrat bona part de les obres estiguessin inacabades i apareixia amb tota brillantor la vesant escultòrica que tant bé treballa .

Ara, dotze anys més tard d’aquella exposició i a trenta anys de la primera, per primera vegada Antonio Löpez arriba a Barcelona per presentar a La Pedrera una acurada selecció del seu bon fer mitjançant una antològica que essent petita en el concepte general, ha estat molt ben triada i ens permet veure de manera ben adient el profund caminar de l’autor des del seu inicis fins a la realitat vital que té ara mateix, als seus 87 anys d’edat.

Com s’explica perfectament en el catàleg de la mostra, López sols té en la realitat un punt de partida, en el que el procés  és tan important com l’obra finalitzada. Com ell mateix diu : “Una obra mai s’acaba, sinó que arriba al límit de les seves possibilitats”. Unes possibilitats en el que l’artista hi pensa sempre, i més conforme ha evolucionat.

Així mentre les primeres obres son fetes en poques sessions, les posteriors assoleixen separacions de temps importants com ho puguin ser els setze anys de “Madrid des desde la torre de bomberos de Vallecas” (1990-2006), o “La Terraza de Lucio” (1961-1992), o les obres de la Gran Via madrilenya començades el 2008 i encara en procés.

Però, al costat d’aquestes obres  de les que sembla impossible afegir-hi un nou matís en el pas dels anys i a les que l’autor troba encara el detall d’imperfecció que l’obliga a afegir , canviar o modificar, ens trobem amb el seguit de mirades artístiques que et deixen fred per la perfecció artística, alhora que l’ànima s’escalfa per la brillantor del que transmeten.

Així succeeix amb la sèrie d’obres dedicades a les “Roses” que amb un treball molt més ràpid, mostra de manera indiscutible el nivell pictòric que atresora l’autor, capaç d’absorbir i mostrar la  puresa de la flor, tots els seus colors i detalls, fins arribar al límit de donar bellesa, alhora que transmetre emoció, a la decrepitud i mort de la flor que manté gràcies a l’artista, tota la seva bellesa pictòrica plenament activa.

I que dir de les figures , amb tot el seu estudi i plantejament. Obres que et retrotrauen en els seus dibuixos a èpoques glorioses de l’art de segles enrere, però vistes amb la realitat d’avui mateix.

I com no, deturar-se per extasiar-se davant la bella i freda perfecció  dels seus dibuixos de l’estudi que malgrat els anys segueixen impactant amb tota la fredor i intensitat. Tot per no parlar del miracle il·luminatiu que aconsegueix a “Ventana Grande”. Una obra amb un procés creatiu sols a les mans d’un artista genial.

Això, per no parlar de magnificència del dibuix de l’estudi per “La cena” (1971-1980), una de les grans peces històriques de l’autor. O la fredor espectacular de “Nevera de hielo” (1966), lliçó magistral d’un realisme que depassa la simple realitat per assolir com en quasi tota l’obra , la mirada interior de l’artista.

I podríem seguir obra per obra , ja que el  quasi centenar d’obres que composen l’exposició serveixen per intentar esbrinar la capacitat d’un artista, Antonio López, veritable geni de l’art que ara tenim ocasió de veure en plenitud en aquesta espectacular exposició de la que podem gaudir als espais expositius de La Pedrera.

En el magnífic article  d’Albert Mercadé en el catàleg que per altre part és quasi d’obligada adquisició, hi ha una frase de José Luís Brea que defineix  a la perfecció tot l’entramat del treball d’Antonio López. És quan diu “todo realismo es una pintura imaginaria, una simulación”. Acceptant-la profundament, crec que paga molt la pena a l’esperit endinsar-se en aquesta simulació de la realitat, en el centenar de peces presents a la mostra per gaudir no sols d’Antonio López, que també,  si no de la veritat d’una pintura absolutament noble, i que havia perdut el nord en les mans de tants barroers que l’han destorçat amb el seu fer.

Avui amb aquesta espectacular exposició recuperem la pintura del segle d’or amb l’or artístic de l’excepcional fer d’ Antonio López , un veritable geni de l’art , equiparable a qualsevol nom de la nostra història . Una exposició d’obligada visita per a tot aquell que l’art el neguitegi una mica i per tot aquell que el vulgui gaudir sense filtres i en plenitud.

Gràcies Antonio López per la teva genial lliçó .

 

Antonio López.

Sala d’exposicions de La Pedrera. Barcelona

Del 22 de setembre de 2023al 14 de gener de 2024

ISABEL ALMOLDA I ANTONIO LÓPEZ

 

Fa poc he tingut la sort de poder obtenir el magnífic llibre sobre Antonio López , editat per Artika, que ve acompanyat d’una obra (Rosas ) estampada mitjançant la tècnica giclée. Al contemplar-lo he vist aquesta fotografia que encapçala aquest escrit i que segons consta en la part administrativa del llibre és propietat dels hereters de l’autora, que no és altre que Isabel Almolda, aquesta gran artista , absolutament desconeguda del actual ruc món artístic local, però que va ser professora de dibuix durant molts anys a l’Institut mataroní Damià Campeny, com abans ho havia estat del Satorras,  i que havia tingut un paper important en l’art de la transició a la nostre ciutat.

Amb aquestes dades m’he posat amb contacte amb el seu fill , Jordi Fernández Almolda , resident fora de Mataró, per que m’expliqués les causes i raons d’aquesta fotografia, cosa que ha fet , certificant-me la seva propietat i alhora explicant-me el que per a mi era desconegut, que era conseqüència de la grandíssima amistat que havien mantingut els dos, juntament amb altres autors del moment i de l’època.

M’ha dirigit a l’escrit del “Discurso de investidura como Doctor “Honoris Causa” del Excmo. Sr. D. Antonio López García del  26 de enero de 2018, per a la Universitat Complutense de Madrid “. En ell Antonio López diu:

“En esos seis años de aprendizaje se afirmó mi pasión por la pintura. Conocí el maravilloso mundo de la escultura y fui conociendo y acercándome, sin equivocarme, a compañeros que sabían más que yo: Félix Alonso, Enrique Gran, Cecilia Sagarna, Lucio Muñoz, Conchita de Diego, Joaquín Ramo, Segundo García, Chus Lampreave, Julio López, Francisco López, un grupo de personas que coincidimos en la Escuela de Bellas Artes, y que tanto han significado para mí.

En el año 1954, empezando mi último curso en la Escuela, conocí a tres chicas preciosas y simpáticas que comenzaban los estudios: Maribel Quintanilla, Isabel Almolda y María Moreno (Mari). Fue un grupo de personas de excepcional talento que coincidieron conmigo en nuestro paso por la Escuela de Bellas Artes de Madrid.

Yo vuelvo con frecuencia con el pensamiento a esos años, a las pensiones donde viví, a la Escuela de Bellas Artes. Recorro las clases, los pasillos. Recuerdo los trabajos que realicé, cómo eran los profesores, las pinturas, dibujos y esculturas de antiguos alumnos y becarios que estaban colocados en los pasillos y clases, algunos preciosos, y que ahora decoran la nueva Facultad “.

 Amb aquestes frases del discurs més emocionant que mai ha realitzat Antonio López es fa evident el coneixement i l’amistat que varen tenir, i el record de la família de l’artista que volia reproduir aquella foto que sabia estava en mans de la seva gran amiga d’aquell temps.

Curiosament , que jo sàpiga quatre artistes mataronins, Alberto Romero Gil, la seva dona Ana Garcia, Joe Dart i Laia Arnau  han estat deixebles d’Antonio López en cursos d’estiu, existint una molt positiva relació en el cas d’Alberto Romero. Per tant existint aquesta estreta relació entre artistes mataronins i Antonio López, per què no intentar  alguna petita mostra col·lectiva dels 6 artistes.  Ara que comença aquest diumenge una nova etapa ciutadana, aquí té l’Ajuntament una idea per a dur a terme una petita exposició, amb mostres dels artistes locals i unes poques d’Antonio López. Una exposició que posaria a Mataró i als seus artistes en el mapa.

Una exposició que principalment permetria recuperar el paper d’una dona i artista important que va passar molt desapareguda per Mataró, com va ser isabel Almolda,  i de la que jo tan sols recordo una exposició a Tertre de la que penjo la serigrafia amb la que s’anunciava la seva exposició.

A vegades hi ha històries que surten d’un no res, per que aquesta no podria ser una d’elles. Esperem que entre les meigas i els resultats de les eleccions hi hagi prou brou de cultiu com per intentar dur-la a terme. I si no és possible per recuperar la imatge de Isabel Almolda. De moment i per a qui interessi aconsello una mirada al facebook  d’Isabel Almolda Nieto, que està ple de detalls de la seva historia.

ANTONIO LÓPEZ

Des del passat 28 de juny i fins el proper 25 de setembre la sala d’exposicions temporals del Museu Thyssen de Madrid presenta una magnífica retrospectiva de l’obra dels darrers vint anys d’Antonio López , entroncant-la de manera relacionada amb algunes peces de les seves èpoques anteriors , en especial dels seus moments inicials.

És aquesta una exposició que s’hauria d’haver realitzat en el reina Sofia , tal i com li pertocava pel fet d’haver guanyat el Premi Velázquez , però per aquelles baralles al voltant del concepte contemporani , - baralles que tan bé coneixem a la nostra ciutat amb el super protegit Can Xalant -, no es va arribar a concretar i sortosament ara en podem gaudir a la Thyssen i a continuació al Museu de Belles Arts de Bilbao.

Una exposició que com la gran majoria de les que es realitzen a la capital de l’estat no arriben mai a Catalunya. I cal dir que generalment no és per falta de ganes d’artistes i organitzadors i sí per la manca d’interès dels estaments oficials, públics i privats que segueixen en el bucle inacabable dels Tàpies, Hernández Pijoan , Guinovart, Dalí , Miró, Ràfols etc . Així Antonio López , com ja va succeir amb noms com Zobel i tants d’altres , no ha exposat mai a Catalunya i la presència catalana en l’exposició es limita a una magnífica obra ( “El campo del Moro”) que pertany al magnat televisiu Jaume Roures.

Ben poc podem afegir al que ja s’ha dit d’aquesta exposició, i que nosaltres de manera intensiva hem anat publicant també en aquets blog i a facebook, però si cal entrar per una part en els generalitats de la mateixa , i per l’altra fer lectura personalitzada del que vàrem sentir en el gaudi absolut que va ser la visita a aquesta exposició.

Segons s’explica ben clarament en els complements de l’exposició, aquesta mostra té com a propòsit mostrar públicament el treball de l’artista després de la ja mítica antològica del 93 ( els que disposem del catàleg tenim un valor que es cotitza molt a l’alça) . Per fer-ho està dividida en dues parts , en la que la segona té un caire més de mirada enrere intentant oferir els detalls que ens serveixin per entendre els fonaments i l’evolució que l’han dut al seu estat actual que es presenta en plenitud en la primera part de la mostra reduïda a tres temes essencials : la ciutat , l’arbre i la figura humana; que alhora fan paral·lelisme amb els tres mitjans artístics en els que es mou l’artista com son  el dibuix, la pintura i l’escultura.

Una ciutat que és, com no, Madrid, analitzada i quasi diseccionada amb bisturí, des de la seva artèria més important,- la Gran Via –, fins a les visions de la perifèria, amb especial èmfasi en la sèrie més recent ( 1990- 2006) “Madrid  desde la torre de bomberos de Vallecas”.

Una visió,justament mítica , en la que l’autor ens ofereix una impressionat , i a l’hora angoixant visió, del que és el paisatge urbà. Un paisatge  absolutament nu de figures , d’éssers humans, però que alhora i en la més absoluta contradicció se’ns mostra com a viu i palpitant.

Una ciutat la d’Antonio López , que ens porta a un espai inert com si una bomba de neutrons hagués aniquili-lat els seus habitants i sols restés un espai anònim , amb el seu sentit de desolació però alhora com element acollidor en el sempre difícil context de la societat urbana. Una contradicció que l’autor salva amb el que acaba essent la seva raó , quasi única , del seu treball urbà, que no és altra que el captar la llum , especial , personal, pròpia i única de cada espai, lloc i moment.

Una llum que trenca l’aparent hiper realisme ( Antonio López és un realista absolut però no té res a veure amb la corrent hiper-realista que s’ auto defineix per la seva exacta i mimètica reproducció de l’espai ), per donar un aire més vitalista al paisatge , com es fa evident en l’impressionant i viva lliçó pictòrica que se’ns ofereix en la nova sèrie al voltant de la seva Gran Via.

Es tracta de set peces en estat de gestació, - algunes de fa tres o quatre anys i altres més recents -, en la que ens ofereix una Gran Via diferent. Si abans era a peu de carrer ara és des d’una perspectiva elevada que fa variar el concepte rectilini per convertir-lo en una corba , i en la que de nou la presència en primer pla de la barana de l’observatori de l’artista , converteix  als espectadors en protagonistes de tan agosarada aposta.

Però tot sempre al voltant de la llum. Una llum personalitzada en el temps i que converteix els seus treballs en estacionals, com molt bé es pot veure en l’actual sèrie en procés, en la que s’observen les notes de llapis tot indicant dies i hores en les que està realitzada l’obra.

Una llum , la d’Antonio López  , que sols pot aconseguir un gran mestre. Una llum dinàmica que distribueix espais, marca ombres i alhora  estableix els colors adients per fer possible l’aparent contradicció d’omplir de vida a una ciutat aparentment inert en l’esquema pictòric d’aquest gran artista .

Però una llum que alhora serveix d’eix motriu, - tan angoixant com seductora -, de l’altra mirada de ciutat que ens ofereix l’artista en el seu passeig per els interiors , com si volgués fer patent que sota la solitud dels seus paisatges i habiten éssers humans.

Uns interior freds , distants , que sense voler ser asèptics , concepte del que defuig , ens donen un concepte de decrepitud, solitud , per no dir d’una certa angoixa existencial. Perfeccionistes fins el paroxisme , l’envelliment i l’abandó latent , ens presenten una mirada inquietant , que sembla voler ser contrapunt de la lluminositat exterior. Un contrapunt però, establert sota les mateixes premisses tècniques i estètiques , ja que de nou l’efecte llum és el que marca el ritme , el concepte i la globalitat de l’obra que acaba seduint en la potència del contrast i en especial en la raó filosòfica de l’home sempre latent i alhora absent de tot el seu paisatge.

Una absència que sembla voler compensar amb tota la seva vesant escultòrica,  i per tant amb tot el treball pictòric i essencialment de dibuix previ. Si abans era la llum el motiu eix de la seva creació, ara és el cànon clàssic de les proporcions escultòriques , el que converteix les seves obres en  una veritable carrera d’obstacles en el que l’anatomia s’ha de donar la mà al que hauríem de considerar “envelliment” de la figura , i per tant es reprodueix la problemàtica del paisatge urbà. Allà el pas del temps provocava una nova llum i per tant una “nova” obra. Aquí és el pas del temps el que provoca les conseqüents variacions antropomòrfiques que converteixen en infinitament variable aquell esquema teòricament fix en la imatge del creador.

Unes escultures les d’Antonio López en la que de nou reprodueix el dilema i l’angoixa. Unes escultures perfectes , d’una perfecció quasi esglaiadora . Una perfecció que ens tramet al mite de la vida artificial ja que semblen tan sols disposades per a una descàrrega elèctrica que les retorni a una vida activa de la que semblen haver estat manllevades.

Una perfecció que en la mateixa els fa imperfectes i per tant els allunya dels homes, dels éssers humans, dels que en son fidedigna representació. Unes escultures realitzades en la perfecció de l’arquitecte , tal i com demostren els esborranys i les planimetries que se’ns ofereixen sense pudor. Unes figures que sentim pròpies i alhora alienes , en un sentit de permanència que ens podria portar als mites de Faust i parells. Unes figures que essent humanes alhora semblen demoníaques en un sentit vital de fredor / calidesa , que et subjuguen mentre t’inquieten , potser per que sentint-les llunyanes les saben properes i personals,

Un concepte aquest del temps com a immòbil i permanent, però alhora volàtil i fugisser , és el que domina la seva sèrie , generalitzada com “arbres” , en les que els vegetals agafen el paper de protagonistes.

Antonio López sempre ha defensat aquests treballs com a contrapunt precís i necessari a les seves visions urbanes. Front a l’amplitud i llunyania dels paisatges urbans , orfes de vida , la proximitat i el caliu dels elements propers , amb els que de nou sentim el transcorre el cicle del temps. Ara no pas amb la llum i sí amb el ritme vital del creixement, la floració, el fruit.

Uns treballs aquests en els que de nou el domini tècnic es fa esfereïdor. Un dibuix perfecte i perfeccionista , a la recerca com sempre de la textura exterior per aprofundir en l’ànima. Si els edificis son la pell de la ciutat , i el cos humà el tel que cobreix l’esperit de l’home , que és el que val, aquí ens enfrontem de nou a la lleugeresa de la fulla, la rugositat del fruit, les arrugues acarnissades de les carabasses , per confegir de nou la simfonia de l’equilibri, que depassa del sentit estrictament arquitectònic i volumètric que tota natura morta comporta , per anar més enllà, trencant el concepte de “morta” , per expressar la vida real que s’amaga de nou en aquest pas del temps que tant sembla angoixar-lo.

Un conjunt intens , íntim i personal del que en part s’obté la reflexió en la segona part de la mostra ( es nota molt que l’exposició ha estat pensada i estructurada pel propi creador amb l’ajut de la seva filla com a comissaria ). Una segona part menys explicita i seductora en aparença per l’espectador, però en el que existeix l’arrel, raó i causa de tot el vist abans.

Podem així veure ja el concepte primigeni del paisatge urbà, amb les seves visions de Tomelloso, i el concepte de la figura humana , com a element individual o com complement coral a l’entorn d’una obra més global. Podem endinsar-nos en la seva visió fregadissa amb el surrealisme , del que s’ha derivat una filosofia transcendental de caire en certa manera oriental, en el que s’examina i analitza el paper de l’home i el seu entorn.

Tot això ben amanit amb una emocionant col·lecció de dibuixos, i escultures que ens marquen el concepte unívoc d’un artista , Antonio López , que ja és el geni de la realitat filosòfica del nostre temps.

Una exposició de visita obligada i que a més recordarem com un fet històric , dons per l’edat de l’artista i la lentitud del seu treball, difícilment es produirà un esdeveniment de tipus retrospectiu com l’actual. Una exposició que joiosament hem de dir està tenint una rebuda excepcional per part del públic, al que veus absort, interessat , sorprès i emocionat.

Un públic entre el que han estat forces els mataronins que no s’han volgut perdre l’esdeveniment , - en el moment de la visita  varem trobar mataronins  dels no habituals en les exposicions locals -, i encara sabem de més que tenen prevista la visita , algun d’ells que em diuen ha estat  per “culpa” meva , davant la insistència de la recomanació , fet que m’alegra.

Una exposició única en la que al costat del perfeccionisme tècnic , podem acostar-nos al que importa , el perfeccionisme vital. Tot el en el concepte i la realització d’un geni , d’un artista que va més enllà, que sembla traspassat a altres temps , en un afany de la perfecció que voreja la neurosi i la patologia.

Però això seran comentaris en els que caldrà aprofundir en altra posta. Ara i avui , vagi amb aquest escrit l’emoció personal de sentir-se com poques vegades davant aquell concepte que tantes vegades hem vulgaritzat en el seu concepte , com és el d’artista.

Antonio López ens serveix com a perfecte definició.

Una exposició que un no es pot perdre de cap de les maners , sigui quin sigui el seu concepte creatiu i / o estilística preferida. Hi ha casos com aquest en que tot es redueix en allò tan simple i alhora tan difícil i complex com és l’art.

Que és dir molt.

Antonio López.

Museu Thyssen-Bornemisza. Madrid
Del 28 de juny a 25 de setembre 2011
www.museothyssen.org

PS.- Per aquell que no pugui visitar l'exposició , paga la pena adquirir el catàleg ( 32 euros) , que es troba a les principals llibreries ( FNAC , Casa del Llibre ...)

“SUBIDÓN”

Fa ja deu dies, els que porto de vacances,  que no escric ni un borrall en aquest blog. El cert és que no n’he tingut gaires ganes , i no pas per manca de coses a dir i sí per tenir ocupat tot el meu temps per fer coses de les mes diverses , o simplement per no fer res , que també és un a manera meravellosa de viure i recuperar-se d’un any intens en tots els sentits.

Però avui , aprofitant l’airet que passa per la finestra , amb la ment descansada i sense son  mercès una magnífica migdiada d’aquelles de “pijama y orinal” que deia Cela, i un bon gin-tònic per anar-hi fent glopets  mentre que un recull d’excel·lent jazz sona a l’ordinador, tot em convida a recuperar alguns de les moltes coses que cal comentar.

Per que està clar que un no pot tancar el blog per vacances i deixar per setembre l’explicar el multiorgasme ,- plàstic és clar , que un ben a prop dels seixanta coneix les seves limitacions -, del que vaig gaudir el passat dimarts 26 de juliol, tot visitant d’una tacada l’exposició d'Antonio López al Thyssen ( és impossible aplicar-li qualificatius ja que els depassa tots en l’aspecte positiu) i a continuació , amb l’intermedi d’un dinar esplèndid amb un menú degustació ( cochinillo inclós)  a un dels millors si no el millor asador de Segòvia ( està clar que no parlo del turístic Càndido ) , la visita al museu d’Art Contemporani Esteban Vicente , aquest excepcional, i alhora massa desconegut artista , que va ser l’únic espanyol que va prendre part activa en el moviment de l’expressionisme abstracte americà , al costat dels mestres que tots coneixem, i que va deixar la seva col·lecció privada a la seva ciutat de Segovia on reposen les seves despulles després de morir a Long Island als 98 anys, quasi en plena activitat. Un Museu que tot bon afeccionat hauria d’apuntar com de visita ineludible.

Per això , i per tot el que m’espera en les properes tres setmanes, amb visites programades al MNAC ( cal tornar a veure la mostra de Torres Garcia ) , Caixafòrum amb els retrats de la Belle Epòque , amb un seguit de noms que fan fredar , al Picasso amb una altra d’aquelles exposicions que és pecat deixar-se perdre , i que a bon segur anirà acompanyada d’una visita general , i principalment  amb les il·lusions d’una Toscana a la que retornaré després de més de vint anys d’absència i de la que ja em delejo en la sempre obligada preparació prèvia .

Amb tot aquest conjunt lògic és que hagi tingut un “subidón” , i valgui la llicència castellana ja que penso que aquesta paraula és molt més significativa i aclaridora que no pas la corresponent catalana que seria , més o menys, com “pujadassa” .

D’aquí  aquest primer post  per deixar d’estar bocabadat, encara que en certa manera ho estic degut al nul interès dels lectors d’aquest blog ( àmbit artístic) en saber qui redimonis és aquest important escultor que té l’estudi / taller / show room en un indret prou cèntric de la nostra ciutat , lloc on rep a importants col·leccionistes , galeristes , i especialment directors de Museu de l’àmbit centre europeu que és potser on el seu art és actualment més ben valorat.

Encara que només fos per intentar aprofitar algun contacte, seria bo que qui dirigeixi cultura estigués a l’aguait ( encara que sé que en té coneixença personal ). Però està clar , com s’ha pogut observar , tots els càrrecs de confiança del nou Ajuntament  estan anomenats , menys el de cultura.

Que passa. No troben a ningú, o és que CiU , - com és costum en ella -, dona tan poca importància a la cultura que deixa aquest tema com residual o inútil?. De moment Mora i Martínez ja van veure com anaven les coses en el Sant Pere més Alt. Ara sols cal veure com aniran les coses en la propera programació, per que llavors ja sí els espetecs els sentin del tot propers.

Per això cal exigir ja un responsable de Cultura que aturi la disbauxa actual de l’IMAC. M’agradaria pensar que s’està en el camí, però que voleu que us digui, els glops que porto de gin-tònic no donen per tant.

Ps.- No vull estar-me de tancar aquest post amb les fotografies de dos grans artistes i amics , que he recuperat tot tafanejant per el Facebook. Son tan evidents que no fa falta ni dir els noms.

Ps II.- Les imatges del post corresponen , com no, a obres d’Esteban Vicente i Antonio López

EL OTRO LADO DEL ESPEJO

No fa pas massa que comentàvem els magnífics articles que Juan José Millás publica setmanalment a “El País Semanal” , tot comentant una fotografia d’actualitat.

Aquesta setmana el dedica a Antonio López i la seva exposició al Thyssen ( vaig descomptant els dies que manquen fins el 26 de juliol en el que ja tinc l’entrada a les mans ) i ho fa amb uns matisos que van completant la polièdrica mirada que sempre ens ofereix la personal perfecció realista de l’artista manxec . una mirada en la que cal deturar-se amb tota profunditat.

Antonio López observa uno de sus hiperrealistas cuadros durante el montaje de su muestra en el Museo Thyssen. Como si quisiera pasarse al otro lado y pintar un lienzo desde dentro.

A Antonio López se le ha calificado de pintor hiperrealista porque el término realista se le queda pequeño. No hay, en cambio, pintores hiperabstractos, como si la abstracción careciera de grados. Cabe preguntarse si la figuración, llevada a extremos hipnagógicos, no sería también un modo de abstracción.

Lo cierto, en todo caso, es que cuando uno, en su propia vida, sufre una experiencia visual "hiper", la reconoce enseguida como excepcional y, en ese sentido, como alucinatoria. Puede ocurrirle en la visita a una tienda de Ikea, donde las diversas realidades domésticas alcanzan extremos lindantes con el sueño, o en un frenesí místico, donde el sueño linda con la vida.

 López, que siempre encuentra el modo de dar una vuelta de tuerca más al realismo, es un místico que utiliza la pintura para relatar sus visiones. Él diría que es un ascético, pues alcanza la revelación a lo largo de un durísimo proceso lleno de sacrificios y de reglas. Jamás se expresa como si le resultara fácil la conquista de esas experiencias contemplativas que cuelgan de las paredes de los museos; de hecho, casi nunca las da por terminadas.

A nosotros, esclavos de una realidad normal, homologada, mostrenca, nos parece, en cambio, que nos hemos tomado un ácido cada vez que nos plantamos delante de uno de sus cuadros. En el de la fotografía, la ficción podría ser la realidad, y viceversa. Observen cómo el maestro intenta introducirse en esa ficción real creada por él mismo. Un día de estos pintará un cuadro desde dentro, en vez de desde fuera, y se quedará a vivir en el otro lado del espejo.

SANT JOAN

Estrany dia de Sant Joan per a mi el d’enguany , dons després de molts anys m’ha tocat “pringar” amb guàrdia ( que té continuació en aquest dissabte ) i òbviament no és el mateix. Espai diferent que no ens ha de fer oblidar la més cordial felicitació a tots els Joans , sense oblidar a ningú, començant per el meu germà, i seguint amb Salicrú, Safont, Pera ( sensacional l'apunt al seu blog al voltant dels conceptes "client" i "ciutadà" , Joan Mora dixit ), Baron i, noblesa obliga, a l'abans citat alcalde Mora.

Trencada abans del que un desitjava la sempre impagable conversa amb els més amics al voltant de la coca i la copa de cava , foragitades les rampoines espirituals cremades en la intensitat de les fogueres , el despertador et retorna  a la dura vida i amb ulls lleganyosos agafa la carretera , quasi buida , per introduir-te a l’encara més buida capital i badallar intermitentment entre observació i observació.

Migdiada de rigor i ullada al diari amb especial atenció a l’especial dedicat a Antonio Lopez que li dedica El País en motiu de la inauguració de la seva antològica al madrileny Museu Thyssen. Una exposició impagable que per si sola mereix el desplaçament al sempre agraït Madrid artístic i cultural. Un especial que us recomano molt i del que us ofereixo l’enllaç

http://www.elpais.com/especial/antonio-lopez/  .

Una exposició que tenia ben clar que havia de visitar com ja vaig fer a l’any 1993 amb l’antològica que li dedicà el Reina Sofia , amb aquell magnífic catàleg que ocupa lloc d’honor en la meva biblioteca i al que ja li faig lloc per la bona companyia del catàleg d’aquesta nova exposició amb 130 obres.

Una exposició que per la complexitat de quadrar el catàleg vacacional, -propi i familiar -, m’obliga a per un anys deixar de comptar quinze i apropar-me el dia 26 a la mostra. Una renúncia que estic segur amb donaré per ben pagat amb l’immens plaer de la cataracta de gran art , - sublim diria jo -, que l’Antonio López ens ofereix en aquesta gegantina mostra.

Una exposició a més que serveix clarament per fer trontollar els fonaments d’aquesta absurda i separadora definició d’art contemporani. Antonio López i Miquel Barceló, son potser la més ferma demostració de ser contemporani, molt lluny molt per sobre d’aquesta vaguetat , majorment insula, a la que el nostre ajuntament dedica el més gran boci del minse capítol econòmic dedicat a l’art.