dimarts, de novembre 29, 2005

LA LLUM DE L’OMBRA

Avui a la feina ha sigut un d’aquells dies emprenyadors. D’aquells que no passa res greu , però que tot és un seguit de petits entrebancs, El telèfon no para de sonar , les urgències s’acumulen , un que demana per aquí i l’altre que demana per allà. En resum, que s’acaba la jornada i un ha treballat com un burro i veu que la feina amb tants entrebancs ha avançat ben poc, i ja es posa a tremolar amb el dia de demà i el retard acumulat.

Per això he pensat que res millor per esbandir els mals aires que fer una visita, encara que ràpida a la mostra de gravats de Rembrandt que avui s’obria al públic a La Pedrera.
Ha estat una visita intencionadament ràpida , com si d’una prèvia es tractés , en la certesa de diverses visites posteriors (algun avantatge tindrà treballar a cinquanta metres de La Pedrera). Tan intencionadament ràpida que he deixat per una posterior ocasió la guia audio que s’ofereix gratuïtament.

Però estava clar que tardaria més estona i és que la mostra és impressionant. És a bon segur una de les millors exposicions dels darrers anys . És d’aquelles exposicions que agraden des de el més profà a l’erudit. Hi ha de tot per triar , la magnificència tècnica, el preciosisme del dibuix, l’evolució del concepte, el pas imparable vers l’art modern.
És igual deturar-se en el retrats , les estampes bíbliques, els auto-retrats , els paisatges ... Tota la mostra respira aquell sentit d’art , de saber que estàs gaudint d’una creació important, amb aquell escalfret emocionant que un sent davant la contemplació admirativa del mestratge de Rembrandt.

No vull fer pas una crítica de la mostra, però valgui el consell d’una obligada visita. En aquests dies a Barcelona hi ha art i del bo. A més de la comentada cal deturar-se al Picasso i els seus llibres, Caravaggio al MNAC i el col·lage a la Miró. Molt i bo per visitar en aquestes propers festes.

La llàstima que a la tornada de nou hem topat amb la Casas . L’arrogància i el menyspreu del conductor envers els passatgers , el mòbil de nou per establir comunicació amb la central, el queixar-se davant la justa i legal reclamació oficial , el to quasi insultant davant la queixa.

Fa molt que ens queixem . Ho fem per activa ( queixes oficials en el llibre de reclamacions) i per passiva ( aquest blog i tots els comentaris públic possibles) i res de res. Un dia d’aquests hi haurà un accident i llavors tot seran plors i llàgrimes. L’estat dels vehicles , la conducció general passant de totes les regles establertes, el menyspreu continuat envers el passatge, i mil coses més van a mal portar.

Quan passi alguna cosa hom exigirà responsabilitats. Ara malgrat les bones voluntats d’expedients que tots sabem que són paper mullat , ningú vol agafar el toro per les banyes.
El que em sap greu és que jo hi viatjo cada dia i per tant alguns números tinc per que em toqui. I puc assegura que hi ha viatges que fan por. Veritat sr. Martínez?.
FONS D’ART de la CASA ARENAS

Justament ara s’acompleixen dos mesos que vaig fer a mans de Joan Antoni Barón alcalde la ciutat , i en presència del regidor de Cultura Jaume Graupera, el recull de signatures d’artistes disposats a cedir a la ciutat una obra significa del seu treball , juntament amb documentació curricular de la seva trajectòria , per a tal de crear un Fons d’Art a la Casa Arenas i esmenar així el fet que una ciutat com Mataró no disposi en els seus Fons Públics d’una col·lecció valorable d’obra dels seus artistes. En total quasi un centenar d’obres per obrir boca.

El fet va rebre una acollida calorosa per part de l’alcalde i més aviat tèbia , essent generosos, per part del responsable de cultura. Com a resultat final , el “.. d’aquí quatre dies ens truquem per concretar el document .. “i la promesa de que a mitjans de novembre, com a més tardar , es realitzaria una presentació de la casa i de les intencions de futur del Centre. Han passat més de quatre dies, s’acaba novembre, i com sempre el més calent a l’aigüera , malgrat les amables paraules de l’alcalde que fa ben poc em repetia que vetllava per l’assumpte.

En aquest temps s’ha afegit més artistes al compromís i avui m’ha arribat el desig de Pilar Lloret i Jordi Rosés , els magnífics i poc valorats mestres del Taller de Gravat , de cedir al Fons d’Art de la Casa Arenas, el “Gabinet d’Estampes” del Taller de Gravat.

D’ençà els seus començaments un va reclamar per activa i per passiva que el Taller de Gravat , tal i com succeeix en la majoria de tallers d’aquest tipus , destinés al menys una copia de tots els treballs que en ell s’estampessin a la ciutat , ja fos per aconseguir una col·lecció d’estampes, ja fos per configurar carpetes amb les que fer obsequis institucionals, o per qualsevol altre paper que es creies convenient.
Mai va ser acceptada la proposta, ans al contrari . Cap regidor responsable va incloure la notificació en les bases del taller i són molt escasses les peces del Taller que han revertit a la Ciutat.

Lloret i Rosés però han mantingut la llei no escrita de tots els tiradors d’estampes , i de comú acord amb els alumnes del Taller, han anat guardant exemplars dels treballs realitzats en el taller d’ençà la seva direcció. Es tracta dons d’una col·lecció nombrosa , desconeixo la xifra exacta però a bon segur podem parlar d’uns centenars d’obres , que apleguen els excel·lent treballs dels participants del Taller en aquests anys , amb destacats noms de l’art local i comarcal.

La col·lecció aniria acompanyada de documentació tècnica del gravat en general, de cadascuna de les obres i dels seus autors. L’única condició seria que les peces fossin adequadament conservades en un armari de calaixos per a obres en paper i que estiguessin a disposició dels estudiosos. Les obres podrien ser emprades de forma didàctica per a qualsevol tipus d’exposició.
Crec que la proposta és més que magnífica i és absolutament irrenunciable.

Amb ella assolim, broma en broma, més de tres-centes obres de prou interès per crear i iniciar un Fons d’Art amb cost pràcticament zero per la ciutat.
Crec que comença a ser hora de prendre decisions. La generositat del món de l’Art penso que així s’ho mereix, i crec que seria ser massa cap gros deixar perdre aquesta oportunitat.

Però serà possible ?. Per una vegada, vull pensar que aquest fons esdevindrà una realitat. I espero que sigui ben aviat.

divendres, de novembre 25, 2005

EL MEU MÓN ...

Aquest és el nom del blog d’en Josep Mª Spà, del que fa un temps soc devot. Em vaig acostar a ell de la mà del consell de l’Oriol Burgada , autor d’un altre blog de lectura obligada , i he establert una certa empatia amb la seva lectura.
De cert que el conec ben poc. Una trobada quinzenal a TVM , mentre ell prepara el 24 Hores i un s’acosta per fer l’Espai d’Art, algun que altre comentari esportiu i poc més, però he quedat enganxat a les seves reflexions.

Serà per què ambdós pertanyem a les nissagues apotecaries amb més pedigree de Mataró (Spà i Pascual) i que no s’enfadin els Fité?. Serà pel coneixement amb alguns familiars amb qui he compartit estudis i altres fets ( amb especial record per en Titín ) ?. Serà per la simpatia que sempre m’ha donat el seu pare, el viu retrat de Franco allà pels 50?. O per ser de l’Espanyol com la meva filla, i jo ser un blaugrana descafeïnat ja que em van batejar a l’Església de Sarrià.

Sigui com sigui no puc negar l’enveja que em provoquen els seus comentaris. Per l’encert, per l’habilitat, per la qualitat i pel sentiment. Ell ha sabut contemplar el blog com un veritable element personal en el que abocar , sense por , les sensacions més íntimes. Un , en canvi, segueix essent poruc en despullar-se, i prefereix més llençar la pedra ,- encara que sense amagar la mà -, o simplement esdevenir voyeur de les intimitats dels demés.

Sigui com sigui, que no em descuido cap dia de passar pel seu món, un fet que us aconsello amb tota sinceritat.

dimarts, de novembre 22, 2005


SPAM

Qui més qui menys està acostumat ja als correus brossa. Sortosament en el que pertoca a Internet hi ha prou medis com per evitar-los, però això no passa ni en el correu escrit, ni en el telèfon.

El cert és que ja no sé a on estic. Per un costat dec ser un pobre total ( més o menys encerten) ja que cada dos per tres tinc en el meu correu ofertes de targes de crèdit amb totes les possibilitats , o crèdits directes en els que tan sols fen un esternut disposo de fins tropecents euros per allò que més em plagui.
Per l’altre costat dec ser un milionari amagat. Quan no em truquen per una assegurança, ho fan per demanar-me que canviï el meu pla de pensions , que inverteix en no sé quina cosa de l’Ibex (?) , o que és el moment d’apostar per la construcció a l’Est i que estaria be adquirir una casa a Polònia ( sobre plànols) que només construïda hi hauran bufetades i guanyaré el que no m’imagino.

Però avui acabo de rebre la carta que ha omplert el vas.
“Estimado Pere: Tenemos el gusto de invitarla a....”, “Si viene acompañada de su esposo ...”. El cert es que he quedat desconcertat. Tan difícil es conèixer que Pere és masculí.

El que em fot de veritat, aprofitant que això no ho llegeix ningú, és que si em presentava amb “el esposo” m’obsequiaven amb un maletí d’eines. I em fa tanta falta com il·lusió. Per tant si algú vol ser el meu “espòs” per un dia , es posi en contacte amb mi per veure que fem. Per ell quedarà el juego de café tipo Murano y dineño de Armani i la cafetera eléctrica exprés.

No dubteu que us quedaré eternament agraït.

dilluns, de novembre 21, 2005



CIS / 0-3 / 20-N


Em sembla que quasi tothom quan sent els resultats de les enquestes oficials al respecte del que pensen els ciutadans, de les seves preocupacions, de les intencions de vot, etc. , ha pensat a qui redimonis se li feia l’enquesta , ja que encara no havia conegut a ningú que en fos protagonista. Ara ja no puc dir el mateix.
Aquest dissabte, a les quatre de la tarda, truquen a casa demanant si hi havia algun home , amb edat de 50a 55 anys, per respondre a l’enquesta del mes del CIS. Obviament vaig acceptar , mogut entre la curiositat i el dret cívic.

Les preguntes anaven per un costat amb elements de caire general, especialment al respecte de l’estat actual de l’economia, i en relació amb passat i futur, i les preocupacions socials més importants en l’actualitat. La segona part es relacionava amb el tema del mes, que en aquest cas es tracta de la immigració.
O sigui que ja ho saben , en el propers resultats del CIS es trobaran que una petita part es deu a mataronins del districte electoral Molins/Torner , i d’entre ells al signant d’aquest blog. No puc negar que estic encuriosit pels mateixos..
-------------

No puc negar que vaig gaudir molt aquest dissabte al vespre, tot veient el Madrid- Barça.
No és qüestió de repetir les mil disseccions que ja han fet els diaris, però un , afeccionat molt més al futbol que no pas al Barça en sí , encara que sigui el meu equip preferit , s’ho va passar d’allò més be, veient el sentit col·lectiu en un equip i un partit d’aquells que dignifiquen aquest joc que tantes passions provoca i que moltes vegades ens desencisa totalment.
I a més, si hi ha actituds tan sorprenents per l’insòlites, com és els aplaudiments del rival, - fet a apuntar i per emmirallar-se -, fan que aquesta sigui una nit per recordar.
-----------

I que dir del 20-N.

D’entre les moltes coses que he heretat del meu pare, està la passió pel coneixement de la Guerra Civil. Ell la va patir, primer en el costat republicà, i desprès en el costat franquista.
La guerra el va copejar mentalment molt i el convertí en un furibund pacifista. Per dir que a casa van estar prohibides sempre pistoles i escopetes que eren les joguines tradicionals d’aquells temps. Ni tan sols el tradicional fort, amb indis i la cavalleria americana, va aconseguir passar la censura I si ens veia jugant amb aquelles pistoles fetes amb pinces d’estendre la roba, la bronca era segura.

Va aconseguir un bon grapat de llibres i documents , alguns dels quals conservo, com partes de ferides, l’aval per sortir del camp de concentració o “La Vanguardia “ del 17 i del 18 de juliol de 1936.
I d’entre els llibres , el que avui encapçala el post. “Raza” de Jaime de Andrade , pseudònim de Franco, i que servi com a guió de la pel·lícula del mateix títol. Editat el 2 de maig de 1942 , “glorioso aniversario para la raza española”.

Pels encuriosits vagi el primer paràgraf del guió:
“Estamos en uno de esos luminosos días del verano de 1987, en el que un sol de estío se refleja en las aguas de plata de una ria gallega, alteradas a ratos por los rizos azules de una leve brisa”.

Un escrit tan repugnant , literàriament parlant, com el que va ser la seva vida i obra de qui avui celebrem amb alegria el trenta aniversari de la seva mort.

divendres, de novembre 18, 2005

RICARD JORDÀ

Una de les meus primers actes públics desprès de ... va ser assistir a la inauguració de l’exposició d’en Ricard Jordà a l’Ateneu.
En Ricard no sols és més que un gran amic i un gran artista, és el seductor més impressionat que he conegut mai, i com exemple no em podem posar tan sols mil, ja que llavors en quedarien al tinter uns altres mils igualment valorables.
Encara que per fora sembli com el més encisador dels adolescents trapelles , per dintre disposa de la capacitat d’anàlisi d’aquell que ha passat per totes i que podent estar de tornada, segueix pensant que val la pena seguir anant endavant.

Ara , retirat a terres d’Osona, es retroba amb els seus , - és i serà mataroní sempre – amb una exposició que val la pena visitar amb temps i ganes de reflexió. Per això avui i en aquest post , afegeixo la crítica de la mateixa , tot recomanant-vos la visita.

CAPBUSSAR-SE

En Ricard Jordà ha aconseguit allò que tot artista somia , fer del seu llenguatge plàstic un element perfectament identificable amb el seu fer. En altres paraules, que tot bon afeccionat sàpiga d’entre un munt d’obres, quina és la que porta la seva signatura.
L’estil de Jordà s’ha mogut sempre en aquell simbolisme màgic de la que hem anomenat “Escola de Mataró” , amb el rerafons d’Alcoy i Rovira Brull en el mestratge. Una obra fonamentada en la perfecció del dibuix, l’impacte del missatge i la càrrega de la reflexió que marca el conjunt, en una obra que conjuga una certa atracció magnètica en l’aparença llunyana, i que explota en tota la seva intensitat en la mirada interior més propera.

Ara en Ricard Jordà exposa els seus darrers treballs a l’Ateneu i ho fa en una exposició de dues cares molt marcades. Per un costat el Jordà de sempre , el conegut, mantenint la vigència de la seva intensa crítica , encara que amb algunes modificacions de caire tècnic com l’aparició d’una nova pinzellada que marca un nou ritme als seus treballs. És el Jordà sense sorpreses , enllaç de passat i present , en la seva eterna fidelitat al seu ideari pictòric.

Però hi ha una altra part, sorpresa per a molts, que ens marca uns nous camins de tan alta qualitat com interès. Aquests treballs venen encapçalats per la sèrie “Creus” , obres en que el sentit social i creatiu de l’artista arriba al seu més alt nivell. Són treballs amb fusta , metall i elements orgànics , establerts com aquelles “capelletes” que passaven de casa en casa i servien per la pregària familiar. Ara les “Creus” de Jordà serveixen de recordatori de la misèria de la guerra, de certes societats , i per què no, de la nostra, en el contrast brutal en aquesta lluita de conceptes en la que estem immensos.

Amb semblant atractiu es mostren les dues sèries que acompanyen a aquesta. Per un costat la dolça sensibilitat dels treballs amb escorces , que impacten per la contradicció de la suavitat estructural i la força del missatge, i per l’altre l’atractiu copejant de la integració de materials com ferros i fustes velles , que donen més força encara al missatge crític d’un artista fidel a fons amb un concepte d’art com element de comunicació i crítica social, i a unes idees humanístiques fermament arrelades.

Jordà es capbussa en els seus propis plantejaments artístics per sortir-ne renovat i amb més força si s’escau, en una recomanable exposició de detinguda visita.

-----------
PS.- Absolutament sorprès per la resposta de suport davant el problema que pateixo. Posts , trucades telefòniques , e-mail ..., han depassat la meva capacitat de sorpresa.
Reitero el meu agraïment més íntim i profund.

dijous, de novembre 17, 2005

RETROBAMENT

Aquest blog ha estat inactiu durant quasi un mes. Avui reinicia la seva activitat. Ambdues coses tenen la seva raó.

Comencem per la bona. Avui és un bon dia per recomençar. Per a casa és un dia magnífic. La meva filla petita, la Júlia, acompleix avui onze anys. Com no que és un dia de records, de mirar enrera , de recordar les preses, aquell part natural ja que vàrem arribar a Sant Pau amb la nena coronada i quasi traient el cap i no va donar temps per res. El viatge per l’autopista en nit fosca com la gola del llop, després de trencar aigües. El primer dolor al petge ( quedava clar que naixia una catalana). Aquell munt de gent a la sala de parts , ja que, ho fet miraculós, ningú havia triat aquella nit per néixer a Sant Pau, i per la gent de guàrdia ,mig endormiscada, un part servia per despertar la modorra de la nit. I mil coses més que queden guardades per sempre en la memòria personal.

Ara seguim amb la dolenta. Aquest blog ha estat inactiu per qüestions de salut. Els primers dies per què el neguit no em donava per escriure. Els següents per què si un passa vuit nits ingressat és difícil comunicar-se en un blog. Al final , per què en la recuperació i adequació en la nova situació un es planteja si val la pena dir el que ha passat, que és molt i poc segons com es miri, que a un no li val allò de la llàgrima fàcil, però també pensa que el suport, - que ha tingut i molt dels que coneixien el tema -, be s’ho valia. En resum que pel que sigui, el blog s’ha quedat quiet i avui recomença el seu caminar.

Potser caldrà dir el que ha passat. Dons que un ha patit el que científicament es diu “sordera súbita” , és a dir la pèrdua d’audició degut a “?” , i que en el meu cas sembla ser causat per un “infart d’oïda” . En resum que malgrat rebre alguns tons, he perdut la “banda conversacional” ,i dit en plata he quedat sord d’una orella. Sense recuperació possible i amb evidents problemes per una solució electrònica tipus audífon.

Sense embuts que una putada , però igualment sense embuts que hi ha moltes coses pitjors i que amb aquesta seguirem endavant ja que sortosament, un pot seguir treballant, fer una vida familiar satisfactòria, seguir amb les seves afeccions, etc. Però és clar , ara queda l’adaptació, acostumar-se al soroll permanent en l’oïda dolenta, discriminar, seguir les converses de manera diferent, etc, etc.

Moltes coses, i moltes reflexions que m’han vingut al cap, en aquests dies intensos i neguitosos, en el personal, i que a bon segur aniran apareixent en els propers post d’aquest blog que avui es renicia.
Un retrobament amb obligat agraïment a tots aquells que en coneixement de la situació m’ha fet suport , que en l’apartat de blocaires haig de personalitzar amb en Joan, en Ramon, en Quico, l’Oriol. Dels seus ànims estan sorgint aquestes paraules. Gràcies a tots.

PS.- Com li deia al bon amic Ramon, “Curiosament la dreta funciona de meravella i l’esquerra s’esconya”. Ben atinadament responia, “és que l’esquerra és més sensible”. I quanta raó tens. Gràcies, Ramon.