MATARÓ SEMPRE SOMRIU . TANCAT PER VACANCES

COL·LECCIÓ BASSAT.- PERECOLL

L’aparició de Perecoll en el conjunt d’artistes que conformen aquest tercer tast de la Col·lecció Bassat en el que pertoca als anys 70 ha estat la gran sorpresa i alhora el gran interrogant en relació al conjunt de les obres presentades. Dos elements , sorpresa i interrogant , joiosa i positivament reeixides per una obra massa desconeguda en els propis territoris de l’artista.

Certament hem de parlar de sorpresa en el fet de que Perecoll hagi estat el primer artista mataroní en ser protagonista de la col·lecció Bassat. Tots estem convençuts , i en Pere a bon segur el primer, que hi ha hagut altres artistes , personificats en Eduard Alcoy i Josep Mª Rovira Brull, amb més mereixements per haver estrenat el mataronisme de la col·lecció , i ja no diem si ho relacionem amb les trajectòries del moment. Però les col·leccions particulars tenen això. Bassat es va fonamentar amb la galeria Adrià, mentre que Alcoy i Rovira Brull, pertanyien a la competència ( Sala Gaudí) , fet causant d’aquesta absència .

Una absència però que cal solventar , i el més ràpid possible. L’acolliment per part de Mataró ( de la ciutat i el pressupost ) obliga a unes certes deferències, que en el cas dels autors citats no son tals, i sí certificacions públiques d’una qualitat demostrada amb escreix en el passat i viva i palpitant ara mateix. Una col·lecció Bassat a Mataró, sense Alcoy i Rovira Brull, és una col·lecció coixa que grinyola , en un fet que cal reconduir de manera urgent.

Però tornant al que ens ocupa hem de dir clarament que Perecoll surt ben airós del parany , i fins i tot estic per a dir que en surt reforçat , ja que l’obra que ara ens ofereix Bassat , no tan sols no està en demèrit front dels potents “rivals” que l’acompanyen , ans presenta un cos ben fonamentat que ens serveix per retornar a un Perecoll  desconegut o oblidat per a molts, ja que no ens hem d’enganyar que trenta anys de negre , alguns amb tota exclusivitat , ha encasellat a l’autor en una línia que ha vegades ha caigut en un cert decorativisme o per dir-ho d’altre manera , s’ha relaxat en el que pertoca a la seva intencionalitat artística.

L’obra que ara ens refresca la memòria és una obra d’alta densitat volumètrica. Una volumetria que depassa la bidimensionalitat en una certa recerca d’anar a més , tant en al dimensió pura com en aquella que ve marcada per el moviment.

Rítmic i gestual, Perecoll ens apropa a aquests misteriosos personatges, en aquest camí d’una plàstica existencial,  que esdevenen precursors dels dos conceptes essencials en que ha establert l’autor al seva dinàmica creativa en aquestes tres darreres dècades.

Per un costat, tota l’obra supura un sentit volumètric que esdevé generador absolut del concepte escultòric  iniciat de manera clara en la seva experiència de New York i repetida a posteriori en les seves escultures magmàtiques de les que tenim clara i intensa presència a la nostre ciutat.

Per l’altre costat es magnifica el reduccionisme cromàtic. Encara que Perecoll mai ha mantingut el que hauríem de dir , passió per el color, el cert és que és justament aquí on la paleta es va tancant  en un camí que inexorablement l’ha de portar vers aquest monocromatisme històric , aquest matrimoni virtual amb el no color / o el color per excel·lència , segons opinions, que és el negre.

Un magnífic recull  el que ara se’ns presenta , que obliga a aquells desconeixedors del Perecoll d’inicis, a fer reflexió i en conseqüència a obtenir una mirada diferent del seu fer; mentre que aquells que el varem gaudir en aquella etapa , ens permet renovar la confiança en aquella manera de fer que com molt bé ara es demostra en la comparança, Perecoll estava ( i està) al nivell d’una élite que sabem llunyana i que bé podríem sentir molt més propera.

JOSEP NIEBLA. CREAR A HORES CONVINGUDES?

Ningú que estigui en el seu seny podrà afirmar que es pot concretar a priori un horari per a la creació. Certament , i com passa amb l’horari d’estudi, hi haurà aquella persona que es trobarà més còmode intentant cercar la creació en el silenci de la nit, o en la tranquil·litat de les primeres hores del dia o en el brogit del seu moment més agitat , però mai podrà afirmar que en tal dia i a tal hora , serà quan   justament la força de la creació l’inspirarà per aconseguir l’acte creatiu de qualitat sempre desitjat per tot artista. Cert és ,com afirmava Picasso, que si apareixia la inspiració, al menys que aquesta l’agafés treballant, però d’aquí a decidir dates i horaris n’hi ha un bon tros.

Valgui aquesta ferragosa introducció per expressar el meu rebuig més absolut al pseudo espectacle creatiu que la cultura municipal ens proposa per el proper mes de setembre amb “ l’actuació” de l’artista Josep Niebla que pintarà un quadre ( en rigorós directe ) al pati de Ca l’Arenas , com a punt àlgid de la seva exposició que ja varem comentar ahir.

Niebla explicita en el seu blog que : “Siempre pinto a partir de la memoria, en un taller sin ventanas. No quiero ver nada cuando estoy en él. Lo único que nos queda a los pintores es el dominio de la emoción. Creo en la pintura y, en todo caso, creo en la persona que decide emocionar con la imagen”. És cert que en el sentit més estrcite de la concepció creativa , l’artista ha de veure el que pinta i no pintar mai el que veu, per a tant és encertada la possibilitat i la realitat de la pintura mental. Però al concepte cal afegir-hi un quelcom més  que va molt més enllà de la disponibilitat. No fer-ho és caure en la simplicitat de l’ofici defugint de l’art. Parlaríem d’un pintor, però mai parlaríem d’un artista.

Niebla és habitual d’aquestes experiències. Les acostuma a proposar a gent llunyanes a la creació que les accepten encantades , quan no bocabadades , i així assoleix un protagonisme escènic en demèrit del veritable protagonisme plàstic del seu treball.

Ara ha fet aquesta proposta a Mataró, ajornada fins el mes de setembre per raons de salut. Un ajornament que un intenta veure com un senyal superior, com marcant l’esperança de que aquest espectacle pseudo-artístic i renyit amb la creació , no es dugui a terme.

Crec sincerament que la seva realització és un veritable insult a la creació artística. Com dèiem al començament és impossible crear a hores prefixades. El que hi haurà serà simplement una demostració, que no lliçó, de “fabricació” d’una obra , i per tant per més perfecta que sigui, pictòricament parlant, serà un desastre si en fem mirada pel cantó artístic , que és el cantó que cal observar quan es tracta de Cultura i d’un centre d’art.

Altre cosa seria si Niebla decidís oferir lliçó oberta per a diferents creadors, i ho dic així ja que em nego a emprar l’anglicisme que tots coneixem. Explicar i ensenyar com es pot estructurar una obra de les característiques conceptuals i tècniques que acostuma a usar el pintor, si que és adient i ben positiu, però remetre’ns a l’espectacle del creador improvisant , en viu i en directe , és una fal·làcia que no hauria d’estar contemplada en el vell casalot del carrer Argentona.

És per això que demano intensament es repensi la jugada. Que oblidem l’espectacle per centrar-nos en la creació. No convertim a ca l’Arenas en un casalot de fira que ja prou allunyat està del veritable concepte d’art.

I si no es creu convenient , juguem fort. Ja que anem d’atracció de fira , que us sembla si a més a més proposem que el quadre el realitzi amb els ulls embenats ?. Així l’aposta puja amb força i ves a saber potser fins i tot venen els de la tele nacional i en fan difusió.

Però cal demanar més. No pot ser que sols la pintura sigui protagonista de tal gosadia creativa. Cal que totes les disciplines artístiques puguin assolir tan alt honor. Per això cal exigir que cada literat que presenti un llibre tingui a bé crear en directe un conte, un petit relat, un capítol de la seva propera novel·la. I si de música es tracta , el mateix del mateix. Una nova composició en directe , davant de tots , el que esdevindria una primícia mundial. I el mateix farem amb la dansa i la pertinent coreografia , i el teatre i ... I fins i tot crec que per arrodonir l’espectacle els gestors de Cultura del nostre ajuntament també podrien fer de cara al públic i a  hores convingudes , ja sigui la gestació de la programació de la propera temporada , o el pressupost de l’any vinent ,  o... Tot sigui per la cultura espectacle.

Senyors de Cultura , ja sabem que la plàstica en general i la pintura en particular us és absolutament molesta. Que intenteu de totes totes que desaparegui de manera natural per inanició. Ens sembla malament , molt malament , però ja fa anys que hi estem acostumats. Mateu-la si voleu, però d’una vegada i per totes  deixeu de fer-ne mofa pública.

I sabent que no fareu ni cas a aquestes reflexions, sigueu al menys bons defensor de la ciutat i al menys no accepteu com a pagament de l’exposició la pintura que es faci en directe. Al menys, que el Niebla que formi part de la col·lecció pública sigui una obra ben concebuda i no el fruit d’un espectacle que res té a veure amb el veritable art .

Ps.- Per els que no coneixen el tema , és de costum que els artistes que exposen en sales municipals deixin una obra com a “pagament” de l’exposició. Amb elles es va conformant un fons que com és habitual no és conegut en públic , ni en el que pertoca als artistes , ni a les peces dipositades. El que si sabem per ex., és que Cuixart no va deixar l’obra pactada ja que el director del museu no va gosar reclamar-la.

Coses del Museu, coses dels capgrossos.

EL MAR EN LA MEMÒRIA. JOSEP NIEBLA

Aquest cap de setmana , amb l’exposició “El mar en la memòria” de Josep Niebla, s’ha inaugurat a Ca l’Arenas la darrera exposició del cicle “Mar de fons”. Gràcies a Déu hauríem de dir vist la poca prestància de la mateixa , però potser és una exclamació que millor obviar ja que vist l’habitual menysteniment de Cultura per la plàstica en general i la pintura en particular,  i tot recordant la ganduleria habitual del Museu, molt ens temem un altre cicle infinit en el que la davallada absoluta de Ca l’Arenas , - si en Jordi i en Jaume aixequessin el cap -, segueixi en aquest camí costa avall i sense fre que ja l’ha convertit en un element oblidat i residual en l’art mataroní, quan hauria de ser-ne cap i casal .

Ara fa justament deu anys que Josep Niebla va exposar a l’antiga sala de la Caixa Laietana a la Pça de Sta Anna. Era una exposició dual. Per un costat ens va sorprendre amb una magnífica mirada a la monumental ciutat de Petra. Per l’altre , Niebla retomava la seva eterna mirada al mar , amanida en aquella ocasió amb el tema emigració, pasteres etc ..., en una lectura que ell entenia com personal i viscuda , a fi de comptes nascut a Tetuàn (1945), es sentia integrat en la lectura dual de les dues parts de les columnes d’Hèrcules.

Fa deu anys la mirada al mar de Niebla mantenia encara un punt d’atenció, encara que començava el seu esgotament per un excés de desig de classicisme , en un estrany afany de transcendència pictòrica més en la magnificència de l’espectacularitat , de mides i tractament , que no pas en el del sentit de la força de la creació.

Ara , passats deu anys i mantinguts els conceptes i els desitjos, quan no augmentats , el treball de Niebla decau vers una pintura frontissa quasi amb l’art pompier , en aquell apartat definitori que el qualifica com art que “ encara que utilitza tècniques magistrals, resulta sovint fals i mancat de continguts”.

I potser aquí està el nivell del presentat, una obra formalment correcte , o més ben dit, sense un però tècnic, però amb tots els peròs que es vulgui en el sentit comunicatiu on l’efectisme domina per damunt de tot, decantant la balança cap a l’ofici obviant el benefici. Dit d’altra manera , més clara i planera , cercant ser pintor per damunt de tot, i deixant de costat el sentit d’artista , amb el que de concepte creatiu comporta.

Per això passejar-se per les mirades al mar que Niebla ens ofereix a ca l’Arenas , ens provoca una clara sensació d’ambivalència. Per un costat la del respecte absolut al seu sentit pictòric , però per l’altre la de la mancança d’un rigor creatiu més intens , ja que en la comparança amb el classicisme que sembla voler practicar Niebla en surt clarament perjudicat , i com exemple bé valgui el de Raurich , ara proper a la Fundació Palau.

Mostra que hem de qualificar com intranscendent  , molt de fireta. Una exposició sense tremp, sense neguit, de passada ràpida ja que no existeix vibració comunicativa , degut a que en essència l’única preocupació que sembla existir en el treball ara presentat , sigui una comunicació decorativa i no de sensacions anímiques i interiors.

Tot però amb dos detalls contraposats a remarcar. En el negatiu el treball amb afegitons matèrics, en l’actualitat absolutament desfasat en el concepte, i el positiu l’obra mural que omple la paret de la sala posterior del casalot. Una obra que supera les dificultats de les grans mides , i en la que allà sí hi ha la prevalença de l’obra que domina a l’espectador que queda aclaparat per la força i la intencionalitat artística i creativa de Niebla.

Una obra aquesta que salva l’exposició i per la que paga la pena la visita. En la resta , molt ofici i poc benefici. I que voleu que us digui ca l’Arenas ha d’apostar per el benefici i deixar l’ofici per espais més comercials .

Josep Niebla. El Mar en la memòria.

Ca l’Arenas

Del 12 de juliol al 29 de setembre de 2013.

PS.- Deixem per a demà el comentari que ens mereix l’esperpèntic espectacle, previst per el mes de setembre , de la pintura d’un quadre en directe al pati de Ca l’Arenas. Simplement vergonyós, essent benvolent.

Però demà ja ens esplaiarem.

COL·LECCIÓ BASSAT: RAFAEL BARTOLOZZI / JAUME GENOVART

RAFAEL BARTOLOZZI 

Rafael Bartolozzi, nascut a Pamplona al 1943 i mort a Vespella de Gaià , poble del que va ser alcalde, el 2009, és un artista clau en l’art català de la dècada del setanta, anys en els que el seu nom va anar lligat inexorablement amb el d’ Arranz Bravo, amb qui forma una dupla creativa que era quasi imatge de marca a l’estil , per ex. , de “Equipo Crónica”.

A la col·lecció Bassat però , malgrat que la ruptura del binomi s’establi en els primers anys dels vuitanta, les obres d’aquests autors s’han presentat de manera diferenciada , - en el cas d’Arranz Bravo en la mostra inaugural i en el de Bartolozzi ara mateix -, i jo diria que amb bon criteri ja que el gruix de les peces que es disposa d’ambdós creadors presenten les suficients seqüències diferencials com per convenir en la seva individualització.

Son una dotzena les obres presents en aquest mostra que ens recullen essencialment obres de la primera part de la dècada on s’accentua la diversitat del treball de l’autor, situat en el complex entrecreuament del surrealisme , el pop americà i un impuls important vers la nova figuració, en una mirada que fàcil és de considerar com picassiana.

Front de la mirada interioritzada i crítica de l’informalisme dominant en aquells moments , Bartolozzi és dels autors que trenca sense manies  amb ell mateix i amb els conceptes dominants. La dualitat interior / exterior  o realitat / somni , emprant l’onirisme com a forma d’expressar els seus neguits , li permet  amb l’entrada en el camp de la nova figuració, evidenciar davant del públic les emocions i sensacions d’un temps i uns moments , absolutament transcendentals.

Son les seves unes obres de gran qualitat i interès , entre les que caldria destacar la gegantina “ telón fusilamiento” (200 x 260 cm) per el de relació amb la mateixa realitat pictòrica que en aquells moments s’estava establint a Mataró ( escola de Mataró)  que mitjançant els seus protagonistes (Alcoy , Rovira Nrull, Novellas, Jordà , Perecoll, Pal...) practicaven una pintura parella i absolutament equiparable.

Això sense deixar de costat cap de les altres obres exposades , totes elles representatives en la individualitat de la diversitat conceptual i creativa de l’artista. Un conjunt global, aquest de Bartolozzi, que evidencia la gran qualitat del seu fer  i aquest paper de pont entre conceptes  que amb tanta saviesa i qualitat va desenvolupar en aquells moments.

Un magnífic conjunt que representa de manera fidel i fidedigne, la veritat artística , creativa i tècnica d’aquest gran artista.

JAUME GENOVART

Jaume Genovart ( Barcelona 1941 – 1994) va ser un artista ben conegut per les nostres contrades on va exposar algunes vegades i on era fàcil trobar obra seva en alguns espais , com era el cas de la Galeria Lolet Comas. La raó d’aquesta presència no era altra que el fet de que un familiar directe seu , - gran afeccionat a l’art i al seu comerç-, residia a la comarca i va fer tot el que estava en les seves mans per escampar la seva obra en l’entorn local i comarcal més proper.

Jaume Genovart desenvolupa la seva obra sobre l’estructura del paisatge. Una definició que potser no es observable en un vol general ja que més aviat sembla ser un concepte d’abstracció gestual i iconogràfica la seva raó i causa Però en acostar-nos fàcil es entendre aquests veritables paisatges interiors 
plens de signes i icones que agafen protagonisme mitjançant els seus especials cal·ligrames que fan dels seus components cal·ligràfics els veritables protagonistes de les seves obres , no tan sols marcant el ritme exterior de les mateixes , generant volums i diseccionant espais, ans el que és més important convertint tota la seva simbologia cal·ligràfica en l’element conceptual que permet donar força a tota l’obra , elevant-la molt pel damunt de la magnificència del seu gran atractiu visual.

Una obra personal, inconfusible i del tot reconeixible que  va quedar estroncada en la seva evolució per una mort molt prematura que ens va impedir poder veure la seva evolució i la seva situació en un món canviant i convuls com ho era aquell de canvi de dècada, amb tota la seva transcendència política , social i per tant, política.

LA COL·LECCIÓ BASSAT A "ESPAI D’ART"

Aquí teniu , ben fresc i acabat d’emetre, el darrer “Espai d’art” de la temporada a m1tv.  Un espai d’art dedicat de forma monogràfica al darrer tast de la Col·lecció Bassat , amb aquest tercer capítol dedicat a la dècada dels setanta.

Un espai on trobareu dels assenyades declaracions de Lluís Bassat , del conseller d’Empresa Felip Puig , de l’artista Perecoll i de la directora del Museu , Núria Poch.

Un espai que crec pot merèixer el vostre interès.

ESTACIÓ D’ENLLAÇ

Vagi aquí un interessant enllaç al respecte de l’obra “ San Jeroni escrivint ” que definitivament ha estat atribuït a José de Ribera i serveix per donar llum a la seva etapa inicial.

Un interessant article en relació a una no menys interessant obra.

JO VULL SER RAMON MANENT

La presentació del cartell de Santes esdevé el primer tro d’avís de que la festa s’acosta . El segon , aquell que ens indica que ja ens hem d’espavilar no fos cas que arribéssim tard , és la inauguració de l’exposició de fotografies de la festa de l’any anterior amb el protagonisme del fotògraf que havia estat designat oficialment per  a tal gran honor, i alhora tan gran repte.

Aquest divendres aquest tro, - segon avís de Santes -, va esclatar en l’indret tradicional de l’Ateneu, - ara de la Fundació Iluro -, amb el títol de “Imatges íntimes. Glòria a les Santes” i la signatura professional de Ramon Manent.

És aquesta una exposició sempre esperada amb molt d’interès per el públic, desitjós generalment de trobar-se entre els protagonistes, i un repte enorme per el fotògraf ja que després de vint anys d’exposicions sembla impossible trobar un angle novedos i diferent , per més que la polièdria de la festa sembli donar infinitat de possibilitats.

Enguany , a més a més, existia un cert run run professional davant la signatura de Ramon Manent.  La designació de Manent va ser una gran sorpresa en el seu moment. La seva trajectòria política a bon segur que va impedir que fos designat en el seu moment i ara semblava ja fora de joc d’una mostra que ens darrers anys havia agafat uns nous camins tecnològics.

A més a més, a Manent se l’ha considerat sempre ( erròniament al meu entendre ) com un fotògraf de “cavallet” , estàtic , copsador d’imatges amb una profunda càrrega reflexiva. Unes obres , sempre de gran qualitat , però com si fossin resoltes després d’un acurat estudi de l’element a retratar. Així s’obria l’interrogant davant la seva resposta a un repte més reporteril, dinàmic i bellugadís , interrogant que s’ha tancat com sol podia succeir, amb una lliçó magistral de sapiència fotogràfica , artística , conceptual i el que és més important en aquest cas , santera.

Ramon Manent coneix de sempre les Santes des de dins. En sap tots els detalls , per vistos i per viscuts , per això ha fet aposta per aquesta mirada més íntima , més personal, més artística , i per tant més adient al seu tarannà personal i professional. I en ella ha cercat , i trobat , l’aspecte més humà , el que vol dir que ha anat al rovell de l’ou de l’essència de la festa , amb el protagonisme dels que es veuen i dels que no es veuen , tot amb una mirada que volen esser asèptica destil·la passió per tots costats.

Un magnífic muntatge general de la mostra li serveix per arrodonir-la donant més protagonisme encara a unes fotografies espectaculars de les que és difícil , per no impossible, fer-ne tria. Malgrat això mirades com la zenital de la missa de les Santes , la lluminosa dels focs, o l’agosarat simbolisme de “ l’enfrontament”  àliga vs monsenyors , esdevenen peces mestres que haurien de formar part , ja des d’ara , de la memòria fotogràfica del nostre poble.

Una exposició magnífica , d’obligada visita que esdevé veritable lliçó per a tots els amants de la fotografia. I un , que es troba en les beceroles d’aquesta afició , després de visitar-la i gaudir-la sols li queda un pensament fotogràfic. De gran , vull ser Ramon Manent.

Felicitats Ramon. I gràcies per la lliçó.

COL·LECCIÓ BASSAT.- SERGI AGUILAR / FRANCESC ANGLÈS

Dos son els noms que conformen l’univers tridimensional d’aquest nou tastet de la Col·lecció Bassat. Uns noms especificats en Sergi Aguilar i Francesc Anglès, ja que el tercer nom que es podria afegir, com és el cas del mataroní Perecoll, redueix en aquest cas la seva presència únicament a la seva vesant pictòrica. Dos noms que alhora ens parlen de l’eclecticisme , no tan sols de la col·lecció ans també de l’època.

Sergi Aguilar és un dels nostres escultors actuals més reputats. La seva obra emmarcada moltes vegades en el minimalisme degut al concepte en certa manera eteri tant de la forma com del material emprat , és en canvi atribuït per altres a l’equivalent d’una certa abstracció poètica / geomètrica en aquesta manera d’establir una certa prevalença del pla per damunt del volum. Un concepte, l’actual, que no es pot entendre sense aquesta època que avui ens ofereix la col·lecció Bassat.

Una època emmarcada tant per el sentit del volum , el concepte de “massa”  tal i com defensen els seus analistes , com per el material emprat , aquest marbre negre de Bèlgica , que no tan sols accentua el sentit corpori de les peces , ans també i degut al contrast cromàtic magnifica les arestes i estructura així tot el llenguatge volumètric de  l’escultor. Un volum que amb el pas del temps llimarà fins als límits  de la perceptibilitat.

Vuit son les obres ara presentades que corresponen als anys 73 i 74. Per un costat ens trobem davant d’uns magnífics llapis sobre paper (amb guaix i sense guaix) i un seguit d’escultures en les que es barregen per un costat , el marbre negre , el bronze , el llautó i la fusta , i per l’altre un concepte més monolític i totèmic de l’escultura vers d’un altre en el que el reduccionisme i una certa poètica ens permeten començar a esbrinar el futur creatiu de l’escultor . Un futur que esclatà just en començar la següent dècada.

El cas de Francesc Anglés és potser diferent. Metge de professió , en especialitat de traumatologia, aconsegueix barrejar art i ofici (escultura i medicina) , o potser millor dit  cervell i passió, o seny i rauxa , en el gruix d’obres escultòriques de caire figuratiu, quasi en la frontissa del realisme , efectuades tècnicament amb escaiola, o explicat d’una manera més propera , esculpides amb vens de guix , aquells que tots hem conegut com benes de guix, i que servien (serveixen) per immobilitzar una extremitat després d’una fractura.

Unes obres , les d’Anglès , que malgrat ser figuratives , apunten més a l’expressionisme que no pas al realisme, però mantenint una clara relació entre l’obra i el representat. Comparat sempre amb l’escultor pop americà George Segal, més per el blanc de les seves obres que no pas per el seu modus operandi, ha estat un autor d’un cert reconeixement popular per un seguit d’escultures públiques que hom a sabut reconèixer com per ex. el monument als castellers (Tarragona) o molt especialment “La cobla” que en versió guix ha estat molts anys al museu Dalí i que convertida al bronze es troba a l’Escala.

Quatre son les peces presents en el tastet amb “l’home anunci” com a peça més destacable , a bon segur per establir en ella de manera molt més accentuada  aquest sentit expressionista que humanitza del tot a les seves obres i les converteix en petites escultures humanes , immobilitzades com si d’una nova maledicció divina es tractés.

Sergi Aguilar i Francesc Anglès , el volum en el contrapunt. La figura i el volum, els dos eternes conceptes contradictoris, enfrontats ara i aquí , una vegada més.

Ara a, a vostès , els hi toca decidir el guanyador.

COL·LECCIÓ BASSAT . 1970–1979 ( III )

El passat dijous s’inaugurà el quart tastet de la Col·lecció Bassat en el meravellós escenari de la Nau Gaudi, un tastet que per tercera vegada va dedicat a la dècada dels setanta arrodonint-la . Així després d’una mirada més centrada en l’abstracció i una altre en la figuració, la mostra que ara s’inaugura efectua una visió més transversal de la mateixa  caminant , tal i com s’explicita en el catàleg , per el nou onirisme ( Bartolozzi, Genovart , Victor Mira , Zush ), realisme crític (Manuel Molí ), plàstica existencial ( Perecoll, Francecs Anglés ) i minnimalisme refinat ( Sergi Aguilar).

No he de negar que coneixedor de part de l’exposat mitjançant petites reproduccions fotogràfiques , existia en mi una evident por de que el resultat d’aquesta mostra desmereixes la brillantor i el bon regust que havien produït les tres exposicions anteriors. Igualment però he de dir que a l’hora de la veritat el resultat del conjunt del presentat es certament brillant , confegint una mostra eclèctica en fons i formes i esdevé encaix ben adient al complex puzzle que significà l’art català dels anys 70.

Per visitar una mostra com la que ara comentem o com la de la Biennal Torres Garcia, cal anar amb el criteri ben clar. No es tracta ni d’una mostra individual ni d’una col·lectiva,  ni d’un conjunt d’individuals com podria ser per la separació absoluta entre les obres dels autors, ni...  Es tracta de la mostra d’una col·lecció particular i que per tant reprodueix única i exclusivament els gustos particulars del seu propietari, fet que assoleix els seus màxims en el cas de la col·lecció Vila Casas en la que el seu factòtum inclòs decideix a títol personal , el guanyador del premi que atorga la fundació que porta el seu nom. I que en el cas que ens ocupa, la col·lecció Bassat, respon a paramètriques parelles amb la gran diferència que la base de la mateixa està establerta , - tal i com s’ha dit per activa i per passiva -, en el fons de la galeria Adrià, de la que Lluís Bassat en va ser soci propietari.

Al costat d’aquest fet diferencial cal afegir-hi el moment i l’època de la creació. Es tracta de la dècada dels setanta , amb una incidència més gran en la seva segona part , que correspon essencialment als principis de la transició, però amb la rèmora molt present dels darrers anys de la dictadura franquista.

És aquí, i tan sols aquí, on cal col·locar el punt de mira de la visita a l’exposició . És justament aquí on cal establir el diàleg entre autor i espectador, i entendre perfectament les tensions , els desitjos i els anhels que es plasmen en totes i cadascuna de les obres , que per altre part han perdut poc amb el pas del temps , el que és indicatiu clar de la seva qualitat.

Però a més hi ha un punt de vista que voldria aconsellar a l’espectador, com  és el de veure aquests treballs ara presentats com a punt de partida del treballs actuals dels artistes . Les obres ara exposades tenen  una antiguitat  mínima de més de trenta anys. Temps suficient com per una evolució coherent. L’anàlisi de l’ahir (l’ ara presentat ) front l’ avui ( el que coneixem d’actualitat de l’artista), ens permet visualitzar de manera ben escaient la bona evolució d’uns artistes , reconeguts en el passat i més reconeguts ara en un present esplendorós.

Tot en una exposició de la que caldrà fer a partir d’avui un anàlisi individualitzat i exhaustiu , però de la que ja a priori cal fer-ne un elogi potent, mentre recomanem de tot cor la seva detinguda visita.

Justament avui, Josep Mª Espinàs en la seva columna diària de  El Periòdico, ens recordava la frase de Jean Jaurés que diu : “ Del passat fixem-nos en la flama , no en les cendres”. Si ho fem així i ens deturem en la flama del bon art que atresora aquesta mostra tots estarem del tot convençut  que , amb les anàlisi particulars que vulguem . és una magnífica exposició , que honora a la col·lecció Bassat i de pas a la ciutat de Mataró i a l’art del nostre país.

I davant de tot això , un està joiosament obligat a recomanar una lenta i repetida visita a aquest nou tastet de la Col·lecció Bassat.